Aquest curs també reprenem el fil d’Ecce pictura (vid. les nou anteriors aquí).
Una vegada hàgiu reconegut el mite i l’artista d’aquesta pintura, n’heu de fer una recreació en forma de diàleg, un poema o bé una actualització del mite ovidià que heu llegit adaptat en la primera part de Narracions de mites clàssics. Que el déu missatger us guiï!
El dibuix es correspon al mite de Io, un amor de Zeus, en que la Io es transforma en vedella blanca i es enviada a Argos, un gegant amb cent ulls, que es adormit per Mercuri.
Els ulls que hi han al dibuix significa que va ser venerada a Egipte com la deessa Osiris.
Fantàstic, Zicora! L’has encertada! Ara us falta endevinar el nom de l’artista! Potser en el mur del Facebook Fildelesclassiques Aracne hi trobareu obres de la mateixa artista. Mentrestant ja podeu anar trenant l’actualització d’aquest mite! Ja tinc ganes de llegir les vostres recreacions!
L’artista ès Susan Seddon.
Gràcies al fil de les clàssiques del Facebook ho he trobat, tal com has dit tu Lida!
Per cert, m’agraden molt el tipus de pintura, els cuadres que fa aquesta artista són impresionants!
Salve!
El nom de l’artista, és Susan-Seddon- Boulet! 😉
susan sedon es la que va fer la pintura
És una obra de Susan Seddon-Boulet, on es representa el mite de Io, que era la docella de Argos, filla de Ínaco, sacerdotisa de Hera, i amant de Zeus.
Salveeee. 🙂
Per cert, ja he trobat el autor del cuadre, es Susan Seddon Boulet.
Valeee.
Salve!
És un quadre que representa el mite de Io i el seva autora és Susan Seddon-Boulet.
Estic preparant una nova recreació d’aquest mateix mite amb intervencions poètiques per part dels personatges 😉
Vale 🙂
Salve!!!
Aquesta obra va ser feta per Susan Seddon-Boulet, ho he trobat gràcies al Facebook, en els enllaços que anaves penjant.
Aquest quadre representa el mite, que aquest correspon al de Io que era l’amor de Zeus que es transforma en vedella i és enviada a Argos.
Vale!!!
La seva autora és Susan Seddon-Boulet correspon al mite de Io.
El quadre correspon al mite de l’amor entre Júpiter i Io. Al quadre també surt representada una vedella (animal en que es converteix Io per càstig de Juno) i mil ulls, que són els que posa Juno a la cua del paó, el seu animal preferit.
El mite de Io
Hi havia una vegada una donzella que es deia Io, vivia a Argos i era sacerdotessa de la deessa Juno.
Io tenia setze anys, no era baixeta però tampoc massa alta. No era prima, però tampoc grassa. Però això sí, inexplicablement resultava ser la noia més bella d’Argos.
El seu cabell era marró com la fusta dels arbres, però era suau com les seves fulles. Era ondulat i les seves puntes li arribaven fins al pit. Els seus ulls eren mel, grans i expressius. La seva pell era clara com el cel a primeres hores del matí.
Era filla del riu Ínac, d’ell va heretar la dolçor i la puresa de la naturalesa.
Io era una gran amant de la natura, de fet només creia en l’amor d’allò pur, sense contaminació en el vici i la luxúria. Io era feliç acariciant les aspres escorces dels arbres, sentint les pessigolles de l’herba fresca, respirant aquell aroma d’humitat, trepitjant amb les seves sandàlies les branques i fulles despreses dels arbres a la tardor… Aquests eren els pilars de la felicitat d’Io.
Un dia, el poderós déu Júpiter va veure la jove Io passejant pels seus racons del bosc preferits. El déu del tro se sentí atret immediatament per la bella sacerdotessa.
Al dia següent, quan Io es trobava en el punt més incert i amagat del bosc, Júpiter creà una espessa boira que va cobrir tot el cel, envoltant Io en un ambient màgic i tenebrós.
– Veniu aquí, sacerdotessa,
vos que sou delicada com una princesa.
– Qui sou? Qui em parla?
Faci el favor de sortir d’on s’amaga!
– Sóc boira, sóc intangible,
sóc el déu Júpiter, encara que no sigui creïble.
Des d’allà dalt, des de l’Olimp,
vaig veure el teu rostre tan bonic.
– Què voleu de mi, Senyor?
No puc donar-vos el meu amor!
No veieu que sóc sacerdotessa, sóc pura,
“deixi’m en pau” el meu cor li murmura.
– Cap mortal és digne de la teva bellesa,
només el major déu dels déus, ingenua joveneta.
I dit això, el déu Júpiter abusà de la verge Io, treient-li la seva puresa, la seva innocència: el bosc la mirava amb uns altres ulls. Els arbres es tapaven amb les seves branques: no ho volien veure. Io tampoc ho va voler mirar: s’avergonyia d’aquella tan desagradable situació.
Juno va tenir un pressentiment, tenia la sensació que el seu espós ja havia tornat a fer de les seves. Decidí baixar a la terra.
A mesura que la dea del matrimoni s’anava apropant, Júpiter sentia la seva presència cada cop més forta. Júpiter transformà Io en una blanca i formosa vedella. Io no entenia què passava, se sentia estranya: per què estava de quatre potes? Per què de sobte se sentia tan pesada? La innocent Io no es veia, ignorava la metamorfosi que havia patit.
