Tag Archives: Mitologia

Psique i Cupido i altres personatges mitològics de rondalla

Les rondalles mallorquines, de llarga tradició oral recollides pel rondallaire entre els rondallaires, Mossèn Antoni Maria Alcover, sota el pseudònim Jordi des Racó, Aplec de rondalles mallorquines d’en Jordi des Racó, també beuen, entre d’altres, en la tradició grecollatina i hi trobem, sens dubte,  personatges mitològics clàssics, això sí,  passats pel sedàs de la pagesia mallorquina i per la domesticació de l’imaginari.

De les nits d’hivern de quan era petita, recordo encara els éssers mítics dels gegants de les rondalles: “Camina caminaràs, d’es cap de set dies trobà ja sa primera murada i sa portassa amb sos tres gegantots que la guardaven”… El príncep Corb; els gegants dels contes de Na Marieta, S’Aigo ballant, En Joanet Cameta curta, Na Tricafaldetes, Es Geperut, S’Ermita, Es tres germans, En Pere Poca Por… El gegant Polifem n’és cap de tots ells, ferotges i antropòfags:

Sent olor de carn humana
ja en menjarem aquesta setmana…

Aquests éssers de gegantina alçada apareixen lligats a les terres de vinya que produeixen grans vins, que els antics prenien de bon grat com a medicina, vinculats a les coses sagrades. Es troben a regions sagrades, assenyalades per grans monuments megalítics. No és d’estranyar que també es trobin a Mallorca, terra de vins, elogiats pel mateix Plini,  i de monuments talaiòtics.

En Joanet Manent d’Antoni Maria Alcover, a la rondalla homònima,  seria l’esforçat Hèracles fent els seus dotze treballs amb una sobrenatural força física: “Això era i no era un jovenot que nomia Joan Manent, tan esforcegat que no hi havia homo per ell una hora al redó. Era allò de no tenir sa força mesurada”. Com Hèracles matarà la serp de set caps o Hidra de Lerna:
“Sa serp adreça es set caps per envestir-lo; però en Manent alça sa garrota i la fa caure dalt es cap des mig i le hi deixa tot esflorat, i pega cop i altre cop an ets altres caps de sa serp i ja ho crec que n’hi esclafà de caps, fins que n’hi hagué”.

A la rondalla  En Joanet fii de viuda, es podria comparar Fra-Pota amb un faune encaputxat amb potes i cuixes de cabrit i tors humà. “Com sa fia del Rei estava contempla qui contempla s’anell, s’hi presenta un bruixot que nomia Fra-Pota”.

Sa Muleta de Plata és una versió descafeïnada del famós cavall de  la guerra de Troia.  Un pare té amenaçada de mort la seva filla, òrfena de mare: “Mira -diu la dida a la tal Aineta-, farem una muleta de plata, buida, que hi càpigues dedins, amb una finestreta per entrar i sortir. Li farem ets ulls foradats perquè pugues goitar-hi. Ses cames i sa coa seran buides i t’hi posarem un sarronet de dobles de vint i menjar. Te fiques dins sa muleta, dos negrets sense que ells sàpien que hi ha dedins, la s’enduran dins d’un bosc que jo sé ben lluny, i ja anirà ton pare a aclarir tu per on pares…”.

Sa Sirena del Mar evoca l’episodi de les sirenes de l’Odissea d’Homer i s’adverteix els mariners dels perills de ser seduïts per les seves veus. “Sol anar ran de ses barques, canta qui canta per entretenir i destorbar es mariners en haver-hi turbonada, perquè no estiguen en lo que fan i se’n vagen a fons. Sobretot, hi ha que estar-hi ben alerta. La gent en canta aquesta cançó:

Sa sirena de la mar,

en tenir fortuna, canta,

perquè diu que la bonança

no estarà molt a tornar”.

A les rondalles, per exemple L’Amo en Biel Perxanc i la dona d’aigua, també s’hi recreen les dones d’aigua, que no són altra cosa que les Nàiades o nimfes de les fonts de la mitologia, que feien enfollir els homes. Ja veure que hi trobareu un paral·lelisme amb l’episodi d’Hil·las! Encara és ben popular a Mallorca, i quina por en feia de petita!, Na Mariaenganxa de pous i cisternes que enganxa els infants que s’hi aboquen.

