FITXA TÈCNICA
Títol Original: Dead Poets Society
Director: Peter Weir
Guionista: Tom Shulman
Any: 1989
País: USA
Durada: 128 min
Idioma original: Anglès
Repartiment: Robin Williams, Robert Sean Leonard i Ethan Hawke
Gènere: Drama
ARGUMENT
Aquesta pel·lícula, ambientada a la tardor del 1959, al començament d’un nou any lectiu té una trama que es desenvolupa al prestigiós institut per a nois Welton, situat a les muntanyes de Vermont als Estats Units, on un grup d’alumnes estudien allà i cursen l’últim any abans de graduar-se i marxar cap a l’universitat. L’escola, a part de tenir molt de prestigi, té un estil d’educació molt estricte, on els alumnes són preparats per ser homes de profit l’endemà i tenir uns valors, així com la tradició, l’honor, la disciplina i la grandesa, que segons l’escola són els adequats.
Però aquest curs serà diferent, a l’escola arriba un nou professor de literatura, el professor John Keating (Robin Williams), qui no té el mateix modus operandi que la resta de professors, ja que aquest creu que els alumnes han d’aprendre a ser qui ells mateixos són i no qui els altres volen que siguin. Amb la filosofia horaciana de viure sense anteposar a la vida el que no ho és inspira i motiva els seus alumnes.
CRÍTICA
Aquesta magnífica pel·lícula dirigida per Peter Weir ens mostra quins són realment els valors que defineixen una persona. És clar que hem de saber com comportar-nos davant totes les situacions, però també cal saber disfrutar dels plaers de la vida i deixar la ment lliure, ja que el pensar és el que realment defineix l’ésser humà com a tal.
Per fer aquesta introducció cap al lliurament de la ment, mostra als seus alumnes el significat del Carpe diem i la importància d’aquest a la literatura, i és que aquest tòpic de disfrutar el moment ens ve directament del poeta romà Horaci a les seves Odes Carpe diem quam minimum credula poster que vol dir, aprofita el dia i no confiïs en l’endemà, i es correspon amb la dita catalana de No deixis per demà el que puguis fer avui.
Amb això, el professor vol fer veure als seus alumnes com d’efímera és la vida, com han fet molts artistes literaris al llarg de la història, i incitar-los a fer aquelles coses amb les que se sentin realitzats i amb les que realment donin sentit a la seva vida doncs tard o d’hora, tots tenim el mateix destí.
L’altra pervivència clàssica en aquesta obra és al final de la pel·lícula, quan els alumnes de l’intitut pugen sobre les taules i formen una lletra grega, la lleta “delta” majúscula “Δ”.
Per a més informació sobre aquesta escena podeu visitar el blog d’en Ricardo.
Carlos Rocamora
2n Batxillerat
