Diumenge vinent s’inaugura la XXXIV edició del Festival Grec de Barcelona, quinze dies abans del que acostuma a ser habitual. Sempre es mima l’obra inaugural i enguany la nineta dels ulls és, com no, una obra grega, perquè els clàssics són de rabiosa actualitat!: Prometeu de la directora Carme Portaceli qui en roda de prensa ha assegurat sentir-se contenta d’obrir el festival amb un clàssic grec d’una “essència absoluta” i d’una “contemporaneïtat tremenda”. Tot i que la història se situa en un context present, segueix fidelment la versió del Prometeu encadenat del tràgic atenès Èsquil (525-456 aC) feta per l’escriptor i dramaturg alemany, Heiner Müller, i traduïda al català per Feliu Formosa i protagonitzada per l’actriu Carme Elias. Encapçalen el repartiment els actors de la FEI (Factoria Escènica Internacional) Gabriela Flores, Pepa López, Lluïsa Castell, Llorenç González, Albert Pérez i David Bages. Altres inseparables són Dani Nel·lo (música i direcció musical); Paco Azorín (espai escènic); Antonio Belart (vestuari), Maria Domènech (il·luminació), etc.
Per primer cop, una dona interpreta Prometeu, Carme Elias. I no pas disfressada d’home! Carme Portaceli ho té ben clar: “El món és masculí i fet pels homes, sobretot antigament tots els mites eren homes i com a tals els explicaven. Avui seria diferent i la nostra proposta és actual. No és cap reivindicació feminista”. Fer de Prometeu és tot un repte personal per a Carme Elias que ha sabut aprofitar!: “Es algo que no me planteo, ni me perturba ni me afecta, Prometeo soy yo y creo que esto (lo de hombre o mujer) no genera ni añade nada más, a Carmen le pareció que yo podía hacerlo es el mayor reto profesional que he tenido en mi vida y es fantástico que yo mujer pueda interpretar a Prometeo, que es un personaje clásico, a veces me preguntaba y por qué no puedo hacer Hamlet y por qué no puedo hacer Lear”. ( C.Elias en declaraciones a EFE).
Foto de David Ruano
Prometeu és una deessa que es rebel·la contra un déu superior, Zeus, perquè vol eliminar els humans per convertir-los en animals. Prometeu roba el foc per donar-lo als mortals, els ensenya com utilitzar-lo per a la indústria, els explica el poder de les plantes, les lletres, els números…, en definitiva, els ensenya totes les arts. El poder intenta evitar-ho confinant-lo en un far, que simbolitza la fi del món. Però Prometeu té poders, veu el futur, sap quan caurà Zeus. I rep moltes visites que volen saber coses.
Com en qualsevol obra grega, també hi ha el cor. En aquesta versió l’interpreta una sola persona, Gabriela Flores, i és la consciència de Prometeu: “El fa reaccionar sobre la serva actitud al llarg de tot el recorregut”. Lluïsa Castell és Io, la dona mortal de qui s’enamora Zeus. En no ser correspost, és castigada i convertida en vaca. “Zeus la fa anar de país en país durant segles i segles.
Pepa López és Oceà, un déu polític. “Visito Prometeu per convèncer-lo que no sigui tan tossut i orgullós, però no ho aconsegueixo. És un paper estimulant. Només dura deu minuts, però de gran intensitat”.
Albert Pérez és Hefest, anomenat déu del Foc per Prometeu, i Llorenç González, Força, el rottweiler particular de Zeus, la seva mà dreta i el que du a terme totes les seves ordres. “Ha estat una aventura i un aprenentatge continu”, diu l’actor. Finalment, David Bagès interpreta Hermes.
Dani Nel·lo ha compost la música expressament. “Ha estat complicat, perquè m’havia de plantejar quina música escolten els déus. Havia de fer una deslocalització en el temps i l’espai, perquè no tenia cap punt de referència, havia de trobar l’orientació”, diu. I de ben segur que l’ha trobada i serà interpretada en directe per ell i quatre músics més, en una formació multiinstrumental.
