Arxiu mensual: maig de 2013

Clash of the Titans, de Louis Leterrier

Publicat el per
5

FITXA TÈCNICA:
Nom original: Clash of the Titans
Director i guionistes: Louis Leterrier i Lawrence Kasdan
Any d’estrena: 2010
Durada: 180 min.
Repartiment: Sam Wothington, Gemma Arterton, Madds Mikkelsen, Alexa Davalos, Jason Flemyng, Nicholas Hoult, Liam Cunningham, Liam Neeson i Ralph Fiennes.
País d’origen: Estats Units
Idioma original: Anglès
Gènere: Acció i fantasía
ARGUMENT: Perseu (Sam Wothington) és fill de Zeus (Liam Neeson), i l’esposa humana d’Acrisi (Jason Flemyng), l’antic rei d’Argos. En altres paraules: Perseu és un semidéu. En adonar-se del fet, Acrisi mata la seva dona i tanca el cadàver en un cofre de fusta juntament amb el seu fill recent nascut, llençant-los al mar. Per aquest sacrilegi, l’home és transformat en una bèstia pels déus. Mentrestant, el pescador Dictis (Pete Postlethwaite) troba la caixa i decideix adoptar el nen.
Perseu creix amb la seva nova família que ara té una filla. Aquests visiten una illa on hi ha una estàtua de Zeus, però els habitants d’Argos, comandats pel nou rei, Cefeu, destrueixen l’estàtua i el cruel germà d’aquest, Hades (Ralph Fiennes) decideix venjar-se enviant un grup de dimonis alats que maten tothom, incloent la família adoptiva de Perseu. Ja que no pot salvar-los, surt a la superfície i els soldats supervivents l’agafen i el porten al centre de la ciutat on s’està celebrant una festa amb el rei Cefeu. Però Hades la interromp per advertir-los que si no sacrifiquen la princesa Andròmeda (Alexa Davalos) en el pròxim eclipse el monstre marí Cetos destruirà la ciutat com venjança.
Per demostrar el seu poder, el déu respira sobre la reina Cassiopea i es torna vella fins a morir. Amb l’ajut de vuit soldats, dos caçadors, varis troncs d’arbres vivents i un escorpí gegant, Perseu comandarà un grup per salvar la ciutat i venjar-se de l’assassí de la seva família adoptiva, per així evitar que el seu cruel tiet aconsegueixi derrocar el seu pare del tron i fer-se amb el poder de l’Olimp i el món. L’heroi s’enfrontarà a despietats monstres endinsant-se en territoris prohibits, on haurà de matar la gorgòna Medusa (Natalia Vodianova) per continuar la seva missió. Sols sobreviurà si pot acceptar el seu poder com un déu, desafiar la seva fatalitat i crear-se el seu propi destí.
TRÀILER:

[youtube]http://youtu.be/Rr_osICpsQs[/youtube]

