Avui fa vint-i-cinc anys que va traspassar el poeta, novel·lista i dramaturg català Salvador Espriu. La seva obra roman més viva que mai entre nosaltres i al bloc en tenim aquests articles: Ariadna, Dafne, Prometeu, Antígona, alma mater, … Si voleu conèixer els seus poemes musicats, us recomano aquest vídeo i sobretot llegiu-lo. És un gran referent de tradició clàssica a casa nostra que no podem oblidar.
Blogs de Lletres.
L’extensa obra literària de Salvador Espriu ofereix, sens dubte, molts indicis de tradició clàssica, no sempre ben estudiada, al costat d’altres d’influència dels llibres veterotestamentaris i de la literatura egípcia antiga. La influència clàssica en la immensa producció d’Espriu és molt important i evident; palesa que coneixia molt bé la literatura, la història i la mitologia clàssiques: són molts els indicis que ens remeten a mites i llegendes grecoromanes, sabem que quan esclatà la guerra del 1936-1939 tenia intenció d’obtenir una segona llicenciatura de lletres en filologia clàssica, que tenia una gran estima i interès en l’ensenyament de les llengües clàssiques i en la lectura dels grans clàssics de l’antiguitat i que utilitzava frases no sempre ben enteses, com quan li van preguntar per què no escrivia en castellà i respongué “per no portar llenya al bosc”, que es va malentendre “per no portar llenya al foc”, quan realment emulava les Sàtires I X 34 d’Horaci:
in silvam non ligna feras insanius ac si
magnas Graecorum malis implere catervas.
Ara, que ja sou coneixedors i coneixedores dels mites ovidians, un bon treball de recerca seria treure l’entrellat clàssic d’influència ovidiana en Les roques i el mar, el blau, un recull de proses breus que com el mateix autor revela foren “escrites al llarg d’uns sis anys però amb molta discontinuitat a Barcelona, des del maig de 1975 a l’abril de 1981”. L’obra és oberta per un senzill pròleg d’un dels interlocutors, de nom grec, Arístocles (que era el nom del filòsof Plató). Entremig de les narracions, parlen i donen la seva opinió sobre els mites personatges coneguts del món literari espriuà: la senyora Magdalena Blasi, Pulcre Trompel·li, la senyora Tecleta Marigó, etc.
En un grup de relats de Les roques i el mar, el blau, la prosa esdevé una narració feta de pinzellades com si fos una pintura, de fet són les quaranta-dues proses publicades a Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics de Cèsar Estrany (1976) (“Ares”, “Dafne”, “Aquil·les i un criteri eclèctic de transcripció i sols el llatí quan aquest és més conegut, com en el cas de les Gràcies o les Hores. Espriu pren el mite pel seu compte, introdueix variants, el tergiversa, el posa en dubte, l’actualitza o el revaloritza segons el profit que en vol treure: Patrocle”, “Hèctor”, “Ariadna”…). Espriu no sempre segueix el mateix criteri de pulcritud i precisió pel que fa al relat mític: en unes proses s’ajusta a la perfecció; d’altres en fa una paròdia a través del diàleg que entaula entre els seus personatges “Paris”, “Leda”…; altres es permet fer una innovació oposada a les diferents variants, així a “Orígens”, després d’esmentar els testimonis d’Homer i d’Hesíode, dóna la seva opinió: “Per la meva pròpia reflexió he deduït, tanmateix, que la Moira… va precedir el Caos…”. Sovint, però, no ho declara i és la nota grotesca del contingut que porta el lector a descobrir-ho: a “Metis” Zeus no s’engoleix la seva esposa per por de l’acompliment de la profecia d’Úranos i de Gea segons la qual tindria una filla, però després un fill que el destronaria, sinó pels sentiments d’odi envers la seva muller que no deixa de manar-lo. En algunes proses segueix el fil del mite tradicional, però l’innova per tal de presentar-lo grotescament al lector tot actualitzant-lo: per exemple a “Ixió” fa que sigui castigat per haver matat el seu sogre, un motiu més proper al lector. Una altra llibertat d’Espriu i alhora d’una gran originalitat és la de tractar personatges sols amb indicis, amb pinzellades de la seva història mítica fins al punt que de vegades si no es coneix el mite és difícil encertar-lo. A “Les tres Gràcies”, revela que s’estalvia callar el seu nom com és costum si ho pot fer. Quan esmenta el nom del personatge, es decanta pel nom grec tot i que amb grotesc, revelador, exemplificador…fins al punt que és conscient que potser el lector haurà de recórrer a un manual de mitologia o a la lectura dels autors clàssics de l’antiguitat si vol copsar plenament el sentit de les seves creacions.
Hic et nunc llegirem una de les cent curtes proses, l’intitulada “Ocells”, i haureu de comentar una vegada hàgiu encertat el mite, com el nostre autor el tracta i amb quina finalitat ho fa. Quines proves fefaents hi deixa? Quins testimonis palesen l’antiguitat de la llegenda de llarga tradició literària i pictogràfica? Quins símbols universals hi perviuen?… Generalment, Espriu acostuma a posar els noms mítics dels personatges com a títols, però aquesta vegada va optar per posar el nom genèric de la transformació que van experimentar. Llegim:
“Ocells”
La feina enllestida al primer foscant, el pescador Arístocles, de nou en escena- esmunyedís, però-, es disposava, com solia, a instruir el noiet, avui sobre els costums i les llegendes dels ocells, quan a mitja dotzena de paraules l’interrompo amb imperi. “No veus”, el renyo, “que el tema és massa vast i no l’acabaries mai?”. Els antics personatges mariners esborrats a l’acte per la meva voluntat arbitrària, jo, ajagut solitari a frec de rompent, em recito uns versos en els quals es canta que una llengua, tallada en la seva última rel, damunt la terra tremola, murmura i, com acostuma d’agitar-se la cua d’un serpent mutilat, palpita i busca, en morir, “dominae vestigia”. I tot el que segueix, tètric però atenuat per un somriure amable, fins que les venjatives germanes, metamorfosades, volen, en estrenar les ales, l’una cap al bosc, l’altra al recer d’un teulat. Quina d’elles és, però, el rossinyol i quina l’oreneta? Amb independència de les diverses versions, m’imagino que la darrera serà la que amb el seu xiscle em sembla a estones que crida: “Itis, Itis!”, el fill sacrificat amb una espantable barreja de tendresa i furor. Tot seguit, deixant la qüestió de banda i per successió d’idees-segons la dita infal·lible d’un meu amic molt docte-, recordo que, només uns tres mil sis-cents anys abans d’aquesta nostra hora més que avançada, un gran artista, per a nosaltres sense nom, va dibuixar i pintar, damunt l’ample ventre d’una mena de càntir amb detalls arqueològics ben precisos, tres orenetes en ple vol, elegants, ràpides, gràcils. Com que són una encertada mescla de les dues races més conegudes, la rústica i la urbana, l’artista les devia realitzar sens dubte de memòria. Tres vasos varen ser descoberts, reproduint el tema, en el mateix indret, a Akrotiri, a l’illa de Thera, i se suposa que s’utilitzaven per a libacions rituals, durant les festes que se celebraven en finalitzar l’hivern. Fa una dècada i escaig -perdó pel mot, el detesto-, el senyor Marinatos era, amb algú altre, el qui sabia més sobre aquestes esplèndides troballes. Ara no ho asseguraríem, perquè el temps corre i s’escola causant-nos vertigen, i tothom es mou, s’espavila i mirar d’endollar -què?-, es baralla, empeny i rodola. Quant a un feroç però dissortat pare, que es va menjar, tan innocentment com de gust, sense deixar-ne sobrances, Itis, també el seu fill, el seu únic hereu, els antics afirmaven que els déus, sempre misericordiosos, el varen convertir en puput. És característica la mala olor del niu d’aquesta bestiola, a vessar d’excrements i de tota llei de deixes. Que ningú no malpensi, però, ni lligui estranys caps: cal no oblidar que el pobre animalet s’alimenta en bona part, si no tan sols, d’insectes.
Quan parlem d’oblit del poeta Espriu, evidentment no ens podem referir al Fil de les Clàssiques.
Gràcies per secundar-nos en aquest humil homenatge!
Pingback: Aracne fila i fila » Blog Archive » Indesinenter, tot recordant Espriu
Moltes gràcies a vosaltres, Víctor, per concebre, de nou, tan lloable iniciativa que espero i desitjo que tingui molt èxit.
Pingback: Aracne fila i fila » Blog Archive » Espriu i l’amor pel llatí
Aquest text d’ Espriu fa referència al mite de Tereu, Procne i Filomena. Un mite en el qual s’aprecia clarament una violència de génere brutal, exagerada. Quan Tereu està apunt de matar a les dues dones, els déus els converteixen en ocells, concretament a Tereu en puput, a Procne en golondrina i a Filomena en ruisenyor.
Camila, has ben encertat el mite ovidià que recrea Espriu; però has de tenir més cura de la llengua.
