Joglars, trobadors, goliards eren músics i poetes medievals que viatjaven per les corts feudals cantant l’amor cortès i tocant instruments amb la finalitat d’entretenir els senyors.

Com ja hem parlat a classe, a vegades, hi havia clergues que després d’abandonar la vida religiosa es dedicaven a fer de rodamons demanant almoina i  divertint a la gent del poble amb les seves històres i cançons. Ells havien tingut una formació cultural superior a la de les classes més humils i per tant sabien llegir i escriure.

En les seves cançons, en lloança del vi, del bon menjar i de l’amor, empraven un llatí macarrònic amb el qual, sovint imitaven els cants religiosos, es mofaven de les coses més santes i, en general, del que formava la cultura oficial. Hi ha qui diu que els goliards van formar la primera contracultura del seu temps, és a dir, la cultura underground de l’edat mitjana.

Se’ls anomenava goliards (seguidors del bisbe Golies, personatge llegendari que havia creat l’ofici) i cantaven i recitaven en llatí i en llengua vulgar. El seu repertori era molt variat i anava del més pur refinament a la poesia més grollera. Un exemple en són les cançons Carmina Burana trobades al monestir de Beuern (Alemanya).

Actualment, coneixem pel nom de Carmina Burana una cantata escènica que el compositor alemany Carl Orff va escriure en el segle XIX. Orff es va basar en el text de 25 poemes de goliards extrets dels manuscrits amb el mateix nom trobats a Beuern. És una cantata per a solistes, cors i orquestra, amb una gran força expressiva degut sobretot a l’abundant utilització d’elements percussius.

La música del Carmina Burana s’ha fet molt coneguda arran de la seva utilització en el cinema (Excalibur)així com en altres mitjans audiovisuals (anuncis, programes esportius..). Recentment la companyia de teatre catalana La Fura dels Baus l’ha posat en escena en un muntatge espectacular. En paraules del director i creador de l’espectacle, Carles Padrissa, “l’atracció que reflecteixen les cançons medievals sobre els plaers terrenals de viure, el vi, l’amor passional i les dones no passa de moda”.

El Llibre Vermell és un manuscrit que es va copiar entre els s. XIV- XVI. És un recull de 10 peces: 3 cànons, 2 cançons polifònique i 5 danses. El propòsit de la colecció era entretindre amb cançons i danses els peregrins que arribaven al Monestir de Montserrat , que era un dels llocs de peregrinatge més importants quan el manuscrit fou copiat. Segons explica el foli 22 (conté 172 folis escrits per davant i per darrere!) els peregrins podien protegir-se durant la nit dins l’esglèsia sempre i quan no molestessin aquelles persones devotes que volguéssin pregar.

Els cants són en català, occità i llatí i tots ells són d’autor desconegut.

L’Stella Splendens és la cançó més coneguda del Llibre Vermell. Ha estat versionada per diferents grups, entre ells la Companyia Elèctrica Dharma.