Ara que ja has llegit la segona part de Narracions de mites clàssics, observa amb atenció aquesta imatge i després de deduir de quin mite es tracta, fes recerca sobre l’autor d’aquesta escultura i esbrina en quin museu has d’anar per contemplar-la de prop. Tot seguit, inventa’t un diàleg entre els dos personatges en boca dels quals ens hem d’assabentar del mite. Si ho prefereixes, pots fer un poema.
Venus va deixar d’anar a les seves terres ni al cel degut a que es va enamorar d’un noi anomenat Adonis. Un dia passejant junts per la muntanya Venus li va dir:
-No has de ser temerari, hi ha molts perills a aquestes terres.
– Perill de què, no crec que passi res- va dir Adonis. Seguidament es van seure a l’ombra i Venus estirada, recolzada al pit del seu amant li va dir:
– Saps quina és la història d’Atalanta i Hipòmenes?
– No, me la pots relatar?- va dir Adonis.
Al finalitzar l’història Venus li va dir:
– Al final van esdevenir lleons.
– Què apassionant, jaja! – va dir Adonis.
Ràpidament Venus va anar-se’n cap al cel amb el seu carro tirat per cignes. Tot de sobte que els gossos van fer sortir a un porc senglar.
-Ai, he fallat- va dir Adonis.
El noi va intentar amagar-se però no va resultar. El porc senglar el va enxampar, li va clavar les dents fins al fons de l’engonal.
– Ai quin dolor, aaahhh- va dir Adonis.
Venus anant cap a Xipre va reconèixer els gemecs del seu amant, va baixar fins trobar-lo i va dir tot colpejant-se les robes i el cabell:
– El record D’Adonis perviurà; hi haurà una representació del meu dolor i es reproduirà una festa cada any dut a terme en Adònies. La teva sang serà una flor, jo et transformaré en anemone.
De cop i volta la sang va començar a inflar-se com una bombolla i de sobte es va convertir en una flor, l’anemone.
En aqueste escultura si mostra Adonis, que esta sent atacat per un por senglar. Afrodita li havia dit que tingues compte amb las feres, pero ell no va fer cas i va acabar morint.
Aquesta escultura pertany al mite d’Adonis i esta en el museu Hermitage a Rússia. El seu escultor és Giuseppe Mazzuoli i el nom original és The Death of Adonis.
– Adonis, odio els porcs senglars i els lleons – va dir Venus sota l’ombra d’aquell arbre.
– Per què estimada? – va preguntar Adonis, intrigat per aquell odi que tenia la seva amada.
Venus va explicar el mite d’Hipòmenes mentre Adonis l’escoltava atentament. El martit de Venus, sense que ningú ho sapigues, els escoltava també.
De cop aparaguè un porc senglar que començà a atacar a Adonis. Aquest, sense saber que fer, va començar a cridar.
– Fora d’aqui odiòs porc senglar! Deixa a la meva estimada!
– Adonis, fes algo! Adonis lluita amb ell! – cridava espantada Venus.
Adonis, fen cas a la seva estimada, va lluitar amb ell. Amb la mala sort de morir en l’intent.
Venus, amb el dolor de la mort del seu amant, va començar a plorar.
-Tranquil Adonis, jo et prometo que el teu record quedarà per sempre gravat en la memòria de tothom.
I de cop sortí de la sang d’Adonis una flor del mateix color, a la que Venus la va anomenar anemone, la del vent.
Adonis era un jove bell fill de Mirra. Afrodita es va enamorar d’ell. Un dia mentres Afrodita i Adonis xerraven passejant..
– Adonis, no vull que t’enfrentis mai a cap lleó ni a cap senglar, sinò et passarà com a Atalanta i Hipòmenes. – Va dir Afrodita
– Quina és l’historia d’Atalanta i Hipòmenes, Afrodita? – Va preguntar Adonis
Afrodita li va explicar tota l’historia de com Atalanta i Hipòmenes una parella, van ser convertits en lleons.
– No hem passarà mai això! – va dir Adonis
Poc després de que Afrodita s’anès cap al cel, Adonis es va creuar amb un senglar i aquest el va estar perseguint fins que el va mossegar i Adonis va caure al terra, va morir.
– Noooooo! Sisplau noo! – Va cridar ben fort Adonis de cop.
Afrodita va escoltar com Adonis plorava i cridava, i va tornar d’on s’havia anat. El va veure al terra mort i doncs plorant pel seu amat va dir..
– Mai seras oblidat Adonis. La teva sang serà una flor, jo et transformaré en anemone.
Aquest és el diàleg que van tenir Adonis i Venus:
-Adonis, ja que soc una dea, t\’adverteixo que no lluitis contre els senglars ni els lleons rogencs, doncs són molt violents i ferotges, i no m\’agradaria que prenguessis mal.
-No em fan por aquestes feres, ja que soc jove i fort, però explique\’m el perquè d\’aquest temor teu.
-És la història d\’Atalanta i Hipòmenes, que es van convertir en lleons.
(Desprès Venus va anar cap al cel però va veure Adonis ferit de mort al terre per un senglar)
Oh, estimat meu, perquè no m\’has fet cas dels meus precs! En senyal del dolor que sento, et convertiràs en una anemone, delicada però bella.
Quan em vaig aixecar al mati vaig trucar a Adonis, el noi mes guapo que jo coneixia.
Vam quedar en aquell lloc que havia sigut nostre desde sempre,en aquell jardi de darrere de l\’escola, aquell que estaav ple de flors de colors vius i d\’arbres amb unes olors maravelloses.
Adonis i jo,Venus,ens vam seure al banc del costat de la font amb el proposit de solucionar aquell malentes.
Ell i jo estavem enamorats desde que en vam coneixer, era un amor molt fort i que cap força major podia trencar..Despres de parlar una bona estona vaig agafar el meu cotxe i vaig anar cap a casa…
De sobte vaig començar a sentir uns crits molt forts i en aquells crits vaig reconeixer la veu de Adonis,vaig donar una derrapada i vaig anar corrents fins al jardi, allà tirat al terra vaig veure un porc senglar que estava devorant al pobre Adonis,vaig començar a plorar i vaig correr cap a casa,estava molt espantada i no podia creure que l\’hagues perdut per sempre…
Adonis, era un jove molt agraciat. Li agradava a Venus.
Venus i Adonis anaven sempre junts per les montanyes, i ella li ensenyava a no ser temerari. Venus odiava els senglars, i Adonis va preguntar-li el perquè.
Assegut sota un pollancre, Venus li va preguntà:
– Ja saps la història d’Atalanta i d’Hipòmenes? I com aquests és van convertir en lleons?
– No, no m’he l’han explicada mai.
A continuació, Venus li explica la història.
En acabar d’explicar-li, Venus marxa cel amunt amb un carro tirat per cignes. Adonis és queda sote aquell pollancre.
De cop i volta, apareix un senglar, i el persegueix amb una fletxa.
Adonis crida:
– Socors! Ajuda! M’esta perseguin el porc senglar!
I el senglar li diu:
– Jo tambè hi tinc dret!
Adonis, reflexiona, i s’en adona de que el que li passa el senglar és que està gelòs perquè Venus s’ha fixat en ell i no en el porc..
– Però.. jo no en sóc culpable de la meva bellesa!
– I tan que ho ets.. miram a mi, no em vol ningú!
– Però.. tu ets un porc senglar..
– Calla!! Més val que corris!
– Siusplau! Ajudaaaaaaa!!! Socors!! Vol acabar amb mi!
– No tens sortida.. Ja ets meu!
I aixì va ser, li va clavar les dents i es va morir.
Venus desde el cel va reconèixer els gemecs de Adonis, i va baixar fins trobar-lo. En veure’l allà mort va dir:
– El record D’Adonis perviurà; hi haurà una representació del meu dolor i es reproduirà una festa cada any dut a terme en Adònies. La teva sang serà una flor, jo et transformaré en anemone.
Després d’aquestes paraules, la sang d’Adonis es va inflar com una bombolla transparent. D’aquesta bombolla s’en va formar una flor. Adonis havia estat convertit en una anemone, tal i com Venus va dir que el tranformaria.
Adonis era un jove bell que agradava a Venus. Venus ja no es preocupava de les seves terres ni del cel i el que feia era seguir a Adonis.
Un dia passejant per la muntanya, Venus li va preguntar:
-Saps la història d\’Atlanta i Hipòmenes?
-No, explicame-la siusplau.- Va dir Adonis.
Al acabar Adonis es va enterar de que es van convertir en lleons.
Venus va anar-se\’n amb el carro tirat per cignes. De cop i volta els gossos van fer sortir a un porc senglar.
Adonis va fallar al tirar-li la fletxa i el porc senglar va començar a perseguir-lo enfurismat. El porc el va agafar.
-Quin mal m\’has fet.- va dir Adonis.
-Ho faré per què t\’ho mereixes.- Contestà
-Necessito algú si us plau!- Exclamà Adonis.
-No vindrà ningú a ajudar-te! Això de la teva bellesa no es pot arreglar. Tu ets així.- Va dir el porc.
-Pot ser si!- Va cridar Adonis.
-No tornis a parlar o ja no et donc més temps de vida! Et mataré!!- Va amenaçar el porc.
Venus a arribar i va escoltar els gemecs del seu estimat. Tot això va ser per gelosia.
– El record d’Adonis perviurà; hi haurà una representació del meu dolor. La teva sang serà una flor, jo et transformaré en anemone.
La sang va començar a inflar-se com una bombolla i es va convertir en una flor, l’anemone.
No és un poema dialogat però és el que m’ha sortit, ja em diràs el que et sembla, que no em fa res canviar-ho.
No pot ser veritat
tu mort no pots estar
has d’estar al meu costat
per poder-te abraçar.
No vull pas la soledat
vull tornar-te a parlar
vull tenir-te, estimat,
i tornar a passejar.
Tu viuràs eternament
en les flors ballant al vent
recordant a tots qui ets:
Ets Adonis, el més bell!
Adonis era fill de la jove Mirra ja convertida en arbre i del seu propi avi, Cíniras. Adonis va néixer de l’escorça del tronc de la seva mare. Mirra no el va poder cuidar, no podia abraçar-lo, besar-lo i donar-li el pit.
Adonis era molt bell i la deessa Venus es va sentir atreta, la dea de l’amor sentia un amor cap a ell més aviat maternal que li feia més feliç que les seves aventures amb Mart.
– Oh, el meu petit! -L’abraçava Venus- Ets tan maco! Només podies ser meu! T’estimo, rei!
Venus se l’emportava al bosc i l’ensenyava els seus racons més macos i els perills que hauria d’evitar.
– Mira, fillet. Veus aquest cèrvol sense vida? L’ha mort un senglar.
– Què és un senglar, mare? -Preguntà Adonis amb inocència.
– Una bèstia que s’alimenta d’altres bèsties i de nens bonics com tu.
– S’em menjarà? -Els ulls d’Adonis brillaven.
– Es clar que no, jo et protegiré.
– T’estimo, mare!
Res no podia fer a la dea més feliç que aquell afecte que el petit Adonis sentia per ella.
Van passar molts anys, i Adonis ja en tenia setze. Era tot un gallard: atractiu, coratjós i astut. Venus temia que alguna donzella s’enamorés del seu noi i se l’emportés, per aquest motiu Venus sempre l’acompanyava.
Però malauradament, un dia que la deessa de la bellesa tenia un sopar diví a l’Olimp. Adonis desobeí a Venus i s’en anà a fer un tomb pel bosc. De sobte, topà amb un senglar.
– Un senglar! -Exclamà- No et tinc por, potser tens més força, però jo et guanyo en astúcia.
Adonis començà a burlar-se d’ell.
El senglar corregué cap a ell i el tombà.
– Ah! ah! Surt d’aquí! Deixa’m!
El senglar el va mossegar el coll i Adonis començà a patir una respiració dificultosa i a perdre força.
– La mare, no vull deixar la mare. La mare patirà…
Dit això entra en un etern somni que el portaria al submón d’Hades.
Des de dalt de l’Olimp, Venus escoltà aquests últims xiuxiueigs d’Adonis i baixà a la Terra ràpidament.
– No pot ser! Oh, Adonis! El meu reiet! Oh, és mort! L’Hades me l’ha arrebatat! -Es lamentà asseguda a terra, emportant-se el cadàver fred d’Adonis al pit.
– Les meves galtes florides pal·lideixen, tornaran a créixer ja que el meu plor les regarà…
-Tranquil estimat, mai seràs oblidat. Seràs una preciosa flor, una anemone, la teva bellesa perdurarà per sempre més. A més a més ordenaré que se celebrin unes festes anuals en el teu honor, es diran Adònies.
