Category Archives: Grec 1

A partir dels apunts publicats el curs 2009-2010.

Tres Treballs de Recerca de clàssiques i web 2.0

Tres treballs de recerca de clàssiques, quina meravella! Les noves tecnologies a l’ordre del dia al Cristòfol Ferrer. Alumnes 2.0 ens explicaran aquests dies la seva experiència amb el treball de recerca:

 

 

  • L’empremta d’Orfeu: treball d’Oriol Garcia Penche sobre els referents clàssics en la música actual (format bloc) i reconeixement immediat a la xarxa vid. Voces griegas desde Benicàssim “Deka, alumno 2.0“.

 

L’enhorabona per la feina ben feta i per difondre les clàssiques a la xarxa. Bona sort! Carpe diem!

Més de tres mil anys de llengua grega!

Escolteu aquest programa de Catalunya Ràdio d’Oriol Munné del 30 de juny de 2010 dins Do de llengües i després expliqueu en unes 150 paraules pròpies la història de la llengua grega, ja que com hem estudiat a classe podem seguir la seva evolució des dels primers testimonis en l’època micènica fins al grec modern. Quin tresor de llengua!

Historia del griego antiguo en 14 versos
[Sinopsis de Luis Alberto de Cuenca]

Cierto ario que vivía en Pamir
cultivando con primor un abedul,
decidió que mejor sería vivir
más al Sur, y se hizo la maleta y el baúl.
Emigró y emigró con temas puros
que se iban flexionando lentamente
y al llegar de Micenas a los muros
el sistema ya era competente
para todo lo que fuera locativo
en los más diversos grados de alternancia,
que es asunto que tiene más sustancia
que seguirle la pista al abedul
que dejó aquel ario preflexivo
y cambió por el mar Egeo azul.

“Nausica” en el 150è aniversari de Joan Maragall

Avui 10 d’octubre, el poeta Joan Maragall faria cent cinquanta anys i el 20 de desembre de l’any vinent farà el centenari de la seva mort. El MMX-MMXI és l’any Maragall (vid. “La vigència de Joan Maragall” a Presència). Hic et nunc ho celebrarem amb l’obra amb què fa molts anys, quan tenia la vostra edat, alumnes, vaig conèixer i estimar Joan Maragall, Nausica, la seva obra pòstuma.

Escolteu-ne un bell fragment en què Montserrat Auqué del col·lectiu En Veu Alta  posa veu a les imatges de la coreografia “Les jeunes filles en fleurs” de l’espectacle sobre Proust de Roland Petit.

Nausica, filla d’Alcínous i Àrete, reis dels feacis, és una donzella encisadora amb qui es topa Ulisses en l’Odissea. La recordeu de Les aventures d’Ulisses? Què en sabeu de Nausica?

El 12 de juliol de 1938 Carles Riba va llegir la seva tesi doctoral sobre la Nausica de Joan Maragall. Sabeu d’on va treure la idea Joan Maragall d’escriure la seva Nausica, “tragèdia en tres actes treta de l’Odissea d’Homer”? Doncs, de Goethe i així ho va proclamar en el proemi, datat el 5 de juliol de 1908:

“I en dec la idea
al poeta més gran de l’Alemanya”.

Més aviat una suggestió, perquè la seva obra és homèrica. Maragall afaiçona un tema de l’Odissea en tragèdia i així fa seva la poesia grega i en captura tota l’energia poètica original. Si no heu llegit la Nausica de Maragall, us recomano que ho feu, no us decebrà. És tota una experiència anímica, un viatge interior, no en l’espai ni en el temps, sinó en la dimensió profunda de l’ésser metafísic.

Actualitzem els clàssics, tal com volia Maragall “fer nou lo vell” i ho al·legoritzava així a la fi del proemi de Nausica:

“Aixís, tal volta, enamorat, intenta
un constructor, de la immortal bellesa
d’antic palau, fer-ne una estada nova
per hostatjar-hi el seu amor per sempre”.

N.B.:
Desitjo aviat tornar-la a veure al teatre! vid. Nausica d’Hermann Bonnin 2006.

Dia Europeu de les Llengües amb Cèsar

Avui 26 de setembre és el Dia Europeu de les llengües. Enguany també el celebrarem. No sols amb el Google Maps que tenim obert El llatí ens agermana sinó també amb aquest altre del mot Cèsar. Caesar era un títol distintiu que rebien els emperadors romans a partir d’August, derivat del sobrenom de la família Júlia: Gaius Iulius Caesar.  Ara bé, etimològicament vol dir “infant nascut per incisió de l’úter”, d’aquí es diu sovint que prové el mot català cesàrea o extracció quirúrgica del fetus ja sigui perquè un parent seu va néixer per cesària o bé perquè es relaciona amb la llei Cesària, segons la qual s’ordenava practicar aquesta operació a dones moribundes o en un avançat estat de gestació.

En les diferents llengües del món s’ha utilitzat el nom de Cèsar. 

Fixeu-vos-hi bé i responeu en comentari les qüestions següents:

El mot Cèsar que prové de Juli Cèsar és igual en moltes llengües, podríeu explicar el perquè.

Ara que aquests dies a classe i al bloc estudiem l’indoeuropeu i les diferents famílies de llengües indoeuropees, podríeu classificar i anotar en comentari les diferents entrades al mapa segons els diferents grups lingüístics.

Quines són les llengües d’Europa i com es diu Cèsar en aquestes llengües europees?

Segur que heu trobat algunes mancances en el mapa. Quines llengües falten? Les hi podríeu afegir atès que segurament no us serà difícil de fer-ne l’entrada?

Què us sembla tot plegat?

El nom de les lletres gregues en el vocabulari tecnicocientífic i humanístic

La influència de la cultura i de la civilització grega és ben evident en el món actual. Devem als grecs anar al teatre, pagar amb monedes, pensar amb lògica, la democràcia, la majoria d’edat als divuit anys, la celebració dels jocs olímpics cada quatre anys, etc.

A Grècia, tenim les nostres arrels culturals: hi va néixer la filosofia, l’èpica, la lírica, el teatre, la historiografia, la novel·la, els tractats científics, l’oratòria, la crítica literària, etc., així com els estils artístics. També són grecs, els orígens de la història de la ciència: les matemàtiques d’Euclides i d’Arquimedes, l’astronomia de Ptolemeu, la medicina de Galè, el saber enciclopèdic i l’ambició filosòfica d’Aristòtil i de Plató… La petjada grega més profunda, però, es reflecteix en el llenguatge, ja que no menys del 30% del lèxic usual del català és d’origen grec. La llengua grega, gràcies a les possibilitats de composició i derivació, ha influït al llarg dels segles, influeix i continuarà influint sobre les llengües modernes en la formació tant del llenguatge literari i artístic com del tecnicocientífic.

Feu recerca i ens els doneu a conèixer en comentari! Passeu també per Aracne, us pot ser útil Alfabet i etimologia.

Alfabet i etimologia

P.D. Resultat de la recerca: L’emprempta de les lletres de l’alfabet grec en el vocabulari tecnicocientífic i humanístic

Vaixell de Grècia

Filadors, filadores! us proposo un viatge, un viatge de somni, fet realitat! Ens hi acabem d’embarcar, de fet, i no hi haurà ningú que ens aturi, ni tro que ens enfonsi. Après l’alfabet grec, ens pugem en aquest vaixell que solcarà mars llunyans, d’un blau fort, i ens portarà per terres desconegudes fins a les platges de sorra fina vora oliverars. Ara de la mà de Lluís Llach i el seu Vaixell de Grècia comencem la singladura amb tot l’ormeig i, si el perdem pel camí, sempre el vent ens inflarà les veles. Hem d’arribar, arribar-hi és el nostre port; però, cap a quin port naveguem? És important saber cap a on viatgem; per això, us demano que, en comentari, reflexionem (en prosa o en vers) sobre Grècia, què significa el mot GRÈCIA per a vosaltres? què espereu? on voleu anar? què voleu aprendre? què en sabeu? quin és el vostre somni (vid Somnis)?… El viatge durarà molts mesos, recalarem a molts ports, farem moltes coneixences, compartirem el nostre vaixell i tindrem moltes aventures; però com us ho imagineu ara tot plegat? Per què anem cap a Grècia?

Sísif, d’Agustí Bartra

Fa poc he redescobert a Música de poetes “Sísif”, d’Agustí Bartra, cantat per Miquel Pujadó. És un poema preciós i amb el referent clàssic de Sísif, condemnat a empènyer eternament una roca enorme fins a dalt de tot d’un pendent; però, quan ja era al cim, tornava a caure, impel·lida pel seu propi pes, i altra vegada Sísif havia de començar a empènyer de nou (vid. presentació d’Angel Martínez). Avui, Diada Nacional de Catalunya, el vull dedicar a tots els filadors i filadores que, somiatruites o nefelibates com jo, també us sentiu sovint com Sísif, i malgrat les dificultats tireu endavant i empenyeu el roc de la vida i del dia a dia. Espero que us agradi i que aprengueu finalment la lliçó:

Oh, Sísif pot ser feliç
amb la roca o l’embalum,
si gronxa pena o somrís
a les trenes de la llum!