A sa cova de Salamanca arribem a trobar el mateix filòsof Sèneca! És mestre i alhora estudiant en aquest indret de Sa Cova de Salamanca “d’on surten els lletraferits de casta granada”.

Aneu llegint rondalles i no pararem de trobar-hi paral·lelismes amb els mites i altres referents clàssics, però ara que heu llegit L’Ase d’or d’Apuleu, comenceu a estirar el fil dels referents de Psique i Cupido almenys per nou rondalles de l’Aplec: Es corpet des pou d’En Gatell, La bella Ventura o es ca negre sense nas, Es murterar del rei de FrançaEs reim del Rei moro amb set pams de morro,  En Joanet i sa donzella desencantada, Es Mèl·loro Rosso, Es fii d’es pescador

Ecce pictura XI. Quae fabula est?

Ara que ja has llegit la segona part de Narracions de mites clàssics, observa amb atenció aquesta imatge i després de deduir de quin mite es tracta, fes recerca sobre l’autor d’aquesta escultura i esbrina en quin museu has d’anar per contemplar-la de prop. Tot seguit, inventa’t un diàleg entre els dos personatges en boca dels quals ens hem d’assabentar del mite. Si ho prefereixes, pots fer un poema.

Agavé i les castanyes

AGAVÉ I LES CASTANYES

Agavé té les mans suaus i fredoliques.
Aplega les castanyes d’un foc de romaní
i en va traient les closques i en va menjant les miques.


Comença a les palpentes, la fosca, el seu camí.


EIs fruits espeterneguen per fer-la enriolar.
La flama vol parlar-li, com piadosa fada.
Perquè Agavé és tan bona, tan dolça de mirar!
Té una blancor molt trista, com mig esgroguissada,
i, en els cabells, comença l’argent a tremolar.


Ja les germanes són casades; ella sola
viu en la casa freda i cada nit més gran.
Planyent, quan minva el dia, la rufagada hi vola
i els murs es fan més negres i el sostre es va allunyant.


–Castanyes, bon escalf als dits de la infantesa
quan és alegre l’aire que ens desgavella els rulls
i hom veu en cada cosa una guspira encesa
com saludant una altra guspira als nostres ulls.


Prop meu era aleshores la fada grisa i bella
que en la dissort ens dava llamins i una cançó.
Ja mes cabells són ara cendrosos com els d’ella;
la que jo era manca devora la que só.


I les passades hores, com van tornant-se xiques,
i en les properes, quina foscar, quin fred mortal!–
Agavé té les mans suaus i fredoliques;
planyent-la, sos anells ja són d’un or malalt.

Els fruits saborosos, de Josep Carner

Ecce pictura X. Quae fabula est?

Aquest curs també reprenem el fil d’Ecce pictura (vid. les nou anteriors aquí).
Una vegada hàgiu reconegut el mite i l’artista d’aquesta pintura, n’heu de fer una recreació en forma de diàleg, un poema o bé una actualització del mite ovidià que heu llegit adaptat en la primera part de Narracions de mites clàssics. Que el déu missatger us guiï!

 

L’hidra de Lerna

Hercules de John Singer Sargent, 1921

Hèrcules de John Singer Sargent, 1921

δεύτερον δὲ ἆθλον ἐπέταξεν αὐτῷ τὴν Λερναίαν ὕδραν κτεῖναι· αὕτη δὲ ἐν τῷ τῆς Λέρνης ἕλει ἐκτραφεῖσα ἐξέβαινεν εἰς τὸ πεδίον καὶ τά τε βοσκήματα καὶ τὴν χώραν διέφθειρεν. εἶχε δὲ ἡ ὕδρα ὑπερμέγεθες σῶμα͵ κεφαλὰς ἔχον ἐννέα͵ τὰς μὲν ὀκτὼ θνητάς͵ τὴν δὲ μέσην ἀθάνατον.

ἐπιβὰς οὖν ἅρματος͵ ἡνιοχοῦντος Ἰολάου͵ παρεγένετο εἰς τὴν Λέρνην͵ καὶ τοὺς μὲν ἵππους ἔστησε͵ τὴν δὲ ὕδραν εὑρὼν ἔν τινι λόφῳ παρὰ τὰς πηγὰς τῆς Ἀμυμώνης͵ ὅπου ὁ φωλεὸς αὐτῆς ὑπῆρχε͵ βάλλων βέλεσι πεπυρωμένοις ἠνάγκασεν ἐξελθεῖν͵ ἐκβαίνουσαν δὲ αὐτὴν κρατήσας κατεῖχεν. ἡ δὲ θατέρῳ τῶν ποδῶν ἐνείχετο περιπλακεῖσα.

τῷ ῥοπάλῳ δὲ τὰς κεφαλὰς κόπτων οὐδὲν ἀνύειν ἠδύνατο· μιᾶς γὰρ κοπτομένης κεφαλῆς δύο ἀνεφύοντο. ἐπεβοήθει δὲ καρκίνος τῇ ὕδρᾳ ὑπερμεγέθης͵ δάκνων τὸν πόδα. διὸ τοῦτον ἀποκτείνας ἐπεκαλέσατο καὶ αὐτὸς βοηθὸν τὸν Ἰόλαον͵ ὃς μέρος τι καταπρήσας τῆς ἐγγὺς ὕλης τοῖς δαλοῖς ἐπικαίων τὰς ἀνατολὰς τῶν κεφαλῶν ἐκώλυεν ἀνιέναι.

Es correspon la descripció de l’hidra de Lerna del text de la Biblioteca II, 5, 2 d’Apol·lodor amb l’Hèrcules de John Singer Sargent? o més amb el quadre de Zurbarán? Què feia l’hidra? Qui acaba amb ella? En quin dels dotze treballs?  Amb l’ajut de qui? Quants caps tenia? Quants eren mortals? Quin era immortal? Quina relació té aquest treball amb el zodíac?  …

Quina altra pervivència d’aquest monstre coneixes en la literatura, l’art, la música, el cinema …

Sant Jordi, un mite ben viu

Arqueológica Luliana
Arqueologia Luliana

Sant Jordi enguany ens arriba en dissabte Sant! Sabíeu que va ser un militar romà i cristià que per no abandonar les seves creences va ser martiritzat en temps de l’emperador romà Dioclecià cap a l’any 303? Una de les llegendes més populars atribuïdes a Sant Jordi explica que un drac tenia atemorits els habitants d’una vila i que per calmar-lo li havien de donar un be i una donzella, triada a l’atzar. Un dia li va tocar a la filla d’un rei i Sant Jordi la va alliberar miraculosament tot vencent el drac. Països tan diversos com Geòrgia, Anglaterra, Lituània, Grècia, Portugal i Catalunya van escollir Sant Jordi per patró. També és patró de la Corona d’Aragó i –fins el 1707- del Regne de València. La creu de Sant Jordi és una de les màximes distincions que atorga el Govern de la Generalitat de Catalunya.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=xQx_gTJWSRA[/youtube]

El 1456, el dia de Sant Jordi va ser declarat festa a la ciutat de Barcelona i des d’aleshores se celebra la tradicional Fira de les Roses en què els enamorats les oferien a les donzelles. En el segle XV es repartien roses a totes les senyoretes que assistien a la missa que se celebrava a la capella que el sant té al Palau de la Generalitat. A finals del segle XIX Sant Jordi es va convertir en símbol catalanista. Per això un dels ritus més arrelats d’aquesta jornada és l’exhibició pública de la senyera. La seva lluita amb el drac per alliberar la donzella simbolitza la lluita de Catalunya per la seva llibertat. Des de l’any 1926 es fa coincidir amb l’anomenat Dia del Llibre (des del 1995 Dia Mundial del Llibre i dels drets d’autor) que en el seu origen era per commemorar la mort de Shakespeare i Cervantes. L’escriptora Maria Àngels Anglada també va morir un 23 d’abril i així vàrem celebrar el desè aniversari de la seva mort ara fa dos anys. Avui se celebra el trentè aniversari de la mort de Josep Pla. La diada de Sant Jordi també ha esdevingut el dia dels enamorats en què les parelles s’intercanvien un llibre i una rosa. Regalar una rosa a la persona estimada és ben metafòric: el vermell simbolitza la passió i l’espiga de blat la fecunditat. Els antecedents d’aquesta tradició són molt antics i de pervivència clàssica ja que a finals d’abril els nostres avantpassats romans celebraven unes festes en honor a Flora, la deessa de les flors, dels prats, dels boscos i dels jardins, i els seus amors amb el déu Zèfir, vent suau de ponent que influeix en l’agricultura i impulsa el creixement de les plantes i els vegetals. Allí on es celebraven s’erigien estàtues a la deessa i eren coronades amb roses i flors, igual que les donzelles que hi assistien. A la nit, a la llum de les torxes, es cantaven himnes i es premiaven les millors composicions poètiques sobre el triomf de la primavera i de l’Amor, guardons que eren lliurats per les donzelles més belles. Aquests actes s’anomenaven Jocs Florals, en homenatge a la deessa. Mireu per on que encara nosaltres també els celebrem tot i que el cristianisme intentà abolir-los. Així, la rosa, màxima distinció als Jocs Florals, es convertí en ofrena mística a la Santa Creu, donant-li un caire religiós.

Sabeu què és una consueta? Quins personatges hi apareixen? Quins efectes provoca el drac al rei, a la filla del rei, a Sant Jordi i al poble? Amb quins mites hel·lènics podeu establir paral·lelismes? Quin és l’origen mític de les roses?…

Bona diada de Sant Jordi!

Narcís o l’amor a si mateix

bellesa enmirallada

Bellesa emmirallada, dibuix original de Valèria 5è EP

La fama de l’endeví Tirèsias era ben coneguda per tota Beòcia des que Júpiter li havia concedit la facultat de veure el futur quan Juno l’havia privat de la vista per haver revelat el secret del major plaer que senten les dones en els afers amorosos. Ell ho sabia bé perquè tot i que era home de naixement, durant uns anys havia estat dona per haver maltractat els cossos de dues serps. La gent anava a consultar-lo perquè les seves respostes sempre eren encertades. La primera que hi va anar va ser una bella nimfa, la blavosa Liríope que tenia un fill preciós, Narcís, i volia saber si viuria molts anys. L’endeví va vaticinar: ‘Si no s’arriba a conèixer’. El temps provaria la certesa d’aquesta resposta sense sentit.

Narcís ja tenia setze anys i gaudia d’una bellesa delicada. Molts joves i moltes noies el desitjaven, però tenia tanta arrogància que ningú no li havia tocat el cor. Un dia mentre caçava cérvols, el va veure la nimfa de veu sonora, Eco. Llavors tenia cos i no era només una veu; però, tot i que era molt xerraire només podia repetir les darreres paraules de tot el que li deien. Juno l’havia castigada perquè, sempre que podia sorprendre les nimfes amb braços de Júpiter, ella l’entretenia amb una llarga conversa i donava a les nimfes temps de fugir. Eco tan bon punt va veure Narcís se’n va enamorar bojament. Va començar a seguir-lo d’amagat; com més el seguia més s’encenia d’amor com quan s’inflama el sofre que recobreix els extrems de les torxes en contacte amb una flama. Ja no pot parlar, sols repetir mots. Narcís sentia remor i va dir: ‘Hi ha algú per aquí?, i Eco li va contestar: ‘Per aquí’. Ell, sorprès, no veu ningú i les frases que formula les rep com a resposta. Insisteix i exclama: ‘Aquí, reunim-nos!’, i Eco va repetir: ‘Reunim-nos!’ i va sortir del bosc i se li va tirar al coll, tal com desitjava. Ell fuig i li diu: ‘Treu aquests braços del meu coll; m’estimo més morir que unir-me a tu.’ Repeteix els mots i, en veure’s refusada, s’amaga al bosc, i avergonyida, viu des d’aleshores en coves solitàries. El seu amor, però, no desapareix i creix amb el dolor de sentir-se desdenyada; neguitosa, no dorm i s’aprima fins a esvanir-se en l’aire. Li queden la veu i els ossos; la veu roman i diuen que els ossos es van acabar transformant en pedres, per això ningú no la veu; però tothom la sent en les muntanyes. En ella sols hi viu un so, el que li donem perquè ens el retorni.

Així Narcís va jugar amb els sentiments d’Eco. Ho va fer també amb els d’altres nimfes i homes fins que una persona desdenyada, va suplicar a la dea Nèmesis, la dea de la venjança, que ell estimés i no fos correspost. Hi havia una font límpida, d’aigües resplendents com la plata, que mai ningú no havia tocat. Era tota envoltada d’herba, nodrida per la proximitat de l’aigua, i d’un bosc que no deixava passar el sol. Aquí un dia el noi es va allargassar, fatigat per la cacera i la calor de l’estiu i atret per la bellesa de l’indret i de la font. Es va apropar a la font per apaivagar la set, i va sentir créixer una altra mena de set; mentre bevia va quedar corprès per la imatge que veia i va enamorar-se d’un cos que sols és aigua. Esbalaït, es queda immòbil com una estàtua de marbre blanc de Paros. Contempla els seus ulls, els seus cabells, les seves galtes imberbes, el seu coll d’ivori, la gràcia de la seva boca i aquell rubor que es barreja amb aquella blancor de neu. Admira sense saber-ho el que els altres havien admirat. Es desitja a si mateix tot ignorant-ho. Fa petons a la font enganyadora sense reeixir-ne, vol abraçar i no pot atènyer res. Busca el que no és enlloc.

Ja no vol menjar ni pot dormir. Estès damunt l’herba, contempla amb un esguard insaciable la imatge il·lusòria i se sent morir per uns ulls que són els seus. Es plany per desitjar alguna cosa que no pot aconseguir, tot i que sembla que té a prop. Sols l’aigua els separa. La imatge també el desitja, li estira els braços, el mira, li somriu, li plora, li mou la boca… fins que se n’adona que s’ha enamorat d’ell mateix reflectit en l’aigua. Es vol separar del seu cos per poder-lo abraçar. Es vol morir, però no suporta pensar que amb ell també morirà la seva pròpia imatge. Plora i les seves llàgrimes en caure mouen l’aigua i la figura reflectida s’enterboleix.

_ On fuges? Queda’t, no m’abandonis. Almenys, deixa’m veure el que no puc tocar.

Va amollar el seu vestit i es va colpejar el pit amb les mans blanques com el marbre. La seva pell blanca enrogeix, com els fruits que són blancs per un costat i vermells per l’altre o els grans de raïm quan canvien de color i es tenyeixen de porpra. De nou, es veu reflectit en l’aigua, tornada altre cop nítida, i ja no ho pot aguantar, devorat a pleret per un foc interior. Consumit per l’amor, defalleix i es desfà com la cera groguenca amb una flama suau o el gebre del matí amb l’escalfor del sol. Quan Eco el veu, malgrat el ressentiment, es va entristir i repetia els ais que ell deixava anar. L’últim mot de Narcís, abans que la mort l’embolcallés, va ser un adéu per a aquesta imatge tan estimada i desitjada, que és la seva; i Eco també va repetir: ‘Adéu!’.

En els estatges infernals, continuava emmirallant-se a les aigües de l’Estix.

Els déus van transformar el cos del dissortat Narcís en una flor groga al mig, envoltada de pètals blancs, el narcís. Des d’aleshores, trobem aquesta flor als marges dels estanys, vinclada sobre l’aigua.

Adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi (Narracions de mites clàssics, de M. capellà ed. Teide)

 

Què n’opines d’aquest mite? Què és un narcisista? En coneixes algun? Ho ets tu? Esmenta’n la seva pervivència (ara segur que ho encertes!) o fes-ne una recreació o actualització

Potser ara ha arribat el moment de llegir el mite en llatí en aquesta adaptació del grup Galatea aquí.

Responde Latine:

* Quis erat Narcissus?
* Quis erat Echo?
* Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat?
* Quis est Iuppiter?
* Et Iuno, quis est?
* Ubi Narcissus suam imaginem videbat?

Píram i Tisbe, del mite en llatí a la pervivència

Recordeu Qui m’explica el mite?. Doncs, ara que heu fet memòria és el moment de fer una passa més, ben descansats de la Setmana Blanca, i explicar-lo en llatí, representar-lo o almenys respondre les qüestions següents:

  • Qui sunt Pyramus et Thisbe?
  • Ubi est sepulcrum Nini?
  • Quis est Ninus?
  • Cur patres amantium amorem prohibent?
  • Quid perdidit Thisbe dum effugiebat?