Dit això, Venus es deixà caure sobre d’Adonis rendida. Desitjava que mai s’hagués d’haver anat a l’Olimp i que hagués pogut fer-li un petó a la galta per última vegada.
Un dia Venus s’avorria a l’Olimp i va voler baixar a la terra a passar l’estona. Va endinsar-se en un bosc i passejant va topar-se amb un jove molt atractiu que en aquell moment caçava:
-Quin es el teu nom? – li va pregunta la dea intrigada.
– Soc Adonis – va respondre el jove.
Venus no va tardar en enamorar-se d’ell i en pocs dies no li treia els ulls de sobre. Passejaven pels prats i recorrien els turons. La dea sempre li deia:
– Mai t’enfrontis amb senglars violents ni amb lleons rogencs!
Adonis no entenia el perquè de l’advertència i un dia va decidir preguntar:
– Perquè odies tant aquestes besties salvatges?
Aquesta es va quedar uns segons pensativa, el va besar als llavis i tot seguit va dir:
– Tu coneixes la història d’Atalanta i Hipòmenes?
– La veritat es que no però m’agradaria conèixer-la.
Venus, explicà la història al seu amant. I quan la va finalitzar, va marxar cel amunt amb un carro tirat per cignes.
Adonis va decidir anar a caçar. Es va trobar amb un senglar i li va disparar una fletxa. Va fallar i aquest va començar a perseguir-lo.
– Socors! – cridava Adonis desesperat mentre provava de trobar un amagatall.
Venus que havia escoltat les supliques del jove, va baixar a la terra el mes ràpid possible, però quan va arribar, la bestia l’havia matat.
Venus va plorar per la mort del seu enamorat, va besar-lo per última vegada i va transformar la seva sang en una bonica anemone.
Anem fent les retroaccions.
Tot va començar quan Donís un noi ben admirat per la seva bellesa i per bon caçador.Era un noi tant guapu que les noies li anaven el darrere en totes hores , unes d’elles, era Venus i Proserpina.Aquestes dues estaven boges per la gran bellesa de Donis.
Donis estimava a les dues, però no sabia que fer.Un amic seu li va dir: que escollessi a la que més estimava, però es va donar compte de que estimava a les dues en el mateix temps.En principi va començar a veure se’n d’amagat amb elles, a Venus l’anava a visitar per el de matí quan acaba de treballar.I a Proserpina l’anava a veure per la nit, quan acaba de veure a Venus.Tots els dies era la mateixa rutina , d’anar d’un costat el altre.
Un dia quan anava passejant Donis per el carrer, és va trobar un conegut seu Ares, i es an saludar, es van quedar parlant una hora.En aquesta hora van parlar de tot, de que feien, com els hi anava d’amor..)En principi, la conversació anava bé, fins que Ares li va preguntar a Donis:
I tú Donis com vas d’amors, estimàs de verita a Venus?
Donis sorprès d’aquella pregunta, cosa que ningú ho sabia nomès el seus amic Zeus. El va respondre, a la pregunta amb un to seriòs.
Si que l’estimo a Venus i ella a mi, per això estem junts.
En escoltar allò Ares, va posar la mà a l’espatlla de Donis i li va dir:
No sé si l’estimás però jo si, estic boig per ella, no vull que ningú la fasci mal i sobre tot tú, que et veig amb poques ganes de conquistar i sabent que ets un d’aquells nois que té moltes possibilitats de conquistar amb altres noies.
En dir això Ares es va allunyar i Donis es va quedar pensant en aquelles paraules que no sabia, que volia dir amb allò Ares. Van passar dies i Donis jà no anava a veure a Venus , nomès anava a veure a Proserpina. Va pensar que era el millor a fer, deixar-la i que gaudís un amor sincer i verdader amb un altre persona.
Venus estava molt preocupada tenia molta por de haver-se quedat sense l’amor de Donis, perquè ja feia temps que no la venia a visitar.
Ares va anar a visitar Venus un dia que anava passejant per aquell carrer.Venus en obrir la porta es pensava que Ares la venia a veure com una vsitia d’amics, a veure que li passava.Però Ares ja venia amb intencions de conquistar-la. Era el verdader causant d’aquella separació i l’únic que podia dir.
