Category Archives: Grec

Esparta I

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=wRtXGDv78nw[/youtube]

Visioneu aquest documental Codi d’honor sobre Esparta de Canal de Historia, 2002. Després intenteu de resumir-lo en unes 150 paraules per tal de fixar el vostre coneixement sobre els millors combatents del món antic, els espartans. Si heu vist la pel·lícula 300 de Zack Snyder (2007) podreu contrastar la informació sobre la batalla de les Termòpiles i quedar-vos amb una visió més propera a la realitat, també us pot ser de gran ajut Les guerres d’Esparta. Encara que no l’hàgiu vista podeu visionar-ne un fragment en El Fil de les Clàssiques, Ser nen a Esparta, i comentar-lo.

Els filòsofs grecs i la música actual

42 Replies

La filosofia va tenir els seus orígens a l’antiga Grècia i, més concretament, a la ciutat de Milet, en el segle VI aC. La filosofia de φίλος “el que estima” i σοφία “saviesa” intenta explicar, abans que res, les causes profundes de les coses per mitjà de la raó, i rebutja qualsevol instrument (mite, creença,etc). Els primers filòsofs, anomenats presocràtics, tot buscant el principi fonamental de l’univers, van inaugurar la interpretació del món per mitjà de la raó: van refusar el mite i mitjançant el logos (λόγος) trobaren la veritat. Després, a partir de Sòcrates, els filòsofs es plantejaren l’origen de les coses i de l’home. De la filosofia, se’n van anar escindint després les diferents ciències. Les cançons actuals, a més d’entretenir i d’omplir de moments agradables la nostra vida, també van més enllà i en elles hi podem descobrir el pensament dels filòsofs grecs. Deka acaba de fer públic L’empremta d’Orfeu, el seu bloc-treball de recerca de segon de batxillerat, en els referents clàssics en la música actual. Té un apunt, Tot canvia!, en què tracta els referents d’Heràclit (que defensava el concepte de la transformació contínua) en la música de Keane que ja teníem publicat a El Fil de les Clàssiques (vid. Tot canvia i res no roman) i l’amplia amb John Lennon, ZPU, Mercedes Sosa… ; però acabo de descobrir gràcies a un amic del Facebook un programa de Ràdio 4 de Sonia Urbano en què parla amb el filòsof i escriptor Francesc Orteu, Discohistòria de la filosofia que s’està emetent des de fa unes setmanes a rtve .es. Us proposo d’escoltar els diferents talls radiofònics i anar comentant les diferents cançons, tot buscant un enllaç d’àudio o videoclip per anar-les publicant després al bloc de referents clàssics en la música actual.

Els filòsofs grecs més importants són:

De Tales als sofistes

Download

Escola jònica

Tales de Milet (630-546 aC) Matemàtic i astrònom, creia que l’aigua era el principi de totes les coses.
Anaximandre de Milet (vers 610-545 aC) Fou l’iniciador de la metafísica.
Anaxímenes de Milet (vers 546 aC) Considerava l’aire el principi de tot.

Escola eleàtica

Parmènides d’Elea (vers 515-450 aC) defensava que un ésser substancial i invariable era el fonament del món. Creia que la creació i la destrucció són impossibles.
Zenó d’Èlea Descobridor de la dialèctica o art de la disputa. És autor de les conegudes paradoxes, per exemple la d’Aquil·les i la tortuga.

Escola efèsia

Heraclit d’Efes: Defensava el concepte de la transformació contínua; per això afirmava que és impossible banyar-se dues vegades en els mateix riu. Creia que el foc era l’origen de tot.

Altres filòsofs importants

Empèdocles va desenvolupar la teoria dels quatre elements:terra, aire, foc i aigua.

Anaxàgoras Considerava que els àtoms eren els elements fonamentals de l’univers.

Demòcrit d’Abdera (460-357 aC.) També va desenvolupar la teoria atomista.

Pitàgoras de Samos (580-497 aC) Savi, matemàtic i astrònom va exposar la teoria de la transmigració de les ànimes. La teoria pitagòrica redueix totes les coses a nombres. Al sud d’Itàlia, a Crotona, va fundar l’escola pitagòrica, on eren admeses dones.

Sòcrates d’Atenes (470-399 aC.) Se centra en la figura humana i en els estudis d’ètica. No va escriure mai cap obra. El seu tarannà es basava en la ironia (‘només sé que no sé res’) i la maièutica (que consistia a fer preguntes de manera que fos l’interlocutor qui acabés traient les conclusions que Sòcrates considerava vàlides sobre el tema en qüestió). Sòcrates és un intel·lectualista; considera qui fa el mal és perquè no coneix l’essència del bé. Fou acusat d’impietat envers els déus i de corrompre el jovent i condemnat a mort per l’Assemblea d’Atenes.

Sòcrates que hem vist a diferents entrades de El Fil de les Clàssiques i d’Aracne fila i fila: ) s’ocupà sobretot del camp moral i criticava els vicis de la seva època a Atenes:

Download

Plató d’Atenes ( ) Deixeble de Sòcrates, tenia una escola als jardins de l’Academ, que podríem titllar d’universitat. Va consagrar el diàleg com a gènere filosòfic. És el creador de l’idealisme, ja que desenvolupa la teoria de la realitat objectiva de les idees per damunt del món sensible. La idea més elevada és la del Bé, o Déu, que es manifesta en les perfeccions de les coses creades. Creu en la immortalitat de l’ànima. Va escriure, entre altres, la República, Critó, El banquet, Fedó, L’apologia de Sòcrates, etc.

Download

Aristòtil Deixeble de Plató, tutor d’Alexandre el Gran i fundador del Liceu. Inaugura la lògica analítica, distingeix allò que és permanent d’allò que és variable, la substància dels accidents. Va establir les lleis del pensament humà i de la demostració científica. Per damunt de tot hi ha l’acte pur. Déu principi de tots els moviments. Els cossos es componen de matèria i forma substancial o ànima. Va escriure diversos tractats sobre metafísica, física, lògica, retòrica, poètica, política i ciències naturals; alguns dels més importants són: Política, Metafísica, Sobre l’ànima, etc.

Aristòtil, fundador de la lògica analítica, fa una distinció entre allò que és permanent d’allò que és variable, la substància dels accidents:

Francesc Orteu parla del filòsof grec Aristòtil a Discohistòria de la filosofia, un programa de RNE:

Download

Zenó Va fundar l’escola estoica, que es fonamentava en els principis d’una moral molt severa i que ensenyava a vèncer els apetits irracionals i a suportar els infortunis amb resignació.

Epicur Fundador de l’escola epicúrea a Atenes, on eren admeses estudiants femenines. El seu pensament és materialista i sosté que la saviesa consisteix a gaudir de la vida, i que el més important és la pau de l’esperit i el plaer espiritual.

Download

Diògenes Laerci fou el cínic més conegut. Vivia en un barril i deia que sols necessitava una capa, pa i un bastó per viure. Fins i tot va gosar a dir a Alexandre el gran que s’apartés ja que li treia el sol.

Download

Com els grecs s’orientaven pel mar

32 Replies

Sabeu com s’orienten avui els navegants? Visioneu aquest vídeo d’un capítol de Dígits, un programa de TVC del 2006, titulat Càlculs de navegants i coneixereu la història de l’orientació per mar tot fent un repàs de les tècniques emprades pels navegants per conèixer el rumb i la situació dels vaixells, és a dir, la latitud i la longitud. Avui en dia es calculen de manera automàtica gràcies al GPS; però antigament, endinsar-se en el mar era una aventura ben perillosa. Es feia difícil encertar el rumb i, encara més, conèixer la posició del vaixell. El rumb es podia conèixer observant uns astres determinats. Per exemple, la sortida del sol determina l’est. De nit, a la constel·lació de l’Óssa Menor, l’estel polar apunta al nord. Els grecs feien una navegació costanera i identificaven el rumb segons la procedència del vent amb la rosa dels vents. La principal preocupació dels navegants, però, era conèixer la posició del vaixell. Un component de la posició és la latitud, és a dir, l’arc en relació amb l’equador. Per calcular la latitud, els navegants disposaven de diversos instruments. Un era l‘astrolabi, d’origen grec i perfeccionat pels àrabs. Els grecs desconeixien el sextant, força fiable i construït amb dos miralls, ja que permetia mesurar qualsevol angle en relació amb l’horitzó. La latitud s’obtenia mesurant l’angle del sol al migdia i consultant unes taules i, de nit, mesurant l’angle de l’estel polar. L’altre component de la situació d’un vaixell és la longitud, molt més difícil de calcular perquè cal l’hora exacta. Va caldre esperar, però, al segle XVIII, quan el rellotger John Harrison va aconseguir fabricar un rellotge que indicava l’hora sense veure’s afectat pels vaivens del vaixell ni per les inclemències del mar.

Des del segle VIII fins al VI aC, els grecs van fundar ciutats al llarg de la Mediterrània, central i occidental, i del mar Negre, llocs en què només van ocupar la zona costanera i les illes, buscant noves terres on poder instal·lar-se i noves àrees amb les quals poder comerciar.

Tot seguit llegiu aquest fragment de Paul Fauré, La vie quotidianne des colons grecs de la mer Noire à l’Atlantique au siècle de Pythagore, IVè siècle avant JC (1978):

“Per orientar-se a la mar no disposen de brúixoles i sextants. El rumb es marca a l’estima i en funció dels propis records, relats escoltats o rutes recorregudes prèviament. Es coneixen els quatre punts cardinals, el zenit i l’eclíptica , per tant, se sap a grans trets l’hora i el temps amb què es compta abans del capvespre. En cas de boira o de tempesta, desapareixen totes les referències i hom recorre a l’endeví, que mai no falta a una expedició. L’endeví interpreta la trajectòria del llamp, els sorolls, les paraules i els somnis i, en la majoria dels casos, el voldels ocells marins. La cornella de mar és la manifestació palpable de la voluntat d’Atena: passa sobre els vaixells per indicar als navegants extraviats el camí de la salvació”.

A la Grècia antiga hi havia dos tipus de naus: la mercant i la de guerra (birrem, trirrem). Val a recordar la nau grega cosida de les acaballes del segle VI aC que van trobar a la cala de Sant Vicenç de Pollença, al nord de l’illa de Mallorca, els arqueòlegs subaquàtics del vaixell Thetis del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya que vàrem visitar el curs passat.

Sabeu qui era Piteas? Escolteu aquest document de Vidas contadas de rtve.es:

Quan t’hagis informat bé, després escriu unes 150 paraules com a mínim ja que la teva polis ha decidit fer la fundació d’una colònia d’ultramar i l’oracle hi ha donat el vist-i-plau i per sorteig t’ha tocat a tu haver de marxar. Ets el cap de l’expedició, l’οἰκιστής, i hauràs d’encarregar-te, després de fer un llarg viatge per mar, a establir el nou hàbitat en el lloc previst. No et queixes seràs el fundador de la nova polis i potser arribaràs a ser el seu heroi objecte de culte. Bon viatge! Compte amb la navegació!

El gall de Sòcrates

34 Replies

Leopoldo Alas Clarín és un escriptor preocupat per la metafísica que recrea la filosofia. A El gall de Sòcrates narra com Critó, el deixeble de Sòcrates agafa al peu de la lletra els últims mots irònics del mestre de sacrificar un gall al déu de la medicina, tot i no creure en els déus de la ciutat vid. Conium maculatum.

