Walkind dead és una sèrie de televisió americana desenvolupada per Frank Darabont i basada en la sèrie de còmics creada per Robert Kirkman i Tony Moore. El primer episodi, de seixanta minuts de duració, fou estrenat a la cadena AMC el 31 d’octubre de 2010.
Actualment, aquesta sèrie és una de les més vistes i consta d’un nombrós club de fans, entre les quals m’hi trobo jo. Així doncs, l’altre dia mentre veia un capítol d’aquesta sèrie vaig veure que un dels personatges escrivia i explicava una frase en llatí: “Dolor hic tibi proderit olim”, aquesta dita en boca de Deanna vol dir “El dolor actual serà útil en un futur”.
Escena on s’explica el significat de la dita.
[youtube]https://youtu.be/0UJuU5rCTuU[/youtube]
És curiós com el llatí segueix viu fins i tot quan la raça humana està en perill i el món és ple de zombis. El poeta romà Ovidi la va dir en l’elegia XI del llibre tercer de Els amors: Perfer et obdura; dolor hic tibi proderit olim. En podríeu fer la traducció i comentar-ne la vigència del seu significat?
També podeu llegir l’elegia XI del tercer llibre dels Amors d’Ovidi en traducció de Jordi Parramon, a la pàgina 123, Quaderns Crema.
Perfer et obdura; dolor hic tibi proderit olim és una dita que ha tingut molta pervivència. Per què? M’ajudeu a trobar-ne més?
Heu trobat alguna altra pel·lícula o sèrie on apareixen dites llatines? Quines?
Creieu que pot ser útil la ficció per aprendre llatí i apropar-nos a la literatura llatina?
Judah Ben-Hur (Jack Huston) és un noble de Jerusalem que té idees oposades a les dels romans. En un temps en què l’Imperi romà és amo i senyor del món conegut, i governa amb mà de ferro els seus vasts territoris, aquestes diferències polítiques del jove Judah van a tenir les seves conseqüències. Així, Ben-Hur serà falsament acusat de traïció per negar-se a delatar les persones que es consideren enemics de l’estat. A més, el responsable d’aquesta infàmia és el seu millor amic de la infància, Messala (Toby Kebbell), un tribú de l’exèrcit romà. I és que, amb els anys, l’amistat que mantenia amb ell el noble jueu es va acabar convertint en una terrible rivalitat.
Desposseït del seu títol, separat de la seva família i d’Esther, la dona a la que estima (Nazanin Boniadi), Ben-Hur haurà de viure com un esclau, aïllat durant molt de temps en un vaixell. Després de sobreviure diversos anys en el mar, Judah torna a la seva terra. Serà llavors quan decideixi buscar venjança i reclamar el que li pertany. En el seu ferotge intent per guanyar la seva llibertat, i per venjar-se del seu antic amic de la infantesa, acabarà a la sorra del circ, competint en les carreres de quadrigues.
TRÀILER
CRÍTICA
Aquesta pel·lícula, dirigida per Timur Bekmambetov, és una nova versió de la pel·lícula de 1959, que alhora era un remake de Ben-Hur de Fred Niblo de 1925 i al seu torn adapta la famosa novel·la homònima de Lewis Wallace el 1880.
Si un no en sap res, aquesta pel·lícula planteja una història molt interessant i et deixa amb molta intriga durant tota l’estona, ja que al final és quan s’aconsegueix la victòria; i en tot moment no saps què passarà. La pel·lícula et va deixant poc a poc escenes que fan que et fiquis en el drama, el qual és directe i concret. Les escenes d’acció són fantàstiques, els efectes especials també i els monuments que surten són meravellosos. Crec que s’ha sabut adaptar molt bé als nostres temps, tot i qui ha que li retreu que també ho hagués pogut fer amb els falsos dilemes morals. Què en destaqueu els errors o els encerts?
Si heu llegit la novel·la o heu vist les versions anteriors, sobretot la mítica de William Wyler, segurament la cosa canvia. Quina versió us agrada més?
