Aquesta fal·làcia és de generalització precipitada perquè diu característiques de gent d’uns certs països (mostra escassa per a la seva afirmació) englobant, fent referència a qué tots són així)

Es tracta de fal·làcies Ad populum, ja que són productes ecològics que apel·len als nostres sentiments, perquè si els comprem cuidarem al planeta.

El tipus de fal·làcia d’aquest tweet és ad antiquitatem perquè VOX vol fer creure que el correcte és allò que es porta fent des de fa molt temps. Aquesta idea és errònia perquè no està justificat fer mal a un altre ésser viu per entreteniment o per “tradició i identitat”. Encara que sigui una tradició, la societat canvia i avança. Per la qual cosa sabem que no està bé maltractar cap animal per oci.

Hi ha d’altres tradicions a Espanya que són menys agressives i que encara continuen estant vigents, com per exemple, Les Falles.  

Això és una fal·làcia: generalització precipitada, perquè aquest partit polític està intentant convèncer de què no hi haurien d’haver immigrants en el país. Quan el que en realitat passa és que la persona que ha provocat el delicte, en aquest cas, és immigrant. Això no vol dir que perquè passi un cop, els immigrants, tot generalitzant, són tots uns assassins i lladres. Puc demostrar que delictes més agressius que aquests han sigut realitzats per persones del país.

Jaime Giménez Arbe, per exemple, un atracador de bancs madrileny. Ha comès diversos homicidis.

Per què el fet de fer servir la tecnologia hauria de fer-nos ser més o menys humans?

Si res, el que els humans tinguem la capacitat intel·lectual de fer servir aquesta ciència demostra que no som iguals a la resta d’animals, que som intel·ligents.

Però potser mirant-lo des d’un altre punt de vista, que la tecnologia formi part del nostre dia a dia causa que ens relacionem menys entre nosaltres. Clar, si s’assumeix que la majoria de persones depèn de dispositius electrònics per fer la tasca més insignificant, potser és correcte dir que la tecnologia ens fa ser menys humans.

Això no obstant, els mòbils, els televisors, els portàtils… són només algunes de les diverses aplicacions que se’n poden donar a la tecnologia. És més, hi ha aplicacions d’aquesta ciència que són molt més important, i encara i així són constantment obviades i ignorades. 

És a dir, són tots aquells aparells, ara imprescindibles, per realitzar procediments quirúrgics enemics de la humanitat? O és dolenta la tecnologia emprada en els processos mecànics, químics, biològics, nàutics, propis de les enginyeries? Ens fan també aquestes aplicacions de la tecnologia ser menys humans?

Potser hauríem de deixar de veure la tecnologia com una ciència simple que només està associada a la producció i la creació d’aparells electrònics i començar a valorar-la més. Perquè la tecnologia en si mateixa no ens fa ser ni més ni menys humans.

L’origen i la creació dels cossos i forces de seguretat d’un Estat han estat sempre fonamentats en certs argumentaris estretament vinculats a les concepcions sociopolítiques d’un determinat territori, que evolucionen amb el pas del temps, i que atribueixen una funció idealitzada als cossos policials.

Aquest fonament arcaic de les forces de seguretat, també anomenades “forces d’ordre públic” per justificar certes actituds que sobrepassen els límits legals, esdevé un refugi per a certes posicions radicals, que sostenen la impossibilitat de desvincular les anomenades forces d’ordre públic de la societat i que, per tant, estableixen una premissa necessària i massa recurrent: ‘’sense forces d’ordre públic, la societat seria un caos’’.

Si bé és cert que la defensa d’aquesta posició pot ser producte de la ingenuïtat o de la manca de cultura històrica, aquests fonaments es poden explicar des d’una posició filosòfica contractualista.

John Locke va establir les bases del liberalisme polític, fonamentant-se en un plantejament contractualista, en tant que considera que l’ésser humà ha viscut en un estat de naturalesa previ a la fundació de la societat civil. 

Pel que fa a aquest estat de naturalesa, i en relació amb els arguments més recurrents de les posicions sovint tradicionalistes, que defensen la necessitat de les forces de seguretat, l’autor planteja l’estat de naturalesa com una situació caracteritzada per la llibertat i la igualtat, i per l’absència d’una autoritat o instància de poder comuna. 

Així que les paraules ‘’llibertat’’ i ‘’seguretat’’ apareguin de forma recurrent en el raonament d’algú, hem de començar a sospitar que la història que ens està explicant té una trampa prou enginyosa per a generar moviments i aixecaments xenòfobs, islamòfobs i masclistes en nom d’una d’aquestes condicions, sense que quasi quatre milions de persones hi notin res d’estrany.

Vull aclarir, però, que la meva intenció no és criticar el liberalisme i la defensa d’una certa llibertat. No obstant això, cal dir que em fa massa nosa reduir tot un plantejament liberal i tota una societat plena de desigualtats i tendències cada cop més malèvoles contra sectors minoritaris de la població a una paraula com la ‘’llibertat’’.

Retornant a Locke; els éssers humans, per voluntat pròpia i per interès comú, hem esdevingut membres d’una societat política, apel·lant a una millor defensa dels nostres drets naturals: la llibertat, la propietat i la vida. Així, defensa la legitimitat de defensar els nostres drets naturals en l’estat natural, perquè existeix una possibilitat que no tots els homes respectin aquests drets inherents.

D’aquesta manera, com que l’objectiu principal de la fundació de la societat és preservar de manera més eficaç els drets naturals, Locke justifica l’existència d’una instància superior, que pot utilitzar la violència per garantir la defensa d’aquests drets naturals.

Un cop explicada la història i un cop localitzada la trampa, cal identificar i demostrar els arguments pels quals hom pot raonar la possibilitat de prescindir dels cossos i forces de seguretat.

Primer de tot, cal desmuntar la premissa que la llibertat és un dret natural de què gaudim tots els éssers humans. Tal com planeja Hume, un autor que evoluciona cap a l’escepticisme i el dubte del coneixement de la substància, el fet de considerar la llibertat de forma abstracta, com si fos una substància, fa que aquesta no estigui relacionada estrictament amb la nostra experiència i, per tant, a la situació de la llibertat en la societat actual. Així que la llibertat i la seguretat siguin contemplades de manera abstracta, els conflictes actuals de desigualtat i falta de llibertat no es podrien explicar, ja que situacions com la desigualtat salarial entre homes i dones, la discriminació i els delictes d’odi envers les minories i l’aporofòbia serien quelcom que queda reduït a la falta d’implicació de les persones afectades o a la presa de decisions incorrectes.

Perquè si hom concep la llibertat com una facultat o una condició en què pot escollir entre diverses opcions i aquesta funciona realment d’aquesta manera, la pobresa i la falta de recursos en els països menys desenvolupats no seria una elecció que algú que coneix els seus drets escolliria.

Així, la inexistència dels drets naturals en la nostra societat implicaria la invalidesa d’aquells arguments i raonaments que posen la condició de llibertat i igualtat de tothom en les seves premisses.

En segon lloc, cal posar èmfasi en la premissa plantejada anteriorment: ‘’sense forces de seguretat, la societat seria un caos’’. Aquesta premissa ingènua és sovint defensada per aquelles persones pessimistes, que consideren necessari una mena de Leviatan que actuï com un monstre que ens obliga a complir el nostre pacte, a limitar els nostres drets en favor de la societat.

