L’ars nova és el període musical que es desenvolupa durant el segle XIV-XV. Com el seu nom indica, la música es converteix en un “art nou”, en oposició a l'”art antic”. En aquesta etapa la polifonia es desenvolupa i neixen formes com el motet i el cànon.

El personatge més destacat de l’ars nova va ser el compositor francès Guillaume de Machaut, autor de la Missa de Notre-Dame.

“Berenguer de Palou fou de Catalunya, del comtat del Rossello. Fou un pobre cavaller però culte i bo amb les armes. Bones cançons compongué, i cantava a n’Emersenda d’Avinyó, muller d’Arnau d’Avinyó…” (de les vides de trobadors incloses als cançoners que es conserven).

Els trobadors eren poetes-músics, que aprenien a fons les tècniques de composició dins d’un cicle d’estudis que anomenaven quadrivi. Cantaven en el seu propi idioma els ideals cavallerescos del moment: l’amor a una dama, l’honor, la fidelitat a un rei o a un senyor feudal, la guerra… Intepretaven ells mateixos les seves cançons o bé o feien els ministrers, músics especialistes que estaven al servei de la cort. Els ministrets vivien al castell amb els trobadors.

La cançó Tant m’abelis és una de les poques cançons de trobadors que s’han conservat.

Tot i que en l’Edat Mitjana la música és sobretot vocal i religiosa, també s’escriuen algunes danses com és el cas de les “estampides”  (estampies en francès o istampitta en italià). No s’han conservat manuals de dansa que descriguin l’estampida com a dansa, però pel que es coneix, gràcies a les miniatures dels manuscrits i les pintures de l’època, sembla ser que s’havien de fer salts elevats i enèrgics.