El cas Hannah Jones: el dret a morir.

Dimecres a l’optativa de sociologia, com que hi havia una part de l’alumnat d’excursió,  vam aparcar el concepte de socialització secundària i vam fer un petit debat sobre el cas de l’Hanna Jones, la nena que a Gran Bretanya pateix de leucèmia i s’ha negat a rebre un trasplantament de cor. Com ja sabreu, aquesta nena ha rebut el recolzament dels seus pares i, finalment, ja justícia li ha donat la raó. Aprofito per corregir un error: vaig afirmar que no creia que la legislació espanyola recollís aquest dret i, tal i com veureu, em vaig equivocar (no us acostumeu).

El debat va centrar-se en el tema de la responsabilitat a l’hora de prendre la decisió de morir o de deixar morir. Ens vam preguntar si una nena de13 anys pot prendre aquesta decisió i, tot suposant que el pacient no es trobi en condicions de decidir, vam discutir sobre si és la família o un “comitè ètic” qui hauria d’assumir la responsabilitat … I ens vam deixar consideracions sense tocar: el dret al suicidi, quina diferència hi ha entre aquest cas i l’eutanàsia i, ja posats, existeix l’eutanàsia passiva?

Per tal d’aportar més informació i enriquir el debat, reprodueixo a continuació un parell d’articles publicats a “El Periódico” sobre el cas. El primer dels articles és de caràcter informatiu i el segon d’opinió.Espero les vostres aportacions.

1- Els majors de 12 anys a Espanya poden rebutjar un trasplantament

ANTONIO M. YAGÜE / MADRID
RAFA JULVE / BARCELONA

El ministre de Sanitat, Bernat Soria, va aclarir ahir que l’impactant cas de la nena britànica Hannah Jones, de 13 anys, que ha renunciat a un trasplantament vital de cor, podria donar-se a Espanya, ja que ho permet la llei d’autonomia del pacient. Segons el ministre, aquesta norma, vigent des de l’any 2002, respecta el dret del malalt de rebutjar el denominat “esforç terapèutic”. Estableix que si el pacient és major d’edat, la decisió la prendrà ell mateix. En el cas dels menors de 12 anys, ho acordaran els representants legals assessorats per un equip mèdic. I si el pacient és un nen però és més gran d’aquesta edat, com és el cas de la Hannah, seran seus els pares i els facultatius els que finalment decidiran, però li hauran de consultar i tenir en compte la seva opinió.
Hannah, que viu a Hereford, al sud-oest d’Anglaterra, ha aconseguit que la justícia britànica li concedeixi el dret de refusar un trasplantament de cor, òrgan que té greument malmès per la quimioteràpia a què ha estat sotmesa per combatre la leucèmia que pateix des dels cinc anys. Prefereix “morir dignament” a casa seva, en companyia dels seus pares, el seu germà petit i les seves dues germanes, perquè ja n’ha tingut “prou amb tants hospitals”.
El titular de Sanitat va puntualitzar que a Espanya no es coneix cap cas d’un menor que s’hagi negat a rebre el trasplantament, tot i que aquest país és el primer del món en donacions i en aquesta mena d’intervencions. Aquesta situació és “molt complexa des del punt de vista jurídic i ètic, davant la qual s’ha de ser molt respectuós amb els drets dels pacients i també amb l’opinió dels facultatius”, va comentar el ministre.
Per altra banda, el director general de l’Organització Nacional de Trasplantaments, Rafael Matesanz, va explicar que el rebuig dels pacients a sotmetre’s a un trasplantament d’òrgan vital “ha passat i passa amb una certa freqüència a Espanya”, però entre persones grans o afectades d’altres malalties greus addicionals.
El suport incondicional que ha rebut Hannah per part dels seus pares, Andrew i Kirsty, hauria estat clau també a Espanya, ja que són els progenitors els que tenen a les seves mans la decisió final. Diversos oncòlegs, psicòlegs i fins i tot malalts de càncer espanyols coincideixen que la menor hauria de rebre el trasplantament perquè asseguren que l’èxit d’aquestes intervencions és elevat. No obstant, els pares de l’adolescent britànica insisteixen a respectar la seva negativa i recorden que “pot canviar d’opinió en qualsevol moment”. Cosa difícil, perquè Hannah encara recorda que el 2007 ja li van proposar un trasplantament, però li van dir que la intervenció era arriscada i que ningú li podia assegurar que la leucèmia no tornaria a aparèixer.
Igual que l’Alt Tribunal de Londres, que ha concedit la petició a Hannah, Andrew i Kirsty Jones consideren que la seva filla és “prou madura” per conèixer les repercussions de la seva decisió. I prova d’això, expliquen, és que la nena ha tingut prou “coratge” per poder convèncer els serveis mèdics de Hereford, que van portar el cas als tribunals perquè obliguessin la menor a operar-se però que, després de parlar amb ella, han respectat la seva petició.