Si bé és cert que autors del segle XVII com Hobbes poden defensar aquesta posició, no em sembla gaire raonable que persones que han presenciat les irregularitats comeses pels cossos de seguretat al llarg dels anys i la pretensió cada cop més classista dels mateixos defensin aquesta història que només atemoriria un nen de 6 anys.

Sovint es poden escoltar argumentacions relacionades amb la necessitat de les forces d’ordre públic per garantir la seguretat de la ciutadania, fonamentades en l’afirmació que els éssers humans no som prou intel·ligents per complir les normes establertes per la convivència, que poden ser més o menys legítimes.

Però una cosa ha de quedar clara; les boques s’omplen de crítiques i d’afirmacions que pretenen una sublevació, però el temor a desobeir la llei és molt més gran que aquests impulsius desitjos insurreccionals.

Els cossos de seguretat vetllen per la defensa d’una seguretat que no ens és necessària, i que sovint esdevé un amagatall eufèmic pels polítics. Pregunteu-li a Abascal.

Tothom pot complir la llei sense la necessitat d’un conjunt de persones armades preteses a vetllar per la correcta aplicació de la llei, quan sovint aquesta mateixa llei no és legítima ni aporta res a la seguretat o la llibertat de les persones.

Cal tenir en compte també que les forces de seguretat semblen destacar pel caràcter instrumental que tenen, però que a la pràctica presenten una dependència amb la ideologia de l’Estat, de manera que el caràcter pretesament instrumental esdevé la base ideològica que inspira la política de l’Estat, i que deriva en fenòmens repressius, de violència estatal infundada.

Així, actes violents com els presenciats durant la guerra de Vietnam, la mort de George Floyd, les protestes obreres i l’acció sindical en el règim de la Restauració, l’empresonament de polítics innocents, la pràctica de la llei de fugues i la condemna a la jurisdicció militar per accions ‘’antipatriòtiques’’, conformen un conjunt de fets històrics suficients per al·legar la possibilitat de prescindir de les forces de seguretat.

Como ya conoce todo el mundo, cada vez más nuestro estilo de vida se vuelve menos interactivo, y no es de extrañar porque nosotros mismos lo hemos provocado, hemos provocado nuestra entrada a un círculo vicioso, sin salida y probablemente irreversible. Prácticamente, no somos capaces de imaginar qué pasaría con el mundo si esta tecnología a la que estamos tan aferrados desapareciera. Es muy sorprendente el cambio tan radical que hemos dado en tan pocas décadas respecto al desarrollo de la tecnología y de los dispositivos inteligentes, un cambio tan radical y tan rápido que ha llegado a ser perjudicial.

La tecnología tiene un gran papel en nuestra sociedad, de hecho es clave del bienestar humano y su evolución sanitaria, económica y social. Pero todo en esta vida debe de ser moderado, hemos ido más allá de los límites, hemos dejado que la tecnología, los dispositivos y las redes sociales entren en nuestras vidas y nos controlen, ya sea de manera indirecta o directa. Y es que es verdad, en mayor o menor medida, los humanos ya no somos lo que éramos, hemos mejorado y evolucionado, pero este exceso del control de la tecnología sobre nuestras vidas está rompiendo la esencia del ser humano. El desarrollo de la tecnología provoca el aislamiento del ser humano, ya no sabemos relacionarnos y comunicarnos con los demás fluidamente sin estar usando constantemente nuestros móviles; muchos niños desconocen el sentido de la infancia porque prefieren mil veces apegarse a las pantallas que salir a jugar con otros niños……

Todos estos factores no hacen más que convertirnos en una sociedad más aislada y más superficial.

Y no debemos olvidar las redes sociales que son un factor de gran importancia en nuestra sociedad. Probablemente, las redes sociales sean el arma más peligrosa a la que se enfrenta el ser humano. Gracias al aislamiento del que hemos hablado, el ser humano es irresistible al uso de las redes sociales.

Los creadores de las de las redes sociales han conseguido a través de la publicidad hacer que el individuo humano sea completamente inseparable de estas, han creado una especie de vicio que hace que el ser humano consuma todo su tiempo en las redes sociales. Estas plataformas generan entretenimiento para las personas y de esta manera dejan que las personas caigan en la tentación de apegarse cada vez más a este vicio, lo que les hace ganar millones y millones de dólares.

Pero como he dicho antes, las redes sociales son solamente aplicaciones de manipulación y mentiras. A través de ellas, la gente intenta conseguir la aprobación de las personas, hemos dejado que las redes sociales interfieran en nuestras vidas, hasta tal punto de sentir la obligación de estar mostrando constantemente lo que estamos haciendo o comiendo. Y lo peor de todo es que para muchas personas se ha convertido en un mecanismo de desahogo personal, donde ellos creen que tienen el derecho de insultar y acosar a otras personas para poder dejar salir su furia y crueldad.

Esto simplemente destruye nuestras emociones y nuestra manera de ser, detrás de cada comentario ofensivo y detrás de cada burla, se encuentran personas que sufren  este acoso.

La mayoría de lo que se muestra dentro de las redes sociales es totalmente manipulado, y lo peor de todo es que no nos damos cuenta de que le estamos dedicando más tiempo e importancia de lo que se merece.

Aparte del ámbito social, la tecnología y las redes sociales no se quedan atrás en cuanto al entorno político. La mayoría del desarrollo de estas es debido a intervenciones políticas, así como en las redes sociales y los medios de comunicación, que son influenciadas políticamente y solo muestran lo que les interesa.

Aunque ya he hablado suficientemente sobre la tecnología, realmente creo que podría estar hablando mucho más sobre la influencia de la tecnología en nuestra vida, pero lo que realmente debemos considerar, es ¿en qué tipo de personas nos estamos convirtiendo por culpa de la tecnología? ¿Realmente nos benefician más que nos perjudican, o al revés?

Creo sinceramente que esta etapa tecnológica nos ha beneficiado mucho y nos ha facilitado y proporcionado muchas alternativas, soluciones y cubre muchas de nuestras necesidades, pero como he dicho antes, no dejemos que esto sea producto de la destrucción y la degeneración del ser humano, debemos usar la tecnología como una ventaja, para conseguir el bienestar de la sociedad y no para hacerla más egoísta y superficial, es por eso que hay que poner límite a esto y ser más moderado con el uso de la tecnología especialmente en el ámbito social.

 Con la actual guerra entre Rusia y Ucrania, nos damos cuenta del privilegio blanco.

Un ejemplo de esto es que los países europeos ponen sobre la mesa la directiva de protección temporal para los refugiados, que se basa en que Los miembros de la UE tienen la obligación de abrir sus fronteras a los refugiados provenientes de países que viven conflictos bélicos de manera ilimitada, una normativa aprobada desde 2001, pero que desde entonces no ha sido activada.

Y mi pregunta es ¿por qué no se ha activado este protocolo para otros refugiados provenientes de países en conflictos como por ejemplo Siria, Palestina, Afganistán, que viven también guerras de destrucción total?

