Tag Archives: Mitologia

Anem al teatre! Mots de ritual per a Electra

Imatge de previsualització de YouTube

Mots de ritual per a Electra de Josep Palau i Fabre va ser escrita a París l’any 1958 durant el seu exili fins que retornà a Catalunya el 1962 i estrenada el 1974 (ara set anys després de la seva mort, s’ha representat al TNC). És una peça de 543 versos lliures introduïda amb un pròleg en prosa on explica els antecedents de la trama. Malauradament és una tragèdia molt poc coneguda del teatre català en què Palau i Fabre reflexiona, a partir de les seves vivències com a exiliat a França, sobre la funció de la tragèdia en la nostra societat amb la reescriptura del mite clàssic en què reflexiona sobre la necessitat de fer justícia per la sang vessada i alhora l’horror de qualsevol guerra, la separació de germans, l’evidència de desitjos, els amors enrevessats, els neguits… i la dificultat de fer justícia sense cometre de nou més injustícia i més venjança. La tragèdia, filla de la democràcia atenesa, és per a Palau i Fabre el llenguatge (implícit) de la llibertat.

Imatge de previsualització de YouTube

El dramaturg i director teatral Jordi Coca ha portat per primer cop aquesta obra, fent justícia al Palau i Fabre dramaturg, a un gran teatre públic, a la sala Tallers del TNC de Barcelona, fins aleshores sols s’havia representat a universitats i a sales alternatives, com a l’Espai Brossa. Jordi Coca allunya la tragèdia palaufabriana del franquisme i la fa universal tot i que a l’obra, es projecten imatges de la primera guerra mundial. Entre els canvis dramatúrgics, Coca ha desplaçat el monòleg d’Orestes i ha canviat l’indret on es retroben sense reconèixer-se Electra i Orestes. Reforçant així la teoria de Palau i Fabre, segons la qual els herois, tot i el destí, han de ser conscients dels seus actes. D’aquesta manera, gràcies a la humanitat que adquireixen,  aconsegueixen una intensitat tràgica que els acosta a l’espectador.

L’exiliat Orestes retorna disposat a venjar la mort del seu pare Agamèmnon a mans de l’amant de la seva mare Clitemnestra, Egist. Es topa amb Electra, però ambdós germans fingeixen la seva identitat  i entre tots dos es consumarà l’incest que portarà a la venjança.

No creguis que mai ningú comprengui
el que hem fet, el que has fet. Només tu i jo podrem
comprendre’ns l’un a l’altre, i parlar, i respirar,
i imitar això que sembla que és la vida.
Només tu i jo podrem mirar-nos en els ulls.
Però potser és això l’amor, i és més que tot.

Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra

Per què Palau i Fabre es treu de la màniga aquest incest entre germans? Doncs, perquè en una Catalunya de postguerra, escindida després de la guerra civil, sols l’incest entre l’exiliat (Orestes) i la resistència clandestina (Electra) podia demostrar que calia la unió per aconseguir refer el país (Josep Palau i Fabre “El mirall embruixat” a Assaigs, articles i memòries), tot i que, com bé sabem el final d’en Franco va ser un altre. Ara bé, Orestes-Pílades no vol perdre la seva llibertat a les ordres d’Istar-Electra,  és impactant la dialèctica que sorgeix entre els dos amants, una autèntica lluita de sexes, que ens revela l’opinió de Palau i Fabre sobre les relacions home-dona i ens aclareix que sols l’incest pot segellar el pacte de venjança (L’Electra de Josep Palau i Fabre, per la dra. Montserrat Jufresa):

¿Per què en front d’una dona, un home vol buidar-se
l’ànima sols pel cos, com si el cos fos en ella
més que els mots o els ulls?

Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra

Mots de ritual per a Electra és una obra intensa però curta (aproximadament una hora) perquè la consciència no admet interrupció i l’espectacle no és interromput, tot i que el públic al final no sap si marxar o esperar-se. El teatre de Palau i Fabre, defugint el to aburgesat, és tancat, rigorós, premeditat, minoritari, de temps i espai reduït, mou consciències i fa reflexionar, representa el món i n’és exemple a seguir, un mirall del món amb paraules sense massa ornamentació amb la força del vers  però amb un joc dialèctic ben encertat … tot plegat fa que els espectadors que en puguin gaudir també siguin pocs, perquè tal com ens va dir al final de l’obra Dafnis Balduz falta públic per assaborir els clàssics.

Per què una obra desconeguda per al públic, s’estrena amb adaptacions i innovacions importants? Per què durant tan pocs dies? És admissible la venjança? Cal venjança per fer justícia? En qui cal delegar la venjança? En els tribunals de justícia o exercint la violència? Qui són les Erínies? Què vetllen? Quin és el paper de la dona? Per què el paper d’Orestes envers la força d’Electra és tan difícil en el segle XXI? Per què Orestes és tan diferent? Per què costa tant interpretar el seu paper a un home jove de la nostra època? Per què s’ha d’assumir la responsabilitat dels actes? És una obra pacifista? Com són els personatges palaufabrians?… Si voleu trobar respostes a aquestes preguntes no us perdeu l’obra, si en teniu ocasió, i mentrestant visioneu el col·loqui “Mots de ritual per a Electra” , fet el 8 de maig i conduït per la novel·lista Maria Barbal, juntament amb el director Jordi Coca, i els actors i actrius de la companyia.

Imatge de previsualització de YouTube

N.B.: No us perdeu la ressenya i les entrevistes a alumnes i professor de l’escola Patufet de Barcelona i a l’actor Dafnis Balduz (Orestes) que va fer l’alumna Camila Arigón el dia que vàrem anar a veure Mots de ritual per a Electra de Josep Palau i Fabre al TNC i ho ha publicat al seu bloc-Treball de recerca Cartellera de teatre clàssic a Barcelona

Camila i Dafnis Balduz

Del llenç al moviment: les passions humanes al límit

A Beauty, un curtmetratge de l’italià Rino Stefano Tagliafierro, podreu emocionar-vos o horroritzar-vos amb les pintures d’artistes molt coneguts tot cobrant vida. Realment en aquesta impressionant selecció d’obres, no hi podien faltar els referents clàssics i sobretot mitològics. A veure si sou capaços de destriar, entre les passions humanes al límit, les obres amb referències clàssiques:

Els perfums, tota una herència clàssica!

De ben segur, els Reis no sols porten petons i joguines als infants, sinó molts perfums! Molt són els spots publicitaris de colònies i perfums amb referents clàssics, però molt més freqüents són els noms de perfums relacionats amb els déus (Eros,…), amb herois i heroïnes de la mitologia grecorromana, amb el llatí, etc. perquè portar perfum és tot un luxe, tota una herència clàssica, tot un art de seduir i segurament de sentir-se diví! Després del regal dels vins, caves i cerveses amb referents,  ara és l’hora dels perfums, tot un luxós llegat!

En coneixeu més? Quin perfum amb referent clàssic us ha cridat més l’atenció? Us han regalat una colònia o perfum aquestes festes? Us agraden? Per què creieu que la campanya de Nadal sempre inclou colònies i perfums? Per què aquests tenen referents clàssics tant en el nom, en la forma de l’ampolleta o bé en la publicitat? Vàreu visitar l’exposició Històries de Tocador? Heu llegit o vist El perfum? …Què n’opineu de tot plegat?

Continuem llegint…

Continuem llegint… Per què l’òliba és l’animal preferit d’Atena-Minerva? Per què els corbs són negres? Quin mite ens ho explica? Quin escriptor llatí i en quin llibre ens ho relata? Quina de les Narracions de mites clàssics és? Ens el contes? Què ens ensenya?…

Saló dels Miralls de Residència Eichstätt a Baviera, Alemània

Fes recerca als nostres blocs i busca’n entrades, recreacions… Comenta totes les referents a aquest mite i ja pots anar pensant en fer la teva recreació (durant 1a avaluació de la 1a part del llibre) i afegir-la a la col·lecció que van començar els alumnes del curs 2008/09.

Ecce pictura XV. Quae fabula est?

Reprenem un bell i vell costum: Ecce pictura. Quae fabula est?

Observa amb atenció: quin mite il·lustra aquesta pintura? De qui és el quadre (la túnica vermella et pot ajudar)? On el podem observar? Quin autor llatí ens explica el mite? Què en saps (del mite i del seu autor)? Quins personatges del mite hi reconeixes? Què simbolitza l’animal? Què porta al bec? Per què aquest mite té tanta pervivència? Encara té vigència? Per què encara ens fascina?…

Resolt l’enigma, escriu un diàleg fictici entre els dos personatges d’aquesta pintura. De què podem parlar? Quin àpat fan?…

Continua llegint Narracions de mites clàssics, hi haurà més enigmes pictòrics!