Pel que fa a l’espectacular escenografia que ha fet Paco Azorín, “he partit d’una rèplica que hi ha al text que diu: “Hem arribat a la fi del món”. Llavors invento un final del món poèticament creïble, amb els quatre elements (aigua, terra, aire i foc), que són reals i funcionen en contrast amb el context irreal dels déus”, explica Castell. L’escenògraf ha construït el mont Caucas, la muntanya escita on el tità és encadenat a perpetuïtat. Carme Elias és tancada en una impressionant torre metàl·lica. Al voltant aigua, el mar, i al darrere la roca natural del teatre grec de Montjuïc.
“L’origen del poder de Zeus s’ha perdut. Per això hem creat un pròleg que explica els antecedents, des de la creació del món fins quan surten tots els déus”, apunta Pablo Ley. Després del pròleg, l’obra es manté fidel al text de Heiner Müller, “recollint el món de contradiccions que aquest va detectar al text d’Èsquil, tractant d’entendre-ho i d’explicar-ho de manera que s’entengui”.
En acabat, un breu epíleg arrodoneix la història: “Ens hem centrat en dos aspectes. Un és que la paraula foc surt molt sovint associada a la paraula guerra a l’obra de Müller, marcada per la Guerra Mundial i el nazisme. L’esperança, l’altre do que dóna Prometeu a la humanitat, tampoc sembla que Müller el consideri motor de futur. Després d’aquestes consideracions, hem creat el gran final, que anomenem Prometeu alliberat, continua Ley. Un final que s’il·lumina en un altre gran text de Müller que forma part de l’obra Zement (1972), i parla de la destrucció dels déus del classicisme grec. Mentre Hèracles allibera Prometeu, els déus olímpics se suïciden en massa.
Després d’estrenar-se aquest pròxim diumenge al Grec, aquesta obra coproducció del Centro Dramático Nacional (CDN) anirà al festival de Mèrida i després es veurà a Madrid.
No ens la podrem perdre! Només es faran tres funcions a Barcelona del 13 al 15 de juny d’aquest benefactor de la humanitat, que possibilità les bases del coneixement i de la civilització humana, i ara per primer cop en femení. Curiós, oi! Precisament, Prometeu que per haver enganyat Zeus en la repartició de les parts d’un bou i per haver robat del carro solar una espurna del foc sagrat l’ofrenà a la humanitat i aviat rebé el càstig corresponent: per una banda, és lligat al mont Caucas i una àguila cada dia li cruspeix el fetge que es regenera de nit; i per altra envia als homes la primera dona, Pandora, amb una gerra que no havia d’obrir mai, però la seva tafaneria prevalgué sobre una actitud assenyada i, en obrir-la, s’escamparen tots els mals, tret de l’Esperança!
Realment, paga la pena sacrificar-se per la resta d’éssers humans? Què n’opineu?
N.B.: El País, Abc, L’Avui, El Periódico, Wilaweb, Facebook…
Després de l’estrena: La Vanguardia, El País, La Razón, 3cat24.cat, El Periódico, Dossier de Premsa, TV3 Telenotícies migdia dilluns 14 de juny
Jo tinc entrada per a diumenge. Quan vaig llegir el cartell del Grec i vaig veure l’obra inaugural, vaig afanyar-me a fer la reserva. Pensava fer un article crític sobre la represetnació, però amb la completa presentació que n’has fet tu, crec que ho deixaré en forma de comentari a aquest article. Tu quan hi aniràs, Margalida?
Aprofiteu, xiquets, que esteu prop, i no vos pergau aquest obra que promet, com aixó ens ho presenta Margalida!
Salutacions.
Moltes gràcies, Santi, per animar-los a assistir a aquesta representació que bé sé que t’agradaria. Alcoi, queda un xic lluny de Barcelona! Quina llàstima!
Teresa, ja que hi aniràs abans esperem amb candeletes la teva opinió i segur que trobaràs altres aspectes a tractar en un nou article! Jo que pensava coincidir al Grec! Ja ho val!