Venus el va acollir molt bé, li va donar per veure, vi i dolços.Li van agradarles flors per partrr d’Ares, va pensar en veu baixa i va dir:
Tant de veritat fossind el meu estimat.
En escoltar allò Ares, es va mossegar el puny.Va decidir veure copetes i convidar a més a Venus. El principi era una copeta, però el final van veure més i més, allò no anava a acabar bé.El vi, els va fer dir tot el que els estava passant i elq ue sentien.Una d’aquelles paraules Ares li va dir, t’stimo Venus.
En escoltar allò Venus, es va posar a riure es pensava que era broma.Però en veure que cada cop s’acercava Ares a ella, va entendre les intencions que tenia Ares.Estava estirada en el sofà i de sobte Ares se la va posar de sobte intentant donar-li petons.Mentre’s Venus s’estava defensant com podia amb les mans i els peus Ares la tenia agafada amb les dues mans. Va cridar, va demanar que per favor la deixés, però no li va fer cas, l’atracció era tanta
Venus mai més va voler saber res més, de cap noi.A l’endemà Donis la va anar a vsitar perquè estava fart de Prosperina, no li va voler obrir la porta Venus.Però el final si que li va obrir la porta, en obrir la porta es va tirar els braços de Donis i plorant.Donis en veure Venus aixì, sabia que era per culpa seva perquè l’havia deixat de visitar.Però en escoltar la versió que tenia Venus, es va posar com un boig de ràbia de dolor.
Va sortir de casa i ze’n va anar directament a veure on estava Ares.El volia matar,no l’importava res més, que venjar-se.Quin tipus d’home era, per haver violat Venus, sense la seva pròpia voluntat.Va anar directament a casa, va agafar l’arma de caça i va sortir fora el carrer. Quan anava en cami, pensava i pensava però volia venjar-se.
El final va decidir anar lo a veure el bar, però serià una venjança amb testimonis.Va estar tot el dia esperant-lo el portal de casa seva, vana rribar les nous i no apareixia.De sobte, va sentir un cop el cap.Era Ares, era tant llest que sabia que vindria a buscar-lo.
Aquell moment va ser l’últim gest que va fer Donis. A Ares no el van agafar, perquè ningú sospitava d’ell, nomès una que suspitava d’ell Venus.Que per culpa seva hava mort Donis.
D’aquell fruit de violació, va fer que Venus es quedés embarassada no el va voler tenir.Tenia por de que un altre cop vingués Ares i la violés.Va decidir en suicidar-se, de sobte li va venir la imatge de Donis el cap i va dir:
Adeú amor meu, jà ens trobarem allà on estiguis!.
Heu vist quina poetessa tenim! Mireu quina metamorfosi més poètica:
“Tu viuràs eternament
en les flors ballant al vent!”
M’encanta, Laura!
Adonis, fill de Mirra, s’en aborria i anava passejant pel bosc, tot intentant trobar salvatges feres que caçar. Corria per les muntanyes, inspeccionava las coves, s’aturaba de quan en quan en els rierols que trobaba per beure aigua…Semblabe que no tenia por a res. O almenys, aixó era el que pensabe.
Un dia, la dea Venus, cansade de volar pel cel amb els seus coloms, va aterrar al bosc. Desitjave donar una volte abans de tornar cap a Xipre. Mentre caminabe tranquilament, va escoltar extranys sorolls que provenien de molt aprop, i semblabe que hi havia un home que estabe caçant, perque s’escoltaben crits i grans passos, com si estigues corrent a gran velocitat. Sigilosa, es va apropar i es va amagar en uns verds arbustos, i tot seguit va assomar el cap a poc a poc. Cuan ho va fer, no es va poder creure el que va veure. Un jove molt maco, de cabells rossos que li arribaben fins a las espatlles i que sostenia una llança a la seve ma drete, corria a gran velocitat per atrapar a un cervol de gran cornamente, que feie tot lo possible per desferse’n del noi. Adonis començaba a respirar dificultosament i, derrotat, es va aturar, deixant escapar la seve presse. Afrodita llavors ho va saber, se’n havia enamorat bojament d’aquell jove, i desitjave moltissim saber el seu nom.
