Category Archives: Grec 1

A partir dels apunts publicats el curs 2009-2010.

Fer grec, encara és possible!

Tot i que l’examen de selectivitat de grec de Catalunya d’enguany ha aixecat molt malestar entre professors i alumnes _com han recollit els diferents comentaris de l’APLEC _, també el d’altres comunitats autònomes, com les Illes Balears, amenaça en matar el grec, i arreu plana el fantasma de la desaparició del grec o cursar-lo “on line” (vid. exàmens de la selectivitat on line), tampoc hi ajuda el decret de matèries de modalitat que determina el nombre mínim d’alumnes (8 a Catalunya), ni les decisions dels claustres, ni l’eliminació de les places de grec… algunes veus en aquest paratge desolador, però, surten en la seva defensa -així Antonio Melero en el País Valencià-. La situació de les clàssiques a Catalunya és aquests dies portada a Chiron i precisament no és gens falaguera. El grec mor, és cert!, i el llatí comença a agonitzar: per a què serveix estudiar llatí si ja no és matèria de tall a les noves PAU?… Enmig d’aquest clima de pessimisme que ens urgeix superar ja mitjançant el diàleg amb qui correspongui, a mi m’ha aixecat els ànims i l’esperit de seguir lluitant que en la selectivitat 2009-2010 l’examen de francès tingués aquest text: Le grec en banlieu, c’est possible. Curiós! Al meu institut fa anys que ja no s’estudia francès (quina llàstima!) i l’única persona que té la gosadia de tenir contactes amb França i fer desembarcar gairebé noranta alumnes francesos que no saben català ni castellà en una experiència plurilingüe, sóc jo. Una companya, ben coneixedora de les meves lluites amb el projecte El Fil (MoodleFil, El Fil de les Clàssiques, Aracne fila i fila, teatre, cuina, premis…), m’ha fet a les mans l’examen de la selectivitat de francès i he descobert el projecte Metis. Quina alegria descobrir l’article que a principis d’aquest curs, que ja s’ha acabat, es publicava en el diari francès Le Figaro: Le grec en banlieu, c’est possible i en altres pàgines web i que jo, no m’ho puc perdonar, fins ara no he conegut i que m’hagués ajudat en la missió proposada de reinventar-me i de treballar en el centre que treballo i amb els alumnes que tinc a les aules:

Certament, segons el professor Augustin d’ Humières, que ha anat contra el corrent pedagògic dominant, ha aconseguit en un liceu desprestigiat (no sé a què em sona!) de la perifèria de Paris que el grec i la cultura clàssica poden contribuir a la promoció social i a reforçar els coneixements de la llengua materna, i a enriquir el vocabulari, també a fer pujar l’autoestima … Són els antics alumnes que en donen testimoniatge i fan l’apostolat per aquestes llengües dites mortes, esdevingudes fonts de vida. També utilitza el teatre i ha muntat una companyia teatral i representen davant la gent del barri Homer, Shakespeare (vid. YouTube, Dailymotion “le grec et le latin sont les meilleurs vecteurs de l’égalité des chances!”)… Quin canvi han fet els alumnes! No semblen els mateixos i, fins i tot, han rebut la felicitació de la defensora de les llengües clàssiques a França, Jacqueline de Romilly:

«J’ai toujours pensé qu’il fallait faire ce que vous faites: donner accès, par les racines mêmes, à notre culture.»

Ens cal coratge, ens cal voluntat, ens cal buscar els orígens i trobar nous camins en el teatre, en l’etimologia, en la web 2.0, en l’actualitat, en els valors, en les competències … per fer possible el grec als nostres centres avui en dia i, si cal, sortir a la palestra pública per donar-lo a conèixer (per cert, ja heu votat El vaixell d’Odisseu que es presenta a la tercera edició de Premis bloc Catalunya?). Aquest mes, el capdavanter blog de la companya de grec de Benicàssim, Ana Ovando, Voces griegas és el blog seleccionat d’Educared (l’enhorabona, Ana!). Aracne fila i fila ha estat recentment premiat a La Mostra 2010 cap a l’excel·lència educativa amb TIC i TAC… El grec i la cultura clàssica bé que s’ho mereixen i els nostres alumnes encara molt més. No podem defallir i no som uns embacaudors, Lluís; no ens podem sentir culpables, Isabel, Lluís…, només volen el millor, tot i que sigui fent més hores lectives fins que aconseguim demostrar-ho de nou o lluitant pel grec fins a l’últim dia abans de la nostra jubilació i fins i tot després! Esperem que acabi bé la nostra resistència numantina! Units, podem i el que es tracta és de sortir de l’infern i contemplar sempre les estrelles.

Tornem al Grec amb l'”Odissea”!

6 Replies

El proper diumenge 20 de juny al teatre grec de Montjuïc, dins el Festival Grec de Barcelona, en una única funció podrem sentir recitar l’Odissea d’Homer en traducció al català de Carles Riba i en boca de l’actor Lluís Soler, com si d’un aede grec es tractés, amb l’acompanyament musical d’Eduard Iniesta. Segons ha dit Soler en roda de premsa tot parlant de l’obra i té tota la raó “És un text que es nota que està escrit per ser dit en veu alta i escoltat” i ha afegit que és en el registre oral “quan el text agafa tota la seva potència i envergadura”. En aquest muntatge d’Antonio Calvo, “la que juga la partida és la paraula” i, per a Calvo, afegir altres elements seria “fer trampa i no aprofitar la paraula de Riba”, en referència a la traducció de Carles Riba en la qual es basa l’obra.

Així, per al dramaturg Marc Rosich, que ha adaptat el text, el muntatge té dos vessants: “Ensenyar tot el que té de màgic aquest text” i fer “un homenatge a la paraula del traductor”. Rosich ha destacat la dificultat d’adaptar un text de 12.007 versos, que els rapsodes grecs solien recitar durant tres dies seguits, a una actuació d’una hora i vint minuts: “No trencar la cadena màgica del text de Carles Riba era molt difícil de fer”.

El dramaturg ha optat per conservar la traducció original de Riba i ha fet un treball de “tallar i enganxar” que dóna com a resultat un text que passa per tots els capítols de L’Odissea com el Ciclop, les sirenes, Telèmac o Penèlope. Lluís Soler ha explicat que la idea d’adaptar L’Odissea ve de l’any 2006, quan es va fer el mateix amb La Ilíada d’Alessandro Baricco: “En aquell moment semblava que era una tasca complexa i difícil”, ha dit Soler d’un text que “ara es fa de bon portar”.

De fet, l’Odissea juntament amb la Ilíada són les obres inicials i més representatives de l’èpica grega i també de l’èpica europea, però la seva perfecció sembla la culminació d’una llarga tradició oral, no escrita.

Soler, a qui últimament s’ha vist sobre l’escenari del Teatre Nacional en el paper de Malvolio en la comèdia shakespeariana “Nit de Reis”, recita el text sencer de memòria i segueix el consell que Riba dóna en el pròleg de la seva segona traducció del clàssic d’Homer: que si l’actor oblida una paraula, busqui amb tota llibertat una semblant i segueixi amb el text.

D’altra banda, la música d’Eduard Iniesta, que domina més de quaranta instruments de diversos països de la Mediterrània, va més enllà de la “música hel·lènica, els ritmes mediterranis i els instruments grecs”, la seva elecció més òbvia, i ha compost “una partitura funcional “que” impulsa la dinàmica de l’obra i li dóna una empenta ” quan és necessari.

El director artístic del Grec, Ricardo Szwarcer, ha destacat que va acceptar de seguida la proposta de fer una Odissea recitada perquè es correspon a “la necessitat del festival de recolzar-se en el text poètic”. L’Odissea estarà de gira fins a finals d’any amb la Perla29.

Diumenge ens omplirà d’emoció tornar, després d’haver assistit ahir a la representació de Prometeu, als orígens orals de l’Odissea amb els bells hexàmetre de Carles Riba i amb l’acompanyament musical encara que no sigui de la lira, en un marc envejable com és el teatre grec de Montjuïc i amb la companyia d’altres Odisseus que també solquen els mars ben agitats de les clàssiques i del grec en particular. Bon viatge cap a Ítaca!

EF; La Vanguardia; Dossier de premsa; El Punt

Al Grec, Prometeu en femení!

18 Replies

Diumenge vinent s’inaugura la XXXIV edició del Festival Grec de Barcelona, quinze dies abans del que acostuma a ser habitual. Sempre es mima l’obra inaugural i enguany la nineta dels ulls és, com no, una obra grega, perquè els clàssics són de rabiosa actualitat!: Prometeu de la directora Carme Portaceli qui en roda de prensa ha assegurat sentir-se contenta d’obrir el festival amb un clàssic grec d’una “essència absoluta” i d’una “contemporaneïtat tremenda”. Tot i que la història se situa en un context present, segueix fidelment la versió del Prometeu encadenat del tràgic atenès Èsquil (525-456 aC) feta per l’escriptor i dramaturg alemany, Heiner Müller, i traduïda al català per Feliu Formosa i protagonitzada per l’actriu Carme Elias. Encapçalen el repartiment els actors de la FEI (Factoria Escènica Internacional) Gabriela Flores, Pepa López, Lluïsa Castell, Llorenç González, Albert Pérez i David Bages. Altres inseparables són Dani Nel·lo (música i direcció musical); Paco Azorín (espai escènic); Antonio Belart (vestuari), Maria Domènech (il·luminació), etc.

Per primer cop, una dona interpreta Prometeu, Carme Elias. I no pas disfressada d’home! Carme Portaceli ho té ben clar: “El món és masculí i fet pels homes, sobretot antigament tots els mites eren homes i com a tals els explicaven. Avui seria diferent i la nostra proposta és actual. No és cap reivindicació feminista”. Fer de Prometeu és tot un repte personal per a Carme Elias que ha sabut aprofitar!: “Es algo que no me planteo, ni me perturba ni me afecta, Prometeo soy yo y creo que esto (lo de hombre o mujer) no genera ni añade nada más, a Carmen le pareció que yo podía hacerlo es el mayor reto profesional que he tenido en mi vida y es fantástico que yo mujer pueda interpretar a Prometeo, que es un personaje clásico, a veces me preguntaba y por qué no puedo hacer Hamlet y por qué no puedo hacer Lear”. ( C.Elias en declaraciones a EFE).

Foto de David Ruano

Prometeu és una deessa que es rebel·la contra un déu superior, Zeus, perquè vol eliminar els humans per convertir-los en animals. Prometeu roba el foc per donar-lo als mortals, els ensenya com utilitzar-lo per a la indústria, els explica el poder de les plantes, les lletres, els números…, en definitiva, els ensenya totes les arts. El poder intenta evitar-ho confinant-lo en un far, que simbolitza la fi del món. Però Prometeu té poders, veu el futur, sap quan caurà Zeus. I rep moltes visites que volen saber coses.

Com en qualsevol obra grega, també hi ha el cor. En aquesta versió l’interpreta una sola persona, Gabriela Flores, i és la consciència de Prometeu: “El fa reaccionar sobre la serva actitud al llarg de tot el recorregut”. Lluïsa Castell és Io, la dona mortal de qui s’enamora Zeus. En no ser correspost, és castigada i convertida en vaca. “Zeus la fa anar de país en país durant segles i segles.

Pepa López és Oceà, un déu polític. “Visito Prometeu per convèncer-lo que no sigui tan tossut i orgullós, però no ho aconsegueixo. És un paper estimulant. Només dura deu minuts, però de gran intensitat”.

Albert Pérez és Hefest, anomenat déu del Foc per Prometeu, i Llorenç González, Força, el rottweiler particular de Zeus, la seva mà dreta i el que du a terme totes les seves ordres. “Ha estat una aventura i un aprenentatge continu”, diu l’actor. Finalment, David Bagès interpreta Hermes.

Dani Nel·lo ha compost la música expressament. “Ha estat complicat, perquè m’havia de plantejar quina música escolten els déus. Havia de fer una deslocalització en el temps i l’espai, perquè no tenia cap punt de referència, havia de trobar l’orientació”, diu. I de ben segur que l’ha trobada i serà interpretada en directe per ell i quatre músics més, en una formació multiinstrumental.

Pel que fa a l’espectacular escenografia que ha fet Paco Azorín, “he partit d’una rèplica que hi ha al text que diu: “Hem arribat a la fi del món”. Llavors invento un final del món poèticament creïble, amb els quatre elements (aigua, terra, aire i foc), que són reals i funcionen en contrast amb el context irreal dels déus”, explica Castell. L’escenògraf ha construït el mont Caucas, la muntanya escita on el tità és encadenat a perpetuïtat. Carme Elias és tancada en una impressionant torre metàl·lica. Al voltant aigua, el mar, i al darrere la roca natural del teatre grec de Montjuïc.

“L’origen del poder de Zeus s’ha perdut. Per això hem creat un pròleg que explica els antecedents, des de la creació del món fins quan surten tots els déus”, apunta Pablo Ley. Després del pròleg, l’obra es manté fidel al text de Heiner Müller, “recollint el món de contradiccions que aquest va detectar al text d’Èsquil, tractant d’entendre-ho i d’explicar-ho de manera que s’entengui”.

En acabat, un breu epíleg arrodoneix la història: “Ens hem centrat en dos aspectes. Un és que la paraula foc surt molt sovint associada a la paraula guerra a l’obra de Müller, marcada per la Guerra Mundial i el nazisme. L’esperança, l’altre do que dóna Prometeu a la humanitat, tampoc sembla que Müller el consideri motor de futur. Després d’aquestes consideracions, hem creat el gran final, que anomenem Prometeu alliberat, continua Ley. Un final que s’il·lumina en un altre gran text de Müller que forma part de l’obra Zement (1972), i parla de la destrucció dels déus del classicisme grec. Mentre Hèracles allibera Prometeu, els déus olímpics se suïciden en massa.

Després d’estrenar-se aquest pròxim diumenge al Grec, aquesta obra coproducció del Centro Dramático Nacional (CDN) anirà al festival de Mèrida i després es veurà a Madrid.

No ens la podrem perdre! Només es faran tres funcions a Barcelona del 13 al 15 de juny d’aquest benefactor de la humanitat, que possibilità les bases del coneixement i de la civilització humana, i ara per primer cop en femení. Curiós, oi! Precisament, Prometeu que per haver enganyat Zeus en la repartició de les parts d’un bou i per haver robat del carro solar una espurna del foc sagrat l’ofrenà a la humanitat i aviat rebé el càstig corresponent: per una banda, és lligat al mont Caucas i una àguila cada dia li cruspeix el fetge que es regenera de nit; i per altra envia als homes la primera dona, Pandora, amb una gerra que no havia d’obrir mai, però la seva tafaneria prevalgué sobre una actitud assenyada i, en obrir-la, s’escamparen tots els mals, tret de l’Esperança!

Realment, paga la pena sacrificar-se per la resta d’éssers humans? Què n’opineu?

N.B.: El País, Abc, L’Avui, El Periódico, Wilaweb, Facebook…

Després de l’estrena: La Vanguardia, El País, La Razón, 3cat24.cat, El Periódico, Dossier de Premsa, TV3 Telenotícies migdia dilluns 14 de juny

La criptografia a l’antiguitat

35 Replies

Reconeixeu això?:

Increïble, veritat, però cert! És un artefacte de còpia! Amablement me l’han deixat fotografiar. Per què? Doncs, perquè quan la professora que el va requisar me’l va ensenyar em va recordar els missatges encriptats dels lacedemonis. Recordeu què és l’escítala?

Si no ho recordeu visioneu el vídeo que trobareu a Missatges encriptats de El Fil de les Clàssiques! Amb quin element simbòlic dels alcaldes podríeu relacionar l’escítala?

