Tag Archives: Pervivència

Psique i Cupido i altres personatges mitològics de rondalla

Les rondalles mallorquines, de llarga tradició oral recollides pel rondallaire entre els rondallaires, Mossèn Antoni Maria Alcover, sota el pseudònim Jordi des Racó, Aplec de rondalles mallorquines d’en Jordi des Racó, també beuen, entre d’altres, en la tradició grecollatina i hi trobem, sens dubte,  personatges mitològics clàssics, això sí,  passats pel sedàs de la pagesia mallorquina i per la domesticació de l’imaginari.

De les nits d’hivern de quan era petita, recordo encara els éssers mítics dels gegants de les rondalles: “Camina caminaràs, d’es cap de set dies trobà ja sa primera murada i sa portassa amb sos tres gegantots que la guardaven”… El príncep Corb; els gegants dels contes de Na Marieta, S’Aigo ballant, En Joanet Cameta curta, Na Tricafaldetes, Es Geperut, S’Ermita, Es tres germans, En Pere Poca Por… El gegant Polifem n’és cap de tots ells, ferotges i antropòfags:

Sent olor de carn humana
ja en menjarem aquesta setmana…

Aquests éssers de gegantina alçada apareixen lligats a les terres de vinya que produeixen grans vins, que els antics prenien de bon grat com a medicina, vinculats a les coses sagrades. Es troben a regions sagrades, assenyalades per grans monuments megalítics. No és d’estranyar que també es trobin a Mallorca, terra de vins, elogiats pel mateix Plini,  i de monuments talaiòtics.

En Joanet Manent d’Antoni Maria Alcover, a la rondalla homònima,  seria l’esforçat Hèracles fent els seus dotze treballs amb una sobrenatural força física: “Això era i no era un jovenot que nomia Joan Manent, tan esforcegat que no hi havia homo per ell una hora al redó. Era allò de no tenir sa força mesurada”. Com Hèracles matarà la serp de set caps o Hidra de Lerna:
“Sa serp adreça es set caps per envestir-lo; però en Manent alça sa garrota i la fa caure dalt es cap des mig i le hi deixa tot esflorat, i pega cop i altre cop an ets altres caps de sa serp i ja ho crec que n’hi esclafà de caps, fins que n’hi hagué”.

A la rondalla  En Joanet fii de viuda, es podria comparar Fra-Pota amb un faune encaputxat amb potes i cuixes de cabrit i tors humà. “Com sa fia del Rei estava contempla qui contempla s’anell, s’hi presenta un bruixot que nomia Fra-Pota”.

Sa Muleta de Plata és una versió descafeïnada del famós cavall de  la guerra de Troia.  Un pare té amenaçada de mort la seva filla, òrfena de mare: “Mira -diu la dida a la tal Aineta-, farem una muleta de plata, buida, que hi càpigues dedins, amb una finestreta per entrar i sortir. Li farem ets ulls foradats perquè pugues goitar-hi. Ses cames i sa coa seran buides i t’hi posarem un sarronet de dobles de vint i menjar. Te fiques dins sa muleta, dos negrets sense que ells sàpien que hi ha dedins, la s’enduran dins d’un bosc que jo sé ben lluny, i ja anirà ton pare a aclarir tu per on pares…”.

Sa Sirena del Mar evoca l’episodi de les sirenes de l’Odissea d’Homer i s’adverteix els mariners dels perills de ser seduïts per les seves veus. “Sol anar ran de ses barques, canta qui canta per entretenir i destorbar es mariners en haver-hi turbonada, perquè no estiguen en lo que fan i se’n vagen a fons. Sobretot, hi ha que estar-hi ben alerta. La gent en canta aquesta cançó:

Sa sirena de la mar,

en tenir fortuna, canta,

perquè diu que la bonança

no estarà molt a tornar”.

A les rondalles, per exemple L’Amo en Biel Perxanc i la dona d’aigua, també s’hi recreen les dones d’aigua, que no són altra cosa que les Nàiades o nimfes de les fonts de la mitologia, que feien enfollir els homes. Ja veure que hi trobareu un paral·lelisme amb l’episodi d’Hil·las! Encara és ben popular a Mallorca, i quina por en feia de petita!, Na Mariaenganxa de pous i cisternes que enganxa els infants que s’hi aboquen.

A sa cova de Salamanca arribem a trobar el mateix filòsof Sèneca! És mestre i alhora estudiant en aquest indret de Sa Cova de Salamanca “d’on surten els lletraferits de casta granada”.