CRÍTICA:
El remake de Furia de titanes va començar a desenvolupar-se el 2002 amb el productor Adam Schroeder i els escriptors John Glenn i Travis Wright. Van voler eliminar l’escena tradicional dels déus jugant a escacs, metàfora del seu domini sobre els éssers mortals. El productor Basil Iwanyk va reviure el projecte en 2006 amb una nova versió de Travis Beacham, admirador de l’original. Lawrence Kasdan i el director Stephen Norrington van firmar en 2007. Però Norrington no estava segur de dirigir el projecte, ja que per edat no va conèixer la pel·lícula original de 1981. Leterrier, que si que ho va fer, va contactar amb Norrington através del seu agent compartit per substituir-lo en 2008.
Leterrier va fer notar que la versió original Clash of the Titans va inspirar el punt culminant de la seva anterior pel·lícula The incredible Hulk (L’increïble Hulk)- un combat en una sala del tribunal amb columnes semblants a un temple – i comparant els superherois moderns amb els herois de la mitologia grega. Els escriptors Phil Hay i Matt Manfredi van remodelar el guió cinematogràfic de Kasdan, que havia sigut escrit amb una classificació R en ment. Leterrier va buscar la participació del llegendari mestre dels efectes especials Ray Harryhausen, i es va reunir amb l’artista conceptual de Hulk, Aaron Sims, que ja havia estat treballant en Clash of the Titans amb Norrington. Sims va tenir dificultats en dissenyar la Medusa, explicant el següent: ¿Són todas la misma serpiente (en su cabello)?, ¿se parecen más al cabello?, ¿son diferentes en silueta o a la luz?, ¿y cuanto de rostro humano tiene ella, o es más como una serpiente?…Estuve trabajando en un diseño y la gente dijo “Eso me recuerda a Voldemort”, porque no había nariz. Tienes que tener cuidado.
Segurament a arrel de l’èxit d’Avatar, la pel·lícula s’estrenà simultàniament en formats 2D, el tradicional, i 3D, però aquest últim és producte d’una adaptació durant el procés de post-producció, ja que el material es va rodar en 2D. Això, segons alguns crítics, ha implicat limitacions en algunes escenes d’acció, i el efecte tridimensional no està plenament aconseguit. La música seria composta per Craig Armstrong, però finalment ho va fer Ramin Djawadi, deixeble de Hans Zimmer. Matt Bellamy, del grup musical Muse, va declarar que van contactar amb ell per una possible col·laboració musical.
Per acabar, vull concloure aquest article amb unes quantes curiositats respecte aquest film, concretament en els llocs de filmació on es va portar a terme. La filmació va començar el 27 d’abril de 2009 a Londres, en els Shepperton Studios. El rodatge també va tenir lloc a Gal·les i a les illes Canàries (España), principalment en diferents localitzacions de l’illa de Tenerife, com el Parc Nacional del Teide. La costa d’Icod de los Vientos i Buena Vista del Norte, i zones de pinar de Chío,  al municipi de Guía de Isora. Així mateix, part del doblatge també es va portar a les Dunes de Maspalomas, a Gran Canària, i al Parc Nacional de Timanfaya, a Lanzarote. La fotografia aèria es va portar a terme a Islàndia i Etiòpia. La filmació de les escenes del volcà en la cavitat de Harriet de la cantera de pissarra de Dinorwic a Gales van transcórrer a finals de juliol. Aquesta cantera de pissarra també havia sigut utilitzada per localitzacions de Willow i Street Fighter. Aquest film, pel que fa a taquilla, va tenir una molt bona recaptació, 493.214.993 de dòlars a nivell mundial, mentre que a Nord-Amèrica (Estats Unids i Canadà), va guanyar 61,4 milions de dòlars, sent aquesta la més taquillera estrenada en un cap de setmana de Pasqua en Amèrica del Nord.
Per cert, si heu vist la pel·lícula i us ha agradat, recomano el videojoc, que és una adaptació del film. Permet als jugadors posar-se en la pell del mateix Perseu i seguir la coneguda història.

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Grec i Llatí.

Never Let Me Go de Mark Romanek

Publicat el per
2

Caràtula

FITXA TÈCNICA

Títol original: Never Let Me Go

Director: Mark Romanek

Guionistes: Alex Garland (adaptació de la novel·la de Kazuo Ishiguro)

Any d’estrena: 2010

Durada: 103 min.

Repartiment: Carey Mulligan,  Andrew Garfield,  Keira Knightley,  Charlotte Rampling,  Sally Hawkins,  Izzy Meikle-Small,  Charlie Rowe,  Ella Purnell,  Nathalie Richard,  Andrea Riseborough,  Domhnall Gleeson,  Oliver Parsons

País d’origen: Regne Unit

Idioma d’origen: Anglès

Gènere: Drama romàntic i Ciència ficció

 

ARGUMENT

La pel·lícula està ambientada a l’Anglaterra de les dècades 1970-1980, però hi apareixen certs avenços tecnològics inexistents aleshores, a més a més la psicologia dels personatges ens pot recordar fàcilment a l’època victoriana.

Kathy, Tommy i Ruth passen la seva infància a Hailsham, un internat anglès aparentment idíl·lic. Quan surten de l’escola, la terrible veritat de la seva vida els és revelada i la seva amistat comença a afeblir-se.

La pel·lícula és narrada per Kathy quan té 28 anys d’edat ja que ella recorda la seva infància a Hailsham, així com la seva vida adulta després de sortir de l’escola. La història es desenvolupa en una Anglaterra diferent, en què els éssers humans són clonats per proporcionar els seus òrgans per a trasplantaments. Kathy i els seus companys de classe han estat creats per ser donants, encara que la Kathy, ja convertida en adulta, està treballant temporalment com “cuidadora”, algú que dóna suport i convenç els donants que se’ls fa renunciar als seus òrgans i conseqüentment els sotmet a la mort.

