Jason and the Argonauts de Nick Willing

 

Imagen relacionada

FITXA TÈCNICA:

  • Nom original: Jason and the Argonauts
  • Director: Nick Willing
  • Guionistes: Matthew Faulk
  • Any d’estrena: 2000
  • Durada: 180 min (2 episodios)
  • Repartiment:
    Derek Jacobi (Fineas), Angus Macfadyen (Zeus), Frank Langella (Aertes), Adrian Lester (Orfeu), Dennis Hopper (Pèlias), Omid Djalili (Càstor), Ciarán Hinds (Rey Èson), Natasha Henstridge (Hipsíla), Diana Kent (Polimela), Jason London (Jàson), Jolene Blalock (Medea), Hugh Quarshie (Centaure Quiró) , John Sharian (Pòl.lux), Brian Thompson (Hèracles), Olivia Williams (Hera), James Callis (Aspyrtes), Mark Lewis Jones (Mopsos), David Calder (Argos), Olga Sosnovska (Atalanta), Elliot Levey (Canthus), John Bennett (Idas), Andrew Scarborough (Soldat d’Èson).
  • País d’origen: Estats Units 
  • Idioma original: Anglès 
  • Gènere: Aventura, acció i bèl·lic

ARGUMENT:

Tracta com Jàson juntament amb els seus companys (els argonautes) viuran moltes aventures per aconseguir el velló d’or a la Còlquida, perquè Jàson pugui ser el rei de Iolcos, ja que li pertoca el tron i per acabar amb la tirania del seu tiet Pèlias, que va treure del poder a Èson, el seu germà i pare del nostre protagonista. En el viatge, lluitaran amb monstres, hi haurà amors inesperats, l’enveja i l’ajuda dels déus.

LA CRÍTICA:

La pel·lícula ha estat molt bé però és totalment diferent al llibre El viatge dels argonautes de l’editorial Biblioteca Teide, que és l’adaptació del llibre Argonàutiques d’Apol·loni de Rodes. A continuació diré algunes de les moltes diferències:

  1. La pel·lícula comença quan Pèlias conquereix Iolcos, mata el pare de Jàson (Èson) i un soldat salva el nostre protagonista i l’envia al Centaure Quiró. En el llibre és Èson qui l’entrega.
  2. Treuen o afegeixen personatges i canvien els seus noms. Per començar, en el llibre no surt que Jàson tingués una amiga anomenada Atalanta i menys que l’acompanyés en el viatge. A Linceu en la pel·lícula l’anomenen Zetes i té molt bona vista. 
  3. El gegant Talos surt al començament de la pel·lícula  en comptes del final.
  4. Medea avisa al seu pare que Jàson vol el velló d’or. Pèlias envia la seva flota i el seu fill per lluitar contra els argonautes, però es destrueix el seu vaixell per les Simplègades i només sobreviu el germà de Medea. Jàson l’acull.
  5. Hèracles, en el llibre no els acompanya en tot el viatge. En la pel·lícula, fins i tot mor i es converteix en constel·lació.
  6. Orfeu distreu el drac que protegeix el velló d’or amb la seva arpa, en canvi en el llibre és Medea amb els seus poders màgics.
  7. Jàson en la pel·lícula no té cap romanç amb Hípsipila i no intenten les dones de l’illa matar els argonautes, és més, els ajuden i li donen provisions.
  8. La tornada a Iolcos no és tan ràpida, falten molts més reptes i un viatge llarg i atzarós.
  9. La mare de Jàson se suïcida.
  10. Èson  mata el seu fill per la seva cobdícia, ja que ansia el velló d’or i el seu poder.
  11. En el final de la pel·lícula, Jàson  es casaa a Iolcos amb Medea i hi governa.
  12.  Zeus intervé per a perjudicar a Jàson, ja que té gelosia d’ell.

Tot i les diferències, m’ha agradat més el final de la pel·lícula que no pas el del llibre, perquè Jàson acaba governant Iolcos com li pertoca, es casa amb Medea i en teoria són “feliços per sempre”. I també perquè Zeus i Hera es reconcilien.

Azahar Criado

4t ESO Cultura Clàssica

Boyhood de Richard Linklater

FITXA TÈCNICA:

  • Nom originalBoyhood
  • Director i guionista: Richard Linklater
  • Any d’estrena: 2014
  • Durada: 166 minuts
  • Repartiment: Andrew Villarreal (Randy), Bonnie Cross (Professora), Ellar Coltrane (Mason), Ethan Hawke (Pare), Jamie Howard (Mindy), Libby Villari (Àvia), Lorelei Linklater (Samantha), Marco Perella (Professor Bill Welbrock), Patricia Arquette (Mare), Ryan Power (Paul), Steven Chester Prince (Ted)
  • País d’origen: USA
  • Idioma original: Anglès
  • Gènere: Drama

ARGUMENT:

A Boyhood Richard Linklater resumeix la vida del nen Mason dels 6 als 18 anys amb les seves anades i vingudes per diferents escoles, els diferents trasllats, les estrictes parelles de la seva mare, la nova parella del pare, el despertar sexual, les seves pors, les seves passions i les seves relacions amb la família i els amics fins que arriba a la universitat.

TRÀILER:

CRÍTICA:

Boyhood permet veure com un nen es transforma en un jove adult, com el seu rostre es defineix i la seva personalitat es consolida. Mason és un nen que es comença a fer preguntes, que observa l’entorn amb molta curiositat en una llar desestructurada. Viu amb la seva germana Samantha -Lorelei Linklater, filla del director-  i la seva mare Olívia -una Patricia Arquette amb una evolució física notable en pantalla. El pare -Ethan Hawke, actor fetitxe del director- els va abandonar fa uns anys per anar-se’n a Alaska, però quan la mare se’n va a viure a Huston per continuar estudiant fa un intent de recuperar el temps perdut amb els seus fills volent ser un col·lega i un conseller.

Boyhood és una pel·lícula experimental de  Richard Linklater que comença amb un bell pla de Mason estirat damunt la gespa mirant el cel amb ulls somiadors. L’elecció d’Ellar Coltrane com a Mason, el protagonista de Boyhood, va ser clau. Linklater ha explicat a les entrevistes que en Coltrane va veure alguna cosa especial, una capacitat per a la introspecció que no tenien altres nens. Però també els pares de Coltrane, dos artistes d’Austin, van superar el càsting del director: per Linklater era important que els pares del seu actor principal tinguessin fe en el projecte i no abandonessin la nau a meitat de trajecte. Però la naturalesa de Boyhood és tal que Coltrane no és només el protagonista del film, sinó un dels seus creadors. Linklater no imposa els personatges als actors ni intenta dominar el flux de la vida, sinó que es deixa portar. Quan Ellar Coltrane va desenvolupar una afició a la fotografia, el director va incorporar-ho al Mason. Si s’hagués aficionat als esports, admetia Linklater, Boyhood seria una pel·lícula diferent.

Richard Linklater va necessitar 12 anys al llarg dels quals va reunir l’equip de tècnics i els mateixos actors només tres o quatre jornades cada any: 39 dies de rodatge. El pas del temps és el motor del relat, el veritable cor de la pel·lícula. L’objectiu de Boyhood no és capturar les sensacions de la infància, de la pèrdua de la innocència o del lligam entre un nen i un pare sovint absent -tot i que aquests temes desfilen per la pantalla-, sinó retratar el pes invisible dels anys en el cos, la mirada i les relacions, atrapar la vida en una imatge en moviment.

A Boyhood pren més força que mai el concepte de Carpe Diem des que Robin Williams aconsellés els seus alumnes a aprofita el moment a El club dels poetes morts. A mesura que avança la pel·lícula en Mason creix i amb ell  la seva família s’envelleix. L’espectador no envelleix amb el protagonista com a Harry Potter sinó que és una sensació estranya en què assimila amb familiaritat el pas del temps, immers en un procés de transformació en imatges de nen a adolescent, tal com si recordéssim la nostra infància en un viatge al passat per tal de prendre consciència de saber valorar els petits moments viscuts i que ja no tornaran.

Patricia Arquette, una dona  desafortunada en l’amor, que intenta oferir el millor als seus fills, tot i que sovint s’equivoqui,  que aconsegueix  reinventar-se a si mateixa a través dels estudis, que aguanta situacions molt dures i, en canvi, s’ensorra quan el seu fill se’n va de casa per anar a la universitat i seguir el seu camí.

La banda sonora juntament amb els canvis físics dels protagonistes tenen un paper fonamental en les el·lipsis  i ajuda a fer més suaus les transicions, tot oferint píndoles de felicitat. El pas del temps es fa evident des dels primers acords de ‘Yellow’ de Coldplay, però també sonen Gotye o Arcade Fire, a més de fer referència als Beatles o a Bob Dylan. Samantha comença de nena imitant a Britney Spears, una amiga seva canta una cançó de High School Musical i acaba sent fan de Lady Gaga. El pas del temps en la televisió i el cinema es veu des l’evolució del Manga a l’eufòria de Harry Potter, la saga Crepúsculo o les preqüeles de Star Wars. En el terreny de la política, la contextualització històrica es percep des dels diàlegs sobre la guerra d’Iraq durant el mandat de Bush a l’esperança que va despertar Barack Obama. L’avenç tecnològic és patent a través dels jocs (de la GameBoy a la Wii), de les xarxes socials i l’ús de smartphones.

Al final de la pel·lícula, en un moment de revelació psicotròpica, Mason gira la truita del mantra del carpe diem i afirma que no es tracta de viure el moment, sinó que el moment et visqui a tu. Boyhood fa certament el mateix: en lloc de fixar l’essència del pas del temps, es deixa posseir per aquesta essència. I és això el que fa que sigui el film definitiu sobre el pas de la infància a l’edat adulta. Tanmateix Linklater no estableix cap mirada nostàlgica sobre l’esdevenir, sobre la infància que hem deixat enrere. Tot i que en general evita dramatitzar les situacions i esbossar-les a través del detall, tendeix a subratllar algunes idees, especialment pel que fa al retrat dels padrastres del Mason. No cau en el melodramatisme ni tampoc fa una apologia del carpe diem, de la importància d’atrapar el present. El cineasta ens recorda que la vida és sobretot un trànsit continuat en què es prenen decisions improvisades, per la qual cosa allò important és la sensibilitat, la capacitat per poder intuir i superar els nombrosos obstacles de la existència.

És una pel·lícula que ha tingut molt bona crítica, ha rebut molts premis i, tot i les seves imperfeccions, s’ha de veure. Carpe diem!

Valèria Cuní

El buen maestro

FITXA TÈCNICA:

ARGUMENT:

François Foucault (interpretat per Denis Podalydès) és professor de literatura a l’institut de París, Henri IV; però una sèrie de circumstàncies faran que deixi aquest prestigiós centre i s’incorpori a un institut conflictiu de l’extraradi parisenc on haurà de fer front als seus límits i s’haurà de qüestionar els seus valors.

TRÀILER:

CRÍTICA:

El buen maestro comença en una classe de llatí al Lycée Henry IV amb el professor “recitant” en llatí afrancesat un fragment de Petroni que els alumnes han de portar traduït l’endemà… i després desapareix el llatí, però és curiós que consti en la ressenya de la pel·lícula.

Ensenyar a aprendre és tot un art, com molt bé es reflecteix a El buen maestro, que caldrà afegir a les 60 millors pel·lícules sobre docents. A més del text llatí de Petroni, hi trobareu un gran referent clàssic en educació. Quin?

Mercè Otero-Vidal

Wonder Woman


FITXA TÈCNICA

  • Nom originalWonder Woman
  • Director i guionistes: Patty Jenkins
  • Any d’estrena: 2017
  • Durada: 141 minuts
  • Repartiment: Gal Gadot, Chris Pine, Robin Wright, Danny Huston, David Thewlis, Connie Nielsen, Elena Anaya
  • País d’origen: Estats Units
  • Idioma original: Anglès
  • Gènere: Superherois

ARGUMENT:

Diana, filla de Zeus i germana d’Ares, és una jove guerrera que ha estat criada com una princesa de les amazones en una illa protegida i entrenada per esdevenir una lluitadora invencible, però la trobada amb un espia arran d’un accident d’avió la faran sortir del seu cau.

TRÀILER:

CRÍTICA:

Si Superman tenia les seves pel·lícules, era lògic que Wonder Woman també tingués la seva. La vàrem anar a veure per la seva vinculació amb el món clàssic, perquè és una mostra més de la força de la tradició clàssica, concretament de la mitologia. Per una altra banda, també ens interessava veure què hi havia de reivindicació feminista en aquest personatge de còmic que ha tingut una evolució i ha sofert canvis des de la seva creació l’any 1941 per un peculiar psicòleg William Moulton Marston, inspirat per les dones del seu entorn Elizabeth Holloway i Olive Byrne. El protagonisme de les amazones al començament de la pel·lícula és molt espectacular i, malgrat que sigui una fantasia, és suggerent i l’enfrontament amb Ares, el déu de la guerra, comporta un missatge Wonder Women.

Mercè Otero-Vidal

El corb, tot un referent

El corb ha estat un poderós símbol durant l’època de l’antiga Grècia i Roma, típicament conegut com astuts, tramposos, oracles, i en la mitologia més recent, una profecia del diable.

el-cuervo-negro-4441
Breno i Brennos (derivacions de Corb en gaèlic) eren els noms dels caps gals que van saquejar Roma i Delfos. Es va trobar amb l’exèrcit romà a la batalla de l’Àl·lia (Allia) amb uns 40.000 homes. Breno, en una gran maniobra, va carregar sobre l’ala dreta romana i la va arrasar i després va derrotar l’ala esquerra; tot seguit podia avançar cap a Roma indefensa, però va perdre unes hores matant els romans ferits i després els soldats es van embriagar i es van adormir i així van perdre tot l’endemà a la batalla, per la qual cosa els romans van poder assegurar el Capitoli.

Segons la mitologia grega, Flègias, rei dels làpites i germà de Ixió habitava en les riberes del llac Beobis a Tessàlia. Tenia una filla anomenada Coronis. Apol·lo es va fer el seu amant, però ella feia molt de temps que estava enamorada d’Isiquis, fill de Élato, d’Arcadia i en l’absència d’Apol·lo li va concedir compartir el llit amb ella. El déu va veure la seva infidelitat, sense necessitat que el corb blanc, que era l’animal que informava el déu de les coses de la terra, la denunciés. En arribar el va reprendre per no haver-li picat els ulls a Isquis i en càstig el va tornar totalment negre, sense que tornés a haver-hi corbs blancs. No obstant això, el corb va conservar el do de “parlar i predir el futur”.

També ha estat vinculat a multitud d’ocasions amb el mal, el dimoni i la foscor.

04-Apolo-y-el-cuervo.-Museo-arqueologico-de-Delfos


Apol·lo fent una libació

I us estareu preguntant, per què un article de corbs? I per què  a La cinta de Νίκη?
Doncs, perquè jo sempre intento buscar referents mitològics a les sèries que veig i des de feia ja temps, em preguntava per què surten corbs a tantes de les sèries que m’agrada veure. Així doncs, he trobat tres exemples ben clars:

El primer és Vikings. Vikings està basada en les llegendes sobre el víking Ragnar Lodbrok, un dels herois més famosos de la cultura nòrdica que saquejà França i Bretanya.

vikings_tv_series-616055151-large
En moltes de les escenes podem trobar corbs volant, ja que en aquell lloc hi ha animals morts o persones. També els podem trobar sense que hi hagi cap mort, però sempre que en veig un a aquesta sèrie sé que d’aquí poc algú morirà.

Una altra sèrie on podem trobar corbs és Crónicas Vampíricas (Vampire Diaries). La sèrie segueix la vida d’Elena Gilbert, que s’enamora d’un vampir Stefan Salvatore, que es troba en un triangle amorós amb el germà, Damon Salvatore, germans perseguits pel seu passat amb Katherine Pierce. La sèrie té lloc al poble fictici de Mystic Falls, Virgínia.
Al primer capítol, podem veure Elena, que va al cementiri i comença a escriure en el seu diari mentre mira la tomba dels seus pares. En aquell mateix moment, hi apareix un corb. Més tard, aquest corb  resulta ser Damon Salvatore. On hi ha la relació? Damon Salvatore és un vampir i per tant, és un símbol lligat a la mort.

0b0be4380293acd8d5849a3f4e64e618

I per últim, és clar, he trobat referència a Joc de Trons. A aquesta sèrie, hi podem veure els corbs de moltes maneres diferents. Com a Vikings, cada cop hi ha un mort o algú està a punt de morir apareix un corb. Una altra manera és que apareixen com a missatgers. Com és una sèrie medieval, òbviament no tenien tecnologia i utilitzaven corbs per enviar els missatges a territoris diferents. Els corbs missatgers són negres, però quan arriba un corb blanc saben que l’hivern ha arribat. Amb això, podem veure similitud amb el mite ovidià d’Apol·lo i Coronis.

28b77__game-of-thrones-hbo-logo-fanmade

Jo diria que a Joc de Trons és una de les sèries on més importància es dóna als corbs. Bran, el petit Stark, abans de quedar-se invàlid, veu  un corb de tres ulls. Després de quedar-se invàlid, comença a veure molts corbs. Això és perquè, en una de les temporades, Bran es troba amb un senyor, al qual li diuen el corb de tres ulls. Aquest senyor va canviant al llarg del temps. Tots els que es converteix en corbs de tres ulls tenen poders especials, es poden ficar al cap d’altres persones i poden veure el passat.

tumblr_n1ovyqro961sdpunmo1_500

Com podeu veureu, en aquesta imatge apareix el corb de tres ulls, acompanyat del eslògan de Joc de Trons, All men must die. Aquest eslògan significa que tots els homes han de morir, per tant poden concloure que el corb és un dels símbols més significants per parlar de la mort.

Esteu d’acord amb el que jo penso dels corbs?

Sabeu de més sèries on apareguin? I pel·lícules?

Rocío Rodríguez Boza, 1r de Batxillerat Humanístic