Aquest estiu vaig llegir amb fruïció El metge d’Atenes de Teresa Pous, una novel·la molt ben documentada d’un metge atenès, Alexandre, condeixeble d’Hipòcrates de Cos, que us recomano vivament. Aleshores poc m’imaginava que el destí, a través de la mare d’una exalumna, em concedís el do de conèixer personalment Teresa Pous i menys el plaer de presentar la seva obra a la biblioteca Martí Rosselló i Lloveres de Premià de Mar.
Fotografia de Teresa Devesa. Biblioteca Martí Rosselló de Premià de Mar
Hic et nunc, m’agradaria ressaltar, com ja tenia previst abans que els déus hi intervinguessin, la part poètica de la novel·la de Teresa Pous que en les notes finals reconeix que per escriure aquests dos poemes es va inspirar en Les germanes de Safo de Maria Àngels Anglada ja que volia fer “sentir algun eco de sonoritat poètica provinent de les poetes hel·lenístiques” (Ed. Moll, pàg. 270), tot i que la trama de la seva novel·la se situa en l’ambient de màxim esplendor de la Grècia de Pèricles, Sòcrates o Hipòcrates. Amb el seu amable i afectuós permís i amb tot el seu art poètic, reprodueixo els seus dos poemes que trobareu respectivament a la pàgina 99 (que en l’acte de presentació va llegir l’alumna de 4t Elisa) i a la pàg. 253 amb el qual clou la novel·la El metge d’Atenes, editorial Moll 2011:
Sóc un dofí
Solcant, prop de la bella nau, l’aigua tremolosa
i llençant des del mar profund el meu cap a l’aire,
emergeixo, alegre i content amb la meva figura.
La marea suau em durà a la riba
per jugar amb les ones altes a prop de la sorra.
Als navegants
Navegant! Sobre l’aigua tranquil·la
reposa els ulls fatigats.
El sol t’escalfa enmig de la immensitat blava.
Acull la llum vigorosa: per al guerrer
esperat consol en l’hivern cru.
En quins epigrames d’Ànite de Tègea, Teresa Pous es va inspirar per trenar aquests meravellosos versos? Doncs, personalment veig un paral·lelisme amb un dels epigrames més bells, al meu entendre, de la poetessa hel·lenística de Tègea, l’epigrama Antologia Palatina VII, 215, probablement un epitafi dedicat a un dofí mort. En ambdós casos, és el propi dofí que en primera persona, tret no gaire habitual en Ànite, ens descriu la seva plenitud de la vida, amb els seus salts agilíssims, i s’enorgulleix al voltant de la nau; després ja sense vida, arrossegat per l’onada, reposa a la riba. Sembla ser que el dofí en vida s’encisava amb la seva efígie, pintada en l’esperó de fusta de la nau, costum molt estès a l’antiga Grècia.
Οὐκέτι δή πλωτοῖσιν ἀγαλλόμενος πελάγεσσιν
αὐχέν’ ἀναρρίψω βυσσόθεν ὀρνύμενος,
οὐδέ περί σκαλμοίσι νεώς περικαλλέα χείλη
ποιφύξῶ, τἀμᾀ τερπόμενος προτομᾀ·
ἀλλά με πορφυρέα πόντου νοτὶς ὦσ’ επί χέρσον,
κεῖμαι δέ ῤαδινάν τάνδε παρ’ ἠιόνα.
Ànite, Anth. Pal. VII 215
Enorgullit dels pèlags navegables,
ja no llençaré a l’aire el meu coll emergint des de la fondària,
ni, al voltant dels bells llavis de la nau, pels meus salts
estaré sense alè encisat amb la meva figura:
ans, el purpuri oneig del mar m’ha tirat a la costa
i jec en aquest sorral suau.
(trad. M. Capellà, PAM pàg. 158)
Teresa Pous s’inspira en Ànite i crea de bell nou el seu epigrama Als navegants, seguint el llegat dels epigramatistes grecs, fa una autèntica imitatio cum variatione de l’epigrama de l’Antologia Palatina XVI 228 d’Ànite i del topos del fatigatus ab itinere on apareix descrit un locus amoenus, però en la immensitat blava del mar i en un moment en què el navegant es retira enmig de la cruesa de l’hivern a descansar, talment el vianant troba en la frescor de l’aigua fresca de la font, sota una penya, on l’aire murmura entre les fulles verdes, el pal·liatiu de la xardor de l’estiu. És molt curiosa la similitud antitètica entre Ànite i Teresa Pous. Maria Àngels Anglada una vegada referint-se a a l’Antologia Palatina va dir “aquí hi és tot”, tota Grècia batega en El metge d’Atenes de Teresa Pous i amb l’ epigrama Als navegants, talment fermall d’or, clou la seva segona novel·la , bona part de la qual va redactar a la Casa de la Literatura de l’ illa de Paros i que va veure la llum a la ciutat de Palma de Mallorca com a guanyadora del Premi Llorenç Villalonga de novel·la.
