Pensem l’Islam I: el hijab.

Bona tarda a tots.

Deixo un moment els maleïts exàmens de Plató per tal de publicar un nou article i veure si animem una mica el bloc. El debat sobre la pena de mort ha estat interessant, però crec que encara ho podem millorar si els alumnes de 1r de batxillerat (aquells que poden millorar la seva nota participant al bloc …) s’atreveixen a participar d’una vegada.

Fa temps que la qüestió de l’Islam m’interessa: el nostre passat, el nostre present i, sospito, el nostre futur estan lligats a la cultura islàmica. Un dels primers llibres que recordo haver llegit (cap als 14 anys) és Les mil i una nits i des d’aleshores que em miro amb simpatia als filòsofs musulmans medievals i que sento una curiositat simpàtica per aquesta cultura.

No podem negar la rica influència de l’Islam a la nostra cultura, ni la brutal irrupció del terrorisme fonamentalista islàmic al nostre món a la darrera dècada, ni la creixent presència d’alumnes musulmans al nostre institut … Tenim davant els nassos un fet sobre el que val la pena reflexionar ja que condiciona de manera clara la nostra vida quotidiana. Només la ignorància o la hipocresia ens pot fer mirar cap a una altra banda.

De totes les qüestions que podríem tractar al voltant de l’Islam, podem començar per un aspecte que ja ha provocat una certa polèmica: el hijab. Es tracta del mocador o vel que cobreix els cabells i, en alguns cassos, el coll de les dones. Es tracta d’un cas que podem observar cada dia, ja que és força comú a les dones procedents del Marroc .

Les qüestions que voldria sotmetre a debat són les següents:

1- Es tracta d’un símbol de discriminació masclista? I, si ho és, ens hauríem de plantejar la seva prohibició?

2- Què passa si les noies que el porten manifesten que ho fan lliurement? Tenim dret a impedir una discriminació (si ho és) acceptada voluntàriament? Dit d’una altra manera, justificar una prohibició en nom de la llibertat, no és contradictori?

3- La cultura europea … conserva o no elements de discriminació sexista? I, tant si és així com si no ho és, ens podem erigir en jutges d’altres cultures?

Res no em faria més content que les alumnes d’origen marroquí que feu batxillerat participéssiu activament a aquest debat. La vostra és una perspectiva única sobre aquest tema i seria realment bonic que la compartíssiu amb la resta dels vostres companys i companyes… el coneixement, si es comparteix, només pot tenir conseqüències positives.

En tot cas, en aquest tema més que en qualsevol altre, exigeixo una actitud de respecte i tolerància absolutes.

Penseu bé el que voleu dir i endavant!

Jesús.

La pena de mort (resposta de Jesús Gómez a l’article i els comentaris).

Bona tarda a tots.

Un cop corregits els maleïts exàmens de Plató (ja teniu les notes penjades, dilluns les despenjaré) puc dedicar una estona a respondre a l’article de l’Éric sobre la pena de mort.

Primer m’agradaria exposar la meva postura sobre la qüestió. Sóc contrari a la pena de mort per les següents raons:

– La pena de mort és una mesura aplicada des de temps immemorials i que s’ha demostrat inútil al llarg dels mil·lennis. Penseu que es tracta d’una pena que no fa tant encara s’aplicava en cas de robatori (si la víctima pertanyia a la noblesa) i això no ha fet disminuir els robatoris o els assassinats.

– La concepció de la justícia a la que respon la pena de mort és, en la meva opinió, incorrecta. La justícia hauria de ser una situació garantida per l’estat i no només una reacció de l’estat davant una acció incorrecta. L’estat hauria de garantir que tots el ciutadans poden viure dignament sense haver de delinquir i, en aquest sentit, no pot limitar-se a esperar que algú delinqueixi per castigar-lo. Si, un cop generades les condicions òptimes per a que ningú necessiti delinquir, un individu delinqueix, llavors se l’haurà de castigar.

– El càstig només té sentit si té com a objectiu que l’individu castigat contribueixi a millorar la situació de justícia de la societat, és a dir, el càstig té com a objectiu la rehabilitació del delinqüent, no la venjança. La venjança es pot entendre com a reacció individual davant una agressió, però no com l’acció d’un estat, ja que la venjança sempre està condicionada per elements subjectius i, per tant, és fàcil incórrer en la injustícia (Dani, la teva argumentació no té sentit: a cap tribunal de justícia es permetria que dictaminés sentència una víctima o els seus familiars. L’Éric té raó, no seria justícia sinó venjança).

– Vull fer esment a la qüestió tractada pel Javi al final de la seva intervenció: el botxí que es converteix en criminal, és una paradoxa que ha aparegut moltes vegades a la història, però crec que hem de reflexionar amb un cert rigor; en un moment o altre (i en unes circumstàncies determinades), els éssers humans han de poder decidir sobre la vida d’altres éssers humans. Qüestions com l’avortament o l’eutanàsia, en les que un ésser humà decideix si un altre continua o no vivint, crec que ens han de fer reflexionar i extreure conclusions que són aplicables a la pena de mort. En resum, crec que no podem argumentar contra la pena de mort afirmant que no tenim dret a decidir la mort d’una persona i, a la vegada, estar a favor de l’avortament o de l’eutanàsia.

Hala, a pensar que és gratis!

Per cert, com és que només escriuen alumnes de 2n (angoixats i sense l’estímul del premi) i els de 1r (que tenen premi si participen i no tenen motius per l’angoixa) no donen senyals de vida? Serà que els de 1r no pensen? (Si algú creu que això és una provocació per tal que els alumnes de 1r participin, efectivament té raó).

La pena de muerte. Autor: Eric Bellido

Se conoce como “Pena de muerte” al castigo impuesto por la constitución de
un país sobre un condenado normalmente acusado de crímenes o delitos
capitales.

En 2009 había al menos 17.118 personas condenadas a muerte en el mundo,
según el informe publicado por Amnistía Internacional en marzo de 2010.
En
lo que queda de año son unas 89 personas las que están esperando a
morir en los diversos corredores de la muerte de varios países, 12 de
ellas en Estados Unidos principalmente en el corredor de Austin (Texas).
El primer país ejecutor es China con una media escalofriante de 500 ejecuciones
por año, segundo Irán con 100 ejecuciones/año, tercero Estados Unidos
con 70 ejecuciones/año  y Vietnam 60 ejecuciones/año. Cabe recordar que
el único país que mantiene vigente este castigo en Europa es
Bielorussia.
La pena de muerte es un castigo injusto, discriminatorio, desproporcionado y viola
gravemente los artículos 3 y 5 de la declaración universal de los
derechos humanos.
El 3º articulo dice “Toda persona tiene derecho a la vida, a la libertad y a su propia seguridad”.
El 5º articulo dice “Nadie será sometido a torturas ni a penas o tratos crueles, inhumanos o degradante”.
Los métodos de las ejecuciones varían dependiendo el país practicante, entre los mas usados actualmente son:
– La silla eléctrica utilizada principalmente en algunos condados Estados unidos.
Se mantiene como método secundario a elección del reo.
– La inyección letal también utilizada en Estados unidos es el método mas empleado actualmente en dicho país.
– Lapidación es usada exclusivamente por Irán por delitos como el adulterio.
– La horca principalmente usada en los países del medio oriente y el sudoeste asiático (Pakistán, Arabia saudita, Oman, ect…)
– Pelotón de fusilamiento usada principalmente en China, el sudoeste asiático y Bielorusia.

¿Donde están la moral y la justicia en estos castigos aberrantes?

Inici curs 2010-2011 (comencem de nou…)

Hem estat dos anys amb una activitat mínima a causa de la meva implicació en la coordinació de la biblioteca de l’institut i, encara que potser molts no ho heu notat, això implicava una dedicació que ha fet deixés de banda el bloc com a qüestió secundària …

Aquest curs torno a ser l’únic professor de filosofia de l’Institut i, per tant, únic responsable de la matèria al batxillerat i crec que el bloc ha de ser l’eina preferent per a la reflexió i el debat filosòfic a l’institut.

Us incito, per tant, a la participació, a la reflexió … tal i com vaig dir fa tres anys: ” a pensar.. que és gratis!”

PD: Ja no sóc el maxim responsable de la biblioteca però continuo pensant i fent coses en relació amb ella i, aquest estiu, he parit un bloc de la biblioteca en el que, entre d’altres coses, continuarem recomanant lectures i esperem que vosaltres (els que llegiu) també ens recomaneu llibres, pel·lícules, exposicions, obres d’art …

Concurs de Sant Jordi 2010. Autor: Génesis Encarnación

¿Por qué creo en Dios?

A lo largo de la historia han existido millones de personas que han creído en la existencia de un ser superior a nosotros capaz de conceder todas nuestras suplicas y perdonarnos cada vez que fallamos siempre que haya habido arrepentimiento. Pero a pesar de ello también hay personas que no creer en la existencia de dicho ser.

Filósofos como Descartes han intentado demostrar la existencia de Dios, aunque cabe señalar que tal vez Descartes hizo esta demostración porque en su época estaba prohibido escribir cosas que afectasen la integridad de la iglesia católica, pero aún así demostrar la existencia de Dios le dio sentido a sus hipótesis y las convirtió en verdades necesarias.

Por lo que concierne a mi, yo creo que creer en Dios es una forma de ver un sentido a la vida ya que cada cosa que pasa , cada cosa que vivimos es por un motivo y cada uno de nuestros sufrimientos son el camino para llegar a alcanzar la divinidad de Dios. Además, a pesar de que existan miles de teorías que intenten demostrar que el mundo no ha sido creado por Dios para mi es indudable que Dios creo el mundo y todas las cosas que lo conforman. Por otra parte para mi seria muy difícil creer que los seres humanos no han sido creados por Dios, sino que todo es fruto del azar y de la evolución ya que cada una de las reacciones que tiene lugar en el cuerpo humano, como por ejemplo el metabolismo de los lípidos, son tan complejas y con un mínimo error que seria difícil aceptar que cada una de esas enzimas actúan en estos procesos son sólo un fruto del azar.

En conclusión creo en Dios porque es como me han educado y me siento bien conmigo misma ya que cada vez que siento miedo sólo pensar en el me fortalece y me ayuda a seguir luchando por lo que quiero en la vida.

Concurs de Sant Jordi. Autor: Sinenomine.

LA PARTENOGÉNESIS HUMANA, ADIÓS A LOS MACHOS.

¡Qué título tan insípido! Partenogenesis, un término científico poco atractivo y más para una servidora, que es de letras. Pero la etimología esconde en este palabro uno de los fenómenos biológicos más sorprendentes. Veamos: Partenos, en griego es virgen, y Génesis, en latín es generación. La Partenogénesis es la propiedad que tienen las hembras de algunos seres de fecundarse por sí solas, sin ayuda del macho. En las abejas, ratas u hormigas es habitual, ¿y en los humanos?

Más de una feminista radical se habrá frotado las manos fantaseando con esta utopía. La Madre Tierra sólo con hijas: miles de millones de “habitantas” (como pasaría a llamarnos Aído). Supongo que más de un lector varón se ha sentido aterrorizado tan sólo con la estampa en su mente durante unos segundos y habrá realizado la hipótesis de una situación inversa: la partenogénesis en varones. Inconcebible, sin óvulos, sin úteros…poco (nada) habría que hacer. Es más, si acongojante es la idea de un mundo poblado tan sólo por féminas, peor os resultaría uno tan sólo habitado por hombres…una pesadilla para caballeros.

Este insólito proceso podría responder a uno de los grandes enigmas que muchos tratan de resolver desde hace 2008 años. Me refiero, como todo lector habrá deducido, al nacimiento de Jesús. Nueve meses antes, la feliz madre, María y virgen, concibió al citado bebé sin participación de varón alguno. Muchos apuntaran que es posible la concepción sin necesidad de penetración (algún espermatozoide aventurero, al entrar el semen en contacto con la parte exterior de la vagina, fue capaz de desplazarse hacia el interior de esta  encontrando al preciado óvulo) pero aceptando que María realmente no tuvo contacto con ningún hombre (ni espíritu), podría tratarse este de un extraordinario caso de partenogénesis. La iglesia, obviamente, no quiere ni oír hablar del tema. Pero, para arruinar la fantasía de algún fan de Giordano Bruno y otros que se atrevieron a litigar con la iglesia, la ciencia ya se encarga de desmontar esta teoría: las hembras que tienen esta propiedad, sólo parirían hembras. Jesús era hombre, al menos eso nos han contado o…¿acaso Cristo era mujer?

Abandonando el tema religioso (que trae cola, nunca mejor dicho jeje), este es un tema que éticamente suscita muchos debates. Así, por temor a las consecuencias que el experimento podría traer, trapichear por estos derroteros (por ejemplo, la clonación) es ilegal en más de veinte países de la UE para frustración de científicos ávidos de abrir este melón.

Asi que, pese a no tratarse de algo inconcebible, para desgracia de feministas, ateos o científicos, todo esto no es más que una ilusión fuera de la ley. Habrá que conformarse con la concepción clásica que es más barata, legal, rápida, efectiva, saludable….¡y divertida!

Àfrica, la SIDA, el Papa i els condons.

Vaig deixar de publicar la sèrie d’articles sobre els drets humans emprenyat per la pràcticament nul·la participació i és també l’emprenyamenta la que actua com a motor per a fer que torni a publicar un article: avui tot despertant-me he sentit a la ràdio que el cap de l’església catòlica (aquell que en diuen “papa” …) de visita per terres africanes s’ha entretingut a dir que els preservatius no són la solució per a la SIDA, sinó el control de l’esperit sobre el cos …

Qualsevol que s’informi amb una certa regularitat sobre el que succeeix a Àfrica sabrà que juntament amb la guerra (guerra tribal, guerra entre religions, guerra pel domini del territori o les fonts de riquesa …) i la gana (provocada per les desigualtats econòmiques i la guerra) són les malalties (no només la SIDA, també la malària) un dels principals problemes que afecten als habitants d’aquest continent.

No és sorprenent que la visita d’aquest sinistre personatge a l’Àfrica no hagi portat medecines contra les malalties sinó només paraules i desesperança. No és sorprenent ja que fa segles que aquesta organització alimenta als seus creients amb paraules de desesperança… Encara recordo que fa anys un amic catòlic em mostrava articles de recerca científica en els que s’explicava que, després de costoses investigacions, s’havia descobert que el virus de la SIDA és més petit que els porus del làtex (material amb què es fabriquen els preservatius) … encara recordo la meva estupefacció davant el fet que l’església catòlica hagués emprat tant de temps i diners en una investigació que no tenia com a objectiu la recerca d’un mètode eficaç en la lluita contra la SIDA sinó a demostrar que un mètode, que els és incòmode per motius doctrinaris, no és prou eficaç. I aquesta és la conducta habitual d’aquesta gent: no la recerca de la felicitat, sinó la demostració que allò que els podria fer feliços és ineficaç i, en tot cas. pecaminós.

Podria explicar que hi ha missioners que, malgrat la doctrina, reparteixen preservatius entre la població seguint el dictat del sentit comú; podríem considerar la política de les indústries farmacèutiques que neguen la possibilitat de fabricar retrovirals genèrics per tal de lluitar contra la malaltia a uns estats que no podrien assumir el cost d’aquests medicaments; podríem demanar-nos quina motivació impulsa als líders de l’església catòlica en aquesta creuada contra el sexe, i ser irònics en recordar el que ha passat amb els sacerdots catòlics nord-americans, l’esperit dels quals no s’ha pogut imposar sobre el cos (i és lògica la derrota de l’esperit malalt dels pederastes).

Però cal ser filosòficament freds i, malgrat la indignació, demanar-nos fredament: les paraules del Sant Pare contribueixen a l’increment de la felicitat en la població humana?

Si la resposta és negativa, ja teniu un altre motiu per deixar de ser catòlics (si és que encara ho sou) i, per cert, feu el favor de comprar (i utilitzar) preservatius si heu de tenir relacions sexuals: estic convençut que l’amor, el sexe, el plaer i la tendresa incrementen la felicitat de la majoria dels humans, però els embarassos no desitjats i les malalties venèries només apropen a la felicitat a aquells que pateixen malalties espirituals molt greus.

Drets humans: Article 6

Article 6

Tota persona té el dret arreu al reconeixement de la seva personalitat jurídica.

Si l’actual president dels Estat Units compleix la seva paraula de tancar la presó de Guantánamo s’haurà avançat un pas per al compliment d’aquest dret. Us proposo com a exercici que trobeu informació sobre l’incompliment d’aquest dret arreu el món.

Drets humans: Article 5

Article 5

Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.

No afegiré cap comentari, només us demano que mireu el correu que l’ONG Amnistia Internacional em feia arribar el dia 26 de gener.

Amnist?a Internacional - Logologo actua
 
 
 
 
Diez personas pueden morir lapidadas en Irán  
 
 
Foto noticia
Coincidirás conmigo en que la lapidación es una forma especialmente atroz de pena de muerte y parece increíble que en el siglo XXI se siga aplicando una práctica tan terrible.Sin embargo, Irán tropieza con la misma piedra y, a pesar de haber anunciado el fin de dicha práctica, en diciembre dos personas murieron lapidadas y al menos otras diez corren el riesgo de ser lapidadas en cualquier momento.¿Sabías que las piedras utilizadas en las lapidaciones no pueden ser ni muy pequeñas (para que causen dolor), ni muy grandes (para no matar al condenado en seguida)? ¿Sabías que es una pena específicamente impuesta en casos de adulterio, acto que ni siquiera constituye delito en la mayoría de los países del mundo?Tras décadas de campaña de Amnistía Internacional por el fin de la pena capital, lo cierto es que el mundo camina con paso decidido hacia la abolición de la pena de muerte. Y vamos a seguir trabajando con la misma determinación.

Por eso pedimos al Gobierno iraní que prohíba de una vez y por ley esta forma de ejecución. ¿Puedo contar contigo? Al menos diez personas confían en nuestra capacidad de presión; no les des la espalda y únete a nuestra petición cuanto antes.

Como siempre, muchas gracias por tu apoyo y compromiso,

Esteban Beltrán
Director
Amnistía Internacional – Sección Española

Drets humans: Article 4

Article 4

Ningú no serà sotmès a esclavitud o servitud: l’esclavitud i el tràfic d’esclaus són prohibits en totes llurs formes.

És molt possible que algú pugui qüestionar la necessitat de reivindicar el respecte per aquest article: quin estat reconeix l’esclavitud? Algú coneix algun serf? … 

Tendim sovint a mirar cap al Tercer Món (ja se sap, allà estan tan malament …) i és possible que trobéssim algun estat islàmic o africà (o totes dues coses) on l’esclavitud fos reconeguda mitjançant algun subterfugi legal, més o menys subtil; però cal que també mirem i reflexionem sobre allò que succeeix a casa nostra, i quan dic “casa” no és necessàriament una metàfora.

Avui he assistit a l’exposició oral d’un treball de recerca sobre el sexisme a la publicitat, defensat amb molta dignitat (i nervis) per la Cristina Rodríguez  on, tot parlant de l’estereotip de la dona dominant, ens presentava un anunci on una dona es despullava, tot llençant joies i roba sense preocupar-se de qui ho recolliria després … ens podem jugar el que vulgueu que, si feu l’experiment a casa vostra, qui ho recollirà tot plegat serà la vostra mare.

Crec, per tant, que una forma especialment perversa ( ho és per què passa desapercebuda, sota una aparença de normalitat)  de servitud la tenim molt a prop nostre i, no ens enganyem, el pitjor és que no cal cap sagnant revolució per acabar amb ella; amb una mica de consciència hi hauria prou.

Drets humans: Article 3.

Article 3

Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat.

Quan avui he llegit que a Gaza ha mort a causa del foc israelià un conductor que transportava ajut humanitari sota bandera de la ONU, he pensat que probablement les organitzacions antiavortistes que sovint es manifesten pel dret a la vida no sortiran aquesta vegada al carrer i així, de nou, una determinada manera d’entendre el que és el cristianisme torna a demostrar que només es mobilitza per la vida quan aquesta és encara una mera especulació i no una realitat.

Hi ha individus a la nostra societat que s’indignen per l’atemptat perpetrat contra la seva llibertat individual quan se’ls prohibeix fumar o se’ls limita la velocitat a la que poden circular per determinades vies. Aquests lluitadors per la llibertat de pa sucat amb oli perden consistència, substància i dignitat quan s’indignen per aquestes collonades i llegeixen amb perfecta calma i serenitat la pàgina del diari en que s’informa que ahir 30 civils palestins que, després de ser expulsats de casa seva pels soldats israelians, s’havien refugiat a una escola regentada per la ONU, van morir quan l’escola en qüestió va ser bombardejada per l’exercit israelià.

Fa pocs anys un alumne m’explicava indignat que,  a causa de la recent onada migratòria, la seva àvia ja no es sentia segura als carrers de Cornellà; vaig demanar sobre la base d’aquesta sensació i vaig descobrir que a la bona dona ningú no l’havia agredit, robat ni insultat; això sí, sembla que havia estat objecte d’algunes mirades inquietants … Avui li podria haver explicat que si Cornellà es trobés a la Franja de Gaza, no estaria tranquil·la per la seguretat dels seus nets quan són a escola i que els obusos són més perillosos que la més inquietant de les mirades.

 

Drets humans: Article 2

Article 2

Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.

A més, no es farà cap distinció basada en l’estatut polític, jurídic o internacional del país o del territori al qual pertanyi una persona, tant si és independent com si està sota administració fiduciària, si no és autònom, o està sota qualsevol altra limitació de sobirania.

Estem de vacances i potser no ve de gust pensar en coses desagradables i és possible que no vingui de gust pensar … Però cal vèncer la mandra i dedicar una estoneta a la reflexió de ben segur que no farà cap mal a ningú. Proposo una reflexió al voltant d’un detall d’aquest article:

Tothom té tots els drets i llibertats (…) sense cap distinció de raça (…) religió, opinió política o de qualsevol mena …

Us plantejo la següent qüestió: si algú per coherència amb la seva “religió, opinió política o de qualsevol mena” decidís privar-se a si mateix dels drets i llibertats  que li reconeix la “Declaració …” estaria actuant incorrectament? Més enllà, si per la mateixa coherència, privés d’aquests drets a aquells que legalment estan sota la seva responsabilitat: imaginem un pare que, per coherència amb les seves opinions polítiques decidís educar els seus fills en valors discriminatoris, o bé, per motius religiosos, decidís donar una educació discriminatòria en funció del gènere dels seus fills o filles. Hem de posar límit a les llibertats individuals si aquestes entren en contradicció amb els drets humans? Penseu abans de contestar: existeix un corrent d’opinió força poderós que, des de plantejaments neoliberals, afirma sovint que l’Estat no té dret a limitar les llibertats individuals…

Bon Nadal!

Drets humans: Article 1

Article 1

Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.

Tal i com publicava el diari “El Pais” el dia 7/12/08:

En los países en desarrollo nacen cada año más de 20 millones de niños con insuficiencia de peso. Alrededor de 923 millones de personas se encuentran en situación de subalimentación en el mundo, según la Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación (FAO). Doscientos millones de familias malviven con el presupuesto de un dólar diario; 100 millones de personas lo hacen con 50 céntimos al día y morirán si no se actúa con urgencia. Más de mil millones de personas del Tercer Mundo ni siquiera tienen acceso a agua potable. De los más de 30 países que se enfrentan a graves carencias alimenticias, al menos 24 son africanos.

No crec que calgui afegir cap explicació.

Drets humans: preàmbul.

El 10 de desembre de 1948, el proper dijous farà 60 anys, l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar i proclamar la resolució 217 A (III), coneguda habitualment com la Declaració Universal de Drets Humans. Aquesta declaració està inspirada en la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà que l’Assemblea Nacional del Poble Francés va proclamar en constituir-se després de la revolució francesa. Els ideals que recullen i impulsen totes dues declaracions tenen, per tant, el seu origen en la Il·lustració i giren al voltant de la llibertat i la dignitat de l’home.

