PALABRAS AL HOMBRE MENGUANTE (Concurs de St Jordi; autor: Fco. Javier Morillo)

Solo tratas de desear con la irracionalidad que piden tus sentidos y tus pulsiones para calmar tu hambre interior que es natural y egoísta. Cuando no consigues saciar tu hambre solo buscas el placer bailando con la muerte, evocándola desde lo más interior porque comprendes que siendo una piedra eres nada y nadie.

Te mueves entre el amor y la muerte, entre el bien y el mal, entre la paz y la guerra, entre los besos y los mordiscos, entre las caricias y los arañazos. Tienes el alma corrompida entre dos tendencias divorciadas y opuestas, que se atraen y se repelen de tanto que se aman y se odian.

La razón que tienes es tu máximo tormento, ni a Zeus hubiésele ocurrido semejante castigo… será que Zeus lo creaste tú para darle una explicación imposible a la irracionalidad de tus pecados. Tu razón solo te hace más estúpido, tus manos solo te hacen más torpe, tus sentidos solo te hacen más ignorante, además tus sentimientos te hacen todavía más irracional… Estás condenado a sufrir siempre… a enamorarte y solo recordar el dolor que te provocó su perdida, a reírte y solo recordar aquello que te hizo llorar.

Tus acciones están determinadas. Solo ejecutas aquello que no te hace culpable de nada. LA CULPA es tu guía. Siempre huyendo del dolor… incapacitándote de manera que no encuentres felicidad, acobardándote de todo y de todos. Deseas matar a tu padre y a tu madre, pero no lo harás jamás. Sufres en la jaula que han creado tus descendientes… sabes y quieres volar solitario y sin nadie a tus espaldas, pero el peso que provocan en tu moral hace que tus alas se marchiten a medida que pasa el tiempo…volviéndote a la misma jaula, fabricándote una igual que ellos, y con unas instrucciones que se llevarán al futuro porque tus hijos serán como tú de inútil, sino serán peores.

Si quieres corregir el rumbo que llevas mátate amigo. Muérete, quizá tu extinción hará que la evolución siga algo más correcto. Así se acaban los problemas… huyendo como cobardes…pero claro…tu narcisismo es infinito, no se puede dar una imagen pusilánime es más fácil destruir vuestro medio de vida, Gea; o buscar excusas que provoquen vuestra violencia: la guerra; sabes que caerás y lo harás con todo, los recuerdos de la historia siempre se te han dado bien manipularlos; te recuerdo que tus inspiraciones son solo manifestaciones de tu frustración del mundo en el que vives…

Caja inútil con siete sentidos, con conciencia de sí y del mundo, con un castigo eterno que es la razón y la vida y el tiempo y el dolor y el amor.

Soy el Tiempo, la cuarta dimensión la cual no se escapa ninguna materia ni antimateria, pertenezco a todo el mundo y a todo el antimundo. Soy el ser más poderoso de todos, sin mi no existís, y conmigo dejareis de existir…jajájajá!

Te confesaré algo…quisiera morir como tú, he visto tanto, que se que la existencia es la muerte. Y que la vida comenzará cuando no se exista. Se comprenderá el mundo cuando se deje de existir, ahora solo estoy muerto de vida. Pero enamorado de la Inexistencia que no conseguiré jamás.

El amor,

Sentimiento de vida y de muerte,

Es lo único que nos hace luchar o rendirnos.

Es lo único que vale la pena ser y no ser.

Es la armonía de los sonidos que siguen en el tiempo,

Es la música eterna de la existencia.

Es mi Dios superior…y el de todos los seres.

Es aquello que se busca y se repele…

Es el tormento y el paraíso.

Es lo único que consigue pararme…

parar el Tiempo no es imposible…

Tiempo, y después de todo tu discurso…Ya no sé si morir o vivir, si enamorarme o no…

Deja pasar el tiempo buscando la manera de pararme, así morirás antes podrido de vida.

Yo quiero vivir siempre…

Eres un error soy inevitable.

4 comentaris a “PALABRAS AL HOMBRE MENGUANTE (Concurs de St Jordi; autor: Fco. Javier Morillo)

  1. Hola!!
    Aquest article em sembla força irreal i que la persona que l’ ha escrit a lo millor té raó si ens parem a pensar fredament, però penso que la vida s’ ha de viure tal i com és i no buscar-li tres peus al gat perquè no el té, el que vull dir és que la vida és com i l’ hem de viure així i no complicar-nos la existència amb xorres com aquestes.
    A més si no hi sentissim amor, si no hi hagués la raó, el pensaments.. no seríem persones, sinò que seríem éssers inanimats, com robots.

    Apa, fins una altra!!

