El Romanticisme és una època de grans contrastos, d’una banda propicía grans composicions i d’altra desenvolupa petites formes compositives. Aquestes tenen un caràcter íntim que procedeix, moltes vegades, d’una inspiració extramusical. El compositor fa que el seu pensament domini sobre la forma, i el seu sentit de la llibertat el porta a no sotmetre’s a esquemes o fòrmules que puguin dificultar la seva lliure expressió.

Així, proliferen petites obres per a piano tals com: poloneses, balades, preludis, estudis i nocturns. Són peces breus i de caràcter lliure.

El Nocturn op. 9 num 2. de Frederic Chopin també conegut com “Tristesa d’amor” n’és un bon exemple.

El lied és una forma vocal per a cantant i piano. És una composició breu creada a partir de l’elaboració musical d’un poema. La música i la poesia van molt lligades, ja que ambdues poden expressar els sentiments apassionadament.

L’autèntic creador del lied romàntic, va ser Franz Schubert. Si bé compongué tota mena de música, la forma que més cultivà va ser el lied (més de 600). Els temes predilectes dels seus lieder eren l’amor, la mort i la naturalesa. La majoria d’ells són melodies senzilles, peró d’una gran bellesa i de vegades s’inspiren en melodies populars.

En el lied “Die Forelle”, l’acompanyament del piano simbolitza el fluir de les aigues, mentre que la línia melòdia representa a la innocent i despreocupada truita que neda en el rierol. En les dues primeres estrofes, una música similar, de caràcter alegre, acompanya el text, en el que es fa una descripció bucòlica de la situació.  En l’estrofa següent, la melodia adquireix un to més agitat i lleument obscur, mentre s’explica com, a través de l’engany enterbolint les aigües cristal·lines, la truita és atrapada.

I aquí teniu la traducció a l’espanyol.

En un claro arroyuelo,
se precipita alegremente
la trucha juguetona,
que pasa como una flecha.
Yo estaba en la orilla
y en un dulce sosiego
vi el baño del alegre pececito
en el claro arroyuelo.

Un pescador con su caña
se colocó en la orilla,
y miró a sangre fría,
los serpenteos del pececillo.
Mientras el agua siga clara,
y no se enturbie, pensé,
no podrá coger a la trucha
con su anzuelo.

Finalmente el ladrón se cansó
de esperar. El pérfido, enturbió
las aguas del arroyuelo
y antes de que me diera cuenta,
la caña dio tal respingo
que enganchó al pececillo.
Y yo, con la sangre alterada,
miré a la presa engañada.