Tag Archives: Jocs olímpics

Ser vencedor a Olímpia

En diferents apunts ja hem tractat els jocs olímpics, però hic et nunc et plau de fer un recopilatori dels vídeos que tenim i que el seu visionat, conjuntament amb la lectura de la unitat 7 del llibre de Grec (també us recomano, entre molts, aquest com la pervivència en aquest altre) ens permetran la inspiració necessària per fer-ne una recreació.

Imagineu-vos, per un moment, que tot seguit ens adormim i entrem en un son profund. De sobte, ens despertem a l’antiga Olímpia de fa molt més de dos mil anys. Tenim la sort de poder participar en uns jocs de l’antiguitat. Cadascú tria amb quin campió olímpic es vol convertir, si vol ser entrenador o públic, i ja podeu explicar amb tota mena de detalls el vostre somni, per tal que sembli realitat. Recordeu, alumnes, que a l’antiga Grècia l’exercici atlètic i la pràctica esportiva eren activitats reservades als homes. La dona n’era normalment exclosa. No podia anar al gimnàs, no rebia educació ni podia assistir a determinades competicions, com els Jocs Olímpics. Aquesta norma, però, no era vàlida per a la dona espartana, ja que a Esparta les lleis obligaven les noies a practicar la cursa, la lluita i a llançar el disc i la javelina. A Olímpia se celebraven en honor d’Hera les Heraia, curses a peu de dones dividides en categories d’edat. Potser podríeu esdevenir Cinisca!

En motiu del XX Campionat d’Europa d’Αtletisme

Àmfora panatenaica, pintor de Cleofrades. Louvre

Àmfora panatenaica, pintor de Cleofrades. Louvre

Arran de la inaguració ahir a Barcelona del XX Campionat d’Europa d’Atletisme, que des del 1934 se celebra cada quatre anys a una ciutat diferent, em plau trencar el silenci estival per recordar que la cursa és l’esport més antic, gairebé m’atreviria a dir que és tan antiga com l’existència de la humanitat i que l’atletisme  és inherent a l’ésser humà. L’atletisme actual és un esport que inclou aquestes proves: les curses, els concursos (salts i llançaments) i les proves combinades (heptatló i decatló).  En canvi, a Grècia es disputaven les modalitats de cursa, les lluites, el pugilat, les proves hípiques i el  pentatló (llançament de disc, salt de llargada, llançament de javelina, cursa i lluita).

Entre els grecs, la cursa tenia molt de prestigi. Déus, semidéus o herois són destres en córrer, així Aquil·les és rabent (πόδας ὠκύς ᾿Αχιλλεύς) . L’activitat atlètica era fonamental per a la guerra  i la cacera, per a les quals cal la bona condició física que aporta l’esport; els grecs no tenien un mot específic per a designar la noció d’esport, tot i  les disciplines esportives que practicaven i que tenien ben reclamentades i tot el devessall de termes grecs que té la terminologia esportiva moderna (atleta, atletisme, estadi, halters, disc, gimnàstica…).

En els primers Jocs Olímpics de l’any 776 aC   l’única competició -i ho continuaria sent durant els tretze primers jocs olímpics-  fou la de cursa i més concretament la cursa de velocitat de l’estadi que consistia en córrer una vegada la longitud de l’estadi. El vencedor  fou Corebos d’Elis (Κόροιβος Ἠλεῖος).  El lloc on es va fer la primera competició va donar lloc a la primera competició que consistia a recórrer la llargada de l’estadi, uns 200 metres.  Curiosament aquesta distància variava d’un estadi a un altre: a Olímpia era 192’3 m; a Delfos 177’5 m; a Epidaure 181’3 m i a Pèrgam, 210m.

En un primer moment, una simple línia traçada a la sorra (γραμμή) indicava el punt de sortida. Més tard, en alguns estadis es van instal·lar uns blocs de sortida (els starting blocks actuals) fets de pedra i proveïts d’unes osques en què els atletes hi recolzaven els dits dels peus i axí aconseguien una millor propulsió. Es podia sortir tant del costat occidental com oriental. No cal dir que els corredors eren homes, lliures, i anaven despullats  i descalços, fet que podia fer-los relliscar fàcilment.

Un cop els atletes sortien a l’estadi, s’anunciava el nom de cada un, juntament amb el nom del seu pare i el de la seva ciutat natal. Si ningú no hi tenia cap objecció s’iniciaven les proves atlètiques. L’atleta ocupava el lloc assignat per sorteig. El tret de sortida es feia amb el so de trompeta o amb el crit de l’herald ἂπιτε! El jutge recriminava i  fins i tot podia castigar a garrotades l’atleta que s’havia precipitat a sortir abans d’hora. En els jocs Ístmics, van acabar posant un hysplex (ὓσπληγξ) per evitar les falses sortides: era una barrera protectora, situada davant dels atletes, que queia amb el senyal de sortida. Els grecs desconeixien la posició ajupida actual; el velocista estava dempeus, un xic decantat endavant, amb les cames separades, amb el pes del cos en el peu anterior i els braços un pèl aixecats. Potser us agradarà saber que Càrmides fou vencedor a la cursa de l’estadi a la vint-i-vuitena olímpíada (668 aC) i això que feia una dieta només de figues seques (hi ha atletes avui que, segons els seus patrocinadors beven Cola Cao o el que sigui!).