Aneu llegint rondalles i no pararem de trobar-hi paral·lelismes amb els mites i altres referents clàssics, però ara que heu llegit L’Ase d’or d’Apuleu, comenceu a estirar el fil dels referents de Psique i Cupido almenys per nou rondalles de l’Aplec: Es corpet des pou d’En Gatell, La bella Ventura o es ca negre sense nas, Es murterar del rei de FrançaEs reim del Rei moro amb set pams de morro,  En Joanet i sa donzella desencantada, Es Mèl·loro Rosso, Es fii d’es pescador

La pervivència d’Ànite de Tègea en El metge d’Atenes de Teresa Pous

Aquest estiu vaig llegir amb fruïció El metge d’Atenes de Teresa Pous, una novel·la molt ben documentada d’un metge atenès, Alexandre, condeixeble d’Hipòcrates de Cos, que us recomano vivament. Aleshores poc m’imaginava que el destí, a través de la mare d’una exalumna, em concedís el do de conèixer personalment Teresa Pous i menys el plaer de presentar la seva obra a la biblioteca Martí Rosselló i Lloveres de Premià de Mar.

 

Fotografia de Teresa Devesa. Biblioteca Martí Rosselló de Premià de Mar

Hic et nunc, m’agradaria ressaltar, com ja tenia previst abans que els déus hi intervinguessin,  la part poètica de la novel·la de Teresa Pous que en les notes finals reconeix que per escriure aquests dos poemes es va inspirar en Les germanes de Safo de Maria Àngels Anglada ja que volia fer “sentir algun eco de sonoritat poètica provinent de les poetes hel·lenístiques” (Ed. Moll, pàg. 270), tot i que la trama de la seva novel·la se situa en l’ambient de màxim esplendor de la Grècia de Pèricles, Sòcrates o Hipòcrates. Amb el seu amable i afectuós permís i amb tot  el seu art poètic, reprodueixo els seus dos poemes que trobareu respectivament a la pàgina 99 (que en l’acte de presentació va llegir l’alumna de 4t  Elisa)  i a la pàg. 253  amb el qual clou la novel·la El metge d’Atenes, editorial Moll 2011:

 

Sóc un dofí
Solcant, prop de la bella nau, l’aigua tremolosa
i llençant des del mar profund el meu cap a l’aire,
emergeixo, alegre i content amb la meva figura.
La marea suau em durà a la riba
per jugar amb les ones altes a prop de la sorra.


Als navegants
Navegant! Sobre l’aigua tranquil·la
reposa els ulls fatigats.
El sol t’escalfa enmig de la immensitat blava.
Acull la llum vigorosa: per al guerrer
esperat consol en l’hivern cru.

 

En quins epigrames d’Ànite de Tègea, Teresa Pous es va inspirar per trenar aquests meravellosos versos? Doncs, personalment veig un paral·lelisme amb un dels epigrames més bells, al meu entendre, de la poetessa hel·lenística de Tègea,  l’epigrama Antologia Palatina VII, 215, probablement un epitafi dedicat a un dofí mort. En ambdós casos, és el propi dofí que en primera persona, tret no gaire habitual en Ànite, ens descriu la seva plenitud de la vida, amb els seus salts agilíssims, i s’enorgulleix al voltant de la nau; després ja sense vida, arrossegat per l’onada, reposa a la riba. Sembla ser que el dofí en vida s’encisava amb la seva efígie, pintada en l’esperó de fusta de la nau, costum molt estès a l’antiga Grècia.

Οὐκέτι δή πλωτοῖσιν ἀγαλλόμενος πελάγεσσιν

αὐχέν’ ἀναρρίψω βυσσόθεν ὀρνύμενος,

οὐδέ περί σκαλμοίσι νεώς περικαλλέα χείλη

ποιφύξῶ, τἀμᾀ τερπόμενος προτομᾀ·

ἀλλά με πορφυρέα πόντου νοτὶς ὦσ’ επί χέρσον,

κεῖμαι δέ ῤαδινάν τάνδε παρ’ ἠιόνα.

Ànite, Anth. Pal. VII 215

Enorgullit dels pèlags navegables,

ja no llençaré a l’aire el meu coll emergint des de la fondària,

ni, al voltant dels bells llavis de la nau, pels meus salts

estaré sense alè encisat amb la meva figura:

ans, el purpuri oneig del mar m’ha tirat a la costa

i jec en aquest sorral suau.

