Tag Archives: Carner

“La poma escollida”

Aquesta tarda de dilluns he anat a sentir a la biblioteca del Serra amb els alumnes de català de 4t E i F l’actor Francesc Ten que ha recitat textos sobre l’amor d’autors clàssics i contemporanis com ara Martorell, Shakespeare, Salvat-Papasseit, Rodoreda, Vicent Andrés Estellés o Manuel de Pedrolo. L’activitat En veu alta està subvencionada pel Departament d’Ensenyament. Entre aquests fragments de l’Antologia literària sobre l’amor , que amb molt bon encert va triar Rosa Marina, hic et nunc vull destacar “La poma escollida” de Josep Carner pel seu  classicisme, especialment en l’ús dels antropònims d’origen grec Alidé i Lamon:

“La poma escollida”

Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.
-Oh petita Alidé, com és que plores tant?
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen,
i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen
i em parles d’unes coses on m’ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu:
-Oh ma vida, mos peus són balbs
i sento que se me’n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.

A nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?

Josep Carner i Puig-Oriol

La poma escollida recitat per Sílvia Bel:

Josep Carner tenia un gran i profund coneixement de la llengua i la cultura grega. Quin tipus d’amor representen Alidé i Lamon?  Quin simbolisme té en aquest poema la poma? Quines altres històries de pomes coneixes? Recordes “Agavé i les castanyes”? “Les gracioses ametlles“?  i “Les magranes flamejants“?…

Agavé i les castanyes

AGAVÉ I LES CASTANYES

Agavé té les mans suaus i fredoliques.
Aplega les castanyes d’un foc de romaní
i en va traient les closques i en va menjant les miques.


Comença a les palpentes, la fosca, el seu camí.


EIs fruits espeterneguen per fer-la enriolar.
La flama vol parlar-li, com piadosa fada.
Perquè Agavé és tan bona, tan dolça de mirar!
Té una blancor molt trista, com mig esgroguissada,
i, en els cabells, comença l’argent a tremolar.


Ja les germanes són casades; ella sola
viu en la casa freda i cada nit més gran.
Planyent, quan minva el dia, la rufagada hi vola
i els murs es fan més negres i el sostre es va allunyant.


–Castanyes, bon escalf als dits de la infantesa
quan és alegre l’aire que ens desgavella els rulls
i hom veu en cada cosa una guspira encesa
com saludant una altra guspira als nostres ulls.


Prop meu era aleshores la fada grisa i bella
que en la dissort ens dava llamins i una cançó.
Ja mes cabells són ara cendrosos com els d’ella;
la que jo era manca devora la que só.


I les passades hores, com van tornant-se xiques,
i en les properes, quina foscar, quin fred mortal!–
Agavé té les mans suaus i fredoliques;
planyent-la, sos anells ja són d’un or malalt.

Els fruits saborosos, de Josep Carner