Aparte de la duración, más ajustada, de una hora menos, el guion de Keith R. Clarke y John Ridley, el diseño de producción y la dirección de Bekmambetov abogan por una imagen hiperrealista en los escenarios y las salvajes batallas (Judea, la guerra de los romanos contra los germanos), un toque más político (el movimiento revolucionario de los zelotes, defensores de su tierra frente al invasor, Roma, adquiere un novedoso protagonismo, lo que puede dar pie a numerosos paralelismos con el conflicto actual en la misma tierra, aunque con distintos protagonistas), y una rebaja en las dosis de melodrama. La de Wyler era una película de aventuras con un esencial toque melodramático que desembocaba en una parábola bíblica, y la de Bekmambetov es una película casi bélica, asentada de nuevo en un conflicto entre hermanos que trasciende la individualidad para alcanzar a la colectividad, y que rebaja un tanto el elemento milagroso encarnado por Jesucristo, en beneficio de su mensaje moral (¡y político!).
Wyler era un director especializado en dramas, comedias y melodramas que, con su mayúsculo conocimiento del cine, también se supo mover en el espectacular territorio de la acción. Bekmambetov es un especialista de la tralla, que se mueve a la perfección en secuencias tan espectaculares como las de la batalla de barcos y la carrera de cuadrigas. Ni mejores ni peores; distintas, de otra época del cine. El personaje de Arrio (casi) desaparece, Ilderín toma el papel de segundo padre y, en el último minuto, se les va la pinza con una canción a trasmano. Pero este Ben-Hur nada tiene de fracasado.
Rumores y certezas de un mito, crítica de Javier Ocaña, El País 1 de setembre de 2016
El primer dia de la cinquena temporada del programa despertador d’iCat “Els experts”. “Les pel·lícules de romans són gais?” és el primer clixé que s’encarrega de desmuntar el cinèfil Joan Pons partint de l’estrena de Ben-hur. I vosaltres, què en penseu de les pel·lícules de romans? i de Ben-hur?
Després de veure la pel·lícula, ara cal fer una anàlisi detallada d’un seguit de qüestions que apareixen de manera recurrent i tenen un abast que ja preocupava els clàssics; de fet, el mite de Prometeu és el referent de Frankenstein o el modern Prometeu Mary Shelley.
Llegeix atentament les qüestions i comenta-les:
1. Quan mor la mare de Víctor Frankenstein, ell diu: -La mort no hauria d’existir.
2. Es pot usurpar el paper dels déus/Déu com a creador de la vida?
3. Realment “la criatura” era el monstre que la gent veia?
4. L’avi cec és l’únic capaç de veure la bellesa que hi ha en el monstre. Relaciona-ho amb Tirèsies i comenta-ho.
5. Què és la bellesa, existeix un cànon inamovible? Ha variat amb el pas del temps?
6. “Resulta llastimós i defectuós”. Com afecta aquest comentari de Víctor Frankenstein el seu “fill”. Creieu que ens marquen els comentaris que els altres fan de nosaltres mateixos.
7. Què en penseu de la venjança? Acaba bé?
8. Què en penseu de la massa de gent enfurismada que mata la serventa dels Frankenstein perquè pensen que és l’assassina del nen? Passen aquestes coses actualment?
9. Quan Frankenstein i la criatura conversen en el mar de gel, ell li pregunta que qui és, si va pensar en l’ànima, en els sentiments, en les conseqüències dels seus actes. Comenta-ho.
10. Segons els clàssics, el destí era irrefutable, ningú podia escapar-ne. Això es fa palès en la pel·lícula?
11. “L’engendre” comenta al Doctor Frankenstein: “Per l’afecte d’una criatura seria capaç de perdonar el món, de reconciliar-me amb el món”. L’amor redimeix les persones, les cura i les fa millors. Recordeu d’altres films o llibres on es vegi aquest procés? Comenta la frase del “monstre”.
12. Comenta el final del film.
Maria del Mar Olivé
Professora del departament de Català i Clàssiques de l’IPM
És curiós com el llatí segueix viu fins i tot quan la raça humana està en perill i el món és ple de zombis. El poeta romà Ovidi la va dir en l’elegia XI del llibre tercer de Els amors: Perfer et obdura; dolor hic tibi proderit olim. En podríeu fer la traducció i comentar-ne la vigència del seu significat?