2- ‘La decisió de Hannah Jones’

Pepa Bueno

No hi deu haver res més dur que sobreviure a un fill. I suposo que els pares de Hannah Jones són com tots els altres pares. Del patiment que aquesta família britànica ha acumulat en els vuit anys que fa que aquesta nena combat la leucèmia no ens en farem mai càrrec. Però, per descomptat, sí que podem fer-nos-en una idea, si han arribat a acceptar la voluntat de Hannah de negar-se a un trasplantament de cor que potser li salvaria la vida. Encara que fos en precari i sotmesa a un tractament indefinidament.
De la nena, les cròniques diuen que és madura i lúcida. Potser són trets del seu caràcter. És segur, també, que el dolor accelera el creixement personal. Però el que està clar és que la seva decisió és un producte del nostre temps. La societat de la informació ens posa cada dia davant de dilemes ètics i jurídics nous. Fa molt pocs anys, cap adolescent d’aquesta edat hauria reclamat el seu dret a una vida digna, encara que sigui curta. Senzillament perquè ni tan sols li hauria passat per la imaginació que hi tenia dret. Hannah sí que ho sap i ha lluitat per aquest dret i ha guanyat. Aquest és el món on vivim, la societat on creixen els nostres fills i que tantes oportunitats els brinda. Però qui té accés a la informació, un dia la processa i treu conclusions. I aleshores ens posa davant de situacions inèdites a què haurem d’acostar-nos amb respecte i sense prejudicis. Per més desconcertants i doloroses que siguin.
La llei empara Hannah i empara també qualsevol adolescent espanyol més gran de 12 anys si decideix el mateix. Segurament, la majoria no ho sabíem, però, des que ho va explicar ahir el ministre de Sanitat, aquesta informació ja està a l’abast de tots a totes les ràdios, televisions, diaris i internet. Aquest és el nostre món, amb totes les seves conseqüències.
¿Una nena de 13 anys té dret a decidir sobre la seva vida i la seva mort? Probablement, tots diríem que no. ¿Té aquest dret Hannah Jones, després de passar vuit anys d’hospitals, operacions, medicines, dolor i escasses expectativesde portar una vida digna? Els metges, la justícia i la seva família diuen que sí.

2 comentaris a “El cas Hannah Jones: el dret a morir.

  1. El problema que ocasiona aquest debat és el tabú de la societat occidental respecte la mort. La mort és un fet natural el qual l’home sempre ha hagut de patir. No oblidem que la mort [deixar d’existir] és l’única cosa que compartim, no només tot ser viu, si no també tota matèria; diguem-ne que tot està marcat pel canvi.

    Hannah no és una nena corrent. No ha pogut viure la seva infantesa com la majoria dels nens occidentals. És del tot segur que ella ho sap bé; es sent diferent, delicada i dolorida. Ha crescut amb càncer, dolor i forts tractaments. També cal apuntar que l’edat física no és l’edat mental. Tot i que l’idea del transplantament de cor sembla una solució per a nosaltres, per a ella no ho és i és prou apte per haver contrastat els pros i contra, com ho hauran fet els seus pares i els metges a l’hora de respectar la seva opinió, per haver decidit el refugi del no dolor, el refugi on ens igualem tots: la mort.

    Al marge de l’anàlisi subjectiu anterior. L’individu té drets, d’acord, però on esta el marge de la seva llibertat? Perquè esta bé, Hannah és una nena que vol morir, però, i les persones que volen viure? De moment, els òrgans són finits i es decideix entre uns pocs el transplantament o el no transplantament d’un òrgan. Les persones grans, els que tenen antecedents d’alguna dependència—com pot ser un alcohólic— entre altres casos, no tenen la mateixa preferència que el que pot tenir un pacient exemplar per a un transplantament. On esta aquí el debat, l’ètica moral i la llibertat del individu al seu dret a la vida? Només és veu la pragmàtica, ja que, una persona sana garanteix el bon ús d’un òrgan.

    Hannah decideix el que la majoria no voldria per sí; però no tothom ha viscut la vida de Hannah.

    Personalment, és un tema on, en el meu cas, em falta informació de primera mà. No puc tindre una idea clara al respecte. Segurament igual que tothom. Només es poden donar voltes a l’especulació i l’opinió personal.

    Records Jesús

  2. Benvolgut ex-alumne:

    Veig que encara ens recordes i et passeges virtualment per aquí. T’agraeixo molt el comentari i, abans de contestar, demano disculpes pel retard: no m’agrada contestar sense pensar-m’ho una mica.
    No sé si és cert que existeixi un tabú a la nostra societat sobre la mort i, si hi és, no sé si no ens hem d’alegrar. La mort és, efectivament, un fet natural però, com a éssers amb consciència ens molesta morir-nos i, per tant, lluitar contra la mort i fins i tot negar-la també és natural en nosaltres. Ja saps que Nietzsche considerava que el cristianisme era una forma de negació de la vida … ara que, després de dos mil·lenis de predicar contra la vida, va de capa caiguda, no em sembla malament que pensem una mica més en la vida i una mica menys en la mort.

    D’altra banda, això no vol dir que s’hagi de defensar la vida de forma absoluta. La dignitat és també important i, crec, que viure amb dignitat passa pel fet de poder decidir en les qüestions que més ens afecten. Així doncs, crec que si hom decideix que la seva vida finalitzi, aquesta decisió dignifica, dota de sentit, al que li resti de vida. És una decisió que cal respectar, tot i el risc d’error irreparable que implica decidir la mort.

    Pel que fa al teu comentari final respecte al trasplantament d’òrgans: no veig que l’ètica hagi d’estar enfrontada amb el pragmatisme, ja que prefereixo justificar els meus criteris morals en el pragmatisme que en la buidor de la metafísica.

    Continuarem discutint.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *