Tag Archives: Narracions de mites clàssics

La princesa Europa vetllarà els eurobitllets!

El Banc Central Europeu ha donat a conèixer la marca de seguretat Europa en els nous bitllets de cinc euros que s’emetran a partir del 10 de gener de 2013 i que a poc a poc s’aniran substituint pels actuals.

Vid. La notícia a TV3

La sèrie d’eurobillets Europa pretén ser més segura i evitar així les falsificacions. Per què han triat la figura d’Europa? Sabeu per què el nostre continent es diu Europa? Per què la nostra moneda és l’euro? Recordeu el mite d’Europa que hem llegit a Narracions de mites clàssics, a partir de les Metamorfosis d’Ovidi II 836-875? Voleu llegir el mite actualitzat?, en voleu conèixer la seva pervivència en l’art i en la literatura barroca espanyola?…

Com bé sabeu, el rapte d’Europa ja apareix en la moneda de dos euros grega:

Ara és el moment de saber qui és Europa en llatí i així quan tinguem els nous bitllets a les nostres butxaques a partir del mes de maig entendrem el perquè d’aquesta decisió del BCE! 

L’heu entès? Quines obres d’art heu reconegut? De quina època són? Quina és l’Europa dels eurobitllets? …

Ecce pictura XII. Quae fabula est?

Reprenem el fil amb aquesta imatge corresponent a un mite ovidià de la primera part de Narracions de mites clàssics.

Quan l’hagis endevinat i localitzat l’autor, el títol de la pintura i el museu on es troba, tot seguit has de fer en uns 120 paraules una crònica periodística de l’esdeveniment per entrar en directe a les notícies d’actualitat. Bona sort!

Ecce pictura X. Quae fabula est?

Aquest curs també reprenem el fil d’Ecce pictura (vid. les nou anteriors aquí).
Una vegada hàgiu reconegut el mite i l’artista d’aquesta pintura, n’heu de fer una recreació en forma de diàleg, un poema o bé una actualització del mite ovidià que heu llegit adaptat en la primera part de Narracions de mites clàssics. Que el déu missatger us guiï!

 

Narcís o l’amor a si mateix

bellesa enmirallada

Bellesa emmirallada, dibuix original de Valèria 5è EP

La fama de l’endeví Tirèsias era ben coneguda per tota Beòcia des que Júpiter li havia concedit la facultat de veure el futur quan Juno l’havia privat de la vista per haver revelat el secret del major plaer que senten les dones en els afers amorosos. Ell ho sabia bé perquè tot i que era home de naixement, durant uns anys havia estat dona per haver maltractat els cossos de dues serps. La gent anava a consultar-lo perquè les seves respostes sempre eren encertades. La primera que hi va anar va ser una bella nimfa, la blavosa Liríope que tenia un fill preciós, Narcís, i volia saber si viuria molts anys. L’endeví va vaticinar: ‘Si no s’arriba a conèixer’. El temps provaria la certesa d’aquesta resposta sense sentit.

Narcís ja tenia setze anys i gaudia d’una bellesa delicada. Molts joves i moltes noies el desitjaven, però tenia tanta arrogància que ningú no li havia tocat el cor. Un dia mentre caçava cérvols, el va veure la nimfa de veu sonora, Eco. Llavors tenia cos i no era només una veu; però, tot i que era molt xerraire només podia repetir les darreres paraules de tot el que li deien. Juno l’havia castigada perquè, sempre que podia sorprendre les nimfes amb braços de Júpiter, ella l’entretenia amb una llarga conversa i donava a les nimfes temps de fugir. Eco tan bon punt va veure Narcís se’n va enamorar bojament. Va començar a seguir-lo d’amagat; com més el seguia més s’encenia d’amor com quan s’inflama el sofre que recobreix els extrems de les torxes en contacte amb una flama. Ja no pot parlar, sols repetir mots. Narcís sentia remor i va dir: ‘Hi ha algú per aquí?, i Eco li va contestar: ‘Per aquí’. Ell, sorprès, no veu ningú i les frases que formula les rep com a resposta. Insisteix i exclama: ‘Aquí, reunim-nos!’, i Eco va repetir: ‘Reunim-nos!’ i va sortir del bosc i se li va tirar al coll, tal com desitjava. Ell fuig i li diu: ‘Treu aquests braços del meu coll; m’estimo més morir que unir-me a tu.’ Repeteix els mots i, en veure’s refusada, s’amaga al bosc, i avergonyida, viu des d’aleshores en coves solitàries. El seu amor, però, no desapareix i creix amb el dolor de sentir-se desdenyada; neguitosa, no dorm i s’aprima fins a esvanir-se en l’aire. Li queden la veu i els ossos; la veu roman i diuen que els ossos es van acabar transformant en pedres, per això ningú no la veu; però tothom la sent en les muntanyes. En ella sols hi viu un so, el que li donem perquè ens el retorni.

Així Narcís va jugar amb els sentiments d’Eco. Ho va fer també amb els d’altres nimfes i homes fins que una persona desdenyada, va suplicar a la dea Nèmesis, la dea de la venjança, que ell estimés i no fos correspost. Hi havia una font límpida, d’aigües resplendents com la plata, que mai ningú no havia tocat. Era tota envoltada d’herba, nodrida per la proximitat de l’aigua, i d’un bosc que no deixava passar el sol. Aquí un dia el noi es va allargassar, fatigat per la cacera i la calor de l’estiu i atret per la bellesa de l’indret i de la font. Es va apropar a la font per apaivagar la set, i va sentir créixer una altra mena de set; mentre bevia va quedar corprès per la imatge que veia i va enamorar-se d’un cos que sols és aigua. Esbalaït, es queda immòbil com una estàtua de marbre blanc de Paros. Contempla els seus ulls, els seus cabells, les seves galtes imberbes, el seu coll d’ivori, la gràcia de la seva boca i aquell rubor que es barreja amb aquella blancor de neu. Admira sense saber-ho el que els altres havien admirat. Es desitja a si mateix tot ignorant-ho. Fa petons a la font enganyadora sense reeixir-ne, vol abraçar i no pot atènyer res. Busca el que no és enlloc.

Ja no vol menjar ni pot dormir. Estès damunt l’herba, contempla amb un esguard insaciable la imatge il·lusòria i se sent morir per uns ulls que són els seus. Es plany per desitjar alguna cosa que no pot aconseguir, tot i que sembla que té a prop. Sols l’aigua els separa. La imatge també el desitja, li estira els braços, el mira, li somriu, li plora, li mou la boca… fins que se n’adona que s’ha enamorat d’ell mateix reflectit en l’aigua. Es vol separar del seu cos per poder-lo abraçar. Es vol morir, però no suporta pensar que amb ell també morirà la seva pròpia imatge. Plora i les seves llàgrimes en caure mouen l’aigua i la figura reflectida s’enterboleix.

_ On fuges? Queda’t, no m’abandonis. Almenys, deixa’m veure el que no puc tocar.

Va amollar el seu vestit i es va colpejar el pit amb les mans blanques com el marbre. La seva pell blanca enrogeix, com els fruits que són blancs per un costat i vermells per l’altre o els grans de raïm quan canvien de color i es tenyeixen de porpra. De nou, es veu reflectit en l’aigua, tornada altre cop nítida, i ja no ho pot aguantar, devorat a pleret per un foc interior. Consumit per l’amor, defalleix i es desfà com la cera groguenca amb una flama suau o el gebre del matí amb l’escalfor del sol. Quan Eco el veu, malgrat el ressentiment, es va entristir i repetia els ais que ell deixava anar. L’últim mot de Narcís, abans que la mort l’embolcallés, va ser un adéu per a aquesta imatge tan estimada i desitjada, que és la seva; i Eco també va repetir: ‘Adéu!’.

En els estatges infernals, continuava emmirallant-se a les aigües de l’Estix.

Els déus van transformar el cos del dissortat Narcís en una flor groga al mig, envoltada de pètals blancs, el narcís. Des d’aleshores, trobem aquesta flor als marges dels estanys, vinclada sobre l’aigua.

Adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi (Narracions de mites clàssics, de M. capellà ed. Teide)

 

Què n’opines d’aquest mite? Què és un narcisista? En coneixes algun? Ho ets tu? Esmenta’n la seva pervivència (ara segur que ho encertes!) o fes-ne una recreació o actualització

Potser ara ha arribat el moment de llegir el mite en llatí en aquesta adaptació del grup Galatea aquí.

Responde Latine:

* Quis erat Narcissus?
* Quis erat Echo?
* Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat?
* Quis est Iuppiter?
* Et Iuno, quis est?
* Ubi Narcissus suam imaginem videbat?

Ecce pictura VIII. Quae fabula est?

Reprenem el nostre bell costum de les recreacions, tot  continuant la lectura de la segona part de Narracions de mites clàssics. Observeu la il·lustració, deduïu el mite ovidià i feu-ne una actualització en forma de diàleg.

Bona sort i que l’amor sempre us sigui correspost!

eccepictura8-2

“Ovidi per parelles”, adaptació curricular i atenció a la diversitat

Ovidi per parelles és l’adaptació del treball dels mites d’Ovidi, a partir de Narracions de mites clàssics, pels alumnes de quart de llatí que davant la impossibilitat de fer el treball de la guia de lectura Propostes de treball (pàgs. 191-201 versió en català; 203-213 en castellà) i no volent excloure’ls d’aquesta tasca, els vaig demanar una altra activitat i el resultat és espectacular. Aquí el teniu i aviat hi jugarem per tal de comprovar si realment sabeu en què es transformen els personatges dels mites ovidians.

Ovidi per parelles recull els mites de la primera part de les Narracions de mites clàssics ja que l’Hugo i l’Alexander finalment els han agafat al PQPI i ens han deixat però els tindrem sempre ben presents amb aquest joc de cartes per parelles que m’han regalat i que el Lucas amb l’ajut d’en Ricard, quan calgui, continuarà.

Les imatges són totes elles extretes d’internet, amb llicència Creative Commons, després d’haver fet una recerca exhaustiva i no pas per imatges del Google. El treball, com bé sabeu, el van fer majoritàriament en hores de classe i des del meu ordinador; també vàrem sentir com imprimien les imatges, els vàrem veure retallar, plastificar i tornar a retallar; també els vàrem veure aparellar mite i transformació, equivocar-se i tornar a buscar. Recordeu que la intenció d’Ovidi al principi de les Metamorfosis era precisament aquesta:

In noua fert animus dicere formas corpora.

Ara, però, ha arribat el moment de que nosaltres continuem amb el joc. En Lucas, ja sol ja amb en Ricard, ens farà aquest trimestre els mites de la segona part de Narracions, transformacions en plantes (per cert, en el vídeo heu vist com ja n’hi ha un, quin?) i el tercer el de la tercera part, transformacions en pedra. Entre tots i totes hauríem d’establir com jugar-hi, és a dir escriure les regles del joc i quan ho tinguem hi jugarem. El requisit màxim és demostrar que sabem els mites ovidians recollits en les Narracions de mites clàssics (ed. Teide) i que sou capaços d’explicar-los una vegada heu unit l’obra d’art (també es podria identificar) amb l’animal, planta o pedra resultant de la transformació.

N.B.: L’enhorabona Lucas, Hugo i Alexander! Us desitjo bona sort en trobar el vostre camí! Tot és possible si un s’ho proposa.

Ecce pictura VI. Quae fabula est?

Reprenem la bella tradició del curs passat (Ecce pictura I, II, III, IV, i V), acompanyada de la lectura de Narracions de mites clàssics, d’endevinar la història mitològica que amaguen les pintures, esbrinar-ne l’autor, època… per acabar-ne fent una recreació literària pròpia.

 Quae fabula est in hac pictura?

No us oblideu de fer-ne una bella recreació literària!

Cada setmana, un mite ovidià!

Comencem avui un bell i vell costum de portar llegit a classe un mite ovidià a partir de l’adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi, Narracions de mites clàssics, ed. Teide 2007 (no us confongueu i  si l’heu de comprar porteu la versió en català.) Qui el portarà ben preparat i ens l’explicarà a classe? En parlarem, el posarem en comú, intercaviarem la seva pervivència i en deixarem constància per escrit. A partir d’aquí, seguint com a punt de referència les Propostes de treball que hi ha al final del llibre de lectura, en triareu un i agafareu idees per fer-ne un muntatge audiovisual, una recreació literària o el que sigui. Es valorarà també l’originalitat i la creativitat que hi poseu. Els amics de El vaixell d’Odisseu de l’escola Vedruna fins i tot n’han fet una desfilada!

Posem fil a l’agulla amb Licàon. Alguns encara no teniu el llibre i per no endarrerir-nos en la programació de curs, us en faig cinc cèntims aquí:

Licàon

Un dia, Júpiter, el déu dels déus, va deixar l’Olimp i va baixar a la terra, disfressat d’home. Un horabaixa, a punt de fer-se de nit, va arribar a la casa inhospitalària del tirà de l’Arcàdia, de nom Licàon. Va entrar al seu casal, tot presentant-se com a déu. El malvat Licàon no s’ho va creure, tot i que la gent ja havia començat a pregar, i es va riure de les pietoses ofrenes ofertes. Aquella nit, havia planejat de matar l’hoste, mentre hagués dormit desprevingut, per demostrar que era mortal; però no en va tenir prou amb aquest pla. Abans li va servir un festí a taula amb carn humana d’un ostatge. El gran Tonant se n’adonà i, horroritzat, va esfondrar sobre el seu amo impiu la casa. Licàon, aterrit, va fugir al camp; va començar a udolar i de la seva boca ja no li va sortir paraula, tot i que debades intentava parlar. El seu instint criminal el va menar a atacar els ramats i a delir-se per la sang. La seva roba es va transformar en pèl, els seus braços en potes; esdevingué un llop. Conservà, però, de la seva anterior faiçó els mateixos pèls grisencs, la mateixa expressió violenta, els mateixos ulls brillants; era tan ferotge com abans.            OVIDI, Metamorfosis (adaptació M. Capellà)

Preguntes de la Guia de lectura:

1. En l’edat de ferro es cometien crims de tota mena. Els valors positius (veritat, modèstia, lleialtat,…), van donar lloc a l’engany, el frau, la traïció, la desconfiança, la impietat… Davant aquesta creixent degeneració del gènere humà, què decideix fer Júpiter? Quan ho decideix?

2. Júpiter baixa de l’Olimp, tot agafant forma humana. Quin nom rep la capacitat que tenen els déus de transformar-se en humans? Saps com es diu en grec ésser humà? A on va? Qui era Licàon?

3. Licàon no sols pretenia matar Júpiter de nit per comprovar si era un déu sinó que va gosar servir-li a taula carn humana. Quin doble càstig li imposa Júpiter per haver infringit les normes de l’hospitalitat? Quines traces de la seva antiga ferocitat conserva?

4. El mite de Licàon ha gaudit d’una llarga pervivència en el llenguatge, la literatura, el cinema, la música… Entre tots i totes a veure si aconseguim conèixer-la.

5. Us recomano dos apunts d’Aracne, fets per alumnes del Cristòfol Ferrer: una recreació literària del mite i un muntatge audiovisual. Què us ha semblat?

6. Qui vol saber-ne més i fa recerca? Aquest apunt del company de Canàries Ricardo L. Rodríguez Jiménez us pot ser de gran utilitat.

 

De Ovidio poeta

Publi Ovidi Nasó va néixer a Sulmona, una ciutat del centre d’Itàlia, el vint de març del 43 aC; era, per tant, contemporani del gran poeta Virgili. Pertanyia a una família benestant de l’ordre eqüestre que l’envià a Roma per completar la seva educació i formar-se en l’art de la retòrica. Va fer un viatge d’estudis a Grècia i va visitar Egipte, Àsia Menor i Sicília. De tornada a Roma, va exercir alguns càrrecs públics, però aviat es consagrà íntegrament a la poesia. Va pertànyer al cercle literari de Messala, grup que no compartia els objectius polítics de l’emperador August. Allà va conèixer altres poetes de l’època, entre els quals cal destacar Tibul i Properci, que van influir en la seva poesia. Aviat Ovidi es va convertir en un poeta d’èxit, fins que August va desterrar-lo, l’any 8 dC a Tomis (l’actual Costança, a Romania), que llavors era una colònia romana situada a la riba occidental del mar Negre, un lloc inhòspit per a un romà. Les causes del desterrament mai no han estat clares. El mateix Ovidi hi fa referència i esmenta un error i un poema obscè. Sembla que l’error té a veure amb el fet que es va veure implicat en una conspiració de la família imperial sobre la successió d’August, o bé amb els adulteris de les dues Júlies, la filla i la néta de l’emperador, totes dues també desterrades. Pel que fa al poema, es tracta de l’Art amatòria, que pel seu contingut eròtic i sensual va molestar August, que intentava reconduir la societat de l’època cap als valors tradicionals romans. August mai no va perdonar Ovidi, que va morir a l’exili, l’any 17 o 18 dC.

OBRA


La major part de les obres d’Ovidi pertanyen al gènere de la poesia elegíaca, escrita en dístics elegíacs (un hexàmetre i un pentàmetre), i les seves composicions expressen els seus sentiments més íntims, com ara la pena, l’amor, la tristesa, l’enyorament… També va escriure poesia èpica, escrita en hexàmetres.

La seva primera obra és un recull de poemes amorosos, els Amors, que canten les relacions del poeta amb una tal Corinna, un personatge fictici que pren el nom de la poetessa grega de Tànagra. Les Heroides són vint-i-una cartes, quinze escrites per heroïnes mítiques als seus amants absents. L’Art amatòria és un poema didàctic per a amants; la seva temàtica s’ha posat en relació, com hem vist, amb les causes que van motivar el seu desterrament. També va escriure Receptes de bellesa, un curiós receptari de bellesa femenina, i Remeis a l’amor, on explica com un es pot defensar de la passió amorosa i els mals d’amors.

De la poesia elegíaca, Ovidi va passar a la poesia èpica. Aquest cop de timó el va portar a la mitologia grega i a les antigues tradicions romanes; va compondre dos grans poemes didàctics: les Metamorfosis  i els Fastos, un poema inacabat, a causa del seu desterrament i posterior mort, sobre les festes del calendari romà.

Recordeu Narracions de mites clàssics? És una adaptació de les Metamorfosis, de fet, el poema més important d’Ovidi, acabat el 7 dC, just un any abans de ser desterrat. És una obra sensual i imaginativa. Ovidi volia que fos immortal i, de fet, ha esdevingut l’obra mestra de la poesia narrativa universal. Les Metamorfosis formen un conjunt de quinze llibres, escrits en hexàmetres, amb unes dues-centes cinquanta llegendes mitològiques que se succeeixen, sense pausa i per imperatiu literari, en el temps des dels orígens del món fins a la l’apoteosi i transformació de l’ànima de Juli Cèsar en estel. L’argument comença amb l’ordenació del caos inicial, la creació de l’univers i l’aparició dels déus i dels homes; continua amb la victòria dels déus olímpics contra els gegants; el diluvi universal; el mite de Deucalió i Pirra, els únics humans supervivents; i a partir d’aquí se succeeixen un reguitzell d’històries mitològiques i metamorfosis relacionades amb divinitats, herois i mortals que es transformen en animals, vegetals i minerals. I així fins a arribar a les vicissituds de la guerra de Troia i, després de la destrucció de Troia, amb l’arribada de l’heroi Eneas a Itàlia, continua amb el cicle de mites romans fins a la deïficació de Juli Cèsar. Cal cercar les fonts mitològiques d’Ovidi en tota la tradició literària anterior: Homer, Hesíode, els poetes tràgics grecs i els hel·lenístics Teòcrit, Apol·loni de Rodes i Cal·límac. Les metamorfosis ja eren un tema conegut en la literatura grega, però s’havien desenvolupat com a relat autònom sobretot en Nicandre de Colofó (segle III aC) i en Parteni de Nicea (segle I aC). Segons Ovidi, les Metamorfosis era una obra inacabada. Considerava que el text no estava del tot polit fins al punt que va decidir cremar el manuscrit de l’obra abans de partir cap a l’exili. El poema es va poder publicar a partir de les còpies que els seus amics havien conservat.

En el seu viatge a l’exili, torna a l’elegia tot abandonant la temàtica amorosa, i comença a escriure Tristes, cartes sense un destinatari determinat, que contenen passatges autobiogràfics. Les Pòntiques són un grapat d’elegies de súplica, de nostàlgia, adreçades a parents, a amics, a l’emperador i a personatges ficticis per tal d’implorar el perdó d’August i del seu successor Tiberi. Va escriure altres obres, entre les quals cal destacar Ibis, una invectiva plena de mitologia contra un enemic anònim al qual acusa de ser el responsable dels seus infortunis, i Halièutica, un tractat d’autoria discutida sobre els peixos i la pesca.

Gràcies a la seva fama, la seva obra, variada i amplíssima, s’ha conservat pràcticament sencera. Entre les obres perdudes, cal destacar una tragèdia, Medea. Ha aconseguit amb escreix, allò que desitjava al final de les Metamorfosis “Viuré en la fama per tota l’eternitat, si és que són certs els presagis dels poetes”.

RESPONDE LATINE: De Ovidio poeta

1. On i quan neix Ovidi?

2. On va anar a estudiar?

3. Què li deia el seu pare, quan Ovidi volia estudiar ars poetica, en comptes d’ars oratoria?

4. Quins poetes va conèixer Ovidi a Roma?

5. Quines obres va escriure i de què tracten?

6. Qui el va desterrar i per què?

7. Quines obres va enviar als seus amics  des del seu exili?

8. Quan i on va morir?