Adonis, despres de que s’agues normalitzat la seve respiració, va agafar la seve llança del terre i es va disposar ha anarsa’n. Va ser cuan va escoltar un soroll que provenia molt aprop d’on ell es trobave, pero no es va girar. El primer que va pensar es que potser era una fere salvatge. Va respirar profundament, concentrant-se tan sols en aquell soroll. ¿ Es que aquell animal estaba pensant atacar-lo per les espatlles ?. No ho permetiria. Creient que ja era el moment, es va girara veloçment per rebre aquell animal. Pero es va quedar sorpres en trobarse amb que una dona, molt maca, portaba una llarga túnica blanca, amb els cabells agafats, estava allà, inmobil, observant-lo. Es van mirar per un llarg moment que va resultar ser una eternitat. Vensu, ara que el veie de front i mes aprop, va pensar que era molt mes maco del que havia imaginat. També li va passar a Adonis, que mai havia vist una dona tan bonica.
– Qui ets? – li preguntà Adonis amb veu molt suau, baixant la llança.
– Soc la dea Venus – li respongué amb un llarg somriure.
– I tu qui ets? – li questionar la dea.
– Em dic Adonis – li digué amb dolçor.
I, fins aquell moment, gracies a aquelle inesperada trobada, tots dos van passar a ser amants. Estaben tant feliços junts que no tenien gents de ganes de separarse’n l’un de l’altre. Pero, desgraciadament, aquella felicitat no va durar gaire, i va acabar marcade per la tragèdie. Adonis va morir, atacat per un ferotge porc senglar en no en no fer cas a Venus quan li va dir que no emprenyes a las feres, explicant-li l’historia d’Atalanta i Hipómenes, que van acabar convertint-se en lleóns.
Venus va plobar per la seve pérdua.
Salve Lida!
He fet la correcció seguint les teves indicacions:
Un dia Venus s’avorria a l’Olimp i va voler baixar a la terra a passar l’estona. Va endinsar-se en un bosc i passejant va topar-se amb un jove molt atractiu que en aquell moment caçava:
-Quin és el teu nom? – li va pregunta la dea intrigada.
– Sóc Adonis – va respondre el jove.
Venus no va tardar en enamorar-se d’ell i en pocs dies no li treia els ulls de sobre. Passejaven pels prats i recorrien els turons. La dea sempre li deia:
– Mai t’enfrontis amb senglars violents ni amb lleons rogencs!
Adonis no entenia el perquè de l’advertència i un dia va decidir preguntar:
– Per què odies tant aquestes besties salvatges?
Aquesta es va quedar uns segons pensativa, el va besar als llavis i tot seguit va dir:
– Tu coneixes la història d’Atalanta i Hipòmenes?
– La veritat es que no però m’agradaria conèixer-la.
Venus, explicà la història al seu amant. I quan la va finalitzar, va marxar cel amunt amb un carro tirat per cignes.
Adonis va decidir anar a caçar. Es va trobar amb un senglar i abans que pogués veure la fletxa per disparar-lo, aquest va atacar-lo. Es va tirar sobre el noi i va dir:
– Soc Mart, et prohibeixo que tornis a veure a Venus, és meva.
Adonis, que apreciava molt a Venus va dir abans de marxar corrents:
– Mai.
Aquest va començar a perseguir-lo.
– Socors! – cridava Adonis desesperat mentre provava de trobar un amagatall.
Venus que havia escoltat les supliques del jove, va baixar a la terra el mes ràpid possible, però quan va arribar, la bestia l’havia matat.
Venus va plorar per la mort del seu enamorat, va besar-lo per última vegada i va transformar la seva sang en una bonica anèmone.
Així m’agrada, Marta! La recreació ha millorat força. Tanmateix recorda de no posar “a” al CD. “Sóc” de “ser” porta accent, “súpliques” també…
Adonis, fill de Mirra,anava passejant pel bosc, tot intentant trobar salvatges feres que caçar. Corria per les muntanyes, inspeccionava las coves…Venus va aterrar al bosc.Va escoltar extranys sorolls que provenien de molt aprop,era Adonis intentant caçar.
Adonis va veure a Venus y es presenten, Adonis tenia la llança plena de sang i al veure la cara de por que tenia Venus, va optar per per llençar-la.
Mentres parlaven, un os gran negre amb ullals grossos , va atacar per darrere a Adonis, provocant-li la mort.Venus no li va dir que estaba enamorada d’ell, tota plorant va decidir anar junt amb ell, va agafar la llança que habia llençat Adonis plena de sang, i mirant Venus a Adonis va dir les seves ultimes paraules: Per tu vaig baixar al bosc i per tu m’anire al cel. Es va clavar la llança al cor i començà plorant sang.
Feia temps que ens coneixíem, des de petits que jugàvem junts.
Sempre voltàvem per aquell bosc on ell va morir… Moltes vegades ens van avisar de que no anéssim aquell bosc, perquè era molt perillós però com sempre mai fèiem cas.
Recordo perfectament aquell dia, Adonis i jo estàvem jugant, quan de repent va aparèixer un porc senglar, en aquell moment no sabíem que fer si començar a corre o quedar-nos quiets.
Adonis i jo vam començar a córrer sense parar però de cop i volta, vaig escoltar com Adonis queia a terra, en aquell mateix instant no vaig saber que fer, el senglar cada cop s’apropava més cap ell.
Em vaig intentar apropar però ja era massa tard…
Adonis havia mort, vaig anar corrents a demanar ajuda.
En veure a Venus, la seva mare tota desconsolada, em vaig sentir culpable de que no hagués fet res per ell.
Anava passant el temps i jo no em podia treure aquella imatge de la meva ment, sempre pensava que tot allò no hagués passat si haguéssim fet cas als nostres pares…
Adonis era fill de la jove Mirra.
Ell era molt bell, tant que Adrofita, es va enamorar d’ell, però Persefone, també es va enamorar d’ell.
Afrodita: et protegire dels porcs senglars i dels animals salvatges, i faré que mai tinguis por!
Llavors un dia Ares,ple de gelosia, disfressat de porc senglar, va anar cap Adonis clavant-li els seus ullals.
Afrodita, al escoltar els crits d’Adonis, va baixar corrents a terra per protegir-lo.
Va veure com Adonis estava sangrant al terra, apunt de morir.
Afrodita: Perquè t’has hagut d’enfrentar al porc senglar!? Perquè no m’has fet cas al que et vaig dir!
Prendre unes gotes de la teva sang i et conventirre en flor d’anemone, que anunciará l’arribada de la primavera.
Salve Lida!
aqui et deixo la meva recreació ja que no vaig tenir temps de fer-la al examen.
Recreació del mite de ADONIS
Estava inflant-me de valor a la porta principal de casa, sabia que a l’altre extrem estaria la meva mare preparant-me el pitjor càstig de la meva vida, arribava tard, molt tard…
Vaig introduir la clau a la porta, i la meva mare no va esperar a que acabés d’obrir-la , sinó que ella mateixa va acabar l’acció per mi, l’expressió de la seva cara m’horroritzava, estava molt seria i bastant enfadada, la coneixia perfectament, sabia que el que venia, o això creia fins que hem va dir:
-Vine!, hem de parlar seriament, no pots seguir per aquest camí , soc la teva mare i vull el millor per tu, no dic que no surtis però vine a l’hora, fes-me cas , si us plau …
Mai havia vist la cara comprensiva de la meva mare i estava desconcertada, que passes de cridar-me i jutjar-me a demanar-m’ho amb una veu tan passiva …. , estava bocabadada .
No sabia que dir-li, així que no vaig dir res i vaig seguir escoltant-la, observant i assentint amb el cap.
-Mira, t’explicaré el mite de Adonis, vull que comprenguis que sempre mas de fer cas, i si no ho fas les coses sempre et sortiran malament.
I va prosseguir amb la historia, la meva mare era una amant del mon clàssic, sempre estava parlant de déus , dees , mites i etc, ho relacionava tot …
Un dia , mentre Venus i Adonis passejaven pel bosc i ella li explicava el mite de Atalanta i Hipomenes, aquesta s’en va recordar de que havia de fer una cosa molt important a l’Olimp , i vans d’anar-se’n, va recordar al seu amat que no volia que mai s’enfrontes amb porcs senglar ni lleons , ja que eren molt violents, dit aixo se’n va anar deixant a Adonis estirat en l’herba…
Quan ja havia passat més d’un hora, va aparèixer un porc senglar dels matolls, i aquest no va ser molt llest i no va sortir del lloc, sinó que va dedicar-se a molestar-lo i en el moment en que és va despistar el porc li va clavar les dents i va caure moribund.