Pensem que és interessant aprofitar l’efemèride per tal de reflexionar críticament al voltat d’aquesta declaració i la seva aplicació i és per això que iniciarem la publicació (intentarem que un cop per setmana) d’un article, amb un breu comentari i, si s’escau, alguna notícia d’actualitat que ens serveixi de pont entre la reflexió teòrica i la realitat.  Hem afegit també un enllaç (a la columna de la dreta)  a una pàgina en la que trobareu molta informació sobre el tema.Començarem pel preàmbul:

Declaració Universal de Drets Humans

PREÀMBUL

Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món,

Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s’ha proclamat com l’aspiració més elevada de tothom l’adveniment d’un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d’expressió i de creença,

Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tirania i l’opressió,

Considerant també que és essencial de promoure el desenvolupament de relacions amistoses entre les nacions,

Considerant que els pobles de les Nacions Unides han ratificat en la Carta llur fe en els drets humans fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana i en la igualtat de dret d’homes i dones; i que han decidit de promoure el progrés social i millorar el nivell de vida dins d’una llibertat més àmplia,

Considerant que els Estats membres s’han compromès a assegurar, en cooperació amb l’Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans i les llibertats fonamentals,

Considerant que una concepció comuna d’aquests drets i llibertats és de la més gran importància per al ple compliment d’aquest compromís,

L’Assemblea General

Proclama aquesta Declaració Universal de Drets Humans com l’ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi que cada persona i cada institució, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, promoguin, mitjançant l’ensenyament i l’educació, el respecte a aquests drets i llibertats i assegurin, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris sota llur jurisdicció.

Cal situar aquest preàmbul en el seu context històric: fa tot just 3 anys del final de la 2a Guerra Mundial però res no sembla anunciar que sigui el final dels conflictes, ja que s’estan posant les bases per a l’anomenada Guerra Freda i de successives guerres de caire més calent; tanmateix, la presa de consciència del que ha significat l’holocaust nazi encara no és completa, d’aquí que al preàmbul es digui que “el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat” . Resulta, si més no, ingenu pensar que Auschwitz i Mauthausen van ser resultat del desconeixement dels drets humans… del menyspreu sí, però no del desconeixement! Més enllà d’aquesta ingenuïtat cal situar aquest preàmbul com el que aspira a ser: “l’ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions” . No és, per tant, una descripció de la situació actual, sinó l’horitzó cap al que cal anar.

Us convidem a reflexionar al voltant d’aquest preàmbul i a fer les vostres aportacions, crítiques o no.

El cas Hannah Jones: el dret a morir.

Dimecres a l’optativa de sociologia, com que hi havia una part de l’alumnat d’excursió,  vam aparcar el concepte de socialització secundària i vam fer un petit debat sobre el cas de l’Hanna Jones, la nena que a Gran Bretanya pateix de leucèmia i s’ha negat a rebre un trasplantament de cor. Com ja sabreu, aquesta nena ha rebut el recolzament dels seus pares i, finalment, ja justícia li ha donat la raó. Aprofito per corregir un error: vaig afirmar que no creia que la legislació espanyola recollís aquest dret i, tal i com veureu, em vaig equivocar (no us acostumeu).

El debat va centrar-se en el tema de la responsabilitat a l’hora de prendre la decisió de morir o de deixar morir. Ens vam preguntar si una nena de13 anys pot prendre aquesta decisió i, tot suposant que el pacient no es trobi en condicions de decidir, vam discutir sobre si és la família o un “comitè ètic” qui hauria d’assumir la responsabilitat … I ens vam deixar consideracions sense tocar: el dret al suicidi, quina diferència hi ha entre aquest cas i l’eutanàsia i, ja posats, existeix l’eutanàsia passiva?

Per tal d’aportar més informació i enriquir el debat, reprodueixo a continuació un parell d’articles publicats a “El Periódico” sobre el cas. El primer dels articles és de caràcter informatiu i el segon d’opinió.Espero les vostres aportacions.

1- Els majors de 12 anys a Espanya poden rebutjar un trasplantament

ANTONIO M. YAGÜE / MADRID
RAFA JULVE / BARCELONA

El ministre de Sanitat, Bernat Soria, va aclarir ahir que l’impactant cas de la nena britànica Hannah Jones, de 13 anys, que ha renunciat a un trasplantament vital de cor, podria donar-se a Espanya, ja que ho permet la llei d’autonomia del pacient. Segons el ministre, aquesta norma, vigent des de l’any 2002, respecta el dret del malalt de rebutjar el denominat “esforç terapèutic”. Estableix que si el pacient és major d’edat, la decisió la prendrà ell mateix. En el cas dels menors de 12 anys, ho acordaran els representants legals assessorats per un equip mèdic. I si el pacient és un nen però és més gran d’aquesta edat, com és el cas de la Hannah, seran seus els pares i els facultatius els que finalment decidiran, però li hauran de consultar i tenir en compte la seva opinió.
Hannah, que viu a Hereford, al sud-oest d’Anglaterra, ha aconseguit que la justícia britànica li concedeixi el dret de refusar un trasplantament de cor, òrgan que té greument malmès per la quimioteràpia a què ha estat sotmesa per combatre la leucèmia que pateix des dels cinc anys. Prefereix “morir dignament” a casa seva, en companyia dels seus pares, el seu germà petit i les seves dues germanes, perquè ja n’ha tingut “prou amb tants hospitals”.
El titular de Sanitat va puntualitzar que a Espanya no es coneix cap cas d’un menor que s’hagi negat a rebre el trasplantament, tot i que aquest país és el primer del món en donacions i en aquesta mena d’intervencions. Aquesta situació és “molt complexa des del punt de vista jurídic i ètic, davant la qual s’ha de ser molt respectuós amb els drets dels pacients i també amb l’opinió dels facultatius”, va comentar el ministre.
Per altra banda, el director general de l’Organització Nacional de Trasplantaments, Rafael Matesanz, va explicar que el rebuig dels pacients a sotmetre’s a un trasplantament d’òrgan vital “ha passat i passa amb una certa freqüència a Espanya”, però entre persones grans o afectades d’altres malalties greus addicionals.
El suport incondicional que ha rebut Hannah per part dels seus pares, Andrew i Kirsty, hauria estat clau també a Espanya, ja que són els progenitors els que tenen a les seves mans la decisió final. Diversos oncòlegs, psicòlegs i fins i tot malalts de càncer espanyols coincideixen que la menor hauria de rebre el trasplantament perquè asseguren que l’èxit d’aquestes intervencions és elevat. No obstant, els pares de l’adolescent britànica insisteixen a respectar la seva negativa i recorden que “pot canviar d’opinió en qualsevol moment”. Cosa difícil, perquè Hannah encara recorda que el 2007 ja li van proposar un trasplantament, però li van dir que la intervenció era arriscada i que ningú li podia assegurar que la leucèmia no tornaria a aparèixer.
Igual que l’Alt Tribunal de Londres, que ha concedit la petició a Hannah, Andrew i Kirsty Jones consideren que la seva filla és “prou madura” per conèixer les repercussions de la seva decisió. I prova d’això, expliquen, és que la nena ha tingut prou “coratge” per poder convèncer els serveis mèdics de Hereford, que van portar el cas als tribunals perquè obliguessin la menor a operar-se però que, després de parlar amb ella, han respectat la seva petició.

2- ‘La decisió de Hannah Jones’

Pepa Bueno

No hi deu haver res més dur que sobreviure a un fill. I suposo que els pares de Hannah Jones són com tots els altres pares. Del patiment que aquesta família britànica ha acumulat en els vuit anys que fa que aquesta nena combat la leucèmia no ens en farem mai càrrec. Però, per descomptat, sí que podem fer-nos-en una idea, si han arribat a acceptar la voluntat de Hannah de negar-se a un trasplantament de cor que potser li salvaria la vida. Encara que fos en precari i sotmesa a un tractament indefinidament.
De la nena, les cròniques diuen que és madura i lúcida. Potser són trets del seu caràcter. És segur, també, que el dolor accelera el creixement personal. Però el que està clar és que la seva decisió és un producte del nostre temps. La societat de la informació ens posa cada dia davant de dilemes ètics i jurídics nous. Fa molt pocs anys, cap adolescent d’aquesta edat hauria reclamat el seu dret a una vida digna, encara que sigui curta. Senzillament perquè ni tan sols li hauria passat per la imaginació que hi tenia dret. Hannah sí que ho sap i ha lluitat per aquest dret i ha guanyat. Aquest és el món on vivim, la societat on creixen els nostres fills i que tantes oportunitats els brinda. Però qui té accés a la informació, un dia la processa i treu conclusions. I aleshores ens posa davant de situacions inèdites a què haurem d’acostar-nos amb respecte i sense prejudicis. Per més desconcertants i doloroses que siguin.
La llei empara Hannah i empara també qualsevol adolescent espanyol més gran de 12 anys si decideix el mateix. Segurament, la majoria no ho sabíem, però, des que ho va explicar ahir el ministre de Sanitat, aquesta informació ja està a l’abast de tots a totes les ràdios, televisions, diaris i internet. Aquest és el nostre món, amb totes les seves conseqüències.
¿Una nena de 13 anys té dret a decidir sobre la seva vida i la seva mort? Probablement, tots diríem que no. ¿Té aquest dret Hannah Jones, després de passar vuit anys d’hospitals, operacions, medicines, dolor i escasses expectativesde portar una vida digna? Els metges, la justícia i la seva família diuen que sí.