Després de llegir atentament el conte de Clarín i de visionar el curtmetratge d’animació del 2003 sota la direcció de José Roberto Vila, amb música d’Ernesto Ronchel i les animacions de Vanesa Guzmán, responeu les qüestions següents:

Per què el gall sabia raonar?
El gall mor d’una pedrada de Critó. Quin contravalor demostra aquest conte?
Creus que tenen sentit els sacrificis rituals?
Per què Critó és un deixeble indigne de Sòcrates?
Es pot fer el bé fent mal a un innocent?
Paga la pena sacrificar el gall?
Per què Sòcrates fa aquest acudit a les portes de la mort? El tema ha deixat anar rius de tinta, vid. Un gallo para Esculapio…

Gràcies a Ricardo d’Helleniká. Recursos para griego antiguo, tenim aquestes vinyetes d’humor actual sobre el tema de l’últim desig de Sòcrates:

Historia del universo en cómic

Vid. còmic més gran aquí.

P.D.: Perlas de la filosofía

Vid. Còmic més gran

Conium maculatum

29 Replies

Conium maculatum

Coneixeu aquesta planta? La podeu trobar per tot el món, tot i que és originària d’Europa i molt freqüent a tota la conca mediterrània. En català es diu julivertassa i a les Illes Balears, on és molt abundant als camps del pla de Mallorca, fonollassa, fonoll de bou, julivert de Calàpet i julivertosa; però segurament us sona més el nom de cicuta i amb aquest ve al cap la mort el 399 aC del filòsof grec Sòcrates, tot i que els grecs utilitzaven la intoxicació per cicuta per llevar la vida als condemnats a pena de mort.

Sòcrates no deixà res escrit. Aristòfanes, Xenofont i Plató parlen en les seves obres d’aquest filòsof que interroga i alhora ensenya, la que després s’ha anomenat ironia socràtica, tan del gust dels pensadors romans. En el context de la guerra del Peloponnès (431-404 aC), Esparta i Atenes rivalitzen per obtenir la preuada hegemonia sobre el món. Atenes, però, acaba perdent forces, la seva esquadra és enfonsada, la seva capital assetjada i el seu exèrcit gairebé vençut. Sòcrates en va culpar els polítics d’aquell estrepitós fracàs, va esdevenir així un enemic i finalment el varen condemnar a beure la cicuta, tot i que se’l va condemnar per ofendre els déus i corrompre la joventut (vid. Què en sabem de Sòcrates? a Aracne fila i fila).

Plató no va assistir als darrers instants i aquests foren reconstituïts a la seva obra Fedó, segons la narració de diferents deixebles. Vet aquí com descriu els símptomes:

“Li van recomanar que caminés fins que les seves cames fossin pesades i llavors es va recolzar a l’espatlla tal i com li recomanaren. Qui li havia donat el verí va examinar els seus peus i cames, llavors, pessigant el seu peu fortament li va preguntar si sentia res. Sòcrates va contestar que no. Després li va pessigar en un punt baix de les cames i el fred va anar pujant fins que el cos se li va congelar. En fer una segona ullada, va sentenciar que quan el fred arribés al cor, Sòcrates se n’aniria. Quan la regió del ventre va començar a refredar-se, Sòcrates va dir: “Critó, li devem un gall a Asclepi; no t’oblidis de pagar-lo”. “Sí, ho faré”, diu Critó, “tens res més a dir?”. Però a aquesta pregunta no va contestar; per moments va quedar immòbil. L’home ho va veure: tenia els ulls immòbil. Critó li va tancar la boca i els ulls”.

La mort per la “paràlisi respiratòria”, relacionada i revelada des de la escena de Sòcrates, no ha estat atestada un altre cop per la toxicologia moderna per la cicuta aïllada, d’on la hipòtesi d’una mescla probablement de cicuta, de datura i de l’opi al verí de l’antiga Grècia.

El conium maculatum és una planta biennal tòxica, una planta bella que en la seva floració ens mostra els seus canalobres vegetals. Compte, però, que mata!

El general cartaginès Hanníbal es va suïcidar el 183 aC recorrent a la cicuta però barrejada amb aconitum:

Tres Treballs de Recerca de clàssiques i web 2.0

35 Replies

Tres treballs de recerca de clàssiques, quina meravella! Les noves tecnologies a l’ordre del dia al Cristòfol Ferrer. Alumnes 2.0 ens explicaran aquests dies la seva experiència amb el treball de recerca:

Els referents clàssics en els carrers de Valdemoro de Núria Yela (Google Sites i Google Maps)

Nomina sunt omina, Els antropònims al nostre institut de Constanza Ledesma. (format paper, Power Point i conclusions ben aviat a Aracne fila i fila). Com han canviat els antropònims del centre amb la immigració? Comparació amb el treball de Georgina Gómez Antropònims grecollatins al Cristòfol Ferrer Associació d’estudis antropològics i científics de Premià de Mar, 2003. Per anar fent boca podeu consultar Antropònims grecs avui i Antropònims actuals d’origen llatí.

L’empremta d’Orfeu: treball d’Oriol Garcia Penche sobre els referents clàssics en la música actual (format bloc) i reconeixement immediat a la xarxa vid. Voces griegas desde Benicàssim “Deka, alumno 2.0“.

L’enhorabona per la feina ben feta i per difondre les clàssiques a la xarxa. Bona sort! Carpe diem!

Més de tres mil anys de llengua grega!

38 Replies

Escolteu aquest programa de Catalunya Ràdio d’Oriol Munné del 30 de juny de 2010 dins Do de llengües i després expliqueu en unes 150 paraules pròpies la història de la llengua grega, ja que com hem estudiat a classe podem seguir la seva evolució des dels primers testimonis en l’època micènica fins al grec modern. Quin tresor de llengua!

Historia del griego antiguo en 14 versos
[Sinopsis de Luis Alberto de Cuenca]

Cierto ario que vivía en Pamir
cultivando con primor un abedul,
decidió que mejor sería vivir
más al Sur, y se hizo la maleta y el baúl.
Emigró y emigró con temas puros
que se iban flexionando lentamente
y al llegar de Micenas a los muros
el sistema ya era competente
para todo lo que fuera locativo
en los más diversos grados de alternancia,
que es asunto que tiene más sustancia
que seguirle la pista al abedul
que dejó aquel ario preflexivo
y cambió por el mar Egeo azul.

“Nausica” en el 150è aniversari de Joan Maragall

10 Replies

Avui 10 d’octubre, el poeta Joan Maragall faria cent cinquanta anys i el 20 de desembre de l’any vinent farà el centenari de la seva mort. El MMX-MMXI és l’any Maragall (vid. “La vigència de Joan Maragall” a Presència). Hic et nunc ho celebrarem amb l’obra amb què fa molts anys, quan tenia la vostra edat, alumnes, vaig conèixer i estimar Joan Maragall, Nausica, la seva obra pòstuma.

Escolteu-ne un bell fragment en què Montserrat Auqué del col·lectiu En Veu Alta posa veu a les imatges de la coreografia “Les jeunes filles en fleurs” de l’espectacle sobre Proust de Roland Petit.

Nausica, filla d’Alcínous i Àrete, reis dels feacis, és una donzella encisadora amb qui es topa Ulisses en l’Odissea. La recordeu de Les aventures d’Ulisses? Què en sabeu de Nausica?

El 12 de juliol de 1938 Carles Riba va llegir la seva tesi doctoral sobre la Nausica de Joan Maragall. Sabeu d’on va treure la idea Joan Maragall d’escriure la seva Nausica, “tragèdia en tres actes treta de l’Odissea d’Homer”? Doncs, de Goethe i així ho va proclamar en el proemi, datat el 5 de juliol de 1908:

“I en dec la idea
al poeta més gran de l’Alemanya”.

