A principis d’estiu, entre les novetats editorials,  atreta per la coberta “El poeta” de Llorenç Pons Moll, vaig comprar, entre d’altres, El rastre blau de les formigues sense saber-ne aleshores res, simplement perquè en fullejar el llibre publicat en la  col·lecció de poesia dels Quaderns Crema, vaig veure que era del poeta menorquí Ponç Pons. N’hi ha que diuen que és un llibre d’aforismes, segurament un quadern de notes entre el dietari, la poesia i la filosofia, sens dubte són píndoles molt ben trenades d’humanitat i passió cultural.

Ponç Pons a Sa Figuera Verda, Menorca. Fotografia Time Out Barcelona

Poeta i professor, pagès i literat, amant de l’illa i de la natura, i sobretot lector apassionat  “Jo sóc jo i la meva biblioteca” (p. 67) Ponç Pons en la seva recerca de sentit i veritat (“In versu veritas” p. 185) ens recepta amb pulcritud des de la tranquil·la cabana de sa Figuera Verda a l’illa de Menorca “Terra de Muses” (p. 177) savis consells vitals d’austeritat i bonesa immers en cultura “Intent ésser un home natural, com recomanava Rousseau, però amb llibres, música i cine” (p. 165); “Hi ha escriptors que llegeixen. Jo sóc un lector passional i apassionat que, quan no pot més, escriu” (p. 58). “Vivim per escriure versos que donin sentit a viure” (p. 144); “Scribo, ergo sum” (p. 206).  “Qualitat de vida: poder adormir-te llegint i començar el dia escrivint” (p. 20) perquè “Els dies escrits són més viscuts”(p. 31). “Tres somnis de poeta són: viure en una illa literària, tenir una cabana al camp, fer l’amor amb les muses” (p. 10). Fixeu-vos amb quina tendresa defineix la poesia: “La poesia és allò que marca la diferència entre veure ploure i sentir ploure” (p. 123). Com a poeta, tot i que “les corones de llor amb què es premiava antigament l’art dels poetes sembla que aquí són d’espines” (p. 193), sap “Veure el mar a través dels lluminosos ulls cecs d’Homer” (p. 28) sense oblidar, però, que “El Parnàs està ple, saturat, contaminat i és car. Jo visc millor en els afores” (p. 11). Recomana amb fervor la passió ja que en la seva faceta professional bé sap que “L’afectivitat augmenta l’efectivitat i l’únic consell que donaria a qui vulgui ser professor és que s’estimi els alumnes” (p. 64). Tot i que “De la qualitat d’ ensenyança. L’únic Homer que coneixen és Homer Simpson” (p. 114), “Víctimes d’un hedonisme fàcil i vulgar, intent demostrar als alumnes que la cultura és una forma immensa de plaers intel·lectuals” (p. 139). Té molt clar que “La meva feina és ensenyar; la meva vocació, aprendre” (p. 155). Recomana que “Per entendre bé un poeta i descobrir els seus mecanismes de creació se l’ha de traduir” (p. 115) i que “Es comença a traduir per gust, per estimació, per conèixer bé l’altra llengua i aprofundir més la nostra, però s’acaba convertint en una obsessió” (p. 116).

Ponç Pons és tot un humanista, un autèntic savi; bé sap que “Convé tenir referents, mestres, models… i els meus per viure a Menorca són Thoreau, Brenan i Graves” (p. 23) però també Spinoza, Steiner, Chatwin, Shakespeare, Llull, Txékhov, Dante, Cervantes, Kavafis, Homer, Hesíode, Heràclit, Ciceró, Virgili, Ovidi, Horaci, Marc Aureli, Montaigne, Wittgenstein, Camus, Kafka, Novalis, Valéry, Goethe, Virginia Woolf, Fernando Pessoa… A més de les referències bíbliques, els clàssics són un autèntic referent no sols en la forma breu i moral dels seus apotegmes sinó també en el contingut. “Ahir vaig acabar una antologia de poesia llatina i avui, com a homenatge, he sembrat un llorer” (p. 18). El llatí en estat pur és ben present en molts dels seus aforismes: “…et quod temptabant dicere versus erat” (Ovidi) (p. 49); “Universalitzar el localisme, no ser un poeta local. Fugir de solipsismes, ser un creador ple d’amor fati” (p. 9); “Boom turístic: un finis mundi” (p. 124); “Crear un nou Homo sapiens ludens ridens” (p. 147); “Filòsof del verba volant…” (p. 164) o  “mentre el món s’esfondra, construir una frase per no perdre la dignitas hominis” (p. 165); Més que un vell sapiens, ser un Homo discens” (p.172), etc.

Al llibre hi trobem referències clàssiques com “Ha pujat amb il·lusió a l’Olimp i ha descobert que són ruïnes” (p. 48); “La caverna de Plató va ser la primera sala de cine” (p. 59) així com citacions d’Ovidi, Horaci, entre d’altres: “…ara entenc les Tristia d’Ovidi i, com planteja Horaci: “Per què hem de buscar terres/ escalfades per un altre sol?/ ¿Qui deixa la pàtria/ no fuig d’ell mateix?” (p. 51); referències indirectes al pensament heraclitià  (p. 137, 168…) o entrellucar llegendes virgilianes sobre la cria d’abelles (p.156). Feminitza la setència de Terenci  Homo sum, humani nihil a me alienum puto a “Mulier sum et nihil humanum a me alienum puto” (p. 201).

Recomana “Antidepressius naturals. Marc Aureli en pastilles” (p. 160) i als polítics joves “a Sòcrates li agradava ser contradit” (p. 162). Ens confessa “No m’avenc amb Plató… (p. 177). “Plató és l’ajuntament, l’església… Epicur, el camp, la platja” (p. 185). “Sóc un Ulisses que vol regressar a l’illa de la seva infància” (p. 161). “Caront amb un forabord travessant ànimes a un euro” (p. 175).

Ponç Pons convida el lector perquè “Un llibre també depèn de la qualitat del lector” (p. 192).  Clou el llibre “Hi ha tanta Literatura per viure i tanta vida per llegir…” (p. 206). Comenceu, doncs, per tota la literatura, filosofia, cinema, art i música que, des de sota un ullastre i en la cabana de fusta i sense llum artificial en la pau i tranquil·litat del camp menorquí en companyia dels seus animals (un ca, moixos, gallines i de les formigues estiuenques) al llarg de les diferents estacions de l’any, Ponç Pons ha traçat a consciència _”Escriure és traçar un camí de paraules per sortir d’un mateix i arribar als altres” (p.122)_ i amb tinta blava a El rastre blau de les formigues. Us emocionarà!

 “Tothom pot criticar un bon llibre, però pocs el poden escriure” (p. 112).