Identitat sexual

Reprodueixo un extracte de l’entrevista realitzada per Víctor-M. Amela a la filòsofa Beatriz Preciado, autora de Manifiesto contrasexual (Opera prima, 2002) i Testo Yonqui (Espasa 2008), al diari La Vanguardia. Considero que ofereix una reflexió interessant sobre molts temes i, especialment, el de la identitat sexual.

¿Es usted hombre o mujer? Esta pregunta refleja una ansiosa obsesión occidental.

¿Qué obsesión? La de querer reducir la verdad del sexo a un binomio.

¡Es que hay hombres y hay mujeres…! Yo dedico mi vida a dinamitar ese binomio. ¡Afirmo la multiplicidad infinita del sexo!

Hay tantos sexos como personas”, dice un amigo mío. ¿Sería eso? Sí, me gusta. Eso de hombre y mujer son construcciones culturales. Así pues, tampoco hay homosexuales y heterosexuales.

En tal caso, ¿qué hay? Un transgénero pansexual. En caso de que hubiera que definirse, así me definiría yo.

Pero hay vaginas y penes, hay tetas y testículos, hay estrógeno y testosterona… Sí. ¿Y?

Que eso no es cultura, ¡es biología! Esgrimir rasgos anatómicos (o bioquímicos) para fijar identidades sexuales ¡es cultural! Hasta 1868, por ejemplo, no hubo heterosexuales y homosexuales.

¿Ah, no? Son términos formulados por Kerteny. Antes había prácticas sexuales varias. Médicos y juristas parcelaron nuestra anatomía igual que los teólogos hacían con la divinidad.

¿Con qué criterios? Visuales, en principio: el aspecto anatómico discriminaría hombres y mujeres. Y si algún cuerpo no encajaba bien como uno u otra, era un monstruo, una patología.

¿Eso está superado? Mire a mi amigo Thomas Beatie …Él expresa que esa idea del sexo como binomio es sólo una falsilla, que el sexo no existe.

¿Se refiere a ese hombre embarazado? Ese cuerpo que la vista condicionada definiría hombre de pelo en pecho … con su vistoso embarazo que definiría de mujer. ¡Es sólo mi amigo dinamitando el dichoso binomio! Thomas se siente hombre (tomó testosterona y se extirpó los pechos) pero se mantuvo órganos reproductores con los que concebir un hijo por inseminación. ¡Es estupendo!

Lo cierto es que Thomas nació mujer. Nació biomujer. Es biomujer la asignada mujer al nacer. Y es tecnomujer la que se asigna mujer a sí misma, usando técnicas para ello.

Así, Thomas es un tecnohombreSí. Con su transcuerpo.

Y mucha ingeniería química mediante. ¡Menos de la que usan cada día millones de mujeres en todo el planeta! La píldora —inventada para reducir la natalidad de los negros en los Estados Unidos— es un cóctel químico que construye hoy a la mujer.

¡Liberó la sexualidad de la mujer! En cierto modo… También inhibe su líbido. Lo cierto es que la feminidad, desde la píldora, es una ficción. La píldora ¡finge menstruaciones! La feminidad es hoy una construcción biotecnopolítica: una suplantación hormonal de los 12 a los 50 años. La biomujer es hoy tecnomujer, es ya transexual.

¿Qué dicen las feministas de esto? No les gusta oírme. Pero les sugiero la reflexión de que la píldora es la sustancia más vendida de toda la historia de la humanidad… y motor de la industria pornográfica. Ha permitido que el sexo genere más capital que la reproducción, ha lubricado nuestro biocapitalismo farmacopornográfico (…) Estamos en un capitalismo en que los fármacos generan beneficios millonarios mediante la pornografía para el ojo masculino…, que es también otra invención cultural.(…)

¿Le sorprendió la ley española de matrimonio homosexual? España es medieval y nórdica a la vez. Pero reproduce la convención: yo preferiría abolir el modelo de matrimonio, ya obsoleto.

De niña, en el colegio, ¿a usted le gustaban los niños o las niñas? Nunca me sentí chica, pero tampoco chico. Tuve ligues con niñas, estaban más disponibles. Me gustaban los juegos de niños, eran más divertidos. A mí, la verdad, me gustaba todo: ¡esa avidez es lo que me caracteriza! Me tildaban de “marimacho”, es el precio…

Su sociedad le proponía una identidad. La sociedad propone unos precipitados de identidad, cada individuo asume uno… y acabas pensando que eso eres tú. Y no.

¿No? Entonces…, ¿qué soy yo? Es una pregunta ociosa y viciosa: pregúntate mejor qué procesos te han llevado a pensar “yo soy esto”.

Comencem de nou?

Bé, potser que reconeguem que això no es pot aturar i que, malgrat tot, les vacances s’han acabat i el nou curs ja està en marxa … Ja sé que no és una notícia de darrera hora i que fa setmanes que estem treballant, però calia posar en marxa altres coses abans d’arrencar amb el bloc de nou.

Així doncs, ja ho sabeu: el bloc de filosofia és obert a tota la comunitat educativa (conserges, administratives, alumnes, professors …) tothom pot escriure articles o comentar els articles escrits pels altres sempre i quan es respectin les regles del joc que teniu exposades a la pestanya “Com participar als debats” però que resumirem breument:

1- Respecte per un mateix i pels altres: si comentem l’opinió d’un altre és per què ho trobem interessant i, per tant, respectable i, així, no insultem ni fem servir termes que es puguin considerar humiliants o degradants. Tanmateix, com que ens respectem a nosaltres mateixos, donem la cara i signem amb el nostre nom i cognoms, no ens amaguem darrera pseudònims ni coses per l’estil.

2- Respecte per la llengua, sigui quina sigui: podeu escriure en català o castellà però heu d’escriure tan bé com podeu! Les faltes d’ortografia denigren als que les comet i ofenen als que les llegeixen.

3- Existeix un poder absolut: Jo puc censurar qualsevol article o comentari si considero que pot ofendre a un tercer.

 Així doncs, ja ho sabeu: a pensar i a escriure!

Per cert, què passa amb Descartes i les matemàtiques? He vist un bloc en el que s’interpreta incorrectament el pensament d’aquest filòsof, físic i matemàtic. Aquesta fòbia per les matemàtiques pot ser un bon tema per un article!

Què sóc jo?

Fem una mica de filosofia: en endavant, aniré publicant una sèrie d’articles que intenten connectar els continguts explicats a classe amb reflexions de caire més quotidià. Comencem, per tant, amb un article inspirat en les reflexions nietzschianes.

El problema del ser constitueix una de les preocupacions bàsiques de la filosofia. Preguntar pel ser equival a demanar què és la realitat, però no la realitat de qualsevol manera, sinó la realitat en si mateixa, és a dir, la realitat en la seva dimensió més íntima, la realitat vertadera, la realitat real …

Tradicionalment la filosofia occidental ha cercat una resposta en la permanència (el ser no pot canviar) i en la simplicitat (l’essència és, per definició, pura, sense barreges); però aquesta tradició va començar a fer figa a partir del segle XVIII quan, filòsofs com Hume i Kant, van plantejar la impossibilitat de conèixer aquesta realitat tan pura i permanent, i va rebre un cop molt dur a finals del segle XIX quan Nietzsche (autor que tenia a gala fer filosofia cops de martell) va proclamar que la realitat no té per què ser ni simple ni permanent i que, segurament, el problema el tenim nosaltres en tant que ens falta valor per a acceptar que tot canvia i que, aquest tot, ens inclou a nosaltres.

Aquí ens trobem amb una altra de les manies de la nostra tradició: Jo.

La preocupació pel Jo es vesteix amb robes tretes del mateix armari conceptual que obríem en el cas del ser: vull saber què sóc jo, al marge de les aparences perceptives (jo sóc algú més que aquest individu amb sobrepès, miopia, barba i alopècia implacable i creixent), al marge del pas del temps (jo sóc el mateix ara que fa 10 minuts, que fa 10 hores i que fa 10 anys), més enllà de circumstàncies particulars (jo sóc el mateix a classe, al metro, a la cua del supermercat, al llit o al lavabo).

Aquesta demanda no es queda, però, en el terreny estrictament metafísic sinó que arriba a les nostres preocupacions més quotidianes: sovint ens demanem per la veritable personalitat d’algun individu, ja que pensem que, malgrat que veiem que ningú és igual a la platja que a la feina (amb l’excepció òbvia dels socorristes) o als 20 anys que als 40, existeix una essència pura i permanent (això que anomenem personalitat o identitat personal) que identifica a aquell individu, és a dir, que malgrat els canvis, ens diu qui i què és.

Ara bé, la sospita de Nietzsche també plana sobre aquesta qüestió: si jo veig que canvio, perquè he de suposar que sóc el mateix? No serà que em costa acceptar la realitat del canvi perquè d’aquesta manera és més fàcil ignorar que aquest procés de canvi condueix inexorablement a la mort? Si m’aferro al ser, si afirmo ser el mateix ara que fa 20 anys, potser és per no haver d’acceptar que arribarà un dia que deixaré de ser …

Tanmateix, però, si deixem de banda la metafísica i tornem a la quotidianitat, la demanda de la identitat sembla ignorar les nostres reflexions nietzschianes, i ens identifiquem contínuament: afirmem ser creients o ateus, proclamem que som espanyols o catalans, o ambdues identitats a l’hora, ens definim futbolísticament i som del Barça o del Madrid (aquí sembla improbable la doble identitat)…

Afirmem què som i, sovint, el ser condiciona la nostra vida, és a dir, fem el que fem perquè som el que som. Fins i tot, quan ens indignem amb la nostra cultura i li som infidels amb una altra, i penseu que a Europa sempre trobem un motiu o altre per considerar que la cultura africana o asiàtica són meravelloses, li llencem el ser pel cap com si fos una arma mortal; així, més d’una vegada he sentit una expressió inquietant per l’ús del ser que s’hi fa: L’home europeu té però l’home africà és. No analitzarem aquí aquesta expressió, només remarquem que més que una alabança cap a l’home africà, sembla una crítica a l’europeu per la seva pèrdua d’essència … No sabem que és el ser, però ens atrevim a criticar la seva pèrdua!

La nostra ideologia no sembla dependre de la nostra capacitat de reflexió sinó del que som: sóc d’esquerres i per tant penso que és lícit donar dret a l’adopció als homosexuals … és una afirmació igualment desafortunada que dir que estàs contra l’ús d’anticonceptius pel fet de ser catòlic.

Però … el que som no és resultat del que fem i no al contrari? Sempre ho havia sospitat quan, tot reflexionant sobre el meu ser només havia trobat dificultats per definir la meva essència a partir dels exemples anteriors: no sé si sóc o no català o espanyol, ja que no em trobo les essències nacionals i, ho confesso, m’emociona molt escoltar el Rèquiem Alemany de Brams alhora que Els Segadors i la Marcha Real (que així es diu l’himne d’Espanya) m’avorreixen per un igual (i no sé si és que en el fons sóc alemany o, simplement, tinc bon gust per la música …); la qüestió sobre si sóc del Barça o del Madrid sempre m’ha sumit en la més profunda perplexitat ja que, mes enllà del fet de no comprendre què vol dir ser d’un equip i no jugar mai amb ell, tot examinant-me a mi mateix he arribat a la trista conclusió de que no sóc .. ni ganes; en el cas de la identitat religiosa ho tinc més clar: sé que no sóc creient ja que no faig l’acció de creure, no sóc ateu ja que no faig l’acció d’afirmar la inexistència de Déu i afirmo que sóc agnòstic pel fet que no conec que Déu existeixi.

És a dir, si la meva essència es defineix en aquest darrer cas és com a conseqüència de dur a terme o no una acció, intel·lectual en aquest cas, però no al contrari. En conclusió: no sé què sóc però sé què faig. No sé que sóc, però si sóc quelcom, és molt probable que ho deixi de ser.

Sòcrates, el vell impostor, incitava als seus alumnes a oblidar el món que els envoltava per tal de seguir millor el consell del déu Apol·lo “coneix-te a tu mateix” i d’aquesta manera saber què som… jo, que crec que 2500 anys de socratisme són suficients per mirar-se els melics mentals, us incito a que deixeu de cercar la vostra essència i us concentreu en el món exterior … no sempre és bonic, però es mou i es coneix gent.

Veredicte del Concurs de Sant Jordi 2008

Avui, finalment s’ha dut a terme el lliurament dels premis d’assaig. Si heu seguit el bloc, haureu vist que es van presentar 4 treballs al concurs, dels quals tres han estat premiats.

El primer premi s’ha concedit a Jordi Alcudia (2n de Batxillerat Humanístic i Ciències Socials) pel seu assaig titulat La crítica de Hume a les substàncies de Descartes. S’ha valorat molt positivament, a més de la qualitat de l’exposició i les argumentacions, el valor que implica entomar un tema tan abstracte com aquest. De fet, es tracta d’un tema tractat a classe i, per això mateix, no es juga amb l’avantatge de tractar un tema original i poc conegut. Tampoc no és senzill pensar argumentacions originals contra una teoria clàssica. Felicitats Jordi!

El segon premi s’ha concedit a Francisco José Murillo (2n de Batxillerat Humanístic i Ciències Socials) per l’assaig titulat Palabras al hombre menguante. S’ha valorat positivament la qualitat literària del treball, de vegades fregant la poesia, així com l’esforç de l’autor en fer servir un registre poc habitual a l’hora d’expressar idees filosòfiques. De fet, el problema que planteja radica en que la tesi queda emmascarada per l’ús poc precís del llenguatge. De fet, si no li hagués dirigit el treball de recerca i, per tant, no conegués les seves inquietuds, potser jo tampoc no l’hauria entés.

També s’ha concedit un accèssit a Antoni Merino (1r de Batxillerat Artístic) pel treball titulat La política apesta pero las lentejas de mi abuela son deliciosas. S’ha valorat positivament el domini del registre humorístic per expressar el desencant envers la política. Llàstima, però, que no tot l’article tingui la qualitat del títol.

No s’ha concedit cap premi a Arantxa Chicharro (1r de Batxillerat Científic i Tecnològic) pel treball titulat El sentido de la vida es 42, malgrat que el nivell de redacció és més que correcte i el vocabulari força ric, però es tracta d’un treball que no expressa una tesi, sinó que divaga sense aprofundir realment en el tema.

Més endavant faré un comentari més extens a cada article i espero que també vosaltres ho feu, ja que la vostra participació està baixant tant en la quantitat com en la qualitat

 

Juancarlistas, felipistas, peperos … (Autora: María Manrique)

Juancarlistas, felipistas, peperos, aparentemente sin tener nada en común, pero sí amigos, aunque parezca mentira el PP y el PSOE han encontrado un tema por el que no discuten, la permanencia de la monarquía en España.

Tema estrella donde los haya, más sobao imposible, lo sé, no pretendo ser original, no lo soy, pero como veo que nadie le ha dedicado un artículo lo haré yo (así demuestro que las personas de segundo de bachillerato estamos en el mundo).

Hablar sobre este tema me hace sin querer retroceder unos diez años cuando una amiga me dijo:

“Hubo una época en la que estaba de moda pertenecer a una ONG , ahora sin embargo está de moda ser facha” ¿no me digais que el comentario no es para que te marque el resto de tu vida?, pero he de decir que en cierto modo no le faltaba razón. Me explico, hasta hace unos años la gente, en general, era digamos…moderada.

Hace algunos años, no demasiados, parece que se ha incrementado el número de progres, todos queremos tener un amigo gay y lucir una palestina en el cuello, curioso, ya que yo por lo menos soy consciente que pertenecemos a una generación que tiene unos valores un poco ambiguos como para ir predicando que somos los primos hermanos de Carrillo, pero en fin sin desviarme mucho más del tema quiero decir que esto lleva a que un sector diga:

“Yo quiero ser diferente me voy hacer pepero y voy a escuchar la COPE”, el problema vendrá cuando se ponga de moda ser del PP, socorro.