-Oh, Júpiter, déu dels llamps, estimat,
ja has tornat a seduir una joveneta contra la seva voluntat?
– No, Juno, deessa del matrimoni, pots veure la donzella?
Només hi ha aquesta bèstia, com vols que abusi d’una vedella?
– Si això és cert, que sigui meva,
només em pot pertànyer a mi, la millor de les vedelles.
Júpiter no tingué més remei que concedir la petició de Juno.
La dea va portar a l’espantada Io a Argos, un gegant de cent ulls. Ell sempre la vigilava, la portava a pasturar i la maltractava com a una bèstia més. Fins i tot les llàgrimes de la vedella havien perdut la dolçor.
Io va aprendre a dormir a terra, com a animal de quatre potes. Tenia por que el seu pare estimat la veiés amb aquell aspecte, amb aquelles doloroses ferides, amb aquells ulls que semblaven de mel passada.
Però un dia, quan s’apropà al riu a beure aigua, el seu pare, el riu Ínac la va veure:
– Io, la meva filleta,
què han fet de tu, dolça cirera?
Abans eres una sacerdotessa noble i delicada,
ara ets una bèstia salvatge i descontrolada.
Des que eres petita, volia per a tu un bon casar,
però tan sols podràs ajuntar-te amb un bou, i una fera engendrar.
Ho sento, no puc seguir sent el pare d’una vedella. T’estimo, petita.
Io intentà pronunciar un “pare, queda’t, no em deixis”, però en comptes d’això, sortí un mugit.
Júpiter no podia contemplar el patiment d’ Io, així que envià el seu fill Mercuri a assassinar al gegant Argos.
El déu Mercuri aconseguí que Argos s’adormís amb la seva música, així tancant tots els seus ulls. Llavors li tallà el cap.
Quan Juno s’assabentà de la mort del vigilant, encara s’enfadà més amb Io, i com a càstig li llançà tàvecs per tot el cos. La vedella sentí tanta picor i dolor que corregué per tot el món.
Una vegada arribà al riu Nil, parà, encara amb malestar i començà a plorar amb desesperació. Fins i tot les llàgrimes resultaven amargues!
– Oh, déu Júpiter! Què he fet jo?
Si us plau, concedeix-me el teu perdó!
Ho sento si no vaig voler donar-te el meu amor,
si és el que desitges, m’ofereixo a tu en ànima i cos.
L’escalfor del tro del déu, eixugà les llàgrimes d’aquest: una divinitat no podia plorar, no podia sentir-se emocionat. Però no s’ho pensà dues vegades i anà a rogar a Juno que parés de martiritzar Io:
– Deixa la vedella en pau,
prometo ser només teu, si us plau…
Juno se sentia gelosa per l’amor que sentia cap al seu marit que li era tan infidel. Ella mateixa sabia que aquella promesa mai no es compliria…
Juno va perdonar Io,
a canvi Júpiter li va fer un petó.
Io recobrà la seva imatge humana,
tot i que seguia estant embarassada.
La sacerdotessa a Egipte es va establir,
i un fill del déu, a cap de nou mesos va tenir.
El nen Èpafos es va dir,
i la valenta Io en la deessa Isis es va convertir.
Júpiter sovint la mira des de l’Olimp,
mentre busca una altra donzella per poder-se divertir.
Crec que aquest comentari és mereixedor d’un apunt a Aracne! A veure si algú s’anima o tu mateixa i en fas una il·lustració, una auca, un còmic o li poses veu!
Escrius molt bé, conrea aquest do!
Moltes gràcies, Margalida. Seguiré aprenent a escriure, crec que en aquesta àrea podré practicar força. 🙂
Podràs practicar tot quant vulguis!
Salve!
És un quadre que representa el mite de Io i la seva autora és Susan Seddon-Boulet.
El quadre correspon al mite de l’amor entre Júpiter i Io. En el que Io és converteix en vadella.
Vale!
Salve!
La autora d’aquesta obra és Susan Seddon-Boulet. La obra està relacionada amb el mite de Io.
Vale!
El déu Zeus se li presentava en somnis incitant a que li lliurés el seu cos en el llac de Lerna: «Oh verge de Júpiter digna i que feliç amb el teu llit, ignoro a qui has de servir». Quan la jove li va explicar això al seu pare, Ínaco va ser a consultar al oracle , que li va aconsellar que la expulsés de casa o Zeus aniquilaria amb el seu raig a tota la seva estirp. Ínaco va obeir i va fingir no saber res de la seva filla, però al poc temps es va penedir i va enviar a Cirno perquè la busqués. Aquest va arribar fins Caria , i en no trobar-es va instal · lar allí per por de tornar sense complir la seva missió. El mateix va ocórrer amb Lirco , enviat també per Ínaco i que va acabar habitant en Caria i casant-se amb la filla del rei Caune .
Mentrestant, Ío s’havia lliurat a Zeus, però van ser sorpresos per Hera, que vigilava el seu marit corcada per la gelosia. El déu, per salvar la jove, la va convertir en una vedella blanca. Hera li va exigir a l’espòs que la hi lliurés i va ordenar al gegant de cent ulls Argos Panoptes que la vigilés.