Margalida, l’èxit és de tots. Cadascú, amb la seva participació ho fa possible.
Gràcies a tots vosaltres!
Margalida,
Sabia que avui retries homenatge a Espriu en el teu magnífic bloc !
Una abraçada,
I tu tampoc, Montserrat, no podies faltar a l’homenatge!
Margalida, he escrit un breu comentari de l´efemèride al nostre bloc i he adreçat els meus alumnes als vostres. Enhorabona i gràcies!
Gràcies a tu, Jordi, per ser tan respectuós!
Espero que el poeta, des del seu descans arenyenc, em perdoni no haver-lo homenatjat. De totes maneres, imagino que l’homenatge li fem una miqueta de tant en tant, quan represem algun poema seu per portar-lo ací o allà.
I tant que sí, Joan Marc! Una flor no fa estiu, ni dues primavera.
Salve Lida!
És tot un plaer poder llegir fragments de Salvador Espriu aquí al blog i fins i tot als examens! El de l’exàmen d’ahir estaba inspirat en l’Odissea, les aventures d’Ulisses. Per el que he llegit Espriu s’inspira en molts referents clàssics per a escriure les seves obres, cosa que a nosaltres ens beneficia i ens agrada moltíssim.
Valee! 😀
Tot un homenatge a la xarxa i als exàmens!
Desprès de l’examen que ens vas presentar(desatrós per les respostes que, al menys jo, vaig col.locar) tinc al senyor Espriu encara més respecte, però no per això m’agrada menys. El text que ens vas posar, realment em va agradar. La historia d’amor entre Ulisses i Penèlope és preciosa, tot i que aquest sigui bastant infidel…
El text d’aquest article fa referencia al mite de Tereu, Procne i Filomena. Tot i així abans de llegir la història ja sabia de que tractava ja que jo vaig utilitzar el mateix quadre per il·lustrar la meva entrada de Tereu al Glossari de Narracions del Moodle de llatí!
M’encanta Espriu, sabia moltíssim sobre clàssiques, i això ho reflectia en el que escrivia, tot, sempre, amb un toc d’humor.
Hola !!
Aquesta es la bibliografia de salvador espriu :Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners 1913 – Barcelona 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors.
Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.
-L’any 1929, als quinze anys, va publicar el seu primer llibre, Israel, escrit en castellà.
-L’octubre de 1930, quan tenia disset anys, va ingressar a la Universitat de Barcelona per realitzar les carreres de Dret i Filosofia i Lletres
vale!!!
El mite el qual descriu amb tanta poesia Espriu és el de Tereu, Procne i Filomena.
Ens dóna la pista només llegint el títol (Ocells), i poc a poc ens va desvelant l’argument d’aquesta terrible història, això si, sense sobresaltar els detalls sagnants i poc agradables amb paraules fàcils i sensacionalistes(no trobo cap altra paraula per descriure-ho).
Es nota que l’autor era aficionat a les clàssiques i pel que es veu a la narració, hi entenia.
Hola !!
Aquesta es la bibliografia de salvador espriu :Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners 1913 – Barcelona 1985) va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors.
Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.
Es nota que l’autor era aficionat a les clàssiques i pel que es veu a la narració, hi entenia.
Es nota que l’autor era aficionat a les clàssiques i pel que es veu a la narració, hi entenia.
Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners 1913 – Barcelona 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors.
Ave Lida!
Segons el text dels “Ocells” tracta sobre el mite de Tereu, Procne i Filomena.
El mite explica que Procne i Tereu es casen. A la boda no va venir Juno, però si les Eumenides i per una altra part tambié acudirà un mussol. Tereu ha d’anar a buscar a la germana de Procne,pero quan va veure Filomena, la viola. Aquesta enfurida per l’ultratge, promet dir-li tot a la seva esposa però Tereu li talla la llengua i la tanca en un estable. Filomena va teixir una tela explicant-li totes les desgràcies que li va fer ell i se la va enviar a la seva germana que es pensava que estava morta. Procne, per venjar-se del seu marit, mata el seu fill Itis i se’l posa per menjar. Finalment una de les germanes, Filomena esdevé un rossinyol i l’altra una oreneta.
En el text podem veure com Tereu queda convertit en puput, dient sempre Pu, Pu. Procne es converteix en un Gorrió i Filomena es transforma en rossinyol, que va cridant: Itis, Itis.
vale!
Ave! El fragment que vam haver de llegir a l’examen era molt maco perquè era quan Penèlope i Ulisses es retrobaven però crec que no puc dir el mateix d’aquest ja que es tracta d’un mite cruel el de Tereu, Procne i Filomena.
Es veu clarament reflectit el mite de les metamorfosis quan parla de la llengua tallada, del rossinyol i l’oreneta, d’Itis (fill de Procne i Tereu a qui Procne assassinà per donar-li per menjar al seu marit que havia violat la seva germana), pel puput…
Ja et vaig dir a classe, Lida, que aquest mite no m’agradava perquè era molt violent, però la veritat és que Salvador Espriu fa una narració molt més suau, per dir-ho d’alguna manera.
Vale!!
Bé, almenys, Coty, ho intenta perquè és una història molt violenta!
Es una historia bastant bestia pero per mi no es desagradable ,la trobo molt bé.
Aquest fragment és molt maco, m’ha agradat molt. És una forma molt suau d’explicar una història tant tràgica. De fet he arribat a imaginar-me el que devia sentir el protagonista del relat al observar les orenetes. És difícil escriure un text que sigui capaç de commoure com aquest, es nota que era un bon escriptor, i es mereix ser recordat! I com diu en Joël, es veu que hi entenia, de clàssiques! Em sembla que a mi ja m’en vas deixar llegir una altra adaptaciò, no, Lida? (La d’Eco i Narcís que em vas ensenyar era d’ell? aquella també em va encantar, em va inspirar per escriure la meva recreació! ).
Vale!
Ave Lida! Aquesta narració escrita en prosa, m’ ha recordat a la que ens vam trobar a l’exàmen de grec, les roques i el mar, el blau, ja que és del mateix autor.
Es pot veure clarament com tracta a la perfecció el mite de Tereu, Procne i Filomena, que tot i així sigui un mite bastant macabre.
Com ja sabent tots, Tereu va violar a la seva cunyada filomena i li va tallar la llengua perquè ella no pogués dir res, finalment la seva germana, Procne matà al seu fill i a la nit li va servir a Tereu per menjar, aquest va adornar-se i llavors las va perseguir, però els déus les van ajudar,transformant a Tereu en puput.
En la meva opinió, és un mite que té a veure en molts temes actuals, com per exemple el maltarctament i les violacions a les dones, ja que en molts casos hi han dones que han sigut violades i han callat, simplement per por o perquè tenen vergonya. Una de les coses que més m’agradan dels mites ovidians és que reflexan molts problemes de la societat d’avui dia, cosa que em sembla sorprenent, perquè són mites de fa molt de temps.
vale!
Espriu, en aquest fragment fa refèrencia al mite Ovidià de Tereu, Procne i Filomena. Sobretot fa referència al moment en que Procne castiga al seu marit, Tereu, i mata al seu fill Itis i li posa per menjar. El mateix Espriu comenta que més tard és convertit amb un puput que menjarà insectes i les dues germanes, Procne i Filomena, seràn convertides una en oreneta i l’altre en rossinyol.
El poeta llavors, quan parla d’ocells és refereix a aquests tres ja mencionats.
En aquest text, es demostra com n’era Espriu de coneixedor de les clàssiques i els mites.
Afegeixo:
Trobo malament que el dia de la boda, Tereu violi a la germana de la seva esposa, i a més li talli la llengua per a que no ho pugui explicar… però encara trobo molt pitjor que com a càstig Procne mati al seu fill, perquè al cap i a la fi la seva germana segueix viva mentre que ella ha comès un crim per a castigar al marit!
Com ja has dit Margalida, Espriu censura bastant aquesta escena, jo també ho faria.
Lidaa!!! Aquest text fa referència al mite de Tereu, Procne i Filomena. És una mica cruel i desagradable l’historia que es mostra en aquesta entrada, on l’autor, per el que he trobat a internet, era bastant aficonat a les clàssiques. També va ser un novel·lista català i un dels renovadors mes important de la prosa catalana.
Está molt relacionat amb l’examen de l’història d’Ulises, pero aquest es molt mes tràgic i cruel comparat amb el de Penélope i Ulises.
Jo no conexia a aquest autor i naturalment, tampoc sabia que es complien 25 anys des que va morir. Va ser quan ens vas posar a l’exàmen una de les seves recreacions i realment m’agrada moltíssim com ho fa. Dona petites pincellades del mite i el deixa a entreveure amb diferents mètodes(com les preguntes retòriques)però permetent que els lectors el descobrim.
La d’ “Ocells” fa referència al mite ovidià de Tereu, Procne i Filomena, que és el més bèstia, des del meu punt de vista.
Hola Lida,
aver el text d’Ocells fa referència al mite Ovidià :Tereu, Procne i Filomena.
Pel que he llegit és un autor aficionat a la mitologia.
També he llegit que posava que en un dels seus llibres, cuan llegeixes has de buscar els mites, si no els saps, perque aixis entendras millor la historia.
Proves faefants:El text parla de la llengua tallada,de l’oreneta i del rossinyol.Més no sabria dir.
És un mite violent, pero com diu la Lina és una versió una mica més suau.
És una gran llàstima molt gran que hagi mort una persona que escribia tan bé, doncs és molt difícil arribar a suavitzar una història tan cruel com la que explica, mig amagada, i resulta fins i tot atractiva per la seva manera d’escriure.
M’ha agradat molt aquest fragment, en el qual apareix la història explicada amb pinzellades, i que et cal llegir el mite sencer per entendre’l, encara que, personalment, aquest mite el prefereixo explicat a pinzellades, que no directament, ja que és força dur.
Toni, Espriu perviu i perviurà entre nosaltres mentre llegim i comentem la seva magnífica obra que el fa immortal.
M’agrada la manera com ho descriu tot, Espriu. La senzillesa amb la que ho fa es complementa amb la duresa d’aquest mite, que de fet, és el que trobo més dur de tots. M’agrada molt que els autors com Salvador Espriu pervisquin encara després de la seva mort.
Ave Lida!
El text, Espriu es refereix al mite de Tereu, Procne i Filomena, el qual ens dona una pista per identificar-ho amb el títol.
Espriu tracta el mite d’una manera molt elegant, ja que el mite era molt més violent i en canvi en aquest relat sembla molt mes suau.
Desitjo que tots plegats acabeu escrivint (sí, amb “v”)una miqueta millor el català; si més no, per respecte al vostre admirat poeta, dramaturg, narrador…Molta sort! Poseu-vos-hi aviat, us cal!
Salve!
Aquest text fa referència al mite de Tereu, Procne i Filomena.
Sobretot fa referència al moment en que Procne castiga al seu marit, Tereu, i mata al seu fill Itis i li posa per menjar. El mateix Espriu comenta que més tard és convertit amb un puput que menjarà insectes i les dues germanes, Procne i Filomena, seràn convertides una en oreneta i l’altre en rossinyol.
El text fa referencia al mite de Tereu, Procne i Filomena, ja que ens dona una pista per identificar-ho amb el títol.
Peró sobretot fa referencia al moment que Procne castiga al seu marit,Tereu i mata al seu fill Its i li poa per menjar.
Salve!
Aquest text fa referència el mite de Tereu, Procne i Filomena del llibre de mites classics. Ho podem deduir amb la pista que dona al títol i pel moment en el que Pronce castiga al seu marit, Tereu, i mata als seus fills per menjar-se’ls.
Vale 😀
Salve!
El text d’Espriu fa referència el mite de Tereu, Procne i Filomena.
Aquest text era massa cruel, és un mite que esta en el llibre “narraciones de mites clàssics”.
Salve!!
Aquest text fa referencia al mite de Tereu, Procne i Filomena. Aquest mite surt al llibre de mites clàssics. Una de les pistes es el títol per poder deduir-ho. També fa referencia a Procne quan castiga al seu marit Tereu i
mata als seus fills per menjar-se’ls…
Vale!!!
Salve!!
Aquest text fa referència al mite de Tereu, Procne i Filomena. És una mica cruel i desagradable l’historia que es mostra en aquesta entrada pel que he trobat a internet sobre ell!En el text podem veure com Tereu queda convertit en puput, dient sempre Pu, Pu. Procne es converteix en un Gorrió i Filomena es transforma en rossinyol, que va cridant: Itis, Itis.
Salve.
Un bon article per commemorar a aquest gran escriptor. De fet em vaig llegir l’Antígona de Salvador Espriu a la classe de Literatura Catalana, i el cert és que em va agradar força, perquè és un vocabulari senzill que el fa fàcil d’entendre i descriu molt bé els esdeveniments que es van desenvolupant al llarg de la trama. De ben segur que les seves obres persistiran per molts anys.
Vale.
Pingback: Anònim
Salve!
Salvador Espriu va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català. Al llarg de la seva obra poètica desenvolupa un món propi, identificat amb “Sinera”, Arenys llegit al revés. També ofereix, molts indicis de tradició clàssica. L’obra de Salvador Espriu s’ha de definir a partir de dos eixos: la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat) i l’aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic).
Al cole vàrem llegir “Antígona” de Salvador Espriu, podem veure per tant les referències clàssiques que utilitza l’autor per la seva obra.