Tag Archives: Actualitat

Topobiografies de poetes gregues antigues

En un dia com avui, que cada any celebrem a El Fil de les Clàssiques, és important de recordar dones gregues des de l’època arcaica fins a les acaballes de l’època hel·lenística que foren capaces de trencar el silenci de les seves vides tot conreant la poesia. Aquestes poetes són filles d’indrets geogràfics molt diversos del món grec i que hic et nunc us demano que les localitzeu en aquest Google maps, potser no trobeu d’alguna cap imatge perquè no ens n’ha arribat cap; però tot i que minsos coneixem fragments literaris de les seves obres, d’una gran vàlua i que traspuen una gran bellesa. Aquí i aquí, hi trobareu la informació necessària i, amb el permís de l’autora, agafeu el que més us agradi per retre tribut en el Dia Internacional de les Dones a unes dones excepcionals, a unes poetes consumades, que cal preservar de l’oblit i començarem per localitzar-les en aquest mapa:


Ver Topobiografies de poetes gregues antigues en un mapa más grande

25 anys sense Espriu: Les Metamorfosis a Les roques i el mar, el blau

Avui fa vint-i-cinc anys que va traspassar el poeta, novel·lista i dramaturg  català  Salvador Espriu. La seva obra roman més viva que mai entre nosaltres i al bloc en tenim aquests articles: Ariadna, Dafne,  Prometeu, Antígona, alma mater, … Si voleu conèixer els seus poemes musicats,  us recomano aquest vídeo i sobretot llegiu-lo. És un gran referent de tradició clàssica a casa nostra que no podem oblidar.

Blogs de Lletres.

Blogs de Lletres.

 

L’extensa obra literària de Salvador Espriu ofereix, sens dubte, molts indicis de tradició clàssica, no sempre ben estudiada, al costat d’altres d’influència dels llibres veterotestamentaris i de la literatura egípcia antiga. La influència clàssica en la immensa producció d’Espriu és molt important i evident; palesa que coneixia molt bé la literatura, la història i la mitologia clàssiques: són molts els indicis que ens remeten a mites i llegendes grecoromanes, sabem que quan esclatà la guerra del 1936-1939 tenia intenció d’obtenir una segona llicenciatura de lletres en filologia clàssica, que tenia una gran estima i interès en l’ensenyament de les llengües clàssiques i en la lectura dels grans clàssics de l’antiguitat i que utilitzava frases no sempre ben enteses, com quan li van preguntar per què no escrivia en castellà i respongué “per no portar llenya al bosc”, que es va malentendre “per no portar llenya al foc”, quan realment emulava les Sàtires I X 34 d’Horaci:

in silvam non ligna feras insanius ac si

magnas Graecorum malis implere catervas.

Ara, que ja sou coneixedors i coneixedores dels mites ovidians, un bon treball de recerca seria treure l’entrellat clàssic d’influència ovidiana en Les roques i el mar, el blau, un recull de proses breus que com el mateix autor revela foren “escrites al llarg d’uns sis anys però amb molta discontinuitat a Barcelona, des del maig de 1975 a l’abril de 1981”. L’obra és oberta per un senzill pròleg d’un dels interlocutors, de nom grec, Arístocles (que era el nom del filòsof Plató). Entremig de les narracions, parlen i donen la seva opinió sobre els mites personatges coneguts del món literari espriuà: la senyora Magdalena Blasi, Pulcre Trompel·li, la senyora Tecleta Marigó, etc.

En un grup de relats de Les roques i el mar, el blau, la prosa esdevé una narració feta de pinzellades com si fos una pintura, de fet són les quaranta-dues proses publicades a Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics de Cèsar Estrany (1976) (“Ares”, “Dafne”, “Aquil·les i un criteri eclèctic de transcripció i sols el llatí quan aquest és més conegut, com en el cas de les Gràcies o les Hores. Espriu pren el mite pel seu compte, introdueix variants, el tergiversa, el posa en dubte, l’actualitza o el revaloritza segons el profit que en vol treure: Patrocle”, “Hèctor”, “Ariadna”…). Espriu no sempre segueix el mateix criteri de pulcritud i precisió pel que fa al relat mític: en unes proses s’ajusta a la perfecció; d’altres en fa una paròdia a través del diàleg que entaula entre els seus personatges “Paris”, “Leda”…; altres es permet fer una innovació oposada a les diferents variants, així a “Orígens”, després d’esmentar els testimonis d’Homer i d’Hesíode, dóna la seva opinió: “Per la meva pròpia reflexió he deduït, tanmateix, que la Moira… va precedir el Caos…”. Sovint, però, no ho declara i és la nota grotesca del contingut que porta el lector a descobrir-ho: a “Metis” Zeus no s’engoleix la seva esposa per por de  l’acompliment de la profecia d’Úranos i de Gea segons la qual tindria una filla, però després un fill que el destronaria, sinó pels sentiments d’odi envers la seva muller que no deixa de manar-lo. En algunes proses segueix el fil del mite tradicional, però l’innova per tal de presentar-lo grotescament al lector tot actualitzant-lo: per exemple a “Ixió” fa que sigui castigat per haver matat el seu sogre, un motiu més proper al lector. Una altra llibertat d’Espriu i alhora d’una gran originalitat és la de tractar personatges sols amb indicis, amb pinzellades de la seva història mítica fins al punt que de vegades si no es coneix el mite és difícil encertar-lo. A “Les tres Gràcies”, revela que s’estalvia callar el seu nom com és costum si ho pot fer. Quan esmenta el nom del personatge, es decanta pel nom grec tot i que amb grotesc, revelador, exemplificador…fins al punt que és conscient que potser el lector haurà de recórrer a un manual de mitologia o a la lectura dels autors clàssics de l’antiguitat si vol copsar plenament el sentit de les seves creacions.