A Roma, Juli Cèsar va inventar un criptograma (conegut com el criptogama de Cèsar) per enviar missatges que no poguessin ser desxifrats per l’enemic. Consistia en substituir cada lletra per la que està tres vegades més endavant.

Podríeu desxifrar aquest missatge:

AET INA XAL IMA XB IL FE RS AC VI

Us atreviu a deixar en comentari un missatge encriptat amb algun d’aquests dos mètodes. Qui el desxifri, bon o bona desxifrador/a serà!

Als meus amics centaures de Chiron

11 Replies

Avui, dia d’Internet, s’han lliurat els Centaures d’or de Chiron 2010 al bloc col·lectiu gallec Viam Stratam, al bloc individual extremeny Lingua mater de l’alumna de quart de llatí Elena Recio i al concurs de cultura clàssica estatal Odisea (l’enhorabona als guanyadors i guanyadores! l’enhorabona, nous centaures!). Hic et nunc m’agradaria expressar el meu agraïment a tots els i les centaures de Chiron. Després de llegir Les places d’Ulisses, de la mà de Vicenç Llorca (i tot per haver-li regalat un exemplar de Poetes gregues antigues), vaig rebre al més pur estil homèric (recordeu l’episodi de Glauc i Diomedes a la Ilíada!) un llibre en prosa meravellós: En absència de l’àngel, Columna 2000 que l’autor dedica a tots els que estimen l’amistat i que us recomano que llegiu. Fa dies el vaig devorar i encara dóna voltes dintre meu. Potser és l’àngel del llibre que m’acompanya tal com deia la dedicatòria personal manuscrista: “A Margalida, perquè l’àngel d’aquest llibre t’acompanyi”.

En absència de l’àngel és un autèntic cant a l’amistat, fins i tot més enllà de la mort, escrit en forma epistolar a un amic desaparegut. Amb un to elegíac conté nombroses referències literàries i també referents clàssics. El nostre poeta-escriptor, i ara amic, Vicenç Llorca és tot un humanista i, amb el seu permís, en vull dedicar un fragment als meus amics centaures de Chiron, amb qui comparteixo des de fa temps un somni de realitat virtual, als nous centaures d’or i a tots vosaltres, alumnes meus i centaures 2009, us revelo així la broma que no vàreu acabar d’entendre quan vaig dir que potser jo també era una centauressa com el professor de llatí de la pel·lícula Percy Jakson y el ladrón del rayo:

Les hibridacions mitològiques han estat sempre un motiu de misteri pregon, i no poques vegades han inspirat algunes obres d’art meravelloses. El centaure n’és un cas molt especial. D’una banda, posseeix la velocitat, la força física, gairebé brutal, i el geni eròtic del cosmos, que li proporciona el seu mig cos de cavall. D’una altra, el bust i el cap humans li confereixen el domini de la raó, la saviesa de conduir l’univers amb les mans, la possibilitat de mirada. El seu origen es perd en un bosc de llegendes relacionades amb els cavalls que estaven consagrats a la lluna i dansaven per atreure les pluges. En una gemma micènica de l’Heroi d’Argos es troba la representació més antiga d’aquest ésser. I, significativament, en el frontó del temple de Zeus a Olímpia es descriu la batalla dels centaures amb els lapites. Què més en sabem, d’aquests éssers silvestres, estranys, perduts en els boscos de Magnèsia? En la memòria trobo Quiró, savi en les arts de la curació i mestre d’Aquil·les. Es tracta, potser, de la mostra més avançada de centaure. El bon centaure, l’ésser capaç d’unir la velocitat de les potes a la precisió de la mà, l’eròtica del cavall a la capacitat d’il·luminar sentit amb la mirada.
Àngel, fou breu com una lluna d’alegries, però en aquell precís instant vas comprendre una mica millor la rara anatomia de la felicitat. Però vas saber trobar-li un bosc, i descendència i una majestuositat barreja de la seva doble natura d’animal humà, d’ésser silvestre i noble. Tot amb una sola condició: contemplar la seva silueta retallada enmig de les clarianes dels arbres. Perquè el centaure, com a la felicitat, allò que li cal és distància. Aquesta distància a mig camí entre el buit de l’absència i el sentiment de saber esperar el renaixement de les mirades en una dimensió total i eterna. Aquesta distància que hauré de vèncer en pocs minuts per tornar a la feina amb l’esperança que algun dia tornaran els centaures.
VICENÇ LLORCA, En absència de l’àngel. Columna, 2000.

Sant Jordi MMX: Emmirallant-se en “Aracne”

4 Replies

Fa dies que El Fil de les Clàssiques s’està emmirallant en el bloc dels alumnes de clàssiques de l’INS. Cristòfol Ferrer, obert a la col·laboració d’altres centres i interessants en el món clàssic, Aracne fila i fila. Si no el coneixeu a partir d’ara quan ens visiteu també aneu a ARACNE (lateral superior dret) i veureu la seva magnífica feina.

Si no ho sabeu, acaben d’arribar a la fase final d’Edublogs 2010 en la categoria de blocs d’alumnes de batxillerat. Quin goig! Quina alegria! Jo ja n’estic molt i molt contenta: ser finalistes a Edublogs és tot un èxit però potser els déus voldran que guanyin! D’esforçar-se, s’hi esforcen! Molta sort, discipuli discipulaeque!

Aquesta setmana cultural de Sant Jordi El Fil de les Clàssiques s’ha traslladat a Aracne fila i fila perquè els alumnes han agafat el bastó de comandament i han esdevingut, com no, els autèntics protagonistes de la festa i allí han publicat tots els apunts de la diada (de més antic a més recent):

i també de les sortides:

L’enhorabona a tots i a totes que heu fet possible una setmana cultural de sant Jordi inoblidable, fins i tot treballant des de casa! Feliciter!

Poetes evocant l'”Odissea” (II part)

6 Replies

S’apropa Sant Jordi! Hem parlat de l’Odissea. Hem llegit Les aventures d’Ulisses. Per la diada, visionarem i comentarem O Brother. Where Art Thou?... és, doncs, el moment de continuar evocant l’Odissea amb els poetes Agustí Bartra i Luisa Futoransky, després d’haver-ho fet amb Joan Margarit i Jordi Pàmies.

LA CANÇÓ DE NAUSICA

Del record immens d’Ulisses
sóc l’esposa de blancor:
sal de llàgrimes ventisses
i mocador.

A l’adéu visc enasprada,
tinc el cor a dalt del gest.
¿Què faré de ma mirada
tan plena d’est?

Ai, quina aspra primavera
tot de sobte s’ha badat
en ma llarga cabellera
de soledat!

Cada nit em desamarro
del meu viure ple de vels
per pujar dalt l’altre Carro
dels set estels,

i, deserta d’esperança,
poso a estendre al firmament
el llençol d’una enyorança
teixida amb vent.

Trobo una ombra d’abraçada
esperant-me al meu racó.
Sols em dringa l’arracada
quan dic que no.

El roig liquen de la febre
va pujant pel meu turmell…
Ja s’encén, a ma palpebra,
la imatge d’ell.

Mon dolor no té ferida,
no em tocà l’ala del foc.
Ai, del blanc de la florida
passaré al groc!

Cançó d’odi cantaria
contra el mar que m’ha vençut,
aquest mar que el portà un dia
i se l’ha endut…

La meva ànima, descalça
com la pluja, se me’n va,
i en el vent que, rient, l’alça
romp a plorar…

Agustí Bartra

CIRCERÍA

A estos hombres
los transformé en versitos
y los confiné libros y revistas
porque, con los tiempos
que corren, no es cosa
de andar encima procurándoles bellotas ni margaritas, para los días
de guardar.

En cuanto al Ulises, ese, de Ítaca,
díganle que de áspides, sapos
y mastodontes como él
tengo llena la sartén.
Además, el juego (circense)
de las resurrecciones
no es más una especialidad mía.
Yo ahora, tejo.
Créanme.