Més aviat una suggestió, perquè la seva obra és homèrica. Maragall afaiçona un tema de l’Odissea en tragèdia i així fa seva la poesia grega i en captura tota l’energia poètica original. Si no heu llegit la Nausica de Maragall, us recomano que ho feu, no us decebrà. És tota una experiència anímica, un viatge interior, no en l’espai ni en el temps, sinó en la dimensió profunda de l’ésser metafísic.

Actualitzem els clàssics, tal com volia Maragall “fer nou lo vell” i ho al·legoritzava així a la fi del proemi de Nausica:

“Aixís, tal volta, enamorat, intenta
un constructor, de la immortal bellesa
d’antic palau, fer-ne una estada nova
per hostatjar-hi el seu amor per sempre”.

N.B.:
Desitjo aviat tornar-la a veure al teatre! vid. Nausica d’Hermann Bonnin 2006.

Dia Europeu de les Llengües amb Cèsar

27 Replies

Avui 26 de setembre és el Dia Europeu de les llengües. Enguany també el celebrarem. No sols amb el Google Maps que tenim obert El llatí ens agermana sinó també amb aquest altre del mot Cèsar. Caesar era un títol distintiu que rebien els emperadors romans a partir d’August, derivat del sobrenom de la família Júlia: Gaius Iulius Caesar. Ara bé, etimològicament vol dir “infant nascut per incisió de l’úter”, d’aquí es diu sovint que prové el mot català cesàrea o extracció quirúrgica del fetus ja sigui perquè un parent seu va néixer per cesària o bé perquè es relaciona amb la llei Cesària, segons la qual s’ordenava practicar aquesta operació a dones moribundes o en un avançat estat de gestació.

En les diferents llengües del món s’ha utilitzat el nom de Cèsar.

Fixeu-vos-hi bé i responeu en comentari les qüestions següents:

El mot Cèsar que prové de Juli Cèsar és igual en moltes llengües, podríeu explicar el perquè.

Ara que aquests dies a classe i al bloc estudiem l’indoeuropeu i les diferents famílies de llengües indoeuropees, podríeu classificar i anotar en comentari les diferents entrades al mapa segons els diferents grups lingüístics.

Quines són les llengües d’Europa i com es diu Cèsar en aquestes llengües europees?

Segur que heu trobat algunes mancances en el mapa. Quines llengües falten? Les hi podríeu afegir atès que segurament no us serà difícil de fer-ne l’entrada?

Què us sembla tot plegat?

El nom de les lletres gregues en el vocabulari tecnicocientífic i humanístic

30 Replies

La influència de la cultura i de la civilització grega és ben evident en el món actual. Devem als grecs anar al teatre, pagar amb monedes, pensar amb lògica, la democràcia, la majoria d’edat als divuit anys, la celebració dels jocs olímpics cada quatre anys, etc.

A Grècia, tenim les nostres arrels culturals: hi va néixer la filosofia, l’èpica, la lírica, el teatre, la historiografia, la novel·la, els tractats científics, l’oratòria, la crítica literària, etc., així com els estils artístics. També són grecs, els orígens de la història de la ciència: les matemàtiques d’Euclides i d’Arquimedes, l’astronomia de Ptolemeu, la medicina de Galè, el saber enciclopèdic i l’ambició filosòfica d’Aristòtil i de Plató… La petjada grega més profunda, però, es reflecteix en el llenguatge, ja que no menys del 30% del lèxic usual del català és d’origen grec. La llengua grega, gràcies a les possibilitats de composició i derivació, ha influït al llarg dels segles, influeix i continuarà influint sobre les llengües modernes en la formació tant del llenguatge literari i artístic com del tecnicocientífic.