Per celebrar que, a pesar del meu partit lamentable, aquell era un gran dia (al vespre veuria la Sharon al cine!), vaig aparcar l`amanida d`arròs que m`havia preparat la mare i, amb els “diners d`emergència” que m`havia deixat el pare (“per si passa alguna cosa”, havia dit amb aire greu), vaig encarregar una pizza i un parell de cocacoles per telèfon. La vida  és rara i sovint complicada, és cert, però amb aquest gran invent que són les pizzes a domicili tot es fa més suportable. La civilització avança, sens cap mena de dubte, i la prova la tenim en el fet que cada vegada tarden menys a portar-te una pizza o una cinta de vídeo a casa. Això sí que és progrés i no els rotllos que ens engega el Jedi, el pelma d`història, un tio clavat al Jedi de la Guerra de les Galàxies, la mateixa cara de gripau i gairebé el mateix color de pell.

MORET, Xavier (1999): La vida és rara, Barcelona, Cruïlla, Gran Angular, 105, p. 35.