Luisa Futoransky

Qui ens els recita? Sant Jordi passat el vàrem celebrar tot llegint Maria Àngels Anglada i l’anterior amb Catul, potser enguany també en Dani ens musica algun poema i la Coty ens el recita, no?.

Sorpreneu-me al Simposi! Bona diada de Sant Jordi!

Què vol dir i d’on prové “nefelibata”?

10 Replies

Us deixo aquí, a més de la feina digital al Fil Moodle, dos fragments literaris en què Rubén Darío i Antonio Machado fan ús d’aquest mot tan curiós. Jo amb ell me’n vaig cap a Mèrida a formar part de les VI Jornadas de Cultura Clásica.com on m’han convidat a parlar de Fundamentos léxicos en el aula de Clásicas. No entenc encara per què els déus m’honoren amb tal esdeveniment? però, vosaltres també veniu amb mi, nefelibata!

…Mi maldita visión sentimental del mundo me aprieta el corazón,
y así cualquier tunante me explotará a su gusto.
Soy así. Se me puede burlar con calma. Es justo.
Por eso los astutos, los listos, dicen que
no conozco el valor del dinero. ¡Lo sé!
Que ando, nefelibata, por las nubes… Entiendo.
Que no soy hombre práctico en la vida… ¡Estupendo!…

Rubén Darío (1867-1916), Epístola

Sube y sube, pero ten
cuidado, Nefelibata,
que entre las nubes también
se puede meter la pata.

Antonio Machado (1875-1939), Cancionero Apócrifo

“Jònica”, de Kavafis amb Subirachs

11 Replies

Tot passejant per Ciutat de Mallorca, en els jardins de S’Hort del Rei es pot contemplar des del 1983 una bella escultura antropomorfa femenina altament eròtica de Josep Maria Subirachs, intitulada “Jònica” feta de marbre (143,5 x 57 x 41 cm) amb una inscripció que no és altra cosa que la primera estrofa del poema de Konstandinos Kavafis a qui ret homenatge.

Aquesta escultura és una síntesi perfecta del món clàssic. Subirachs ha sabut unir l’anatomia eròtica i l’estètica del geòmetra amb el passat grecoromà.

Encetem el mes d’abril, mes molt especial per a mi, i també ho va ser per a Kavafis: la seva existència dissortada ancorada en el passat grecoromà es va veure marcada pel mes d’abril, nascut un mes d’abril moriria un altre mes d’abril, a l’abric dels idus de març.

Jònica

Per bé que trossejaren llurs estàtues,

per bé que els bandejaren de llurs temples,

no per això moriren pas els déus.

Oh terra de la Jònia, a tu encara t’estimen,

guarden els teus records llurs ànimes encara.

Quan un matí d’aquests s’aixeca damunt teu

per la seva atmostera

revé com una saba de llur vida,

i de vegades una aèria, jovenívola forma

indefinida, amb trànsit prompte

pels cims dels teus pujols es veu com passa.

Konstandinos P. Kavafis, 1911 (traducció de Carles Riba)

Manuscrit de Kavafis:

Clara Segura, una Electra sublim i una exalumna afectuosa

40 Replies

Avui hem acabat el segon trimestre tot anant al TNC a veure Electra amb els alumnes de grec tal com ja vàrem anunciar fa uns dies en aquest article.

Clara Segura i els alumnes de Margalida Capellà

Hem gaudit moltíssim i també alguns hem plorat. Encara emocionats per la genial actuació de Clara Segura després hem pogut parlar amb ella i ens hem fotografiat junts. Jo estic molt contenta i no tinc paraules. Espero que aquí aneu deixant les vostres impressions de la nostra sortida al teatre i de la nostra trobada amb la Clara que anirem a veure, almenys jo, quan representi Hamlet a la Biblioteca de Catalunya el mes de maig.

L’actriu Clara Segura amb la seva professora de grec de l’institut Sant Just Desvern (Margalida Capellà)

Bones vacances de Setmana Santa! Bon dia Mundial del Teatre!