Tag Archives: Croissants

Faré règim!

 

frena-candida

 -¡Càndida, el berenar!

La mare era tan prosaica i terrenal que no tan sols ignorava el seu sacrifici sinó que a més la convidava a perpetuar la seva trista condició de foca temptant-la amb xocolates calòriques i croissants greixosos.

La Càndida va veure una porta oberta per a la seva salvació. No calia fer tanta fumera ni socarrimar-se com un pollastre a l`ast. Hi havia altres camins.

¡Faria règim!

¿No feien règim les mames, les tietes, les secres de segona, les hostesses de British Air, les models i les gimnastes?

Doncs ella, la Càndida, no es quedaria a la cua.

-Gràcies mama, no berenaré perquè faig règim.

La mare va entrar com un coet a l`habitació, amb l`evident intenció de coaccionar-la.

-¿T`has tornat ximple?

-M`he tornat grassa.

-¡Estàs creixent!

-¡I un be negre! Fa més de sis mesos que no creixo ni un centímetre. Si menjo m`engreixaré i prou.

-I si no menges, acabaràs que t`haurem de portar a l`hospital.

-Qui ha dit que no menjaré. Penso fer règim. Jo ho saps, coses lights.

La mare va fer una cara que la Càndida coneixia prou: maquiavèlica.

-¿O sigui que vols fer règim? ¿Vos dir que menjaràs bledes bullides, carn a la planxa, verduretes sense sal i peix blanc?

La Càndida va fer un gest de repugnància.

-¡Puagg! Això és menjar de iaios amb colesterol, jo vull dir coses light, ja m`entens, macarrons lights, xocolates lights, estofats lights.

La mare no ho volia entendre.

-No en fan, de tot això, Càndida. Si ho vols pots prendre llet descremada, que és fastigosa; o galetes de règim, que semblen serradures; o formatgets insípids sense calories. El règim que fa aprimar és el que t`he dit jo.

La Càndida va ser valenta.

-Molt bé, doncs menjaré porqueries d`aquestes teves fins que torni a gastar la quaranta.

La mare havia guanyat.

comida-light

La Càndida es va quedar resignada a la seva sort. De moment havia rebutjat un croissant deliciós i una xocolata que es desfeia a la boca, dolça com la mel. Se li va fer salivera.

Va sentir la veu de la Lucil·la. La Lucil·la tenia una veu cridanera, que se li clavava al cervell.

-Mama, ¿em puc halar el berenar de la Càndida? Jo no m`engreixo.

La Càndida es va reprimir el gest de sortir esperitada i prendre el que era seu de les mans d`aquella aprofitada, però va poder resistir la temptació.

Ella era una noia coratjosa i valenta, que havia pres una determinació heroica. No pagava la pena posar-se pedres al fetge per un berenar miserable ni per una germana roïna.

La Càndida es va entaforar un xandall ajustat, que encara li cabia, va endreçar la roba i la va desar amorosament a l`armari, amb la ferma esperança de treure-la la setmana següent, i es va asseure a la seva taula per enllestir els deures.

Al cap de mitja hora, el seu estómac la va trair. Era impossible fer deures amb aquella batibull de budells que reclamaven el que era seu. Era desesperant.

Com que no tenia gens de voluntat, va obrir la porta de l`habitació, va mirar si hi havia moros a la costa i va escapolir-se com una lladregota fins a la cuina.

La cuina feia una pudor insuportable de bledes bullides. Les seves bledes bullides. ¡Quina perspectiva de vida insípida!

Va obrir la nevera i allà, a peu dret, va endrapar un petit suís de plàtan d`en Marcel·lí, les restes de bunyols de bacallà que havien quedat del dinar i una meravellosa salsitxa de frankfurt freda que li va semblar celestial.

Amb la boca plena va sentir el timbre de la porta.

No va gosar respirar i es va afanyar a entaforar-se la resta de la salsitxa per no se descoberta. Tenia la boca tan plena que la salsitxa li sortia per les orelles.

 

CARRANZA, Maite (1993): ¡Frena, Càndida, frena!, Barcelona, Cruïlla, Gran Angular, 50, pp. 60-64

 

Text en pdf