Una justificación o excusa que escuchamos en las últimas semanas en los medios de comunicación es que ‘’los refugiados ucranianos son personas europeas con ojos azules y cabello rubio’’.

En este pretexto cabe destacar dos hechos, por un lado, vemos que nuestros gobiernos ven motivo suficiente no ayudar a una población que está sufriendo una guerra por el simple hecho de que no sean vecinos geográficamente hablando.

Y, por otro lado, es considerada una razón el aspecto físico de una persona para cerrarle las fronteras y dejarle morir en plena guerra, una justificación desde mi punto de vista un tanto racista.

Acabo este artículo dándome cuenta de que los gobiernos de los países de la UE dicen aplicar políticas democráticas basadas en la igualdad y libertad de todos los individuos, sin importar sus orígenes, pero como vemos demuestran todo lo contrario.

Creo que no sorprende a nadie que una vez más los intereses políticos y económicos predominen ante los sociales o humanitarios. La Guerra de Yemen o de Siria son solo una muestra de ello. Actualmente, solamente en Yemen 24 millones de personas requieren de ayuda humanitaria para poder sobrevivir ¿Y entonces por qué nadie interviene? Simplemente, porque no le interesa económicamente hablando a ningún país intervenir. Y lo mejor de todo es que estos conflictos son totalmente evadidos en los medios de comunicación a pesar de la gravedad de la situación. Sin embargo, en otras guerras como la que se está viviendo en Ucrania, se trata de un conflicto bastante mediático ¿Acaso es por qué las víctimas son blancas? Lo que no cabe duda es que cuando se ponen en peligro la economía de las grandes potencias, se trata de un conflicto de interés. Y si es cierto que no hay una intervención bélica, sí que hay soporte económico y mayor conciencia social.
Lo irónico de todo esto es que vivimos en una sociedad en la que desde pequeños se promueven valores como la igualdad o la solidaridad. No obstante, los altos cargos de todo el mundo son los últimos en demostrarlo. Siempre son los primeros en presumir como avanzados socialmente están en sus países, pero a la hora de la verdad son los primeros en mirar a otro lado. ¿Acaso no es importante que mueran todos los días niños por hambruna en países poco desarrollados? Por supuesto que no, es mucho más importante tener aceite en los supermercados.

Bon dia a tothom, ja ha arribat el moment de convocar els diferents concursos d’aquest curs:

A- Concurs d’articles d’opinió. Si vols escriure un article sobre un tema que no estigui aquí recollit, consulta-ho i en parlem.

• 1- El fet de fer servir la tecnologia ens fa ser més o menys humans?
• 2- Per què les guerres són pitjors si les víctimes són blanques? 
• 3- La pandèmia i la llibertat: no vacunar-se és una defensa de la llibertat individual o una perillosa mostra d’ignorància?
• 4- És possible prescindir dels cossos i forces de seguretat de l’estat?

– B: Concurs d’imatges filosòfiques:

Es pot presentar una imatge realitzada en qualsevol tècnica (fotografia, muntatge, vídeos, dibuix, collage…) que tingui una relació directa amb la filosofia (una teoria, un autor, un concepte…) que pugui servir com a capçalera del bloc de filosofia del centre.

Mida màxima del fitxer a penjar: 2 MB.

Dimensions recomanades de la imatge:1000 × 288.

Les imatges no poden ser més grans de 2 MB.

Amplada recomanada: 1024px.

BASES:

1- Pot participar qualsevol alumne de l’Institut  Maria Aurèlia Capmany.

2- Per concursar cal presentar un article d’opinió escrit a doble espai, amb una extensió màxima de dues cares, en català o castellà. Els treballs s’han de lliurar a Adrià Àlvarez o a Jesús Gómez per mitjà del correu electrònic (adriaalvarez@institutcapmany.cat o jesus@institutcapmany.cat)

3- Els treballs s’han de signar amb nom i cognoms (que només coneixeran els administradors del bloc) i seran publicats al bloc (sota pseudònim) tot identificant-los com a treballs de concurs.

4- La data límit per al lliurament dels treballs és diumenge 3 d’abril de 2021. L’administrador es reserva el dret de publicar o no qualsevol treball lliurat fora de termini.

5- Tots els alumnes podran puntuar tots els treballs presentats excepte el propi. Les puntuacions s’efectuaran com a comentaris als articles publicats i seran publicades anònimament. El jurat tindrà en compte les puntuacions dels alumnes.

6- El jurat valorarà la coherència, originalitat i correcció de les argumentacions, així com la riquesa lèxica i la correcció tant en la redacció com en l’ortografia. S’aplicaran els mateixos criteris de censura als treballs de concurs que a la resta d’articles i comentaris del bloc.

7- S’atorgarà un primer i un segon premi, el valor del qual serà idèntic a la resta de premis atorgats als diferents concursos literaris de la diada. El jurat es reserva el dret de declarar desert el premi.

8- Els premis es lliuraran al llarg de les celebracions de la diada de Sant Jordi.

La paraula “llibertat” sempre m’ha suscitat emocions positives. El final de la meva infància em va portar al naixement de la consciència política i a mirar amb bons ulls totes les reivindicacions, polítiques o no, de major llibertat: llibertat d’expressió, amor lliure, llibertat de consciència… 

Ara bé, fa anys que constato que la llibertat constitueix també un refugi per a posicions sovint conservadores, si no obertament reaccionàries. 

Potser la primera notícia d’aquesta malèvola tendència la vaig copsar quan una persona va argumentar a favor dels concerts de les escoles religioses, emparant-se en el dret dels pares per triar l’educació dels seus fills incloent-hi la llibertat de consciència en l’argumentari. Més endavant em va cridar l’atenció la reivindicació d’una associació de surfistes de Barcelona, que reclamaven el dret a surfejar a les platges barcelonines, tot al·legant que tenien el mateix dret que els banyistes a triar lliurement l’activitat a realitzar a l’espai públic. 

Amb el temps, a la meva memòria s’han incorporat argumentaris en contra del carnet de conduir per punts, en pro de la llibertat de conduir a la velocitat que ens surti dels motors; en contra de la limitació del consum d’alcohol per a poder conduir (els automòbils són els camps de batalla de múltiples guerrers per la llibertat), la prohibició del tabac als espais públics també va aixecar el clam en favor de la llibertat i, així, hem arribat a les actuals reivindicacions de llibertat de circulació dels virus, on els campions i campiones sostenen una èpica batalla contra les mascaretes, les vacunes i els certificats de vacunació. 

Totes aquestes variades argumentacions tenen un punt en comú: partint de la premissa segons la qual la llibertat constitueix un dret fonamental de l’ésser humà, hom pot defensar qualsevol posició argüint que limitar una conducta determinada constitueix un atemptat contra un dret fonamental. 

Intentaré mostrar la feblesa d’aquest argument des de diferents punts de vista.

