Ben-Hur, de Timur Bekmambetov (2016)

Ben-HurFITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Judah Ben-Hur (Jack Huston) és un noble de Jerusalem que té idees oposades a les dels romans. En un temps en què  l’Imperi romà és amo i senyor del món conegut, i governa amb mà de ferro els seus vasts territoris, aquestes diferències polítiques del jove Judah van a tenir les seves conseqüències. Així, Ben-Hur serà falsament acusat de traïció per negar-se a delatar les persones que es consideren enemics de l’estat. A més, el responsable d’aquesta infàmia és el seu millor amic de la infància, Messala (Toby Kebbell), un tribú de l’exèrcit romà. I és que, amb els anys, l’amistat que mantenia amb ell el noble jueu es va acabar convertint en una terrible rivalitat.

Desposseït del seu títol, separat de la seva família i d’Esther, la dona a la que estima (Nazanin Boniadi), Ben-Hur haurà de viure com un esclau, aïllat durant molt de temps en un vaixell. Després de sobreviure diversos anys en el mar, Judah torna a la seva terra. Serà llavors quan decideixi buscar venjança i reclamar el que li pertany. En el seu ferotge intent per guanyar la seva llibertat, i per venjar-se del seu antic amic de la infantesa, acabarà a la sorra del circ, competint en les carreres de quadrigues.

TRÀILER

CRÍTICA

Aquesta pel·lícula, dirigida per Timur Bekmambetov, és una nova versió de la pel·lícula de 1959, que alhora era un remake de Ben-Hur  de Fred Niblo de 1925 i al seu torn adapta la famosa novel·la homònima de Lewis Wallace el 1880.

Si un no en sap res, aquesta pel·lícula planteja una història molt interessant i et deixa amb molta intriga durant tota l’estona, ja que al final és quan s’aconsegueix la victòria; i en tot moment no saps què passarà. La pel·lícula et va deixant poc a poc escenes que fan que et fiquis en el drama, el qual és directe i concret. Les escenes d’acció són fantàstiques, els efectes especials també i els monuments que surten són meravellosos. Crec que s’ha sabut adaptar molt bé als nostres temps, tot i qui ha que li retreu que també ho hagués pogut fer amb els falsos dilemes morals. Què en destaqueu els errors o els encerts?

Si heu llegit la novel·la o heu vist  les versions anteriors, sobretot la mítica de William Wyler,  segurament la cosa canvia. Quina versió us agrada més?

Aparte de la duración, más ajustada, de una hora menos, el guion de Keith R. Clarke y John Ridley, el diseño de producción y la dirección de Bekmambetov abogan por una imagen hiperrealista en los escenarios y las salvajes batallas (Judea, la guerra de los romanos contra los germanos), un toque más político (el movimiento revolucionario de los zelotes, defensores de su tierra frente al invasor, Roma, adquiere un novedoso protagonismo, lo que puede dar pie a numerosos paralelismos con el conflicto actual en la misma tierra, aunque con distintos protagonistas), y una rebaja en las dosis de melodrama. La de Wyler era una película de aventuras con un esencial toque melodramático que desembocaba en una parábola bíblica, y la de Bekmambetov es una película casi bélica, asentada de nuevo en un conflicto entre hermanos que trasciende la individualidad para alcanzar a la colectividad, y que rebaja un tanto el elemento milagroso encarnado por Jesucristo, en beneficio de su mensaje moral (¡y político!).

Wyler era un director especializado en dramas, comedias y melodramas que, con su mayúsculo conocimiento del cine, también se supo mover en el espectacular territorio de la acción. Bekmambetov es un especialista de la tralla, que se mueve a la perfección en secuencias tan espectaculares como las de la batalla de barcos y la carrera de cuadrigas. Ni mejores ni peores; distintas, de otra época del cine. El personaje de Arrio (casi) desaparece, Ilderín toma el papel de segundo padre y, en el último minuto, se les va la pinza con una canción a trasmano. Pero este Ben-Hur nada tiene de fracasado.

Rumores y certezas de un mito, crítica de Javier Ocaña, El País 1 de setembre de 2016

El primer dia de la cinquena temporada del programa despertador d’iCat “Els experts”. “Les pel·lícules de romans són gais?” és el primer clixé que s’encarrega de desmuntar el cinèfil Joan Pons partint de l’estrena  de Ben-hur. I vosaltres, què en penseu de les pel·lícules de romans? i de Ben-hur?

Si voleu saber secrets del rodatge de Ben-Hur no us perdeu aquest documental de rtve:

Valentina Restrepo

1r Batxillerat Humanístic

ANÀLISI DEL FILM: Frankenstein de Mary Shelley

FITXA TÈCNICA

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

 

Després de veure la pel·lícula, ara cal fer una anàlisi detallada d’un seguit de qüestions que apareixen de manera recurrent i tenen un abast que ja preocupava els clàssics; de fet, el mite de Prometeu és el referent de Frankenstein o el modern Prometeu Mary Shelley.

  1. Llegeix atentament les qüestions i comenta-les:
    1. Quan mor la mare de Víctor Frankenstein, ell diu: -La mort no hauria d’existir.
    2. Es pot usurpar el paper dels déus/Déu com a creador de la vida?
    3. Realment “la criatura” era el monstre que la gent veia?
    4. L’avi cec és l’únic capaç de veure la bellesa que hi ha en el monstre. Relaciona-ho amb Tirèsies i comenta-ho.
    5. Què és la bellesa, existeix un cànon inamovible? Ha variat amb el pas del temps?
    6. “Resulta llastimós i defectuós”. Com afecta aquest comentari de Víctor Frankenstein el seu “fill”. Creieu que ens marquen els comentaris que els altres fan de nosaltres mateixos.
    7. Què en penseu de la venjança? Acaba bé?
    8. Què en penseu de la massa de gent enfurismada que mata la serventa dels Frankenstein perquè pensen que és l’assassina del nen? Passen aquestes coses actualment?
    9. Quan Frankenstein i la criatura conversen en el mar de gel, ell li pregunta que qui és, si va pensar en l’ànima, en els sentiments, en les conseqüències dels seus actes. Comenta-ho.
    10. Segons els clàssics, el destí era irrefutable, ningú podia escapar-ne. Això es fa palès en la pel·lícula?
    11. “L’engendre” comenta al Doctor Frankenstein: “Per l’afecte d’una criatura seria capaç de perdonar el món, de reconciliar-me amb el món”. L’amor redimeix les persones, les cura i les fa millors. Recordeu d’altres films o llibres on es vegi aquest procés? Comenta la frase del “monstre”.
    12. Comenta el final del film.

Maria del Mar Olivé

Professora del departament de Català i Clàssiques de l’IPM

Pretty Woman (1990)

pretty-woman-768

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Pretty Woman
  • Director i guionistesGarry Marshal, J.F Lawton
  • Any d’estrena: 1990
  • Durada: 119 min.
  • RepartimentRichard GereJulia RobertsRalph BellamyJason Alexander,    Laura San Giacomo, Hector Elizondo, Hank Azaria, Alex Hyde-White,                          Amy Yasbeck, Elinor Donahue, Bill Applebaum, Billy Gallo
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere:Drama romàntic i comèdia

ARGUMENT

El Sr. Lewis, un important home de negocis que es dedica a comprar empreses en crisi a baix preu per vendre-les en petites parts, coneix buscant el seu hotel una prostituta anomenada Vivian, qui respon a l’estereotip de persona de baixa classe social amb greus problemes econòmics i en una situació de desesperació, envoltada en un món marcat pel consum de drogues, tot i no ser-ne consumidora.     A causa de la seva situació, ella és crítica i distant amb les altes classes socials i els multimilionaris, qui en principi no han de ser res més que clients. En contra però de tots els estereotips, ella és intel·ligent i amb classe quan en té l’oportunitat, i ell pot sentir escrúpols i ser romàntic quant en té l’ocasió.                                                  El món de tots dos trontolla quan l’amor apareix entre ells i fa aparèixer la tensió i les desavinences que comporta una relació entre persones tan semblant però que els diners fan tan diferents.

TRÀILER

 

CRÍTICA                                               

Similituds amb Pigmalió                                                                                       Aquesta és una pel·lícula dels principis dels 90 que adapta el mite de Pigmalió, en una manera més moderna. El paper de Galatea s’ha actualitzat de manera similar. En lloc de ser una estàtua, Galatea és Vivian (Julia Roberts), una prostituta amb poca educació. I Pigmalió és Edward (Richard Gere), un ric home de negocis, els dos es troben un dia i continuen la seva amistat, ja que Edward necessita una parella per a les seves funcions socials a Califòrnia. Vivian pateix una transformació física a través de la roba de disseny que sempre portava per al seu paper com a parella d’Edward, i el seu nou aspecte sembla transformar la seva vida, ja que ella decideix abandonar la prostitució. Edward la transforma en una dona bonica i refinada.

Curiosament Vivian no és l’única que canvia en la pel·lícula. Mentre que l’aparença física d’Edward no canvia, per dins ho fa. Gràcies a Vivian comença a sentir, uns sentiments que feia molt de temps que no sentia. Es converteix a poc a poc en el príncep que Vivian sempre havia desitjat. De la mateixa manera que Pigmalió va ser capaç d’estimar una dona a causa de la forma de la seva creació que el mateix va crear, Edward és canviat per la seva pròpia creació, Vivian.

Què n’opineu vosaltres?

Coneixeu altres pel·lícules relacionades amb el mite de Pigmalió?

Maryama Saho

1r Batxillerat Humanític

 

 

El monstre de Creta de Silvio Amadio (1960)

Resultat d'imatges

LA LLEGENDA

En la mitología grega, Teseu era fill d’Egeu, rei d’Atenes, i d’Etra. La ciutat d’Atenes havia de lliurar cada any un tribut a Minos, rei de Creta. Havien de lliurar cada any noies joves de les famílies més nobles de la ciutat, que serien lliurades al Minotaure que es trobava en el laberint de la ciutat construït per Dèdal.

Teseu, en tenir coneixement d’això, va decidir oferir-se com tribut anual tot i que el seu pare li insistia en no fer-ho. Al final va aconseguir convèncer-lo, afirmant-li que si tenia èxit i aconseguia tornar, posaria veles blanques en el seu vaixell, i si hi havia fracassat, les veles serien negres.
En arribar a Creta, el propi rei Minos els va examinar per confirmar que servien com sacrificis humans. Teseu, al trobar-se en la cort, va conèixer la filla d’aquest, Ariadna. Ella es va assabentar de l’objectiu que tenia Teseu i, havent-se enamorat d’ell, va decidir ajudar-lo, ja que tot i que aconseguís matar el Minotaure, sortir del laberint era una tasca impossible. Per això, li va lliurar un cabdell de fil d’or.
Quan va entrar al laberint, Teseu va anar desenrotllant el cabdell per després trobar la sortida. Quan per fi va trobar el Minotaure, el primer que va fer va ser donar voltes per intentar esgotar  la bèstia. Després s’hi va enfrontar i va donar mort al mInotaure. Tot seguit, va anar seguint el fil que li havia donat la seva estimada per trobar la sortida.

Després de la victòria, Teseu es va reunir amb els joves que l’havien acompanyat i amb Ariadna es van embarcar i posar rumb a Atenes. Durant el trajecte, es van aturar a  l’illa de Naxos. Ariadna, que es trobava indisposada, va baixar del vaixell, i el vaixell va partir deixant  Ariadna a l’illa.

Teseu, a causa de l’eufòria del triomf, es va oblidar de canviar les veles negres per les blanques. Egeu, veient les veles negres que significaven que el seu fill havia fracassat, va creure que el seu fill havia mort. No va poder suportar-ho i es va llançar al mar que rep el nom en honor seu. Gràcies al seu nomenament com a rei, va aconseguir unir els pobles formant l’estat atenès.

DÈDAL

Dèdal era un atenès bandejat a Creta. Va ser el constructor del laberint, on Minos va fer tancar el terrible Minotaure, que era aplacat periòdicament amb sacrificis humans.

Dèdal per desgràcia, va ser tancat, amb el seu fill Ícar, en el mateix laberint. Però Dèdal va construir per a ell i per al seu fill unes ales de cera amb les què, salvant els murs de presó, van sobrevolar Mar Mediterrani. Ícar, desobeint els consells del seu pare, va volar tan a prop del sol que els raigs van fondre la cera de les ales, i va caure al mar que porta el seu nom,mar d’Icària.

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Basada en la llegenda del Minotaure. El Minotaure és un ésser monstruós meitat home i meitat toro amb hàbits caníbals. Aquest és fill de Minos,(rei de Creta) qui  mana construir a Dèdal un laberint per tancar al minotaure i ocultar-ho. Minos, que té subjectes diverses ciutats de la Grècia continental, entre elles Atenes, obligà al pagament d’un tribut (anual) de deu donzelles i deu joves de les millors famílies d’aquesta ciutat per a aliment del minotaure. Com els atenesos estan farts d’aquesta tirania, Teseu, príncep de la ciutat, es presenta voluntari amb la intenció de matar el Minotaure. Quan  arriba al palau de Minos, una de les seves filles, Ariadna, s’enamora perdudament d’ell i, després amb la promesa d’emportar-se-la, l’ajuda per aconseguir el seu objectiu donant-li un cabdell de llana que li serveix de guia per sortir del laberint un cop hagi executat el monstre.

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

Silvio Amadio fa una adaptació italiana poc fidel al mite grec, ja que la presència de un dels personatges principals de la llegenda, el Minotaure, es gairebé inexistent, i el film es centra en la subtrama de conspiració política pel poder entre Freda i Ariadna, i les histories amoroses entre la parella protagonista (Teseu i Ariadna), deixant de banda el mite.

Sembla que el director hagi agafat el mite de Teseu i el Minotaure només com a pretext per a poder explicar (amb una ambientació que no correspon a l’antiga Grècia) la lluita del poble per la alliberació de governants injustos, situació que succeïa en la societat italiana del moment.

Rosanna Schiaffino a El monstre de Creta (1960)

Aspectes a destacar són la caracterització del Minotaure, que és bastant ridícula ja que resulta ser un ésser agradable de veure, “monu” fins i tot,  i, no terrorífic i amenaçador com hauria de ser la imatge d’un monstre, i la poca emoció i sentiments que expressen els actors, sobre tot Freda, personatge molt rígid amb la mateixa expressió per a totes les escenes. Tot aquests factors fan que la història tingui menys credibilitat.

Tot i així, la pel·lícula és molt dinàmica i entretinguda en les escenes d’acció i lluites, però en les altres escenes, és bastant lenta i llarga, provocant que sigui difícil la continuació  del film.

Una curiositat d’aquest és que el protagonista, Bob Mathias, és un atleta olímpic, primer decatleta en guanyar dos ors olímpics consecutius. Tot i el prestigi que donava aquest actor-atleta a la pel·lícula, sembla que aquesta tingués intenció de ser un film Hollywodienc amb molt d’èxit, per l’ús d’ escenaris senzills però grans amb capacitat per a molts extres, i un bon repartiment d’actors coneguts en el món del cinema com Rosana Schiffiano, però sense èxit.

Per últim dir, que no és recomanable per aquells que vulguin entendre el mite de Teseu i el Minotaure, ja que no és fidel, ni els personatges ni la història estan ben representats.

Alexia Àlvarez

Segon de batxillerat Humanístic

Referents clàssics a Merlí

Després de molt de temps, tornem a parlar de la nostra estimada sèrie de televisió Merlí.

A l’article del dia del docent la Mariona va parlar de com en Merlí explica el mite de la caverna a l’Ivan, però creiem que encara es poden explicar més referents clàssics d’aquesta sèrie de TV3.

Comencem amb el primer capítol, Els peripatètics, capítol on es presenta el personatge de Merlí i aquesta classe, explica què és la filosofia, perquè és important i explicar què eren els peripatètics, filòsofs que caminaven mentre pensaven. En aquest capítol en Merlí coneix l’Ivan Blasco, un jove que pateix agorafòbia i per culpa d’aquesta malaltia ha deixat d’assistir a classe.

Continuem amb el capítol número 2 que parla sobre Plató, en aquest capítol en Merlí pregunta als seus alumnes què és per ells l’amor platònic, la idea que tenen els alumnes dista molt del que deia Plató. I com s’acosta el certamen literari en Merlí proposa a la seva classe fer un poema eròtic i la idea principal és el famós cavall de Troia, que representa la dona i la ciutat, l’home.

Passem al capítol 4, i comencem a parlar sobre Aristòtil, en Merlí diu a en Joan, que la felicitat no és un estat és una activitat i només al final de la vida ho saps. Sí, parlem sobre εὐδαιμονία (felicitat), els alumnes de filosofia, donen les seves idees sobre què és realment ser feliç, molts diuen que la felicitat són els amics i altres que són els diners.

1024x450-Professional

Capítol 5, Sòcrates parla sobre la seva vida, sobre com podia haver-se salvat de la seva condemna de mort, i de com es va negar, de com va retirar les seves paraules, de com va ser acusat de canviar les idees dels joves, quan ell només va demanar que dubtessin, de com va sorgir la seva famosa frase ” només sé que no sé res”, de la desconfiança. Merlí, explica a l’Ivan de com Sòcrates es passejava tot el dia per l’àgora. A classe parlen de la maièutica, el mètode socràtic de caràcter inductiu basat en la dialèctica. I per últim, la referència a en Joan com un heroi grec i en Merlí li diu ”Per tu sacrificaria 10 bous i organitzaria uns jocs olímpics per tota la polis”, una clara referència a l’hecatombe o sacrifici de cent bous i als jocs olímpics, nascuts a Grècia.

Passem a la recta final, capítol 9, amb Epicur, el filosòf de l’hedonisme i la seva recerca de l’ataràxia.

Capítol 10 Els escèptics, els filòsofs que mai no s’implicaven a la realitat. En Gerard fa servir el terme ἐποχή epokhé per acceptar la relació de la seva mare i en Merlí.

Capítol 11, tracta sobre els sofistes, els professionals de la paraula. Gràcies això en Merlí convenç la mare de la Berta perquè canvi de batxillerat. Parla sobre Protàgoras, el primer sofista a vendre les seves habilitats. També convenç en Pol perquè li faci classes particulars a l’Ivan.

Aquest penúltim capítol va sobre Hume, aquest filosòf no està relacionat amb l’antiga Grècia però parla sobre la filantropia, paraula que prové del grec φίλος i ἂνθρωπος. En Merlí diu a en Joan el que ell anomena una pedanteria en llatí, post hoc ergo propter hoc, i vol dir que una cosa vingui d’un altre no vol dir que necessàriament sigui conseqüència de la primera, pels seus problemes amb el seu pare.

Captura

I per a l‘últim capítol, us deixem una foto i us recomanem que veieu la sèrie perquè val molt la pena, tot i que sigui de ficció ens transmet coneixement, i ara estem a l’espera de la segona temporada que també ens agradarà i, amb sèries com aquesta o amb música, aprenem a estimar més la Filosofia i alhora hi trobem molts referents clàssics!

Eloi Salat i Mariona Cava, alumnes de clàssiques de 1r de Batxillerat

Requisitos para ser una persona normal (2015)

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

María de las Montañas és una dona de trenta a qui la vida li somriu poc: no té feina, la fan fora del seu pis, no té parella i viu lluny de la seva família. En una entrevista de treball li pregunten el tipus de persona que és i s’adona que no és una persona que compleixi els requisits per ser “normal”, i a partir d’aquest moment fa tot el possible per ser-ho. Un dia coneix en Borja per casualitat i els dos fan una promesa: ella l’ajuda a baixar de pes i ell l’ajudarà a convertir-se en una persona normal. La pel·lícula es desenvolupa veient les coses per les quals passen per acomplir aquesta promesa.

TRÀILER

CRÍTICA

Leticia Dolera, amb la seva primera pel·lícula, ha demostrat complir els requisits necessaris per a fer-se lloc entre els cineastes a tenir en compte en els pròxims anys.
“Requisitos para ser una persona normal” no és una feina renovadora ni tampoc ho pretén. Perquè tot flueixi amb naturalitat són molt importants els actors, i aquí Leticia Dolera ha encertat de ple: tant els rostres més de moda (Alexandra Jiménez o Miki Esparbé) com els debutants (fantàstic Manuel Burque) han interioritzat els seus personatges i el discurs que proposa el film, delectant-nos amb un treball divertit i molt tendre. Leticia Dolera es pregunta per què ens costa tant ser feliços, tan fàcil com és! La seva pel·lícula ens aporta almenys una mica d’aquesta felicitat.

  • Al llarg de la pel·lícula es va repetint el llatinisme Quid pro quo, aquesta expressió llatina vol dir “una cosa per una altra”. Aquesta comèdia l’utilitza pel fet que els dos personatges principals fan una promesa: si ell l’ajuda a ser una persona normal, ella també l’ajudarà a baixar de pes, llavors aquí es pot veure perfectament que aquesta expressió llatina és el fil argumental d’aquesta pel·lícula.
  • Sabies el que volia dir Quid pro quo? És un dels llatinismes de les PAU Llatí Catalunya!
  • Ha vist la pel·lícula? Si la has vit digues si t’havies fixat enquesta expressió llatina.
  • Sabeu més llatinismes que s’utilitzin en les pel·lícules?

Valentina Restrepo Rodríguez

1r Batxillerat Humanístic

Hèrcules de Brett Ratner (2014)

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Hèrcules, com tots els herois grecs, és un semidéu. Després de realitzar els terribles dotze treballs que li van ser imposats i després de perdre la seva família, decideix girar l’esquena als déus i trobar consol en la recerca d’aventures. Gràcies a les seves aventures, ha trobat homes afins que s’han unit a ell, ja que comparteixen el seu amor pel combat i no tenen por de la presència constant de la mort en les seves vides. El rei de Tràcia pretén que aquests homes formin un exèrcit invencible.

TRÀILER

CRÍTICA

La pel·lícula comença recordant la llegendària història d’Hèrcules, des del seu naixement com el fill del déu Zeus i la mortal Alcmena fins a la realització dels dotze treballs, que no s’expliquen bé, com per exemple el treball de L’hidra de Lerna, es veu una seqüència en què ell la mata però no surt ni que de cada cap tallat en surtin dos més, ni com la mata realment.

Però en el film després de la mort de la seva dona i els seus fills el nostre heroi viu turmentat i viatja per les terres de Grècia oferint els seus serveis al millor postor. Pel camí ha reclutat una banda de lleials i ferotges mercenaris (Autolico d’Esparta, Tideo de Tebas(la ciutat dels morts), Atalanta d’Escitia, Ancialao d’Argos famós vident, Oleu d’Atenes) cadascun especialitzat en l’ús d’unes armes determinades. La fama d’heroi del poble que té Hèrcules atraurà l’atenció del rei de Tràcia, que per mitjà de la seva atractiva filla sol·licitarà l’ajuda de l’heroi per posar fi a la guerra que viu el seu país i vèncer el malvat Rhesus. ¿La recompensa? El seu pes en or.

A partir d’aquest moment la pel·lícula es desenvolupa pels trets característics del gènere al qual pertany, surten batalles èpiques, alguna derrota, entrenament de l’exèrcit, presentació dels personatges, i flash-backs explicatius (mort de la seva família).

Aspectes que m’han sorprès bastant i majoritàriament de forma positiva, primer de tot la quantitat de personatges famosos en la nostra actualitat que surten en el film, com la mateixa dona d’Hèrcules la famosa model Irina Shayk, una altra model bastant coneguda com Barbara Palvin, i també la quantitat d’actors famosos com Joseph Finnes, el mateix Hèrcules que és el famós actor Dwayne Johnson més conegut com “La Roca”, Ian McShane, John hurt conegut a part de per la seva gran trajectòria cinematogràfica pel seu paper com a Ollivander a la saga Harry Potter. Opino que tot aquest repertori és només una estratègia publicitària per a primer donar més bon catxe a la pel·lícula, i fer-ne més publicitat d’aquesta.

Un altre aspecte que m’ha sorprès és el gir que el director dóna a la pel·lícula que en comptes de centrar-s he en els dotze treballs que tot i així no els deixa de banda, se centra més en el després d’aquests i sobretot en el turment que continua sentint l’heroi pel seu assassinat.

També, com al llarg de la pel·lícula es dóna la imatge que Hèrcules és realment un mercenari (i per això s’enfronta l’aventura que ens relata el film), la seva banda el ven al poble grec com un heroi immortal incapaç de ser vençut per ningú, sobretot el seu cosí qui narra a la gent els dotze treballs que va haver de portar a terme. Fins i tot el mateix heroi en un moment de la pel·lícula ho diu: “Solo soy un simple mercenario que lucha a cambio de oro.”

Cal destacar un llenguatge bastant senzill i informal que consta de paraules en diàlegs entre els personatges, com tio, mi niño, etc.” 

Per últim dir que la pel·lícula ha superat les meves expectatives, ja que penso que aquest enfocament diferent dóna uns aires nous a la història d’aquest heroi, no obstant això, no la recomano a la gent que vulgui saber realment els treballs que va dur a terme, ja que com he dit abans aquest film no se centra en això.

  • L’heu vista, si ho heu fet, digueu què us ha semblat?
  • Què en sabeu dels 12 treballs que va haver de fer Hèrcules?
  • Per què se’l considera un semidéu? Quina característica física té?
  • Què sabeu de l’exèrcit grec?
  • Creieu que realment era un mercenari?

