Author Archives: aibanez2

Brindis de “La Traviata” de G.VERDI

La Traviata és una òpera en quatre actes del compositor italià Giuseppe Verdi. Està inspirada en la novel·la d’Alexandre Dumas fill, La dama de les camèlies.

Violeta, una rica cortesana,  celebra una festa a casa seva. Entre els seus admiradors hi ha Alfredo, que proposa un brindis. Aquest és l’inici d’una de les òperes més conegudes pel gran públic d’aquest compositor.

La història conta l’amor que senten Alfredo i Violetta, amor que té l’oposició del pare d’Alfredo. Aquest demana a Violetta que abandoni Alfredo, ja que la seva filla (germana d’Alfredo), una jove pura i ingènua, no es pot casar amb l’home que estima a causa de l’escàndol que suposen les relacions entre ells. Violetta es referma en el seu amor, però davant la insitència del pare i pensant que les seves relacions perjudicaran algun dia Alfredo, accedeix a deixar-lo. El que no sap Alfredo és que Violetta està malalta de tuberculosi i quan per fi, després de llargues penúries, decideixen recuperar el seu amor, ja no hi seran a temps doncs ella mor en braços d’ell un cop retrobats.

Bé, una història molt trista (el mateix argument, amb alguns matisos, que la pel·lícula Moulin Rouge) però amb una música preciosa.

Aquí teniu una magnífica versió de la brillant soprano Anna Netrebko i el tenor mexicà Rolando Villazón. Fixeu-vos en la senzillesa de la posta en escena que només té per decorat un sofà vermell i un gran rellotge (és potser una metàfora del pas del temps que a ella se li escapa degut a la seva malaltia i del poc temps de vida que els queda per estimar-se?)

Que ho disfruteu!!

“Rico vacilón” Partitura i play-back

Aquesta setmana entrem a la setmana de carnaval i com que per “carnaval tot s’hi val”, m’ha semblat bona idea incorporar un cha-cha-cha en el nostre repertori de flauta. És un tipus de música més desenfadada de la que fem habitualment i molt adient per aquests dies de ball i festes al carrer. He trobat una partitura amb acompanyament de play-black que ha fet la professora Mª Jesús Camino.

Busca instruments

 Aquí teniu un joc per exercitar la vostra memòria musical, es tracta d’escoltar un instrument i identificar-lo.

Heu de seleccionar Música i després seleccionar el botó de Busca Instrument. Hi ha dos nivells de dificultat i estant agrupats per famílies: aeròfons, cordòfons i percussió.

Podeu seleccionar l’idioma clicant damunt la bandera.

És fàcil i entretingut.

Fes clic

Assalt al tren (1903)

Edwin S. Porter, ajudant de càmara d’Edison, va quedar fascinat pel treball de Méliès i va tenir la genial idea de muntar per separat una sèrie d’escenes d’arxiu d’incendis i accions dels bombers d’una banda i d’altra banda, seqüències de bombers preses per ell mateix. El resultat fou probablement la primera pel·lícula de muntatge de la història del cinema, Vida d’un bomber americà (1903).

Va perfeccionar el descobriment i le mateix any fa Assalt i robatori al tren (1903), pel·lícula que inicia el gènere del western.  Pot ser considerada com la primera obra important, amb argument de ficció, del cinema americà.

Entre les seqüències val la pena destacar: uns bandits que han assaltat l’estació, la filla del telegrafista a qui han amordassat,  i un ball en el que veiem la gent del poble.  La història acaba amb la confluència d’aquestes tres històries en un final en el què els “dolents” son rodejats i vençuts.

El film, utilitza de forma una mica rudimentària el muntatge en paral·lel  i tot que l’acció sol transcòrrer de cara a l’espectador, s’observa un ús narratiu de la profunditat. L’última escena, un primer pla d’un pistoler disparant les seves armes cap a l’espectador, va provocar una impressió semblant a la que va causar en el seu dia el tren dels germans Lumiére.

La pel·lícula dura 8 minuts. Als Estats Units es van fer molt famoses les petites sales de cinema, nickelodeones, l’èxit de les quals va ser el tret de sortida  definitiu cap a la indústria cinematográfica nordamericana.

Assalt i robatori al tren (1903)

Els germans Lumiére

El cinematògraf va néixer en plena era industrial. Els germans Lumiére que portaven uns quants anys amb el seu invent i que ja havien filmat uns quants centenars de pel·lícules d’un minut, van decidir mostrar-lo al públic. Ho van fer amb por, no ho tenien gaire clar, doncs pensaven que allò era només una quèstio d’interès científic però no pas d’interés artístic ni molt menys comercial.
L’estrena de la seva primera filmació, La sortida de la fàbrica Lumiére (1895), la van voler fer en una petita sala del Grand Café del Boulevard des Capuchines, a  la ciutat de París, per por al fracàs. Això va ser el 28 de desembre de 1895.

Els Lumiére van tenir la precaució d’enganxar un cartell anunciant la projecció als vidres exteriors del Grand Café. En aquest cartell hi havia una curiosa explicació: ” Aquest aparell -deia el text- permet recollir, en sèries de proves instantànies, tots el moviments que, durant un cert temps, se succeeixen davant l’objectiu, i reproduir a continuació aquests moviments projectant, a tamany natural, les imatges sobre una pantalla i davant un públic assegut a la sala

No cal dir que l’èxit va ser immediat. La gent van quedar bocabadats i fins i tot en Arribada del tren a l’estació (1895), la gent s’aixecava de la cadira per por que el tren els aixafés!!!

Estem davant de la que els historiadors consideren la primera pel·lícula de la història del cinema. Fixeu-vos que la càmera es fixa i que no hi ha cap procès de muntatge (tallar i enganxar) encara. A més, tingueu en compte que les pel·lícules encara eren mudes i que  la música que sentim no és original.

La sortida de la fàbrica Lumiére, a Lyon (1895)

Arribada del tren a l’estació (1895)

Viatge a la lluna, Georges Méliès (1902)

El 28 de desembre de 1895, el famós prestidigitador i ilusionista Georges Méliès assiteix a la primera projecció que es fa amb un cinematògraf. A la pantalla hi ha unes imatges fotogràfiques que es belluguen! Exclama:  “Magnífic! Un truc extraordinari!”.  

Però els germans Lumière es neguen a llogar-li l’aparell que han fet servir. Per ells, el cinematògraf és un descobriment científic destinat a la recerca. Creuen que la curiositat del públic anirà desapareixent i que el cinematògraf no té futur.

Méliès no els fa cas, el cinema serà un especactle. se’n va a Londres a comprar un projector que ell mateix fa equipar i compra mil quatre-cents lluïsos de pel·lícula verge…

I aquí va començar la història. En tornar de Londres, Méliès es va fer construir un estudi i va crear la seva pròpia productora. Va rodar més de cinc-centes pel·lícules entre 1896 i 1914. “Viatge a la lluna” del 1902 va ser un prodigi per l’època, ja que utilitza maquetes, filma a través d’un aquari, imatges superposades. 

Mes endavant, Méliès va decidir transformar el seu teatre de Paris en cinema. La màgia només la feia en les sessions de matí mentre que les sessions de nit es reservaven pel cinematògraf. Aquest va ser el segón pas important en la història del cinema.

Aquí ho teniu. És del 1902!