Comencem pel principi: John Locke va posar les bases del liberalisme polític tot cercant una legislació que limités la capacitat de l’estat a l’hora de reprimir la llibertat individual. Com que Locke era prou espavilat i, com els meus alumnes, havia llegit i entès a Hobbes, va veure de bon principi que havia de salvar un escull: si vivim en societat, és estrictament necessari limitar les nostres llibertats individuals per tal de no caure en la guerra de tothom contra tothom. El bo d’en John va explicar-nos aleshores una faula preciosa: els éssers humans són lliures per naturalesa i viuen en societat perquè així ho han decidit lliurement; s’entén, per tant, que ningú no ingressarà lliurement a una societat que tingui com a condició la limitació d’aquesta llibertat. L’estat queda, doncs, relegat a un paper subordinat, de manera que només pot reprimir les conductes individuals si, d’aquestes, es poden derivar atemptats contra la vida, la propietat i la llibertat dels seus conciutadans.

La trampa és prou òbvia als nostres ulls: ni l’experiència personal ni la recerca històrica ens han mostrat mai aquest moment idíl·lic en el qual els éssers humans han estat consultats sobre la conveniència de viure o no en societat. La meva intenció no és derivar d’aquesta afirmació una crítica general a les teories contractualistes modernes, ni a les contemporànies neocontractualistes, sobre un possible origen de la societat. 

Vull fixar el focus en un altre element: si rebutgem, per improbable, aquest estat natural previ a la fundació de la societat, hem d’admetre que el concepte de dret natural perd la seva validesa i, per tant, l’afirmació “la llibertat és un dret natural de totes les persones” té la mateixa fonamentació que qualsevol altra afirmació sobre la naturalesa humana que exclogui a la societat de la seva definició.

En conseqüència, com a conclusió parcial, podem afirmar que la legitimitat de qualsevol enfrontament entre individu i estat no es pot fonamentar en un presumpte estat natural. Si l’ésser humà té dret a la llibertat (cosa que en cap moment he posat en dubte), hem de legitimar aquest dret en la condició inevitablement social de les persones. Dit d’una altra manera, no s’hi val demanar un canvi en les regles del joc apel·lant a un ordre anterior i, per tant, presumptament més legítim que l’actual. Fer això seria equivalent a fonamentar l’ordre social en la naturalesa superior dels monarques o en la voluntat de Déu… i justament això era el que estava criticant Locke.

Lamentablement, el liberalisme ha continuat explicant-nos la seva faula basant-se sempre en situacions igualment fictícies: totes les declaracions de drets humans cerquen un fonament igualment metafísic, ja que es basen en consensos que difícilment poden considerar-se com a legitimats per la voluntat efectiva dels individus a què afecta. Pensar que les Nacions Unides representa la voluntat de la humanitat quan no tots els estats membres tenen els mateixos drets (dels quinze membres del Consell de Seguretat, per exemple, cinc són permanents i tenen dret a veto), és tan ingenu com creure que hi ha estats especialment afavorits per la voluntat divina.

D’altra banda, el fet de considerar la llibertat com un dret natural implica considerar el tema de la llibertat abstractament, deslligant-la de les circumstàncies concretes dels individus. Així, pensar que existeix un punt de partida en el que els éssers humans es trobaven en una situació d’igualtat, implica que les òbvies desigualtats de la nostra societat poden ser conseqüència de la falta d’habilitat o de motivació per part dels desafavorits en la seva cursa per l’adquisició de drets i privilegis. I és que tothom pot regirar la seva consciència i descobrir que, quan constatem una situació de pobresa, ens tranquil·litza força comprovar que aquella persona és pobre per què és poc treballadora o ha deixat passar les oportunitats que la vida li ha ofert, igual que a mi. Com ja va mostrar Rousseau, la desigualtat de la societat s’explica, en primer lloc, perquè no tothom ha partit del mateix punt. Si considerem la llibertat com una situació en la qual puc triar entre diferents opcions, resulta evident que no tothom és igual de lliure i, si tal com sembla voler mostrar el liberalisme, cadascú és responsable del seu èxit, cal admetre que els triomfadors són també responsables del fracàs dels altres.

Ara bé, aquests raonaments crítics no haurien de deixar-nos desemparats de criteri a l’hora de resoldre els dilemes que es plantegen en nom de la llibertat.

L’altre dia, tot debatent a classe sobre quines serien les mesures apropiades per lluitar contra l’homofòbia, tot qüestionant que la solució fos limitar-se a sancionar les actituds homòfobes, una alumna de 4t d’ESO va assenyalar la contradicció que implicaria limitar la llibertat d’expressió de l’homòfob per tal de protegir la llibertat de viure la pròpia condició sexual. I el debat va quedar congelat, ja que estem acostumats a pensar que cal respectar la llibertat de tothom.

Com és lògic, hom podria eludir aquest escull mitjançant una sentència tòpica: la meva llibertat acaba on comença la dels altres.

El problema d’aquest tòpic és el de tots els tòpics: a força de verbalitzar la sentència, aquesta omple les nostres oïdes d’un so que no ens provoca cap conflicte i, per tant, arribem a repetir-la sense necessitat de pensar què vol dir. 

Escolteu-me bé: fugiu de les sentències que podem repetir i memoritzar encara que siguin verdaderes, perquè el que ens convé sempre és complicar-nos la vida qüestionant-nos el significat de totes les paraules que proferim.

Més aviat, hauríem de cercar un criteri que ens permeti determinar si una acció és o no respectable i, fins i tot, si podem establir una jerarquia pel que fa al respecte que mereixen les llibertats individuals.

La història de la filosofia ens ha ofert múltiples criteris, però jo crec que faríem bé de no oblidar mai que som éssers concrets amb experiències concretes i que, per tant, el nostre criteri hauria de dependre d’accions concretes i de les seves repercussions concretes.

D’aquesta manera, és fàcilment contrastable que l’exercici lliure de la nostra sexualitat ens farà feliços i ens ajudarà a materialitzar el nostre projecte de vida de forma més plena i sense comprometre la felicitat ni els projectes de la resta de la humanitat. L’homofòbia no només no contribueix a la felicitat de ningú sinó, més aviat, al contrari. La llibertat de conduir a tot drap només fa feliços als fabricants de motors i als descerebrats que confonen la potència dels seus motors amb la funcionalitat dels seus genitals. La llibertat de no vacunar-se només fa feliços als virus i als accionistes de les indústries farmacèutiques que veuran com s’incrementen els llargs tractaments per fer sobreviure als infectats.

L’estupidesa que condueix a promoure la infelicitat dels altres, ja sigui reprimint la lliure condició sexual, assassinant-los a una carretera o contribuint a la proliferació de les malalties infeccioses, pot tenir la seva justificació en algun trastorn mental, en la ignorància, en el gust per les teories de la conspiració o en l’addicció a algunes substàncies, però no es pot justificar en nom de la llibertat. 

I, en tot cas, la llibertat de ser imbècil és perfectament respectable però està sempre per sota de qualsevol mena de llibertat que contribueixi a la felicitat.

L’enorme ventall d’eufemismes que utilitzem al nostre dia a dia, i que tenim consensuats sense cap problema, han fet que la immoral perversió del llenguatge en les intervencions militars passi desapercebuda i no esdevingui un problema de què hauríem d’estar preocupats.

Si bé és cert que la guerra i les intervencions militars no són un tema que tractem constantment en el nostre dia a dia, hauríem de ser conscients de la realitat que amaga el persuasiu llenguatge dels mitjans de comunicació i del perill que suposa l’amagatall eufèmic dels polítics.