 

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=p–J5_HMtlw[/youtube]

CRÍTICA

Never Let Me Go és una pel·lícula que t’horroritza i t’encisa al mateix temps. El destí tràgic que els espera als protagonistes és cruel i injust, tanmateix els fets estan explicats amb tendresa i harmonia. La vida dels personatges a l’internat era feliç i perfecta, en canvi quan assoleixen la majoria d’edat i han de marxar se n’adonen de la manca de sentit de la seva existència: no exerceixen cap paper fonamental en el món, excepte el de sacrificar-se perquè altres puguin viure amb els seus pulmons, fetges o ronyons. Aquesta visió apocalíptica de la vida impacta a l’espectador i el fa qüestionar-se diversos aspectes de la vida. Kathy, Tommy i Ruth recorden els herois i heroïnes grecs que intenten vèncer el seu destí, però aquest sempre els acaba sorprenent i se’ls emporta juntament amb la seva esperança.

Trobem un clar paral·lelisme entre Never Let Me Go i el mite de la Caverna de Plató:

El mite tracta sobre un grup d’esclaus que han viscut durant tota la seva vida lligats de cames i coll, per aquest motiu mai no han conegut què hi ha darrere seu. L’únic que veuen són ombres (amb la llum d’una foguera) i com que no han vist res més durant tota la seva vida, pensen que aquestes ombres són reals.

Per tant la seva vida ha estat un engany, una mentida. De tal manera que si un d’aquests presoners fos alliberat i se li mostrés com són els objectes, les persones, el foc… no podria creure el que veu i li seria més senzill seguir creient en el què ha vist durant tota la seva vida. Si després d’haver descobert el món, aquest valent individu volgués ajudar els seus companys a arribar al món real, ells no se’l creurien i fins i tot el rebutjarien del grup.

Els homes lligats a la caverna representen la societat que viu enganyada, que creu en les aparences. Quan l’home que s’allibera surt, representa el dur camí cap el Coneixement i la vida del filòsof. Si aquest individu mirés el sol directament per primera vegada, quedaria cec, per tant ha de començar amb coses més senzilles com ara el foc de la caverna. El foc és una llum menys intensa que la del sol però tot i així s’acosta a la seva lluminositat. Aquest pas equival al camí d’un filòsof, el savi no pot arribar al Sol, Coneixement (el Bé, la idea abstracta més important del món de les idees) directament, ha de començar entenent altres conceptes menys abstractes i entenedor fins arribar a la meta, la raó i la veritat.

Per últim, quan el filòsof ha arribat al Sol i intenta tornar a la caverna per salvar els seus companys de la ignorància, és rebutjat perquè expressa unes idees desconegudes per ells. En aquesta última part, Plató vol fer referència a la incomprensió social i el tracte que rep el filòsof que vol guiar la societat cap a la Raó. El desenllaç del mite de la caverna recorda al tràgic final del seu mestre Sòcrates.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

El silencio de los corderos, de Jonathan Demme

Publicat el per
4

 

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: The Silence of the Lambs.
  • Director: Jonathan Demme.
  • Guionistes: Ted Tally (Novela: Thomas Harris)
  • Any d’estrena: 1991.
  • Durada: 118 minuts.
  • Repartiment: Jodie Foster, Anthony Hopkins, Scott Glenn i Ted Levine.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Terror, suspense.

 

ARGUMENT

Clarice Starling és una jove brillant, que estudia per ser agent de l’FBI. Llicenciada en psicologia i criminologia serà escollida per entrevistar els homicides sistemàtics sota custòdia per establir un perfil psicològic, ja que creuen que això podria fer servei per enxampar altres assassins en sèrie. Més concretament, estan interessants en Buffalo Bill, l’assassí que està actuant al mitjà oest americà.

Ella serà l’encarregada d’interrogar el psiquiatre Hanníbal Lecter, més conegut com Hanníbal el Caníbal, empresonat des de fa 8 anys en una cel·la de molt alta seguretat de l’hospital psiquiàtric de Baltimore. Allí es donarà l’inici de nombroses converses entre ells i d’un joc psicològic que la Clarice haurà d’anar desvetllant poc a poc per poder esbrinar algunes coses de Buffalo Bill. Descobriran que Hanníbal sap la identitat de l’assassí i a partir d’aquí s’anirà desenvolupant la investigació, trobaran la crisàlide d’un borinot, més conegut popularment com a borinot de la mort i la investigació es veurà incentivada pel segrest de la filla de la senadora.

 

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=mDKn4VL8o10[/youtube]


CRÍTICA

La pel·lícula és l’adaptació de la segona obra d’una tetralogia escrita per Thomas Harris, en la que el personatge principal i que més hi destaca és Hanníbal Lecter, un psiquiatre brillant que és també un perillós assassí caníbal. Serà interpretat magistralment per Anthony Hopkins, qui, segons molts crítics realitza la millor interpretació de la seva carrera. Un psicòpata sense escrúpols però educat, brutal però culte, caníbal però intel·ligent. Potser aquestes siguin algunes de les principals característiques d’un dels millors personatges que el cinema ens ha deixat. Gràcies a aquest paper, Hopkins es va emportar l’Oscar al millor actor.

També trobem en el paper principal femení a una espectacular i jove Jodie Foster, encarnant a Clarice Starling, una aspirant a agent de l’FBI que haurà d’enfrontar-se a una dura proba psicològica per resoldre una cadena d’assassinats.

L’estructura del guió és magnífica, la pel·lícula aconsegueix atrapar-te absolutament. En un principi són els assassinats els que t’intriguen però, més tard t’adones que el que realment et té atrapat és la complexitat, l’extravagància i peculiaritat del misteriós personatge Hanníbal Lecter. En el transcurs del film, van canviant les teves emocions respecte aquest personatge; al començament sents por, després respecte i més tard, sense adonar-te, acabes entrant en la seva ment perversa.

Un malvat culte i educat que va causar pànic, terror però també fascinació, i fins i tot admiració, una gran interpretació d’Anthony Hopkins!

En el film, la trama tracta bàsicament d’enxampar Buffalo Bill, un assassí en sèrie que assetja noies joves amb un perfil característic. Primer les rapta i més tard apareixen mortes, a totes els hi arrenca un tros delimitat de pell.

En una autòpsia a una de les víctimes, Clarice troba crisàlide a la gola de la noia. Quan analitzen la mostra, descobreixen que la crisàlide pertany a la papallona Acherontia atropos, més coneguda amb el nom de “el borinot de la mort”. Era estrany trobar aquest insecte en aquell clima, allò volia dir que havien sigut encarregades expressament.

Clarice explicarà aquesta troballa al doctor Hanníbal Lecter, qui farà una interessant interpretació d’aquest aspecte tan peculiar de l’assassí i antic pacient seu. Lecter explicarà a l’agent Starling que el símbol, el significat de les papallones, de les crisàlides és la metamorfosi, el canvi que es produeix en el cos de l’insecte. Buffalo Bill volia canviar, volia experimentar una metamorfosi. Li aconsella que busqui en clíniques sol·licituds de canvis de sexe.

El paral·lelisme clàssic que he trobat en aquesta pel·lícula és clarament la voluntat de metamorfosar-se de l’assassí. Si heu llegit les metamorfosis d’Ovidi, encara que sigui en adaptació, em sabríeu dir quina seria la que s’assembla més al cas de la pel·lícula? Quina de les històries és la que us agrada més i per què?

Si mireu el tràiler, a part d’esperonar-vos a mirar la pel·lícula, hi trobareu una expressió llatina. De quina expressió es tracta? Sabeu què vol dir i quan s’utilitza?

Núria Yela,

2n de batxillerat Llatí i Grec

Els Ocells d’Alfred Hitchcock

Publicat el per
2

Els ocells

FITXA TÈCNICA

  • Títol original: The Birds
  • Director: Alfred Hitchcock
  • Guionista: Evan Hunter
  • Any d’estrena: 1963
  • Durada: 119 min.
  • Repartiment: Tippi Hedren, Rod Taylor, Jessica Tandy, Suzanne Pleshette, Veronica Cartwright
  • País d’origen: Estats Units
  • Idioma d’origen: Anglès
  • Gènere: Suspens, terror

 

