Category Archives: Grec 2

Ai, raïm!

 

«Sobre un epigrama de la poetessa Mero de Bizanci»

Epigrama

A l’àuria clastra penges d’Afrodita,

penjoll atapeït del suc de Dionís.

Ja la teva mare, la vinya, no t’abraçarà amb l’amable

sarment, ni et cobrirà amb pàmpols de nèctar.

Variació

Orfe de columna, com de l’om la vinya,

capitell de pàmpols, nèctar de raïm,

No envegis les fulles més tendres que et volten.

És que Dionís podrà protegir-les

del fred de desembre, dels llargs dits del vent?

L’hivern que ens despulla, a tu et deixa intacte

en la teva llarga, daurada tardor.

Maria Àngels Anglada, Poesia completa (Sam Abrams, 2009)

Maria Àngels Anglada ja havia inclòs aquest epigrama votiu  (Anth. Pal. VI 119) de la poeta hel·lenística Mero de Bizanci a Les germanes de Safo (Edhasa, 1983) amb el títol “Ofrena d’un penjoll de raïm” amb la diferència que acabava el segon vers amb un punt i coma i que anava acompanyat del text grec:

κεῖσαι δὴ χρυσέαν ὑπὸ παστάδα τὰν Ἀφροδίτας,
βότρυ, Διωνύσου πληθόμενος σταγόνι∙
οὐδ’ ἔτι τοι μάτηρ ἐρατὸν περὶ κλῆμα βαλοῦσα
φύσει ὑπὲρ κρατὸς νεκτάρεον πέταλον.

En aquest epigrama de Mero de Bizanci (vid. Poetes gregues antigues), s’ofrena un brot de raïm en el pòrtic del temple d’Afrodita, dea de l’amor. Presenta punts comuns amb els epigrames de dedicacions de les poetes gregues Ànite de Tègea i Nossis de Lòcrida. El llenguatge és metafòric: el penjoll, ple de suc, és el fill de la vinya i productor de nèctar, és a dir, de vi, atribuït a Dionís, el déu del vi i de la vinya, de la saó del raïm. Segurament l’ofrena no era d’un penjoll real sinó més aviat pintat o esculpit en pedra. Desconeixem qui s’adreça al raïm; però, ben segur, que és l’oferent que recorda al penjoll de raïm que, en el temple de la deessa Afrodita, la seva mare, és a dir la vinya, ja no tornarà a abraçar-lo amorosament amb els seus sarments ni a fer-li créixer pàmpols sobre el cap. En definitiva, doncs, Mero descriu la immobilitat perenne del brot de raïm, símbol de fecunditat, de forma elaborada, d’adjectivació plàstica i molt sensual.

Sembla ser que “el capitell de pàmpols” que es troba “orfe de columna” en la Variació de Maria Àngels Anglada és un capitell que pertany a l’església de Sant Domènec de Girona i que surt en una fotografia de Jordi S. Carrera. Podríem establir, doncs, el següent paral·lelisme amb l’epigrama de Mero de l’epígraf: el pòrtic del temple d’Afrodita (que recorda el de les les dones del mimiamb IV d’Herodes, que la poeta de l’Empordà va incloure en els seus Retalls de la vida a Grècia i Roma, 1997) correspondria a l’església cristiana de Sant Domènec de Girona; el brot de raïm-epigrama correspondria al capitell-brot de raïm,  mancat de columna, en la paret de l’església gironina. El raïm-fill és un brot de raïm capitell. Així com el raïm-fill estava separat de la mare, la vinya, el raïm-capitell està separat de la columna (v. 5).  Hi ha una clara exhortació a no envejar les fulles verdes de la vinya (v. 7); les fulles que queden, després de la verema, ni Dionís podrà salvar-les  ja que queden exposades a les inclemències de l’hivern (v. 8-9). Aleshores, més val ser raïm esculpit en el capitell, és a dir pedra, que fulles que el vent glaçat de l’hivern farà caure i portarà inevitablement a la mort (v. 10-11).  Els versos de la variació, inèdits fins a la publicació de l’obra completa, ens presenten com se sent la poeta sense Afrodita, com es veu a si mateixa en la seva tardor.

La pervivència d’Ànite de Tègea en El metge d’Atenes de Teresa Pous

Aquest estiu vaig llegir amb fruïció El metge d’Atenes de Teresa Pous, una novel·la molt ben documentada d’un metge atenès, Alexandre, condeixeble d’Hipòcrates de Cos, que us recomano vivament. Aleshores poc m’imaginava que el destí, a través de la mare d’una exalumna, em concedís el do de conèixer personalment Teresa Pous i menys el plaer de presentar la seva obra a la biblioteca Martí Rosselló i Lloveres de Premià de Mar.

 

Fotografia de Teresa Devesa. Biblioteca Martí Rosselló de Premià de Mar

Hic et nunc, m’agradaria ressaltar, com ja tenia previst abans que els déus hi intervinguessin,  la part poètica de la novel·la de Teresa Pous que en les notes finals reconeix que per escriure aquests dos poemes es va inspirar en Les germanes de Safo de Maria Àngels Anglada ja que volia fer “sentir algun eco de sonoritat poètica provinent de les poetes hel·lenístiques” (Ed. Moll, pàg. 270), tot i que la trama de la seva novel·la se situa en l’ambient de màxim esplendor de la Grècia de Pèricles, Sòcrates o Hipòcrates. Amb el seu amable i afectuós permís i amb tot  el seu art poètic, reprodueixo els seus dos poemes que trobareu respectivament a la pàgina 99 (que en l’acte de presentació va llegir l’alumna de 4t  Elisa)  i a la pàg. 253  amb el qual clou la novel·la El metge d’Atenes, editorial Moll 2011:

 

Sóc un dofí
Solcant, prop de la bella nau, l’aigua tremolosa
i llençant des del mar profund el meu cap a l’aire,
emergeixo, alegre i content amb la meva figura.
La marea suau em durà a la riba
per jugar amb les ones altes a prop de la sorra.


Als navegants
Navegant! Sobre l’aigua tranquil·la
reposa els ulls fatigats.
El sol t’escalfa enmig de la immensitat blava.
Acull la llum vigorosa: per al guerrer
esperat consol en l’hivern cru.

 

En quins epigrames d’Ànite de Tègea, Teresa Pous es va inspirar per trenar aquests meravellosos versos? Doncs, personalment veig un paral·lelisme amb un dels epigrames més bells, al meu entendre, de la poetessa hel·lenística de Tègea,  l’epigrama Antologia Palatina VII, 215, probablement un epitafi dedicat a un dofí mort. En ambdós casos, és el propi dofí que en primera persona, tret no gaire habitual en Ànite, ens descriu la seva plenitud de la vida, amb els seus salts agilíssims, i s’enorgulleix al voltant de la nau; després ja sense vida, arrossegat per l’onada, reposa a la riba. Sembla ser que el dofí en vida s’encisava amb la seva efígie, pintada en l’esperó de fusta de la nau, costum molt estès a l’antiga Grècia.

Οὐκέτι δή πλωτοῖσιν ἀγαλλόμενος πελάγεσσιν

αὐχέν’ ἀναρρίψω βυσσόθεν ὀρνύμενος,

οὐδέ περί σκαλμοίσι νεώς περικαλλέα χείλη

ποιφύξῶ, τἀμᾀ τερπόμενος προτομᾀ·

ἀλλά με πορφυρέα πόντου νοτὶς ὦσ’ επί χέρσον,

κεῖμαι δέ ῤαδινάν τάνδε παρ’ ἠιόνα.

Ànite, Anth. Pal. VII 215

Enorgullit dels pèlags navegables,

ja no llençaré a l’aire el meu coll emergint des de la fondària,

ni, al voltant dels bells llavis de la nau, pels meus salts

estaré sense alè encisat amb la meva figura:

ans, el purpuri oneig del mar m’ha tirat a la costa

i jec en aquest sorral suau.

(trad. M. Capellà, PAM pàg. 158)

 

Teresa Pous s’inspira en Ànite i crea de bell nou el seu epigrama Als navegants, seguint el llegat dels epigramatistes grecs,  fa una autèntica imitatio cum variatione de l’epigrama de l’Antologia Palatina XVI 228 d’Ànite i del topos del fatigatus ab itinere on apareix descrit un locus amoenus, però en la immensitat blava del mar i en un moment en què el navegant es retira enmig de la cruesa de l’hivern a descansar, talment el vianant troba en la frescor de l’aigua fresca de la font, sota una penya, on l’aire murmura entre les fulles verdes, el pal·liatiu de la xardor de l’estiu. És molt curiosa la similitud antitètica entre Ànite i Teresa Pous. Maria Àngels Anglada una vegada referint-se a a l’Antologia Palatina va dir “aquí hi és tot”, tota Grècia batega en El metge d’Atenes de Teresa Pous i amb l’ epigrama  Als navegants, talment fermall d’or, clou la seva segona novel·la ,  bona part de la qual va redactar  a la Casa de la Literatura de l’ illa de Paros i que va veure la llum a la ciutat de Palma de Mallorca com a guanyadora del Premi Llorenç Villalonga de novel·la.

Ξεῖν’, ὐπό τὰν πέτραν τετρυμένα γυῖ’ άνάπαυσον

ἀδύ τοι εν χλωροίς πνεῦμα θροεῖ πετάλοις.

Πίδακά τ’ ἐκ παγᾶς ψυχρὰν πίε· δὴ γὰρ ὀδίταις

άμπαυμ’ εν θερμῶ καύματι τοῦτο φίλον.

Ànite, Anth. Pal. XVI 228

 

Foraster, reposa sota la penya els membres cansats;

dolç, de veres, murmura l’aire entre les fulles verdes;

beu la fresca aigua de la font, car per als caminants

aquesta és una estimada treva en la xardor roent.

(trad. Margalida Capellà)

 

Fotografia de Teresa Pous. Museu de Delos

També aquest estiu vaig trobar un clar referent a la poetessa hel·lenística de Tègea, “l’Homer femení”, en  el nom de la gossa Locris (Poll. V 48)  i Teresa Pous amb afectuositat ens ho va confirmar  i, a més, en va sentir alegria perquè és també una gran amiga dels animals, fins al punt que també dedica El metge d’Atenes a la seva “gossa Kiria i al Black la companyia mentre escrivia el llibre” (pàg. 278 i última). Ara bé, en Ànite,  la gossa lladradora Locris s’ha mort per la mossegada d’un escurçó quan s’ha apropat  a un matoll:

Era festa i vaig sortir a passejar amb la meva gossa Locris (…) Locris perseguia alegrement les primeres papallones, que anaven de flor en flor. No en caçava cap i canviava d’objectiu (…).
Els animals també sentien la força vivificadora de la naturalesa. Feia goig veure les mules, les cabres i els xais mastegant l’herba amb fruïció. Locris, a la seva manera, expressava el plaer primaveral compartit per tantes criatures vives. Feia salts esbojarrats, corria endavant, agafava troncs amb la boca, me’ls portava, els tornava a deixar a terra, em mirava i, quan veia el meu somriure ample, em pujava a sobre esperant les meves moixaines.
_Locris! Vine! Vine cap aquí! Locris, vine!
Dir el nom de la gossa va fer girar aquella dona distingida (…)

_Els mots ens tornen a unir -va dir referint-se al nom de la Locris ja que era el mateix del de la gossa que ella tenia quan ens vam conèixer. (Teresa Pous, El metge d’Atenes, ed. Moll 2011, pàgs. 213-215)

 

Ώλεο δή ποτε, καὶ σὺ πολύρριζον παρά θάμνον,

Λόκρι, φιλοφθόγγων ὠκυτάτη σκυλάκων·

τοῖον ἐλαφρίζοντι τεῶ ἐγκάτθετο κώλω

ἰόν ἀμείλικτον ποικιλόδειρος ἒχις.

Ànite, Poll. V 48

 

També tu, un dia, vas finir entre les mates de moltes arrels,

Locris, la més àgil de les gosses amigues dels lladrucs;

en la teva pota lleugera, et deposà

un tal verí amarg, un escurçó de coll bigarrat.

(trad. Margalida Capellà)

 

Sens dubte, és un retrobament atzarós i preuat! Una casualitat que troba el seu paral·lelisme amb el protagonista de El metge d’Atenes!
Deús de l’Olimp! No podia ser! Impossible! Era impossible que fos…Vaig sentir una punxada al cor i les cames em començaren a tremolar. Allò era un miratge, em deia a mi mateix…” (pàg. 215).

El voler generós dels déus crec que m’ha unit a Teresa Pous i m’agradaria que les poetes gregues antigues, tot i les escasses notícies que tenim de les seves vides silenciades i de la seva obra poètica, siguin rescatades de l’oblit del temps!

Ὁ βίος βραχὺς, ἡ δὲ τέχνη μακρὴ, ὁ δὲ καιρὸς ὀξὺς, ἡ δὲ πεῖρα σφαλερὴ, ἡ δὲ  κρίσις χαλεπή (Hipòcrates, Aforismes I, 1)

Vita brevis, ars longa, occassio praeceps, experimentum periculosum, iudicium difficile.

Presentem a Premià de Mar El metge d’Atenes de Teresa Pous

Dimarts 8 de novembre vaig tenir el goig de presentar, a petició de la Maica, la mare d’una exalumna, la Clareta, que ara viu a Nairobi, El metge d’Atenes de Teresa Pous a la biblioteca Martí Rosselló i Lloveras de Premià de Mar, ben acompanyada dels meus alumnes de llatí i de grec de l’institut.

El metge d’Atenes, novel·la de Teresa Pous, publicada per Moll, va ser guardonada amb l’últim premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga. És un edifici literari ben construït sobre cinc pilars, el conegut aforisme d’Hipòcrates: La vida és breu,  l’ocasió fugissera,  l’experiment arriscat,  el judici és difícil,  l’Art és llarga”. Aquest aforisme marca el camí filosòfic i dramàtic que seguirà Alexandre, metge d’Atenes condeixeble del gran Hipòcrates i que ens porta la llum i la saviesa de Grècia, l’amor, el dolor, la pèrdua, la felicitat,  i la voluntat constant d’aprendre i evolucionar, l’alegria de viure, però també temes com la discriminació de la dona, la justícia o la desigualtat social, s’entremesclen  i ens apropen a la Grècia de Pèricles, Sòcrates, Hipòcrates…

Amb la seva primera novel·la, La cançó dels deportats (publicada a Empúries) guanya el Premi Marian Vayreda 2006 i confessa el següent que pot servir de molt bon consell als futurs literats:

“Feia anys que volia ser novel·lista però per escriure una novel·la cal molt de temps, cal documentar-se a fons, reflexionar i, sobretot, deixar-se posseir pels personatges, per les seves personalitats, pels seus destins individuals, per les circumstàncies i pel moment històric en el qual viuen. Això és essencial per a aconseguir que visquin amb plenitud, que siguin versemblants. I si vols que tingui un determinat nivell literari, cal polir i retocar fins que no hi hagi res de superflu ni res de mancat, fins que la música de les paraules sigui la que ha de ser.”

Tot seguit podeu gaudir d’un tastet de l’acte, enregistrat per l’alumne Sergio de Llatí de 4t ESO, amb la participació dels alumnes de l’iinstitut Premià de Mar, Gerard, Eulàlia, Patrícia, Lordes, Laura, Elisa, Rocío i Sara; l’Arnau, la Maica i en Joan.

Fotos de la presentació de El metge d’Atenes a Premià de Mar:

(cliqueu damunt la imatge per entrar a la galeria)

Per acabar, no us perdeu les fotografies de l’estada de l’escriptora Teresa Pous a Grècia:

Imatges cedides a El Fil de les Clàssiques per Teresa Pous

 

Agavé i les castanyes

AGAVÉ I LES CASTANYES

Agavé té les mans suaus i fredoliques.
Aplega les castanyes d’un foc de romaní
i en va traient les closques i en va menjant les miques.


Comença a les palpentes, la fosca, el seu camí.


EIs fruits espeterneguen per fer-la enriolar.
La flama vol parlar-li, com piadosa fada.
Perquè Agavé és tan bona, tan dolça de mirar!
Té una blancor molt trista, com mig esgroguissada,
i, en els cabells, comença l’argent a tremolar.


Ja les germanes són casades; ella sola
viu en la casa freda i cada nit més gran.
Planyent, quan minva el dia, la rufagada hi vola
i els murs es fan més negres i el sostre es va allunyant.


–Castanyes, bon escalf als dits de la infantesa
quan és alegre l’aire que ens desgavella els rulls
i hom veu en cada cosa una guspira encesa
com saludant una altra guspira als nostres ulls.


Prop meu era aleshores la fada grisa i bella
que en la dissort ens dava llamins i una cançó.
Ja mes cabells són ara cendrosos com els d’ella;
la que jo era manca devora la que só.


I les passades hores, com van tornant-se xiques,
i en les properes, quina foscar, quin fred mortal!–
Agavé té les mans suaus i fredoliques;
planyent-la, sos anells ja són d’un or malalt.

Els fruits saborosos, de Josep Carner

Gràcia ens parla amb gràcia de Grècia

Ahir tot sortit de classe, agafo el cotxe, poso la ràdio i vés per on Roger de Gràcia (que vaig conèixer fa uns anys al primer lliurament dels Premis Bloc Catalunya) a La segona hora de RAC 1 parla amb el seu estil de Grècia, de la seva llengua i de la seva música:

RAC 1-Roger de Gràcia

Ευχαριστώ πολύ!

1a generació digital de Clàssiques i última del Cristòfol Ferrer

Tempus fugit! És ben cert: el temps s’esmuny, però en deixa petja i en aquest cas indelebre. Encara recordo aquella tarda de dimarts, primer dia de classe del 2007 en què entrava a la sala d’actes, no sé què hi fèiem allà? (no teníem en aquella època ni aula!), i vaig trobar, després d’un any i mig d’estar fora de les aules, una munió de gent de Cultura Clàssica de tercer que no es volia seure, ni fer silenci. Poc acostumada a aquests enrenous, perquè els alumnes en coneixen i ja saben com sóc i què vull, no sabia què fer per pacificar aquella Gàl·lia insurrecta. Dona de caràcter, vaig dir en veu ben alta: “SÓC DE CLÀSSIQUES i no puc començar tot un curs, i més enguany que ja no és trimestral, amb tanta malastrugança”. Així que torno a sortir de l’aula, faig veure que no he entrat i que no m’he trobat aquest aldarull i comencem amb bon peu no sigui que un començament així sigui tot un mal averany”. Us vàreu quedar de pedra. Vaig sortir i vaig tancar la porta. Hi havia gent al passadís, recordo la cara estupefacta quan em van veure tornar a entrar sense trepitjar el portal. Amb pede dextro i com si entrés per primera vegada vaig saludar, no sé si amb Bonum diem o bé amb Avete o XAIPETE! No semblàveu els mateixos, quins alumnes més disciplinats, això sí al·lucinats amb una magistra que abans mai no havíeu vist i amb un mètode sui generis. Em vàreu deixar explicar el que faríem i us faig escoltar per saber què coneixíeu d’aquest món meravellós que ens ha unit durant quatre anys (la resta us heu anat incorporant a 4t de llatí, o bé a primer de batxillerat!).

A l’octubre, va néixer Xtecblocs i en Joan Marc, un professor aleshores nou de català, em va proposar d’obrir un bloc de Departament Llegir molt i escriure bé. Jo no sabia què era un bloc, ni què en faria, però, com bé sabeu, no sé dir mai NO i sense adonar-me ja tenia bloc. Bé, després del primer apunt, la nostra Gimcana mitològica al Museu d’Arqueologia de Catalunya, en va dir que era millor que m’obrís el meu. Estava perduda, no sabia què fer i vaig obrir un bloc per trobar el fil a les meves classes: El Fil de les Clàssiques. Us hi vàreu enganxar de valent. Quin goig! Em vàreu donar feina, però la feia a gust; però vàreu treballar tant i tan bé que aviat va venir el reconeixement extern i varen començar a caure premis i això de veure la “profe” al Telenotícies i de pensar que éreu a l’ull de l’huracà us va refredar. Llavors, us vaig regalar Aracne fila i fila perquè fos vostre i hi convidéssiu altres alumnes d’altres centres. Si havíem trencat les parets de l’aula treballant des de tercer fins a segon de batxillerat en un mateix espai, ara era el moment de tirar a terra les parets del centre i fer del món la nostra aula. Ho heu aconseguit amb escreix i han caigut més premis i més reconeixement. Heu deixat el llistó molt alt, ara feina tindré per mantenir-lo!

El laberint era tan gran que calia un fil més ferm per no perdre’s, per tenir-ho tot al seu lloc. Aquest espai, més reservat, és el Fil Moodle, una aula d’ensenyament-aprenentatge i també d’avaluació per cada curs que alimenta els blocs i els blocs, Google Maps, Google Sites, Google Docs, … el nodreixen. Treballs de recerca fan néixer altres espais, com L’empremta d’Orfeu, un bloc a la recerca dels referents clàssics en la música actual. Cinèfils com sou, finalment heu fet néixer, Coty, Carlos i Rebeca, La cinta de Νίκη. Mentrestant, m’heu ajudat a trobar el camí, hem après a ser un, a valorar la feina dels altres, a trobar el nostre lloc en aquest teixit col·laboratiu i col·lectiu. Hem passat moltes hores junts, moltes peripècies, moltes aventures, molts aprenentatges i també hi ha hagut topades i algun plor, quan un vídeo ha desaparegut, quan algú s’ha carregat la feina d’un altre a la wiki o ha usurpat l’entrada d’un Google Maps. Hem gaudit amb la traducció de textos grecs i llatins i, fins i tot, amb la sintaxi. Heu fet recerca, heu fet molt grossa la teranyina clàssica de la xarxa en català. També m’he enfadat i us ha sabut greu, ho sento, però si us he renyat és perquè sé que no podíeu tirar la tovallola al mínim entrebanc, que cal tenir respecte, ser puntuals, posar la feina al seu lloc, treballar amb ordre i rigor, acabar les tasques, practicar amb l’exemple i esforçar-se sempre. Mai no oblidaré tots aquests bons moments que m’heu fet passar, tampoc la còlera en veure el meu diccionari de llatí tot mossegat pel gos del Dani. En fi, …!

De tot això, us ofereixo aquest petit homenatge, fet de moments especials, tanmateix l’agraïment és molt més gran, no té preu.

Espero que tingueu molta sort a la vida i als estudis, tot començant per la Selectivitat que s’apropa (aquí trobareu uns consells d’or d’un professor chironià ja jubilat, el magister Lluís) o bé pels exàmens extraordinaris de juny (val a dir que, si us hi esforceu, podeu aprovar, i tant!). Cada un i una us en porteu un trosset de Margalida i en deixeu un trosset vostre, mimeu-lo, cuideu-lo tant com jo ho faré. Si em necessiteu, ja sabeu on trobar-me. Basia mille!

N.B.: Amb aquest emotiu apunt de comiat de la meva primera generació digital (MMVIII-MMXI, tot i que el curs va començar el 2007 fins el Nadal no vàrem digitalitzar-nos) vull acomiadar aquest curs la tasca col·lectiva a l’aula, tot i que queda per acabar el projecte de recerca de 4t, començar el treball de recerca del curs vinent, els exàmens finals de primer de batxillerat, els exàmens extraordinaris i de recuperació, les avaluacions i les reunions… a més de la preparació d’un nou curs en un nou institut fusionat; però El Fil de les Clàssiques és un bloc d’aula i farà vacances fins a reprendre les classes en l’institut de Premià. Esperem que tingui tanta fortuna com l’ha tinguda al Cristòfol Ferrer i que les noves generacions preservin i valorin la vostra llavor.  MOLT BON ESTIU A TOTHOM!

Un final d’or: centaurus aureus et turbo aureus!

Centaure d'or 2009

Acabem un curs més, però aquest és un curs especial, un curs que sempre recordarem de ben segur i ho fem curulls d’or, encara que sigui simbòlic, que sigui virtual, no fos que els déus s’engelosissin!

Divendres celebràvem a l’institut Cristòfol Ferrer de Premià de Mar el seu 30è aniversari i últim. Diumenge  a Aracne fila i fila, el fill primogènit de El Fil de les Clàssiques, li cau de l’Associació Espiral el primer premi en la categoria d’alumnes de batxillerat del V Premio Espiral de Edublogs 2011. Dia 4 de juny a Madrid rebrà la baldufa daurada, val a recordar que el 2009 El Fil de les Clàssiques va obtenir  la d’argent en la categoria més disputada, la de professors i professores; però hem fet un pas més!

Avui, 17 de maig, dia d’Internet de tots els blocs portats per estudiants a nivell de tot l’Estat, Chiron ha atorgat a L’empremta d’Orfeu, el Treball de Recerca de l’alumne de segon de batxillerat de grec i de llatí Oriol García-Penche, més conegut per Deka, el dels raps, el Centaure d’or 2011 per haver presentat la seva recerca de referents clàssics en la música actual en forma de bloc, ara obert a la col·laboració d’altres estudiants i persones interessades en el tema (admirable és la col·laboració de Rocío i els alumnes de l’institut Puig-Reig, del bloc Quod sumus), per tal que el seu treball vagi creixent amb l’ajut de tots i totes. Curiosament el 2009 també Aracne fila i fila rebia aquest distintiu de Chiron.

Chiron també ha premiat els aràcnids i aràcnides de El vaixell d’Odisseu (per molts anys, mariners!), amb qui fa poc hem tingut el goig de compartir a la VII Magna Celebratio la tercera trobada compartida dels col·laboradors d’Aracne fila i fila, juntament amb els alumnes de Teresa Devesa de l’Isaac Albéniz de Badalona. Si voleu veure el nostre capità i la nostra magistra, no us perdeu aquest reportatge de El Fil de les Clàssiques. Quants motius tenim per retrobar-nos altre cop el diumenge 5 de juny a Badalona per assistir a la representació de Lisístrata. Certament, ens ponen totes, Rei Midas!

En l’edició d’enguany, Chiron també ha guardonat El cuaderno de Lara, bloc de Lara Escobar, alumna de segon de batxillerat de l’IES Santiago Apóstol (Almendralejo). L’enhorabona més sincera, Lara!

CHIRON, en la seva cinquena edició de “Centaures d’or” ha triat aquests blocs d’estudiants de temàtica clàssica  i els ha atorgat el seu distintiu més preuat perquè considera que són producte de l’esforç i de l’amor a les clàssiques, i perquè constitueixen un exemple perquè altres alumnes segueixin el mateix camí.

Per molts anys alumnes 2.0! Quin goig i quin honor ser portada a Chiron! Per molts anys Chiron! Per molts anys Clàssiques! Per molts anys llatí i grec!

Moltíssimes gràcies, discipuli et discipulae! Aràcnids i aràcnides! Deka! Quin fermall d’or, I. Cristòfol Ferrer!

Ludi Romani et Schola, un projecte col·laboratiu en xarxa a la VII Magna Celebratio

Si el passat cap de setmana us vàreu perdre la VII Magna Celebratio a Badalona, no us perdeu aquest reportatge de la participació aràcnida amb els tripulants de El vaixell d’Odisseu en els Ludi Romani i la flamant Schola, una autèntica trobada de pràctica compartida a la xarxa, materialitzada en una festa ciutadana de reconstrucció històrica.

Cuina romana a la Boqueria, per tercer any!

Els alumnes de llatí de l’institut Cristòfol Ferrer just abans de les vacances de Setmana Santa vàrem anar per tercer any a l’aula gastronòmica de la Boqueria i un cop més vàrem  aconseguir cuinar un deliciós menú romà amb la cuinera, professora i assessora de cuina infantil, autora del llibre de receptes per cuinar en família Cuinem junts (RBA), il·lustradora amb fruites i verdures de Papallones dins Una mà de contes… Eulàlia Fargas i amb l’entranyable Àngela. Val més una imatge que mil paraules. Jutgeu vosaltres mateixos. Nosaltres hi tornarem el curs vinent. Plurimam salutem!

Fa quatre anys que participem a la Magna Celebratio!

Avui comença a Badalona i fins diumenge la setena edició de la Magna Celebratio, un festival romà organitzat pel Museu de Badalona que combina les visites als diferents espais arqueològics de Baetulo (les termes i el decumanus recentment inaugurats) i d’altres normalment no visitables (el mosaic de la Torre Vella, el monument honorífic vinculat al teatre, el soterrani de la plaça de la Constitució i les restes del teatre), la possibilitat de degustar un menú romà als restaurants de la ciutat, la recreació d’oficis i escenes portats a terme per grups de reconstrucció històrica i la divulgació de la vida quotidiana per especialistes en món romà així com una pila d’activitats i tallers familiars per apropar el món romà a la ciutadania. (vid. passades edicions pistor, textrina, sutor, gemmarius…).

Des de El Fil de les Clàssiques fa quatre anys que hi participem: els dos primers amb reportatges i els dos últims a més amb el projecte col·laboratiu d’Aracne fila i fila. El curs passat amb els alumnes de clàssiques de l’institut Albéniz de Badalona als Ludi Romani i enguany també amb l’Schola se’ns han afegit els companys de l’escola Vedruna-Gràcia de Barcelona. Ja ho sabeu, no us perdeu aquest cap de setmana la Magna Celebratio!