(trad. M. Capellà, PAM pàg. 158)

 

Teresa Pous s’inspira en Ànite i crea de bell nou el seu epigrama Als navegants, seguint el llegat dels epigramatistes grecs,  fa una autèntica imitatio cum variatione de l’epigrama de l’Antologia Palatina XVI 228 d’Ànite i del topos del fatigatus ab itinere on apareix descrit un locus amoenus, però en la immensitat blava del mar i en un moment en què el navegant es retira enmig de la cruesa de l’hivern a descansar, talment el vianant troba en la frescor de l’aigua fresca de la font, sota una penya, on l’aire murmura entre les fulles verdes, el pal·liatiu de la xardor de l’estiu. És molt curiosa la similitud antitètica entre Ànite i Teresa Pous. Maria Àngels Anglada una vegada referint-se a a l’Antologia Palatina va dir “aquí hi és tot”, tota Grècia batega en El metge d’Atenes de Teresa Pous i amb l’ epigrama  Als navegants, talment fermall d’or, clou la seva segona novel·la ,  bona part de la qual va redactar  a la Casa de la Literatura de l’ illa de Paros i que va veure la llum a la ciutat de Palma de Mallorca com a guanyadora del Premi Llorenç Villalonga de novel·la.

Ξεῖν’, ὐπό τὰν πέτραν τετρυμένα γυῖ’ άνάπαυσον

ἀδύ τοι εν χλωροίς πνεῦμα θροεῖ πετάλοις.

Πίδακά τ’ ἐκ παγᾶς ψυχρὰν πίε· δὴ γὰρ ὀδίταις

άμπαυμ’ εν θερμῶ καύματι τοῦτο φίλον.

Ànite, Anth. Pal. XVI 228

 

Foraster, reposa sota la penya els membres cansats;

dolç, de veres, murmura l’aire entre les fulles verdes;

beu la fresca aigua de la font, car per als caminants

aquesta és una estimada treva en la xardor roent.

(trad. Margalida Capellà)

 

Fotografia de Teresa Pous. Museu de Delos

També aquest estiu vaig trobar un clar referent a la poetessa hel·lenística de Tègea, “l’Homer femení”, en  el nom de la gossa Locris (Poll. V 48)  i Teresa Pous amb afectuositat ens ho va confirmar  i, a més, en va sentir alegria perquè és també una gran amiga dels animals, fins al punt que també dedica El metge d’Atenes a la seva “gossa Kiria i al Black la companyia mentre escrivia el llibre” (pàg. 278 i última). Ara bé, en Ànite,  la gossa lladradora Locris s’ha mort per la mossegada d’un escurçó quan s’ha apropat  a un matoll:

Era festa i vaig sortir a passejar amb la meva gossa Locris (…) Locris perseguia alegrement les primeres papallones, que anaven de flor en flor. No en caçava cap i canviava d’objectiu (…).
Els animals també sentien la força vivificadora de la naturalesa. Feia goig veure les mules, les cabres i els xais mastegant l’herba amb fruïció. Locris, a la seva manera, expressava el plaer primaveral compartit per tantes criatures vives. Feia salts esbojarrats, corria endavant, agafava troncs amb la boca, me’ls portava, els tornava a deixar a terra, em mirava i, quan veia el meu somriure ample, em pujava a sobre esperant les meves moixaines.
_Locris! Vine! Vine cap aquí! Locris, vine!
Dir el nom de la gossa va fer girar aquella dona distingida (…)

_Els mots ens tornen a unir -va dir referint-se al nom de la Locris ja que era el mateix del de la gossa que ella tenia quan ens vam conèixer. (Teresa Pous, El metge d’Atenes, ed. Moll 2011, pàgs. 213-215)

 

Ώλεο δή ποτε, καὶ σὺ πολύρριζον παρά θάμνον,

Λόκρι, φιλοφθόγγων ὠκυτάτη σκυλάκων·

τοῖον ἐλαφρίζοντι τεῶ ἐγκάτθετο κώλω

ἰόν ἀμείλικτον ποικιλόδειρος ἒχις.

Ànite, Poll. V 48

 

També tu, un dia, vas finir entre les mates de moltes arrels,

Locris, la més àgil de les gosses amigues dels lladrucs;

en la teva pota lleugera, et deposà

un tal verí amarg, un escurçó de coll bigarrat.

(trad. Margalida Capellà)

 

Sens dubte, és un retrobament atzarós i preuat! Una casualitat que troba el seu paral·lelisme amb el protagonista de El metge d’Atenes!
Deús de l’Olimp! No podia ser! Impossible! Era impossible que fos…Vaig sentir una punxada al cor i les cames em començaren a tremolar. Allò era un miratge, em deia a mi mateix…” (pàg. 215).

El voler generós dels déus crec que m’ha unit a Teresa Pous i m’agradaria que les poetes gregues antigues, tot i les escasses notícies que tenim de les seves vides silenciades i de la seva obra poètica, siguin rescatades de l’oblit del temps!

Ὁ βίος βραχὺς, ἡ δὲ τέχνη μακρὴ, ὁ δὲ καιρὸς ὀξὺς, ἡ δὲ πεῖρα σφαλερὴ, ἡ δὲ  κρίσις χαλεπή (Hipòcrates, Aforismes I, 1)

Vita brevis, ars longa, occassio praeceps, experimentum periculosum, iudicium difficile.

Mastegaven xiclet els antics?

El llentiscle o llentrisca (Pistacia lentiscus)

Ergo transit in mastichen, quae et ex alia spina fit in India itemque in Arabia; lainam vocant. sed mastiche quoque gemina est, quoniam et in Asia Graeciaque reperitur herba a radice folia emittens et carduum similem malo, seminis plenum ac lacrimae, quae reumpit incisa parte summa, vix ut dinosci possit a mastiche vera. nec non et tertia in Ponto est, bitumini similior, laudatissima autem Chia candida, cuius pretium in libras denarius X, nigrae vero denarius II. Chia e lentisco traditur gigni cummium modo. adulteratur ut tura resina.

Plini el Vell Història Natural XII 72 (Lacus Curtius)

Plini el Vell ens informa que els grecs mastegaven una goma aromàtica que produeix el llentiscle, sobretot preuaven  el màstic provinent de l’illa grega de Quios, precisament avui encara té Denominació d’Origen protegida de la Unió Europea (vid. Amics arbres, arbres amics); per tant, si us pensàveu que el xiclet, mot d’origen nàhuatl conegut pels espanyols a Amèrica,  és un invent moder,  anàveu ben errats perquè ja l’home neolític trobava el conhort mastegant reïna de bedoll com a antisèptic bucal i els grecs ja es delien  pel produït a Quios. Ara bé no us penseu, sobretot Chaima, que malgrat aquest origen antic, us deixi mastegar a classe xiclet, coneixeu prou que les normes de convivència del centre ho prohibeixen i les del nou Premià també. Dura lex sed lex!

Màstic de Quios

Miquel Costa i Llobera, inspirat per la natura i els clàssics

He crescut amb El pi de Formentor (àudio) del poeta mallorquí  Miquel Costa i Llobera (1854-1922). Si voleu que sigui sincera, us haig de dir que vaig trigar molts anys en entendre’l i és ben senzill! De petita me’l feien recitar de memòria a l’escola i, tot i que m’encisava la cadència dels seus mots, no acabava de copsar el deliri per estimar un arbre fins al punt de sentir-ne enveja. Va passar el temps i en mi es va despertar aquella enveja; tal volta perquè el meu pare m’ha arribat a regalar tots els llibres en totes les edicions de Miquel Costa i Llobera. No us ho creureu, però, des del Principat, vaig envejar (i alhora enyorar) els pins de Formentor. En vaig admirar la seva resistència davant els forts cops de vent, vaig aleshores entendre que cal ser un heroi davant les dificultats diàries i els problemes de la vida. Potser, també n’estic enamorada (ja ho val!). No hi ha estiu que vagi a l’illa que no m’hi arribi a veure’ls, els contemplo des de les aigües cristal·lines, en sento admiració, gairebé veneració. Temo que les fortes llevantades els facin caure a terra o bé al mar. Mentrestant vaig aguantant jo també les ventades de cada final de curs, de cada nova Selectivitat, ara de la fusió de centres i també del viure. Quin llatinisme en seria l’equivalent? El sabeu, no teniu excusa! Feu memòria mentre escolteu El pi de Formentor en la versió de Maria del Mar Bonet i agafeu força.

En un altre apunt, hem vist l’oda “A Horaci”, recollida dins les seves Horacianes, un recull de poemes en què el poeta mallorquí imita els temes i la mètrica del poeta romà Horaci i, per aquest motiu, va titular-lo així. Tot seguit, teniu un altre poema d’aquest recull, però heu d’esbrinar a quin poeta, que també va créixer envoltat de natura, va dedicat? A quina obra d’aquest poeta es refereix Miquel Costa i Llobera quan diu “també cantares heroismes èpics / de primitius guerrers, un alt origen / fantasiant per la superba Roma”? Quin és el seu argument? A quin episodi d’aquesta obra es refereix quan escriu “l’afecte tràgic de la púnica Reina”? Qui és aquesta reina? Enllaceu en comentari el que tenim publicat al respecte. Què vol dir quan escriu “així regares del gran riu homèric, l’ample terrer llatí”? Per què Costa i Llobera esmenta Dante Alighieri?…

Oh suavíssim, immortal poeta!
Mitat de la meva ànima et diria,
com un jorn te digué l’amic Horaci,
si tant gosava qui de lluny t’adora.
Qui no t’estima si et coneix? […]
Rei de la solitud grata a les Muses,
també cantares heroismes èpics
de primitius guerrers, un alt origen
fantasiant per la superba Roma.
Així regares del gran riu homèric,
l’ample terrer llatí.
[…] L’afecte tràgic
de la púnica Reina, la mort noble
dels dos joves antics tu consagrares
amb tal encant, que encara avui ne dura
viva corrent de llàgrimes […]
Un no sé què dolcíssim
de bon cor i de gràcia fa tes obres
incomparables dins l’edat antiga,
oh Rei gentil de la tendresa humana!
[…] Dins el gran eclipsi
del món gentil, tu sol ja romangueres
tot lluminós i sols pogué la fosca
transfigurar-te, per servir de guia
al vident d’altres mons Dant Alighieri.
Per això arreu les canviants centúries
t’adoren al passar, i tu fas sempre
de guia i confident al cor poètic
que és capaç de sentir-te i pelegrina
per camins de dolors o d’esperança.

A Horaci, de Miquel Costa i Llobera

Príncep afable de la docta lira,
mestre i custodi de la forma bella:

tu qui cenyires de llorer i murta
doble corona,
ara tolera que una mà atrevida
passi a mon poble la que amb tal fortuna
tu transportares al solar de Roma
cítara grega.
Aspra i ferrenya sonarà en ses cordes
fines la llengua de ma pàtria dura;
mes també noble hi sonarà: ma pàtria
filla és de Roma.
Filla de Roma per la sang, pel geni,
clara i robusta com sa mare antiga,
guarda en ses terres per llavor de glòria
cendra romana.
Sí: dins sa terra el cavador atònit
ossos i marbres i joiells hi troba,
armes, monedes i penons que ostenten
l’àguila augusta.
Bella ma pàtria és ademés. Viuria
sens enyorança ta divina Musa
dins eixa terra que cenyeix la blava
mar de Sirenes.
Illa és galana, on el sol de Grècia
brilla puríssim, i d’ardenta saba
pròdig, li dóna amb lo raïm alegre
l’àtica oliva.

Deixa, doncs, ara, que dins ella evoqui
clàssiques formes, i l’antiga Musa,
just amb sos propis ornaments, ma pàtria
veja somriure.

Ara que folla la invocada Fúria,
febre als poetes inspirant, ungleja
l’arpa plorosa, i entre fang destil·la
fonts d’amargura,
oh! com enyora mon afany les clares,
dolces fontanes del Parnàs hel·lènic!…
Mestre, amb ta bella, cisellada copa,
deixa-m’hi beure.
Deixa que tasti la sabor antiga
que omple tes odes i dins elles dura
com un vi ranci de Falern que guarden
àmfores belles.

Nèctar poètic amb què el cor s’anima,
febre i deliris d’embriac no dóna;
dóna la calma de l’Olimp, la sana
força tranquil·la.
Qui de tal nèctar troba el gust, no cerca
l’or, ni les armes, ni el domini frèvol:
l’art és sa vida, que entre goig o penes
guarda segura.

Ah! Pugin altres a palaus que habiten
grogues les ànsies amb l’afany hidròpic,
negres ensomnis que en un llit de plomes
posen espines.

Vagen al fòrum, on febrosa turba
crida i s’empaita disputant la presa
que la Fortuna dins la pols humana
llança per riure.
Puga jo, a l’ombra del nadiu boscatge,
seny i bellesa agermanar, oh artista!,
seny i bellesa que amb la lira formen
digna aliança.
Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci,
guia la dansa de gentils estrofes,
tal com Silenus, el vell gris, guiava
dansa de nimfes.

Elles ben àgils i formant corona
donen al ritme la lleugera planta:
riuen les Gràcies, i se sent l’efluvi
d’alta ambrosia.

Miquel Costa i Llobera

 Miguel Costa i Llobera, Santuari de Lluc (Escorca, Mallorca)

Miguel Costa i Llobera, Santuari de Lluc (Escorca, Mallorca)

L’hidra de Lerna

Hercules de John Singer Sargent, 1921

Hèrcules de John Singer Sargent, 1921

δεύτερον δὲ ἆθλον ἐπέταξεν αὐτῷ τὴν Λερναίαν ὕδραν κτεῖναι· αὕτη δὲ ἐν τῷ τῆς Λέρνης ἕλει ἐκτραφεῖσα ἐξέβαινεν εἰς τὸ πεδίον καὶ τά τε βοσκήματα καὶ τὴν χώραν διέφθειρεν. εἶχε δὲ ἡ ὕδρα ὑπερμέγεθες σῶμα͵ κεφαλὰς ἔχον ἐννέα͵ τὰς μὲν ὀκτὼ θνητάς͵ τὴν δὲ μέσην ἀθάνατον.