Però Zeus va encarregar a Hermes que rescatés a la seva estimada. El guio transformat en ocell fins l’arbre on Argos la tenia lligada i Hermes va dormir al guardià amb la seva flauta, matant-ho amb una pedra afilada quan es van tancar tots els seus ulls. En recompensa pels seus serveis Hera va posar els ulls del seu servidor a la cua del paó, el seu ocell favorit, i va clamar venjança. Va lligar a les banyes de la vedella un tàvec que la picava sense parar i que va obligar a Io a fugir corrent pel món sense rumb fix. Així turmentada va travessar el mar Jònic , que va rebre d’ella el seu nom, va recórrer Iliria , Tracia i el Caucas , on va trobar a Prometeu encadenat i va prosseguir per Àfrica, topant amb les Grees i les gorgonas .
El final del viatge va ser Egipte , on va trobar descans i va ser retornada a la condició de dona per les carícies de Zeus. Dels dos va néixer Èpaf , a la vora del Nil . Llavors Hera va ordenar als curetes que li portessin al nounat. Havent-ho aconseguit, van ser castigats per Zeus, que els va aniquilar per complir les cruels ordres de la seva esposa. Llavors va començar la segona peregrinació de Io, aquesta vegada a la recerca del seu fill. El va trobar per fi en Síria , on el alletava Astarté o Saosis , l’esposa del rei Malcandro de Biblos .
Ja amb el seu fill en braços, va tornar a Egipte, on es va casar amb Telégono , que governava llavors aquesta regió. Per això Epafo va arribar a heretar la corona del país del Nil, sent segons el mite el fundador de la ciutat de Memphis i l’ancestre comú dels libis, els etíops, i de gran part dels regnes grecs.
També Io era la ascendent de l’estirp dels bizantins, a través de Ceróesa , la filla que va tenir de Zeus en el lloc on posteriorment s’aixecaria aquesta ciutat.
Io va construir una estàtua de la deessa Deméter , que a Egipte era cridada Isis . Amb el temps ella mateixa va rebre aquest nom, i va acabar sent deïficada pel seu amant Zeus. Se li atribuïa un gran coneixement de les herbes medicinals, inclosa la de la immortalitat.
Míriam, com et trobes? Espero que estiguis millor. Aquí s’ha de fer una recreació del mite, no limitar-se a explicar-lo!
Ave!!
Ho sento pel retard Lida , espero que no torni a passar.
Aquest quadre és una obra de Susan Seddon Boulet.
Tracta sobre el mite del mite d’amor de Júpiter i Io.
Io era una bella princesa filla de Ínaco, rei d’Argos. La seva bellesa va captivar un cop més a Zeus, que es va transformar en una densa boira per capturar-la. Sorpresa per aquest fenòmen, Juno, l’esposa de Zeus, va acudir al lloc on hi havia els amants tenint el temps suficient Zeus de convertir la jove en vedella. Juno va desconfiar d’aquesta atractiva vedella pel que va demanar al seu marit com a regal. La deessa va lliurar la vedella a Argos, pastor que tenia cent parells d’ulls; Zeus va confiar al seu fill Hermes que matés el pastor, aconseguint dormir a Argos amb les monòtones notes d’un flabiol. Els cent parells d’ulls del pastor van ser recollits per Juno i col·locats a la cua del paó, el seu animal favorit.
La meva recreació és molt curteta, el deixo em dieu què us sembla i en tot cas, l’allargo.
-MMMUUU Pare, pare! Mira sóc jo, Io UUU.
-Quina vedella més bella. Què dius gemagant, bonica vedella?
-MMMUUU Pare sóc jo, ajuda’m. UUU.
-Bonica vedella, fas cara de preocupada.
-MMMUUU Pare, Juno m’ha convertit en vedella. UUU.
– Què dius bnica vedella? Tant de bo pogués entendre’t.
-MMMUUU Pare, no has canviat, sempre tant atent, si em poguessis entendre, només que em poguessis abraçar…UUU.
-Bonica vedella beu de la meva aigua que et relaxarà.
-MMMUUU Pare, necessito abraçar-te UUU.
-Bonica vedella para de jamegar, veure’t jamegar em deprimeix.
La vedella va començar a plorar, necessitava sentir la tendresa del seu pare i sentir-se consolada dins la seva desgràcia. Llavors a Io se li va acudir escriure-li al seu pare per pdoer entendre’s. Begué l’aigua del seu pare l’escupí a terra i entre llàgrimes va posar: Sóc Io!
Laura Luna!
M’agrdat la teva petita recreació, es molt bonica.Sincerament val la pena que la segueixes i poder gaudir-ne tots de la teva recreació, amb profunditat.
La veritat és m’he quedat una mica amb ganes de saber més, saps! És una recreació que explica una situació molt trista, que és molt maca d’explicar mitjançant la teva recreació tan bonica!
Tant per part de la informació del Ivan i la recreació de la Miriam, està molt bé!Noisss!! 😉
Ho sento molt Lida per el retràs.
El dibuix es correspon al mite de Io, un amor de Zeus, en que la Io es transforma en vedella blanca i es enviada a Argos, un gegant amb cent ulls, que es adormit per Mercuri.