  2. Lorena, no has entés res,no tracta de la vida, podries llegir-lo amb més deteniment un altre cop.

  3. Més tard que d’hora (demano disculpes) trobo el moment per comentar els articles que es van presentar al concurs de St. Jordi. Aquest va ser el primer article i, com crec haver dit en algun moment, la seva principal virtut és la intencionalitat: tractar un tema com la manca de sentit de la vida, l’inevitabilitat de la mort, el pas inexorable del temps … és, si més no agosarat i també és atrevit l’estil (un intent poètic de fer servir els aforismes a la manera de Nietzsche…) però el resultat és d’una difícil comprensió (jo crec que l’entenc, però suposo que el fet d’haver dirigit el seu treball de recerca té alguna cosa a veure …).

    D’altra banda, crec que el comentari de la Lorena és en gran mesura encertat: la vida s’ha de viure i la filosofia no ens ho ha d’impedir, però això no vol dir que haguem de renunciar a la comprensió.

    Parlem clar: la mort existeix i és inevitable. Això fa que la nostra lluita per la vida sembli inútil i absurda. Fins aquí Nietzsche i Schopenhauer … dos personatges que, per motius diferents, van tenir una vida de pena i que, segurament, no van gaudir massa sovint de la felicitat que proporcionen les petites excepcions d’aquesta trista vida: l’amor, l’amistat, el plaer … existeixen i tenen un gran valor. Una tarda rient en companyia dels amics, la solidaritat sòlida de l’amic de veritat en un moment dur, la tendresa i el plaer que proporcionen l’amor (o com es digui) valen més que tots els volums dedicats a la metafísica escrit per alemanys amargats o sifilítics, o totes dues coses a la vegada. Les pedres no pateixen, és cert, però no coneixen l’orgasme, no veig motius per a l’enveja.

  4. Suposo que ara toca explicar-me: només experimentava l’estil, jugar amb el llenguatge; el tema és confós perquè és secundari; m’atreien els diàlegs platònics i els aforismes de Nietzsche, això darrer perquè no sabia bé com eren i vaig llegir coses. El resultat és un intent d’aquesta barreja, però no del tot frustrat, escriure en segona persona té molta força, oi que sí?

    El tema… o temes, com ja he dit, és troben en un segon pla. Però està molt inspirat amb Freud; la veritat és que és una mena de resum dels meus fantasmes o de la meva concepció del món. Tinc al cap que podríem viure tota l’espècie humana bé, amb respecte i harmonia de tot i amb tots, i en canvi no ha sigut així mai: la història ens ho diu, i tenir una una certa idea del que és el tercer món avui, també. Això em porta a pensar què el problema radica en l’home, i la solució per tant s’ha de trobar en ell com la unitat que composa la societat i el món que entenem. I bé, això és el que cercava amb els treballs de recerca. La primera idea que vaig tenir (un any enrere) era parlar i cercar una utopia, i la darrere idea necessitava que fos més essencial: entendre l’home, i d’aquí surt Freud i la tesi de la diversitat dels tòtems (o superjós) que ens porten a la decadència del món, o a la clàssica lluita bíblica del Bé contra el Mal, o amb llenguatge freudià Eros Versus Thànatos. Què és una lluita tant interna per a l’home, com per a la societat. Per això exalto la CULPA com la guia del home, perquè crec que pot explicar el nostre comportament. Amb els anys, acabem fent tot allò que no ens fa sentir culpables. [crec que la psicologia explica aixì el comportament de les persones que tot i no ser neuròtiques, maten, i l’explicació és que no se senten culpables per fer-ho; fins i tot troben plaer.] Això crec que reafirma la culpabilitat com a guia; que no dic tampoc que en no sentir-se culpable es troba la felicitat, és només que la covardia ens atura i no ens fa crèixer. Potser sí que hauríem de cercar tots un punt del que predica Nietzsche [d’aquí això de voler matar al pare, les ales…].

    Però prendre consciència de tot això només comporta, o em comporta existencialisme (de caire literari, compte!): exaltació de la mort, de la vida, de l’amor, de l’art, de la depressió, de la alegria, el temps, l’home, entre altres temes; i és aquí, crec, el problema d’ambigüitats i confusions, que afegit al experiment literari, no és pot treure cosa del tot clara. Fins i tot jo, que soc l’autor, n’extrec interpretacions diferents segons l’ànim amb el que el llegeixi. I La veritat, sense adonar-me’n del que vaig aconseguir és el que més em va agradar: la intenció de jugar amb el llenguatge i la possibilitat de la lliure interpretació. Així que demano disculpes a la Lorena perquè segurament sí que ho va entendre, a la seva manera, clar està -encara no m’havia adonat d’això darrer-.

    Podria seguir analitzant l’assaig, però en essència ja està bé, i no és necessari. La veritat és que és un assaig d’inspiració molt personal com per poder ser objectiu, era més literari que filosòfic. Interpreteu el que vulgueu, jo ja ho faig també.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *