Aquesta és una presentació molt interessant per conèixer els instruments de l’Edat Mitjana.Està feta per l’aula de música del CEIP Gerardo Diego de los Corrales de Buelna
Category Archives: Història i compositors
Audició: “Tristesa d’amor”
El Romanticisme és una època de grans contrastos, d’una banda propicía grans composicions i d’altra desenvolupa petites formes compositives. Aquestes tenen un caràcter íntim que procedeix, moltes vegades, d’una inspiració extramusical. El compositor fa que el seu pensament domini sobre la forma, i el seu sentit de la llibertat el porta a no sotmetre’s a esquemes o fòrmules que puguin dificultar la seva lliure expressió.
Així, proliferen petites obres per a piano tals com: poloneses, balades, preludis, estudis i nocturns. Són peces breus i de caràcter lliure.
El Nocturn op. 9 num 2. de Frederic Chopin també conegut com “Tristesa d’amor” n’és un bon exemple.
Audició: “Die Forelle” (La truita)
El lied és una forma vocal per a cantant i piano. És una composició breu creada a partir de l’elaboració musical d’un poema. La música i la poesia van molt lligades, ja que ambdues poden expressar els sentiments apassionadament.
L’autèntic creador del lied romàntic, va ser Franz Schubert. Si bé compongué tota mena de música, la forma que més cultivà va ser el lied (més de 600). Els temes predilectes dels seus lieder eren l’amor, la mort i la naturalesa. La majoria d’ells són melodies senzilles, peró d’una gran bellesa i de vegades s’inspiren en melodies populars.
En el lied “Die Forelle”, l’acompanyament del piano simbolitza el fluir de les aigues, mentre que la línia melòdia representa a la innocent i despreocupada truita que neda en el rierol. En les dues primeres estrofes, una música similar, de caràcter alegre, acompanya el text, en el que es fa una descripció bucòlica de la situació. En l’estrofa següent, la melodia adquireix un to més agitat i lleument obscur, mentre s’explica com, a través de l’engany enterbolint les aigües cristal·lines, la truita és atrapada.
I aquí teniu la traducció a l’espanyol.
En un claro arroyuelo,
se precipita alegremente
la trucha juguetona,
que pasa como una flecha.
Yo estaba en la orilla
y en un dulce sosiego
vi el baño del alegre pececito
en el claro arroyuelo.
Un pescador con su caña
se colocó en la orilla,
y miró a sangre fría,
los serpenteos del pececillo.
Mientras el agua siga clara,
y no se enturbie, pensé,
no podrá coger a la trucha
con su anzuelo.
Finalmente el ladrón se cansó
de esperar. El pérfido, enturbió
las aguas del arroyuelo
y antes de que me diera cuenta,
la caña dio tal respingo
que enganchó al pececillo.
Y yo, con la sangre alterada,
miré a la presa engañada.
Arnold Schönberg: aniversari
Arnold Schönberg (Viena 13 de setembre de 1874) considerat un dels compositors més influents en el segle XX, és qui va protagonitzar un dels canvis més importants en la música del segle XX: la ruptura amb les lleis de la tonalitat.
La seva revolució musical va tenir lloc dins de l’Expressionisme, un moviment aparegut a Alemanya al voltant de l’any 1905. Per als expressionistes l’art era el mitjà de manifestar els seus sofriments i conflictes interiors. El seu objectiu fou l’exageració, la deformació i la caricaturització de la realitat.
Durant el període expressionista, el llenguatge musical experimenta una de les transformacions més importants de la història: es renuncia a la tonalitat com a sistema de composició i es crea un nou sistema basat en l’escala dodecafònica (dotze sons).
A “Pierrot Lunaire” (1912) va introduir la atonalitat lliure. Després, Schönberg i altres compositors atonals, s’adonen que és molt difícil compondre música sense un punt de partida concret (una escala, un acord..) i ideen el mètode dodecafònic: mètode de composició que consisteix a actuar de manera desjerarquitzada amb relació al sistema tonal tradicional, donant el mateix valor als dotze tons de l’escala cromàtica i posant aquests dotze sons en un ordre concret. El resultat va ser un nou univers sonor i un repte musical
davant de l’harmonia clàssica. A Pierrot Lunaire sentim l’sprechgesang, una tècnica vocal que està a mig camí entre cantar i parlar.
En escoltar música expressionista se sent una sensació de caos i de confusió sonora, la qual és un reflex musical de la desesperació i la visió pessimista del món que tenen els expressionistes. Aquesta visió pesimista també es reflecteix en la pintura. Edvard Munch amb “El crit” n’és un clar exemple.
Les dones i la música: Clara Wieck
Avui és un dia especial per la nostra pàgina d’aniversaris, ja que és l’aniversari d’una de les poques dones compositores que han aconseguit tenir un lloc d’honor juntament amb els homes compositors: Clara Wieck.
Nascuda a Leipzig (Alemanya) un 13 de setembre de 1819 i morta l’agost de 1896) Clara Wieck també és coneguda com a Clara Schimann per haver-se casat amb el també compositor i pianista alemany Robert Schumann (1810-1856).
Clara era filla d’un professor de piano que també tenia un negoci de venda de pianos i partitures i d’una cantant i pianista, la qual cosa va facilitar la seva formació musical des de ben petita. El seu talent i la seva acurada formació la van portar a tocar professionalment des de molt jove.
Robert Schumann va aparèixer a la seva vida quan Clara tenia onze anys perquè es convertí en alumne de Friedrick Wiek, el seu pare (Robert tenia 9 anys més que ella). Quan Clara va complir els divuit anys, Robert va demanar al seu mestre que els deixés casar, però ell s’hi va negar. Van haver d’esperar que ella complís els vint-i-un anys perquè, amb la majoria d’edat, no calia el consentiment patern.
Tot el seu talent, la carrera com a concertista de Clara va quedar en un segon pla, ja fos per la seva dedicació a la família formada amb Robert o pels convencionalismes de l’època, que no afavorien que les dones es dediquessin professionalment a un ofici quan havien arribat a l’edat adulta perquè es considerava que la seva professionalització faria que descuidessin “les seves obligacions familiars”. Però quan Robert es va lesionar la mà i no va poder tocar més, Clara va ser qui va estrenar i difondre les composicions de Robert, fins i tot després que ell morís prematurament (Font: Musicarts).
Aquí teniu un dels seus lieder per soprano i piano Die stille Lotosblume (La callada Flor de Lotus) escrit l’any 1843. LIED
El petit dels Bach
Johan Christian Bach va néixer a Leipzig (Alemanya) el 5 de setembre de 1735 i va morir a Londres, l’1 de gener de 1782. És el més petit dels vint fills que va tenir el músic barroc Johan Sebastian Bach, (aniversari naixement/ aniversari mort) i va ser el primer fill mascle i undècim dels tretze que va tenir amb la seva segona esposa Anna Magdalena.
Va fer els seus primers estudis musicals amb el seu pare. També se’l coneix com el Bach “milanès” i el Bach “londinenc”. Va viure a Milà on va compondre les millors òperes i va tenir un gran èxit. A Londres va ser força important i va ser allí, el 1764, on va conèixier el petit Wolfgang Amadeus Mozart d’encara vuit anyets.
A diferència dels memebres de la seva família, tots ells centrats en la música instrumental i religiosa, Johan Christian va ser un destacat compositor d’òperes a qui Mozart va admirar. També va ser un destacat compositor de simfonies i concerts per piano.
El seu estil ja és totalment clàssic tal com podreu escoltar en el concert per piano i orquestra que podeu escoltar en aquest l’article (el Classicisme musical abarca aproximadament des del 1750 fins al 1800).
John Cage. Aniversari
Avui es celebra l’aniversari d’un dels artistes més innovadors del segle XX. Nascut a Los Àngeles el 5 de setembre de 1912 i mort a Nova York el 12 d’agost de 1992, fou compositor, instrumentista, filòsof, teòric musical, poeta, pintor i aficionat a la micologia.
Amb les seves teories musicals i les seves composicions, John Cage va provocar un dels canvis més radicals en la música contemporània i el seu llenguatge: va incloure el soroll i sobretot el silenci en les 
seves obres musicals.
“Sigui on sigui on ens trobem el que sentim és fonalmentalment soroll. Quan l’ignorem ens molesta. Quan l’escoltem ens resulta fascinant”, escriu Cage a Silence. És per això, que part de la seva carrera com a compositor la va dedicar a la experimentació amb el soroll: va transformar el so d’un piano de cua afegint-li cargols metal·lics i diversos elements col·locant-los estratègicament entre les cordes buscant produir uns sorolls determinats i transformant així el so tradicional del piano.
En aquest video podreu veure com es prepara un “piano preparat”. Escolteu quin so més diferent que té aquest piano.
L’experimentació de Cage va anar més enllà del soroll i va continuar amb el silenci. La famosa obra 4’33” és ja una de les icones del segle XX. És una obra escrita per a qualsevol instrument i està dividia en quatre moviments (quatre parts). En el video que teniu a continuació, el pianista (amb un rellotge per controlar els 4 minuts i 33 segons que dura l’obra) obre i tanca la tapa del piano després de cada moviment.
Mapa Conceptual: l’Edat Mitjana
Audició: Missa de Notre-Dame
L’ars nova és el període musical que es desenvolupa durant el segle XIV-XV. Com el seu nom indica, la música es converteix en un “art nou”, en oposició a l'”art antic”. En aquesta etapa la polifonia es desenvolupa i neixen formes com el motet i el cànon.
El personatge més destacat de l’ars nova va ser el compositor francès Guillaume de Machaut, autor de la Missa de Notre-Dame.
Audició: Tant m’abelis
“Berenguer de Palou fou de Catalunya, del comtat del Rossello. Fou un pobre cavaller però culte i bo amb les armes. Bones cançons compongué, i cantava a n’Emersenda d’Avinyó, muller d’Arnau d’Avinyó…” (de les vides de trobadors incloses als cançoners que es conserven).
Els trobadors eren poetes-músics, que aprenien a fons les tècniques de composició dins d’un cicle d’estudis que anomenaven quadrivi. Cantaven en el seu propi idioma els ideals cavallerescos del moment: l’amor a una dama, l’honor, la fidelitat a un rei o a un senyor feudal, la guerra… Intepretaven ells mateixos les seves cançons o bé o feien els ministrers, músics especialistes que estaven al servei de la cort. Els ministrets vivien al castell amb els trobadors.
La cançó Tant m’abelis és una de les poques cançons de trobadors que s’han conservat.