Considero que aquesta allau d’eufemismes arrela en l’alienació dels polítics i grans líders defensors d’idees bèl·liques i en la benedicció i popularitat que aquests puguin tenir entre la població. Dit d’una altra manera, el desig capitalista d’esdevenir cada cop més popular i de mantenir un elevat estatus social ha desembocat en l’endolciment d’accions clarament injustes i immorals, i en la sensibilitat hipòcrita de la població envers aquestes situacions criminals i intolerants.

De manera que el conflicte invasiu amb un rerefons antisemític de Palestina i la violència del moviment sionista és anomenat per potències occidentals com un ‘’conflicte social de defensa’’, i és percebut per la majoria de la societat com un acte terrorista de caràcter palestí. Els enormes eufemismes dels mitjans de comunicació oculten la veritable invasió i els bombardejos i massacres practicades per un govern expansionista que no vol reconèixer que el que anomena ‘’intervenció’’ i ‘’sortides de la força aèria’’ no són res més que un acte que ha provocat la mort de milers de civils desarmats, innocents, que només volien defensar les seves llars.

El veritable problema és la il·legitimitat amb què aquests eufemismes són utilitzats i l’impacte social que aquests tenen en les comunitats i societats en què habiten persones originàries dels països afectats, que veuen que les seves afeccions són reduïdes a una simple guerra unilateral, d’ocupació, amb un rerefons socioeconòmic.

Només cal observar i analitzar la manera amb què els mitjans de comunicació es refereixen a les invasions militars amb un rerefons geoestratègic i econòmic, a l’expropiació injusta, a les massacres i atemptats contra civils desarmats, per adonar-se que els eufemismes han sobrepassat la línia de la moralitat, tot convertint-se en un parany per detectar la despietat humana i la perversió cada cop més present del llenguatge.

Ras i curt, recórrer als eufemismes en circumstàncies que amaguen la immoralitat bèl·lica i la injustícia no és més que la perversió creixent del llenguatge, una activitat que acabarà per deshonrar i eliminar la integritat de la societat i de la parla.

El sesgo de confirmación, también conocido como prejuicio cognitivo, incluye formas no razonadas de tomar decisiones, efectos psicológicos que causan una alteración en el procesamiento de la información captada por nuestros sentidos, lo que genera una distorsión, juicio errado, sobre el fundamento de la información que se dispone.

Se presenta en todos los seres humanos, y es bastante influido por la cultura, el entorno y todo lo que haya formado nuestro aprendizaje. Puede afectar tanto la manera que recopilamos información así como la interpretación de un hecho, un estudio, textos…

Un ejemplo, podría ser el mito extendido de que calentar la comida en el microondas pierde sus nutrientes, gracias a esta creencia muchas personas se rehúsa a usar el microondas, a pesar de que la evidencia científica hasta hoy día estipula lo contrario.

Sí, es cierto que calentar la comida indiferentemente del método empleado, pude causar perdida de algunos nutrientes como la vitamina C, pero también potencia otros nutrientes. Incluso hay estudios donde confirman que el microondas conserva la vitamina C y puede retener vitaminas y minerales mejor que otros métodos de cocción.

Pero, ¿Por qué a primera instancia nos creemos este tipo de información? Se podría decir que porque no nos tomamos la molestia de averiguar estas afirmaciones, y que puede llevar a tomar decisiones desinformadas.

Otra consecuencia es la tendencia al prejuicio, todos tendemos a prejuzgar en mayor o menor medida y esto incluso puede llevarnos algunas veces incluso a atentar contra libertad individual e integridad de las demás personas. Un ejemplo puede ser las personas que se oponen a la adopción homoparental, por creencias tanto religiosas o culturales con argumentos que: “dios creo al hombre y la mujer” o que “los niños necesitan una figura paterna y materna para tener un desarrollo normal”, de nuevo los estudios existentes no han demostrado que un niño criado por una pareja homoparental, tenga una repercusión negativa en los niños y cuando se encuentra tiende a deber a factores ambientales como el estigma y la discriminación. Prejuicio tan extendido que en muchas legislaciones, se priva a las parejas homosexuales casarse y además a niños en centros de adopción tener una familia.

Una tercera consecuencia la búsqueda de información sesgada, tendemos a informarnos mediante noticieros, foros y páginas que son acordes a nuestras ideas y creencias, esta información llega también a nosotros gracias a los algoritmos de las redes sociales. No siempre es algo malo depende mucho de que tarea estemos realizando. El problema surge cuando pasa con temas más delicados como la salud y medicina, la gente puede ser fácilmente estafada y ponerse en riesgo o poner en riesgo a los demás.

Ejemplos actuales de ello, los negacionistas de la pandemia y antivacunas, grupos de personas que promueven la desinformación y la compra de tratamientos alternativos, no muy alejados de las barbaridades que dijo Donald Trump en 2020 de tratar el Covid-19, con inyecciones de desinfectante. Cabe mencionar que en 2016, hubo una ola de promoción del MMS Solución mineral maestra (Suplemento mineral milagroso), soluciones de dióxido de cloro y de clorito de sodio, se atribuye “propiedades terapéuticas y preventivas de enfermedades de todo tipo: infecciosas, tumorales, degenerativas, cáncer…”, y como no después de la pandemia del 2020, también promete la cura al Covid.

No existe evidencia científica que este producto sea eficaz para ninguno de los tratamientos que ofrece, incluso la AEMPS, advierte, que su consumo directo puede producir dolor abdominal, náuseas, vómitos, diarrea, que pueden llevar a deshidratación, fallo renal, anuria, anemia hemolítica y metahemoglobinemia. Además, sus vapores pueden causar irritación ocular o respiratoria, broncoespasmo o incluso edema pulmonar.

Es cierto que existen dosis seguras, y es a lo que se suelen aferrar los defensores del MMS, pero no siguen siendo más que eso dosis seguras, que no confirman que tenga eficacia como tratamiento. Otra cosa a la que se suele apelar mucho, es al uso de la falacia anecdótica experiencias y testimonios de personas que lo utilizan, lo que no fue no es y no será una prueba científica válida. Las experiencias del individuo sin emplear la metodología adecuada

(método científico, doble ciego…) es muy limitada por los mismos sesgos, como el de observación o el de confirmación, también puede estar limitada por el efecto placebo.

Personas que empiezan a consumir MMS, por investigaciones basadas en anécdotas personales y no en estudios científicos con la metodología correcta, que comprueben su efectividad, es un ejemplo de búsqueda de información sesgada.

Como se puede ver el sesgo de información tiene varias consecuencias, que frenan las soluciones a problemas y el avance a un pensamiento más objetivo, pero estar conscientes de su existencia no quita que todos y cada uno de nosotros lo tengamos. Y que lleguemos a creer cualquier bulo de internet o noticia falsa. En conclusión, para disminuir los sesgos es importante estar consientes de ellos, ya que no se pueden eliminar, es la única manera de llegar a un pensamiento crítico sobre la información que suponemos.

