Tot buscant per la xarxa he trobat aquest Glogster sobre Guido d’Arezzo. És senzill però molt “mono” i com que aquests dies hem començat amb la notació musical m’ha semblat que estari bé posar-lo.
L’ha fet la professora Lola Villalba.
Author Archives: aibanez2
Te Deum: CHARPENTIER (partitura)
La Carme Marchena ha fet aquesta partitura per a tres veus de flauta. La tercera és per a fer amb flauta contralt.
És el famòs Te Deum del compositor dell barroc francès Marc Antoine Charpentier. Segur que tots el coneixereu.
Audició: “Tristesa d’amor”
El Romanticisme és una època de grans contrastos, d’una banda propicía grans composicions i d’altra desenvolupa petites formes compositives. Aquestes tenen un caràcter íntim que procedeix, moltes vegades, d’una inspiració extramusical. El compositor fa que el seu pensament domini sobre la forma, i el seu sentit de la llibertat el porta a no sotmetre’s a esquemes o fòrmules que puguin dificultar la seva lliure expressió.
Així, proliferen petites obres per a piano tals com: poloneses, balades, preludis, estudis i nocturns. Són peces breus i de caràcter lliure.
El Nocturn op. 9 num 2. de Frederic Chopin també conegut com “Tristesa d’amor” n’és un bon exemple.
Audició: “Die Forelle” (La truita)
El lied és una forma vocal per a cantant i piano. És una composició breu creada a partir de l’elaboració musical d’un poema. La música i la poesia van molt lligades, ja que ambdues poden expressar els sentiments apassionadament.
L’autèntic creador del lied romàntic, va ser Franz Schubert. Si bé compongué tota mena de música, la forma que més cultivà va ser el lied (més de 600). Els temes predilectes dels seus lieder eren l’amor, la mort i la naturalesa. La majoria d’ells són melodies senzilles, peró d’una gran bellesa i de vegades s’inspiren en melodies populars.
En el lied “Die Forelle”, l’acompanyament del piano simbolitza el fluir de les aigues, mentre que la línia melòdia representa a la innocent i despreocupada truita que neda en el rierol. En les dues primeres estrofes, una música similar, de caràcter alegre, acompanya el text, en el que es fa una descripció bucòlica de la situació. En l’estrofa següent, la melodia adquireix un to més agitat i lleument obscur, mentre s’explica com, a través de l’engany enterbolint les aigües cristal·lines, la truita és atrapada.
I aquí teniu la traducció a l’espanyol.
En un claro arroyuelo,
se precipita alegremente
la trucha juguetona,
que pasa como una flecha.
Yo estaba en la orilla
y en un dulce sosiego
vi el baño del alegre pececito
en el claro arroyuelo.
Un pescador con su caña
se colocó en la orilla,
y miró a sangre fría,
los serpenteos del pececillo.
Mientras el agua siga clara,
y no se enturbie, pensé,
no podrá coger a la trucha
con su anzuelo.
Finalmente el ladrón se cansó
de esperar. El pérfido, enturbió
las aguas del arroyuelo
y antes de que me diera cuenta,
la caña dio tal respingo
que enganchó al pececillo.
Y yo, con la sangre alterada,
miré a la presa engañada.
“Le Barbier de Belleville” i l’òpera
I ja que parlem de la veu, què tal un petit tast d’òpera? De la mà d’un barber una mica especial, coneixerem els temes més coneguts d’unes quantes de les òperes més famoses. És divertit i ademés qui vulgui pot cantar un karaoke operístic.
El so. Mapa Conceptual II
Aquest és un mapa conceptual sobre el so. L’hi he posat alguns enllaços que el fan més interessant i una mica més complet. Espero que us vagi bé per acabar d’arrodonir el tema del so.
El so. Mots encreuats
Un altre exercici per acabar de repassar tots els conceptes que fan referència al so i les seves qualitats.
La contaminació acústica
Aquest capítol del programa “Atrapa-sons” descobreix què són els decibels i quina capacitat té l’oïda humana.
El so és important en la música, però el silenci també ho és i els silencis també s’escriuen a les partitures.
A diferència d’altres tipus de contaminació, la contaminació acústica no deixa residus en el medi ambient quan s’atura. No obstant, el soroll pot arribar a fer mal si és excessiu. El so també es pot mesurar i la unitat per mesurar el so és el decibel. Amb els decibels es mesura la intensitat del so. El ventall d’intensitat sonora que es pot percebre amb l’oïda és amplíssim. Des del so que fa una agulla en caure a terra fins al d’un avió de reacció enlairant-se, un soroll que fa mal a les orelles. Un nivell de zero decibels seria el silenci absolut. Comencem a percebre sons aproximadament a partir dels 5 decibels, i a sentir dolor cap als 130. Una trepitjada suau té uns 10 decibels, un bon embús de trànsit, uns 80, i en un concert de rock es pot arribar als 120 decibels.
Els sons que sentim
“Atrapa-sons” dedica el capítol als sons greus i aguts, al funcionament de l‘oïda humana.
Com més petit és un instrument musical, més agut sona, i com més gros, més greu sona. Tant és que sigui de corda, de vent o de percussió. Però tot té un límit: quan un so és molt greu o molt agut, ja no el podem sentir.
L’orella té una part externa que és el pavelló, que, gràcies a la forma d’embut, capta totes les ones sonores que li arriben i fa que vagin a parar al conducte auditiu, al final del qual hi ha el timpà. El timpà, que és aproximadament com la membrana d’un micròfon, vibra amb les ones de so que li arriben i les transmet a la cadena d’ossets (el martell, l’enclusa i l’estrep) i a l’aire contingut en aquesta zona de l’orella. El moviment de l’estrep i de l’aire es transmet cap al líquid de l’interior del cargol, a través del qual la vibració arriba al nervi auditiu, on es converteix en un impuls elèctric que va a parar al cervell. Un cop l’impuls elèctric arriba al cervell, aquest òrgan decideix de quina mena de so es tracta. Però si el so és massa agut, és a dir, si les ones arriben molt juntes, el timpà no té temps de vibrar i, per tant, no les sentim. De la mateixa manera, si el so és massa greu, és a dir, si les ones arriben massa separades, el timpà tampoc no vibra.
La textura. Presentació en Slide
Aquesta presentació és molt clara i hi ha exemples musicals amb partitures
