Tag Archives: Mitologia

Cada setmana, un mite ovidià!

Comencem avui un bell i vell costum de portar llegit a classe un mite ovidià a partir de l’adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi, Narracions de mites clàssics, ed. Teide 2007 (no us confongueu i  si l’heu de comprar porteu la versió en català.) Qui el portarà ben preparat i ens l’explicarà a classe? En parlarem, el posarem en comú, intercaviarem la seva pervivència i en deixarem constància per escrit. A partir d’aquí, seguint com a punt de referència les Propostes de treball que hi ha al final del llibre de lectura, en triareu un i agafareu idees per fer-ne un muntatge audiovisual, una recreació literària o el que sigui. Es valorarà també l’originalitat i la creativitat que hi poseu. Els amics de El vaixell d’Odisseu de l’escola Vedruna fins i tot n’han fet una desfilada!

Posem fil a l’agulla amb Licàon. Alguns encara no teniu el llibre i per no endarrerir-nos en la programació de curs, us en faig cinc cèntims aquí:

Licàon

Un dia, Júpiter, el déu dels déus, va deixar l’Olimp i va baixar a la terra, disfressat d’home. Un horabaixa, a punt de fer-se de nit, va arribar a la casa inhospitalària del tirà de l’Arcàdia, de nom Licàon. Va entrar al seu casal, tot presentant-se com a déu. El malvat Licàon no s’ho va creure, tot i que la gent ja havia començat a pregar, i es va riure de les pietoses ofrenes ofertes. Aquella nit, havia planejat de matar l’hoste, mentre hagués dormit desprevingut, per demostrar que era mortal; però no en va tenir prou amb aquest pla. Abans li va servir un festí a taula amb carn humana d’un ostatge. El gran Tonant se n’adonà i, horroritzat, va esfondrar sobre el seu amo impiu la casa. Licàon, aterrit, va fugir al camp; va començar a udolar i de la seva boca ja no li va sortir paraula, tot i que debades intentava parlar. El seu instint criminal el va menar a atacar els ramats i a delir-se per la sang. La seva roba es va transformar en pèl, els seus braços en potes; esdevingué un llop. Conservà, però, de la seva anterior faiçó els mateixos pèls grisencs, la mateixa expressió violenta, els mateixos ulls brillants; era tan ferotge com abans.            OVIDI, Metamorfosis (adaptació M. Capellà)

Preguntes de la Guia de lectura:

1. En l’edat de ferro es cometien crims de tota mena. Els valors positius (veritat, modèstia, lleialtat,…), van donar lloc a l’engany, el frau, la traïció, la desconfiança, la impietat… Davant aquesta creixent degeneració del gènere humà, què decideix fer Júpiter? Quan ho decideix?

2. Júpiter baixa de l’Olimp, tot agafant forma humana. Quin nom rep la capacitat que tenen els déus de transformar-se en humans? Saps com es diu en grec ésser humà? A on va? Qui era Licàon?

3. Licàon no sols pretenia matar Júpiter de nit per comprovar si era un déu sinó que va gosar servir-li a taula carn humana. Quin doble càstig li imposa Júpiter per haver infringit les normes de l’hospitalitat? Quines traces de la seva antiga ferocitat conserva?

4. El mite de Licàon ha gaudit d’una llarga pervivència en el llenguatge, la literatura, el cinema, la música… Entre tots i totes a veure si aconseguim conèixer-la.

5. Us recomano dos apunts d’Aracne, fets per alumnes del Cristòfol Ferrer: una recreació literària del mite i un muntatge audiovisual. Què us ha semblat?

6. Qui vol saber-ne més i fa recerca? Aquest apunt del company de Canàries Ricardo L. Rodríguez Jiménez us pot ser de gran utilitat.

 

Sísif, d’Agustí Bartra

Fa poc he redescobert a Música de poetes “Sísif”, d’Agustí Bartra, cantat per Miquel Pujadó. És un poema preciós i amb el referent clàssic de Sísif, condemnat a empènyer eternament una roca enorme fins a dalt de tot d’un pendent; però, quan ja era al cim, tornava a caure, impel·lida pel seu propi pes, i altra vegada Sísif havia de començar a empènyer de nou (vid. presentació d’Angel Martínez). Avui, Diada Nacional de Catalunya, el vull dedicar a tots els filadors i filadores que, somiatruites o nefelibates com jo, també us sentiu sovint com Sísif, i malgrat les dificultats tireu endavant i empenyeu el roc de la vida i del dia a dia. Espero que us agradi i que aprengueu finalment la lliçó:

Oh, Sísif pot ser feliç
amb la roca o l’embalum,
si gronxa pena o somrís
a les trenes de la llum!

Quan la força li infla el tors.
la roca es torna destí:
no pot unir cim i esforç.
Des d’abaix crida el camí.

El vent clama els seus edictes
Pugen, amb un ritme lent,
Sísif, la roca i el vent
i la lluna dels invictes.

Agustí Bartra

Obra completa Vol II. 1972- 1982. Edicions 62 Barcelona. 1983 Pàg. 464

 

Centenari del naixement del poeta Màrius Torres: “Venus” i el llatí

Logo original de la Carme Rosanas

Logo original de la Carme Rosanas

Avui fa cent anys naixia el poeta ilerdenc Màrius Torres. El Fil de les Clàssiques, també vol unir-se a l’homenatge que, entre altres, li ret la catosfera, -tal com vàrem fer amb Carles Riba o Salvador Espriu-, amb el poema “Venus”. Màrius Torres el va dedicar al seu amic Jaume Elias des de la Ciutat del Vaticà en el decurs d’un viatge de fi de carrera -va estudiar medicina- des del 26 de febrer al 22 de març de 1933 per Pisa, Florència, Roma, Milà, Ginebra i París:

L’orquestra de joves del Vallès així el va interpretar en el concert homenatge Màrius Torres de l’institut homònim de Lleida el 30 d’abril de 2010, sota la música i la direcció de Pedro Pardo i amb la soprano Anna Borrego:

El poema Venus de Màrius Torres té una forma estròfica circular i sembla premonitori de la seva malaguanyada mort als trenta dos anys. Què us suggereix a vosaltres aquest poema? Què n’opineu?…

Màrius Torres quan va emmalaltir de tuberculosi pulmonar va ingressar en el sanatori de Puig d’Olena a Sant Quirze Safaja (on precisament dissabte li van fer un emotiu homenatge) i allí va conrear la poesia i, entre altres, va estudiar també llatí. Sols trobem, però, en la seva obra un poema amb el títol en llatí: Arbor Mortis i un subtítol Nisi signo serena entre parèntesi després del títol en català del poema Rellotge de sol.

Segur que amb aquest tastet de referents clàssics (vid. també el poema L’esfinx a Aracne fila i fila) en el centenari del naixement de Màrius Torres, us he despertat les ganes de conèixer més l’obra d’aquest poeta oblidat; però no tenim excusa per conèixer-lo millor ja que Pagès editors va treure per Sant Jordi Poesies de Màrius Torres, editat per Margarida Prats, que ara ha tornat a editar.

Google Maps de Carrers amb referents clàssics

Qui diu que el Facebook és una pèrdua de temps? Doncs, us presento dues iniciatives que han sorgit a través del Facebook: la primera, l’alumna Núria Yela va descobrir a través de les adreces d’unes amistats fetes a través del Facebook la possibilitat de fer un treball de recerca sobre els carrers mitològics de Valdemoro, a Madrid. Recordeu el seu article a Aracne: Valdemoro, carrers mitològics a dojo? A través del Facebook, vaig atendre a la crida de Victòria Bescós i vaig obrir aquest Google maps sobre els carrers de Barcelona amb referents clàssics que ara, gràcies a ella, va agafant forma, digna de donar-se a conèixer:


Veure Barcelona: carrers amb referents clàssics en un mapa més gran

Altres ciutats i pobles tenen noms i carrers amb referents clàssics arreu de l’estat (Alacant, Sevilla, Badalona…), podrà la Núria demostrar que Valdemoro és el municipi espanyol on es concentren el major nombre de carrers mitològics? Quina ciutat reuneix un nombre més elevat de carrers amb referents clàssics? Quin nom se’n porta la palma i per què?… La podríeu ajudar i anar completant aquest Google maps general, obert a la col·laboració de tothom? Ja sabeu allò que entre tots podem anar més lluny i que el que més m’atreu de treballar a la xarxa és el treball col·laboratiu…


Veure Carrers amb referents clàssics en un mapa més gran

Les noces de Mercuri i l’enveja d’Aglaure

Càmara nupcial d'Herse, 1570. Nova York, Metropolitan Museum of Art

Avui s’ha inaugurat al Museu del Prado a Madrid per primera vegada una exposició monogràfica de tapissos. No us ho creureu, però són mitològics i relaten les noces de Mercuri amb Herse. Recordeu què va provocar l’amor de Mercuri per Herse en la seva germana Aglaure? És ben cert, no hi ha amor sense enveja, ni enveja sense càstig. Recordeu què esdevingué a l’envejosa Aglaure? Si no ho recordeu acabeu de llegir la narració que ho explica a Narracions de mites clàssics:

“Confiat de la seva bellesa, Mercuri va a casa de Cècrops. A la zona més reservada, les seves tres filles hi tenen les cambres, decorades amb ivori i amb petxines incrustades: Pàndrosos ocupava la de la dreta; Aglaure, la de l’esquerra, i Herse, la del mig. Aglaure va ser la primera a veure el déu i a preguntar-li qui era i què volia. Mercuri no s’inventa cap pretext: li diu que és el déu missatger, fill de Júpiter, i que s’ha enamorat de la seva germana Herse. Després, li demana que l’ajudi a fer possible el seu amor. Aglaure el mira amb els mateixos ulls amb què poc abans havia vist el secret ocult de la rossa Minerva, i li exigeix una gran quantitat d’or pel seu servei”. Narracions de mites clàssics, pàg. 133

Si aquest estiu aneu a Madrid, no us oblideu de visitar l’exposició Els amors de Mercuri de Willem de Pannemaker al Museo del Prado. No teniu excusa i ho podreu fer virtualment aquí i també hi trobareu més informació sobre els tapissos, un tema molt interessant per a un bon treball de recerca!

De Europa

Fa poc hem celebrat el dia d’Europa, l’Uri ens va cantar una cançó, vàrem recordar el mite llegit a Narracions de mites clàssics, a partir de les Metamorfosis d’Ovidi II 836-875, heu actualitzat el mite, heu publicat a Aracne sobre la pervivència del mite en l’art i en la literatura barroca espanyola, alumnes de diferents centres esteu contestant en llatí una carta de Jules arran d’aquesta Europa una in diversitate, i ara aquí el tenim resumit en llatí:

 

L’heu entès? Quines obres d’art heu reconegut? De quina època són? …

Venus en la nomenclatura botànica popular

Venus, antiga divinitat itàlica de la primavera, protectora dels camps, de la vegetació  i dels jardins, conservà aquest caràcter fins i tot quan fou assimilada  a partir del segle II aC amb l’Afrodita grega, dea de l’amor i de la bellesa femenina. La gens Iulia que pretenia ser descendent d’Eneas la considerava una avantpassada seva. Era present a totes les llars i a Roma i arreu era venerada. Quan Juli Cèsar fou destinat a Hispània com a Cònsol en va promoure la devoció i, a més de les nombroses representacions plàstiques, Venus resta encara ben vigent en la nostra cultura popular.

És primavera! Després d’un cru hivern de ventades, gelades i nevades, la natura reneix com si un miracle esdevingués i potser ha arribat el moment de recordar els vestigis populars de Venus en el nom de les plantes.

Al Parc del Laberint ja us vaig assenyalar  la capil·lera  dita Adiantum Capillus Veneris, “cabells de Venus” per la semblança dels fins i abundants pecíols negres a una cabellera.
  • La Cuscuta europaea és també coneguda en català com “cabells de Venus” per la seva tija filiforme, afil·la amb flors albo-rosades.
  • La planta anual, ornamental, de fulles sèssils i oblongues  Specularia speculum és anomenada popularment “espill de Venus” i en anglès “Venus’ looking glass”.
  • La planta vivaç Umbiculus-veneris se’n diu “llombrígol de Venus” i en castellà “Ombligo de Venus”. Té un pecíol llarg en el centre del limbe. Hipòcrates recomanava les seves fulles per concebre nens mascles, no crec que la cosa funcioni però almenys tenen un ús similar a les tiretes si ens encetem els peus mentre caminem pel camp.
  • La Scandix pecten-veneris, tota ella eriçada de flors blanques,  és dita “pinta de Venus” i en castellà “peine de Venus”.
  • La Nymphaea alba de flors blanques, solitàries, que suren damunt les aigües és coneguda també com a “rosa de Venus” i en castellà “rosa de Venus”. Es creu que és anafrodisíaca i s’empra en nimfomanies i priapismes (la mitologia us donarà un bon cop de mà a l’hora d’esbrinar el significat d’aquests termes!).
  • La planta herbàcea d’un metre i mig d’alçada Dipsacus fullonum es diu en castellà “baño de Venus”.
  • L’orquídea terrestre  Calypso bulbosa en castellà se la coneix amb el nom de “zapatilla de Venus”.
  • A la planta carnívora Dionea muscipula  li diuen”Venus atrapamoscas” en castellà i “Venus Flytrap” en anglès.
  • Si observeu bé totes aquestes plantes auctòctones unes i altres tropicals de ben segur sabreu per què la gent les ha relacionat amb Venus. Juli Cèsar deu estar ben content i satisfet ja que el seu llegat continua ben vigent!

    Gaudiu de la natura! Gaudiu de la primavera!

    Clara Segura al TNC amb “Electra”

    Clara Segura. Foto: David Ruano

    Clara Segura. Foto: David Ruano

    Ahir es va estrenar a la sala petita del TNC (Teatre Nacional de Catalunya) Electra, una de les peces més belles del teatre grec. Els alumnes de grec de l’IES Cristòfol Ferrer hi anem dijous vinent! A mi em fa molta il·lusió veure amb tots vosaltres aquesta tragèdia grega, la primera que coprodueix el TNC, sobretot perquè l’actriu que fa d’Electra, Clara Segura, va ser alumna meva de grec a l’IES de Sant Just Desvern. Amb aquella promoció em vaig estrenar en la docència i encara recordo com els seus ulls guspirejaven quan parlàvem a classe d’Electra, Orestes, Agamèmnon, Atreu, Egist, Clitemnestra, Sòfocles… Quins bells records! Quin goig veure-la representar ara Electra i fa tres temporades Antígona, també del director teatral barceloní Oriol Broggi. L’Electra del TNC és una producció feta conjuntament amb l’equip de les Q-Ars Teatre, que d’aquesta manera completen la trilogia sobre les heroïnes gregues que van encetar la temporada passada amb Les suplicants i Ilíada.

    Electra des d’ahir es representarà a la sala petita del TNC fins al 25 d’abril. Aneu a veure-la; segur que reflexionareu sobre la passió desorbitada que pot portar al matricidi, el desig de venjança, l’odi i el resentiment que no porten enlloc, la justificació dels delictes, el gaudi estètic de les paraules, l’ambiguitat dels sentiments, la força tràgica d’una dona trencadora,…

    Què en sabem d’Electra? Quins són els antecedents de la saga? Quants tràgics grecs la van tractar? Qui és qui a Electra? Què en sabem d’aquesta producció d’Oriol Broggi? Què us ha semblat la funció? Què n’ha dit la premsa: La Vanguardia, El Periódico, El Punt, ABC, Avui, El País…, El Periódico, El País …?

    Quin regal més bell! Moltíssimes gràcies, Clara!

    N.B.: Servei educatiu del TNC.

    Zodiacae constellationes

    Les constel·lacions (co– “conjunt” + stella “estel”) són agrupacions d’estels que foren imaginats en l’antiguitat per tal d’aconseguir una orientació dins el conjunt d’estels del firmament. Cadascuna va rebre un nom, se’n feren dibuixos i hic et nunc ens centrarem amb les dotze constel·lacions zodiacals que ens permetran constatar que amaguen unes interessants narracions mitològiques. Sabeu quines?

    També podeu localitzar els mots de la tercera declinació i enunciar-los (en nominatiu i en genitiu singular); a continuació, triar-ne un i escriure’n tota la declinació.

    Per acabar d’arrodonir l’apunt, podeu agafar els numerals cardinals del text llatí Zodiacae constellationes i escriure’n mots en català; per exemple de duodecim: duodecimal…

    Daedalus and Icarus, a la recerca del llatinisme

    Fa poc heu traduït, fins i tot, en llatí aquest mite que ara podreu escoltar en anglès. Quin llatinisme podríeu aplicar a aquest muntatge audiovisual Daedalus and Icarus? Us animeu a fer-ne també un en anglès amb qualsevol dels mites de Narracions de mites clàssics?

    [kml_flashembed movie="http://blocs.xtec.cat/tutorials/files/2010/03/daedalus.swf" width="440" height="820" wmode="transparent" /]