Arnold Schönberg (Viena 13 de setembre de 1874) considerat un dels compositors més influents en el segle XX,  és qui va protagonitzar un dels canvis més importants en la música del segle XX: la ruptura amb les lleis de la tonalitat.

La seva revolució musical va tenir lloc dins de l’Expressionisme, un moviment aparegut a Alemanya al voltant de l’any 1905. Per als expressionistes l’art era el mitjà de manifestar els seus sofriments i conflictes interiors. El seu objectiu fou l’exageració, la deformació i la caricaturització de la realitat.

Durant el període expressionista, el llenguatge musical experimenta una de les transformacions més importants de la història: es renuncia a la tonalitat com a sistema de composició i es crea un nou sistema basat en l’escala dodecafònica (dotze sons).

A “Pierrot Lunaire” (1912) va introduir la atonalitat lliure. Després, Schönberg i altres compositors atonals, s’adonen que és molt difícil compondre música sense un punt de partida concret (una escala, un acord..) i ideen el mètode dodecafònic: mètode de composició que consisteix a actuar de manera desjerarquitzada amb relació al sistema tonal tradicional, donant el mateix valor als dotze tons de l’escala cromàtica i posant aquests dotze sons en un ordre concret.  El resultat va ser un nou univers sonor i un repte musical davant de l’harmonia clàssica. A Pierrot Lunaire sentim l’sprechgesang, una tècnica vocal que està a mig camí entre cantar i parlar.

En escoltar música expressionista se sent una sensació de caos i de confusió sonora, la qual és un reflex musical de la desesperació i la visió pessimista del món que tenen els expressionistes. Aquesta visió pesimista també es reflecteix en la pintura. Edvard Munch amb “El crit” n’és un clar exemple.