cer_tera

Hic et nunc  llegirem una de les cent curtes proses, l’intitulada “Ocells”, i haureu de comentar  una vegada hàgiu encertat  el mite, com el nostre autor el tracta i amb quina finalitat ho fa. Quines proves fefaents hi deixa? Quins testimonis palesen l’antiguitat de la llegenda de llarga tradició literària i pictogràfica? Quins símbols universals hi perviuen?…  Generalment, Espriu acostuma a posar els noms mítics dels personatges  com a títols, però aquesta vegada va optar per posar el nom genèric de  la transformació que van experimentar. Llegim:

Ocells”

La feina enllestida al primer foscant, el pescador Arístocles, de nou en escena- esmunyedís, però-, es disposava, com solia, a instruir el noiet, avui sobre els costums i les llegendes dels ocells, quan a mitja dotzena de paraules l’interrompo amb imperi. “No veus”, el renyo, “que el tema és massa vast i no l’acabaries mai?”. Els antics personatges mariners esborrats a l’acte per la meva voluntat arbitrària, jo, ajagut solitari a frec de rompent, em recito uns versos en els quals es canta que una llengua, tallada en la seva última rel, damunt la terra tremola, murmura i, com acostuma d’agitar-se la cua d’un serpent mutilat, palpita i busca, en morir, “dominae vestigia”. I tot el que segueix, tètric però atenuat per un somriure amable, fins que les venjatives germanes, metamorfosades, volen, en estrenar les ales, l’una cap al bosc, l’altra al recer d’un teulat. Quina d’elles és, però, el rossinyol i quina l’oreneta? Amb independència de les diverses versions, m’imagino que la darrera serà la que amb el seu xiscle em sembla a estones que crida: “Itis, Itis!”, el fill sacrificat amb una espantable barreja de tendresa i furor. Tot seguit, deixant la qüestió de banda i per successió d’idees-segons la dita infal·lible d’un meu amic molt docte-, recordo que, només uns tres mil sis-cents anys abans d’aquesta nostra hora més que avançada, un gran artista, per a nosaltres sense nom, va dibuixar i pintar, damunt l’ample ventre d’una mena de càntir amb detalls arqueològics ben precisos, tres orenetes en ple vol, elegants, ràpides, gràcils. Com que són una encertada mescla de les dues races més conegudes, la rústica i la urbana, l’artista les devia realitzar sens dubte de memòria. Tres vasos varen ser descoberts, reproduint el tema, en el mateix indret, a Akrotiri, a l’illa de Thera, i se suposa que s’utilitzaven per a libacions rituals, durant les festes que se celebraven en finalitzar l’hivern. Fa una dècada i escaig -perdó pel mot, el detesto-, el senyor Marinatos era, amb algú altre, el qui sabia més sobre aquestes esplèndides troballes. Ara no ho asseguraríem, perquè el temps corre i s’escola causant-nos vertigen, i tothom es mou, s’espavila i mirar d’endollar -què?-, es baralla, empeny i rodola. Quant a un feroç però dissortat pare, que es va menjar, tan innocentment com de gust, sense deixar-ne sobrances, Itis, també el seu fill, el seu únic hereu, els antics afirmaven que els déus, sempre misericordiosos, el varen convertir en puput. És característica la mala olor del niu d’aquesta bestiola, a vessar d’excrements i de tota llei de deixes. Que ningú no malpensi, però, ni lligui estranys caps: cal no oblidar que el pobre animalet s’alimenta en bona part, si no tan sols, d’insectes.

Pau amb Google maps DENIP

símbol de la pau

Demà és 30 de gener. Un any més celebrem el Dia Escolar de la Noviolència i de la Pau (DENIP)

Quin mot amaga el colom? En quina llengua? De què és símbol i per què? Què és el DENIP? …

Avui molts dels alumnes de grec i de llatí de primer de batxillerat han començat el seu viatge d’intercanvi amb Alemanya. Les classes, tot i poquets, continuen; per tant us proposo de localitzar en aquest mapa el mot “pau” en diferents llengües romàniques i indoeuropees. Utilitzeu localitzadors de diferent color en funció del grup lingüístic al qual pertanyin i després comenteu les diferències i semblances.


Vid.Plurilingüisme amb “pau” (DENIP MMX) en un mapa més gran

Els ametllers de nou florits!

Els ametllers tornen a estar en flor, flaires de mel i flaixos illencs tenyits de blanc em provoquen l’enyor que m’obliguen a cedir-los un espai hic et nunc. Recordeu aquell mite que fa temps us vaig explicar de Fil·lis i Demofont i que alguns heu sabut relacionar amb la història d’una jovençana que es transforma en arbre?

Sabeu qui és el tal Filemon d’aquest poema de Josep Carner? Amb quin mite ovidià el relacioneu? Què simbolitza? Quin verb grec contracte s’amaga darrere el seu nom i que guarda estreta relació amb aquest poema?…

 

«Les gracioses ametlles» de Josep Carner

Vellegen els amics igual que llurs amigues

i parlen un finíssim capvespre de tardor:

-És dolç el nostre amor i ja no vol fadigues.

Somriure de capblancs, conversa en un racó.

El temps, encara temps, de quietud s’emplena.

Hem vist les flors morint, els falciots passant.

Les fulles cauen tot besant la llum serena

i el cel és més subtil pels homes que se’n van-.

I diuen les amigues: -Oh quin bell seny, amics!

Bé hi ha per al discret, a cada tomb, delícies:

feu versos antiquats, meneu amors fictícies

i encara, a mitja llum, dieu els mots antics.

Nosaltres érem belles, un dia… Ja potser

només us oferim la malenconia.

El nostre encant només l’heu respirat un dia,

com la florida inútil que escampa l’ametller -.

I Filemon, el que era més vell, les saludà:

-Dàveu al cel, oh flors de joia i de tendresa,

no sé quina blavor dels vostres ulls apresa

i, pel camí de veure-us, ho fèieu tot més clar.

I avui encara sou plaents per als amics,

ametlles duradores, ametlles delicades

que amagueu les blancors una mica arrugades

en els vostres velluts suaus i fredolics.

Conferències de Selectivitat: grec i llatí

logo SEEC

 

Dilluns 25 de gener de MMX a la tarda, com cada any, els alumnes de segon de batxillerat de grec i de llatí de l’IES Cristòfol Ferrer assistirem a la primera sessió de les conferències que organitza la secció catalana de la SEEC per als alumnes de segon de batxillerat de tota Catalunya, en aquesta ocasió a l’Aula Magna de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (Gran Via de les Corts Catalanes, 585) :

  • 16:00 h-16:45 h
    Conferència de Llatí: Ovidi i les arts plàstiques.
    A càrrec del Dr. Javier Velaza Frías, Professor Titular de Filologia Llatina (UB).
  • 17:00 h-17:45 h
    Conferència de Grec: Els grecs i el mar: de la polis a la colònia.
    A càrrec de la Dra. Pilar Gómez Cardó, Professora Titular de Filologia Grega (UB).

Espero que tots plegats en gaudim i ens siguin de gran profit. Ambdós temes ja els hem treballat, per tant ja en deixareu  aquí en forma de comentari les vostres opinions, impressions  i suggeriments.

Ens trobem dilluns a les tres a l’estació de tren!

El calendari romà, un parent del nostre calendari

Què n’opineu? Què en sabeu del nostre calendari? És perfecte? Al bloc Hortus Hesperidum hi trobareu moltíssima informació i molt interessant!

En un principi, l’any romà era lunar i constava de deu mesos. El rei Numa Pompili hi afegí els mesos de gener (Ianuarius) i de febrer (Februarius). Els romans comptaven els anys a partir de la fundació de Roma (753 aC) Ab urbe condita: AUC, de l’expulsió dels reis (509 aC), post reges exactos, o pel nom dels cònsols, ja que cada any canviaven (v.g. Cicerone et Antonio consulibus). El Cristianisme va imposar com a referència la data del naixement de Crist, fórmula que encara utilitzem avui.

Va ser Juli Cèsar que va instituir l’any de 365 dies i dotze mesos i el calendari va esdevenir solar:

Hinc ad ordinandum rei publicae statum fastos correxit iam pridem uitio pontificum per intercalandi licentiam adeo turbatos, ut neque messium feriae aestate neque uindemiarum autumno conpeterent; annumque ad cursum solis accommodauit, ut trecentorum sexaginta quinque dierum esset et intercalario mense sublato unus dies quarto quoque anno intercalaretur.

Suetonius, De vita Caesarum Liber I, XL.

Després va dirigir els seus esforços a organitzar la situació de la República. Va reformar el calendari, que des de feia molt de temps havia estat capgirat per culpa de la llicència que tenien el pontífex d’intercarlar-hi mesos, fins al punt que ni les festes de la sega coincidien amb l’estiu ni les de la verema amb la tardor. Va adequar l’any al curs del sol, de forma que tingués tres-cents seixanta-cinc dies, pel sistema de suprimir el mes intercalat i d’afegir-hi un dia de cada quatre. Suetoni, Vida dels dotze cèsars, I (Juli Cèsar)

L’any 46 aC l’astrònom Sosígenes va adaptar el calendari i aquest calendari julià és pràcticament el que tenim avui, llevat d’alguns petits retocs que es portaren a terme al segle XVI per ordre del papa Gregori XIII.

El nostre mot any prové del llatí annus, del qual deriven aniversari, anual, bienni, trienni, sexenni, mil·lenni, perenne, anoll, antany, enguany, annals…

El mot calendari (calendarium) prové del llatí calenda, que era el llibre de comptes en què els prestamistes anotaven els noms dels seus deutors i les sumes que devien. L’interès de les sumes deixades es pagava per les Kalendae, el primer dia de cada mes. Sabeu quin és l’origen del nom dels nostres dotze mesos de l’any?

  • Gener pel déu Janus, déu de les portes.
  • Febrer en honor a Februa o festes de purificació. Les Lupercàlies incloïen ritus de purificació i fertilitat.
  • Març en honor a Mart, déu de la guerra.
  • Abril, d’origen incert, potser per aperire, en llatí “obrir”, tot fent referència al floriment de les plantes per primavera; o pel nom etrusc de la dea Afrodita, Apru.
  • Maig en honor a la dea Maia, mare de Mercuri.
  • Juny en honor a Juno, esposa de Júpiter i deessa del matrimoni.
  • Juliol en honor de Juli Cèsar. Quan l’any començava el març (època activa des del punt de vista militar, agrícola i polític)rebia el nom de Quintilis però hi va haver una rebel·lió el 154 aC a Hispània i el cònsol va haver de prendre posició del seu càrrec el primer de gener en comptes de l’1 de març, a partir de llavors l’any va començar el gener però els mesos a partir de setembre van mantenir el seu nom original, derivat del numeral ordinal.
  • Agost per l’emperador August. Es va canviar Sextilis per agost.
  • Septembre de september.
  • Octubre d’october.
  • Novembre de november.
  • Desembre de december.

El mes es dividia en tres dates fonamentals ja que els romans no utilitzaven com nosaltres la numeració de l’1 al 31: Kalendas (el dia 1 de mes), Nonas (que era el 5 i en els mesos de març, maig, juliol i octubre el dia 7) i Idus (que era el dia 13, excepte en els mesos abans indicats que era el 15). Eren molt supersticiosos i consideraven de mal auguri l’endemà de les tres dates fixes, eren els dies atri “dies negres”.

Cada quatre anys s’afegeix un altre dia al 24 de febrer (dia sisè abans de les Kalendas de març), d’aquí ve el mot bisext, bis sextum “el sis repetit”. Val a recordar que en l’any primitiu romà el febrer era l’últim mes de l’any, la qual cosa explica que sigui el que es diferenciï dels altres en el nombre de dies, i al qual se n’afegeix un els anys bisexts.

Com s’indica la data en llatí? Els romans posaven el dia de les calendes, nones o idus en ablatiu seguit del nom del mes en genitiu o bé en forma adjectiva (Kalendis Ianuarii o bé Ianuariis per indicar l’1 de gener). El dia anterior o l’endemà amb pridie o postridie més la data i el mes en acusatiu (Pridie nonas Martias per indicar el dia abans de les nones de març: el 6 de març o Postridie Nonas Martias ” L’endemà de les nones de març”: 8 de març.

Per indicar qualsevol altra data, comptaven els dies que faltaven per arribar a les calendes, nones o idus i posaven l’expressió ante diem més el numeral corresponent: ante diem V Nonas Martias.
en dades concretes l’ablatiu: Kalendis, Nonis, Idibus.

En un primer moment no coneixien la setmana (del llatí septimana a partir de septem “set”) però a partir de la segona meitat de l’època imperial van dividir el mes en setmanes, que tenien set dies que era el temps que hi havia entre els dies de mercat. Els dies rebien un nom dedicat a una divinitat (dies Lunae, dies Martis, dies Mercurii, dies Iovis, dies Veneris, dies Saturni, dies Solis). Per influència del Cristianisme el dies Saturni va esdevenir dies Sabbatum (de sabbat, el setè dia de la setmana hebrea i dia de festa per als jueus i el dies Solis per dies Dominicus “dia del Senyor”. Del nom llatí de cada dia han derivat els noms corresponents en moltes llengües actuals.

Els romans dividien el dia i la nit en espais que variaven segons les estacions, perquè consideraven dia l’espai entre l’alba i la posta de sol, i nit, la resta. Per tant, a l’estiu les hores del dia eren més llargues que a l’hivern, i a l’hivern a l’inversa. Aquest temps de llum el dividien en dotze hores horae. L’hora sexta coincidia sempre amb el migdia (hora que coincidia amb la màxima calor i l’hora de dinar, la migdiada també se’n diu per això sesta) i el temps s’expresava, com encara ara, si era ante meridiem (a.p.) o post meridiem (p.m.).

El dia estava dividit en quatre parts: hora prima (de les 6 a les 9 del matí), hora tertia (de les 9 a les 12), hora sexta (que coincidia amb el migdia solar) i hora nona (de les 3 a les 6). En el llenguatge infantil encara es parla d’anar a fer nones.

La nit es dividia en: prima vigilia (de les 6 de la tarda a les 9), secunda vigilia (de les 9 a les 12), tertia vigilia (de les 12 a les 3 de la matinada, començava sempre a les dotze i coincidia amb la mitja nit media nox) i quarta vigilia (de les 3 a les 6).

Un altre cop ens adonem que som ben romans! Ara ja esteu en condicions per traduir el següent text en comentari o en el vostre Fil Moodle corresponent. Per cert, escriviu en llatí la data en què em deixeu el comentari.

[youtube]https://youtu.be/ydJQX1fAIjM[/youtube]

Vid. Antologia de textos llatins amb traducció sobre el calendari romà

Una jornada plurilingüe inoblidable

Administracio 1 IES Cristòfol Ferrer

Cella vinaria, Teià

Cella vinaria, Teià

Actualitat CF ja ha fet la crònica de la visita dels 87 alumnes de llatí del Collège-Lycée Diois de Grenoble, acompanyats de Mr. Robert Delord i set professors més; però vull deixar-ne constància aquí per tal que tingueu un espai al bloc per escriure els vostres comentaris, impressions, suggeriments, vivències, etc.

Vull agrair en primer lloc a Mr. Robert Delord la iniciativa de visitar-nos en aquest viatge legionari per terres catalanes a la recerca de la petja romana (Empúries, Ullastret, Barcelona, Tarragona, Olèrdola…); també a la direcció de l’IES Cristòfol Ferrer acceptar i facilitar que un nombre tan gran d’alumnes visités un dia normal  el nostre institut i treballés amb nosaltres; també als coordinadors informàtics del centre, especialment a Vicens Santolaria, per posar a la nostra disposició tres de les sales d’informàtica amb tots els ordinadors a punt i connectats a Internet, als consergers, a la Maite de la cantina, a l’Alfred… que amablement ens varen muntar la sala d’actes com un gran menjador (quina meravella!) però el sol va fer que el pícnic el fessim, com toca, a l’aire lliure (tenint en compte que el dia de la partida de Grenoble estaven a onze graus sota zero i que van trigar una hora en poder sortir per una capa de gel, suposo que el sol, després de tant dies de fred i pluja a casa nostra, era un regal dels déus). Evidentment a tots i a totes les alumnes de llatí que tot i les dificultats idiomàtiques (ells en prou feines parlen anglès, i no saben, tret de cinc, castellà i cap català, i vosaltres francès, tret d’uns poquets) van fer que la jornada plurilingüe, gràcies a Internet, fos un èxit de convivència i en la majoria dels casos, amb intercanvis de messenger, Facebook… De totes maneres, a partir d’ara treballarem encara més en comú a la xarxa tot enfilant la competència plurilingüe, on el llatí ens agermana. També vull agrair l’interès que va despertar en molts alumnes del centre la visita i als professors que amablement es van apropar a donar un cop de mà o simplement a saludar (sant horari sempre mana!), especialment a Adela Martí i a Ferran Romero. El suport incondicional del company de català Joan Marc Ramos i la seva conversa fluïda en francès fins a l’últim moment; la gentilesa de Clara Camps, exdirectora meva a Vilassar de Dalt i professora jubilada de francès, a l’hora de la benvinguda i en qualsevol moment del matí, a tots els amics i amigues que en la distància m’heu desitjat sort a través del correu o en comentaris al bloc,… MOLTES GRÀCIES A TOTS I A TOTES!.

L’èxit de la jornada dins un viatge arqueològic, acompanyats de l’arqueòleg del museu de Grenoble, no hagués estat complert sense afegir dues visites arqueològiques, poc conegudes però excepcionals, prop del nostre institut:

L’arqueòleg Ramon Coll que va excavar a Can Farrerons es va preparar ad hoc la visita guiada en francès i va portar reforços amics per si feien falta i ens va explicar en dues tongades les restes arqueològiques en estat pur i que tant van impressionar als amics de Grenoble perquè no hi estan acostumats i perquè de balnea octagonals n’hi ha ben pocs (vid. imatge en 360º de les termes).

Vàrem poder visitar el Parc Arqueològic de Teià, gràcies a l’amabilitat de l’Ajuntament de Teià, especialment de la regidora Emma Peiró, i tot l’ajut de Gonzalo Berger de Tanit difusió, que ens va obrir les portes de les noves instal·lacions, ens van posar el modern audiovisual en francès i ens van imprimir la història de la troballa i el tríptic de la visita en francès en una ruta del vi que us convido a fer.

VENDREDI 15 JANVIER 2010/ Divendres 15 de gener de 2010

SOYEZ LES BIENVENUS
VISITE DES ÉTUDIANTS FRANÇAIS DU COLLÈGE_ LYCÉE DIOIS DE GRENOBLE

PROGRAMME D’ACTIVITÉS/ Programa d’activitats

9:00 h Arrivée et accueil à la grande salle/Arribada i acollida a la sala d’actes
9:30 h Travail digital partagé avec les élèves de latin de 4rt d’ESO, 1er et 2ème année de baccalauréat. Ce travail sera réalisé avec les élèves de latin de 4ème année d’ESO, 1ère et 2ème année de baccalauréat/ Feina digital compartida a les aules d’informàtica: info1, adm.1 i 2 amb els alumnes de llatí de 4rt, 1r i 2n de batxillerat.
11:30 h Récréation/Esbarjo

11:45 h Visite aux termes romaines de Can Farrerons (1er groupe)/Visita a les termes romanes de Can Farrerons (1r grup)

12:30 h Visite aux termes romaines de Can Farrerons (2ème groupe)/ Visita a les termes romanes de Can Farrerons (2n grup)

REPAS à la grande salle/Dinar

15:30 h Départ vers le CAT Teià/ Partida cap al CAT Teià

16:00 h Visite de la cella vinaria de Teià/ Visita de la cella vinària de Teià

18:00 h Des adieux/Comiat

[youtube width=”450″ height=”350″]https://www.youtube.com/watch?v=uK2vbn_EDiA[/youtube]

Tot es va portar al peu de la lletra, però hi va haver uns quants imprevistos, força agradables: va venir la televisió del Maresme Digital a l’institut (encara no he vist la gravació), dinar a l’aire lliure, molts jocs a les pistes i corregudes, bany de peus a la platja i a Teià compra massiva del vi d’Alella (on vaig descobrir marques llatines com Exeo, Orbus o Parvus d’Alta Alella). Epitectus, responsable de la producció de la Cella vinaria de Lucius Pedanius Clemens a finals del segle I i inicis del II a Vallmora, n’estaria orgullós!

Parvus AA

Parvus AA

De les converses (bé sobretot parlava ell i a quina velocitat!) que vaig mantenir amb Robert Delord, en francès i, en els moments difícils en llatí, a l’hora de dinar, van sorgir molts projectes col·laboratius de futur a la xarxa i presencials al peu dels Alps.

Gràcies per fer possible una estada inoblidable per als estudiants francesos al nostre institut. Us esperen a la xarxa i a Grenoble; ara bé ens caldrà estudiar molt (a mi també!) i posar-nos les piles per poder anar-hi.

 La tasca digital encomanada es publicarà quan estigui enllestida a Radices Europae, un projecte col·laboratiu europeu promogut per Mr. Delord, on el català gràcies a nosaltres també té presència.

Una confidència: era la primera vegada que passava un dia amb francesos i franceses autòctons (amables, educats, correctes, agraïts…) i que em deien adéu amb tres petons; la primera vegada que convidava gairebé un centenar de persones a compartir les nostres aules d’informàtica, amb el vist-i-plau de la direcció del centre; la primera vegada que al Cristòfol Ferrer aterraven llatinistes i a més digitals; la primera vegada que funcionaven totes les aules d’informàtica i no petava el servidor. Quin repte! Què en diria Juli Cèsar?; però no era la primera vegada que els meus alumnes responien a les meves mogudes i espero que no sigui l’última.

L’origen grecoromà de regalar joguines als infants

Regalar joguines als infants per Nadal, ben lluny del consumisme i materialisme actual, respon a un seguit d’imaginaris forjats a Occident des de fa més de dos mil cinc-cents anys. Sempre ha resultat ser meravellosament fascinant que, per sobre del poder dels pares, personatges (que podríem titllar de sobrenaturals) portin  joguines a la canalla.

La història de la joguina va de bracet de la història de la infància. La joguina com a regale donum dels nens i de les nenes forma part de la vida quotidiana de les grans civilitzacions indoeuropees. Regalar una joguina, en un moment d’escassetat d’objectes, esdevenia tot un gest ben transcendent: implicava un esforç material en pro de la felicitat del nen (esforç que sovint encara representen avui els regals de Nadal!)   i una manera també d’admetre que jugant se n’aprèn (ludere et discere). Oferir una joguina  s’embolcalla així d’un valor espiritual i s’ acompanya de tot un ritual.

Estela àtica en què s’ofereix una nina a una nena. Museu Calvet, Avinyó

Els nens grecs també jugaven i les seves joguines no eren res de l’altre món en comparació amb la sofisticació de les joguines actuals, però feien la seva funció. Al bressol ja se’ls regalava un sonall, el soroll del qual creien que posseïa la virtut de conjurar influències malèfiques i alhora tenia una significació màgica. De seguida, rebien bestioletes de joguina, una roda per caminar, carretons amb llança que es conserven en els pitxerets en miniatura per a nens, que no passen dels 5-10 cm d’alçada i que s’empraven en la festa de les Antestèries, celebrades els dies 11 a 13 del mes d’Anthesterion, el vuitè mes del calendari àtic, corresponent al nostre  mes de febrer, en honor de Dionís en què els ciutadans atenesos feien concursos de beguda i tastaven el vi novell. En el decurs d’aquesta festa, els nens de tres anys rebien el seu propi pitxeret  (οἰνοχόη) i feien l’entrada en la comunitat religiosa. Les representacions pictòriques d’aquestes gerretes ens forneixen molta informació sobre les joguines gregues i sobre escenes exclusivament de nens jugant amb animals o amb diverses joguines, ja que les nenes no eren considerades com a ciutadans de debò. Segur, però, que les nenes també jugaven de valent en els gineceus i en els patis de les cases amb aquests carretons de joguina! Les nines, fetes de tota mena de materials, eren les joguines típicament femenines, amb els seus vestidets de drap i mobles en miniatura de fusta, plom o terracota. Els infants que morien prematurament eren enterrats amb els seus ninots i pitxerets, per això se n’han conservats tant i tants.

Enòcoe Anthesteria Louvre L71

A la segona meitat del mes d’Anthestèrion, cap al 14 de març, també se celebrava el festival atenès de les Diàsia (Διάσια) en honor de Zeus en el decurs del qual hi havia una fira de gran renom en què hi havia un comerç de joguines segurament en concomitància amb la mitologia, ja que devia ser en honor de Zeus infant que s’oferien regals als més petits.

“Estrepsíades:  Quan eres una criatura balbucejant de sis anys et vaig fer cas: amb el primer       òbol a la mà que vaig guanyar com a jurat et vaig comprar un carret a les Diàsia.” Aristòfanes, Els Núvols 861-864.

 Una tercera font pagana la trobem a Roma, en la celebració de l’Any Nou romà. En el ritual de les Saturnàlia, que tenien lloc entre el 17 i el 23 de desembre, el déu agrari Saturn s’insereix en l’imaginari del nen diví que regeix l’Edat d’Or, un període mític de pau i riqueses, un període de renovació. Eren set dies de banquets, de xerinola  i d’intercanvi de regals en ocasió del solstici d’hivern, en què la llum vencia la foscor,  i del canvi d’any per tal d’afavorir la bona sort.

317223827_2d9e72fd53_o

El primer dia de les Saturnàlia que rebia el nom de Sigillària, es dedicava, segons Macrobi, exclusivament als nens ja que es creia que encarnaven els poders salvífics del jove Saturn. Els familiars els regalaven els sigillae, petites figuretes de cera o de terracota, sovint articulades. El barri de Roma on es fabricaven va rebre el nom de Sigillaria.

Durant les Saturnàlia, s’escollia el rei i manava els altres a partir d’uns jocs d’astràgals, en què es cantava: Rex erit qui recte faciet, qui non faciet non erit. En sabeu la traducció? No us recorda la festa de l’Epifania en què es menja el tortell de Reis i qui troba la fava esdevé el rei? o la tradició medieval del bisbetó de Montserrat  que comença a celebrar-se el dia de Sant Nicolau, patró dels escolans, que n’elegeixen un que els farà de bisbe (bisbetó) i que comença el seu govern la nit dels Sants Innocents, del 27 al 28 de desembre, i disfressat de bisbe beneeix el poble des del tron episcopal i fa un sermó? i el tió que caga regals a bastonades vora la llar de foc, no us recorda l’antic origen solsticial del Nadal?…

Grècia i Roma aplanen el camí envers l’acceptació d’un fet miraculós, en què tres savis d’Orient  seguint el gran estel arriben fins als afores de Betlem i en una cova adoren l’infant  i li ofereixen or, encens i mirra. La nit de Nadal s’estableix al calendari el 25 de desembre a la fi del regnat de Constantí, entre el 325 i el 363.  És als Evangelis armenis de la infància, segles VI-VII, que els savis esdeven reis mags i reben el nom de Melcior, Gaspar i Baltasar. Ja a les pintures paleocristianes de la catacumba de Priscil·la i en un sarcòfag del 343 se’ls representa junts i amb molts regals.

Els tres reis

Reis Mags. Catacumba de Priscil·la

A la península Ibèrica, l’Epifania ha sobreviscut des de la superposició als cultes grecoromans dels segles III-IV fins a l’actualitat, tot i que no són els únics personatges donadors de regals, per exemple a Cantàbria  Anjana  portava regals als nens el dia de Reis, i  a les llars basques és el carboner mitològic l’Olentzero qui  els fa regals el dia de Nadal. En els països nòrdics el significat de l’Epifania va anar minvant i s’instaurà un nou imaginari situat a la vigília de Nadal, el pare Noel, dit també Santa Claus. El nen amb “Deixeu que els infants vinguin a mi…” adquireix un paper central i alguns sants, protectors dels infants, es converteixen en portadors de regals, com sant Nicolau que anota en un llibre vermell les bones i males accions de la canalla i damunt un ase porta a les llars  dolços i regals que deixa a les portes i finestres decorades amb sabates, cartes i dibuixos. Aquest costum ben arrelat des de la primera meitat del segle XVI, es mantindrà en els països calvinistes mentre els protestants el substituiran pel nen Jesús. A Itàlia repartiran les joguines la nit de l’Epifania  santa Llúcia, portadora de llum, i la bruixa Befana, capaç de convertir les parets en massapà.

Sigui com sigui, són dies de canvi i de renovació en què els nens i les nenes, reis i reines de les llars, reben la seva joguina i l’alegria que els suposa alegra a qui s’ha sacrificat financerament per adquirir-la, perquè donar és més important que rebre.

“Els Reis ja vénen…”?  Els heu deixat menjar, i aigua  per als camells?  i les sabates enllustrades al balcó?…

Que tingueu uns bons Reis!

S.O.S. la revista Auriga!

Laura i Uri de 1r de batxillerat 2009

Auriga a Secundària

A Secundària, tant a l’ESO com al batxillerat, és molt útil als i a les alumnes consultar la revista Auriga per documentar-se a l’hora de fer un treball personal escrit tradicional, un article al bloc, un muntatge audiovisual, una exposició oral a classe … Esdevé una font inesgotable d’inspiració per emprendre treballs de recerca a segon de batxillerat. Fomenta, entre altres, la lectura i permet gaudir d’una actualització contrastada i actualitzada del món clàssic en català.

Des dels seus orígens sóc subscriptora a casa de la revista Auriga i a l’institut, també. Gràcies a la gentilesa del Departament d’Educació l’hem rebuda de franc als centres docents, però de cara al curs vinent se’ns acaba de confirmar que per raons pressupostàries en treu la subscripció. Per una banda es vol que fomentem la lectura, per altra se’n demana que a classe fem recerca i ens actualitzem però Xtecblocs i Àgora no rutllen (ahir volia escriure i publicar aquest apunt, però no hi havia connexió!) i una revista com l’Auriga que arribava puntual als centres aquest any nou 2010 deixarà d’arribar si no es demana la subscripció de nou donant les dades bancàries del centre (SUBSCRIPCIÓ). JO JA HO HE FET A L’INSTITUT, a casa sempre l’he pagada jo, tot i que rebia els exemplars d’autora, per tant la continuaré rebent a casa i a l’institut. Fa temps em van convidar per formar part del Consell de redacció de l’Auriga i hi vaig declinar, però sé de bona tinta que la revista subsistia de la subscripció pagada pel Departament d’Educació. S.O.S. l’Auriga! No la deixem morir, ni canviar de rumb! A secundària la necessitem tal com és! Són sols 36 euros a l’any!

Quan l’Auriga va celebrar el número 50 jo també hi era i es va brindar per fer-ne molts i molts més! De tots nosaltres depèn!

auriga51

La revista Auriga (vid. hemeroteca) sempre m’ha publicat tot el que he enviat a la redacció des de l’any 2002 quan ningú no em coneixia i ara, tot i la projecció virtual, hi ha gent que em reconeix sols com a col·laboradora de la revista: setze són fins ara els articles que hi tinc publicats!. Crec que em van publicar llibres, com el de Les poetes gregues antigues el 2004 a Publicacions de l’Abadia de Montserrat, perquè Auriga m’havia fet un nom, quan vaig començar ara fa dos anys el bloc i totes les meves publicacions digitals tot i els temors de la Montserrat Tudela, no he deixat d’escriure articles a Auriga, i ja disposo ara d’altres vies. No he cobrat mai res i sempre que la Montserrat m’ha demanat un Lèxicon o un article determinat per tancar un número de la revista li he respost amb celeritat amb la feina encomanada sabent que tampoc cobraria res, gratis et amore, perquè la bona causa de difusió del món clàssic s’ho mereix i Auriga ja forma part d’aquest nostre patrimoni. Jo guardo gelosament a la meva biblioteca particular i a la de l’institut tots els exemplars de la revista Auriga inclòs el 0 i fins a l’últim, el 56 en què tinc la sort de veure publicat un article meu sobre Itineraris romans per Mallorca ja que Montserrat volia més presència mallorquina a la revista i jo anava de vacances a Mallorca, l’illa que em va veure néixer i va despertar en mi l’amor per les clàssiques. En aquest article i en l’anterior sobre etimologia (“Mots actuals i topònims de l’antiga Grècia” Auriga 55: 29-30), ja he fet un pont entre el paper i la xarxa i ad hoc vaig fer un Google maps perquè si algú viatja a Mallorca amb els alumnes o de cap de setmana, aquestes vacances de nadal o quan sigui tingui a mà els itineraris proposats. No tenia intenció de publicar-ho al bloc, perquè no publico tot el que faig ni a classe ni a fora, però ateses les circumstàncies el teniu hic et nunc:


Veure Itineraris romans per Mallorca en un mapa més gran

La revista Auriga és un autèntic catalitzador del món antic a casa nostra i a través del seu correu difon les notícies que cada dia arriben a la seva redacció, que sovint després es donen a conèixer a la xarxa a través de blocs d’actualitat clàssica,  tot creant una autèntica teranyina de saber clàssic: notícies sobre jaciments, museus, producció editorial, conferències, recreacions històriques, sortides culturals, activitats didàctiques de tots nivells, congressos científics et cetera de les quals van informant als seus lectors i amics que han volgut formar part de la llista de distribució de correu; també utilitza les noves tecnologies i des de les noves xarxes socials d’Internet (Facebook i Lenkedin), informa del nostre passat amb rigor. Des de fa molts anys dedica la secció de Plèomen a l’actualitat de les eines virtuals. Fa deu anys ja vaig dirigir un treball de recerca de segon de batxillerat, el meu alumne ben mereixedor del deu que el tribunal li va posar va començar la seva recerca a partir de la secció Plèomen de l’Auriga. QUI DIU QUE L’AURIGA NO ÉS ÚTIL PER A SECUNDÀRIA?. Ja forma part del patrimoni digital de Catalunya “Padicat” per tal de preservar el seu llegat a les generacions futures. Promou el debat i formula enquestes digitals. Ja heu fet l’última?

El Fòrum Auriga, un autèntic espai de divulgació d’activitats professionals i alhora de debat de l’actualitat clàssica, que se celebra cada any a la Capital de la Cultura Catalana, enguany s’ha celebrat a Figueres tot retrent homenatge a la poeta, col·laboradora i amiga de l’Auriga Maria Àngels Anglada i el VI è a Badalona. Cada any atorga els Premis Auriga: el 2005 el nostre institut va obtenir amb Astèrix més que un còmic d’Alba Lòpez el Premi d’estudiants Núria Tudela i Penya i el 2008 el Didascàlia per aquest nostre bloc. La revista Auriga també  ha iniciat el primer inventari papirològic de Catalunya.

 

Moltes gràcies a tots i a totes que feu possible l’Auriga i especialment als germans Tudela, Montserrat i Xavier, i a tot el Consell de Redacció i al Consell Assessor, a Miquel i a Lídia Fernàndez  per aquesta joia que es diu Auriga, una aportació al món clàssic que no s’ha de perdre tot i que siguin temps de crisi i de noves tecnologies. S.O.S. la revista Auriga!

ANNUM NOVUM FAUSTUM FELICEM AURIGAE PRECOR!

N.B.: Ja sabeu, la subscripció a l’Auriga pot ser un bon regal de Nadal, i ben original! Que cap centre de secundària, biblioteca pública, Universitat, Centre de Recursos Pedagògics, amant del món clàssic d’arreu, etc. es quedi sense l’Auriga, l’única publicació del món clàssic en català.

Si voleu contactar amb la Revista Auriga:
Ronda Universitat, 7
08007 Barcelona
T.934 123 294
auriga@ccc.cat  
www.auriga.cat

Recuperació del teatre romà de Tàrraco

Visioneu aquest fragment del Telenotícies comarques de TV3 d’ahir i expliqueu quina notícia és actualitat i per què?

L’actualitat de la notícia ens ha de permetre recordar a uns (2n batx.) o esbrinar a altres (4rt i 1r) sobre una sèrie de qüestions que hi estan relacionades (les podeu contestar en forma de comentari i si el tema us agrada i us hi engresqueu en forma d’apunt): Què en sabem de la Tàrraco romana (visioneu els vídeos corresponents a la Tàrraco romana i comenteu aquí)? Com era l’edifici del teatre romà? En quin model es va inspirar? Com era la seva estructura? Quines parts tenia?

En el teatre s’hi feien les representacions teatrals, la part més noble i civilitzada dels espectacles públics romans. En què consistien? Com era el públic que hi assistia?…

Quins teatres romans coneixem? Els anem localitzant en aquest Google maps de teatres romans?


Veure Teatres romans arreu en un mapa més gran