Ξεῖν’, ὐπό τὰν πέτραν τετρυμένα γυῖ’ άνάπαυσον
ἀδύ τοι εν χλωροίς πνεῦμα θροεῖ πετάλοις.
Πίδακά τ’ ἐκ παγᾶς ψυχρὰν πίε· δὴ γὰρ ὀδίταις
άμπαυμ’ εν θερμῶ καύματι τοῦτο φίλον.
Ànite, Anth. Pal. XVI 228
Foraster, reposa sota la penya els membres cansats;
dolç, de veres, murmura l’aire entre les fulles verdes;
beu la fresca aigua de la font, car per als caminants
aquesta és una estimada treva en la xardor roent.
(trad. Margalida Capellà)
Fotografia de Teresa Pous. Museu de Delos
També aquest estiu vaig trobar un clar referent a la poetessa hel·lenística de Tègea, “l’Homer femení”, en el nom de la gossa Locris (Poll. V 48) i Teresa Pous amb afectuositat ens ho va confirmar i, a més, en va sentir alegria perquè és també una gran amiga dels animals, fins al punt que també dedica El metge d’Atenes a la seva “gossa Kiria i al Black la companyia mentre escrivia el llibre” (pàg. 278 i última). Ara bé, en Ànite, la gossa lladradora Locris s’ha mort per la mossegada d’un escurçó quan s’ha apropat a un matoll:
Era festa i vaig sortir a passejar amb la meva gossa Locris (…) Locris perseguia alegrement les primeres papallones, que anaven de flor en flor. No en caçava cap i canviava d’objectiu (…).
Els animals també sentien la força vivificadora de la naturalesa. Feia goig veure les mules, les cabres i els xais mastegant l’herba amb fruïció. Locris, a la seva manera, expressava el plaer primaveral compartit per tantes criatures vives. Feia salts esbojarrats, corria endavant, agafava troncs amb la boca, me’ls portava, els tornava a deixar a terra, em mirava i, quan veia el meu somriure ample, em pujava a sobre esperant les meves moixaines.
_Locris! Vine! Vine cap aquí! Locris, vine!
Dir el nom de la gossa va fer girar aquella dona distingida (…)
_Els mots ens tornen a unir -va dir referint-se al nom de la Locris ja que era el mateix del de la gossa que ella tenia quan ens vam conèixer. (Teresa Pous, El metge d’Atenes, ed. Moll 2011, pàgs. 213-215)
Ώλεο δή ποτε, καὶ σὺ πολύρριζον παρά θάμνον,
Λόκρι, φιλοφθόγγων ὠκυτάτη σκυλάκων·
τοῖον ἐλαφρίζοντι τεῶ ἐγκάτθετο κώλω
ἰόν ἀμείλικτον ποικιλόδειρος ἒχις.
Ànite, Poll. V 48
També tu, un dia, vas finir entre les mates de moltes arrels,
Locris, la més àgil de les gosses amigues dels lladrucs;
en la teva pota lleugera, et deposà
un tal verí amarg, un escurçó de coll bigarrat.
(trad. Margalida Capellà)
Sens dubte, és un retrobament atzarós i preuat! Una casualitat que troba el seu paral·lelisme amb el protagonista de El metge d’Atenes!
“Deús de l’Olimp! No podia ser! Impossible! Era impossible que fos…Vaig sentir una punxada al cor i les cames em començaren a tremolar. Allò era un miratge, em deia a mi mateix…” (pàg. 215).
El voler generós dels déus crec que m’ha unit a Teresa Pous i m’agradaria que les poetes gregues antigues, tot i les escasses notícies que tenim de les seves vides silenciades i de la seva obra poètica, siguin rescatades de l’oblit del temps!
Ὁ βίος βραχὺς, ἡ δὲ τέχνη μακρὴ, ὁ δὲ καιρὸς ὀξὺς, ἡ δὲ πεῖρα σφαλερὴ, ἡ δὲ κρίσις χαλεπή (Hipòcrates, Aforismes I, 1)
Vita brevis, ars longa, occassio praeceps, experimentum periculosum, iudicium difficile.
