Sobre la propietat privada. Autor: Jesús Gómez.

A les darreres classes a 1r de batxillerat hem debatut sobre la qüestió de la propietat privada a partir de l’estudi i comentari d’alguns textos de Rousseau.

El fet que la matèria de filosofia estigui reduïda a les dues raquítiques hores setmanals de l’actual pla d’estudis provoca que aquests debats sempre siguin insuficients, superficials i insatisfactoris. Aquest va ser el motiu del naixement d’aquest bloc: mirar d’ampliar l’espai de reflexió i debat que no es pot produir a l’aula. Intentarem fer un petit aprofundiment al tema de la propietat privada, tot incorporant alguns elements contemporanis al debat.

Centrem-nos: Rousseau afirma que la propietat privada provoca la degeneració de la naturalesa humana, en tant que provoca un desequilibri a les tendències naturals humanes, tot provocant l’ambició, l’avarícia i, per sobre de tot, la pèrdua del sentiment de pietat envers els altres éssers vius. També afirma que per tal de protegir la propietat privada es va generar el pacte que va originar l’actual societat; aquí Rousseau estava denunciant les teories del naixent liberalisme, que assegurava que la societat havia nascut per tal de defensar els drets naturals dels humans: vida, llibertat i propietat. Rousseau considerava que si la societat havia nascut per defensar la propietat, indefectiblement es perpetuaria la desigualtat entre les persones, justament pel fet que no tothom té propietats ni possibilitats de tenir-les. I, sense igualtat, la veritable llibertat no és possible.

Rousseau, al Contracte social defineix molt clarament la qüestió de la igualtat: La veritable igualtat no resideix en el fet que la riquesa sigui absolutament la mateixa per a tots, sinó que cap ciutadà sigui tan ric com per poder comprar a un altre i que no sigui tan pobre com per veure forçat a vendre’s”

A partir d’aquestes reflexions, hem intentat treballar a classe la qüestió de la propietat privada i ens hem trobat amb les següents situacions:

  • La majoria dels alumnes es posicionen de manera favorable a la propietat privada. Lamenten la qüestió de la desigualtat, però consideren que la propietat és un dret inalienable i inevitable. El dret a la propietat, afirmen, es basa en el treball.
  • Tanmateix, s’identifica la crítica a la propietat privada amb el comunisme i el comunisme amb els fallits intents revolucionaris del segle XX: Unió soviètica, Xina i Cuba. La terrible combinació entre fracassos reals i propaganda anticomunista fa que resulti molt difícil el trànsit teòric que permeti una reflexió crítica sobre la propietat privada. Dit de manera planera: criticar la propietat privada sembla que ens hagi de portar a defensar l’estalinisme. Pensem que les simplificacions formen part de totes les estratègies propagandístiques actuals i generar una anàlisi crítica en aquest context és realment difícil.

Malgrat aquestes dificultats, no hem de llençar la tovallola: el pensament crític té la terrible virtut de florir als terres més àrids, si tenim prou constància per conrear-lo.

Primer de tot hem de plantejar el dubte sobre la mateixa situació en relació amb la propietat… Resulta que els meus alumnes tenen poques propietats: o bé els seus pares estan pagant una hipoteca o un lloguer. És a dir, l’element més bàsic de la propietat privada (l’habitatge) no el tenen garantit. Cal reflexionar sobre aquesta qüestió, ja que sovint hom pensa en la propietat privada en funció de les riqueses acumulades, però no pensant en drets bàsics com l’habitatge. Sovint he de recordar a classe que dubto que, en una hipotètica socialització de l’habitatge, el primer pas fos anar a Sant Ildefons a obligar a ningú a compartir el seu habitatge. Existeix una molt evident manca de consciència sobre la desigualtat en referència a l’habitatge: el Palau episcopal de Barcelona, residència de l’arquebisbe, no és exactament una habitació a un modest pis del barri de Sant Ildefons.

D’altra banda, caldria incloure al debat elements que van més enllà del problema de l’habitatge, en especial els que relacionen la propietat privada amb els mitjans de producció. Hem de pensar que desmuntar la propietat privada no té per què implicar l’apropiació de les empreses per part de l’estat: el cooperativisme i altres exemples de col·lectivització demostren ser sistemes molt més justos per al treballador que la gestió empresarial privada habitual.

Un exemple d’actualitat pel que fa a la gestió de l’empresa com a propietat privada: la fusió entre CaixaBank i Bankia implicarà la pèrdua de més de 8000 llocs de treball i, també a causa de la fusió, el nou president de l’entitat així com els seus consellers triplicaran els seus sous.

Així, l’enriquiment d’uns pocs es compra amb la pèrdua del lloc de treball i, per tant, dels mitjans de subsistència, de molts… Crec que la reflexió de Rousseau sobre la desigualtat és adequada a aquest exemple.

En mig d’un dels debats, una alumna va argumentar en favor de la propietat privada amb un discurs on es relacionava el desig de propietats amb la motivació per lluitar per millorar en els nostres llocs de treball, estudiar per a tenir un bon lloc de treball, cada cop millor, que ens permetrà adquirir propietats, cada cop millors; aquest ha estat el motor del progrés de la nostra civilització… Aquest discurs, que forma part de l’argument de moltes pel·lícules americanes, està molt més integrat del que sembla, però és fàcil de desmuntar:

Podem admetre que el que desitgem és el benestar i que la propietat, tal com estan les coses, sembla la condició i la garantia per a aquest benestar. Ara bé, també és cert que un cop posseïm una propietat que pugui garantir aquest benestar, sentim el desig de posseir-ne més i, així,  veiem que el mer consumisme no garanteix la felicitat sinó, més aviat, una contínua insatisfacció. 

Pel que fa al desig de propietat com a motor del progrés, també ens hem de desenganyar: el motor del progrés té a veure amb la combinació de moltes circumstàncies diferents; és evident que el desig d’enriquiment hi té a veure, però si acceptem que gran part del progrés tecnològic es deriva de la recerca bèl·lica, hauríem de concloure que la guerra és bona, ja que el desig de matar-nos els uns als altres amb major eficiència, ha provocat que ara tinguem telèfons mòbils.

En resum, crec que la cultura de la propietat privada ja ha donat prou mostres de perversitat; caldria que obríssim la ment a noves formes que ens portin a compartir més que a posseir.

Sobre l’astrologia. Autor: Jesús Gómez

A diferents articles m’he referit a l’astrologia com a pseudociència, però mai he justificat aquesta afirmació i crec que ha arribat el moment de fer-ho. Anem, per tant, a fer una mica d’història i filosofia de la ciència.

L’astrologia és un conjunt de creences molt complex d’una considerable antiguitat i que, a risc de sintetitzar en excés, es pot resumir de la següent manera:

  • El destí i el caràcter de les persones està determinat per les constel·lacions astrals que es poden observar al zenit del cel en el moment del naixement de la persona en concret. Els càlculs pel que fa al destí es poden fer a partir de la posició relativa de les constel·lacions i els planetes del sistema solar i també cal tenir en compte els antecedents familiars del subjecte en qüestió. Influeixen elements com conjuncions astrals, és a dir, la coincidència o alineació, des del punt d’observació del subjecte, de diferents cossos celestials.

Aquestes afirmacions troben la seva justificació en el paradigma científic antic. Aprofito per explicar que un paradigma científic és un conjunt de teories científiques i filosòfiques que, en harmonia amb creences religioses i d’altres aspectes culturals, constitueixen la concepció del món a una determinada època. 

El paradigma científic antic, que podem trobar força sintetitzat a les obres de Plató i Aristòtil, podríem dir que es caracteritza pel dualisme (físic i moral), el geocentrisme i el fixisme:

  • Dualisme físic: la naturalesa està dividida en dues grans regions (celestial i terrestre) on es produeixen fenòmens molt diversos que no són explicats per les mateixes lleis científiques. Així, l’astronomia pot fer servir una metodologia matemàtica, ja que els moviments celestials són harmònics i fàcilment calculables mentre que la física terrestre no pot recórrer a les matemàtiques, ja que els moviments al nostre planeta són sovint violents i, per tant, cal utilitzar una metodologia qualitativa (basant-se en la composició i finalitat vital dels objectes) per calcular els seus moviments.
  • Dualisme moral: la diferència física de les dues regions del cosmos implica una diferència moral; és a dir, no només el cel és diferent físicament de la Terra, també és superior i, per tant, millor. Com més ens allunyem de la Terra, més perfectes són els éssers que trobem. Aquesta diferenciació moral explica que, allò que és superior, pot condicionar l’existència del que és inferior i, per tant, els moviments astrals condicionen la vida a la Terra.
  • El geocentrisme és la visió clàssica de l’univers segons la qual la Terra es troba al centre i la resta de cossos giren al seu voltant. Aquesta visió explica tots els càlculs astrològics que prenen la Terra com a punt de referència: parlar de zenit o de constel·lacions només té sentit si hom pren la Terra com a referent absolut.
  • El fixisme és la visió aristotèlica de la naturalesa segons la qual la realitat sempre ha estat tal com la coneixem actualment. S’admet que hi ha canvis, però dins d’una visió cíclica: el clima canvia al llarg de l’any, però va repetint uns cicles estacionals. Des d’aquest punt de vista, no només les espècies d’éssers vius són sempre les mateixes: tot l’univers ha estat sempre igual i, per tant, les estrelles que observem actualment són les mateixes i estan al mateix lloc on sempre han estat.

Aquest paradigma va quedar superat amb la revolució científica que es va produir entre els segles XVI i XVIII on es van posar les bases d’una física única (les mateixes lleis per a tot l’univers), que trenca amb el dualisme moral (les pedres que es troben a Mart obeeixen les mateixes lleis que les pedres terrestres i, per tant, no tenen més possibilitat de condicionar el nostre futur que qualsevol altra pedra). El geocentrisme va donar pas a l’heliocentrisme i, posteriorment, es va veure que aquest heliocentrisme era només aplicable al sistema solar. El fixisme biològic va caure del paradigma científic el 1859, any de la publicació de L’origen de les espècies de Charles Darwin. El fixisme en l’àmbit còsmic va haver d’esperar fins als anys vint del segle XX per a desaparèixer, a partir del moment en què Hubble va posar de manifest l’expansió de l’univers. A principis dels anys trenta Lemaître, a partir dels plantejaments de Hubble, va plantejar la hipòtesi del Big Bang, segons la qual, l’univers tal com el coneixem actualment, es va originar a una gran explosió que va provocar l’expansió observada per Hubble. D’aquesta manera, la suposició de l’eternitat de qualsevol regió de l’univers, que podria implicar la superioritat d’algunes zones respecte d’altres, queda completament refutada.

Tot plegat té unes implicacions molt concretes pel que fa a l’astrologia:

  • Les constel·lacions observades des de la Terra, que es representen mitjançant els signes zodiacals, no existeixen com a tals: l’error de considerar la Terra com a centre de l’Univers ha portat a relacionar cossos que no només no formen part del mateix sistema sinó que es troben a milions d’anys llum de distància. Amb la relativitat clàssica de Galileu, ja és suficient per adonar-se que aquestes constel·lacions no són sinó el resultat de la fantasia dels observadors primitius. De fet, amb els càlculs actuals, podem afirmar que molts dels astres observats avui dia ja no existeixen i, fins i tot, que si els podem observar és perquè ja no existeixen: sovint el que veiem no és sinó l’explosió final d’una estrella, un esclat final que ha generat prou llum per a travessar la immensa distància que la separava de la nostra retina.
  • A conseqüència de l’anteriorment exposat, podem concloure que no hi ha cap zona superior (ni inferior) de l’univers que pugui exercir una influència ni sobre el caràcter ni sobre el destí de cap ésser viu. De fet, la influència de les estrelles sobre la nostra vida s’ha de xifrar a un nivell que els astròlegs no han pogut expressar a les seves cartes astrals: sabem que el color vermell de la nostra sang es deu al contingut d’òxid de ferro al nostre organisme; el ferro és un component que ha de tenir el seu origen fora del sistema solar, ja que el nostre Sol, en el seu estadi actual, no és capaç de fusionar ferro; tot plegat en porta a concloure que tot el ferro que trobem al nostre planeta té un origen molt llunyà. Ara bé, no podem trobar ni una sola línia a la teoria astrològica que ofereixi una explicació plausible sobre com la carència de ferro al nostre organisme pot modificar el nostre caràcter o el nostre destí, corroborant així una greu anèmia científica per part de l’astrologia.

No hi ha, per tant, cap principi teòric de l’astrologia, que sigui de cap manera acceptable per la ciència actual. I això no és quelcom sobre el que hom pugui fer cap mena d’objecció des de la mera opinió si no es vol fer una llastimosa, i anèmica, exposició de la pròpia ignorància.

Òbviament, la història de la ciència està oberta: en un futur es podrà objectar que la teoria de l’expansió de l’univers caigui del paradigma científic, si les observacions fetes deixen de ser explicables des d’aquesta teoria. La ciència no pretén que les seves veritats tinguin una validesa eterna. L’eternitat la deixem per a les pseudociències i les seves germanes grans, les religions.

St. Jordi 2021. Los límites de la libertad de expresión. Autoria: Nevera blanca.

Hace unos años confiaba en que era imposible que volviésemos a la época de mis abuelos. Tenemos movimientos muy fuertes como el feminismo, ecologismo y un sistema educativo mucho más competente y comprometido que el de entonces. Eso pensaba en aquel momento … No es posible que volvamos a censurar de una manera tan dura a los artistas de pensamiento libertario o las películas con un grado de erotismo, sensualidad o mensajes distintos a los oficiales. Pero parece que me equivocaba.

Parece ser que el problema es la libertad de expresión. En nuestras leyes se garantiza que toda persona es libre de expresar y difundir sus pensamientos y opiniones. Nuestro país forma parte de los llamados países del primer mundo, y además son democráticos, por tanto, la libertad de expresión esta asegurada en las diferentes constituciones.

Pero a día de hoy no estoy segura de que esto esté sucediendo, tal cual está escrito en la oficialidad. La violencia, acabar con la integridad de otros individuos, las calumnias, la invasión de la intimidad e injurias, entre otros; estas son razones que usualmente se usan para censurar acciones u opiniones, Obviamente, cuando un grupo terrorista atenta contra la vida de personas, por ejemplo, se trabaja para su detención y acabar con la promulgación de sus ideas, ya que claramente atenta contra la vida de otras personas. Otro ejemplo es la censura que sufrió Donald Trump en su cuenta de Twitter tras incitar el ataque masivo al Capitolio.

En otras ocasiones es bastante difícil valorar si una acción, frase u opinión es respetuosa o tienta al odio, ya que pueden tener dobles significados, no este la opinión de forma explícita o que se deban a interpretaciones personales, ya pueden ser poesías, canciones o narraciones.

Pero, hay otras acciones que han sido sujeto de veto, que no esta clara la razón. Al periodista Javier Bauluz se le impidió cubrir la llegada de inmigrantes a canarias; a Willy Toledo se le juzgó por hacer un post en Facebook diciendo “Me cago en dios”; a la periodista Mireia Comas fue detenida por cubrir un desahucio en Terrassa; y en Francia se ha creado una ley limitando la libertad de aquellas mujeres que  usen hiyabs o burkinis. En estos casos no encuentro ninguna razón para la reprobación. ¿A quién dañan? ¿A quién ofenden? ¿Hacia quién crea odio? Aunque piense y busque motivos no encuentro ninguno para la justificación de estas censuras.

En todo el mundo hay miles de pensamientos distintos, es más, ¡hay millones! Uno por cada individuo del planeta y muchas contrarias entre sí. Probablemente el hecho de todas estas corrientes tan diferentes que llegan a ser opuestas, se proporcionan ayuda para poder crear nuevos argumentos y más sólidos que se permitan hacer más sólidas las opiniones. La mayoría son así.

En ciertas ocasiones esto no ocurre y se usa el odio como un tipo de argumento, pero no creo que este sea lícito para posicionar la opinión propia, ya que este crea violencia contra la integridad de otras personas.

Por ello creo que la censura debería ser el último recurso en nuestra actual sociedad, ya que hay personas que no van a argumentar de manera ordenada u respetuosa, sino atacando violentamente.

En conclusión, no creo que estemos retrocediendo en el tiempo ni que estemos situándonos en una situación muy similar a la represión durante el franquismo, contrariamente a lo que he dicho al principio. El problema son las formas irrespetuosas de debate, ya que, para poder tener las discusiones e intercambios de opiniones por derecho propio, debemos atenernos a ciertas responsabilidades que le corresponden.

St. Jordi 2021. Los límites de la libertad de expresión. Autoria: Quiero que llegue el 7 de mayo.

En el momento en que sale a colación el debate sobre los límites de la libertad de expresión, es inevitable que aparezca la sentencia: «Tu libertad termina donde empieza la de los demás.»
Teniendo esta máxima en cuenta, resultaría fácil establecer la frontera entre la libertad de expresión y la ofensa a otro, y sin embargo no son pocos los conflictos que se han derivado de haber cruzado la línea divisoria. El caso más reciente y sonado es la condena impuesta al rapero Pablo Hasél por, entre otros delitos, «injurias a la Corona» proferidas en las letras de sus canciones –como ya le sucedió al rapero exiliado (o fugitivo de la justicia según otros) Valtonyc–, provocando protestas entre los que ratifican el acierto de la sentencia y aquellos que la condenan, ya no solo por defenderlo a él como persona individual, sino porque su caso suscita el debate de los límites de la licencia expresiva.
Porque, aunque es evidente que es necesaria su limitación, ya que vivimos en sociedad y ello es esencial para la convivencia, la frontera es demasiado ambivalente en demasiados sentidos.
Entonces, llegados a este impasse, ¿cuáles son las pautas a seguir? ¿Cómo actuamos frente a una postura que creemos no admisible porque traspasa esos límites? Lo que debería ser la solución para cualquier conflicto: el debate. Si no somos capaces de emitir una ley universal que podamos aplicar bajo cualquier situación, no queda más remedio que contrastar posturas y juzgar cada situación individualmente, y si no se llega al menos a un consenso –dado que el debate, la mayoría de las veces, se enfoca cómo una lucha sobre quién tiene la razón en vez de intentar entender la razón de ser de la postura contraría, y luego, intentar desmontar aquello que se crea incorrecto, que no el razonamiento íntegro–, que se pueda debatir ya implica cierta madurez por parte de ambas partes.
Pero aun así, lo que más me preocupa en lo referente a este conflicto son las implicaciones legales. Entre ciudadanos, aunque haya disputas, no suele llegar a cruzarse la barrera de la pelea física, que es lo que considero más grave. Lo único que veo que pudiera estimular a los individuos lo suficiente como para llevarlos a poner en riesgo su integridad física para defender una postura, es, tristemente, el fútbol. Y, seamos sinceros, mientras tengamos el convencimiento de que nuestra postura es correcta, poco daño hará cualquier ataque teórico a esta –siempre y cuando la crítica no se traslade al individuo en sí–. Pero el problema llega cuando uno pueda enfrentarse a una acusación judicial, como ha ocurrido con los dos casos mencionados previamente. El artículo 20 de la Constitución reconoce y protege el derecho a «expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción. […]» y proclama que «Estas libertades tienen su límite en el respeto […] al derecho al honor, a la intimidad, a la propia imagen y a la protección de la juventud y la infancia.»
Pero, pregunto yo, ¿no debería permitirse la crítica a una persona que haya actuado previamente de una manera éticamente incorrecta? ¿Al haber seguido una mala conducta se le debería mantener este derecho a no ser increpado? De la misma manera, la libertad puede ser un amparo para las actitudes intolerantes si no se emprendan acciones dañinas contra aquellos a los que profesan aversiones infundadas: «¿Homófobo? No, que las parejas del mismo sexo me den asco es mi opinión, pero yo no les pegaría si me los encontrara por la calle ni les insultaría.» Así, esgrimiendo el argumento del derecho a la libertad de expresión, no podrían ser censurados, cuando la homofobia, en este caso, es más reprobable, pero sobre todo ilógica y exclusivamente fundamentada en prejuicios fácilmente desmontables.
De nuevo, el mismo problema. Solamente puedo concluir que, aunque deban recortarse las manifestaciones de juicio públicas en beneficio de una concordia relativa y del respeto a los demás miembros de la sociedad, debemos recordar que, encontrándonos en el siglo XXI y en un régimen democrático, la censura legal a un individuo, de ser necesaria, ha de ser la excepción que confirme la regla. Y la regla es que la libertad de expresión es necesaria.

St. Jordi 2021¿El sistema educativo nos protege contra la pseudociencia? Autoria: Bob.

En el sistema educativo vigente se le da, sin duda, una gran importancia al enseñamiento científico. Se introduce el método científico ya desde primaria y en el ciclo de la ESO ya se enseña más profundamente. Se enseñan los postulados y teorías como la de Darwin que niega las teorías creacionistas, aquellas que dan una respuesta directa al origen del ser humano sin dar la opción que el humano pueda siquiera cuestionarlas. 

Cuando los niños entran en el instituto aún no tienen un pensamiento crítico, no tienen una opinión formada sobre la sociedad, la política o cuestiones filosóficas, y se dejan llevar por las opiniones de las demás, y eso es con lo que un sistema educativo eficaz contra la pseudociencia tienen que acabar. Esto se ve claramente en cómo muchos adolescentes visten y actúan de una forma determinada para encajar en un grupo de gente, aunque eso sí, hablando de forma generalizada. Lo importante es que cunado salgan con dieciséis, diecisiete, o dieciocho años, sean capaces de observar su entorno, reflexionar y encontrar argumentos que los convenzan, y llegar a conclusiones por sí mismos. 

Y doy tanta importancia al pensamiento crítico porque creo que es la clave para no creerse las manifestaciones pseudocientíficas. Aunque parezca chocante, a día de hoy hay colectivos y asociaciones que fomentan prácticas y tratamientos falsos a base de químicos y alimentos orgánicos como cura para enfermedades como el cáncer, la leucemia o el autismo. Por ejemplo, la asociación llamada Dolça Catalunya causó algunos tumultos hace dos o tres años cuando uno de sus líderes proponía el MMS (miracle mineral solution) como una medicina para curar el ébola, el autismo y la malaria. El líder de esta asociación era un agricultor, pero no por eso es más susceptible de creer en dichas afirmaciones. 

En mi opinión lo que hace que una persona sea vulnerable a estas creencias es la falta de cuestionamiento. Son las personas ideológicamente débiles, las que se dejan llevar por la opinión de la mayoría, las que sí son susceptibles de creerse las manifestaciones supersticiosas. Y es por eso que la educación tiene que promover y hacer hincapié en la reflexión y el análisis crítico para que el día de mañana no tengamos más seguidores de asociaciones pseudocientíficas porque son un riesgo para medicina auténtica. Si la gente cree en esos tratamientos los aplicará sin saber sus efectos secundarios. Pues no todas las plantas y hierbas tienen propiedades curativas, no todo lo que es natural y ecológico es bueno para la salud. Y sobre todo ahora con la pandemia del Covid-19, en las redes sociales se están difundiendo muchos tratamientos con hierbas, con vapor, etc., que supuestamente curan del coronavirus o al menos lo previenen, es decir, en esto último haría la misma función que una vacuna. Entonces, ¿por qué se ha tardado tanto en encontrar una vacuna si ya existía un tratamiento tan natural?, esta es la pregunta que posiblemente no se hacen las personas que creen en esos tratamientos. 

También cabe destacar que las plataformas como YouTube o las redes sociales en general ayudan mucho a que esta información falsa se difunda tan rápidamente. No se puede impedir que creen este tipo de contenido, ya que podría entenderse como un ataque a su derecho a la libertad de expresión. Pero en el peor de los casos estos tratamientos pueden llegar a causar la muerte y, aunque eso ya es otro tema, la libertad de expresión también tiene sus límites. 

Por último me gustaría añadir que yo, como estudiante, adolescente y fruto de este sistema educativo, no me creo como una persona capaz de creer en tratamientos o ideologías pseudocientíficas. Y creo que en parte sí que es gracias a la educación escolar, ya que es donde me surgen las preguntas y las inquietudes, pero también tiene un papel muy importante mi propia curiosidad y el querer saber por qué ocurren las cosas. 

St. Jordi 2021. És necessari tenir una casa reial? Autoria: Johnny el Maligno

Qui diria que l’adjudicació del poder de ser rei per voluntat divina provoques tantes guerres, enfrontaments, revolucions, exilis i descendències sense cap baró, com és el cas de Carles II de Castella  així que a causa de la seva minusvàlua va governar durant cinc anys i posteriorment la seva infertilitat va donar lloc a una gran massacre entre les dinasties dels Borbons i la dels Habsburg que optaven al tron.

En una primera anàlisi, observem que tenir una casa reial és un símbol de la popular paraula anomenada patriotisme, el sentiment i l’orgull de X nació, però si ens endinsem en el tema i retrocedim en el temps, podem recapitular una llarga sèrie d’esdeveniments protagonitzats per nombrosos membres de famílies reials de tot el món, unes més que d’altres. 

Un bon exemple d’això, són els famosos casos de corrupció que van escandalitzar el país durant uns quants dies i va incitar a l’estrella del conte a exiliar-se en el paradís d’Orient.

Si això fos poc, sembla que en formar part del grup que constitueix la monarquia, ets immutable davant de la Constitució i tens el poder de què no et jutgin tot i haver estat involucrat en casos fiscals i comptes bancaris a l’estranger.

Val la pena parlar dels hobbies d’alguns dels monarques sense fer nomenaments ni esmentar-ne els noms. En general hi ha aficions de tota mena, des de llegir llibres, practicar esports fins a comprar equips sencers de futbol de les lligues més grans o  la caça furtiva d’elefants en el continent africà, per tal de gaudir de més riqueses, a part dels salaris que recapten del poble mitjançant els nostres impostos i així poder passar unes vacances de luxe en una de les millors illes de l’estat.

Després de totes aquestes anècdotes divertides i sorprenents, creieu que val la pena tenir i mantenir una casa reial? Això si, on hi ha desavantatges també hi ha avantatges, en el cas de la nació espanyola es tracta d’una monarquia parlamentària, en el que el monarca només és un cap d’estat simbòlic sense cap poder però amb el dret de fer els seus discursos de Cap d’Any. A diferència d’altres monarquies que són absolutes i en el que el rei té els 3 poders sense cap mena de separació i implantant un règim absolutista sota el nom d’una falsa democràcia, com són els casos de països del Marroc, Aràbia Saudita…

En definitiva, surt molt complicat tenir una monarquia, cosa que no passaria amb una república, però sempre depenent des del punt de vista que analitzis el tema pots estar a favor o en contra de la monarquia sempre que exposis els teus arguments.

Sant Jordi 2021. El sistema educatiu ens protegeix contra la pseudociència? Autoria: Sunflower.

Actualment la ciència s’està quedant enrere i la pseudociència està guanyant terreny. Però, a què es degut ?, El nostre sistema educatiu ens està fallant o és la societat que està perdent interès a trobar respostes amb criteri i no s’informa el suficient?

Al meu entendre, segons la meva experiència, la manera d’aprendre en qualsevol escola sol ser freda i mecanitzada, es basa en memoritzar informació només per poder aprovar els exàmens. No ens ensenyen a desenvolupar la curiositat per fer-nos preguntes, ni a saber investigar per resoldre-les, per tant, enfosqueixen gran part del nostre esperit científic. Aquesta forma d’instruir ens fa pensar que la ciència no és rellevant fora de la pedagogia, que no és útil a la vida real. No obstant això, és obvi que depenem totalment dels descobriments constants de la ciència i la tecnologia i no som conscients de la nostra gran ignorància respecte a ella, per exemple, sense el descobriment de les vacunes, la mortalitat seria molt més elevada i no tindríem tanta esperança de vida o el sistema de comunicacions que ens ha permès poder connectar-nos els uns amb els altres instantàniament.

En canvi, la pseudociència és una eina que fem servir molt a la lleugera quan volem una solució fàcil i ràpida, per a la qual no hàgim de raonar massa, sinó que ens la creiem sense més, encara que no ens l’ensenyin directament els mestres. No ens adonem el mal que aquesta manipulació de la informació ens crea i a més, la compartim a l’instant amb gran quantitat de gent a través de les xarxes socials, per exemple, les cadenes de WhatsApp, les publicacions o anuncis d’Instagram, els perfils de Facebook …. No només la trobem a internet, sinó que també hi ha programes televisius que es dediquen a temes de misteri i a divulgar coneixements no demostrats, com canals d’astrologia o de ciències sobrenaturals; en canvi la informació rigorosa i científica, tot i que utilitza la tecnologia, és molt més difícil de trobar i comprendre.