Quan la força li infla el tors.
la roca es torna destí:
no pot unir cim i esforç.
Des d’abaix crida el camí.

El vent clama els seus edictes
Pugen, amb un ritme lent,
Sísif, la roca i el vent
i la lluna dels invictes.

Agustí Bartra

Obra completa Vol II. 1972- 1982. Edicions 62 Barcelona. 1983 Pàg. 464

 

Centenari del naixement del poeta Màrius Torres: “Venus” i el llatí

Logo original de la Carme Rosanas

Logo original de la Carme Rosanas

Avui fa cent anys naixia el poeta ilerdenc Màrius Torres. El Fil de les Clàssiques, també vol unir-se a l’homenatge que, entre altres, li ret la catosfera, -tal com vàrem fer amb Carles Riba o Salvador Espriu-, amb el poema “Venus”. Màrius Torres el va dedicar al seu amic Jaume Elias des de la Ciutat del Vaticà en el decurs d’un viatge de fi de carrera -va estudiar medicina- des del 26 de febrer al 22 de març de 1933 per Pisa, Florència, Roma, Milà, Ginebra i París:

L’orquestra de joves del Vallès així el va interpretar en el concert homenatge Màrius Torres de l’institut homònim de Lleida el 30 d’abril de 2010, sota la música i la direcció de Pedro Pardo i amb la soprano Anna Borrego:

El poema Venus de Màrius Torres té una forma estròfica circular i sembla premonitori de la seva malaguanyada mort als trenta dos anys. Què us suggereix a vosaltres aquest poema? Què n’opineu?…

Màrius Torres quan va emmalaltir de tuberculosi pulmonar va ingressar en el sanatori de Puig d’Olena a Sant Quirze Safaja (on precisament dissabte li van fer un emotiu homenatge) i allí va conrear la poesia i, entre altres, va estudiar també llatí. Sols trobem, però, en la seva obra un poema amb el títol en llatí: Arbor Mortis i un subtítol Nisi signo serena entre parèntesi després del títol en català del poema Rellotge de sol.

Segur que amb aquest tastet de referents clàssics (vid. també el poema L’esfinx a Aracne fila i fila) en el centenari del naixement de Màrius Torres, us he despertat les ganes de conèixer més l’obra d’aquest poeta oblidat; però no tenim excusa per conèixer-lo millor ja que Pagès editors va treure per Sant Jordi Poesies de Màrius Torres, editat per Margarida Prats, que ara ha tornat a editar.

En motiu del XX Campionat d’Europa d’Αtletisme

Àmfora panatenaica, pintor de Cleofrades. Louvre

Àmfora panatenaica, pintor de Cleofrades. Louvre

Arran de la inaguració ahir a Barcelona del XX Campionat d’Europa d’Atletisme, que des del 1934 se celebra cada quatre anys a una ciutat diferent, em plau trencar el silenci estival per recordar que la cursa és l’esport més antic, gairebé m’atreviria a dir que és tan antiga com l’existència de la humanitat i que l’atletisme  és inherent a l’ésser humà. L’atletisme actual és un esport que inclou aquestes proves: les curses, els concursos (salts i llançaments) i les proves combinades (heptatló i decatló).  En canvi, a Grècia es disputaven les modalitats de cursa, les lluites, el pugilat, les proves hípiques i el  pentatló (llançament de disc, salt de llargada, llançament de javelina, cursa i lluita).

Entre els grecs, la cursa tenia molt de prestigi. Déus, semidéus o herois són destres en córrer, així Aquil·les és rabent (πόδας ὠκύς ᾿Αχιλλεύς) . L’activitat atlètica era fonamental per a la guerra  i la cacera, per a les quals cal la bona condició física que aporta l’esport; els grecs no tenien un mot específic per a designar la noció d’esport, tot i  les disciplines esportives que practicaven i que tenien ben reclamentades i tot el devessall de termes grecs que té la terminologia esportiva moderna (atleta, atletisme, estadi, halters, disc, gimnàstica…).

