Arxiu de l'autor: fernand.sergio

Hècuba, un somni de passió

Publicat el per
2

 

FITXA TÈCNICA

Títol original

Hècuba, un somni de passió

Any

2006

Durada

82 min.

País

Espanya 

Director

José Luis López-Linares, Arantxa Aguirre

Guió

Arantxa Aguirre

Fotografia

Teodoro Delgado, Miguel Sales

Repartiment 

Documentary

Productora

López-Li Films S.L. / Fundació AISGE

Gènere

Documental | Teatre. Documental sobre cinema

Premis 2006: Premi Goya: Nominada a millor documental

SINOPSI

El que solem identificar amb la professió d’actor té molt poc a veure amb el que és realment aquesta professió. Trenta-sis actors espanyols reflexionen sobre el seu treball i contraposen les seves experiències. Com a fil conductor, el contrast entre les veus dels veterans i les imatges dels joves estudiants de teatre, per als que tot és possible encara. Entre els nombrosos actors entrevistats es troben Javier Bardem, Antonio Banderas, Victoria Abril, Carmen Maura, Fernando Fernán Gómez, José Luis López Vázquez, José Coronado, Emma Suárez, Alberto San Juan, Ariadna Gil, Ana Belén, Pilar López de Ayala i moltíssims altres.

TRÀILER

[youtube width=”550″ height=”450″]

Hécuba, un sueño de pasión from Sergio Deustua Jochamowitz on Vimeo.

[/youtube]

CRÍTICA i OPINIÓ

Concha Velasco ha interpretat d’Hècuba fins a fer-se una amb la reina troiana convertida en esclava pels vencedors de la guerra. Hècuba concentra el seu immens sofriment per la mort dels seus fills en la crueltat de la seva venjança, i l’actriu vallisoletana està esplèndida en el paper d’aquesta anciana assenyada, intel·ligent i digna a la qual les últimes urpades del seu cruel destí inunda d’una còlera res irracional que la converteix en una Nèmesi justiciera sense ni una mica de pietat.

L’impressionant final, en què els crits d’Hècuba, negada de dolor i penediment, es confonen amb l’udol de la gossa en què la van convertir els déus segons la versió mitològica ovidiana.

Imad Tmara i Sergio Fernández

2n Batxillerat C

Àtila

Publicat el per
Respon

FITXA TÈCNICA:

Títol original: Sign of the Paguen

Any: 1954

Durada: 92 min.

País : Estats Units

Director: Douglas Sirk

Guió: Barré Lyndon & Oscar Brodney

Música: Frank Skinner & Hans J. Salter

Fotografia: Russell Metty

Repartiment:  Jeff Chandler, Jack Palance, Ludmilla Tcherina, Rita Gam, Jeff Morrow, George Dolenz, Eduard Franz, Alexander Scourby

Productora: Universal International Pictures

Gènere: Aventures | Biogràfic. Antiga Roma

ARGUMENT:

És una miniserie de dos capítols on es novel·la la vida del famós guerrer Àtila el Huno, des de la seva infància fins a la seva mort, passant per les èpoques de major transcendència, les seves invasions sobre els imperis romans d’Orient i Occident, la seva relació d’amistat-rivalitat amb el magister militum, Flavi Aeci, i els seus enamoriscaments.

TRÀILER:

CRÍTICA:

En primer lloc, és cert que la pel·lícula té  alguns “errors històrics però val la pena perquè ens apropa una mica als problemes que realment va haver d’enfrontar l’Imperi Romà d’Occident a mitjans del segle V. El general Flavi Aeci va existir, com també aquest romà anomenat Orestes que va ser Secretari privat d’Àtila; i en general, molt del que es diu en la pel·lícula va ser així. L’interessant de la pel·lícula és veure el maneig polític que fa Aeci per treure’s de damunt als huns (un dels problemes que tenia Roma per aquell llavors).

El pretext, o la negativa de  Valentiniano III d’oferir-li a Àtila a la seva germana com a esposa és històric, i va ser ella la que va decidir atacar occident en el 451. En segon lloc, la pel·lícula té bones escenes de lluita i un vestuari més que correcte.

OPINIÓ PERSONAL:

Aquesta miniserie està be si es vol passar una bona estona, però si un vol saber sobre el veritable Àtila, seria millor buscar un llibre d’història o una enciclopèdia. Entenc que s’hagin pres llibertats, tant per qüestions de temps com pel fet que desconeguem molt sobre Àtila i dels hun, però hi ha unes altres que fan que es perdi credibilitat.

1-L’home de confiança del rei hun es diu Orestes (un nom grec).

2-Encara que els romans s’havien cristianitzat feia un temps (es fa esment d’això), encara veiem escenes d’orgies i hi ha estàtues de déus pagans. No apareix el papa sant Lleó a cap moment. A més la capital de l’Imperi d’Occident estaba en Ravenna en aquesta època.

Malgrat això, el telefilm rescata fets o personatges que probablement la majoria de l’audiència no conegués abans, com el conflicte entre Àtila i el seu germà Bleda, la seva aliança inicial amb Roma, les seves campanyes inicials contra l’Imperi d’Orient i la figura de Flavio Aeci.

Les actuacions, l’escenografia i la fotografia són bones. Les “coreografies” de les escenes de combats (encara que els exèrcits hunseren molt més grans) també estan ben realitzades i emocionen (no sé si s’ajusta a com van ser les veritables batalles).

Altres pel·lícules  d’Àtila:

Atila: home o dimoni, de Pietro Francisci

Atila l’Hun de Dick Lowry

Imad Tmara i Sergio Fernàndez

2n Batxillerat

¿Y ahora adónde vamos?

Publicat el per
3

FITXA TÈCNICA:

Títol original
Et maintenant, on va où? (Where Do We Go Now?)
Any
2011
Duració
100 min.
País
Líban 
Director
Nadine Labaki
Guió
Thomas Bidegain, Rodney El Haddad, Jihad Hojeily, Nadine Labaki, Bassam Nessim
Música
Khaled Mouzannar
Fotografia
Christophe Offenstein
Repartiment
Nadine Labaki, Kevin Abboud, Claude Baz Moussawbaa, Julian Farhat, Ali Haidar, Layla Hakim, Yvonne Maalouf, Antoinette Noufaily, Kevin Abboud, Petra Saghbini, Mostafa Al Sakka, Sasseen Kawzally, Caroline Labaki
Productora
Coproducció Líban-Francia; Les Films des Tournelles / Pathé / Les Films de Beyrouth
Gènere
Drama. Comèdia. Musical. Comèdia dramàtica. 
Premis:
2011: Festival de Toronto: Millor pel·lícula (Premi del Públic)
2011: Festival de Cannes: Secció oficial a concurs (secció “Un certain regard”)
2011: Critics Choice Awards: Nominada a millor pel·lícula estrangera

ARGUMENT:

Una comitiva de dones vestides de negre es dirigeixen al cementiri, sota un sol abrasador, estrenyent contra el seu cos fotos dels seus esposos, pares o fills. Totes comparteixen el mateix dolor, conseqüència d’una guerra funesta i inútil. En arribar a l’entrada del cementiri, la processó es divideix en dos grups: un musulmà i un altre cristià. En un país destrossat per la guerra, aquestes dones mostren la infrangible determinació de protegir les seves famílies de tota classe d’amenaça exterior. Amb enginy, inventant estratagemes esperpèntiques, intentaran distreure l’atenció dels homes perquè oblidin el rancor.

TRÀILER:

CRÍTICA

Labaki ens acosta una senzilla història, però efectiva, que aconsegueix entretenir, però alhora fa pensar  l’espectador. Aquesta pel·lícula és un gaudi de principi a fi.

La història que ens presenta és el d’unes dones de poble que estan cansades de perdre homes, és a dir, avis, pares, fills i néts, i tots ells a causa d’una de les invencions més grandioses o estúpides, com és la religió. En un poble on viuen cristians i islamistes, la tensió es palpa en l’ambient.

Labaki porta un guió senzill, amb una història lineal, mantenint sempre al centre les dones, el seu dolor i el seu sofriment en una lluita unida, tant islamistes com cristianes, perquè no es desbordin els esdeveniments, i tot això envoltat de dosi còmiques, romàntiques i dramàtiques, donant a l’espectador aquestes gotes necessàries perquè no s’avorreixi i romangui amatent del desenllaç.

En fi, una història de persones senzilles, sense ostentacions cinematogràfics, destinat a persones que gaudeixen del cinema original, on el guió és el més important.

OPINIÓ

Ens ha agradat molt el principi de la pel·lícula i l’estranya coreografia així com el seu missatge de convivència i de pau entre diferents religions.

Aquesta pel·lícula és una comèdia quotidiana en un poble rural on es conviu amb diferents ideologies molt conflictives al llarg de la història com és la religió cristiana amb la musulmana, això implica un conflicte entre els uns i els altres, i la solució és contractar unes prostitutes perquè el conflicte estava arribant molt lluny. Trobem que és una comèdia molt entretinguda, divertida i curiosa. És curiós com un fet pot canviar la convivència d’un poble, amb el to pacífic de la dona. Però avui dia objectivament trobem que si ho apliquéssim a la vida real, seria  impensable  ja que la mentalitat còmica de la pel·lícula no es podria aplicar per exemple amb el Yihad, ja que la mentalitat que ells tenen és una altra.

Per cert, és ben clara la influència de la Lisístrata. Quin pes hi té la vaga sexual? Com queda diluït? En aquesta Lisístrata libanesa, com definiríeu els homes? i les dones? Què n’opineu?

Imad i Sergio

2n Batx. Humanístic

Atila l’Hun de Dick Lowry

Publicat el per
3

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Attila the Hun
  • Director i guionistes: Dick Lowry i Robert Cochran
  • Any d’estrena: 2001
  • Durada: 177 min.
  • Repartiment: , , 
  • País d’origen: USA
  • Idioma original:Anglès
  • Gènere: Acció, Aventura, Biografia

SIPNOSI:

Durant els últims dies de l’Imperi Romà, els bàrbars huns estan fent el seu camí cap a Europa. Un guerrer, anomenat Atila, assumeix el lideratge dels huns i uneix els clans bel·ligerants sota la seva bandera. Però això no és suficient per a ell, Atila pretén formar un imperi, i ell veu Roma, estarrufat sota el lideratge de  l’incompetent Valentinià Caesar, al seu abast. En un intent de sufocar una invasió dels huns, l’ambiciós general romà Flavi Aeci intenta formar una aliança amb Atila contra el seu enemic comú, Teodoric, el rei visigot. Però aquest pla fracassa, i aviat arriba a estar clar que és inevitable un enfrontament violent entre els tres exèrcits.

 TRÀILER:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=IUT10dZY5OI[/youtube]

 

CRÍTICA:

Aquesta mini sèrie està bé si es vol passar una bona estona, però si un vol saber sobre el veritable Atila, rei dels huns (406-453) seria millor buscar un llibre d’història o una enciclopèdia. Entenc que s’hagin pres llibertats, tant per qüestions de temps com pel fet que desconeguem molt sobre Atila i dels huns, però hi ha altres que fan que es perdi credibilitat.

1- L’home de confiança del rei hun es diu Orestes (un nom grec) .

2- Encara que els romans s’havien cristianitzat feia un temps (es fa esment d’això), encara veiem escenes d’orgies i hi ha estàtues de déus pagans. No apareix el papa sant Lleó en cap moment . A més la capital de l’Imperi d’Occident estava a Ravenna en aquesta època.

3- Aparentment la manera de vestir és anacrònica, especialment la dels soldats.

4- Les atrocitats hunes van ser molt més grans. Crec que van voler rentar la imatge a Atila.

5- El regnat d’Atila va ser més gran i tenia més de 40 anys en morir.

6- Hi ha un gran canvi en els últims anys d’Atila, que pot causar confusió.

Tot i això, el telefilm rescata fets o personatges que probablement la majoria de l’audiència no conegués abans, com el conflicte entre Àtila i el seu germà Bleda, la seva aliança inicial amb Roma, les seves campanyes inicials contra l’Imperi d’Orient i la figura de Flavi Aeci. Les actuacions, l’escenografia i la fotografia són bones. Les “coreografies” de les escenes de combats (encara que els exèrcits huns eren molt més grans) també estan ben fetes i emocionen (no sé si s’ajusta a com van ser les veritables batalles).

Pel·lícula del Youtube

[youtube]http://youtu.be/CCrbxHA2Qjw[/youtube]

Espero que us hagi agradat i que sentiu la necessitat de buscar més informació sobre aquest període de la història i sobre la relació dels romans amb els huns.
Sergio Fernández i Dani Jarque