Io era una bella donzella filla de Ínaco, rei d’Argos. Zeus que se sentia atret per aquesta nimfa, va convertir-la en vedella per enganyar la seva esposa Juno, però ella no se’n va refiar i va demanar-li que li regalés la vedella. Zeus ho va fer i Juno va encarregar a Argos que la vigilés. Zeus va manar al seu fill Hermes que matés el pastor, aconseguint dormir a Argos amb les monòtones notes d’un flabiol. Els cent parells d’ulls del pastor van ser recollits per Juno i col·locats a la cua del paó, el seu animal preferit.
Laia, ara has de fer-ne la recreació.
Com cada dimecres, em trobava estudiant dins la biblioteca, no és que m’agradés anar-hi però si volia aprovar les mates ho hauria de fer fins a finals de curs, i tampoc em desagradava perquè podia passar més de dues hores amb la persona que m’havia robat el cor, feia més de dos anys que li anava al darrera però ell no em feia ni cas, fins les tres últimes setmanes que era jo la que no li feia cas a ell, la veritat és que no volia que s’adonés que em moria de ganes per poder estar al seu costat.
Un dia, sobre les 8:30, hora en la que solia sortir de la biblioteca per anar a casa, el vaig veure a fora.
El cor em bategava molt ràpid i a la mateixa vegada molt fort, em va somriure i em va dir que anés a fer una volta amb ell, sabia que me n’havia d’anar a casa, però, si li deia que no m’arrepentiria tota la vida, així que vaig acceptar.
Vam anar a un parc i vam estar parlant i fent-nos bromes. Fins que de cop, es va posar seriós, em va posar una mà a la galta i es va apropar a mi tancant els ulls, sabia que passaria al cap d’uns segons, així que vaig tancar els ulls per poder disfrutar d’aquell moment tan especial, es quedaria gravat en el meu cor per sempre. Va ser meravellós, mai havia sentit aquella sensació de sentir-me plena de vida i de felicitat. Vam estar així com dues hores, però, per mala sort era la hora de tornar a casa, sabia perfectament que els meus pares em castigarien per tota la vida, però realment no m’importava em sentia molt feliç i per res del món em penedia. Em vaig despedir d’ell i vaig posar rumb a casa.
La veritat que no em feia molta gràcia tornar a casa sola i ademes a aquelles hores de la nit, vivia en una casa una mica apartada del poble, havia de caminar per un passeig que la majoria del temps estava desert, sense ningú.
Em vaig posar els auriculars amb la meva música, i em vaig calmar a mi mateixa, anava pensant en lo rapid que havia passat tot, no semblava real, però si era un somni no volia despertar-me, de cop vaig tenir la sensació de que algú em seguia, em vaig donar la volta però no vaig veure ningú. Em vaig quedar una mica més tranquila. Així que vaig seguir el meu camí, però un altre cop aquella sensació tan estranya que em pujava per l’esquena. Vaig decidir caminar una mica més ràpid, fins que em vaig posar en silenci la música, i vaig sentir passes darrere meu. El cor em bategava molt fort, en menys d’un segon estava morta de por, vaig començar a córrer i les passes cada cop eren més fortes i les sentia més aprop de mi, fins que algú em va agafar del braç i em va llençar al terra, no sabia qui era, estava tot de negre, cosa que em va fer encara més por.
En el cap em deia a mi mateixa que corrés, que pensés alguna cosa per sortir d’allà. Ell es va posar sobre de mi, llàgrimes queien sense parar per la meva fina i blanca cara. Em va començar a tocar i jo només podia cridar amb la poca veu que em podia arribar a sortir.
De cop, em va venir al cap la meva família, els meus amics, el moment tan especial que havia viscut fa pocs minuts, i em vaig omplir de forces i li vaig donar una patada tan fort com vaig poder. No m’ho vaig pensar dues vegades, i vaig començar a córrer tot el máxim que les meves cames em permetien, no tenia suficient valor com per mirar enrrere, així que jo nomès vaig endinsar-me a dins del bosc que cada dia veia com un bosc més, però en aquest moment el veia com la meva única salvació. No em vaig parar ni un segon em pensar-m’ho, així que corrents vaig endisar-me, només veia arbres immensos, i els passos del l’home que em perseguia es feien més propers.
Vaig trobar un arbre amb un tronc immens i vaig córrer fins a ell per amagar-me, de sobte vaig veure una vedella que em va espantar però va sortir de l’amagatall i se’n va anar corrents mentre jo em vaig quedar allà.
El cor em bategava molt fort, les llàgrimes sortien soles, i l’aire em faltava. Van passar com 20 minuts, i no vaig veure per enlloc aquel home que tant de por li tenia. Vaig suposar que es deuria de pensar que em vaig transformar en vedella. Vaig anar corrents a casa, no volia saber si encara estava l’home per allà o no.
Vaig obrir la porta de casa i els meus pares m’esperaven amb cara de pocs amics, em vaig llençar als braços d’ells i els vaig abraçar molt fort.
Em van castigar , però mai més no tornaré per aquell camí que em pensava que seria l’últim.
Jo dormia profundament quant de sobte el vaig veure a un dels meus somnis..ell volia tenirme entre els seus braços,estimar-me com no havia fet mai amb ningu..em vaig despertar corrents i vaig trucar a les meves amigues, els hi vaig explicar el meu somni i elles sense dubtaro ni un moment em van dir que ho fes..jo no estaba segura perque ell tenia parella pero em va prometre que no senteraria…
Al dia seguent vaig anar a parlar amb ell i entre abraçada i abraçada em deia que m’estimava mes que a ningu.
Jo temia que la seva parella senteres per aixo vaig correr sense parar i no el vaig tornar a veure
Salve Lida!
Aqui tens la meva recreació:
Ja fa molt de temps, hi havia un rei molt poderós anomenat Ínac. Era un home bo i generós que governava el seu regne, Argos, amb molta saviesa i justícia. Tractava amb molt respecte als seus súbdits intentant que aquests estiguessin satisfets. Ínac estimava a la seva esposa Mèlia. Però no tant com estimava a la seva dolça filla Io. Era una noia molt bonica, la enveja de totes les donzelles del regne. També era el desig dels joves més atractius. Com més creixia la seva filla, més gran era l’afecte que li tenia el seu pare i més gran era la gelosia de la seva mare, que és passava les nits en vela pensant perquè estimava més a la seva filla que a ella. Mèlia era famosa per la seva bellesa però també per el seu fort caràcter. Poc a poc, la seva gelosia es va anar convertint en odi i la reina va decidir lliurar-se de Io.
Primer se les va arreglar perquè Júpiter sapigués de la existència de Io, perquè sabia que no es resistiria a la seva bellesa i cometria una infidelitat a la seva esposa Juno. Tal i com havia previst Mèlia, Júpiter, després de ser informat de la bellesa d’aquesta joveneta, va baixar al bosc. on Io estava recol•lectant fruits silvestres. El deu ho va cobrir tot amb una espessa boira i va violar la jove contra la seva voluntat. Llavors, la reina avisà a Juno de la infidelitat del seu marit i aquesta baixa a la terra enrabiada. Però quan va localitzar a Júpiter no hi havia rastre de la jove amb la que li havia estat infidel, només hi havia una bonica vedella blanca. La dea sospitava que la vedella tenia relació amb la infidelitat, i va demanar al seu marit que se la regalés. Aquest no va tenir altre remei que donar-li l’animal. Juno va ordenar a Argos, un gegant amb cent ulls, que vigilés la vedella i la mantingués presonera.
Va passar una setmana i el pare de Io, en veure que aquesta no tornava, va començar a preocupar-se i enviar soldats a buscar-la per tot el regne. Van estar mesos en la seva busca, però mai ningú la va trobar. El rei no menjava i no dormia. No tenia salut suficient per governar el regne. La única que no s’havia entristit de la desaparició de la princesa era la reina Mèlia. Però a mesura que passaven els anys, aquesta s’adonava que per molt lluny que estigués la seva filla, l’amor de Ínac seguia preferint a Io abans que a ella. I va veure que l’únic que aconseguiria era fer que el seu espòs acabés morint.
Va anar a parlar amb Júpiter i li va demanar la llibertat d’Io. Aquest, que sabia la situació de la noia va enviar al seu fill Mercuri a matar a Argos. Li va tallar el cap. La dea Juno va agafar els seus cent ulls i els va col•locar a la cua del paó. La vedella va aconseguir escapar de Juno mentre estava distreta amb els ulls del gegant. Va arribar al seu castell i va provar d’entrar. Una criada la va veure i la va fer fora. Es va endinsar altre cop al bosc i es va topar amb el seu pare, que s’havia anat de caça per distreure’s i no pensar en la seva filla. Ío va córrer cap a ell, però aquest no la va reconèixer. Després d’intentar fer-li saber que era la seva filla, es va rendir i va decidir marxar per sempre.
Va viure al bosc per amagar-se de Juno fins que un dia, la dea la va localitzar i la va torturar. Júpiter va demanar a Juno una mica de pietat i aquesta va cedir. Io va recuperar la seva forma humana. Es va dona compte de que estava embarassada i no va tornar al seu regne per por al rebuig del seu pare ja que ha perdut la seva puresa. Es va traslladar a egipte on viu amb el seu fill, Èpafos.
Vale!
Tot va començar quan Io, una jove de setze anys molt maca, havia desaparegut. Era l’enveja del poble, de totes les seves amigues i les xicotes del seus amics. Era una noia que havia tingut greus problemes familiars, la seva mare havia mort i s’havia quedat el càrrec del seu pare, Ínac. La seva família estava molt sobre d’ella perquè no volien que patís més. Tenia un novio que era molt simpàtic però massa gelós.
Io feia dues setmanes que estava desapareguda. Era l’única filla que tenia Ínac i per desgracia l’únic que li feia continuar endavant. Tothom la buscava i ja no sabien que més fer. El seu pare no parava de plorar i cridar el seu nom per el carrer:
-IO,IO,IO,IO! Filla meva, diga’m on estàs, sisplau, Déu dóna’m alguna senyal.
La gent del poble quant veia a Ínac pel carrer, una figura, pàl•lida, trista, sense ganes de viure,… li donaven esperances de que Io seguia viva.