En els primers Jocs Olímpics de l’any 776 aC   l’única competició -i ho continuaria sent durant els tretze primers jocs olímpics-  fou la de cursa i més concretament la cursa de velocitat de l’estadi que consistia en córrer una vegada la longitud de l’estadi. El vencedor  fou Corebos d’Elis (Κόροιβος Ἠλεῖος).  El lloc on es va fer la primera competició va donar lloc a la primera competició que consistia a recórrer la llargada de l’estadi, uns 200 metres.  Curiosament aquesta distància variava d’un estadi a un altre: a Olímpia era 192’3 m; a Delfos 177’5 m; a Epidaure 181’3 m i a Pèrgam, 210m.

En un primer moment, una simple línia traçada a la sorra (γραμμή) indicava el punt de sortida. Més tard, en alguns estadis es van instal·lar uns blocs de sortida (els starting blocks actuals) fets de pedra i proveïts d’unes osques en què els atletes hi recolzaven els dits dels peus i axí aconseguien una millor propulsió. Es podia sortir tant del costat occidental com oriental. No cal dir que els corredors eren homes, lliures, i anaven despullats  i descalços, fet que podia fer-los relliscar fàcilment.

Un cop els atletes sortien a l’estadi, s’anunciava el nom de cada un, juntament amb el nom del seu pare i el de la seva ciutat natal. Si ningú no hi tenia cap objecció s’iniciaven les proves atlètiques. L’atleta ocupava el lloc assignat per sorteig. El tret de sortida es feia amb el so de trompeta o amb el crit de l’herald ἂπιτε! El jutge recriminava i  fins i tot podia castigar a garrotades l’atleta que s’havia precipitat a sortir abans d’hora. En els jocs Ístmics, van acabar posant un hysplex (ὓσπληγξ) per evitar les falses sortides: era una barrera protectora, situada davant dels atletes, que queia amb el senyal de sortida. Els grecs desconeixien la posició ajupida actual; el velocista estava dempeus, un xic decantat endavant, amb les cames separades, amb el pes del cos en el peu anterior i els braços un pèl aixecats. Potser us agradarà saber que Càrmides fou vencedor a la cursa de l’estadi a la vint-i-vuitena olímpíada (668 aC) i això que feia una dieta només de figues seques (hi ha atletes avui que, segons els seus patrocinadors beven Cola Cao o el que sigui!).

A més de la cursa de la velocitat de l’estadi, van sorgir altres competicions:

El 724 aC es va introduir el diaulos (δίαυλος), una cursa en què els atletes corrien la longitud de l’estadi dos cops i giraven al voltant d’uns pals que servien per fer la volta. Aquesta cursa es podria comparar amb l’actual de 400 metres i requereix d’una gran resistència. Del cert no se sap què passava en els revolts, si hi havia obstruccions o bé hi havia dos carrers per a cada atleta, un d’anada i un de tornada. En aquest cas, sols deu corredors podien córrer a Olímpia el diaulos ja que hi havia vint carrers. Tal com passa avui, arribava a la final el primer de cada grup. 

La cursa més llarga era el dòlicos (δόλιχος) una cursa de mig fons o de fons, que anava segons el lloc de 7 a 24 estadis (de 1400 a 4000 m.). A diferència dels esprintadors de l’estadi, els corredors de dòlicos en les peces ceràmiques que ens han arribat tenen el tronc més vertical, no aixequen tant els genolls i no belluguen tant els braços. Sabem per Filòstrat que tal com passa avui l’esprint el fan en les proximitats de la meta. Una altra disciplina de cursa era l’ippio (ἵππιος) que equivalia a quatre estadis, i prenia el nom de la cursa de cavalls. A partir de l’any 520 aC,  hi hagué també l’hoplitοdròmia  (ὁπλιτοδρόμος), una competició de soldats amb armadura: arnès amb casc, escut i gamberes que més tard s’eliminarien. Al temple d’Hera d’Olímpia,  encara es conserven vint-i-cinc escuts, tots idèntics. La distància variava segons el lloc: a Platea es corrien 15 estadis, 3000 m. El corredor d’hoplitodròmia, segons Filòstrat, requereix tenir “llargs costats, espatlles molt desenvolupades i una ròtula que es prolonga cap a munt.”