Amb totes les facilitats que tenim actualment i la disponibilitat d’informació, hem aconseguit a poc a poc anar perdent interès per la gent emprenedora que vol convertir-se en científics.

Crec que, en general, es pensa que la pseudociència tracta temes molt concrets com la numerologia, el terraplanisme o el negacionisme, però en realitat qualsevol teoria que no segueixi el mètode científic i faci suposicions sense provar-les es pot considerar com una d’elles. Així que cal anar amb compte al llegir articles que poden semblar científics i en tot cas intentar contrastar-los.

En conclusió, penso que la manera d’aprendre ciències a les escoles hauria de canviar, hauria d’implementar més pràctiques i desenvolupar la creativitat a l’hora d’estudiar la teoria. Però tampoc crec que tot sigui culpa del sistema educatiu, sinó que també, part de la responsabilitat hem de donar-la a com les xarxes socials moderen els seus continguts i com exposen a nens, cada vegada a edat més primerenca, a aquestes influències.

St. Jordi 2021 ¿El sistema educativo nos protege contra la pseudociencia? Autoria: Rose.

A medida que han ido pasando los últimos años la humanidad ha presenciado un rápido y eficaz desarrollo de la tecnología y la ciencia que han cambiado nuestra manera de vivir y pensar, de modo que se han ido incrementando los progresos, transformándose así en una herramienta indispensable de la sociedad, que ha ido modificando y mudando nuestra percepción del mundo y de la realidad. Sin duda, gracias a la ciencia hemos asumido grandes descubrimientos, averiguando los orígenes evolutivos de la complejidad y la diversidad biológica o nuevos descubrimientos sobre la mente humana. Hemos inventado e investigado para llegar a profundizar en el estudio del universo; hemos prevenido, curado y radicado enfermedades que acababan con miles de vidas, hemos avanzado mucho en el conocimiento de la genética, hemos creado nuevas medicinas…

Pero pese a todo estos avances parece ser que vivimos en la amenaza de lo que se podría denominar como un problema social.

Nuestro entorno o sociedad está rodeado constantemente de peligros como: la corrupción, las mafias, virus, el cambio climático y mucho más, pero hemos dejado pasar por alto una actividad humana perjudicial, la pseudociencia, que antes resultaba ser excluida, y que ahora gracias a los medios de comunicación y redes sociales, esta falsa ciencia que se disfraza bajo un lenguaje técnico, ha comenzado a interferir en nuestras vidas, y manipula las ideas de la gente con afirmaciones que aparentan ser científicas, pero no lo son, ya que no siguen ningunos estándares de verificación objetiva del Método Científico, por lo que no han sido comprobados de manera fiable.

Muchas veces este tipo de creencias o rumores resultan ser irracionales, llegando al punto de hacer creer a la gente hechos falsos o llegar a desmentir o refutar teorías científicas verificadas y ciertas.

Las prácticas de estas disciplinas a las que se consideran falsas ciencias pueden ser, en muchos casos, perjudiciales para el hombre. En el área salud, es bastante amplia la serie de falsas curas para el cáncer y otras enfermedades, dietas o terapias; que aseguran ser comprobadas, pero que, en realidad, no cuentan con ninguna base científica. En otras áreas encontramos la astrología, el feng shui, la ufología, etc. Todas estas disciplinas al tener el apoyo de gran parte de la sociedad causan, en algunos casos, pérdidas económicas, pérdidas en salud, dependencia psicológica, etc. De hecho no se obtiene de las pseudociencias ningún beneficio que no sea el de obtener conocimiento falso, sin ningún valor, ni sentido alguno. También es muy conocida la gran cantidad de timadores y estafadores de prácticas como el esoterismo y falsos tratamientos de salud, en donde algunas personas creen realmente que necesitan este tipo de tratamientos para poder curarse con éxito. La existencia de estas prácticas que mantienen un conocimiento erróneo, perjudican el avance de la ciencia verdadera, y dañan el conocimiento ya adquirido y comprobado.

Según los medios de comunicación las sociedades científicas de muchos países se han pronunciado en contra de las pseudociencias, debido a que ellas tienen la responsabilidad de alertar a la sociedad los peligros de las prácticas y productos que no cuentan con una certeza científica.

Pero acaso la gente es tan difícil de engañar o dejarse llevar por estas teorías, ¿A caso la educación no nos protege de las amenazas de las teorías inventadas? ¿Qué es lo que falla en la educación científica?

En realidad, sabemos que si estas creencias han llegado a difundirse tan ampliamente es porque poseen un carácter intuitivo que los hace atractivas, y consiguen apropiarse de la autoridad científica y se deshacen con éxito de las críticas, por lo que consiguen promover muchas más teorías falsas, sin sentido e ignorantes, que lo único que hacen es hacer a la gente mucho menos culta y consciente de la realidad.

Realmente yo creo que por mucho que sean noticias tentadoras y que irresistiblemente no podemos evitar leerlas, pienso que el problema principal es el desconocimiento, la falta de buscar conocimiento. Por lo cual, la única manera de saber lo que nos rodea, y que es lo mejor para nosotros, y lo que nos puede perjudicar, es el conocimiento.

