Aquest és un mapa conceptual sobre el so. L’hi he posat alguns enllaços que el fan més interessant i una mica més complet. Espero que us vagi bé per acabar d’arrodonir el tema del so.

Un altre exercici per acabar de repassar tots els conceptes que fan referència al so i les seves qualitats.

Aquest capítol del programa “Atrapa-sons” descobreix què són els decibels i quina capacitat té l’oïda humana.

El so és important en la música, però el silenci també ho és i els silencis també s’escriuen a les partitures.

A diferència d’altres tipus de contaminació, la contaminació acústica no deixa residus en el medi ambient quan s’atura. No obstant, el soroll pot arribar a fer mal si és excessiu. El so també es pot mesurar i la unitat per mesurar el so és el decibel. Amb els decibels es mesura la intensitat del so. El ventall d’intensitat sonora que es pot percebre amb l’oïda és amplíssim. Des del so que fa una agulla en caure a terra fins al d’un avió de reacció enlairant-se, un soroll que fa mal a les orelles. Un nivell de zero decibels seria el silenci absolut. Comencem a percebre sons aproximadament a partir dels 5 decibels, i a sentir dolor cap als 130. Una trepitjada suau té uns 10 decibels, un bon embús de trànsit, uns 80, i en un concert de rock es pot arribar als 120 decibels.

“Atrapa-sons” dedica el capítol als sons greus i aguts, al funcionament de l‘oïda humana.

Com més petit és un instrument musical, més agut sona, i com més gros, més greu sona. Tant és que sigui de corda, de vent o de percussió. Però tot té un límit: quan un so és molt greu o molt agut, ja no el podem sentir.

L’orella té una part externa que és el pavelló, que, gràcies a la forma d’embut, capta totes les ones sonores que li arriben i fa que vagin a parar al conducte auditiu, al final del qual hi ha el timpà. El timpà, que és aproximadament com la membrana d’un micròfon, vibra amb les ones de so que li arriben i les transmet a la cadena d’ossets (el martell, l’enclusa i l’estrep) i a l’aire contingut en aquesta zona de l’orella. El moviment de l’estrep i de l’aire es transmet cap al líquid de l’interior del cargol, a través del qual la vibració arriba al nervi auditiu, on es converteix en un impuls elèctric que va a parar al cervell. Un cop l’impuls elèctric arriba al cervell, aquest òrgan decideix de quina mena de so es tracta. Però si el so és massa agut, és a dir, si les ones arriben molt juntes, el timpà no té temps de vibrar i, per tant, no les sentim. De la mateixa manera, si el so és massa greu, és a dir, si les ones arriben massa separades, el timpà tampoc no vibra.