El secret de Midas

Andrea Vaccaro "El rei Midas"

Saps quin és el secret de Midas? Quina fama més galdosa acaba tenint aquest pobre rei de Frígia, tot i ser l’home més ric del món!

Vet aquí per fer memòria la dissortada història en adaptació ovidiana d’aquell que, per ambiciós i per tossut, es transformà de rei en orellut:

Midas és un rei de Frígia i seguidor dels misteris de Bacus. Una vegada va rebre Silè borratxo i, al cap d’uns dies, el va lliurar al seu preceptor, el déu Bacus, que li va concedir el que volgués. Li va demanar que es convertís en or tot allò que toqués. Sense poder creure el que li passava, va esqueixar d’una alzina una branca de fulles verdes i aquesta es va fer d’or; va agafar una pedra de terra i també es va esgrogueir fins a tornar-se d’or; també va tocar un terròs i va ser un lingot; va arrencar unes espigues seques de blat i les messes eren d’or; havia agafat una poma i semblava un regal de les Hespèrides; si posava els dits en els brancals alts d’una porta, aquests començaven a resplendir; fins i tot quan es rentava les mans les gotes que li queien haguessin pogut enganyar Dànae. Ben alegre, els servidors li van parar taula, però no va poder menjar ni beure res perquè tot esdevenia or. Estupefacte davant d’aquella desgràcia inesperada, ric i miserable alhora, desitja fugir de les seves riqueses ja que no pot alleujar la gana ni la set, i aquell or que odia el turmenta merescudament. Alça les mans i els braços resplendents i diu:
_ Perdona’m, Bacus, he pecat. Compadeix-te de mi i allibera’m d’aquest suplici.
Bacus el va tornar com abans i li va treure el do que li havia atorgat. Li va dir:
_ Perquè no continuïs cobert d’aquest or que vas tenir la mala idea de desitjar, vés al riu Pactolos i fes camí en sentit contrari al corrent de l’aigua pels turons que hi ha a la ribera fins que arribis a la deu del riu; allí posa el cap sota l’aigua escumejant de la font i renta el teu cos i la teva culpa.
El rei va ficar-se a l’aigua i va perdre el poder de transformar-ho tot en or. El riu va mudar de color i encara avui porta sorra d’or.
Midas va avorrir les riqueses i habitava als boscos i al camp, venerant el déu Pan. En l’escarpat Tmolos, Pan es va atrevir a menysprear els cants d’Apol·lo i a rivalitzar amb ell. El vell jutge de la muntanya va donar l’ordre per començar. Pan va fer sonar la siringa camperola i la rude cançó va fascinar Midas, que hi era present; a continuació, el ros Febos, coronat de llorer del Parnàs i amb un mantell tenyit de porpra de Tir, va tocar la lira amb el plectre. El mont diví, captivat per la dolcesa de les seves notes, el considera vencedor. El veredicte complau tothom, llevat de Midas. Febos no vol que unes orelles tan nècies conservin la forma humana, les allarga, les omple de pèls grisos i les fa flexibles per la part de sota. Les orelles de Midas ara són com les dels ases.
Midas vol amagar-les, s’avergonyeix d’aquella deformitat i es posa tiares de porpra per dissimular-les; però el servidor que li tallava els cabells quan li creixien, coneixedor de la deformitat no s’atreveix a revelar-la; però és incapaç de callar. Va a un lloc solitari, fa un forat a terra i ho explica, torna a tapar el clot i se’n va en silenci. Allà, l’any següent, va créixer un bosc dens de canyes tremoloses. Quan aquestes van ser madures, van referir el secret enterrat i van fer saber a tothom com eren les orelles de Midas.

Narracions de mites clàssics (ed. Teide, adaptació de M. Capellà)

  1. Ara ja saps quin és el secret del rei Midas?
  2. Quin favor li va concedir el déu Bacus quan li va tornar Silè, el sàtir de més edat?
  3. Però, quan, fins i tot, el menjar que es duia a la boca es convertia en or, es va veure obligat a suplicar que el seu do rescindís. Com?
  4. Va existir el rei Midas?
  5. Els mites sovint expliquen l’origen de diversos fenòmens naturals. Quin fenomen explica aquest mite del rei Midas?
  6. En una contesa musical entre Apol·lo i Pan, Midas per haver decidit en contra d’Apol·lo, quin càstig rep d’aquest déu?
  7. Qui coneixia el seu secret, malgrat que ell ho dissimulava amb un barret? Què va fer aquest?
  8. Què és avui el rei Midas?

  9. El mite del rei Midas ha tingut llarga pervivència en la literatura, en l’art, en la música, en el cinema, en els dibuixos animats, en el llenguatge (“ser el rei Midas de”), en la publicitat, en la blogosfera…Fes recerca i deixa’n constància en el teu comentari.
  10. Ara que ja coneixes el secret de Midas és hora d’escriure un diàleg entre el rei Midas i el seu barber ja que se suposa que és el confident dels seus secrets i de la seva condició tan ridícula per ambició i tossuderia. Pots fer en forma de diàleg una recreació i fer un rei Midas del segle XXI!

N.B.: En el teu escrit d’uns 200 mots, no t’oblidis del narrador. Recorda que en un diàleg és el narrador que ens permet conèixer, en estil directe o indirecte, allò que diuen els personatges. En l’escriptura, pots presentar l’estil directe (quan les paraules dels personatges es reprodueixen literalment) amb l’ús de cometes o amb l’ús de guions. El narrador introdueix la veu dels personatges amb verbs de dicció (dir, contestar, preguntar…), darrere dels quals escrivim dos punts. El temps emprat dels personatges és generalment el present; en canvi, la veu del narrador generalment ens explica els fets en passat. Els guions tenen una funció doble: introduir les paraules dels personatges i separar la veu del narrador de la veu dels personatges.En l’estil indirecte (quan les paraules dels personatges són reproduïdes a través de la veu del narrador), els signes de puntuació (els dos punts, les cometes o els guions) són substituïts per enllaços de subordinació (que, si, com, on etc).

Metamorfosis enfarinades de neu

Aquest cap de setmana, just a nivell de mar, Quíone, la filla de l’Oceànida Cal·líroe i del riu Nil, que en vida va haver de suportar les brutalitats d’un pagès i per ordre de Zeus va ser col·locada per Hermes entre els núvols, ens ha enfarinat de neu (χιών) els nostres personatges mitològics ja transformats en plantes i flors. Vet aquí uns quants que em vaig trobar gaudint de la nevada vora de casa, tot i que algun camperol amb quionofòbia deu estar encara enfadat amb aquesta venjança de Quíone!

Quines metamorfosis s’amaguen darrere d’aquestes plantes i arbres? Comenteu-les per ordre. Quines no heu reconegut? Tot seguit, trieu la que més us hagi agradat i feu una recreació, en prosa o en vers, com si fóssiu el narcís gebrat, l’acant cobert de glaç o les canyes que amaguen el secret de Midas… Com us sentiu?… Heu de demostrar que reconeixeu la planta o l’arbre i que sabeu el mite de la seva metamorfosi.

Ecce pictura XIII: Quae fabula est?

Ara que ja has llegit la segona part de Narracions de mites clàssics, observa amb atenció aquesta imatge i, com en altres ocasions, després de deduir de quin mite es tracta, fes recerca sobre l’autor d’aquesta pintura i esbrina en quin museu has d’anar per contemplar-la de prop. Tot seguit, inventa’t un diàleg entre els personatges en boca dels quals ens hem d’assabentar del mite. Si ho prefereixes, pots fer un poema.

 

Wikipedia Commons

 

En acabar, explica per què és un mite etiològic, és a dir, què pretén explicar i per què?

És un mite que ha tingut molta pervivència i sovint l’hem tractat en els nostres blocs. Recordes algun apunt? No t’oblidis de posar l’enllaç. En coneixes més pervivència?…

 

LLegir Homer avui!

Quan tenia setze anys, durant unes vacances de Nadal, vaig llegir per primer cop  la Ilíada i l’Odissea d’Homer, en la versió de Luís Segalá, publicades a l’editorial Bruguera. Va ser una lectura apassionada i impactant. Recordo encara ara la cara d’estupefacció que va fer -i que aleshores no vaig entendre- la meva professora de grec, la senyora Coloma Blanes i Blanes. No va poder estar-se de comprovar, amb una sèrie de preguntes ben fetes, si algú, motu proprio, havia seguit la seva recomanació, abans de ser prescripció, de conèixer els dos poemes en què s’inicia la literatura a occident.  A la Facultat, les vaig rellegir en català en la versió del pare Peix i en la de Carles Riba (quina meravella!), en grec original (quin goig!), en la versió del pare Balasch, després amb Joan Alberich, més recentment amb Joan Mira, etc..  En els meus primers anys de docència, llegíem i rellegíem amb els alumnes els poemes homèrics i fins i tot en grec (talment Alexandre el Gran ens vanagloriàvem de conèixer Aquil·les: O fortunate adulescens, qui tuae virtutis Homerum praeconem inveneris); però, un bon dia, em vaig adonar amb punyent dolor que Homer ja no era factible a les meves classes i aleshores vaig cometre la insensatesa d’anar a la biblioteca a buscar una versió adaptada, publicada a la revista Cavall Fort. La lectura va fluir altre cop! Es van interessar pel sagaç Odisseu, pel rancuniós Aquil·les, etc. Passen els anys i  espero amb candeletes  el miracle de poder tornar a llegir Homer a classe.  Sense perdre l’esperança, anem llegint en veu alta la Ilíada d’Alessandro Baricco, omplim la mirada amb les vinyetes de Joma (Ilíada i Odissea), anem al teatre, escoltem  música i un llarg etcètera, en el qual s’inclou, fins i tot, l’episodi de l’Odissea dels Simpsons o Geronimo Stilton!

Mentrestant no esdevé el miracle,  recomano -que Homer m’ho perdoni quandoque bonus dormitat Homerus– la lectura de la Ilíada i l’Odissea en adaptació. He treballat, empesa per la necessitat de fer llegir avui Homer als meus alumnes, en La còlera d’Aquil·les (Ilíada) i en Les aventures d’Ulisses (Odissea). Són fàcils de llegir, molt  planeres, però  fidels adaptacions dels poemes èpics atribuïts a Homer,  la Ilíada, redactat aproximadament al segle VII aC, i l’Odissea, sobre el retorn de l’heroi Ulisses des de Troia fins a Ítaca.  Gaudiu d’aquestes lectures i animeu-vos a llegir en un futur la Ilíada i l’Odissea i, si pot ser, en vers.

Què hem de saber, però, abans de llegir els poemes homèrics, ja que Homer comença in medias res i vixere fortes ante Agamemnona multi?

Homer (ὁ Ὅμηρος)

La tradició atribueix a Homer la paternitat de la Ilíada i l’Odissea, així com altres obres menors, com els trenta-tres Himnes, dedicats a diverses divinitats, i el Margites i la Batracomiomàquia, probablement de l’època clàssica. Tot el que sabem d’Homer prové d’una elaboració llegendària, ja que el poeta, segons requereix la poesia èpica, no parla mai d’ell mateix en la seva obra; la Musa, filla de la Memòria i de Zeus, li concedeix la inspiració i canta mitjançant la seva boca.

Ens han arribat nombroses versions, de l’època romana, de la vida d’Homer, en què aquest és un rapsode cec, ambulant i pobre que va de ciutat en ciutat recitant gestes d’herois. Tots els escultors han representat l’efígie ideal d’Homer com un home cec d’edat avançada. És possible que Homer fos cec, ja que en una societat arcaica la ceguesa impedia qualsevol ofici, llevat de cantar i compondre poesia. Set ciutats de la Jònia (a l’Àsia Menor), entre les quals Esmirna i l’illa de Quios, es disputaven el lloc de naixement del poeta. A partir d’estudis de llengua, és possible suposar que per aquesta regió hi hagués un poeta anomenat Homer cap al segle VIII aC.

El cicle troià

Tot i que la guerra de Troia va esclatar perquè Paris va raptar Hèlena, els seus orígens es remunten a la casa d’Aquil·les. Quan els pares d’Aquil·les, la nimfa del mar Tetis i Peleu, es van casar, van ser convidats al casament tots els déus i totes les deesses, excepte la deessa Eris, també anomenada Discòrdia, que va llançar una poma d’or amb aquesta inscripció: «Per a la més bella». Hera, Atena i Afrodita es van disputar la poma fins que Zeus, pare de les divinitats, va ordenar que fos el mortal Paris, fill del rei Príam de Troia, el que decidís qui era la més bella. Paris, després de ser subornat per les deesses, va escollir Afrodita, que el va seduir prometent-li que, si era l’escollida, li aconseguiria l’amor de la dona més bella d’entre els mortals: Hèlena, casada amb el rei Menelau d’Esparta. Paris se’n va anar a Esparta i, aprofitant l’absència de Menelau, va raptar Hèlena i se l’endugué a Troia, motiu que va provocar la guerra entre grecs i troians. Segons altres versions, Hèlena se’n va anar amb Paris voluntàriament.

La nereida Tetis, divinitat marina, volia que el seu fill Aquil·les fos immortal i, per llevar-li la part mortal del seu pare Peleu, el posava al foc; però Peleu la va descobrir i Tetis va haver de tornar-se’n al mar. Havia aconseguit que tot el cos d’Aquil·les fos immortal, tret del taló per on l’aguantava. Segons una versió més tardana, Tetis va submergir Aquil·les en les aigües de la llacuna Estígia per dotar-lo d’immortalitat.

Tetis sabia que Aquil·les moriria a Troia i, per això, quan es va organitzar l’expedició contra aquesta ciutadella asiàtica, el va disfressar de dona perquè no fos reconegut i el va enviar a la cort del rei Licomedes, a l’illa d’Esciros, amb el seu amic íntim Pàtrocle. Però Ulisses el va descobrir, i Aquil·les, sense el qual els oracles havien profetitzat que Troia no seria conquerida, es va unir a l’expedició.

La flota grega, reunida a Àulida, no va tenir vents favorables per salpar cap a Troia fins que Agamèmnon, germà de Menelau, rei de Micenes i comandant en cap de l’expedició, va acceptar sacrificar la seva filla Ifigenia per mirar d’apaivagar la còlera d’Àrtemis, ofesa amb ell per haver-li matat una cérvola sagrada durant una cacera. En l’últim moment, la deessa substitueix la jove per una cérvola, i la jove passa a convertir-se en sacerdotessa seva al país dels Taures, l’actual Crimea.

Segons el mite, els grecs (a la Ilíada, anomenats per Homer aqueus, dànaus o argius) van arribar a Troia, on regnava Príam, per rescatar Hèlena; però és probable que l’objectiu fos conquerir aquest valuós punt estratègic.

Troia o Ílion (del nom del seu fundador, Ilos, fill de Tros, i d’aquí, Troia) era una ciutat gran i rica, envoltada de magnífiques muralles, construïdes pels déus Apol·lo i Posidó, fet que les convertia en inexpugnables. Al sud de Troia s’alçava el mont Ida, molt a prop del qual fluïa el riu Escamandre. Troia, nom que significa ‘rica en or’, estava situada a la Tròade, a l’Àsia Menor, prop de l’Hel·lespont (l’actual estret dels Dardanels), i gaudia d’una situació estratègica privilegiada, que permetia als troians controlar les rutes comercials entre Europa i Àsia, i cobrar impostos elevats a les embarcacions que navegaven entre el mar Egeu i el mar Negre.

Quan la flota grega va arribar a les costes troianes, Hèctor, fill de Príam i germà de Paris, va ordenar atacar els grecs quan intentaven desembarcar. Els grecs es van allunyar de la costa, van tornar a atacar i van aconseguir establir un campament, ja que els troians resistien el setge. Després de deu anys de guerra, Ulisses, fill de Laertes i d’Anticlea, va idear l’estratagema de construir un cavall de fusta a l’interior del qual s’amagaria un grup selecte de guerrers. Els troians, que van acceptar el cavall com un trofeu, van ser vençuts pels soldats grecs, que van sortir del cavall i van obrir les portes de la ciutat als seus companys. D’aquesta manera, els grecs van destruir Troia i van recuperar Hèlena.

La Ilíada

La Ilíada narra cinquanta-un dies -dels quals les batalles n’ocupen quatre- del novè any de la guerra de Troia i gira al voltant la còlera d’Aquil·les. No hi ha dubte que la Ilíada és una història de guerra, perquè canta la bellesa de la guerra, i s’hi enalteixen les armes i els ideals guerrers; no obstant això, el seu missatge és de pau: un amor obstinat per la pau. Principalment, el desig de pau ve de llavis de dones. Aquestes, que no participen en la lluita, són les defensores de la pau a ultrança i les que suporten el terrible dolor que provoca la guerra despietada entre els homes. Andròmaca suplica al seu estimat espòs Hèctor que no vagi a la batalla, perquè ella sap que morirà i ell és la seva única família; però la responsabilitat d’Hèctor com a guerrer i com a príncep li impedeix quedar-se al costat de les persones estimades, encara que això comporti la seva mort i la destrucció de la seva família. El mateix Homer criminalitza tant els guerrers grecs com els troians, ja que tots dos bàndols són cruels i immisericordiosos i cometen autèntiques atrocitats; per això ni els uns ni els altres no ens semblen admirables.

Tema i contingut

El tema principal de la Ilíada és la còlera d’Aquil·les, a qui Agamèmnon, cap de l’expedició grega contra Troia, ha arrabassat la seva esclava Briseida. Aquil·les, enutjat, es retira del combat, i les lluites entre grecs i troians continuen en la seva absència. Els troians aconsegueixen que es decideixi la sort de la guerra en un combat singular entre Menelau i Paris, però Afrodita rapta aquest últim en el moment en què anava a ser derrotat pel seu rival. Continua la batalla amb diverses alternatives, però quan cau la tarda, els troians són superiors als grecs. Ulisses intenta en va que Aquil·les torni a la lluita. Després d’unes quantes escaramusses que Ulisses i Diomedes duen a terme al camp enemic, es reprèn el combat. Els troians ocupen les muralles, envaeixen el camp aqueu i arriben fins a les naus. Pàtrocle, l’amic fidel d’Aquil·les, es vesteix amb les armes d’aquest i llança una contraofensiva. No obstant això, mor a mans d’Hèctor. Aleshores Aquil·les deposa la seva còlera i, amb les armes que el déu Hefest li ha forjat per encàrrec de Tetis, torna al combat i venja la mort de Pàtrocle, matant Hèctor, el cadàver del qual condueix al campament grec. El vell Príam aconsegueix recuperar el cadàver del seu fill, i el poema acaba amb la celebració dels honors fúnebres per a Hèctor.

L’Odissea

Contingut
L’Odissea, en vint-i-quatre cants i 12.007 versos, tracta de les aventures d’Odisseu (més conegut amb el nom llatí d’Ulisses) en el seu llarg viatge de retorn a la seva pàtria, Ítaca, després de la destrucció de Troia. Els primers cants narren la situació del palau reial d’Ulisses a Ítaca. Els pretendents, creient-lo mort, assetgen la seva dona Penèlope, mentre el seu fill Telèmac viatja a la recerca del seu pare o de notícies que confirmin la seva mort. Ulisses, després de patir nombroses aventures (illa dels ciclops, illa d’Èol, Hades, illa de les sirenes…), arriba a l’illa de la nimfa Calipso, que el reté per amor durant set llargs anys. Els déus hi envien Hermes perquè digui a Calipso que li permeti marxar. Ulisses es fabrica un rai amb fustes de l’illa i es fa a la mar. Això no obstant, Posidó, pare del ciclop Polifem, a qui Ulisses havia deixat cec, el fa naufragar de nou per venjar-se’n; però l’heroi aconsegueix arribar al país dels feacis, on l’acullen hospitalàriament i el condueixen a Ítaca. Disfressat de rodamón entra al palau, acompanyat del seu fidel servidor Eumeu. Amb l’ajuda d’Atena, mata els superbiosos pretendents i es restaura com a rei. La seva fidel dona el reconeix i es restableix la pau.

Escenaris

L’Odissea, a diferència de la Ilíada, que narra els combats bèl·lics al voltant dels murs de Troia, ens condueix a escenaris molt diversos: Troia, la destrucció final de la qual és evocada en diversos passatges de l’obra; les sales del palau d’Ulisses, a Ítaca, on Penèlope i el seu fill esperen el seu retorn i fan front als pretendents, que dilapiden la seva hisenda; Esparta, on es dirigeix Telèmac a la recerca de notícies del seu pare, i, finalment, tots els escenaris fantàstics que apareixen al llarg del zigzaguejant periple que l’astut aventurer Ulisses ha de passar abans d’arribar sol a la pàtria anhelada.

Des de temps antics, s’ha discutit força sobre la veracitat o no dels llocs pels quals va transcórrer aquest llarg viatge de tornada a casa. Molts estudiosos, tant antics com moderns, han volgut traçar sobre un mapa la ruta d’Ulisses. Tot i que la major part de la geografia de l’Odissea és fictícia, la seva reconstrucció permet imaginar allò que els antics grecs percebien del seu món i de les seves cultures: el vell Mediterrani, llavors jove i misteriós mar «de color de vi», solcat per herois i déus, pel qual ja viatjaven els navegants grecs a la recerca de noves terres on comerciar i fundar noves ciutats, en ple segle VIII aC.

El 1985, un equip de National Geographic amb l’explorador Tim Severin a bord d’un vaixell, la nau Argo, construït segons tècniques de l’edat del bronze, va reconstruir el viatge que des de Troia va portar Ulisses a Ítaca: vorejant la línia costanera va sortir de Troia, va recalar a Ísmaros i va continuar fins a l’arxipèlag de les Espòrades, el cap Súnion, la costa oriental del Peloponnès, Creta i la costa occidental del Peloponnès, arribant finalment a Ítaca, al mar Jònic.

Pervivència de l’Odissea

L’Odissea ha gaudit d’un rastre inesgotable en la literatura europea de tots els temps. La literatura llatina comença amb una traducció de l’Odissea. A la Divina Comèdia, Dant relata, en la seva visita a l’infern amb Virgili com a guia, la seva trobada amb Ulisses, el qual, castigat en una bola de foc per la seva extremada audàcia, els explica el seu últim viatge i la seva mort al costat dels seus lleials companys a l’Atlàntic.

En la literatura grega moderna, Konstandinos Kavafis rememora Ulisses i el seu llarg viatge en el seu poema Ítaca. L’Odissea de Nikos Kazandzakis continua l’epopeia homèrica en els seus 33.333 versos. L’Ulisses de l’irlandès James Joyce, una de les novel·les més emblemàtiques del segle xx, és un homenatge i, alhora, una paròdia de les aventures d’Ulisses. Ha gaudit d’una llarga tradició literària en les lletres hispàniques: el romancer castellà en el seu cicle clàssic; La Circe, de Lope de Vega; El golfo de las Sirenas i Los encantos de la culpa, de Calderón de la Barca; Fábula de Polifemo y Galatea, de Luis de Góngora; El retorno de Ulises, de Gonzalo Torrente Ballester; La tejedora de sueños, d’Antonio Buero Vallejo; ¿Por qué corres Ulises?, d’Antonio Gala, i Corazón de Ulises, de Javier Reverte.

També trobem referències de les aventures d’Ulisses en el món de l’art, la música, el cinema, en psicologia i, en general, en els mitjans audiovisuals i de comunicació com Internet així com en concursos com l’Odissea! Val la pena veure la telesèrie L’Odissea, d’Andrei Konchalovsky (1997) i seguir tota l’actualitat homèrica al bloc  De Troia a Ítaca!

Tot i que Plató va considerar que els poemes homèrics no eren aptes per educar la joventut de la seva ciutat ideal (La República II, 377), no dubta en afirmar que Homer va educar Grècia (Ἐλλάδα πεπαίδευκεν οὖτος ὁ ποιητής) i nosaltres en som els seus hereus, necessitats del seu ensenyament i saviesa. Llegiu Homer i en trobareu la resposta!

La princesa Europa vetllarà els eurobitllets!

El Banc Central Europeu ha donat a conèixer la marca de seguretat Europa en els nous bitllets de cinc euros que s’emetran a partir del 10 de gener de 2013 i que a poc a poc s’aniran substituint pels actuals.

Vid. La notícia a TV3

La sèrie d’eurobillets Europa pretén ser més segura i evitar així les falsificacions. Per què han triat la figura d’Europa? Sabeu per què el nostre continent es diu Europa? Per què la nostra moneda és l’euro? Recordeu el mite d’Europa que hem llegit a Narracions de mites clàssics, a partir de les Metamorfosis d’Ovidi II 836-875? Voleu llegir el mite actualitzat?, en voleu conèixer la seva pervivència en l’art i en la literatura barroca espanyola?…

Com bé sabeu, el rapte d’Europa ja apareix en la moneda de dos euros grega:

Ara és el moment de saber qui és Europa en llatí i així quan tinguem els nous bitllets a les nostres butxaques a partir del mes de maig entendrem el perquè d’aquesta decisió del BCE! 

L’heu entès? Quines obres d’art heu reconegut? De quina època són? Quina és l’Europa dels eurobitllets? …