Urbanització i ciutats

Francesc Muñoz

Quan el filòsof Paul Virilio parlava, a mitjan anys vuitanta del segle passat, de la ciutat actual com un hàbitat contínuament sobreexposat a la llum, segurament no havia deambulat pels passeigs marítims, les avingudes de vianants ni els renovats centres històrics de les ciutats espanyoles, llocs tots ells més que sobreexposats i on la contaminació lumínica que ara ens preocupa ja fa temps que ens enlluerna en el sentit més literal de la paraula.
La illuminació pública ha afegit confort i seguretat a les ciutats i ha arribat fins i tot a modelar la pròpia cultura urbana. La vida nocturna a la ciutat, les cafeteries de París i els cabarets de Berlín han representat així autèntiques icones urbanes, en un paisatge associat a la idea de la modernitat. En el decurs de les últimes dècades, amb tot, aquestes postals tradicionals de la nit urbanita s’han multiplicat per molt, gràcies a dos processos que han afectat les ciutats, i les espanyoles significativament.
En primer lloc, els centres urbans han anat passant de ser llocs per residir a ser espais per visitar, de manera que, de mica en mica en uns casos, i de manera molt més sobtada en uns altres, el gran circuit econòmic del turisme-oci-entreteniment globals ha anat situant als cors urbans importants focus d’atracció de visitants acompanyats de no menys nombrosos focus de llum i claror; una illuminació exagerada, que en no pocs casos dissemina els seus raigs en totes direccions excepte cap a terra.
En segon lloc, les ciutats s’han desbordat sobre territoris cada vegada més amplis, tot creant una urbanització dispersa que també s’ha hagut d’illuminar. De segur, la ràtio de punts de llum per càpita i per metre quadrat ha crescut de manera exponencial a les principals àrees metropolitanes espanyoles durant els últims anys.

Autèntic malbaratament

En ciutats grans i petites, les noves necessitats d’illuminació que aquesta urbanització disseminada requeria s’han anat sumant amb cada rotonda, amb cada polígon industrial, amb cada nova filera de cases adossades. Un autèntic malbaratament si es tenen en consideració el nombre d’habitants beneficiats en un territori tan dispers o el temps d’ús real d’uns espais urbans sense cap presència durant la major part del temps.
Ambdues situacions illustren un problema que, aquests dies de revolució a l’Orient més proper, ens han fet paradoxalment veure de prop i mirar amb nous ulls. La contaminació lumínica de molts territoris a Espanya no te únicament a veure, per tant, amb discutibles apostes de modernització en capitals de província i municipis del litoral, sinó que s’explica sobretot per una manera de fer –o de deixar fer– a les ciutats; per una manera de viure que s’ajusta com un guant a la frase anglesa «I can afford it» («¿I què? M’ho puc permetre», en traducció castissa). Un estil de vida que sembla, almenys actualment, que comencem a posar en qüestió.
¿Eficiència? Sí. ¿Eficiència energètica? També. ¿Eficiència energètica de les ciutats? Millor.

GEÒGRAF. DIRECTOR DE L’OBSERVATORI DE LA URBANITZACIÓ (UAB)

Article publicat a El Periodico, divendres 4/03/11