A més de la cursa de la velocitat de l’estadi, van sorgir altres competicions:

El 724 aC es va introduir el diaulos (δίαυλος), una cursa en què els atletes corrien la longitud de l’estadi dos cops i giraven al voltant d’uns pals que servien per fer la volta. Aquesta cursa es podria comparar amb l’actual de 400 metres i requereix d’una gran resistència. Del cert no se sap què passava en els revolts, si hi havia obstruccions o bé hi havia dos carrers per a cada atleta, un d’anada i un de tornada. En aquest cas, sols deu corredors podien córrer a Olímpia el diaulos ja que hi havia vint carrers. Tal com passa avui, arribava a la final el primer de cada grup. 

La cursa més llarga era el dòlicos (δόλιχος) una cursa de mig fons o de fons, que anava segons el lloc de 7 a 24 estadis (de 1400 a 4000 m.). A diferència dels esprintadors de l’estadi, els corredors de dòlicos en les peces ceràmiques que ens han arribat tenen el tronc més vertical, no aixequen tant els genolls i no belluguen tant els braços. Sabem per Filòstrat que tal com passa avui l’esprint el fan en les proximitats de la meta. Una altra disciplina de cursa era l’ippio (ἵππιος) que equivalia a quatre estadis, i prenia el nom de la cursa de cavalls. A partir de l’any 520 aC,  hi hagué també l’hoplitοdròmia  (ὁπλιτοδρόμος), una competició de soldats amb armadura: arnès amb casc, escut i gamberes que més tard s’eliminarien. Al temple d’Hera d’Olímpia,  encara es conserven vint-i-cinc escuts, tots idèntics. La distància variava segons el lloc: a Platea es corrien 15 estadis, 3000 m. El corredor d’hoplitodròmia, segons Filòstrat, requereix tenir “llargs costats, espatlles molt desenvolupades i una ròtula que es prolonga cap a munt.”

Hoplitodròmia, pintor de Berlín Louvre

Hoplitodròmia, pintor de Berlín Louvre

La nostra marató no es coneixia a Grècia. En honor de Fidípides, el corredor que el 490 aC anuncià a Atenes la victòria de Marató  enfront els perses després de córrer uns 42 km, es va fer per primer cop aquesta cursa de 41’8 km en els primers jocs de l’era moderna, en els Jocs Olímpics del 1896 perquè un poema romàntic del 1820  titulat “La batalla de Marató” d’Elisabeth Browning va entusiasmar al baró de Coubertin. A partir dels jocs olímpics de Londres del 1908 la cursa va passar a ser de 42 km i 195 m atès que aquesta era la distància entre Windsor i l’estadi olímpic. Fins als jocs olímpics de Los Angeles del 1984 no hi van poder córrer dones. A Grècia hi havia corredors de llarga distància, els hemerodromoi (ἡμεροδρόμοι) que corrien de dia a uns deu km hora: Fidípedes va anar d’Atenes a Esparta (218 km)  en dos dies, Filínides de Sició a Elis en nou hores, Làstenes va véncer un cavall de cursa a Queronea…

Sabem que hi havia curses més curtes per als juvenils, que en algunes ocasions fins i tot competien amb els adults; també hi havia curses per a noies en els jocs hereus, que se celebraven cada quatre anys a ‘Olímpia i l’estadi femení era una sisena part més curt que el masculí; formaven part del trànsit de noia a dona i tenien com a model la mítica Atalanta. Les dones ni tan sols podien assistir als Jocs Olímpics i sols hi podien participar les propietàries de quadres! També hi havia la cursa actual de relleus, lampadedromia (λαμπαδηδρομία)  o cursa de torxes que se celebrava a Atenes, entre altres ciutats, en honor de Prometeu i que l’olimpisme actual va escenificar per primera vegada en les olimpíades de Berlín de 1936 (és trist ja que es va recuperar per una idea  racista  del nazisme!).

Els grecs també practicaven, tot i que ho deixarem per a una altra ocasió,  els salts de llargada amb halters i el llançament amb disc i javelina; en canvi, desconeixien el salt d’altura, tant aclamat avui en les proves d’atletisme.

