Category Archives: Compromís social

El nou any xinès en el record

Sopa de pollastre

Sopa de pollastre

 

La festa que m`agradava més era l`any nou xinès. Però no al 1970. Aquella nit de cap d`any, el di Di i jo estàvem ajaguts en un racó del menjador, molt poc il·luminat, gairebé adormits. La Lao Lao i els altres parents estaven arraulits al voltant de l`estufa i parlaven en veu baixa. De tant en tant, jo anava mirant a la porta.

Abans, el dia d`any nou a casa sempre havia sigut un dia de festa i celebració. Era un dia que els grans i sobretot els petits rebien regals dels membres de la nostra extensa família. Normalment, aquella ocasió la compartien amb nosaltres almenys vint convidats, entre parents, amics i amics d`amics. Les dones de la família, amb la Lao Lao al capdavant, es passaven el dia cuinant, i la cuina s`omplia de rialletes obertes i l`aroma intens de l`estofat de porc, la sopa de pollastre, el tofu amb espècies i els sucosos farcellets. El Di Di i jo, juntament amb els cosins i els amics, no paràvem d`entrar i sortir de la cuina en un esforç col·lectiu per tastar aquelles delicadeses abans que les servissin. A casa de la Lao Lao, la taula del menjador s`allargava fins que ocupava tot l`espai. Cada centímetre quadrat cobert de plats deliciosos. El primer brindis el feia la Lao Lao, per una bona salut i una llarga vida, i després venien els brindis de broma de tots els altres. Després de sopar, tots demanàvem a la meva tieta més jove que cantés, mentre el Da Jiu l`acompanyava amb la flauta. A vegades fins i tot convencíem la Lao Lao perquè també toqués el seu llaüt de bambú.

 

LI, Moying (2009): Neu de primavera. Créixer a la Xina de Mao, Bambú, Barcelona,

 

Text en PDF

pp- 115-116.

Fam a la Xina de Mao

arros

 

 

Però l`any següent [1959], igualment van morir hectàrees i hectàrees de camps d`arròs i blat, aquest cop destruïts pels insectes, que s`havien multiplicat amb rapidesa perquè els seus predadors naturals, els pardals, no havien tornat.

Allò només va ser el començament. Durant els tres anys següents, la Xina va patir un desastre rere l`altre. A més de la plaga d`insectes, hi va haver una sequera molt forta, seguida d`una gana generalitzada. Milions de persones van morir de fam. A la ciutat, teníem el menjar estrictament racionat. Teníem uns cupons petits per tot: blat, arròs, oli per cuinar i carn. La Lao Lao mirava d`anar sovint a la botiga, però la majoria de vegades les provisions ja s`havien acabat. Jo, que feia primer, dinava a l`escola. Ens va, passar setmanes menjant arròs i melmelada de fruita cada dia. Ben aviat, l`estómac se`m regirava només de veure l`arròs amb melmelada.

-No suporto l`arròs fastigós de l`escola –li vaig dir rondinant a la Lao Lao un dia- puc venir a dinar a casa?

Amb una mirada trista, es va ajupir i em va abraçar:

-Tots ho passem malament –em va dir. No vaig trigar gaire a entendre que era una bestiesa queixar-se.

Com que la majoria d`adults de la família treballaven fora de la ciutat durant la setmana, ara la Lao Lao només cuinava per al Lao Ye, el Di Di i jo. Em vaig començar a fixar que feia el sopar per al Di Di i jo, ens mirava mentre menjàvem i després ens enviava a jugar al pati abans de fer el sopar per a ella i el Lao Ye. Al començament no hi vaig donar gaire importància, però un dia em vaig adonar de la diferència. L`olor que feia el seu menjar era molt estranya. Aprofitant que la Lao Lao estava distreta, vaig aixecar la tapa del wok i vaig veure una aigua grisosa amb unes quantes fulles que hi flotaven. Aquell mateix vespre, el meu germà i jo havíem menjat arròs i col fregida, amb una cullerada de carn i tot. Vaig córrer a compartir el meu descobriment amb el Di Di. L`endemà, vam amenaçar de fer vaga de fam si la Lao Lao no ens donava per menjar el mateix que ells.

-Però esteu en ple creixement i necessiteu aliment –va dir amb un sospir-. Nosaltres ja som molt grans i en podem passar.