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/C1GkN-qqXMM" width="450" height="350" wmode="transparent" /]

Per què creieu que aquest mite ha gaudit de tanta pervivència? Llegiu-ne algun exemple i comenteu:

SONETO
Mejor me sabe en un cantón la sopa,
y el tinto con la mosca y la zurrapa,
que al rico, que se engulle todo el mapa,
muchos años de vino en ancha copa.
Bendita fue de Dios la poca ropa,
que no carga los hombros y los tapa;
más quiero menos sastre que más capa:
que hay ladrones de seda, no de estopa.
Llenar, no enriquecer, quiero la tripa;
lo caro trueco a lo que bien me sepa:
somos Píramo y Tisbe yo y mi pipa.
Más descansa quien mira que quien trepa;
regüeldo yo cuando el dichoso hipa,
el asido a Fortuna, yo a la cepa.

A LA CORTE VAS, PERICO
A la Corte vas, Perico;
niño, a la Corte te llevan
tu mocedad y tus pies:
Dios de su mano te tenga.
Fiado vas en tu talle,
caudal haces de tus piernas;
dientes muestras, manos das,
dulce miras, tieso huellas.
Mas, si allá quieres holgarte,
hazme merced que en la venta
primera trueques tus gracias
por cantidad de moneda.
No han menester ellas lindos,
que harto lindas se son ellas:
la mejor fación de un hombre
es la bolsa grande y llena.
Tus dientes, para comer
te dirán que te los tengas;
pues otros tienen mejores
para mascar tus meriendas.
Tendrás muy hermosas manos,
si dieres mucho con ellas:
blancas son las que dan blancas,
largas las que nada niegan.
Alabaránte el andar,
si anduvieres por las tiendas;
y el mirar, si no mirares
en dar todo cuanto quieran.
Las mujeres de la Corte
son, si bien lo consideras,
todas de Santo Tomé,
aunque no son todas negras.
Y si en todo el mundo hay caras,
solas son caras de veras
las de Madrid, por lo hermoso
y por lo mucho que cuestan.
No hallarás nada de balde,
aunque persigas las viejas:
que ellas venden lo que fueron,
y su donaire las feas.
Mientras tuvieres que dar,
hallarás quien te entretenga,
y en expirando la bolsa,
oirás el Requiem aeternam.
Cuando te abracen, advierte
que segadores semejan:
con una mano te abrazan,
con otra te desjarretan.
Besaránte como al jarro
borracho bebedor besa,
que, en consumiendo, le arrima,
o en algún rincón le cuelga.
Tienen mil cosas de nuncios,
pues todas quieren que sean
los que están, abreviadores,
y datarios, los que entran.
Toman acero en verano,
que ningún metal desprecian:
Dios ayuda al que madruga;
mas no, si es andar con ellas.
Pensóse escapar el sol,
por tener lejos su esfera;
y el invierno, por tomarle,
ocupan llanos y cuestas.
A ninguna parte irás
que de ellas libre te veas:
que se entrarán en tu casa
por resquicios, si te cierras.
Cuando tú no conocieres,
tantas hallarás doncellas:
que los virgos y los dones
son de una misma manera.
Altas mujeres verás;
pero son como colmenas:
la mitad, güecas y corcho,
y lo demás, miel y cera.
Casamiento pedirán,
si es que te huelen hacienda:
guárdate de ser marido,
no te corran una fiesta.
Para prometer te doy
una general licencia,
pues es todo el mundo tuyo,
como solo lo prometas.
Ofrecimientos te sobren,
no haya cosa que no ofrezcas:
que el prometer no empobrece,
y el cumplir echa por puertas.
La víspera de tu santo
por ningún modo parezcas:
pues con tu bolsón te ahorcan
cuando dicen que te cuelgan.
Estarás malo en la cama
los dias todos de feria;
por las ventanas, si hay toros,
meteráste en una iglesia.
Antes entres en un fuego
que en casa de una joyera,
y antes que a la platería
vayas, irás a galeras.
Si entrar en alguna casa
quieres, primero a la puerta
oye si pregona alguno:
no te peguen con la deuda.
Y si por cuerdo y guardoso,
no tuvieres quien te quiera,
bien hechas y mal vestidas
hallarás mil irlandesas.
Con un cuarto de turrón
y con agua y con gragea,
goza un Píramo, barata,
cualquiera Tisbe gallega.

Si tomares mis consejos,
Perico, que Dios mantenga,
vivirás contento y rico
sobre la haz de la tierra.
Si no, veráste comido
de tías, madres y suegras,
sin narices y con parches,
con unciones y sin cejas.
que aun muerto y en el sepulcro
no le ha valido la iglesia.
¿Qué culpa tiene el buen Conde
de los catarros y reumas?
Que él fue fundador del pueblo,
mas no del dolor de muelas.
Pues al buen Pedro Mïago
yo no sé por qué le inquietan,
que él en lo suyo se yace
sin narices ni contiendas.
El ser chato no es pecado:
déjenle con su miseria;
que es mucho que, sin narices,
tan sonado español sea.
Culpa es del lugar, no es suya,
aunque suya sea la pena,
pues sus fríos romadizos
gastan narices de piedra.
Dejen descansar tus muertos,
ciudad famosa y soberbia,
pues mirada sin pasión,
tienes muchas cosas buenas.
Para salirse de ti
tienes agradables puertas,
y no hay conserva en el mundo
que tan lindo dejo tenga.
¿Hay cosa como tu prado,
donde cada primavera
en vez de flores, dan caspa
los árboles, si se peinan?
Yo sí que digo verdades,
que la pasión no me ciega
de ser hijo de Madrid
y nacido en sus riberas.
En cuanto a mudar tus armas,
juzgo que acertado fuera,
porque solos los demonios
traen llamas en sus tarjetas.
La primer vez que las vi
te tuve en las apariencias
por arrabal del Infierno
y en todo muy su parienta.
Mas ya sé por tu linaje
que te apellidas cazuela,
que, en vez de guisados, hace
desaguisados sin cuenta.
No hay sino sufrir agora,
y ser en esta tormenta
nuevo Jonás en el mar,
a quien trague la ballena.
Podrá ser que te vomite
más presto que todos piensan,
y que te celebren viva
los que te lloraron muerta.

També en fa referència Góngora (vid. Aracne fila i fila) a  “Ándeme yo caliente y ríase la gente”:

Pues Amor es tan cruel,
Que de Píramo y su amada
Hace tálamo una espada,
Do se junten ella y él,
Sea mi Tisbe un pastel,
Y la espada sea mi diente,
Y ríase la gente.

La música tampoc es queda al marge (vid. la  pervivència en l’òpera, en Benjamin Britten…), també podeu fer el rastreig en el cinema. De ben segur trobareu arreu molts exemples d’aquest mite.

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/fGQfmCGvkck" width="450" height="350" wmode="transparent" /]

Petita Venus, de Juli González

La petita Venus (1936-1937) de Juli González fa tan sols 20,5 x 6 x 9,3 cm però en ella s’hi reflecteixen cadascuna de les circumstàncies més importants de la vida sencera d’aquest artista barceloní: el seu aprenentatge en el camp de l’orfebreria en el negoci familiar que tenien a la Rambla de Catalunya de Barcelona, abans d’anar-se’n a París, i, per tant, el seu gust per a fer objectes petits; el desig de fer art un cop superada al cap de molts anys la mort del seu germà gran, en Joan, que havia estat el seu millor mestre i amic; el coneixement de l’actualitat artística més moderna i, sobretot, el fet de veure’s forçat a treballar com a aprenent de soldador a la casa Renault de cotxes, que va canviar completament la seva vida i la història de l’escultura del segle XX ja que Juli González va conèixer la soldadura autògena, i tot experimentant amb petits retalls de ferro, cargols i peces que trobava a la feina, el va portar a la nostra petita Venus.

N.B.: No fa gaire que he conegut aquesta petita gran obra d’art i l’experiència vital que hi ha al darrere, fet que m’ha portat a fer-ne un apunt aquí per fer-ne difusió i alhora exemplificar allò que sempre em sentiu a dir: de tot se n’aprèn i sovint del que menys esperem ens fa crear meravelles. Què n’opineu de tot plegat? Per què creieu que Juli González l’anomenà Venus?…

Ai, Cupido!

En l’amor, les paraules sovint sobren i jo us recomano, com ja ho he fet al Fil Moodle, aquest excel·lent treball del company quironià d’Extremadura Ángel Luis Gallego Real, Caeco raptus amore.

Us he fet, tanmateix, aquest petit regal de Sant Valentí amb l’ajut de la Valèria que ha fet la portada i amb imatges Creative Commons i desitjo que comenteu l’obra d’art que més us agradi.

Per cert, per què Cupido en un primer moment a Grècia era un adolescent i després se’l representa com un nen trapella? Quins atributs té i per què?…

Que l’Amor us sigui ben propici!