Al dia següent, quan Zedis, el cosí de Io, anava a casa del seu oncle Ínac, es va trobar un tros de roba de Io tirat, al costat del portal del seu novio. Se li feia estrany trobar-ho allà i va decidir investigar. No s’ho va pensar més i va córrer escales a munt a veure si estava amagada allà. Va tocar el timbre un munt de vegades i fins i tot va colpejar la porta amb la mà No s’havia el que feia. Fins i tot la ma se li va tornar vermella i els dits de color lila, amb blaus. Els veïns van sortir i es van quedar mirant el que feia Zedis però ningú deia res. Es va quedar un parell de minuts i de sobte, quan va pensar en anar-se’n, algú va obrir la porta poc a poc. En girar-se, Zedis va veure una noia amb la cara coberta de vendes. Al principi es va espantar, però la noia, en veure que Zedis s’havia donant compte de que l’estava mirant, li va dir en veu baixa:
-Ajuda’m! – tot seguit va tancar la porta.
V provar de trucar al timbre, però ningú no li va obrir. Va sortir d’aquell pis i se’n va anar a casa del seu oncle amb dubtes. Al arribar a casa del seu oncle, li va obrir la porta la Esmeralda, la veïna del costat que havia portat un estofat el seu oncle. Quan va entrar es va trobar el seu oncle sentat al sofà plorant amb abraçant la foto de Io. El seu nebot Zedis el va consolar com va poder. El sortir de la veïna de casa , li va explicar el que va veure en aquell pis el seu oncle. De que havia vist una figura que s’assemblava a la seva cosina i que tenia el roste embenat amb una venda.
El escoltar aquelles paraules el seu oncle, es a posar dret va agafar el seu abric i va sortir de casa i el seu nebot perseguint-lo. Pel carrer s’escoltava com Ínac, el pare, estava cridant el nom de novio de la seva filla, com aquell noi tant amable i bon nen que aparentava havia fet algú com allò. Zedis no sabia on el seu oncle anava el veure que anava a cami de comissaria, va veure que Jusnir, el novio de la seva cosina, anava per el carrer. Va agafar el seu oncle per el braç i li va dir que estava allà aquell malparit. El van perseguir i van deixar la comissaria de banda. Van veure que portava una bossa d’escombraries a la mà i alguna cosa més. Van témer lo pitjor, van esperar fins qe va entrar el pis i Ínac va agafar el mòbil de la butxaca del seu abric i va trucar el comissari Eneude.
Li va explicar tot en cinc minuts, van trigar. Van veure com Jusnir estava treien un bossa d’escombraries molt gran, van témer lo pitjor. Ínac en veure allò i Zedis van cridar, parat malparit que fas. Jusnir en veure allò va deixar aquella bossa al terra i va córrer cap el seu cotxe Ínac.
En veure que a aquella bossa hi havia algú, que s’estava movent, es va espantar. i va obrir la bossa. Va trobar a la seva filla tapada amb una venda tot el cos i que no podia respirar. En veure allò es va posar a plorar i a donar petons a la seva filla, la policia havia arribat tard. Els senyors de la ambulància estaven corrents per veure si li estaven tots bé ,a Io la van agafar i li van donar una bossa d’oxigen. Els policies venient corrents i de sobte veuen que Zedis estava ferit dos carrers avall,havia fugit Jesnir. La policia va anar darrere de Jesnir però ni rastre.
Al cap de mesos Io es trobà embarassada de Jesnir, aquell ser tan miserable que la volia matar per por de que digues a la policia que l’havia violat i secuestrat. Io es va trobar embarassada va voler avortar perquè aquell fill no serià el fruit del seu amor ,sinò fruit de una malson.
Espero que gaudiu d’aquesta recreació pensada actualment! 😉
Vaig quedar amb una amiga de la infància i vam començar a recordar petits episodis de la nostre vida, de cop, ens vam recordar d’una nena de cabells rossos i llargs amb les galtes rosades que ens feia companyia a les hores de pati, vam sentir la necessitat de saber com estava, com li havia anat, etc.
Així que vam trucar-la però no contestava i vam decidir anar a casa seva per xarrar.
Quan vam arribar ningú contestava i va sortir una veïna de avançada edat i que se la veia bastant xafardera que ens va explicar la raó de la seva absència…
La senyora ens va explicar que ja feia 6 mesos que havia desaparegut i que feia 3 setmanes que la policia havia trobat el seu cos, a les afores de la ciutat.
La policia va explicar que tenia símptomes de violació i que després quan va ser transportada cap al tanatori el cos de la noia havia desaparegut i va aparèixer un cos de vedella.
Quan la dona ens va explicar això ens vam quedar bocabadades i ens vam tornar cap a casa molt decebudes per tot el que havia passat..
Júpiter era un home de lo més normal que vivia en una gran ciutat. El que ningú sabia és que darrera d’aquella aparença s’amagaven uns grans poders que podien realitzar qualsevol desitj.
Io, era una noia jove i maca que vivia amb el seu pare, Ínaco, en la mateixa ciutat que el personatge anterior.
Io tenia una vida normal per a una noia de la seva edat, sortia amb les seves amigues i coneixia a nois. Júpiter, era un home adult que estava casat i tenia fills, però, tenia amants per totes les ciutats del voltant.
Un dia, Júpiter i Io van coincidir en un carrer, i Juìter intencionadament va fer que caigués per poder ajudar-la.
– Ho sento! De debò que ho sento molt. Si necessites qualsevol cosa.
– No gràcies, no passa res. Estic bé.
– Segur? – insistia Júpiter, nomès volia parlar amb aquella bella jove.
– Si, de debò. No ha estat per tant. – i va continuar el seu cami sense importar-li el que aquell home tan extrany faria.
Júpiter, impresionat encara per aquella bellesa, va voler seguir a la noia per fer-la seva tot i que fos una sola vegada.
En arribar a un carrer fosc, Júpiter la cridà i aquesta es va parar espantada. De cop, Júpiter estava allà amb ella, sense el seu desitj.
Juno, dona de Júpiter, amb la posessió de poders que tenia, similars a les del seu marit, estava veient tot el que Júpiter i Io feien, i enfadada, es va voler rebelar.
Io, mentre cridava va anar adonant-se de que el seu crit ja no era el d’una jove, sino el d’un animal. La seva alçada anava disminuint, i ja no podia caminar amb dos cames, sino amb quatre potes. Què era allò? En què s’havia convertit?
Júpiter en veure-la va marxar corrents pensant en el que li diria a Juno, i no va pensar en el futur que li esperava a la que fos, per un moment, seva.
Io, inconscient de tot va marxar a casa seva i quan el seu pare la va veure, no la va reconèixer. Què havia passat? Ningú ho sabia, nomès Juno. I ningú sabria tot el que passaria aquella vedella en ser expulsada d’una ciutat.
Vivia en un lloc molt llunyà del poble on vivien tots els meus amics. Un dia vaig quedar amb ells per anar a l’escola com tots els dies. Jo primer anava amb autobus des de casa meva per anar-los a buscar i quan sortia de casa encara era tot fosc per què era sobre les 6:30 del matí. Vaig arribar a la parada de l’autobus i vaig estar esperant a que arribes. Vaig entrar i tot em va semblar molt extrany ja que només hi havia dos nois, i d’un d’ells em vaig enamorar a primera vista, i l’altre vaig preferir no mirar-li la cara ja que tenia un aspecte que no m’agradava.
El noi del qual em vaig enamorar a primera vista vaig veure que s’aixecava i s’acostavaa a mi. Jo cada cop estava més nerviosa per què venia a mi i no ens coneixiem de res. Em va demanar permís per si es podia seure al meu costat, i està clar que li vaig dir que si. Vam començar a parlar i no podiem deixar de fer-ho. Cada cop anavem parlant de temes més privats, i a l’hora d’explicar la nostra vida i com erem vam veure que ens assemblavem molt. Això em va agradar.
Encara no haviem arribat al destí, i cada cop estavem més junts fisicament. Ell s’anava acostant i jo cada cop estava més i més neguitosa. Em va xiuxiuejar a l’orella:
-Ets guapíssima! M’ha encantat haver-nos conegut.
Li vaig contestar:
-A mi també, que sàpigues que només entrar a l’autobus he pensat que eres guapíssim!
Amb aquesta conversa vaig notar que cada cop s’apropava més a la meva cara, fins que va juntar els seus llavis amb els meus i ens vam besar. Va ser un moment ple de felicitat per mi. Ens vam passar els telèfons per tornar-nos a veure ja que ell baixava en aquella parada.
Va baixar i a l’autobus erem el noi extrany i jo. Vaig obrir la bossa i vaig treure el meu llibre ja que encara em quedava un tros. Vaig veure com el noi s’aixecava i vaig pensar que baixaria a la seguent parada, i no, no va ser així, vaig veure que s’acostava cap on era jo.
Va posar-se al meu costat i em va agafar del braç. Jo vaig intentar treure les seves mans de sobre meu. No em deixava anar, i jo, estava molt nerviosa, no sabia que fer i el conductor no podia veure’ns. Em va tapar la boca per que no pogues dir res i l’única solució que vaig trobar va ser donar-li una patada com vaig poguer. Vaig tenir sort que justament l’autobus va fer una parada i vaig poder baixar. Vaig sortir corrents com mai ho havia fet. I vaig començar a baixar la muntanya, i vaig notar que ell continuava perseguint-me. Vaig decidir amagar-me entre els arbustos i de sobte va sortir d’allà una vedella que em va espantar.
Va passar una bona estona i ja havia perdut de vista a l’home. Vaig quedar-me pensant per uns instants i vaig arribar a la conclusió que potser ell s’havia pensat que jo m’havia transformat en vedella.
Vaig arribar fins on eren els meus amics, vaig arribar molt cansada i plorant, els hi vaig fer una abraçada i els vaig començar a petonejar i es van quedar extranyats.
Vaig reflexionar i vaig pensar que la pròxima vegada no agafaria l’autobus, sinó que li diria als meus pares que em baixessin fins allà.
Vivia en un poble petit, amb la meva mare. Jo era alta i prima, amb el cabell fosc com la nit. Tímida, tranquil·la. Era filla única.
Com cada matí baixava a l’escola amb les meves amigues, hi mentrestant parlavem de les nostres coses, del que ens havia passat, dels nois guapos de cole, dels cotilleos…
Aquella mateixa tarda havia d’anar a buscar-li uns pàquets a la mare. Vaig anar cap a l’estació, vaig pujar el tren. Davant meu hi havia assegut un noi, un noi ja gran, potser en tenia ja 27. Era alt, ros, amb el cabell llarguet i els ulls blaus, tot i que tenia un aspecte un mica suspitós. Va ser com un amor a primera vista. Em vaig sentir intimidada, em vaig començar a posar nerviosa, no sabia cap a on mirar. Ell, m’estava miran fixament els ulls, jo no sabia on ficar-me. Però sort que ja em va tocar baixar, vaig baixar-me del tren i de seguida ell va baixar darrera meu.
No vaig voler girar-me per veure si encara hi era. Vaig seguir el meu camí. Tenia el presentiment de que algú m’esta seguint. Vaig girar-me i no hi havia ningú. Espantada, vaig seguir com si res, creien que només eren imaginacions meves. Aterroritzada, vaig equivocar-me de carrer i vaig anar a parar a un carreror fosc i estret. Vaig aturar-me, vaig mirar a tots els costats i al voler sortir d’aquell carrer vaig topar-me amb aquell home alt i ros dels cabells llargs i ulls blaus del tren.
Em va dir que si m’havia pedut, jo bloquejada i espentada per el que m’estava passan no vaig saber respondre-li, em va agafar per la cintura i em va empotrar contra la paret. Em va acariciar la cara, em va tocar el cabell… Cada cop la situació era més incòmode, m’imaginava i suspitava les intencions d’aquell home un home extrany.
De sobte, vaig sentir com una presencia desde adalt, que venia del cel, ens estava observant. Va resultar que era la dona d’aquell home, que aquell home en realiatat era el Déu Júpiter, home que tenia moltes amants.. Juno, la seva dona en va veure allà els dos. Júpiter s’en va adonar, vaig veure com intentava fer alguna cosa amb els seus poder, vaig posar-me a cridar SOCORS espentada per tota aquesta situció però la meva veu cada cop era més aguda, ja no podia parlar, només em sortia un trist soroll. M’havia convertit en una vedella. No en vaig saber el perquè, fins que vaig arribar a la conclussió que d’aquesta manera, Juno no sabia que aquella era jo, la que havia vista amb el seu marit. Ja que ara estava tranformada en una vedella, la vedella Io.
Salvete!
Aquest quadre correspon al mite de Io, l’artista és Susan-Seddon- Boulet, m’agrada perquè és com molt psicodelic.
Mite:
Ío era la filla d’Ínaco. Va ser estimada per Zeus, i ell se li presentava en somnis demanant-li que li lliurés el seu cos. Quan Ío li va explicar això al seu pare, Ínaco va ser ràpidament a consultar a l’oracle i aquest li va aconsellar que expulsés a la seva filla de casa o cauria la desgràcia sobre tota la seva família. Ínac va obeir i va fer fora de casa a la seva filla, però al poc temps es va penedir i va enviar a diverses persones perquè la busquessin. Ningú la va trobar. Ío estava amb Zeus, ella li va lliurar el seu cos. Però un dia Hera, la dona de Zeus, els va sorprendre i Zeus, per salvar a Ío i evitar que la seva dona li causés cap mal, la va convertir en una vedella blanca.
Quan Hera la va veure, li va agradar tant que li va demanar a Zeus que es la regalés i aquest, perquè la seva dona no sospités res, la hi va regalar. Però Hera, molt suspicaç, la hi va lliurar a Argos per la seva custòdia. Argos no era un home com els altres, ell tenia cent ulls al voltant del cap, per això Hera li havia lliurat a la vedella perquè la tingués vigilada tot el dia.
Per la seva banda Zeus, que volia salvar Ío i aconseguir que Argos la deixés tranquil•la, va manar a Mercuri per rescatar-la. Mercuri li proposa a Argos passar la tarda junts i explicar-li històries i tocar-li una mica la flauta, així podria tenir companyia mentre tenia cura de la seva vedella. Mercuri es va passar tota la tarda explicant contes i tocant la flauta per Argos. Quan Mercuri s’adona que tots els ulls d’Argos estan tancats, aprofita i ho mata. Però Hera veu tot això des dels núvols i plena d’ira envia un tàvec contra Ío, la qual no pot més i li demana a Zeus que l’ajudi i que acabi ja amb les seves desgràcies. Llavors Zeus va a veure la seva dona i li suplica que deixi en pau a Ío, que és una nimfa que va convertir ell en vedella per no provocar la seva ira i la seva gelosia, i li diu que no té res a témer i que no la tornarà a veure més. Llavors Hera davant el penediment del seu marit es considera guanyadora. I amb sencación de victòria, Hera li retorna la seva figura anterior a Ío i ella molt contenta se’n va, però sense saber que espera un fill de Zeus, al que més tard dirà Èpaf.
He trobat un poema de José A. que diu així:
A veces la veréis rondando Júpiter
y el ciclo de la vida solitaria,
la veréis en la noche,
donde el sonido y la palabra
no será necesaria.
La miraréis absortos y veréis
sus ojos tristes y cansados
flotando en el vacío
de un cielo sin estrellas.
Sus labios, del silencio enamorados.
A veces la veréis cruzar la senda
de la rosa dormida,
y será cuando salga de las sombras
para alumbrar un verso
y encontrar la belleza perseguida.
En su plañir no hay lágrimas
y es por eso que nunca la veréis
llorando atormentada.
Venid a su morada
y os enamoraréis.