Alexia Álvarez Pàmies

Primer de Batxillerat  Humanístic

Gorgona: La llegenda de Vandorf

La_leyenda_de_Vandorf-341436826-large

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom originalThe Gorgon
  • Director i guionistes: Terence Fisher i John Gilling
  • Any d’estrena: 1964
  • Durada: 83 min.
  • Repartiment: Peter Cushing, Christopher Lee, Richard Pasco, Barbara Shelley, Michael Goodliffe, Patrick Troughton, Jack Watson i Joseph O’Conor.
  • País d’origen: Regne Unit.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Terror i fantàstic.

ARGUMENT

Al poble de Vandorf estan succeint uns insòlits assassinats on els quals les víctimes es converteixen en pedra. Quan la filla de l’amo del bar mor d’aquesta manera, la gent no triga a atribuir els efectes a algun element diabòlic.

TRÀILER

 

CRÍTICA

Molt bona pel·lícula realitzada durant l’esplendor de la “Hammer” i dirigida pel magnífic Terence Fisher amb tota la seva elegància.

Trasllada la mitologia hel·lènica als ambients romàntics típics del terror britànic de l’època, en un notable guió de John Gilling.

Genial com sempre la fotografia i música, però sobretot, la brillant interpretació de Barbara Shelley.

Un clàssic d’una era justament mítica.

 

Bé, ara arriben les clàssiques preguntes! Esteu preparats?:

1- Quin mític monstre surt en escena?

2- Com s’ho feia per convertir en pedra a les seves víctimes?

3-En quines altres pel·lícules el trobem?

Sara Bernad

1r d’Educació Infantil (Grau Superior)

El segon origen de Carles Porta (2015)

Cartel de Segundo origen (Segundo origen)

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Segon origen (Segundo origen)
  • Director i guionistes: Carles Porta. Marcel Barrena, Carmen Chaves, Bigas Luna, Carles Porta, David Victori (Novel·la: El mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo)
  • Any d’estrena: 2015
  • Durada: 102 minuts
  • Repartiment:  Rachel Hurd-WoodAndrés BatistaSergi LópezIbrahim ManéPhilip Hurd-Wood, Marieta Orozco, Albert Prat, Andro Crespo
  • País d’origen: Espanya
  • Idioma original: Espanyol i Anglès
  • Gènere: Ciència ficció. Terror. Aventures| Futur postapocalíptic. Supervivència

ARGUMENT

L’Alba és una noia de 20 anys que viu amb el seu pare (d’origen anglès). Després de la mort de la seva mare a causa d’un càncer, el seu pare pren la decisió de traslladar-se a viure a una masia prop de Lleida, el lloc d’origen de la seva dona. Aquí, l’Alba fa classes d’anglès a en Dídac, un nen de 10 anys a qui li encanta el futbol i els tractors. Un dia, quan l’Alba torna a casa amb moto, veu com tres nois tiren en Dídac al llac, sense pensar-s’ho, es capbussa a salvar-lo. Quan els dos pugen a la superfície, tot ha quedat en ruïnes. S’adonen que ells són els dos únics supervivents. Junts hauran de començar de zero per reconstruir les seves vides, i preservar la cultura humana, fet que implica procrear.

TRÀILER

CRÍTICA

M’agradaria destacar dos aspectes fonamentals de la pel·lícula: Un, la fotografia, veure ciutats com Barcelona o Lleida destruïdes i en la misèria no és fàcil, i en el meu parer aquests espais catastròfics són molt creïbles. I dos, la banda sonora que li dóna un toc perfecte en els moments més dramàtics de la pel·lícula, aquest tipus de banda sonora són dels que et fa posar els pèls de punta.

Un altre tema molt encertat en la pel·lícula són les parts on apareix la veu en off de la protagonista, donen una informació important en pocs segons, en transporta en una altra dimensió.

D’altra banda, la interpretació de la protagonista, Rachel Hurd- Wood, no és del tot convincent pel que fa a la parla, hi ha vegades que no se l’entén massa bé. Tot i així, la seva interpretació és bona, sap transmetre a l’espectador el seu patiment. No convenç del tot el personatge de Dídac, interpretat per Ibrahim Mané, però cal esmentar que és la seva primera aparició al cinema i ho hem de tenir en compte. Però també dir que “Segon origen” ha estat una pel·lícula esperada per molts espectadors ja que va ser lectura obligatòria en molts instituts i es podria haver buscat un altre protagonista amb més experiència.

La part negativa de la pel·lícula, com he dit al principi, és que la segona meitat de la pel·lícula el guió no es basa en la novel·la, això en part és una decepció per a l’espectador que ha llegit el llibre, per al que no l’ha llegit és un final més intrigant. Finalment, afegir que de vegades alguna seqüència es fa lenta, amb plànols de càmera massa llargs per al meu gust.

 En conclusió, “Segon origen” podria haver estat una gran pel·lícula i es quedarà en una pel·lícula bona i recomanable que cal anar a veure al cinema. Potser la sobtada mort de Bigas Llunes, qui havia de dirigir el film, va afectar a això. Us recomano, als que no heu fet, un cop vist la pel·lícula llegir la novel·la. Veureu que com sempre (o gairebé sempre), la novel·la supera la pel·lícula.

Per cert, podem establir alguna relació amb Deucalió (el Noè grec) i Pirra? Quina?

Alexia Àlvarez

1r Batxillerat Humanístic

El discurs del rei de Tom Hooper

Discurs rei cartell.jpg

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Jorge VI (1936-1952), duc de York, està afectat d’una severa tartamudesa, tracta de superar-la per poder exercir el lideratge del seu país, (després de l’abdicació del seu germà gran, Eduard VIII) amb ajuda de l’expert logopeda Lionel Logue, que va intentar eliminar-la emprant una sèrie de tècniques poc ortodoxes, mentre els esdeveniments el porten al tronc del Regne Unit i s’acosta la Segona Guerra Mundial.

TRÀILER

CRÍTICA

“El discurs del Rei” narra una petita anècdota històrica succeïda en un moment especialment rellevant de la història recent. La veu d’un rei, com la de qualsevol figura política, és la seva millor arma per comunicar, convèncer i liderar el seu poble. Un rei que tartamudeja pot semblar un líder feble, una figura feble.

Al meu entendre, la gran troballa de la pel·lícula és mostrar que aquest defecte de la parla que en una altra persona i / o en un altre moment hagués resultat irrellevant, resultava de gran importància per al Rei d’Anglaterra, amb la Segona guerra Mundial a la cantonada i en un moment en què la imatge pública del rei arriba als seus súbdits a través dels mitjans audiovisuals.

Una trama basada, per fer una comparació, en la relació professor-alumne, és una cosa molt vist. Caure en el tòpic és molt, però que molt fàcil. Perquè hi ha elements que inevitablement es repeteixen, ja sigui el xoc de caràcters, la no comprensió del que el professor pretén, el no-respecte per les capacitats de l’alumne, etcètera. Però Seidler i Hooper es fan per sortejar una i altra vegada aquestes dificultats ascendint a cotes de brillantor excepcionals. Un element d’originalitat l’introdueix, òbviament, el fet que un pertanyi a la reialesa i l’altre sigui un plebeu, i que aquest, per aplicar amb èxit el seu mètode, exigeixi una relació d’igualtat, i fins i tot d’amistat. Però la raó que aquesta pel·lícula sigui gairebé un miracle no rau només en això, ja que hi ha mil i un detalls, perfectament cuidats, que contribueixen a reforçar el que s’explica.

Així  podem entendre d’on ve la inseguretat d’Albert i la confiança de Lionel, aprenem a conèixer i contrastar els respectius entorns familiars i les seves diferents responsabilitats. I hi ha escenes redondísimas, que produeixen emocions genuïnes: no voldríem fer el llistat de les mateixes, però val la pena destacar la de la primera consulta d’Albert, la que té lloc a Westminster quan assagen la coronació i, per descomptat, la del climàtic discurs després de la declaració de guerra.

És molt intel·ligent i adient la partitura musical, tant els temes originals d’Alexandre Desplat, com l’ús de música clàssica, Beethoven i la seva setena simfonia en un moment clau. I la fotografia, amb lents curtes, i el recurs a picats i contrapicats, resulta molt apropiada per ressaltar la solitud de la funció real, tot i que, paradoxalment, un es trobi en bona companyia.

  • L’heu vista, si ho heu fet, digueu què us ha semblat?
  • Us preguntareu-ho que té a veure això amb cap assignatura de clàssiques, doncs té a veure amb un famós orador de Grècia que també patia de tartamudesa, sabríeu esbrinar qui va ser i que va fer aquest orador cada dia per superar aquest problema?

  • Podeu comentar aquest fragment de la pel·lícula:

    Imatge de previsualització de YouTube

Alexia Àlvarez

Primer de batxillerat Humanístic