ἐπιβὰς οὖν ἅρματος͵ ἡνιοχοῦντος Ἰολάου͵ παρεγένετο εἰς τὴν Λέρνην͵ καὶ τοὺς μὲν ἵππους ἔστησε͵ τὴν δὲ ὕδραν εὑρὼν ἔν τινι λόφῳ παρὰ τὰς πηγὰς τῆς Ἀμυμώνης͵ ὅπου ὁ φωλεὸς αὐτῆς ὑπῆρχε͵ βάλλων βέλεσι πεπυρωμένοις ἠνάγκασεν ἐξελθεῖν͵ ἐκβαίνουσαν δὲ αὐτὴν κρατήσας κατεῖχεν. ἡ δὲ θατέρῳ τῶν ποδῶν ἐνείχετο περιπλακεῖσα.

τῷ ῥοπάλῳ δὲ τὰς κεφαλὰς κόπτων οὐδὲν ἀνύειν ἠδύνατο· μιᾶς γὰρ κοπτομένης κεφαλῆς δύο ἀνεφύοντο. ἐπεβοήθει δὲ καρκίνος τῇ ὕδρᾳ ὑπερμεγέθης͵ δάκνων τὸν πόδα. διὸ τοῦτον ἀποκτείνας ἐπεκαλέσατο καὶ αὐτὸς βοηθὸν τὸν Ἰόλαον͵ ὃς μέρος τι καταπρήσας τῆς ἐγγὺς ὕλης τοῖς δαλοῖς ἐπικαίων τὰς ἀνατολὰς τῶν κεφαλῶν ἐκώλυεν ἀνιέναι.

Es correspon la descripció de l’hidra de Lerna del text de la Biblioteca II, 5, 2 d’Apol·lodor amb l’Hèrcules de John Singer Sargent? o més amb el quadre de Zurbarán? Què feia l’hidra? Qui acaba amb ella? En quin dels dotze treballs?  Amb l’ajut de qui? Quants caps tenia? Quants eren mortals? Quin era immortal? Quina relació té aquest treball amb el zodíac?  …

Quina altra pervivència d’aquest monstre coneixes en la literatura, l’art, la música, el cinema …

La Ilíada recreada per Joma, procés de creació d’una imatge a l’estudi de l’artista

He tingut l’enorme plaer d’enregistrar el moment de creació d’una de les il·lustracions de Josep Maria Rius, Joma, en el seu estudi de Barcelona, concretament la corresponent al número 77 de la Ilíada. Aquí en teniu sols un petit tastet d’un muntatge en HD de trenta-vuit minuts que es va passar a les V Jornades de didàctica de les Llengües Clàssiques i que s’apropa a la sensibilitat creativa d’aquest artista envers els clàssics homèrics.

Si voleu veure aquesta il·lustració publicada al Magazine de la Vanguardia la trobareu en el bloc d’en Joma. A la Vanguardia digital hi podreu consultar tota la seva Odissea i el que porta de la Ilíada.

Joma es va avenir a recitar els versos de la Ilíada VII, 73-75 que acabava de dibuixar en la creació de la Ilíada 77 del Magazine:

CAVE CANEM!


Foto de Valèria 5è EP

L’altre dia vaig veure aquest gos fet amb paper maché per la Valèria, i no m’he pogut resistir per una associació d’idees a pensar en buscar la pervivència gràfica dels llatinismes que treballem a classe, en El Fil de les Clàssiques, a Aracne fila i fila o a L’empremta d’Orfeu (com en altres ocasions hem fet en muntatges audiovisuals, en balades i cançons, amb Juli Cèsar, en la literatura, …). He començat a estirar el fil per cave canem, no pas per res d’especial, ans perquè acabava de llegir aquest apunt homònim del company saguntí Salva Muñoz arran de dues exposicions de Madrid (Alexandre el Gran i Jean León Gérôme).

Així és que seguint el meu muntatge trieu un llatinisme i seguiu les seves traces. Per no repetir-nos, deixeu en comentari quin llatinisme treballeu.

L’oracle de Delfos i altres centres oraculars

John William Waterhouse, Oracle 1884

Els grecs creien que els déus es comunicaven amb els humans per mitjà de missatges divins o de signes misteriosos. L’endevinació era la interpretació de la voluntat divina, i s’anomenava oracle l’endevinació practicada per cercar respostes sobre coses desconegudes del passat, el present i el futur. Moltes decisions humanes (sobre la salut i la malaltia, la guerra i la pau, les colonitzacions i les emigracions, els crims i els càstigs) depenien de les respostes oraculars. Per tant, els grans centres oraculars (el de Zeus a Dodona, a l’Epir; el d’Apol·lo a Delfos, al peu del Parnàs; i el de Plutó a Cumes, a la Itàlia meridional) gaudien d’un enorme prestigi panhel·lènic i eren llocs de pelegrinatge i d’ofrenes personals i col·lectives, com el tresor dels sifnis i el dels atenesos a Delfos.

Per saber-ne més podeu llegir aquesta entrada de Sebastià Giralt i a continuació escolteu el nostre amic i col·laborador d’Aracne fila i fila, el periodista i filòleg clàssic Antoni Janer en una entrevista feta recentment al programa de ràdio Luces en la oscuridad parla sobre l’oracle de Delfos i dóna resposta a les qüestions plantejades: Què en diu la llegenda del lloc? Per què fou el centre religiós més important del món grec? D’on prové el nom “pitonissa”? etc.

Els grecs buscaven la comunicació amb els déus mitjançant els oracles. En el cas de l’oracle de Delfos, el déu es comunicava amb el pelegrí per mitjà de la pítia, asseguda en un trípode i en un estat d’èxtasi, i de la interpretació dels mots d’aquesta que feia un sacerdot. Recordeu alguna resposta oracular? Eren fiables? De quina manera avui hi ha gent que cerca resposta a coses desconegudes del passat, del present i el futur? Qui hi creu? Què n’opineu de tot plegat?…

Per acabar completeu aquest Google Maps amb els principals centres oraculars del món grec que es correspon amb l’exerci 4 de la pàg. 156 del llibre Grec 1, ed. Teide:


Veure Centres oraculars en un mapa més gran

Píram i Tisbe, del mite en llatí a la pervivència

Recordeu Qui m’explica el mite?. Doncs, ara que heu fet memòria és el moment de fer una passa més, ben descansats de la Setmana Blanca, i explicar-lo en llatí, representar-lo o almenys respondre les qüestions següents:

  • Qui sunt Pyramus et Thisbe?
  • Ubi est sepulcrum Nini?
  • Quis est Ninus?
  • Cur patres amantium amorem prohibent?
  • Quid perdidit Thisbe dum effugiebat?

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/C1GkN-qqXMM" width="450" height="350" wmode="transparent" /]

Per què creieu que aquest mite ha gaudit de tanta pervivència? Llegiu-ne algun exemple i comenteu:

SONETO
Mejor me sabe en un cantón la sopa,
y el tinto con la mosca y la zurrapa,
que al rico, que se engulle todo el mapa,
muchos años de vino en ancha copa.
Bendita fue de Dios la poca ropa,
que no carga los hombros y los tapa;
más quiero menos sastre que más capa:
que hay ladrones de seda, no de estopa.
Llenar, no enriquecer, quiero la tripa;
lo caro trueco a lo que bien me sepa:
somos Píramo y Tisbe yo y mi pipa.
Más descansa quien mira que quien trepa;
regüeldo yo cuando el dichoso hipa,
el asido a Fortuna, yo a la cepa.

