Els ametllers tornen a estar en flor, flaires de mel i flaixos illencs tenyits de blanc em provoquen l’enyor que m’obliguen a cedir-los un espai hic et nunc. Recordeu aquell mite que fa temps us vaig explicar de Fil·lis i Demofont i que alguns heu sabut relacionar amb la història d’una jovençana que es transforma en arbre?
Sabeu qui és el tal Filemon d’aquest poema de Josep Carner? Amb quin mite ovidià el relacioneu? Què simbolitza? Quin verb grec contracte s’amaga darrere el seu nom i que guarda estreta relació amb aquest poema?…
«Les gracioses ametlles» de Josep Carner
Vellegen els amics igual que llurs amigues
i parlen un finíssim capvespre de tardor:
-És dolç el nostre amor i ja no vol fadigues.
Somriure de capblancs, conversa en un racó.
El temps, encara temps, de quietud s’emplena.
Hem vist les flors morint, els falciots passant.
Les fulles cauen tot besant la llum serena
i el cel és més subtil pels homes que se’n van-.
I diuen les amigues: -Oh quin bell seny, amics!
Bé hi ha per al discret, a cada tomb, delícies:
feu versos antiquats, meneu amors fictícies
i encara, a mitja llum, dieu els mots antics.
Nosaltres érem belles, un dia… Ja potser
només us oferim la malenconia.
El nostre encant només l’heu respirat un dia,
com la florida inútil que escampa l’ametller -.
I Filemon, el que era més vell, les saludà:
-Dàveu al cel, oh flors de joia i de tendresa,
no sé quina blavor dels vostres ulls apresa
i, pel camí de veure-us, ho fèieu tot més clar.
I avui encara sou plaents per als amics,
ametlles duradores, ametlles delicades
que amagueu les blancors una mica arrugades
en els vostres velluts suaus i fredolics.
Ave!
Filemón que se menciona en este poema és un anciano que estaba casadocon Baucis cuando un día Júpiter y Mercurio bajaron a la tierra con forma humana y entonces por la hospitalidad de Filemón y Baucis se hospedan en su cassa ellos se comportan con ellos muy bien pero le pidón perdón por la pobreza de sus cosas,Júpiter y Mercurio lñe dicen que los acompañen a la cima de la montaña entonces ellos obedecieron y cuando estaban subiendo se giraron y vieron como todo el pueblo se cubrió por una laguna menos su casa,y como se convertía en un templo lleno de oro,en ese momento los dos dioses le dicen que pidan un deseo,ellos hablaron y decidieron pedir ser los sacerdotes de ese templo y así lo hicieron entonces a la hora de morir se fueron convirtiendo en un árbol.
Hola,
molt bonic el poema.
Doncs, jo el relaciono amb lo que he comentat en el article anterior fa 5 minuts, amb el conte de Filemon i Baucis.
Zeus i Hermes és van emportar als dos ancians al cim de la montanya i els van dir de no girar-se i que castigarien el poble.Quan és van girar el poble estava destruit per una inundació, pero és va salvar la cabanya del ancians.
Més tard la van convertir en un tenple. Com que eren vells és van morir un despres de l’altre.
Zeus va convertir-les en un arbres.
Filemon, en un roble i
Baucis en un tilia.
Suposo que el poema té que veure amb aquest arbres, o al menys és el que em fa pensar.
Sí que està relacionat amb aquest mite, Aliss; però què simbolitza Filèmon?
No us perdeu aquest interessant article de Charo Marco a De re coquinaria.
Ametllers florits! http://www.joanmaragall.cat/ca/programacio/actes-institucionals/celebracio-de-l-ametller-florit-2011
Pingback: El Fil de les Clàssiques » Blog Archive » “La poma escollida”