Sobre la religió als centres públics. Autoria: Jesús Gómez

Comencem el nou curs amb un tema d’actualitat que no té gaire a veure amb els virus:

Els darrers dies s’ha produït una certa polèmica (ben amagada pels mitjans de comunicació, més preocupats per la continuitat laboral d’algun treballador argentí) sobre la implantació d’un pla pilot de religió islàmica per a centres públics. La idea és regular el dret dels alumnes d’aquesta religió a rebre formació islàmica, de la mateixa manera que els alumnes de religió catòlica. Pel que fa a la selecció del professorat, es seguirien uns criteris similars als que es segueixen per a la selecció del professorat de religió catòlica.

Òbviament la polèmica ha esclatat a partir d’unes poc hàbils declaracions del Conseller d’Educació que podrien ser interpretades com a islamòfobes. També s’han abonat els carronyaires de sempre que han acusat al Departament d’Educació d’intentar eliminar el cristianisme per cercar la implantació d’una República Islàmica…

Intentem treure soroll i posar ordre i reflexió per extreure alguna conclusió acceptable.

La veritat és que la nostra Constitució defineix Espanya com a un estat aconfessional; això vol dir que no es concedeix cap privilegi a una confessió religiosa per sobre de les altres o de la possibilitat de no tenir-ne confessió…

Sempre he estat partidari de l’humor com a forma de comunicació, però crec que ara ens hem passat de frenada: un estat que marca el seu calendari (més enllà de qualsevol opció racional) per la tradició catòlica, en el que fer la declaració del IRPF sense que cap cèntim vagi a l’església catòlica és un esport d’aventura, on els edificis de la dita organització no paguen l’IBI, on ens mengem els cassos de pederàstia sense que la fiscalia investigui d’ofici, que té un concordat amb la “Santa” Seu vigent des del 1953 on, entre d’altres privilegis, es manifesta que els valors transmesos pel sistema públic d’ensenyament han de ser acords amb l’ètica cristiana… Afirmar que vivim a un estat aconfessional és un insult a la intel·ligència o una mostra de cinisme descomunal.

Però el cas és que si algú té un fill i vol que, al sistema públic, rebi educació sobre aquesta religió, té dret a demanar-ho i que es triï un docent seguint els mateixos criteris que es segueixen per al cas de la Religió catòlica… I quins són aquests criteris?

Hem fet una mica de recerca i hem trobat alguna situació un pel qüestionable: per tal d’exercir com a professor de Religió catòlica es demana que s’hagi obtingut la “Declaració eclesiàstica de competència acadèmica”. Per tal d’obtenir aquesta declaració (concedida pel Bisbat, no per cap institució pública amb competències educatives), cal acreditar la graduació en Teologia o en Ciències Religioses o bé haver cursat tres cursos del Batxillerat en Ciències religioses…

Observem un petit problema: les dues primeres titulacions no es poden obtenir a cap universitat pública; la tercera ni tan sols és una titulació universitària.

És a dir, només poden exercir com a professors de religió catòlica aquells que han obtingut unes titulacions que atorga una entitat privada, que no passa per cap dels controls de qualitat que s’exigeixen a totes les Universitats (publiques o privades) que no són eclesiàstiques. Fins i tot, es reconeix la possibilitat d’exercir a partir només d’uns cursos de batxiller…

Aquí està la qüestió: si formes part de la meva organització podràs treballar encara que no tinguis una formació universitària reglada que garanteixi que els teus coneixements tenen uns mínims de rigor científic, tampoc és necessari que passis per un procés de selecció públic… com que es tracta de religió, el rigor científic és tan poc important com els criteris de selecció!! Així, si s’escau que hom interpreta que la Terra és plana o que les vacunes són inútils, com que el coneixement científic no és important, podem donar carta blanca a explicar qualsevol bajanada encara que mai hagi estudiat res en relació amb la medecina tot i que vaig treure molt bona nota en teologia…

Ara ens diuen que els professors de religió islàmica han de ser triats pels mateixos criteris que els de religió catòlica. Em sembla que no cal. No cal tenir professors sense formació universitària reglada. Ens calen professors que expliquin la religió des d’una dimensió crítica, cultural i antropològica i aquests només poden sortir de les Facultats d’Antropologia i Sociologia i no de les de Teologia. Cal que acreditin els seus coneixements amb titulacions reconegudes pels consells interuniversitaris i no per la signatura del mossèn de la parroquià, el bisbe de torn o l’imam de la mesquita.

Podem fer tants debats com vulguem, però si no basem l’educació en el coneixement científic, més val que anem plegant. A les aules s’ha d’entrar amb una preparació que permeti promoure el pensament crític i el rigor científic o estarem abonant el camp als fanàtics de tota mena.

Cap problema pel que fa a l’educació religiosa: la religió és un fenomen cultural importantíssim que cal estudiar, com l’art o la filosofia. Però cal estudiar-lo des d’una perspectiva crítica i científica: podem exigir a un professor de filosofia que només expliqui el pensament d’aquells autors amb els que està d’acord? Li exigim que expliqui totes les teories donant el marc teòric que permeti la seva comprensió: si per triar un professor li exigíssim la seva acceptació de la teoria d’un autor… com podem estar segurs que serà equànim en les seves explicacions?

Mireu, la cosa està molt malament i només la ciència ens arreglarà els nostres problemes: els terraplanistes, creacionistes, defensors de l’homeopatia, antivacunes o negacionistes de la pandèmia fan gràcia a la tele però no els necessitem a les aules dels centres d’educació pública.

De fet, en la meva humil opinió, més enllà de la magnífica feina que alguns d’aquests docents realitzen als centres públics, no necessitem professors de religió; necessitem bons professors de totes les matèries, però no de religió.

Que quedi clar: de cap religió, sense discriminació.