Tag Archives: Llangardaixos

ÀPATS AL DESERT DEL SAHARA. FORMATGE, PA, CUSCÚS, LLANGARDAIX I TE

el-jardi-promes

DINAR

 

Llavors va donar-me una cantimplora plena d`aigua per apagar la set i una llesca de pa acompanyada d`un bon tros de formatge tendre sobre el que no vaig gosar preguntar-li de quina bèstia procedia (temps després vaig saber que era de llet de camella).

-Ara menjar –va dir molt seriós en Tadjit-. De seguida marxar –va afegir mentre m`assenyalava un sol radiant del qual ell estava considerablement més a prop, que jo.

Vaig donar-li les gràcies pel menjar i em va semblar que entenia la meva conformitat sobre els seus plans. Complert aquest tràmit, vaig disposar-me a fer el que m`havia indicat. Atès que aquella parada per fer un mos semblava obeir a un fet tan sensat com el d`evitar que ens quedéssim sense combustible, vaig pensar que aquesta celeritat en l`àpat era sens dubte el que més convenia a la nostra situació. Romandre allí quiets massa estona sota aquell  de justícia que tot ho cremava era el mateix que asseure`s sobre un foc viu. Calia doncs, com bé semblava entendre-ho en Tadjit, recuperar forces aviat i agafar de nou un bon ritme de marxa sense parar més del que fos estrictament necessari.

Amb un parell de queixalades aquella muntanya d`home ho va tenir tot enllestit. Després de cruspir-se la part sòlida del tiberi amb manifesta complaença i sense encantar-se més del compte en les mirades d`aprovació que em va dirigir, un mesurat trago d`aigua va servir-li per restaurar de nou els ànims. I així, en un moment, l`enorme tuareg ja tornava a estar a punt com si s`acabés de llevar.

Mentre jo amb penes i treballs acabava de menjar-me el pa amb formatge i el feia baixar coll avall a glops d`aigua, en Tadjit va anar altra vegada al darrere del vehicle i en va extreure amb tota facilitat un parell de garrafes molt grosses plenes de gasoil que tot seguit va buidar al dipòsit. (pp. 75.76).

 

SOPAR

Cuscús

Cuscús

 

Tadjit, circumspecte com sempre, va dirigir-se al darrere del vehicle i en va anar traient tot el que ell va considerar necessari per menjar una mica i fer una bona dormida. Al cap de ben poc i en la creixent penombra que ens anava caient al damunt com una cortina, al costat del Land Rover hi van aparèixer dos sacs de bivac, un parell de mantes molt gruixudes i una espècie de trípode metàl·lic. Aquest darrer aparell va ser hàbilment disposat pel gegantí tuareg de manera que no es mogués gens ni pogués tombar-se, i ell mateix hi va penjar una mena de cassoleta d`aram que va quedar suspesa a un pam de terra. Després, amb la clara intenció de cuinar alguna cosa, va indicar-me amb un gest que el que ens feia falta era llenya per encendre el foc i em va ensenyar uns trossos d`escorça de palmera i unes quantes deposicions seques de camell que hi havia escampades per allí en record d`alguna caravana que hi havia fet estada. Davant la seva insistència, nio em va quedar altre remei que fer-ne un bon aplec per tal de guanyar-me el sopar.

Quant ell va jutjar que ja en teníem la quantitat idònia, va amuntegar aquelles restes que jo li havia portat just a sota del trípode, reservant-me una part per anar alimentant el foc. I ho va encendre tot plegat amb un llumí. Ben aviat les flames van fer-se més i més grans, i fou aleshores quan Tadjit va omplir la cassola que penjava d`aquell artefacte amb un xic d`aigua de les garrafes, a la qual va afegir una mica d`oli, un bon grapat d`herbes aromàtiques i moltes espècies flairoses., Va tapar-ho i es va limitar a esperar amb infinita calma que tot plegat bullís perquè se`n barregessin els gustos. Al cap d`un moment, quan la cassola ja donava clares mostres d`impaciència i les bombolles que hi naixien començaven a fer-se evidents, en Tadjit va obrir una capsa que duia a la bossa del menjar i va buidar-ne una part a l`interior d`aquell estri.

-Cuscús –va dir-me somrient mentre ho feia- Bo! –va afegir remenant-lo.

-Bo, molt bo.. –vaig contestar intentant allargar la xerrada sense aconseguir-ho.

Després, passats uns minuts, en Tadjit va enretirar el recipient del foc i va deixar-lo damunt la sorra amb la intenció que el seu contingut es covés a poc a poc amarant-se de les espècies que hi havia afegit.(pp. 84-85)

 

 

Mukktha! –va dir amb orgull de caçador, mentre m`ensenyava el monstre—Bo! –va acabar afegint-hi.

“Bo?” vaig pensar per a mi amb el cor encara a cent. Aquell homenàs em volia matar a espants o a cops de fàstic! Allò tan inesperat va justificar la seva momentània absència i em va fer comprendre l`enrenou de feia uns instants que, jo us ho dic amb certitud, devia dona part del seu terrabastall al fet que la tàctica de cacera d`en Tadjit es resumia en el fonament d`agafar la presa pel coll i antonyinar-la amb l`ajut d`un roc.

Després de l`ensurt i de les palpitacions que em va ocasionar, la meva reacció inicial va se rebutjar el convit que ja em veia a venir. Això era el que em dictaven l`estómac i el cap encara que no hi hagués gaire cosa a triar, però davant d`un cuiner tan corpulent i atès que vaig notar de seguida que a ell li feia summa gràcia haver-lo atrapat per completar el nostre sopar, vaig decidir passar per alt els meus gustos i no fer-li un lleig. Entre altres coses em va semblar el més correcte perquè, amb un tuareg d`aquestes mides, més val quedar-hi sempre com a amic.

I aquí haig de dir sense cap mena de plany que no em penedeixo d`haver acceptat aquell oferiment. Perquè, meravelles del desert, aquell llangardaix a la brasa tal com el va coure en Tadjit, fent-lo a poc a poc i acompanyat amb la salsa de menta que hi va tirar per damunt, es va convertir en una de les menges més fines i saboroses que mai he tingut ocasió de tastar. Realment va ser, com el deia en caçar-lo, bo.

Així fou com amb el cuscús que ja teníem fet d`abans i amb la gens esperada arribada d`aquest segon plat en forma de rèptil, la meva primera nit al desert esdevingué a més d`p una experiència nova i poc freqüent, una veritable vetllada gastronòmica. (pp. 86-87).

 

ESMORZAR

Dàtils

Dàtils

 

Mentre tenia cura del caliu i l`anava alimentant, el meu amic tuareg feia bullir en un pot una bona quantitat de te que desprenia la més intensa de les flaires i que, amb la seva inconfusible aroma, semblava convidar-me a sortir del sac- El te sí que ho feia, no us ho negaré. Però la temperatura de l`aire més aviat semblava obrar en sentit contrari. Perquè, segons un petit termòmetre que dúiem i que vaig consultar tot estirant el braç. Allí estàvem gaudint d`uns magnífics i vivificants cinc graus. És per això que, sense desmerèixer l`habilitat d`en Tadjit en la seva preparació, aquella beguda calenta em va semblar una esplèndida manera de començar el nou dia.

La infusió que tots dos vam degustar i les menges de dàtils, pa i formatge amb que vam acompanyar-la van proporcionar-nos l`esperit adequat per mantenir el cos a to durant unes quantes hores i continuar el nostre viatge. (p. 89).

 

 

 

FERRÉS, Jordi (2009): El jardí promès. Barcelona, La Galera, El Corsari, 87.

 

 

Text PDF