ARGUMENT

Melanie, una jove rica i snob de l’alta societat de San Francisco, coneix casualment en una ocelleria l’advocat Mitch Brenner, que ha anat a comprar un regal d’aniversari per a la seva germana Kathy. Mitch, quan coneix per la premsa l’esbojarrada vida de la Melanie, la tracta amb indiferència i se’n va de la botiga. Ella, que no està acostumada que la tractin així, encarrega uns periquitos i es presenta a casa de la mare de Mitch, a Bodega Bay, amb el pretext de regalar els periquitos a Kathy. Així que arriba, els ocells, embogits, comencen a atacar salvatgement els habitants del lloc. La situació s’agreuja a mesura que avancen les hores.

 

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=R7J6WFVYU8Y[/youtube]

 

CRÍTICA

The Birds va rebre el Premi de Globus d’Or de 1964 per a la millor actriu (Tippi Hedren) i Premi DVD Exclusive Awards del 2000 al millor documental retrospectiu (All About ‘The Birds’ de Laurent Bouzereau). També va ser nominada als Premis Òscar de 1964 pels millors efectes especials, als Premis Edgar del mateix any com a millor pel·lícula i el Premi Satellite de 2005 com a millor DVD de clàssics del cinema.

No és gens estranya aquesta gran admiració cap  Els Ocells del gran mestre Hitchcock, tant ahir com avui. La pel·lícula, encara que aquest any commemori els seus cinquanta anys, no deixa de ser actual, no ens deixa d’impressionar cada cop que la veiem i encara que coneixem què passarà, ens mantenim en tensió durant els 119 minuts de duració. Davant d’aquesta obra d’art, les comèdies nord-americanes de famílies “felices” que fan barbacoes els diumenges haurien de treure’s el barret. El cinema de veritat és aquell que per un moment ens fa oblidar que estem veient una pel·lícula i el fet que els ocells persegueixin i matin els personatges del film ens fa dubtar sobre si la trama és ficció o realitat, realment els ocells ens poden treure la vida d’una manera tan cruel? Hitchcock afavoreix aquest clima de tensió i d’incertesa tot deixant un final obert, fent entendre explícitament que els ocells mai no deixaran en pau els protagonistes. Si ens fixem en la caràtula que podem veure en aquest apunt, el propi director assegura que es tracta de la pel·lícula més terrorífica que havia fet fins aquell moment, a la part inferior podem llegir: “recorda el proper crit que sentis pot ser el teu”. Amb aquesta presentació, Hitchcock ja ens fa tremolar i a la vegada ens captiva.

Melanie

La protagonista, Melanie (Tippi Hedren), sent assetjada i atacada pels ocells, escena de la pel·lícula.

 

Aquesta inquietant història ens recorda a diversos episodis mitològics:

– En primer lloc, hi ha un clar paral·lelisme entre els ocells de Hitchcock i les Sirenes de l’Odissea d’Homer. En aquesta obra homèrica, el valent i astut Odisseu i els seus tripulants han de superar una perillosa prova durant el seu viatge: unes dones alades que es fan dir “Sirenes” encisen els homes amb els seus cants i una vegada cauen entre els seus braços, elles els maten.

– En segon lloc, ho podem comparar amb les Harpies de Les Argonàutiques d’Apol·loni de Rodes. Les Harpies eren monstres alats amb cap de dona i urpes de fera salvatge, molt sovint confoses amb les Sirenes. El mite més conegut on prenen part és el de l’endeví cec Fineu, a qui les Harpies robaven el menjar o bé l’hi embrutaven amb els seus excrements quan anava a menjar-se’l. Quan els argonautes visiten Fineu, s’encarreguen d’allunyar-les per sempre, alliberant-lo d’aquest turment.

– En tercer lloc, també poden recordar els ocells del llac Estímfal amb els que es va haver d’enfrontar Hèrcules. Aquests ocells estaven consagrats al déu Ares i causaven grans danys als humans: els mataven, feien malbé les seves collites i per tant impedien que els animals s’alimentessin i morissin. El sisè treball d’Hèrcules fou expulsar aquestes bèsties, però com que eren tantes no les podia fer fora. Així doncs la deessa Atena el va ajudar donant-lo un cascavell de bronze que feia un soroll tan molest que tots els ocells van abandonar l’Estímfal i les terres del voltant.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec