Pensem l’Islam I: el hijab.

Bona tarda a tots.

Deixo un moment els maleïts exàmens de Plató per tal de publicar un nou article i veure si animem una mica el bloc. El debat sobre la pena de mort ha estat interessant, però crec que encara ho podem millorar si els alumnes de 1r de batxillerat (aquells que poden millorar la seva nota participant al bloc …) s’atreveixen a participar d’una vegada.

Fa temps que la qüestió de l’Islam m’interessa: el nostre passat, el nostre present i, sospito, el nostre futur estan lligats a la cultura islàmica. Un dels primers llibres que recordo haver llegit (cap als 14 anys) és Les mil i una nits i des d’aleshores que em miro amb simpatia als filòsofs musulmans medievals i que sento una curiositat simpàtica per aquesta cultura.

No podem negar la rica influència de l’Islam a la nostra cultura, ni la brutal irrupció del terrorisme fonamentalista islàmic al nostre món a la darrera dècada, ni la creixent presència d’alumnes musulmans al nostre institut … Tenim davant els nassos un fet sobre el que val la pena reflexionar ja que condiciona de manera clara la nostra vida quotidiana. Només la ignorància o la hipocresia ens pot fer mirar cap a una altra banda.

De totes les qüestions que podríem tractar al voltant de l’Islam, podem començar per un aspecte que ja ha provocat una certa polèmica: el hijab. Es tracta del mocador o vel que cobreix els cabells i, en alguns cassos, el coll de les dones. Es tracta d’un cas que podem observar cada dia, ja que és força comú a les dones procedents del Marroc .

Les qüestions que voldria sotmetre a debat són les següents:

1- Es tracta d’un símbol de discriminació masclista? I, si ho és, ens hauríem de plantejar la seva prohibició?

2- Què passa si les noies que el porten manifesten que ho fan lliurement? Tenim dret a impedir una discriminació (si ho és) acceptada voluntàriament? Dit d’una altra manera, justificar una prohibició en nom de la llibertat, no és contradictori?

3- La cultura europea … conserva o no elements de discriminació sexista? I, tant si és així com si no ho és, ens podem erigir en jutges d’altres cultures?

Res no em faria més content que les alumnes d’origen marroquí que feu batxillerat participéssiu activament a aquest debat. La vostra és una perspectiva única sobre aquest tema i seria realment bonic que la compartíssiu amb la resta dels vostres companys i companyes… el coneixement, si es comparteix, només pot tenir conseqüències positives.

En tot cas, en aquest tema més que en qualsevol altre, exigeixo una actitud de respecte i tolerància absolutes.

Penseu bé el que voleu dir i endavant!

Jesús.

Àfrica, la SIDA, el Papa i els condons.

Vaig deixar de publicar la sèrie d’articles sobre els drets humans emprenyat per la pràcticament nul·la participació i és també l’emprenyamenta la que actua com a motor per a fer que torni a publicar un article: avui tot despertant-me he sentit a la ràdio que el cap de l’església catòlica (aquell que en diuen “papa” …) de visita per terres africanes s’ha entretingut a dir que els preservatius no són la solució per a la SIDA, sinó el control de l’esperit sobre el cos …

Qualsevol que s’informi amb una certa regularitat sobre el que succeeix a Àfrica sabrà que juntament amb la guerra (guerra tribal, guerra entre religions, guerra pel domini del territori o les fonts de riquesa …) i la gana (provocada per les desigualtats econòmiques i la guerra) són les malalties (no només la SIDA, també la malària) un dels principals problemes que afecten als habitants d’aquest continent.

No és sorprenent que la visita d’aquest sinistre personatge a l’Àfrica no hagi portat medecines contra les malalties sinó només paraules i desesperança. No és sorprenent ja que fa segles que aquesta organització alimenta als seus creients amb paraules de desesperança… Encara recordo que fa anys un amic catòlic em mostrava articles de recerca científica en els que s’explicava que, després de costoses investigacions, s’havia descobert que el virus de la SIDA és més petit que els porus del làtex (material amb què es fabriquen els preservatius) … encara recordo la meva estupefacció davant el fet que l’església catòlica hagués emprat tant de temps i diners en una investigació que no tenia com a objectiu la recerca d’un mètode eficaç en la lluita contra la SIDA sinó a demostrar que un mètode, que els és incòmode per motius doctrinaris, no és prou eficaç. I aquesta és la conducta habitual d’aquesta gent: no la recerca de la felicitat, sinó la demostració que allò que els podria fer feliços és ineficaç i, en tot cas. pecaminós.

Podria explicar que hi ha missioners que, malgrat la doctrina, reparteixen preservatius entre la població seguint el dictat del sentit comú; podríem considerar la política de les indústries farmacèutiques que neguen la possibilitat de fabricar retrovirals genèrics per tal de lluitar contra la malaltia a uns estats que no podrien assumir el cost d’aquests medicaments; podríem demanar-nos quina motivació impulsa als líders de l’església catòlica en aquesta creuada contra el sexe, i ser irònics en recordar el que ha passat amb els sacerdots catòlics nord-americans, l’esperit dels quals no s’ha pogut imposar sobre el cos (i és lògica la derrota de l’esperit malalt dels pederastes).

Però cal ser filosòficament freds i, malgrat la indignació, demanar-nos fredament: les paraules del Sant Pare contribueixen a l’increment de la felicitat en la població humana?

Si la resposta és negativa, ja teniu un altre motiu per deixar de ser catòlics (si és que encara ho sou) i, per cert, feu el favor de comprar (i utilitzar) preservatius si heu de tenir relacions sexuals: estic convençut que l’amor, el sexe, el plaer i la tendresa incrementen la felicitat de la majoria dels humans, però els embarassos no desitjats i les malalties venèries només apropen a la felicitat a aquells que pateixen malalties espirituals molt greus.

Drets humans: Article 5

Article 5

Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.

No afegiré cap comentari, només us demano que mireu el correu que l’ONG Amnistia Internacional em feia arribar el dia 26 de gener.

Amnist?a Internacional - Logologo actua
 
 
 
 
Diez personas pueden morir lapidadas en Irán  
 
 
Foto noticia
Coincidirás conmigo en que la lapidación es una forma especialmente atroz de pena de muerte y parece increíble que en el siglo XXI se siga aplicando una práctica tan terrible.Sin embargo, Irán tropieza con la misma piedra y, a pesar de haber anunciado el fin de dicha práctica, en diciembre dos personas murieron lapidadas y al menos otras diez corren el riesgo de ser lapidadas en cualquier momento.¿Sabías que las piedras utilizadas en las lapidaciones no pueden ser ni muy pequeñas (para que causen dolor), ni muy grandes (para no matar al condenado en seguida)? ¿Sabías que es una pena específicamente impuesta en casos de adulterio, acto que ni siquiera constituye delito en la mayoría de los países del mundo?Tras décadas de campaña de Amnistía Internacional por el fin de la pena capital, lo cierto es que el mundo camina con paso decidido hacia la abolición de la pena de muerte. Y vamos a seguir trabajando con la misma determinación.

Por eso pedimos al Gobierno iraní que prohíba de una vez y por ley esta forma de ejecución. ¿Puedo contar contigo? Al menos diez personas confían en nuestra capacidad de presión; no les des la espalda y únete a nuestra petición cuanto antes.

Como siempre, muchas gracias por tu apoyo y compromiso,

Esteban Beltrán
Director
Amnistía Internacional – Sección Española

Drets humans: preàmbul.

El 10 de desembre de 1948, el proper dijous farà 60 anys, l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar i proclamar la resolució 217 A (III), coneguda habitualment com la Declaració Universal de Drets Humans. Aquesta declaració està inspirada en la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà que l’Assemblea Nacional del Poble Francés va proclamar en constituir-se després de la revolució francesa. Els ideals que recullen i impulsen totes dues declaracions tenen, per tant, el seu origen en la Il·lustració i giren al voltant de la llibertat i la dignitat de l’home.

Pensem que és interessant aprofitar l’efemèride per tal de reflexionar críticament al voltat d’aquesta declaració i la seva aplicació i és per això que iniciarem la publicació (intentarem que un cop per setmana) d’un article, amb un breu comentari i, si s’escau, alguna notícia d’actualitat que ens serveixi de pont entre la reflexió teòrica i la realitat.  Hem afegit també un enllaç (a la columna de la dreta)  a una pàgina en la que trobareu molta informació sobre el tema.Començarem pel preàmbul:

Declaració Universal de Drets Humans

PREÀMBUL

Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món,

Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s’ha proclamat com l’aspiració més elevada de tothom l’adveniment d’un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d’expressió i de creença,

Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tirania i l’opressió,

Considerant també que és essencial de promoure el desenvolupament de relacions amistoses entre les nacions,

Considerant que els pobles de les Nacions Unides han ratificat en la Carta llur fe en els drets humans fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana i en la igualtat de dret d’homes i dones; i que han decidit de promoure el progrés social i millorar el nivell de vida dins d’una llibertat més àmplia,

Considerant que els Estats membres s’han compromès a assegurar, en cooperació amb l’Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans i les llibertats fonamentals,

Considerant que una concepció comuna d’aquests drets i llibertats és de la més gran importància per al ple compliment d’aquest compromís,

L’Assemblea General

Proclama aquesta Declaració Universal de Drets Humans com l’ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi que cada persona i cada institució, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, promoguin, mitjançant l’ensenyament i l’educació, el respecte a aquests drets i llibertats i assegurin, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris sota llur jurisdicció.

Cal situar aquest preàmbul en el seu context històric: fa tot just 3 anys del final de la 2a Guerra Mundial però res no sembla anunciar que sigui el final dels conflictes, ja que s’estan posant les bases per a l’anomenada Guerra Freda i de successives guerres de caire més calent; tanmateix, la presa de consciència del que ha significat l’holocaust nazi encara no és completa, d’aquí que al preàmbul es digui que “el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat” . Resulta, si més no, ingenu pensar que Auschwitz i Mauthausen van ser resultat del desconeixement dels drets humans… del menyspreu sí, però no del desconeixement! Més enllà d’aquesta ingenuïtat cal situar aquest preàmbul com el que aspira a ser: “l’ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions” . No és, per tant, una descripció de la situació actual, sinó l’horitzó cap al que cal anar.

Us convidem a reflexionar al voltant d’aquest preàmbul i a fer les vostres aportacions, crítiques o no.

El cas Hannah Jones: el dret a morir.

Dimecres a l’optativa de sociologia, com que hi havia una part de l’alumnat d’excursió,  vam aparcar el concepte de socialització secundària i vam fer un petit debat sobre el cas de l’Hanna Jones, la nena que a Gran Bretanya pateix de leucèmia i s’ha negat a rebre un trasplantament de cor. Com ja sabreu, aquesta nena ha rebut el recolzament dels seus pares i, finalment, ja justícia li ha donat la raó. Aprofito per corregir un error: vaig afirmar que no creia que la legislació espanyola recollís aquest dret i, tal i com veureu, em vaig equivocar (no us acostumeu).

El debat va centrar-se en el tema de la responsabilitat a l’hora de prendre la decisió de morir o de deixar morir. Ens vam preguntar si una nena de13 anys pot prendre aquesta decisió i, tot suposant que el pacient no es trobi en condicions de decidir, vam discutir sobre si és la família o un “comitè ètic” qui hauria d’assumir la responsabilitat … I ens vam deixar consideracions sense tocar: el dret al suicidi, quina diferència hi ha entre aquest cas i l’eutanàsia i, ja posats, existeix l’eutanàsia passiva?

Per tal d’aportar més informació i enriquir el debat, reprodueixo a continuació un parell d’articles publicats a “El Periódico” sobre el cas. El primer dels articles és de caràcter informatiu i el segon d’opinió.Espero les vostres aportacions.

1- Els majors de 12 anys a Espanya poden rebutjar un trasplantament

ANTONIO M. YAGÜE / MADRID
RAFA JULVE / BARCELONA

El ministre de Sanitat, Bernat Soria, va aclarir ahir que l’impactant cas de la nena britànica Hannah Jones, de 13 anys, que ha renunciat a un trasplantament vital de cor, podria donar-se a Espanya, ja que ho permet la llei d’autonomia del pacient. Segons el ministre, aquesta norma, vigent des de l’any 2002, respecta el dret del malalt de rebutjar el denominat “esforç terapèutic”. Estableix que si el pacient és major d’edat, la decisió la prendrà ell mateix. En el cas dels menors de 12 anys, ho acordaran els representants legals assessorats per un equip mèdic. I si el pacient és un nen però és més gran d’aquesta edat, com és el cas de la Hannah, seran seus els pares i els facultatius els que finalment decidiran, però li hauran de consultar i tenir en compte la seva opinió.
Hannah, que viu a Hereford, al sud-oest d’Anglaterra, ha aconseguit que la justícia britànica li concedeixi el dret de refusar un trasplantament de cor, òrgan que té greument malmès per la quimioteràpia a què ha estat sotmesa per combatre la leucèmia que pateix des dels cinc anys. Prefereix “morir dignament” a casa seva, en companyia dels seus pares, el seu germà petit i les seves dues germanes, perquè ja n’ha tingut “prou amb tants hospitals”.
El titular de Sanitat va puntualitzar que a Espanya no es coneix cap cas d’un menor que s’hagi negat a rebre el trasplantament, tot i que aquest país és el primer del món en donacions i en aquesta mena d’intervencions. Aquesta situació és “molt complexa des del punt de vista jurídic i ètic, davant la qual s’ha de ser molt respectuós amb els drets dels pacients i també amb l’opinió dels facultatius”, va comentar el ministre.
Per altra banda, el director general de l’Organització Nacional de Trasplantaments, Rafael Matesanz, va explicar que el rebuig dels pacients a sotmetre’s a un trasplantament d’òrgan vital “ha passat i passa amb una certa freqüència a Espanya”, però entre persones grans o afectades d’altres malalties greus addicionals.
El suport incondicional que ha rebut Hannah per part dels seus pares, Andrew i Kirsty, hauria estat clau també a Espanya, ja que són els progenitors els que tenen a les seves mans la decisió final. Diversos oncòlegs, psicòlegs i fins i tot malalts de càncer espanyols coincideixen que la menor hauria de rebre el trasplantament perquè asseguren que l’èxit d’aquestes intervencions és elevat. No obstant, els pares de l’adolescent britànica insisteixen a respectar la seva negativa i recorden que “pot canviar d’opinió en qualsevol moment”. Cosa difícil, perquè Hannah encara recorda que el 2007 ja li van proposar un trasplantament, però li van dir que la intervenció era arriscada i que ningú li podia assegurar que la leucèmia no tornaria a aparèixer.
Igual que l’Alt Tribunal de Londres, que ha concedit la petició a Hannah, Andrew i Kirsty Jones consideren que la seva filla és “prou madura” per conèixer les repercussions de la seva decisió. I prova d’això, expliquen, és que la nena ha tingut prou “coratge” per poder convèncer els serveis mèdics de Hereford, que van portar el cas als tribunals perquè obliguessin la menor a operar-se però que, després de parlar amb ella, han respectat la seva petició.

2- ‘La decisió de Hannah Jones’

Pepa Bueno

No hi deu haver res més dur que sobreviure a un fill. I suposo que els pares de Hannah Jones són com tots els altres pares. Del patiment que aquesta família britànica ha acumulat en els vuit anys que fa que aquesta nena combat la leucèmia no ens en farem mai càrrec. Però, per descomptat, sí que podem fer-nos-en una idea, si han arribat a acceptar la voluntat de Hannah de negar-se a un trasplantament de cor que potser li salvaria la vida. Encara que fos en precari i sotmesa a un tractament indefinidament.
De la nena, les cròniques diuen que és madura i lúcida. Potser són trets del seu caràcter. És segur, també, que el dolor accelera el creixement personal. Però el que està clar és que la seva decisió és un producte del nostre temps. La societat de la informació ens posa cada dia davant de dilemes ètics i jurídics nous. Fa molt pocs anys, cap adolescent d’aquesta edat hauria reclamat el seu dret a una vida digna, encara que sigui curta. Senzillament perquè ni tan sols li hauria passat per la imaginació que hi tenia dret. Hannah sí que ho sap i ha lluitat per aquest dret i ha guanyat. Aquest és el món on vivim, la societat on creixen els nostres fills i que tantes oportunitats els brinda. Però qui té accés a la informació, un dia la processa i treu conclusions. I aleshores ens posa davant de situacions inèdites a què haurem d’acostar-nos amb respecte i sense prejudicis. Per més desconcertants i doloroses que siguin.
La llei empara Hannah i empara també qualsevol adolescent espanyol més gran de 12 anys si decideix el mateix. Segurament, la majoria no ho sabíem, però, des que ho va explicar ahir el ministre de Sanitat, aquesta informació ja està a l’abast de tots a totes les ràdios, televisions, diaris i internet. Aquest és el nostre món, amb totes les seves conseqüències.
¿Una nena de 13 anys té dret a decidir sobre la seva vida i la seva mort? Probablement, tots diríem que no. ¿Té aquest dret Hannah Jones, després de passar vuit anys d’hospitals, operacions, medicines, dolor i escasses expectativesde portar una vida digna? Els metges, la justícia i la seva família diuen que sí.

El sentido de la vida es 42 (Concurs de St. Jordi; Autor: Arantxa Chicharro)

¿Cuál es el sentido de la vida? ¿Tiene sentido hacerse esta pregunta? Oh, tema recurrente a lo largo de toda la historia de la filosofía (o no, pero es importante).

Se le han dado varias respuestas a esta pregunta a lo largo de toda la historia. A veces la vida ha sido una antesala a la muerte, una especie de prueba de fuego para demostrar a una autoridad superior que uno merecía una vida después de la muerte, el tan soñado cielo. Otras veces se le ha dado un enfoque hedonista: buscar el placer y huir del dolor. Pero las cosas no son ni blancas ni negras: hay sutiles grises, sanos puntos intermedios entre ambos extremos radicales, no tenemos que estar expuestos a una luz cegadora ni escondernos entre las oscuras sombras.

Sinceramente, creo que la vida tiene un sentido diferente para cada persona. Así, quizá haya quien quiera consagrar su vida a la religión, por ejemplo, y predicar la palabra de su dios; otros quieren experimentar y viven de aquí para allá probándolo todo (hay quien dice que sólo se vive una vez); los hay que la dedican a sus aficiones o vicios.

Exista otra vida o no, creo que es importante darle un enfoque a la vida de uno mismo, saber qué es lo que buscas y lo que no, lo que es importante y lo que no te llama la atención en absoluto.

Conozco a cierto sector de gente cuyo enfoque me parece cuanto menos interesante: probarlo todo, haciendo especial referencia a las drogas. Así, saber qué es estar borracho, saber qué se siente cuando la química de algún estupefaciente invade tu ser, conocer qué se siente en un subidón o poder recordar con una estúpida sonrisa aquel día en el que un humo denso te impedía pensar con claridad. Sí, puedes destrozarte la vida, y no te va a ayudar a huir de los problemas si los tienes porque cuando acabe el efecto de las drogas ahí estarán aún, pero por otra parte experimentar con cuidado, coquetear con precaución nos puede ayudar a ser personas experimentadas, aunque esta moderación es difícil de marcar y es fácil acabar fastidiándose uno la vida en vez de encontrarle un sentido.

Definitivamente, les seré sinceros a todos ustedes: para mí, mi color gris es encontrar un futuro digno con mi intelecto (o con mi cuerpo, quién sabe y a quién le importa) y básicamente SER FELIZ.

¿Para qué amargarnos una existencia que no sabemos si se volverá a repetir?

L’homosexualitat al món.

A continuació trobareu una sèrie d’enllaços a diferents pàgines en les que es parla sobre la discriminació a les minories sexuals a diferents països del món. És un bon material per a la reflexió i pot ser motiu d’un bon article.

http://www.es.amnesty.org/temas/minorias-sexuales/pagina/sabias-que/ Es tracta d’un enllaç a la web de l’ONG Amnistia Internacional; a més d’un breu article sobre el tema, ens ofereix la posiblitat de descarregar documents ens els que es tracta la qüestió de la discriminació sexual de forma detallada.

www.elmundo.es/elmundo/blogs/blogbackmountain/index.html Aquest enllaç ens remet a un bloc del diari El Mundo en el que l’autor reflexiona sobre la seva condició d’homosexual. La darrera entrada descriu el tracte que pateixen els homosexuals a l’Iran.

www.cogailes.org/modules.php?op=modload&name=Web_Links&file=index&req=viewlink&cid=17 Es tracta d’un enllaç a la web de la coordinadora Gai Lesbiana, concretament l’apartat d’associacions d’homosexuals religiosos (veureu que hi ha tant de cristians com de musulmans). És interessant per conèixer com es viu l’experiència religiosa des de la condició d’homosexual.

www.redsemlac-cuba.net/modules/news/article.php?storyid=2 Entrevista al poeta cubà Nelson Simón, en la que es reflexiona sobre la relació entre la cultura cubana actual i l’homosexualitat, tot trencant alguns tòpics força estesos.

Bé, espero que a partir d’aquest material a algú li doni per pensar i, si pot ser, per escriure una mica.

Ciència i religió (Autor: Jesús Gómez).

La darrera setmana vam tenir un debat a classe (al 1r artístic) prou interessant com per que tingui una continuació al bloc. Una alumna va plantejar objeccions a la teoria de l’evolució i, fins i tot, va portar uns llibres que semblen qüestionar-la (prometo que els llegiré atentament tan bon punt pugui: darrerament m’he vist obligat a recuperar “El guardián entre el centeno” i encara he d’acabar Planilandia”… jo llegeixo el que em recomanen, encara que m’ho recomanin els alumnes). No cal obviar el fet que el punt de vista des del que es plantegen les objeccions és de caràcter religiós: és va plantejar que el lliure albir (“libre arbitrio”) o l’existència d’una consciència moral (distinció entre bé i mal) constitueixen elements que diferencien tan a l’home respecte de la resta dels animals que sembla improbable que siguin fruit d’una evolució a partir d’una altre espècie animal, sense intervenció d’un ésser superior (això darrer no es va dir, però suposo que és aquí on es volia anar a parar).

Qualsevol que em conegui suposarà que vaig contestar amb contundència i entusiasme: vaig esgrimir arguments, explicacions sobre la conducta dels ximpanzés, comparacions amb les pelvis dels goril·les i les mandíbules dels orangutans … en resum, vaig provar d’ensorrar les conviccions d’una alumna sota una muntanya d’arguments, teories científiques i fòssils … i vaig fracassar: No vaig convèncer a ningú que no hi fos prèviament convençut.

Si aquest fracàs s’hagués produït amb qualsevol altre tema, és possible que no li donés més importància, però crec que les qüestions científiques reclamen una certa militància quan es veuen qüestionades des d’una postura religiosa. Ja està bé! La religió constitueix una resposta raonable a les necessitats emocionals o afectives (des d’una posició menys materialista que la meva, diríem “espirituals”) de moltes persones i no seré jo qui objecti res al dret a la lliure consciència religiosa … però no estic disposat a admetre que les creences religioses aprofitin la ignorància (ho diré més clar: LA IGNORÀNCIA) per qüestionar l’autoritat de la ciència. Cap religió té l’autoritat que la ciència ha conquerit al llarg dels segles, per què cap religió ha donat símptomes d’allò que constitueix la grandesa de la ciència: la humilitat de considerar que els seus postulats són provisionals, que no posseïm cap veritat absoluta ni cap llibre sagrat, que no estem millor dotats que un altre per interpretar un fenomen i, per sobre de qualsevol argument, mai no s’ha mort a ningú en nom de la ciència. Els tractats científics resten nets mentre que no hi ha cap llibre sagrat que no regalimi la sang d’aquells que el van qüestionar.

Cal ser militant: la ciència és relativa i provisional, la religió pretén ser absoluta. És per això que ningú no mataria en defensa d’una teoria científica però sovint es fa per una convicció religiosa … Quin Déu tan sanguinari teniu que permet que es mati en el seu nom; no entenc com dormiu tranquils després de pregar a tal monstre de crueltat.