Ho podem provar amb l’Odissea, l’altra gran aposta clàssica del Grec. Per a aquesta encara no he fet cap gestió.
Tot i així, espero que no plogui, perquè aquest cap de setmana no es presenta com el millor per a una representació a l’aire lliure…
Doncs, em sembla perfecte l‘Odissea. Jo tampoc no he fet cap gestió. Fas una crida a Aracne, a veure si algú més s’hi anima?
Els déus estan ben enfadats! Has vist, Teresa, l’examen de grec? Has vist el debat que canalitza l’APLEC? Tu que has fet de correctora, què n’opines?
Esperem que no plogui al Grec, tot i que hi ha amenaça de pluja els tres dies de funció!
A quina hora es? són aquelles actuacions de nit? em pensava que començaven ahir … saps alguna cosa al respecte?
Quina alegria, Joan, retrobar-te aquí! El Grec s’inaugura avui a les deu de la nit al teatre a l’aire lliure de Montjuïc amb la tragèdia grega Prometeu. Enguany el festival s’ha avançat uns dies. Esperem que no plogui i no faci massa fresca per contemplar l’espectacle i qui s’avorreixi, que no crec que passi, per mirar les estrelles, tot i que a Barcelona són cares de veure! T’has llegit el Prometeu encadenat d’Èsquil? Crec que t’agradaria ben molt. No t’ho perdis! A veure si els déus ens són favorables hi coincidim!
Alumnes de grec potser us caldria repassar aquest apunt: http://blocs.xtec.cat/elfildelesclassiques/2009/04/30/limprudent-i-benefactor-prometeu/
Assistir a la representació inaugural del GREC esdevé una experiència singular, per no dir gairebé mística. Els bells jardins que precedeixen l’edifici, florits amb l’esplendor d’una primavera exultant, s’omplen de personatges famosos de tots els àmbits: polítics, gent de la faràndula, famosos i famosets en general… I enmig de tant de glamour la gent com nosaltres, pobres espectadors que pel preu d’una entrada aspirem a un xic de glòria… Sempre penso que talment es devien sentir els antics atenesos durant les festes de Dionís mentre esperaven que obrissin les portes del teatre de l’acròpolis.
I un cop a dintre, les celebritats es fan esperar, els fotògrafs s’amunteguen al davant de l’alcalde Hereu o l’expresident Maragall, flaixos en mà. L’obra comença amb retard, és clar, i em pregunto a quants dels assistents els interessa realment la tragèdia grega i la força dramàtica d’Èsquil.
S’apaguen els llums i es fa el silenci, que només gosa trencar el miol d’un gat despistat o el so d’un avió aliè al que passa tants metres avall. Comença la funció.
I què dir sobre ella? En encentdre’s el llum i fer els aplaudiments derigor, només vaig poder dir que necessitava pair l’espectacle abans d’emetre un veredicte.
L’obra va començar amb una exposició, gairebé docent (Margalida, em sentia a mi mateixa o a tu explicant els mites cosmogònics als de Grec), dels antecedents de l’hegemonia de Zeus: Úran, Cronos, Titanomàquia…. Va seguir una part en què el mite de Prometeu es presentava fidel, en essència, a l’original, tot i pasat per una estètica “Fura dels Baus”, per entendre’ns… Per acabar amb un trencament absolut, sobtat, del ritme dràmàtic en aparèixer en escena uns humans aliens al sacrifici del tità torturat per culpa seva, bruts i descurats, ben lluny de les lluentors i l’elegància d’Hefest, Hermes, Ocèan… i els seus acòlits. Sense entreacte ni treva per païr-ho, costa fer-se a la idea d’un tempo que descendeix tan vertiginosament. No sé, per a mi, que no he pujat mai al “Furius Baco” ni al “Dragon Kahn”, potser és un mica massa.
El millor: Carme Elies (de Prometea, fet per fet, millor feminitzar també el nom), Lluïsa Cunill (la tendra i torurada Io) i, sens dubte, David Bages, sensacional com a Hermes i en el monòleg posterior com a humà…
El pitjor: l’estructura dramàtica abans esmentada, la dicció i els errors d’alguns actors, les alteriacions gramàtiques degudes a la feminització del Tità, que fan que l’adjectiu femení no concordi amb el gènere masculí del nom del déu, de debò, no calia…
Menció apart, la música, els músics, personatge coral amb vida propia amb Dani Nel·lo fent de corifeu improvitzat. En l’acció dramàtica, en canvi, el cor queda reduït a una sola actriu.
I en acabat, altre cop al jardí, el públic rep l’obsequi d’una copa de cava. Qui pot desitjar més en una nit de primavera-estiu? L’any vinent tornaré a reservar entrades per a la inauguració, esperem que torni a ser d’una obra clàssica grega, tal con escau al treatre GREC!
Per cert, el vídeo de TV3 dóna a entendre que Zeus és aquell personatge que baixa per les escales metàl·liques del far, però no és cert. Zeus de fet és present tota l’estona, però no es manifesta presencialment a escena. El personatge amb el vesti meetal·litzat no pot ser altre que Hefest, i la seva coixesa ho ratifica quan es desplaça en horitzontal.
Moltes gràcies, Teresa, per fer-nos aquesta crònica tan detallada!
Sens dubte Albert Pérez fa el paper d’Hefest! Efímera i moridora com sóc vaig preferir no anar a la inauguració, l’any vinent tampoc hi coincidirem si els fums no m’enlairen. Vaig preferir anar-hi ahir, amb el teatre gom a gom perquè dilluns el mal temps va impedir la funció. L’obra em va agradar, alguns moments em van arribar a encantar, però el pròleg i l’epíleg al meu gust sobraven i les referències al Barça també (i no perquè sigui el Barça!). A veure un Prometeu d’Èsquil s’hi ha d’anar a fruir del text, del goig nu de la paraula, i el contingut és tan vigent que no cal fer l’ullet al present, la connexió ja s’estableix sola. El missatge no ha canviat, els humans malauradament no ho hem fet i avui també hi ha Prometeus (en masculí i en femení)i també són silenciats! Tens raó amb na Prometeu (jo prefereixo mantenir el nom però feminitzant l’article personal), fantàstica, i el que fa ballar un femení on era un masculí!
Ens veiem, Teresa, el diumenge amb l’Odissea amb mots ribians, si els déus volen!
Santi, ahir els chironians que vàrem assistir a la representació del Prometeu et vàrem tenir ben present i, fins i tot, ens vàrem preguntar si l’espectacle hagués estat del teu grat. Quina llàstima que Alcoi disti un dia de cada dia tant de Barcelona!
Mireu (oh, meravella!) què he descobert d’en Santi, també chironià: Prometeo y el Griego moderno http://blogs.ua.es/santiago/2010/06/11/prometeo-y-griego-moderno-balance/
Ens veiem, Margalida, per escoltar els versos homèrics, passats pel sedàs del català literari de Carles Riba i recitats amb la veu profunda i potent d’en Lluís Soler com a rapsoda. I si no hi ha cava ni glamour, tant se val, mentre les muses beneixin l’obra…
Potser no hi haurà cava ni glamour, Teresa, però et tinc reservada alguna sorpresa.
Per cert, ja saps que ahir es van fer els cinc mil comentaris a Aracne i fa uns dies els nou mil a El Fil. Increïble, però cert! Però aquesta no és la sorpresa!
Pingback: El Fil de les Clàssiques » Blog Archive » Tornem al Grec amb l’”Odissea”!
Felicitats pel nombre de comentaris (i dels de l’Aracne me’n sento encara més partícep). Potser no són la sorpresa, però són sorprenents!!
Teresa, tu més que ningú saps i pots valorar el que suposen tants de comentaris i entusiasmar els alumnes a comentar i a participar activament d’aquest aprenentatge col·lectiu i en xarxa; però ja se sap un bloc s’alimenta dels seus comentaris gràcies per fer-ho també possible.
Pingback: Bartolomé encadenado al Grec | Cartellera de teatre clàssic