Els rècords no tenien cap importància per als grecs. De les marques obtingudes a les curses en sabem poca cosa, tret dels elogis expressats en lloança a certs campions. El més important era la proclamació pública de la victòria, l’honor cívic immortalitzat en la corona de llorer o d’olivera, o l’àmfora d’oli, el cant d’alabança en himnes o inscripcions honorífiques, l’estàtua de bronze o de marbre  que immortalitzava la glòria del vencedor més que la marca obtinguda o les enormes quantitats de diners que guanyen els esportistes professionals avui, un bon ham de la publicitat, dels mitjans de comunicació, i dels abusos por doping…

Calia ser “el primer i el millor”. Només hi havia un guanyador, els altres atletes eren els perdedors; en canvi actualment el segon i el tercer també pugen al podi i aconsegueixen el premi de la  medalla d’argent ni de bronze, respectivament.

Aquí us deixo uns vídeos que em vaig entretenir a resumir i a gravar fa un parell d’anys arran dels Jocs Olímpics d’Atenes, precisament ara que fa divuit anys dels jocs de Barcelona i que se celebra aquests dies fins el primer d”agost el campionat d’Europa d’Atletisme en l’Estadi Olímpic Lluís Companys  paga la pena veure’ls així com insistir en què mens sana, in corpore sano, lema ben aclamat en la cerimònia d’inauguració que fins i tot va gaudir d’una composició musical de Nacho Cano mentre van il·luminar les lletres de la consigna, no és ben bé el que Juvenal pretenia; però sigui com sigui, l’important és que Grècia i Roma tornen a ser notícia i nosaltres hi podem posar el nostre granet de sorra!

Les manifestacions artístiques a Atenes 2004

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Tot preparant el tema 8 Manifestacions artístiques del llibre Grec 1, ed.Teide, i just acabat de veure Els jocs atlètics, quins elements reconeixeu en aquest vídeo de la cerimònia d’inauguració dels jocs olímpics d’Atenes 2004? Què n’opineu?

Boxa, hípica i atletisme a l’antiga Grècia

La boxa:

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

L’hípica:

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

L’atletisme:

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

No us perdeu els articles ja publicats en El fil de les clàssiques sobre el temes dels jocs esportius: Living History dels antics Jocs Olímpics; L’esport a Grècia i a Roma; Els últims jocs olímpics així com el treball de classe de Cristian Dedeu.

Del període de màxima esplendor dels jocs olímpics a l’antiga Grècia cal destacar proves com les diferents modalitats de cursa, les lluites, el pugilat, la cursa amb armes o hoplitodromia, les proves hípiques (curses de quadrigues, cursa de cavalls adults, cursa de bigues…)., el pentatló (llançament de disc, salt de llargada, llançament de javelina, cursa i lluita). Quines d’aquestes modalitats encara perviuen en els jocs actuals?

A Olímpia també s’hi celebraven recitals de poesia, música, cant, teatre, lectura, narració de viatges… Quin paral·lelisme actual hi trobeu?

Els jocs panhel·lènics van ser al món grec tot un esdeveniment religiós, esportiu i social: el símbol més clar d’una consciència col·lectiva basada en l’ús d’una mateixa llengua, en la creença en unes mateixes divinitats i en la comunió dels interessos comercials. Què són avui els jocs olímpics?

Living History dels antics Jocs Olímpics

Si no vàreu veure abans dels jocs olímpics d’Atenes, el 2004, el primer Living History de la televisió, dirigit per Isabel Raventós i Sergi Schaaff, sobre els antics Jocs Olímpics, ara podeu visionar un resum dels tretze capítols de Campeones de Olimpia i traslladar-vos al segle IV aC a Olímpia amb trenta atletes professionals de França, Alemanya, Itàlia, Grècia i Espanya. Els atletes espanyols que hi participaran foren:  Jaime Peñas Bermejo, Ion Gutiérrez Terradillos, Jordi Mayoral Rodríguez, Waldo Moreno Lara, Antonio Ledesma Santana, entrenats per José Luis Martínez i Francisco Barcia, i assessorats  per l’historiador Conrado Durántez.

Hem estudiat els jocs a l’antiguitat (l’alumne Cristian Dedeu ens ho va resumir en un vídeo), en Sebastià Giralt ens ajuda a recordar-ho, així com el nostre llibre de Grec 1 i 2 de l’ed. Teide, a més  aquest any s’han celebrat els jocs olímpics de Beijing i ens han regalat diversos documentals a TDP sobre la boxa, l’ hípica a Olímpia i l’atletisme; per tant tenim suficient informació per, després de veure els tretze capítols resumits en 10, comentar què us ha semblat el Living History de Campeones de Olimpia:

Capítol 1:

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
Capítol 2
Capítol 3
Capítol 4
Capítol 5
Capítol 6
Capítol 7
Capítol 8: 1a part i 2a.
Capítol 9
Capítol 10

Els jocs i l’esport a Grècia, per Cristian Dedeu

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Aquest és el vídeo que m’ha presentat com a treball de classe l’alumne de grec Cristian Dedeu Van den Berg sobre els jocs olímpics quan sols falten uns mesos per una nova edició a Beijing  2008. Amb el seu permís, crec que és bo que tots i totes el pugueu visionar, compartir i comentar. L’enhorabona, Cristian!