Laia, va morir , per no fer-li cas a Venus , has pensat que si no vens a l’hora et poden passar moltes cosses al carrer? , hi ha gent molt dolenta allà fora …
Si , ho se
doncs, ara que ho saps només vull dir-te que estas castigada 3 setmanes.
Llegiu a Aracne el poema de la Pepita sobre el mite d’Adonis: http://blocs.xtec.cat/aracnefilaifila/2011/11/27/lament-de-venus/
Llegiu totes les recreacions del mite d’Adonis i comenteu què us ha agradat més de cada una i per què. Quina és al vostre gust la millor?
No tinc temps de valorar-les totes, però m’agrada molt la de l’Eulàlia ja que, ha sigut molt enginyosa posant com la mare d’Adonis l’avisa dels perills dels porcs senglars, a part en el diàleg entre Venus i Adonis apareix Hades i trobo que ens posa més en situació. Ben fet Eulàlia!
Salveee.
La recreació que més m’agrada es el de l’Eulàlia. Per que es desde el punt de vista mes maternal i descriu molt be els fets que succeeixen. Te molt de sentiment.
M’han agradat també el de la Hady i la Noelia. Son tots dos molt originals!!!.
En general, m’han agradat tots.
Valeee. 🙂
Les recreacions que més m’han agradat ha sigut el poema de la Laura i la narrativa de la Zicora.
El poema encara que sigui molt curtet transmet els sentiments amb molta intensitat.
La versió de la Zicora gaudeix d’una excel·lent descripció que et permet desplaçar-te a aquell indret i a la vegada ets sents més pròxim als personatges.
No hem d’oblidar les actualitzacions de la Noelia y la Hady. La de la Noelia ens dóna una òptica diferents a la del mite, un altre punt de vista. La de la Hady ens introdueix la història a través d’una situació actual.
Segons la meva opinió, tots estan bé, ja que respecten amb més o menys precisió el contingut del mite original, però crec que en algunes versions, aquestes paraules no han estat escrites amb tota la passió que els personatges haurien sentit en aquell moment.
Vale!
Salve!!
M’ha agradat molt el poema que ha fet la Laura ja que transmet molt bé els sentiments. És curtet però és molt bon treball des del meu punt de vista ja que jo no en sabria fer o em costaria molt.
Crec que les actualitzacions estan ben fetes i també penso que la que més m’ha agradat és la de l’Eulàlia.
Tot i així penso que totes estan ben fetes i fetes amb ganes i esforç.
Vale!!
Salvete!
Aquest escultura correspon al mite d’Adonis i esta en el museu Hermitage a Rússia, l’escultor és Giuseppe Mazzuoli.
Mirra (o Esmirna), filla de Tías (rei de Síria), va ser objectiu de la ira d’Afrodita, la qual li va fer desitjar una relació incestuosa amb el seu propi pare. Ell, enganyat, va caure en l’incest i aquest va ser consumat. No obstant això, Tías, a l’adonar-se que havia estat enganyat, va perseguir a la seva filla amb un ganivet per matar-lo. Mirra va fugir i va implorar la protecció dels déus, els quals la van transformar en arbre per protegir-la (l’arbre de la mirra). Deu mesos després va sorgir un nen de sota de l’escorça d’aquest arbre, el nom seria Adonis.
Afrodita, embaucada per la bellesa del nen, va decidir recollir-lo i confiar-lo a Persèfone (deessa dels inferns) perquè el cuidés, però Persèfone també va enamorar del nen i no va voler tornar-lo a Afrodita. Per resoldre la disputa entre les deesses va ser necessària la intervenció de Zeus, qui va decidir que Adonis viuria un terç de l’any amb Afrodita, un altre amb Persèfone i l’últim on ell desitgés. El resultat va ser que Adonis passava dos terços de l’any al costat de Afrodita i només un al costat de Persèfone (aquí cal veure la vinculació del mite amb la natura, el mite d’un nen nascut d’un arbre que passa un terç de l’any sota terra i la resta a l’exterior). Finalment, un senglar enviat per Artemisa va ferir de mort el jove durant una cacera.
També es va vincular a aquesta història a l’origen de les roses i les anemones, que se suposa van sorgir de les llàgrimes Afrodita i de la sang vessada per Adonis.