Els romans eren molt supersticiosos, protegien els seus morts i no volien ser oblidats. Al nostre institut, fa anys que no celebrem la castanyada, però per aquestes dates, a l’àrea de clàssiques, tractem la mort d’una manera o altra. Algun any ha estat una celebració ben sonada, com quan vàrem fer Festes de difunts, festes d’alegria, una exposició a l’edifici Cristòfol Ferrer. La celebració d’enguany crec que també passarà als annals del nostre centre: Donem veu a les pedres!
Quan, fa sols uns mesos, Mònica Miró Vinaixa va publicar Perennia, poc m’imaginava que s’avindria, no un dia sinó dos, a guiar-nos en aquesta aventura compartida amb l’Anna Roig i la Núria Saavedra de les oficines de català de Premià de Mar i Premià de Dalt del Centre de Normalització Lingüística del Maresme, ni que el Museu Romà de Premià, gràcies a l’entusiasme de Ramon Coll, ens obrís les portes per tal de fer in situ un recital bilingüe de poesia epigràfica llatina. Tampoc m’imaginava que els alumnes i sobretot els de 4t (optativa 1) volguessin aprendre llatí, tot recitant en veu alta, ni estudiar l’epigrafia romana i el tema de la mort, reproduint també el seu epitafi:
No sé què diran de nosaltres quan jo no formem part del món dels vius, però tots tenim els nostres morts i la mort és la cloenda de la nostra existència. Quin sentit tindria la vida? La nostra societat que ja ha superat el tabú del sexe encara, a diferència de la romana, no ho ha fet respecte a la mort, i avui morim sense deixar rastre. Se’ns redueix, com diu la Mònica a la introducció de Perennia, a unes inicials i a una data, se’ns plora de pressa i se’ns fa el comiat en un parell de dies…
Admiro la Mònica Miró i també l’editora, Matilde Martínez, de Godall edicions i filla de la llatinista Francesca Sallés Verdaguer (S.T.T.L.), i no sols per publicar el març de 2015 un text bilingüe de poesia epigràfica llatina com és Perennia (que ja va per la segona edició!) sinó també per donar veu als morts romans en aquesta gira vertiginosa per tot Catalunya. La Mònica, talment una cantant o una companyia teatral, va donant vida a les pedres, perquè les pedres tenen veu, i donen suport als mots que ens uneixen a vides passades, però també ens ensenyen llatí, cultura romana, dret romà, història de Roma, pensament antic, emocions ben sentides, sentiments a flor de pell, les vides i les misèries de romans i romanes que les van fer gravar quan encara eren de carn i os, que ens han precedit, que ja no hi són i que a través de la paraula encara viuen entre nosaltres i ens mostren les diferents morts i la recerca de la immortalitat per mitjà de la memòria i, a la vegada, ens fan reflexionar sobre la nostra caducitat i ens animem a aprofitar bé la vida. Carpe diem!
Amb aquesta lectura compartida i en veu alta, a Premià de Mar ens hem volgut afegir a la seva cadena de solidaritat i empatia que ens uneix al passat i ens arrela en el present. Donem veu, amb la Mònica, a les pedres, recordem els romans i les romanes finats i deixem que continuïn ben vius en aquesta nova vida que els concedim mitjançant la paraula. Som agosarats ja que tot just hem après a llegir llatí i ja pretenem recitar epígrafs funeraris en llatí i no a l’aula sinó al Museu Romà de Premià, on encara se sent el brogit de vides passades i on s’han trobat inhumacions adultes i també infantils. Audentes Fortuna iuvat!
En el trànsit de la vida, dilluns i divendres vinent tindrem l’oportunitat de compartir una bella i emotiva estona amb la Mònica. Alumnes de llatí, rapsodes adults de català, llegiu ben alt, doneu vida a qui ja fa força estona que no hi és. Donem veu a les pedres! Llegim plegats, joves i adults, els epitafis en llatí i en català!
Moltes gràcies a tothom que ho ha fet i ho farà possible!