Hoplitodròmia, pintor de Berlín Louvre

Hoplitodròmia, pintor de Berlín Louvre

La nostra marató no es coneixia a Grècia. En honor de Fidípides, el corredor que el 490 aC anuncià a Atenes la victòria de Marató  enfront els perses després de córrer uns 42 km, es va fer per primer cop aquesta cursa de 41’8 km en els primers jocs de l’era moderna, en els Jocs Olímpics del 1896 perquè un poema romàntic del 1820  titulat “La batalla de Marató” d’Elisabeth Browning va entusiasmar al baró de Coubertin. A partir dels jocs olímpics de Londres del 1908 la cursa va passar a ser de 42 km i 195 m atès que aquesta era la distància entre Windsor i l’estadi olímpic. Fins als jocs olímpics de Los Angeles del 1984 no hi van poder córrer dones. A Grècia hi havia corredors de llarga distància, els hemerodromoi (ἡμεροδρόμοι) que corrien de dia a uns deu km hora: Fidípedes va anar d’Atenes a Esparta (218 km)  en dos dies, Filínides de Sició a Elis en nou hores, Làstenes va véncer un cavall de cursa a Queronea…

Sabem que hi havia curses més curtes per als juvenils, que en algunes ocasions fins i tot competien amb els adults; també hi havia curses per a noies en els jocs hereus, que se celebraven cada quatre anys a ‘Olímpia i l’estadi femení era una sisena part més curt que el masculí; formaven part del trànsit de noia a dona i tenien com a model la mítica Atalanta. Les dones ni tan sols podien assistir als Jocs Olímpics i sols hi podien participar les propietàries de quadres! També hi havia la cursa actual de relleus, lampadedromia (λαμπαδηδρομία)  o cursa de torxes que se celebrava a Atenes, entre altres ciutats, en honor de Prometeu i que l’olimpisme actual va escenificar per primera vegada en les olimpíades de Berlín de 1936 (és trist ja que es va recuperar per una idea  racista  del nazisme!).

Els grecs també practicaven, tot i que ho deixarem per a una altra ocasió,  els salts de llargada amb halters i el llançament amb disc i javelina; en canvi, desconeixien el salt d’altura, tant aclamat avui en les proves d’atletisme.

Els rècords no tenien cap importància per als grecs. De les marques obtingudes a les curses en sabem poca cosa, tret dels elogis expressats en lloança a certs campions. El més important era la proclamació pública de la victòria, l’honor cívic immortalitzat en la corona de llorer o d’olivera, o l’àmfora d’oli, el cant d’alabança en himnes o inscripcions honorífiques, l’estàtua de bronze o de marbre  que immortalitzava la glòria del vencedor més que la marca obtinguda o les enormes quantitats de diners que guanyen els esportistes professionals avui, un bon ham de la publicitat, dels mitjans de comunicació, i dels abusos por doping…

Calia ser “el primer i el millor”. Només hi havia un guanyador, els altres atletes eren els perdedors; en canvi actualment el segon i el tercer també pugen al podi i aconsegueixen el premi de la  medalla d’argent ni de bronze, respectivament.

Aquí us deixo uns vídeos que em vaig entretenir a resumir i a gravar fa un parell d’anys arran dels Jocs Olímpics d’Atenes, precisament ara que fa divuit anys dels jocs de Barcelona i que se celebra aquests dies fins el primer d”agost el campionat d’Europa d’Atletisme en l’Estadi Olímpic Lluís Companys  paga la pena veure’ls així com insistir en què mens sana, in corpore sano, lema ben aclamat en la cerimònia d’inauguració que fins i tot va gaudir d’una composició musical de Nacho Cano mentre van il·luminar les lletres de la consigna, no és ben bé el que Juvenal pretenia; però sigui com sigui, l’important és que Grècia i Roma tornen a ser notícia i nosaltres hi podem posar el nostre granet de sorra!

Google maps col·laboratiu d’establiments clàssics arreu

Estem de vacances. Ja es nota, veritat! Ara més que mai sortim, viatgem i tenim l’oportunitat de fer fotografies a establiments amb referent clàssic, ja sigui grec o llatí, també s’hi valen els referents culturals, és a dir noms mitològics, literaris o de fets històrics que recordin la cultura i la civilizació de Grècia i Roma. Aquest mapa és obert a la col·laboració de qualsevol persona d’arreu del món per tant heu de ser, com sempre, respectuosos amb la feina dels altres i si la fotografia no és vostra, heu de posar el nom i l’enllaç si cal. Us recordo que a Aracne fila i fila  l’Anna Salas ens va demanar a De vacances amb referents qualsevol tipus de referent que trobéssim per tal que a finals d’estiu tinguéssim el nostre àlbum de vacances, també ens donava les normes per col·leccionar-los. En aquest Google maps, sols hi posarem els establiments de nom clàssic. Bones vacances i molt bon estiu amb bons referents clàssis!