No! Aquest cop vam ser el Di Di i jo, els que vam defensar la nostra posició. 

 pp. 30-31.

LI, Moying (2009): Neu de primavera. Créixer a la Xina de Mao, Bambú, Barcelona,

 

Text en PDF

Animals de granja a Pequín

neu-de-primavera

Els animals de granja que teníem vivien gairebé en llibertat, en un cobert situat sota un om gegant, en un racó del pati. Per mi, el cobert era com un petit zoo. Hi vivien dos conills blancs amb uns ulls vermells molt grossos, i també un gall de plomes daurades i brillants i quatre gallines, dues de blanques i dues de rosses. Cada un d`aquells animals els havia triat la Lao Lao als venedors ambulants. Els meus preferits eran els conills, tan càlids i suaus al tacte. A vegades fins i tot els atreia a la meva habitació  amb una pastanaga per poder-los amanyagar.

LI, Moying (2009): Neu de primavera. Créixer a la Xina de Mao, Bambú, Barcelona, pàg. 20.

 

Text en PDF

Guia de lectura de Neu de primavera

Peix a la brasa al desert de El Sahara

sahara

 

-Què et sembla? –féu l`Ibrahim-. És peix; peix fresc de la costa. Un privilegi de risc al mig del desert!

Sens dubte que ho era. A quasi set-cents quilòmetres del mar no es pot negar que aquella fragància constituïa una esquisidesa poc habitual a la qual resultava impossible de renunciar.

-En Tadjit sempre fa peixos al brasa quan ve a veure`m –digué-; ell mateix els compra al mercat de Bir Nouadine, i t`asseguro que sap triar els més bons. Els porta en un contenidor d`oli que els manté perfectament, i quan els treu estan al punt. És un plat especial que només menjo cada quinze dies, però l`espera s`ho val. Jo ja no me`n puc estar., i molt menys tal com els prepara ell; fixa-t`hi!

La cosa era per mirar-s`ho. Aquell homenàs alt com un castell i que sense esforç aparent era capaç d`esclafar a qui fos amb una sola mà, era també al mateix temps un cuiner imaginatiu com pocs i estava dotat de la més gran finor que hom podia esperar.

Al damunt d`unes graelles hi tenia estesa una dotzena de peixos de forma aplanada, ja nets, però encara lluents, que s`anaven daurant lenta,ment sobre les brases. Al costat, en una tauleta menuda que havia parat vora el foc, hi tenia una espècie de morter on anava fent una barreja de dàtils aixafats, un pessic de sal i successius rajolinet d`oli que hi tirava mentre ho remenava tot plegat amb la màxima cura. Un cop va tenir la salsa lligada d`acord amb el seu criteri, va afegir-hi un polsim d`herbes aromàtiques que serviren de contrapunt a la dolçor dels dàctils i un greu rajolí d`allò que a mi em va semblar vinagre. Després, sempre en silenci, va parar els peixos que ja estaven cuits i els va dipositar en una safata. A continuació, escampant-la amb una cullera, va tirar-hi per damunt la salsa que havia fet i es va girar cap a nosaltres amb un somriure triomfal que fins llavors no li havia vist ni assajar.

-Bo!- va dir-. Ara menjar –va rematar el seu discurs tot assenyalant-nos la tenda d`on havíem sortir feia un moment.

 

 

 

FERRÉS, Jordi (2009): El jardí promès. Barcelona, La Galera, El Corsari, 87, pp. 105-106.

 

Text en PDF

ÀPATS AL DESERT DEL SAHARA. FORMATGE, PA, CUSCÚS, LLANGARDAIX I TE

el-jardi-promes

DINAR

 

Llavors va donar-me una cantimplora plena d`aigua per apagar la set i una llesca de pa acompanyada d`un bon tros de formatge tendre sobre el que no vaig gosar preguntar-li de quina bèstia procedia (temps després vaig saber que era de llet de camella).

-Ara menjar –va dir molt seriós en Tadjit-. De seguida marxar –va afegir mentre m`assenyalava un sol radiant del qual ell estava considerablement més a prop, que jo.

Vaig donar-li les gràcies pel menjar i em va semblar que entenia la meva conformitat sobre els seus plans. Complert aquest tràmit, vaig disposar-me a fer el que m`havia indicat. Atès que aquella parada per fer un mos semblava obeir a un fet tan sensat com el d`evitar que ens quedéssim sense combustible, vaig pensar que aquesta celeritat en l`àpat era sens dubte el que més convenia a la nostra situació. Romandre allí quiets massa estona sota aquell  de justícia que tot ho cremava era el mateix que asseure`s sobre un foc viu. Calia doncs, com bé semblava entendre-ho en Tadjit, recuperar forces aviat i agafar de nou un bon ritme de marxa sense parar més del que fos estrictament necessari.

Amb un parell de queixalades aquella muntanya d`home ho va tenir tot enllestit. Després de cruspir-se la part sòlida del tiberi amb manifesta complaença i sense encantar-se més del compte en les mirades d`aprovació que em va dirigir, un mesurat trago d`aigua va servir-li per restaurar de nou els ànims. I així, en un moment, l`enorme tuareg ja tornava a estar a punt com si s`acabés de llevar.

Mentre jo amb penes i treballs acabava de menjar-me el pa amb formatge i el feia baixar coll avall a glops d`aigua, en Tadjit va anar altra vegada al darrere del vehicle i en va extreure amb tota facilitat un parell de garrafes molt grosses plenes de gasoil que tot seguit va buidar al dipòsit. (pp. 75.76).

 

SOPAR

Cuscús

Cuscús

 

Tadjit, circumspecte com sempre, va dirigir-se al darrere del vehicle i en va anar traient tot el que ell va considerar necessari per menjar una mica i fer una bona dormida. Al cap de ben poc i en la creixent penombra que ens anava caient al damunt com una cortina, al costat del Land Rover hi van aparèixer dos sacs de bivac, un parell de mantes molt gruixudes i una espècie de trípode metàl·lic. Aquest darrer aparell va ser hàbilment disposat pel gegantí tuareg de manera que no es mogués gens ni pogués tombar-se, i ell mateix hi va penjar una mena de cassoleta d`aram que va quedar suspesa a un pam de terra. Després, amb la clara intenció de cuinar alguna cosa, va indicar-me amb un gest que el que ens feia falta era llenya per encendre el foc i em va ensenyar uns trossos d`escorça de palmera i unes quantes deposicions seques de camell que hi havia escampades per allí en record d`alguna caravana que hi havia fet estada. Davant la seva insistència, nio em va quedar altre remei que fer-ne un bon aplec per tal de guanyar-me el sopar.

Quant ell va jutjar que ja en teníem la quantitat idònia, va amuntegar aquelles restes que jo li havia portat just a sota del trípode, reservant-me una part per anar alimentant el foc. I ho va encendre tot plegat amb un llumí. Ben aviat les flames van fer-se més i més grans, i fou aleshores quan Tadjit va omplir la cassola que penjava d`aquell artefacte amb un xic d`aigua de les garrafes, a la qual va afegir una mica d`oli, un bon grapat d`herbes aromàtiques i moltes espècies flairoses., Va tapar-ho i es va limitar a esperar amb infinita calma que tot plegat bullís perquè se`n barregessin els gustos. Al cap d`un moment, quan la cassola ja donava clares mostres d`impaciència i les bombolles que hi naixien començaven a fer-se evidents, en Tadjit va obrir una capsa que duia a la bossa del menjar i va buidar-ne una part a l`interior d`aquell estri.

-Cuscús –va dir-me somrient mentre ho feia- Bo! –va afegir remenant-lo.

-Bo, molt bo.. –vaig contestar intentant allargar la xerrada sense aconseguir-ho.

Després, passats uns minuts, en Tadjit va enretirar el recipient del foc i va deixar-lo damunt la sorra amb la intenció que el seu contingut es covés a poc a poc amarant-se de les espècies que hi havia afegit.(pp. 84-85)

 

 

Mukktha! –va dir amb orgull de caçador, mentre m`ensenyava el monstre—Bo! –va acabar afegint-hi.

“Bo?” vaig pensar per a mi amb el cor encara a cent. Aquell homenàs em volia matar a espants o a cops de fàstic! Allò tan inesperat va justificar la seva momentània absència i em va fer comprendre l`enrenou de feia uns instants que, jo us ho dic amb certitud, devia dona part del seu terrabastall al fet que la tàctica de cacera d`en Tadjit es resumia en el fonament d`agafar la presa pel coll i antonyinar-la amb l`ajut d`un roc.

Després de l`ensurt i de les palpitacions que em va ocasionar, la meva reacció inicial va se rebutjar el convit que ja em veia a venir. Això era el que em dictaven l`estómac i el cap encara que no hi hagués gaire cosa a triar, però davant d`un cuiner tan corpulent i atès que vaig notar de seguida que a ell li feia summa gràcia haver-lo atrapat per completar el nostre sopar, vaig decidir passar per alt els meus gustos i no fer-li un lleig. Entre altres coses em va semblar el més correcte perquè, amb un tuareg d`aquestes mides, més val quedar-hi sempre com a amic.

I aquí haig de dir sense cap mena de plany que no em penedeixo d`haver acceptat aquell oferiment. Perquè, meravelles del desert, aquell llangardaix a la brasa tal com el va coure en Tadjit, fent-lo a poc a poc i acompanyat amb la salsa de menta que hi va tirar per damunt, es va convertir en una de les menges més fines i saboroses que mai he tingut ocasió de tastar. Realment va ser, com el deia en caçar-lo, bo.

Així fou com amb el cuscús que ja teníem fet d`abans i amb la gens esperada arribada d`aquest segon plat en forma de rèptil, la meva primera nit al desert esdevingué a més d`p una experiència nova i poc freqüent, una veritable vetllada gastronòmica. (pp. 86-87).

 

ESMORZAR

Dàtils

Dàtils

 

Mentre tenia cura del caliu i l`anava alimentant, el meu amic tuareg feia bullir en un pot una bona quantitat de te que desprenia la més intensa de les flaires i que, amb la seva inconfusible aroma, semblava convidar-me a sortir del sac- El te sí que ho feia, no us ho negaré. Però la temperatura de l`aire més aviat semblava obrar en sentit contrari. Perquè, segons un petit termòmetre que dúiem i que vaig consultar tot estirant el braç. Allí estàvem gaudint d`uns magnífics i vivificants cinc graus. És per això que, sense desmerèixer l`habilitat d`en Tadjit en la seva preparació, aquella beguda calenta em va semblar una esplèndida manera de començar el nou dia.

La infusió que tots dos vam degustar i les menges de dàtils, pa i formatge amb que vam acompanyar-la van proporcionar-nos l`esperit adequat per mantenir el cos a to durant unes quantes hores i continuar el nostre viatge. (p. 89).

 

 

 

FERRÉS, Jordi (2009): El jardí promès. Barcelona, La Galera, El Corsari, 87.

 

 

Text PDF

Les privacions a Sarajevo durant la guerra

historia-amor-sarajevo-3

 

I. La manca d`aigua

 

Mentre hi pensa, arriba al passeig del Miljacka i veu que hi ha algú pescant i també recollint aigua. No se sorprèn, ja res no li estranya. Alguns, sobretot si hi ha una mica de boirina que els pugui amagar, fan això, apropar-se fins al riu per intentar capturar algun peix o aprovisionar-se d`aigua, encara que sigui bruta. Les fonts de la ciutat no funcionen i, anant al Miljacksa, s`estalvien les llargues caminades fins als escassos punts de distribució d`aigua en camions cisterna que té el govern. Tanmateix, la Selma creu que el risc de recollir aigua del riu és massa gran. A més del perill dels trets, l`aigua està contaminada pels residus de la ciutat, animals morts i fins i tot algun cadàver en descomposició. També corre el rumor que els txèniks han enverinat el riu de la zona ocupada. A ells, els Arvin, de moment no els can exposar-se així. Són afortunats perquè tenen un petit pou al pati del darrere de casa. Fins i tot en donen, d`aigua, als veïns.

Ja fa quasi dos n anys que dura la guerra, la situació cada vegada es fa més difícil i la falta d`aigua és tan sols un dels problemes. Només ocasionalment hi ha electricitat i, per això, els electrodomèstics han esdevingut aparells inútils. També escassegen el menjar i les medecines, encara que la seva família en pot comprar al mercat negre, no amb els diners provinents de l`escarransit sou de conserge del pare al dipòsit de llibres, sinó gràcies al que guanya ella fent de taxista pels carrers de la ciutat.

 

 II. Un sopar

 

 

Sense treure`s l`uniforme de conserge, que ha fet que alguns veïns al barri, fent broma, l`anomenin “el Coronel”, en Kemal seu al petit menjador de casa seva, entretenint-se amb un joc de cartes, mentre a la ràdio parla un conegut escriptor, un dels serbis que s`han mantingut al costat del govern bosnià. La Fatima gairebé té a punt el dinar. Ja fa setmanes que mengen el mateix: sopa de verdures, pa i algunes salsitxes de pollastre. La Selma seu lluny de la finestra, no cal donar facilitats als franctiradors, es diu, mentre pensa en el menjar.

 

 BENAVENTE, Jaume (2005): Història d`amor a Sarajevo, Barcelona, Columna, Columna Jove. Premi Ramon Muntaner 2005, pp. 13-14 i 18

 

Proposta de lectura

 

Textos en PDF

La riquesa del panís a Guatemala

panis

 

Es van trobar, doncs, els ajiip* com ho havien acordat. Van pujar tots a l`aldea, que és molt amunt de la muntanya. S`havia adobat la casa on ens reuníem, un sostre sense parets. Vam compartir l`olla de nixtamal*, gallina rostida, batates, que són com moniatos; mel, coques, panades, pebrots, patates al caliu i un chumpipe* que va dur el Benicio; es va beure guaro*, el nostre aiguardent, tothom va dur alguna cosa. Compartir és el que fem els pobres.

Després van parlar els ajiip, van parlar tots, un rere l`altre. Van donar gràcies al cel. L`àvia va estar agraïda als avantpassats, a la terra, als dèus, que els va anomenar tots: Tlatcolt, el de la pluja; Kukultcán, el del vent; Yum Kay, el de la terra, les collites, la vegetació; Quetzacóalt, que va ensenyar als avantpassats de cultivar el panís, el kakawa, el kaapeh, ell ens va ensenyar com s`havien de fer les coses abans de pujar a guarnir el cel convertit en estrella. Van mencionar Ixzul, la deessa dels parts; Ac Puch, el dèu de la mort, Itzamné, de la saviesa; es va pregar Ixpiyacoc i Ixmucané, el Guarda del Món, el Déu Creador… Vam recordar els nostres orígenes, les nostres llegendes, sempre ho fèiem en una cerimònia.

L`àvia em va cedir la paraula. Jo havia de començar el relat. No havia de començar el relat. No havia parlat mai davant de la comunitat, era un gran reconeixement, això. El cor em saltava.

Però vaig parlar.

Vaig relatar la creació dels homes fets de panís, la nostra riquesa. El panís, on cada part té un nom: tuza és la fulla; milpa és el panís, també el camp, el gra; eloe, la panotxa; xilote, l`ull quan encara no té gra.

La veu em va sortir forta i segura.

 

BOGUNYÀ, M. Àngels: Les veus protectores. Barcelona. Baula, 2004. La llum del far, 43, pp. 58-57.

 

Text en PDF


* Bruixot, sanador, vell savi.

* Panís cuit en aigua i calç; un cop mòlt, se`n fan les coques

* Gall dindi

* Aiguardent de canya

Situacions límits: Palabras envenenadas

PREMI CUBIERTA PALABRAS ENVENENADAS + 148 p3.indd

Bárbara Molina 

Abro la nevera y curioseo los tupperwares donde guardo la comida de días anteriores hasta que se pudre. Tengo prohibido tocarlos. Es una costumbre que me impuse hace años, después de vivir hambrienta. No sirve de mucho pero me da tranquilidad. Me dije nunca más volveré a pasar hambre, como Escarlata O`hara en aquella escena en la que levanta la cabeza y toma un puñado de tierra roja de Tara. Pero yo no fui tan fotogénica ni tan heroica, simplemente me privaba de los restos de comida, los clasificaba en pequeñas raciones y las guardaba como un tesoro. Abro un tupperware con hojas de ensalada y tomate y me los meto en la boca a puñados, a continuación abro otro con un trozo de pollo frío y me lo trago sin masticar. Quiero aplacar la desazón, borrar la angustia, pero en vez de saciarme cada vez tengo más hambre.

Durante estos tres años me había conseguido adiestrar, como a los leones, a fuerza de escamotearme el alimento. Descubrió que era un arma poderosa y jugó con ella. Y lo que no habían podido los golpes lo pudo el hambre. Me tenía en ayunas, sufriendo, hasta que de pronto venía y me dejaba oler una comida apetitosa. Abría la puerta unos instantes y un aroma de pollo asado, insultante de tan deliciosa, se colaba en el sótano y  me daba en la nariz. Tener hambre y no poder comer es morir un poco cada minuto, cada segundo.  

CARRANZA, Maite: Palabras envenenadas. Barcelona. Edebé, 2010, Periscopio, 78, pp. 152-155 

Text sencer en pdf

Web Maite Carranza

El moo`, un bolet molt gustós

les-veus-protectores

Ja em ve al cap una altra vegada l`ocellot negre, tinc com una angoixa a dins, un pes, però sé esborrar els pensaments dolents. La Teresa era tossuda en això que havia de posar-me al cap postaletes, paisatges bonics, pensar en el que més m`agradava. I jo veia l`àvia i la mare ballant, i ja oloro la terra molla, busco el moo`, un bolet molt gustós que sembla carn, i tinc traça a trobar-lo, i n`omplo el cistell per vendre`n a mercat; penso en quan ens trobàvem tots i explicàvem llegendes i menjàvem coques de panís; veig quan vaig trobar aquell ou de quetzal, que ni sabia de quin ocell era i amb les gallinetes e vaig posar; veig els color de la selva, del mercat d`Alto Tajuná, i veig la María Bendita i el pare, i ja ho veig tot…

 

BOGUNYÀ, M. Àngels: Les veus protectores. Barcelona. Baula. 2004, (La llum del far, 43), pàg. 13.

 

Text en pdf

¡Los perros olfatean carne!

Christianshavn Copenhagen

Christianshavn Copenhagen

Fotografía: Galería de kaptan_ca61

Los pensamientos se le agolparon en la cabeza. Annemarie recordó lo
que le había dicho su madre: “Si te detienen debes actuar como una 
niñita inocente”.

Miró a los soldados. Recordó cómo había mirado a los otros, asustada,
cuando la detuvieron en la calle.

Kirsti no se asustó. Kirsti solo era... eso, una niñita inocente, enfadada
porque el soldado le tocó el pelo. No sabía lo peligroso que podía ser,
y al soldado le hizo gracia.

Annemarie puso todo su empeño en comportarse como lo habría hecho
Kirsti.

-Buenos días –les dijo con cautela.

La miraron de arriba abajo en silencio. Los dos perros estaban inquietos
y alerta. Los soldados que sujetaban las correas llevaban unos guantes
gruesos.

-¿Qué haces aquí? –le preguntó uno de ellos.

Annemarie le mostró la cesta, con el trozo de pan bien visible.

-Le llevo el almuerzo a mi tío Henrik. Lo ha olvidado. Es pescador.

Los soldados miraban por encima de Annemarie y escudriñaban
los arbustos de los alrededores.

-¿Vienes sola? –le preguntó otro.
 
Para seguir leyendo, CLICA AQUÍ.

Lowry, Lois (2009) . ¿Quién cuenta las estrellas? . Barcelona : Espasa, 123-130

 Lois Lowry

Página oficial de Lois Lowry

Blog de Lois Lowry Guía de lectura de ¿Quién cuenta las estrellas?

Páginas web de interés

Información sobre la Segunda Guerra Mundial

Página web acerca del Holocausto judío

Información sobre Dinamarca
 
Cámara vídeo

La lista de Schindler . Dir.: Steven Spielberg. EE.UU, 1993

La vida es bella. Dir.: Roberto Begnini. Italia, 1999
El gran dictador. Dir.: Charles Chaplin. EE. UU, 1940

 
Llegir
Frank, A., El diario de Ana Frank
Dahl, R., Volando solo
Fährmann, W., Año de lobos
Hartman, E., Guerra sin amigos
musica 

Wojciech Kilar, Frederic Chopin. BSO de El pianista. Sony Music Entertainment, 2002

John Willians. BSO de La lista de Schindler. MCA, 1993