Referencias bibliográficas

Estudio sobre los sesgos:

https://repositorio.comillas.edu/xmlui/bitstream/handle/11531/19897/TFG%20-%20San%20Martin%20Tenreiro%2C%20Julian.pdf?sequence=1&isAllowed=y

Articulo sobre el uso del microondas:

https://www.health.harvard.edu/staying-healthy/microwave-cooking-and-nutrition

MMS:

AEMPS advierte de los riesgos graves para la salud por el consumo de dióxido de cloro o MMS

https://www.aemps.gob.es/informa/notasinformativas/medicamentosusohumano-3/2020-medicamentosusohumano-3/la-aemps-advierte-de-los-riesgos-graves-para-la-salud-por-el-consumo-de-dioxido-de-cloro-o-mms/?lang=ca

FDA Warns Consumers of Serious Harm from Drinking Miracle Mineral Solution (MMS)

https://web.archive.org/web/20110325003737/https://www.fda.gov/NewsEvents/Newsroom/PressAnnouncements/ucm220747.htm

Artículo periodístico El español

El MMS, la lejía vendida como medicamento milagroso para curar desde el cáncer al autismo https://www.elespanol.com/reportajes/grandes-historias/20170428/211979398_0.html

Negacionistas:

Artículo sobre quiénes se benefician del negacionismo antivacunas

https://theconversation.com/quienes-se-benefician-del-negacionismo-vacunal-167412

A les darreres classes a 1r de batxillerat hem debatut sobre la qüestió de la propietat privada a partir de l’estudi i comentari d’alguns textos de Rousseau.

El fet que la matèria de filosofia estigui reduïda a les dues raquítiques hores setmanals de l’actual pla d’estudis provoca que aquests debats sempre siguin insuficients, superficials i insatisfactoris. Aquest va ser el motiu del naixement d’aquest bloc: mirar d’ampliar l’espai de reflexió i debat que no es pot produir a l’aula. Intentarem fer un petit aprofundiment al tema de la propietat privada, tot incorporant alguns elements contemporanis al debat.

Centrem-nos: Rousseau afirma que la propietat privada provoca la degeneració de la naturalesa humana, en tant que provoca un desequilibri a les tendències naturals humanes, tot provocant l’ambició, l’avarícia i, per sobre de tot, la pèrdua del sentiment de pietat envers els altres éssers vius. També afirma que per tal de protegir la propietat privada es va generar el pacte que va originar l’actual societat; aquí Rousseau estava denunciant les teories del naixent liberalisme, que assegurava que la societat havia nascut per tal de defensar els drets naturals dels humans: vida, llibertat i propietat. Rousseau considerava que si la societat havia nascut per defensar la propietat, indefectiblement es perpetuaria la desigualtat entre les persones, justament pel fet que no tothom té propietats ni possibilitats de tenir-les. I, sense igualtat, la veritable llibertat no és possible.

Rousseau, al Contracte social defineix molt clarament la qüestió de la igualtat: “La veritable igualtat no resideix en el fet que la riquesa sigui absolutament la mateixa per a tots, sinó que cap ciutadà sigui tan ric com per poder comprar a un altre i que no sigui tan pobre com per veure forçat a vendre’s”. 

A partir d’aquestes reflexions, hem intentat treballar a classe la qüestió de la propietat privada i ens hem trobat amb les següents situacions:

• La majoria dels alumnes es posicionen de manera favorable a la propietat privada. Lamenten la qüestió de la desigualtat, però consideren que la propietat és un dret inalienable i inevitable. El dret a la propietat, afirmen, es basa en el treball.
• Tanmateix, s’identifica la crítica a la propietat privada amb el comunisme i el comunisme amb els fallits intents revolucionaris del segle XX: Unió soviètica, Xina i Cuba. La terrible combinació entre fracassos reals i propaganda anticomunista fa que resulti molt difícil el trànsit teòric que permeti una reflexió crítica sobre la propietat privada. Dit de manera planera: criticar la propietat privada sembla que ens hagi de portar a defensar l’estalinisme. Pensem que les simplificacions formen part de totes les estratègies propagandístiques actuals i generar una anàlisi crítica en aquest context és realment difícil.

Malgrat aquestes dificultats, no hem de llençar la tovallola: el pensament crític té la terrible virtut de florir als terres més àrids, si tenim prou constància per conrear-lo.

Primer de tot hem de plantejar el dubte sobre la mateixa situació en relació amb la propietat… Resulta que els meus alumnes tenen poques propietats: o bé els seus pares estan pagant una hipoteca o un lloguer. És a dir, l’element més bàsic de la propietat privada (l’habitatge) no el tenen garantit. Cal reflexionar sobre aquesta qüestió, ja que sovint hom pensa en la propietat privada en funció de les riqueses acumulades, però no pensant en drets bàsics com l’habitatge. Sovint he de recordar a classe que dubto que, en una hipotètica socialització de l’habitatge, el primer pas fos anar a Sant Ildefons a obligar a ningú a compartir el seu habitatge. Existeix una molt evident manca de consciència sobre la desigualtat en referència a l’habitatge: el Palau episcopal de Barcelona, residència de l’arquebisbe, no és exactament una habitació a un modest pis del barri de Sant Ildefons.

D’altra banda, caldria incloure al debat elements que van més enllà del problema de l’habitatge, en especial els que relacionen la propietat privada amb els mitjans de producció. Hem de pensar que desmuntar la propietat privada no té per què implicar l’apropiació de les empreses per part de l’estat: el cooperativisme i altres exemples de col·lectivització demostren ser sistemes molt més justos per al treballador que la gestió empresarial privada habitual.

Un exemple d’actualitat pel que fa a la gestió de l’empresa com a propietat privada: la fusió entre CaixaBank i Bankia implicarà la pèrdua de més de 8000 llocs de treball i, també a causa de la fusió, el nou president de l’entitat així com els seus consellers triplicaran els seus sous.

Així, l’enriquiment d’uns pocs es compra amb la pèrdua del lloc de treball i, per tant, dels mitjans de subsistència, de molts… Crec que la reflexió de Rousseau sobre la desigualtat és adequada a aquest exemple.

En mig d’un dels debats, una alumna va argumentar en favor de la propietat privada amb un discurs on es relacionava el desig de propietats amb la motivació per lluitar per millorar en els nostres llocs de treball, estudiar per a tenir un bon lloc de treball, cada cop millor, que ens permetrà adquirir propietats, cada cop millors; aquest ha estat el motor del progrés de la nostra civilització… Aquest discurs, que forma part de l’argument de moltes pel·lícules americanes, està molt més integrat del que sembla, però és fàcil de desmuntar:

Podem admetre que el que desitgem és el benestar i que la propietat, tal com estan les coses, sembla la condició i la garantia per a aquest benestar. Ara bé, també és cert que un cop posseïm una propietat que pugui garantir aquest benestar, sentim el desig de posseir-ne més i, així,  veiem que el mer consumisme no garanteix la felicitat sinó, més aviat, una contínua insatisfacció. 

Pel que fa al desig de propietat com a motor del progrés, també ens hem de desenganyar: el motor del progrés té a veure amb la combinació de moltes circumstàncies diferents; és evident que el desig d’enriquiment hi té a veure, però si acceptem que gran part del progrés tecnològic es deriva de la recerca bèl·lica, hauríem de concloure que la guerra és bona, ja que el desig de matar-nos els uns als altres amb major eficiència, ha provocat que ara tinguem telèfons mòbils.

En resum, crec que la cultura de la propietat privada ja ha donat prou mostres de perversitat; caldria que obríssim la ment a noves formes que ens portin a compartir més que a posseir.

A diferents articles m’he referit a l’astrologia com a pseudociència, però mai he justificat aquesta afirmació i crec que ha arribat el moment de fer-ho. Anem, per tant, a fer una mica d’història i filosofia de la ciència.

L’astrologia és un conjunt de creences molt complex d’una considerable antiguitat i que, a risc de sintetitzar en excés, es pot resumir de la següent manera:

• El destí i el caràcter de les persones està determinat per les constel·lacions astrals que es poden observar al zenit del cel en el moment del naixement de la persona en concret. Els càlculs pel que fa al destí es poden fer a partir de la posició relativa de les constel·lacions i els planetes del sistema solar i també cal tenir en compte els antecedents familiars del subjecte en qüestió. Influeixen elements com conjuncions astrals, és a dir, la coincidència o alineació, des del punt d’observació del subjecte, de diferents cossos celestials.

Aquestes afirmacions troben la seva justificació en el paradigma científic antic. Aprofito per explicar que un paradigma científic és un conjunt de teories científiques i filosòfiques que, en harmonia amb creences religioses i d’altres aspectes culturals, constitueixen la concepció del món a una determinada època. 

El paradigma científic antic, que podem trobar força sintetitzat a les obres de Plató i Aristòtil, podríem dir que es caracteritza pel dualisme (físic i moral), el geocentrisme i el fixisme:

• Dualisme físic: la naturalesa està dividida en dues grans regions (celestial i terrestre) on es produeixen fenòmens molt diversos que no són explicats per les mateixes lleis científiques. Així, l’astronomia pot fer servir una metodologia matemàtica, ja que els moviments celestials són harmònics i fàcilment calculables mentre que la física terrestre no pot recórrer a les matemàtiques, ja que els moviments al nostre planeta són sovint violents i, per tant, cal utilitzar una metodologia qualitativa (basant-se en la composició i finalitat vital dels objectes) per calcular els seus moviments.
• Dualisme moral: la diferència física de les dues regions del cosmos implica una diferència moral; és a dir, no només el cel és diferent físicament de la Terra, també és superior i, per tant, millor. Com més ens allunyem de la Terra, més perfectes són els éssers que trobem. Aquesta diferenciació moral explica que, allò que és superior, pot condicionar l’existència del que és inferior i, per tant, els moviments astrals condicionen la vida a la Terra.
• El geocentrisme és la visió clàssica de l’univers segons la qual la Terra es troba al centre i la resta de cossos giren al seu voltant. Aquesta visió explica tots els càlculs astrològics que prenen la Terra com a punt de referència: parlar de zenit o de constel·lacions només té sentit si hom pren la Terra com a referent absolut.
• El fixisme és la visió aristotèlica de la naturalesa segons la qual la realitat sempre ha estat tal com la coneixem actualment. S’admet que hi ha canvis, però dins d’una visió cíclica: el clima canvia al llarg de l’any, però va repetint uns cicles estacionals. Des d’aquest punt de vista, no només les espècies d’éssers vius són sempre les mateixes: tot l’univers ha estat sempre igual i, per tant, les estrelles que observem actualment són les mateixes i estan al mateix lloc on sempre han estat.

Aquest paradigma va quedar superat amb la revolució científica que es va produir entre els segles XVI i XVIII on es van posar les bases d’una física única (les mateixes lleis per a tot l’univers), que trenca amb el dualisme moral (les pedres que es troben a Mart obeeixen les mateixes lleis que les pedres terrestres i, per tant, no tenen més possibilitat de condicionar el nostre futur que qualsevol altra pedra). El geocentrisme va donar pas a l’heliocentrisme i, posteriorment, es va veure que aquest heliocentrisme era només aplicable al sistema solar. El fixisme biològic va caure del paradigma científic el 1859, any de la publicació de L’origen de les espècies de Charles Darwin. El fixisme en l’àmbit còsmic va haver d’esperar fins als anys vint del segle XX per a desaparèixer, a partir del moment en què Hubble va posar de manifest l’expansió de l’univers. A principis dels anys trenta Lemaître, a partir dels plantejaments de Hubble, va plantejar la hipòtesi del Big Bang, segons la qual, l’univers tal com el coneixem actualment, es va originar a una gran explosió que va provocar l’expansió observada per Hubble. D’aquesta manera, la suposició de l’eternitat de qualsevol regió de l’univers, que podria implicar la superioritat d’algunes zones respecte d’altres, queda completament refutada.

Tot plegat té unes implicacions molt concretes pel que fa a l’astrologia:

• Les constel·lacions observades des de la Terra, que es representen mitjançant els signes zodiacals, no existeixen com a tals: l’error de considerar la Terra com a centre de l’Univers ha portat a relacionar cossos que no només no formen part del mateix sistema sinó que es troben a milions d’anys llum de distància. Amb la relativitat clàssica de Galileu, ja és suficient per adonar-se que aquestes constel·lacions no són sinó el resultat de la fantasia dels observadors primitius. De fet, amb els càlculs actuals, podem afirmar que molts dels astres observats avui dia ja no existeixen i, fins i tot, que si els podem observar és perquè ja no existeixen: sovint el que veiem no és sinó l’explosió final d’una estrella, un esclat final que ha generat prou llum per a travessar la immensa distància que la separava de la nostra retina.
• A conseqüència de l’anteriorment exposat, podem concloure que no hi ha cap zona superior (ni inferior) de l’univers que pugui exercir una influència ni sobre el caràcter ni sobre el destí de cap ésser viu. De fet, la influència de les estrelles sobre la nostra vida s’ha de xifrar a un nivell que els astròlegs no han pogut expressar a les seves cartes astrals: sabem que el color vermell de la nostra sang es deu al contingut d’òxid de ferro al nostre organisme; el ferro és un component que ha de tenir el seu origen fora del sistema solar, ja que el nostre Sol, en el seu estadi actual, no és capaç de fusionar ferro; tot plegat en porta a concloure que tot el ferro que trobem al nostre planeta té un origen molt llunyà. Ara bé, no podem trobar ni una sola línia a la teoria astrològica que ofereixi una explicació plausible sobre com la carència de ferro al nostre organisme pot modificar el nostre caràcter o el nostre destí, corroborant així una greu anèmia científica per part de l’astrologia.

No hi ha, per tant, cap principi teòric de l’astrologia, que sigui de cap manera acceptable per la ciència actual. I això no és quelcom sobre el que hom pugui fer cap mena d’objecció des de la mera opinió si no es vol fer una llastimosa, i anèmica, exposició de la pròpia ignorància.

Òbviament, la història de la ciència està oberta: en un futur es podrà objectar que la teoria de l’expansió de l’univers caigui del paradigma científic, si les observacions fetes deixen de ser explicables des d’aquesta teoria. La ciència no pretén que les seves veritats tinguin una validesa eterna. L’eternitat la deixem per a les pseudociències i les seves germanes grans, les religions.

Hace unos años confiaba en que era imposible que volviésemos a la época de mis abuelos. Tenemos movimientos muy fuertes como el feminismo, ecologismo y un sistema educativo mucho más competente y comprometido que el de entonces. Eso pensaba en aquel momento … No es posible que volvamos a censurar de una manera tan dura a los artistas de pensamiento libertario o las películas con un grado de erotismo, sensualidad o mensajes distintos a los oficiales. Pero parece que me equivocaba.

Parece ser que el problema es la libertad de expresión. En nuestras leyes se garantiza que toda persona es libre de expresar y difundir sus pensamientos y opiniones. Nuestro país forma parte de los llamados países del primer mundo, y además son democráticos, por tanto, la libertad de expresión esta asegurada en las diferentes constituciones.

Pero a día de hoy no estoy segura de que esto esté sucediendo, tal cual está escrito en la oficialidad. La violencia, acabar con la integridad de otros individuos, las calumnias, la invasión de la intimidad e injurias, entre otros; estas son razones que usualmente se usan para censurar acciones u opiniones, Obviamente, cuando un grupo terrorista atenta contra la vida de personas, por ejemplo, se trabaja para su detención y acabar con la promulgación de sus ideas, ya que claramente atenta contra la vida de otras personas. Otro ejemplo es la censura que sufrió Donald Trump en su cuenta de Twitter tras incitar el ataque masivo al Capitolio.

En otras ocasiones es bastante difícil valorar si una acción, frase u opinión es respetuosa o tienta al odio, ya que pueden tener dobles significados, no este la opinión de forma explícita o que se deban a interpretaciones personales, ya pueden ser poesías, canciones o narraciones.

Pero, hay otras acciones que han sido sujeto de veto, que no esta clara la razón. Al periodista Javier Bauluz se le impidió cubrir la llegada de inmigrantes a canarias; a Willy Toledo se le juzgó por hacer un post en Facebook diciendo “Me cago en dios”; a la periodista Mireia Comas fue detenida por cubrir un desahucio en Terrassa; y en Francia se ha creado una ley limitando la libertad de aquellas mujeres que  usen hiyabs o burkinis. En estos casos no encuentro ninguna razón para la reprobación. ¿A quién dañan? ¿A quién ofenden? ¿Hacia quién crea odio? Aunque piense y busque motivos no encuentro ninguno para la justificación de estas censuras.

En todo el mundo hay miles de pensamientos distintos, es más, ¡hay millones! Uno por cada individuo del planeta y muchas contrarias entre sí. Probablemente el hecho de todas estas corrientes tan diferentes que llegan a ser opuestas, se proporcionan ayuda para poder crear nuevos argumentos y más sólidos que se permitan hacer más sólidas las opiniones. La mayoría son así.

En ciertas ocasiones esto no ocurre y se usa el odio como un tipo de argumento, pero no creo que este sea lícito para posicionar la opinión propia, ya que este crea violencia contra la integridad de otras personas.

Por ello creo que la censura debería ser el último recurso en nuestra actual sociedad, ya que hay personas que no van a argumentar de manera ordenada u respetuosa, sino atacando violentamente.

En conclusión, no creo que estemos retrocediendo en el tiempo ni que estemos situándonos en una situación muy similar a la represión durante el franquismo, contrariamente a lo que he dicho al principio. El problema son las formas irrespetuosas de debate, ya que, para poder tener las discusiones e intercambios de opiniones por derecho propio, debemos atenernos a ciertas responsabilidades que le corresponden.

En el momento en que sale a colación el debate sobre los límites de la libertad de expresión, es inevitable que aparezca la sentencia: «Tu libertad termina donde empieza la de los demás.»
Teniendo esta máxima en cuenta, resultaría fácil establecer la frontera entre la libertad de expresión y la ofensa a otro, y sin embargo no son pocos los conflictos que se han derivado de haber cruzado la línea divisoria. El caso más reciente y sonado es la condena impuesta al rapero Pablo Hasél por, entre otros delitos, «injurias a la Corona» proferidas en las letras de sus canciones –como ya le sucedió al rapero exiliado (o fugitivo de la justicia según otros) Valtonyc–, provocando protestas entre los que ratifican el acierto de la sentencia y aquellos que la condenan, ya no solo por defenderlo a él como persona individual, sino porque su caso suscita el debate de los límites de la licencia expresiva.
Porque, aunque es evidente que es necesaria su limitación, ya que vivimos en sociedad y ello es esencial para la convivencia, la frontera es demasiado ambivalente en demasiados sentidos.
Entonces, llegados a este impasse, ¿cuáles son las pautas a seguir? ¿Cómo actuamos frente a una postura que creemos no admisible porque traspasa esos límites? Lo que debería ser la solución para cualquier conflicto: el debate. Si no somos capaces de emitir una ley universal que podamos aplicar bajo cualquier situación, no queda más remedio que contrastar posturas y juzgar cada situación individualmente, y si no se llega al menos a un consenso –dado que el debate, la mayoría de las veces, se enfoca cómo una lucha sobre quién tiene la razón en vez de intentar entender la razón de ser de la postura contraría, y luego, intentar desmontar aquello que se crea incorrecto, que no el razonamiento íntegro–, que se pueda debatir ya implica cierta madurez por parte de ambas partes.
Pero aun así, lo que más me preocupa en lo referente a este conflicto son las implicaciones legales. Entre ciudadanos, aunque haya disputas, no suele llegar a cruzarse la barrera de la pelea física, que es lo que considero más grave. Lo único que veo que pudiera estimular a los individuos lo suficiente como para llevarlos a poner en riesgo su integridad física para defender una postura, es, tristemente, el fútbol. Y, seamos sinceros, mientras tengamos el convencimiento de que nuestra postura es correcta, poco daño hará cualquier ataque teórico a esta –siempre y cuando la crítica no se traslade al individuo en sí–. Pero el problema llega cuando uno pueda enfrentarse a una acusación judicial, como ha ocurrido con los dos casos mencionados previamente. El artículo 20 de la Constitución reconoce y protege el derecho a «expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción. […]» y proclama que «Estas libertades tienen su límite en el respeto […] al derecho al honor, a la intimidad, a la propia imagen y a la protección de la juventud y la infancia.»
Pero, pregunto yo, ¿no debería permitirse la crítica a una persona que haya actuado previamente de una manera éticamente incorrecta? ¿Al haber seguido una mala conducta se le debería mantener este derecho a no ser increpado? De la misma manera, la libertad puede ser un amparo para las actitudes intolerantes si no se emprendan acciones dañinas contra aquellos a los que profesan aversiones infundadas: «¿Homófobo? No, que las parejas del mismo sexo me den asco es mi opinión, pero yo no les pegaría si me los encontrara por la calle ni les insultaría.» Así, esgrimiendo el argumento del derecho a la libertad de expresión, no podrían ser censurados, cuando la homofobia, en este caso, es más reprobable, pero sobre todo ilógica y exclusivamente fundamentada en prejuicios fácilmente desmontables.
De nuevo, el mismo problema. Solamente puedo concluir que, aunque deban recortarse las manifestaciones de juicio públicas en beneficio de una concordia relativa y del respeto a los demás miembros de la sociedad, debemos recordar que, encontrándonos en el siglo XXI y en un régimen democrático, la censura legal a un individuo, de ser necesaria, ha de ser la excepción que confirme la regla. Y la regla es que la libertad de expresión es necesaria.