Category Archives: General

Com els grecs s’orientaven pel mar

Sabeu com s’orienten avui els navegants? Visioneu aquest vídeo d’un capítol de Dígits, un programa de TVC del 2006, titulat Càlculs de navegants i coneixereu la història de l’orientació per mar tot fent un repàs de les tècniques emprades pels navegants per conèixer el rumb i la situació dels vaixells, és a dir, la latitud i la longitud. Avui en dia es calculen de manera automàtica gràcies al GPS; però antigament, endinsar-se en el mar era una aventura ben perillosa. Es feia difícil encertar el rumb i, encara més, conèixer la posició del vaixell. El rumb es podia conèixer observant uns astres determinats. Per exemple, la sortida del sol determina l’est. De nit, a la constel·lació de l’Óssa Menor, l’estel polar apunta al nord. Els grecs feien una navegació costanera i identificaven el rumb segons la procedència del vent amb la rosa dels vents. La principal preocupació dels navegants, però, era conèixer la posició del vaixell. Un component de la posició és la latitud, és a dir, l’arc en relació amb l’equador. Per calcular la latitud, els navegants disposaven de diversos instruments. Un era l‘astrolabi, d’origen grec i perfeccionat pels àrabs. Els grecs desconeixien el sextant, força fiable i construït amb dos miralls, ja que permetia mesurar qualsevol angle en relació amb l’horitzó. La latitud s’obtenia mesurant l’angle del sol al migdia i consultant unes taules i, de nit, mesurant l’angle de l’estel polar. L’altre component de la situació d’un vaixell és la longitud, molt més difícil de calcular perquè cal l’hora exacta. Va caldre esperar, però, al segle XVIII, quan el rellotger John Harrison va aconseguir fabricar un rellotge que indicava l’hora sense veure’s afectat pels vaivens del vaixell ni per les inclemències del mar.

Des del segle VIII fins al VI aC, els grecs van fundar ciutats al llarg de la Mediterrània, central i occidental, i del mar Negre, llocs en què només van ocupar la zona costanera i les illes, buscant noves terres on poder instal·lar-se i noves àrees amb les quals poder comerciar.

Tot seguit llegiu aquest fragment de Paul Fauré, La vie quotidianne des colons grecs de la mer Noire à l’Atlantique au siècle de Pythagore, IVè siècle avant JC (1978):

“Per orientar-se a la mar no disposen de brúixoles i sextants. El rumb es marca a l’estima i en funció dels propis records, relats escoltats o rutes recorregudes prèviament. Es coneixen els quatre punts cardinals, el zenit i l’eclíptica , per tant, se sap a grans trets l’hora i el temps amb què es compta abans del capvespre. En cas de boira o de tempesta, desapareixen totes les referències i hom recorre a l’endeví, que mai no falta a una expedició. L’endeví interpreta la trajectòria del llamp, els sorolls, les paraules i els somnis i, en la majoria dels casos, el voldels ocells marins. La cornella de mar és la manifestació palpable de la voluntat d’Atena: passa sobre els vaixells per indicar als navegants extraviats el camí de la salvació”.

A la Grècia antiga hi havia dos tipus de naus: la mercant i la de guerra (birrem, trirrem). Val a recordar la nau grega cosida de les acaballes del segle VI aC que van trobar a la cala de Sant Vicenç de Pollença, al nord de l’illa de Mallorca, els arqueòlegs subaquàtics del vaixell Thetis del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya que vàrem visitar el curs passat.

Sabeu qui era Piteas? Escolteu aquest document de Vidas contadas de rtve.es:

Quan t’hagis informat bé, després escriu unes 150 paraules com a mínim ja que la teva polis ha decidit fer la fundació d’una colònia d’ultramar i l’oracle hi ha donat el vist-i-plau i per sorteig t’ha tocat a tu haver de marxar. Ets el cap de l’expedició, l’οἰκιστής, i hauràs d’encarregar-te, després de fer un llarg viatge per mar, a establir el nou hàbitat en el lloc previst. No et queixes seràs el fundador de la nova polis i potser arribaràs a ser el seu heroi objecte de culte. Bon viatge! Compte amb la navegació!


Son Espases, assentament primigeni de la Palma romana

L’excavació de 62.000 metres quadrats al solar de Son Espases a Mallorca, on s’assenta el nou hospital de referència, ha tret a la llum centenars de peces arqueològiques que revelen que aquests terrenys van acollir les cerimònies de fundació del primer assentament romà de Mallorca entorn de l’any 100 aC. Una de les troballes més significatives és una plomada amb forma d’àmfora, un esperó i la rematada del casc d’un soldat.

Les bases de murs d’edificacions romanes són exhibides al costat de les cases pageses de Son Espases Vell, que estan sent rehabilitades per convertir-les en centre d’interpretació del patrimoni arqueològic, una instal·lació que podria obrir les portes a l’abril de l’any vinent.

El president del govern balear Francesc Antich quan va visitar ahir el jaciment romà de Son Espases va qualificar de “magnífic” el treball de recuperació dut a terme i va ressaltar que les peces més valuoses, entre les quals hi ha també un anell d’or que va haver de pertànyer a una patrícia de l’Imperi Romà, seran exposades al Museu de Mallorca, mentre que altres més comuns, com algunes de les 600 àmfores trencades en cerimònies, es podrien exhibir a Son Espases.

“El Govern ha fet un esforç grandiós per millorar el projecte de Son Espases, sent molt respectuosos amb el paisatge i amb el nostre patrimoni”, va incidir el president, que per a qui s’ha fet “una de les excavacions més importants” de les illes.

L’arqueòloga Marilena Estarellas, directora del projecte científic juntament amb Josep Merino i Francisca Torres, va detallar que les nombroses àmfores trencades a posta que s’han trobat, la seva disposició sobre el terreny i la troballa d’elements simbòlics com l’anell i la plomada permeten suposar que el de Son Espases va ser l’assentament primigeni del que seria la Palma romana.

El Senat romà va encarregar l’123 a.C. al cònsol Quint Cecili Metel la conquesta de les Balears i se sap per documents medievals que l’àrea de Son Espases era coneguda amb el topònim de Palma Alta, el que confirmaria les teories dels arqueòlegs.

Estarellas va explicar que queda descartat que els terrenys de Son Espases, on també s’han trobat algunes restes de l’etapa talaiòtica final, acollissin una necròpolis, com es va afirmar després de la troballa d’un os que va resultar ser de boví, el que unit a la aflorament posterior d’altres peces òssies animals ha reforçat la teoria de les celebracions fundacionals romans.

Per a Estarellas, “l’ideal” hauria estat deixar al seu emplaçament original els vestigis d’edificacions, però com “l’hospital estava pràcticament fet” es va optar per reubicar en un nou espai completant amb un centre d’interpretació que permetrà el seu gaudi per qualsevol ciutadà interessat.

Son ESpases 2009. Foto P.Pellicer

Ja tinc ganes d’incloure aquest centre d’interpretació del món romà en el Google maps d’itineraris romans per Mallorca:

El gall de Sòcrates

Leopoldo Alas Clarín és un escriptor preocupat per la metafísica que recrea la filosofia. A El gall de Sòcrates narra com Critó, el deixeble de Sòcrates agafa al peu de la lletra els últims mots irònics del mestre de sacrificar un gall al déu de la medicina, tot i no creure en els déus de la ciutat vid. Conium maculatum.

Després de llegir atentament el conte de Clarín i de visionar el curtmetratge d’animació del 2003 sota la direcció de José Roberto Vila, amb música d’Ernesto Ronchel i les animacions de Vanesa Guzmán, responeu les qüestions següents:

  • Per què el gall sabia raonar?
  • El gall mor d’una pedrada de Critó. Quin contravalor demostra aquest conte?
  • Creus que tenen sentit els sacrificis rituals?
  • Per què Critó és un deixeble indigne de Sòcrates?
  • Es pot fer el bé fent mal a un innocent?
  • Paga la pena sacrificar el gall?
  • Per què Sòcrates fa aquest acudit a les portes de la mort? El tema ha deixat anar rius de tinta, vid. Un gallo para Esculapio

Gràcies a Ricardo d’Helleniká. Recursos para griego antiguo, tenim aquestes vinyetes d’humor actual sobre el tema de l’últim desig de Sòcrates:

Historia del universo en cómic

Historia del universo en cómic


Vid. còmic més gran aquí.

P.D.: Perlas de la filosofía

Vid. Còmic més gran

Conium maculatum

Conium maculatum

Conium maculatum

Coneixeu aquesta planta? La podeu trobar per tot el món, tot i que és originària d’Europa i molt freqüent a tota la conca mediterrània. En català es diu julivertassa i a les Illes Balears, on és molt abundant als camps del pla de Mallorca, fonollassa, fonoll de bou, julivert de Calàpet i julivertosa; però segurament us sona més el nom de cicuta i amb aquest ve al cap la mort el 399 aC del filòsof grec Sòcrates, tot i que els grecs utilitzaven la intoxicació per cicuta per llevar la vida als condemnats a pena de mort.

Sòcrates no deixà res escrit. Aristòfanes, Xenofont i Plató parlen en les seves obres d’aquest filòsof  que interroga i alhora ensenya, la que després s’ha anomenat ironia socràtica, tan del gust dels pensadors romans. En el context de la guerra del Peloponnès (431-404 aC), Esparta i Atenes rivalitzen per obtenir la preuada hegemonia sobre el món. Atenes, però, acaba perdent forces, la seva esquadra és enfonsada, la seva capital assetjada i el seu exèrcit gairebé vençut. Sòcrates en va culpar els polítics d’aquell estrepitós fracàs, va esdevenir així un enemic i finalment el varen condemnar a beure la cicuta, tot i que se’l va condemnar per ofendre els déus i corrompre la joventut (vid. Què en sabem de Sòcrates? a Aracne fila i fila).

Plató no va assistir als darrers instants i aquests foren reconstituïts a la seva obra Fedó, segons la narració de diferents deixebles. Vet aquí com descriu els símptomes:

“Li van recomanar que caminés fins que les seves cames fossin pesades i llavors es va recolzar a l’espatlla tal i com li recomanaren. Qui li havia donat el verí va examinar els seus peus i cames, llavors, pessigant el seu peu fortament li va preguntar si sentia res. Sòcrates va contestar que no. Després li va pessigar en un punt baix de les cames i el fred va anar pujant fins que el cos se li va congelar. En fer una segona ullada, va sentenciar que quan el fred arribés al cor, Sòcrates se n’aniria. Quan la regió del ventre va començar a refredar-se, Sòcrates va dir: “Critó, li devem un gall a Asclepi; no t’oblidis de pagar-lo”. “Sí, ho faré”, diu Critó, “tens res més a dir?”. Però a aquesta pregunta no va contestar; per moments va quedar immòbil. L’home ho va veure: tenia els ulls immòbil. Critó li va tancar la boca i els ulls”.

 

La mort per la “paràlisi respiratòria”, relacionada i revelada des de la escena de Sòcrates, no ha estat atestada un altre cop per la toxicologia moderna per la cicuta aïllada, d’on la hipòtesi d’una mescla probablement de cicuta, de datura i de l’opi al verí de l’antiga Grècia.

El conium maculatum és una planta biennal tòxica, una planta bella que en la seva floració ens mostra els seus canalobres vegetals. Compte, però, que mata!

El general cartaginès Hanníbal es va suïcidar el 183 aC recorrent a la cicuta però barrejada amb aconitum:

Més de tres mil anys de llengua grega!

Escolteu aquest programa de Catalunya Ràdio d’Oriol Munné del 30 de juny de 2010 dins Do de llengües i després expliqueu en unes 150 paraules pròpies la història de la llengua grega, ja que com hem estudiat a classe podem seguir la seva evolució des dels primers testimonis en l’època micènica fins al grec modern. Quin tresor de llengua!

Historia del griego antiguo en 14 versos
[Sinopsis de Luis Alberto de Cuenca]

Cierto ario que vivía en Pamir
cultivando con primor un abedul,
decidió que mejor sería vivir
más al Sur, y se hizo la maleta y el baúl.
Emigró y emigró con temas puros
que se iban flexionando lentamente
y al llegar de Micenas a los muros
el sistema ya era competente
para todo lo que fuera locativo
en los más diversos grados de alternancia,
que es asunto que tiene más sustancia
que seguirle la pista al abedul
que dejó aquel ario preflexivo
y cambió por el mar Egeo azul.

“Nausica” en el 150è aniversari de Joan Maragall

Avui 10 d’octubre, el poeta Joan Maragall faria cent cinquanta anys i el 20 de desembre de l’any vinent farà el centenari de la seva mort. El MMX-MMXI és l’any Maragall (vid. “La vigència de Joan Maragall” a Presència). Hic et nunc ho celebrarem amb l’obra amb què fa molts anys, quan tenia la vostra edat, alumnes, vaig conèixer i estimar Joan Maragall, Nausica, la seva obra pòstuma.

Escolteu-ne un bell fragment en què Montserrat Auqué del col·lectiu En Veu Alta  posa veu a les imatges de la coreografia “Les jeunes filles en fleurs” de l’espectacle sobre Proust de Roland Petit.

Nausica, filla d’Alcínous i Àrete, reis dels feacis, és una donzella encisadora amb qui es topa Ulisses en l’Odissea. La recordeu de Les aventures d’Ulisses? Què en sabeu de Nausica?

El 12 de juliol de 1938 Carles Riba va llegir la seva tesi doctoral sobre la Nausica de Joan Maragall. Sabeu d’on va treure la idea Joan Maragall d’escriure la seva Nausica, “tragèdia en tres actes treta de l’Odissea d’Homer”? Doncs, de Goethe i així ho va proclamar en el proemi, datat el 5 de juliol de 1908:

“I en dec la idea
al poeta més gran de l’Alemanya”.

Més aviat una suggestió, perquè la seva obra és homèrica. Maragall afaiçona un tema de l’Odissea en tragèdia i així fa seva la poesia grega i en captura tota l’energia poètica original. Si no heu llegit la Nausica de Maragall, us recomano que ho feu, no us decebrà. És tota una experiència anímica, un viatge interior, no en l’espai ni en el temps, sinó en la dimensió profunda de l’ésser metafísic.

Actualitzem els clàssics, tal com volia Maragall “fer nou lo vell” i ho al·legoritzava així a la fi del proemi de Nausica:

“Aixís, tal volta, enamorat, intenta
un constructor, de la immortal bellesa
d’antic palau, fer-ne una estada nova
per hostatjar-hi el seu amor per sempre”.

N.B.:
Desitjo aviat tornar-la a veure al teatre! vid. Nausica d’Hermann Bonnin 2006.

Ecce pictura VI. Quae fabula est?

Reprenem la bella tradició del curs passat (Ecce pictura I, II, III, IV, i V), acompanyada de la lectura de Narracions de mites clàssics, d’endevinar la història mitològica que amaguen les pintures, esbrinar-ne l’autor, època… per acabar-ne fent una recreació literària pròpia.

 Quae fabula est in hac pictura?

No us oblideu de fer-ne una bella recreació literària!

Un enigma amb monedes romanes

Avui us plantejo un enigma amb monedes romanes, ja sabeu que també ens han ajudat a estudiar els llatinismes, la història, els déus, les sigles PP… .

Observeu bé aquestes monedes i deduïu quina estructura gramatical típicament llatina tenen en comú: com es diu, en què consisteix, escriviu els diferents exemples de les monedes i la seva traducció.