A LA CORTE VAS, PERICO
A la Corte vas, Perico;
niño, a la Corte te llevan
tu mocedad y tus pies:
Dios de su mano te tenga.
Fiado vas en tu talle,
caudal haces de tus piernas;
dientes muestras, manos das,
dulce miras, tieso huellas.
Mas, si allá quieres holgarte,
hazme merced que en la venta
primera trueques tus gracias
por cantidad de moneda.
No han menester ellas lindos,
que harto lindas se son ellas:
la mejor fación de un hombre
es la bolsa grande y llena.
Tus dientes, para comer
te dirán que te los tengas;
pues otros tienen mejores
para mascar tus meriendas.
Tendrás muy hermosas manos,
si dieres mucho con ellas:
blancas son las que dan blancas,
largas las que nada niegan.
Alabaránte el andar,
si anduvieres por las tiendas;
y el mirar, si no mirares
en dar todo cuanto quieran.
Las mujeres de la Corte
son, si bien lo consideras,
todas de Santo Tomé,
aunque no son todas negras.
Y si en todo el mundo hay caras,
solas son caras de veras
las de Madrid, por lo hermoso
y por lo mucho que cuestan.
No hallarás nada de balde,
aunque persigas las viejas:
que ellas venden lo que fueron,
y su donaire las feas.
Mientras tuvieres que dar,
hallarás quien te entretenga,
y en expirando la bolsa,
oirás el Requiem aeternam.
Cuando te abracen, advierte
que segadores semejan:
con una mano te abrazan,
con otra te desjarretan.
Besaránte como al jarro
borracho bebedor besa,
que, en consumiendo, le arrima,
o en algún rincón le cuelga.
Tienen mil cosas de nuncios,
pues todas quieren que sean
los que están, abreviadores,
y datarios, los que entran.
Toman acero en verano,
que ningún metal desprecian:
Dios ayuda al que madruga;
mas no, si es andar con ellas.
Pensóse escapar el sol,
por tener lejos su esfera;
y el invierno, por tomarle,
ocupan llanos y cuestas.
A ninguna parte irás
que de ellas libre te veas:
que se entrarán en tu casa
por resquicios, si te cierras.
Cuando tú no conocieres,
tantas hallarás doncellas:
que los virgos y los dones
son de una misma manera.
Altas mujeres verás;
pero son como colmenas:
la mitad, güecas y corcho,
y lo demás, miel y cera.
Casamiento pedirán,
si es que te huelen hacienda:
guárdate de ser marido,
no te corran una fiesta.
Para prometer te doy
una general licencia,
pues es todo el mundo tuyo,
como solo lo prometas.
Ofrecimientos te sobren,
no haya cosa que no ofrezcas:
que el prometer no empobrece,
y el cumplir echa por puertas.
La víspera de tu santo
por ningún modo parezcas:
pues con tu bolsón te ahorcan
cuando dicen que te cuelgan.
Estarás malo en la cama
los dias todos de feria;
por las ventanas, si hay toros,
meteráste en una iglesia.
Antes entres en un fuego
que en casa de una joyera,
y antes que a la platería
vayas, irás a galeras.
Si entrar en alguna casa
quieres, primero a la puerta
oye si pregona alguno:
no te peguen con la deuda.
Y si por cuerdo y guardoso,
no tuvieres quien te quiera,
bien hechas y mal vestidas
hallarás mil irlandesas.
Con un cuarto de turrón
y con agua y con gragea,
goza un Píramo, barata,
cualquiera Tisbe gallega.

Si tomares mis consejos,
Perico, que Dios mantenga,
vivirás contento y rico
sobre la haz de la tierra.
Si no, veráste comido
de tías, madres y suegras,
sin narices y con parches,
con unciones y sin cejas.
que aun muerto y en el sepulcro
no le ha valido la iglesia.
¿Qué culpa tiene el buen Conde
de los catarros y reumas?
Que él fue fundador del pueblo,
mas no del dolor de muelas.
Pues al buen Pedro Mïago
yo no sé por qué le inquietan,
que él en lo suyo se yace
sin narices ni contiendas.
El ser chato no es pecado:
déjenle con su miseria;
que es mucho que, sin narices,
tan sonado español sea.
Culpa es del lugar, no es suya,
aunque suya sea la pena,
pues sus fríos romadizos
gastan narices de piedra.
Dejen descansar tus muertos,
ciudad famosa y soberbia,
pues mirada sin pasión,
tienes muchas cosas buenas.
Para salirse de ti
tienes agradables puertas,
y no hay conserva en el mundo
que tan lindo dejo tenga.
¿Hay cosa como tu prado,
donde cada primavera
en vez de flores, dan caspa
los árboles, si se peinan?
Yo sí que digo verdades,
que la pasión no me ciega
de ser hijo de Madrid
y nacido en sus riberas.
En cuanto a mudar tus armas,
juzgo que acertado fuera,
porque solos los demonios
traen llamas en sus tarjetas.
La primer vez que las vi
te tuve en las apariencias
por arrabal del Infierno
y en todo muy su parienta.
Mas ya sé por tu linaje
que te apellidas cazuela,
que, en vez de guisados, hace
desaguisados sin cuenta.
No hay sino sufrir agora,
y ser en esta tormenta
nuevo Jonás en el mar,
a quien trague la ballena.
Podrá ser que te vomite
más presto que todos piensan,
y que te celebren viva
los que te lloraron muerta.

També en fa referència Góngora (vid. Aracne fila i fila) a  “Ándeme yo caliente y ríase la gente”:

Pues Amor es tan cruel,
Que de Píramo y su amada
Hace tálamo una espada,
Do se junten ella y él,
Sea mi Tisbe un pastel,
Y la espada sea mi diente,
Y ríase la gente.

La música tampoc es queda al marge (vid. la  pervivència en l’òpera, en Benjamin Britten…), també podeu fer el rastreig en el cinema. De ben segur trobareu arreu molts exemples d’aquest mite.

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/fGQfmCGvkck" width="450" height="350" wmode="transparent" /]