Sin divagar (y sin aburrir) más, me limitaré ha hacer una breve reflexión sobre la monarquía española.

A los políticos de los dos grandes partidos españoles se les llena la boca hablando de democracia, la democracia es maravillosa y hay que salvaguardarla por encima de todo, estos son los mismos políticos que como he dicho antes defienden la monarquía ¿ambos aspectos son realmente compatibles? Yo sinceramente lo dudo, hagamos un repaso rápido de la historia, Juan Carlos fue nombrado rey de España por Franco, ya que recordemos que el verdadero sucesor de la corona española debería haber sido su padre, entonces…¿vivimos realmente en una democracia? No sé, en primer lugar destacar que el bando nacional se rebeló contra la república y causó una guerra civil, más tarde este mismo régimen nos impuso una monarquía que treinta años después seguimos conservando y siguen sin preguntarnos si la queremos o no, sinceramente los políticos hacen poco y mal pero el Bribón del rey lo estamos pagando nosotros y puestos ha elegir me gustaría que alguien me consultara.

Ahora habrá alguien que estará pensando que gracias al rey se paró el golpe de Estado de Tejero, lo sé, es el mismo argumento que escucho cada año en la cena de navidad, para empezar esta por demostrar que este hecho no fuera un montaje para que el rey no hiciera honor a su apodo Juan Carlos el Breve, y aunque no lo fuera, por favor olvidemoslo ya y seamos coherentes, la República fue vilmente atacada y ahora vivimos calladitos bajo una monarquía porque el rey nos parece un tipo simpático, como dicen muchos: Spain is diferent.

En fin termino recordando un mensaje de amor que le usurpé a un familiar en el que al final su enamorado concluía con lo más inteligente que jamás había dicho:

Visca la república!!

Un Saludo

El sentido de la vida es 42 (Concurs de St. Jordi; Autor: Arantxa Chicharro)

¿Cuál es el sentido de la vida? ¿Tiene sentido hacerse esta pregunta? Oh, tema recurrente a lo largo de toda la historia de la filosofía (o no, pero es importante).

Se le han dado varias respuestas a esta pregunta a lo largo de toda la historia. A veces la vida ha sido una antesala a la muerte, una especie de prueba de fuego para demostrar a una autoridad superior que uno merecía una vida después de la muerte, el tan soñado cielo. Otras veces se le ha dado un enfoque hedonista: buscar el placer y huir del dolor. Pero las cosas no son ni blancas ni negras: hay sutiles grises, sanos puntos intermedios entre ambos extremos radicales, no tenemos que estar expuestos a una luz cegadora ni escondernos entre las oscuras sombras.

Sinceramente, creo que la vida tiene un sentido diferente para cada persona. Así, quizá haya quien quiera consagrar su vida a la religión, por ejemplo, y predicar la palabra de su dios; otros quieren experimentar y viven de aquí para allá probándolo todo (hay quien dice que sólo se vive una vez); los hay que la dedican a sus aficiones o vicios.

Exista otra vida o no, creo que es importante darle un enfoque a la vida de uno mismo, saber qué es lo que buscas y lo que no, lo que es importante y lo que no te llama la atención en absoluto.

Conozco a cierto sector de gente cuyo enfoque me parece cuanto menos interesante: probarlo todo, haciendo especial referencia a las drogas. Así, saber qué es estar borracho, saber qué se siente cuando la química de algún estupefaciente invade tu ser, conocer qué se siente en un subidón o poder recordar con una estúpida sonrisa aquel día en el que un humo denso te impedía pensar con claridad. Sí, puedes destrozarte la vida, y no te va a ayudar a huir de los problemas si los tienes porque cuando acabe el efecto de las drogas ahí estarán aún, pero por otra parte experimentar con cuidado, coquetear con precaución nos puede ayudar a ser personas experimentadas, aunque esta moderación es difícil de marcar y es fácil acabar fastidiándose uno la vida en vez de encontrarle un sentido.

Definitivamente, les seré sinceros a todos ustedes: para mí, mi color gris es encontrar un futuro digno con mi intelecto (o con mi cuerpo, quién sabe y a quién le importa) y básicamente SER FELIZ.

¿Para qué amargarnos una existencia que no sabemos si se volverá a repetir?

La política apesta, en cambio las lentejas de mi abuela están deliciosas.(Concurs de St. Jordi; Autor:Antoni Merino)

Nada ni nadie es perfecto ni políticamente correcto, toda idea política tiene sus ventajas y sus inconvenientes.Últimamente la gente parece carecer de mente, muchos creen ser comunistas por llevar una chapa con una estrella roja en alguna pieza de ropa, y otros se creen fascistas tan sólo por saber alzar el brazo derecho mientras ponen su mano izquierda en su pecho (¡Estoy impresionado, cuanta coordinación!).Sólo hace falta mirar a los políticos de hoy en día, ver como se tiran piedras entre ellos, como realizan falacias simplemente para venderse a sus votantes o como hacen falsas promesas tan sólo para recibir unos míseros aplausos realizados por simple cortesía.Ya no me importa ni izquierda ni derecha, ya no me importa un Partido Popular que no tiene nada de popularidad (¡Hasta Rodolfo Chikilicuatre es más popular que ellos!) ni un Partido Socialista Obrero Español que no tiene nada de socialista ni de obrero (Yo de momento no he visto nunca a Zapatero con casco amarillo), ahora tan sólo me importa una cosa: las lentejas de mi abuela.Las lentejas de mi abuela están deliciosas, huelen de maravilla y además son baratas. Cada martes coge mi abuela y se dirige a ‘Congelados la sirena’, allí compra un bote bien grande y cuando llega a casa las prepara. Las lentejas de mi abuela hacen que se me olviden mis problemas (luego descubrí que era porque les ponía una especia llamada ‘Hachís’) y sobretodo, que se me olvide la política, ya que las lentejas huelen de maravilla y la política empieza a oler a fertilizante.Recuerdo el día en el que fui a votar, me dirigí a las urnas del colegio que hay delante de mi casa, estaba algo nervioso ya que era mi primera vez, me dieron una papeleta, en la cuál escribí con mayúsculas: CHUCK NORRIS. Subí a casa con satisfacción después de haber votado al candidato que más me convencía (aunque éste no participase en las elecciones) y allí estaban ellas, esperándome con su dulce aroma hipnotizante, que hacía que me dirigiese hasta el plato y lo vaciase sin necesidad de cubierto alguno.Me he ido un tanto por las ramas con esta historia, pero espero que hayáis llegado a la conclusión a la que llegué yo después de haberme comido como unos 300 platos de las lentejas (Sí, me refiero a esas lentejas que llevan especias sospechosamente adictivas) de mi abuela a lo largo de mi vida: las drogas te dejan tonto; ahora me limitaré a continuar argumentando el porqué de que la política a mi parecer apeste.No importa quien esté gobernando en el Estado Español, siempre habrá una gran parte de la población que estará descontenta ya que mientras continuemos como estamos ahora siempre gobernarán o el PP o el PSOE, que vienen a ser la misma ‘mierda’. La única solución para acabar con esta farsa es convencer a la población para que dejen de votar al PP o al PSOE, de esta manera la política dejaría de ser una farsa como la que es ahora. Por eso yo os grito: ¡La política apesta, en cambio las lentejas de mi abuela están deliciosas!

La crítica de Hume a les tres substàncies de Descartes (Concurs de St. Jordi; Autor: Jordi Alcudia)

Hume creia que les nostres impressions ens informen sobre d’allò que anomenem qualitats, però no tenim cap impressió de la substància, és a dir que no podem afirmar que tinguem cap coneixement real d’aquesta. Per això comença a formular una crítica sobre les tres substàncies que va enunciar Descartes:

El món exterior: diu que no es pot afirmar el seu coneixement perquè en la nostra ment només hi ha percepcions, per tant no podem tenir coneixement de cap lloc que haguem percebut amb anterioritat.

L’existència de Déu: diu que no es pot demostrar la seva experiència perquè tampoc l’hem percebut. D’altra banda altres arguments demostren l’existència de Déu dient que es la causa de la naturalesa. Això segueix el principi de causa-efecte per Hume però com tampoc tenim cap percepció de la naturalesa, així com no tenim cap impressió sobre aquest principi. Per això, segons Hume, no es pot demostrar l’existència de Déu.

L’existència el Jo: segons Hume el Jo és només un conjunt de percepcions perquè tampoc el podem percebre amb els sentits.

Segons la meva opinió aquestes teories presenten una sèrie de contradiccions i errors que esmentaré a continuació:

Abans de res, m’agradaria dir que Hume s’equivoca quan diu que no existeixen les idees innates perquè jo puc demostrar que sí existeixen. Només al néixer ja tenim unes idees que no ens han ensenyat, com per exemple el coneixement de la nostra existència; nosaltres sabem que existim i que pensem (això coincidiria amb el “penso, per tant existeixo” de Descartes). A més d’això, tenim els instints que ens diuen per exemple com hem de mamar per alimentar-nos de petits. Ja que, com podien distingir el primers éssers humans del que era comestible o del que no si ningú els havia ensenyat abans? També podríem considerar la comunicació com a idea innata, ja que des de sempre l’ésser humà s’ha comunicat entre els de la seva espècie.

Per això, en primer lloc hem de poder reconèixer que sí existeix l’existència del Jo com a substància perquè encara que no l’haguem percebut, des de sempre hem sabut que existeix, ja que com diu Descartes: “si hi han idees, hi ha d’haver algú que pensi aquestes idees”.

En segon lloc si hem admès l’existència de la idea innata podem creure que Déu existeix com a substància. D’altra banda no sabem necessàriament si aquesta substància és tant perfecte i bondadosa com ho deia Descartes perquè aquest autor també presenta una forta contradicció: si Déu és perfecte perquè és totalment bondadós entrem en un conflicte, perquè si és totalment perfecte no li ha de faltar de res, i per tant no li pot faltar tampoc una certa maldat perquè: com podem saber que tot allò que és bondadós es perfecte? Potser el no tenir defectes és una imperfecció perquè li falten qualitats que un altre ésser pot tenir. Un exemple seria dir que un ordinador és perfecte perquè no té ni errors ni avaries. Però si jo tinc un altre que sí que en té, el meu ordinador ja té una cosa que l’altre no té, per tant com que el meu ordinador supera a l’altre en errors i avaries, ja no podem dir que el primer ordinador és perfecte perquè ha estat superat en alguna qualitat.

La crítica sobre el món exterior sembla la més coherent perquè és veritat que no tenim coneixement sobre cap lloc on no haguem estat i tampoc tenim cap idea innata que ens ho expliqui. Exemple: no sabem si hi ha vida en altres galàxies perquè no les hem vistes.

En conclusió, podem demostrar l’existència de Jo amb molta claredat però les altres substàncies no es poden ni negar ni afirmar totalment. Cadascú que pensi el que vulgui.

L’homosexualitat al món.

A continuació trobareu una sèrie d’enllaços a diferents pàgines en les que es parla sobre la discriminació a les minories sexuals a diferents països del món. És un bon material per a la reflexió i pot ser motiu d’un bon article.

http://www.es.amnesty.org/temas/minorias-sexuales/pagina/sabias-que/ Es tracta d’un enllaç a la web de l’ONG Amnistia Internacional; a més d’un breu article sobre el tema, ens ofereix la posiblitat de descarregar documents ens els que es tracta la qüestió de la discriminació sexual de forma detallada.

www.elmundo.es/elmundo/blogs/blogbackmountain/index.html Aquest enllaç ens remet a un bloc del diari El Mundo en el que l’autor reflexiona sobre la seva condició d’homosexual. La darrera entrada descriu el tracte que pateixen els homosexuals a l’Iran.

www.cogailes.org/modules.php?op=modload&name=Web_Links&file=index&req=viewlink&cid=17 Es tracta d’un enllaç a la web de la coordinadora Gai Lesbiana, concretament l’apartat d’associacions d’homosexuals religiosos (veureu que hi ha tant de cristians com de musulmans). És interessant per conèixer com es viu l’experiència religiosa des de la condició d’homosexual.

www.redsemlac-cuba.net/modules/news/article.php?storyid=2 Entrevista al poeta cubà Nelson Simón, en la que es reflexiona sobre la relació entre la cultura cubana actual i l’homosexualitat, tot trencant alguns tòpics força estesos.

Bé, espero que a partir d’aquest material a algú li doni per pensar i, si pot ser, per escriure una mica.

PALABRAS AL HOMBRE MENGUANTE (Concurs de St Jordi; autor: Fco. Javier Morillo)

Solo tratas de desear con la irracionalidad que piden tus sentidos y tus pulsiones para calmar tu hambre interior que es natural y egoísta. Cuando no consigues saciar tu hambre solo buscas el placer bailando con la muerte, evocándola desde lo más interior porque comprendes que siendo una piedra eres nada y nadie.

Te mueves entre el amor y la muerte, entre el bien y el mal, entre la paz y la guerra, entre los besos y los mordiscos, entre las caricias y los arañazos. Tienes el alma corrompida entre dos tendencias divorciadas y opuestas, que se atraen y se repelen de tanto que se aman y se odian.

La razón que tienes es tu máximo tormento, ni a Zeus hubiésele ocurrido semejante castigo… será que Zeus lo creaste tú para darle una explicación imposible a la irracionalidad de tus pecados. Tu razón solo te hace más estúpido, tus manos solo te hacen más torpe, tus sentidos solo te hacen más ignorante, además tus sentimientos te hacen todavía más irracional… Estás condenado a sufrir siempre… a enamorarte y solo recordar el dolor que te provocó su perdida, a reírte y solo recordar aquello que te hizo llorar.

Tus acciones están determinadas. Solo ejecutas aquello que no te hace culpable de nada. LA CULPA es tu guía. Siempre huyendo del dolor… incapacitándote de manera que no encuentres felicidad, acobardándote de todo y de todos. Deseas matar a tu padre y a tu madre, pero no lo harás jamás. Sufres en la jaula que han creado tus descendientes… sabes y quieres volar solitario y sin nadie a tus espaldas, pero el peso que provocan en tu moral hace que tus alas se marchiten a medida que pasa el tiempo…volviéndote a la misma jaula, fabricándote una igual que ellos, y con unas instrucciones que se llevarán al futuro porque tus hijos serán como tú de inútil, sino serán peores.

Si quieres corregir el rumbo que llevas mátate amigo. Muérete, quizá tu extinción hará que la evolución siga algo más correcto. Así se acaban los problemas… huyendo como cobardes…pero claro…tu narcisismo es infinito, no se puede dar una imagen pusilánime es más fácil destruir vuestro medio de vida, Gea; o buscar excusas que provoquen vuestra violencia: la guerra; sabes que caerás y lo harás con todo, los recuerdos de la historia siempre se te han dado bien manipularlos; te recuerdo que tus inspiraciones son solo manifestaciones de tu frustración del mundo en el que vives…

Caja inútil con siete sentidos, con conciencia de sí y del mundo, con un castigo eterno que es la razón y la vida y el tiempo y el dolor y el amor.

Soy el Tiempo, la cuarta dimensión la cual no se escapa ninguna materia ni antimateria, pertenezco a todo el mundo y a todo el antimundo. Soy el ser más poderoso de todos, sin mi no existís, y conmigo dejareis de existir…jajájajá!

Te confesaré algo…quisiera morir como tú, he visto tanto, que se que la existencia es la muerte. Y que la vida comenzará cuando no se exista. Se comprenderá el mundo cuando se deje de existir, ahora solo estoy muerto de vida. Pero enamorado de la Inexistencia que no conseguiré jamás.

El amor,

Sentimiento de vida y de muerte,

Es lo único que nos hace luchar o rendirnos.

Es lo único que vale la pena ser y no ser.

Es la armonía de los sonidos que siguen en el tiempo,

Es la música eterna de la existencia.

Es mi Dios superior…y el de todos los seres.

Es aquello que se busca y se repele…

Es el tormento y el paraíso.

Es lo único que consigue pararme…

parar el Tiempo no es imposible…

Tiempo, y después de todo tu discurso…Ya no sé si morir o vivir, si enamorarme o no…

Deja pasar el tiempo buscando la manera de pararme, así morirás antes podrido de vida.

Yo quiero vivir siempre…

Eres un error soy inevitable.