Llega a ser curioso que viviendo en una sociedad cuyo desarrollo se basa en el conocimiento científico y tecnológico, la población en general sepa muy poco de ciencia y tecnología. Habrá personas que no hayan podido acceder en su momento a una educación, habrá personas que sepan más o menos sobre ciencia, pero lo más importante ahora es enriquecer nuestras mentes con la máxima información científica y social. Esto no quiere que decir que personas que tengan acceso a educación no crean en las pseudociencias, ya que de hecho las hay, porque yo creo que lo que falla es que no se le da la suficiente importancia a la educación científica, por lo que no se inculca la educación desde la temprana infancia en la aceptación de los hechos científicos más básicos y en la creación o fabricación de hipótesis que concuerden con la realidad demostrada, dando la máxima importancia a tener claro cuáles son las características de un conocimiento falso. Por lo tanto para que la educación científica nos pueda proteger de la pseudociencia, se ha de establecer desde las escuelas, desde el entorno, en los hogares, en la televisión, en los medios de comunicación, y todo lo que tenga un directo acceso con nuestra vida cotidiana, porque es la única manera de luchar o hacer frente a la gente que impulsa la pseudociencia, para tal de mantener el desarrollo de la ciencia y la tecnología.

En conclusión, todos sabemos que como sociedad tenemos el derecho a conocer lo que es cierto y lo que no, ya que una sociedad que no conoce la verdad no es totalmente independiente para hacer cumplir sus derechos, avanzar en cultura, ciencia y tecnología.

Por tanto hay que tener claro que para poder poner fin a la pseudociencia primero hay que estar unidos, e intentar estimular la educación científica no solo en las escuelas, sino que mucho más allá.

Sant Jordi 2021. Cal tenir una casa Reial? Autoria: Astronaut.

Des que el 1978 es va aprovar la monarquia parlamentària a Espanya, el debat sobre la necessitat de tenir una casa Reial ha anat guanyant rellevància i s’ha qüestionat la legitimitat d’aquesta institució arran dels diferents escàndols sobre la conducta d’alguns membres de la casa reial. 

És doncs necessari tenir una casa Reial en ple segle XXI? Els canvis en el context social, polític i cultural que s’han produït al llarg dels anys no són suficient motiu per plantejar un nou model d’Estat?

Primer de tot, vull deixar clar que no em resulta legítim que la casa Reial hagi de representar a la ciutadania d’un país, ja que aquest “càrrec” només és accessible a una família i és hereditari, el que significa que es divideix la ciutadania en un grup de privilegiats, que poden optar al càrrec sense tan sols tenir competències executives.

Amb competències executives em refereixo al desenvolupament d’unes habilitats cognitives que permetin l’adaptació a l’entorn social i que estiguin enfocades en arribar al bé comú, que és el que ens pot beneficiar com a societat. Tal com hem viscut en aquesta pandèmia, hem pogut comprovar que les competències executives dels polítics no han estat a l’altura i que en tot moment ha primat el bé individual per sobre del bé comú, convertint-se els parlaments en camps de batalla d’enemics ancestrals propis d’èpoques prehistòriques… Doncs el mateix passaria amb la Casa Reial. De veritat creieu que es pararien a pensar en el bé comú?

Considero que en el moment que s’accepta aquest model d’Estat s’està atemptant contra el concepte de democràcia, ja que els governants no representen a la ciutadania i no existeix l’elecció de la prefectura de l’Estat, aspectes bàsics i fonamentals perquè existeixi la tan estimada democràcia. 

A més a més, la Casa Reial no té cap efecte significatiu pel que fa a l’estabilitat social i política del país, és a dir, tant com si hi és com si no, la qualitat democràtica del país segueix sent igual. Per què hauríem de mantenir-la doncs? Per què no aspirem a una millora de la democràcia del país en comptes de mantenir-nos estancats en un model propi del segle XIV?

En relació amb l’article anterior que vaig escriure sobre la ‘llibertat d’expressió’, el fet de tenir una casa Reial limita aquesta llibertat d’expressió en funció dels interessos d’un grup de la població i ens impedeix expressar opinions contràries a la ideologia monàrquica pel simple fet d’haver creat un esglaó superior en la societat que és inviolable. D’aquesta manera, qui manifesta idees contràries al model de “casa Reial” és anomenat un antisistema…

Els canvis intermitents en la prefectura de l’Estat poden generar menys xarxes de corrupció que un càrrec estàtic com ara ho és la Casa Reial. A més a més, com la Constitució situa el monarca com a “inviolable i que no està subjecte a responsabilitat”, el monarca no se sotmet a cap control, resultant així en l’elevació del càrrec de monarca un esglaó per sobre de la llei.

Els diferents escàndols en què ha estat implicada la família Reial han atret sempre l’atenció i han perjudicat la imatge d’Espanya. És un bon moment per obrir els ulls i preguntar-se si és encara legítim que existeixi la monarquia que aquesta gaudeixi d’una legislació diferent de la que se’ns aplica a tots els ciutadans.

Sant Jordi 2021. Bases dels concursos.

Bon dia a tothom, ja ha arribat el moment de convocar els diferents concursos d’aquest curs:

A- Concurs d’articles d’opinió. Aquesta vegada hi ha un tema proposat per una alumna, els altres dos són propostes meves. Si vols escriure un article sobre un tema que no estigui aquí recollit, consulta-m’ho i en parlem.

  • Els límits de la llibertat d’expressió. La Siham El Kabouri proposa explorar aquest tema des de la perspectiva del conflicte entre el dret a expressar la pròpia opinió i la necessitat de limitar aquesta llibertat per tal de facilitar la convivència.
  • El sistema educatiu ens protegeix contra la pseudociència? Tal com hem vist a algun article recent, malgrat els avenços científics i de l’accés massiu al sistema educatiu, sovint ens trobem amb manifestacions de creences de caràcter supersticiós o pseudocientífic, com ara l’astrologia o el negacionisme pel que fa a les vacunes. Això vol dir que l’educació científica és insuficient o ineficaç?
  • Cal tenir una casa reial? Els darrers mesos s’han acumulat les notícies al voltant d’escàndols de variades índoles sobre la conducta d’alguns membres de la casa reial. Això ens porta a demanar-nos si, al segle XXI, encara és legítima aquesta institució.

– B: Concurs d’imatges filosòfiques:

Es pot presentar una imatge realitzada en qualsevol tècnica (fotografia, muntatge, vídeos:dibuix, collage…) que tingui una relació directa amb la filosofia (una teoria, un autor, un concepte…) que pugui servir com a capçalera del bloc de filosofia del centre.

Mida màxima del fitxer a penjar: 2 MB.

Dimensions recomanades de la imatge:1000 × 288.

Les imatges no poden ser més grans de 2 MB.

Amplada recomanada: 1024px.

BASES:

1- Pot participar qualsevol alumne de Batxillerat i de 4t d’ESO de l’Institut  Maria Aurèlia Capmany.

2- Per concursar cal presentar un article d’opinió escrit a doble espai, amb una extensió màxima de dues cares, en català o castellà. Els treballs s’han de lliurar a Jesús Gómez per mitjà del correu electrònic (jesus@institutcapmany.cat)

3- Els treballs s’han de signar amb nom i cognoms (que només coneixerà l’administrador del bloc) i seran publicats al bloc (sota pseudònim) tot identificant-los com a treballs de concurs.

4- La data límit per al lliurament dels treballs és dimecres 7 d’abril de 2021L’administrador es reserva el dret de publicar o no qualsevol treball lliurat fora de termini.

5- Tots els alumnes podran puntuar tots els treballs presentats excepte el propi. Les puntuacions s’efectuaran com a comentaris als articles publicats i seran publicades anònimament. El jurat tindrà en compte les puntuacions dels alumnes.

6- El jurat valorarà la coherència, originalitat i correcció de les argumentacions, així com la riquesa lèxica i la correcció tant en la redacció com en l’ortografia. S’aplicaran els mateixos criteris de censura als treballs de concurs que a la resta d’articles i comentaris del bloc.

7- S’atorgarà un primer i un segon premi, el valor del qual serà idèntic a la resta de premis atorgats als diferents concursos literaris de la diada. El jurat es reserva el dret de declarar desert el premi.

8- Els premis es lliuraran al llarg de les celebracions de la diada de Sant Jordi.

 

Los horóscopos, la alternativa al machismo. Autoria: Daniel Punzano.

Quien tenga Instagram, Twitter o redes sociales del estilo habrá podido ver la cantidad de gente que dan la turra con el horóscopo.

La mayoría de personas cuando ve este tipo de publicaciones no les presta ningún tipo de atención y no les da importancia, especialmente si no creen en el horóscopo. Pero yo no soy como la mayoría a mí ese tipo de post no solo no me interesan sino que me hacen enfadar muchísimo. 

No soporto ver la cantidad de estupideces que día tras día se publican en las redes sociales. Y siempre intento profundizar un poco en el por qué. Sueño con acabar algún día con la astrología.

Pues bien, tras ver unas cuantas de estas publicaciones me di cuenta de un pequeño detalle: prácticamente todas las personas que publican cosas relacionadas con el horóscopo son mujeres.

Esto no es una exageración ni una generalización precipitada. Si no he puesto todas es porque en mis 300 contactos de Instagram solamente hay un chico que publique cosas relacionadas con la astrología (quién por cierto hace uso de psicotrópicos).  Pero aun así hacer una afirmación de este calibre sobre la cual basar un argumento es incorrecto por lo que he decidido investigar un poco.

Para empezar independientemente de si las mujeres creen más en el horóscopo que los hombres hay algo que es innegable, y es que los hombres no hablamos del tema.

Esta afirmación sí que está basada principalmente en mi experiencia, pero tengo razones de ese peso para argumentarla. No solo no he visto nunca jamás a un hombre hablar de astrología con otro, sino que no he visto en ninguna revista, página web, blog o similar “para hombres” nada al respecto. 

En cambio no hace falta fijarse mucho para darse cuenta de que cualquier publicación de entretenimiento destinada a las mujeres tiene casi siempre en la sección de astrología.

https://www.instagram.com/p/CMNvDHlsI5n/?igshid=nd7766y1kl4p 

Por ejemplo, entrad en esta publicación de esta cuenta de Instagram, la cual, por cierto lleva un hombre. Ahorraos leer la porquería que pone en el post e id directamente a los comentarios. Me gustaría que hicierais este ejercicio con diferentes cuentas de pseudociencias, de adivinación, y contarais la proporción según el sexo. Yo he contado 4 hombres entre 77 comentarios, es decir, aproximadamente un 5 %. Por tanto hay un 95% de mujeres en esta sección de comentarios.

Esta es literalmente la primera cuenta y la primera publicación que he encontrado, pero estoy casi seguro de que entréis en la cuenta que entréis ahora una enorme proporción de mujeres. Yo he hecho el mismo experimento con diferentes cuentas y diferentes publicaciones y los resultados han sido parecidos. También podéis ver los típicos televidentes, y contar la cantidad de hombres y que derrochan su dinero en esos farsantes.

Esto no es una generalización precipitada, no solo me baso en mi experiencia para afirmar esto, sino que os pondré estudios que apoyan mi observación. Aunque hay que decir que tampoco hay demasiados, pero bueno, con un poco de trabajo de campo se pueden sacar conclusiones interesantes.

El primer artículo que me gustaría hacer mención es este de la facultad de psicología y logopedia de la Universidad de la Laguna. Pese a que su encuesta no es gran cosa se puede sacar conclusiones interesantes. Os recomiendo leer las referencias de la bibliografía si os interesa el tema en profundidad.

https://riull.ull.es/xmlui/bitstream/handle/915/20502/La%20astrologia%20y%20su%20relacion%20con%20la%20mente%20humana.pdf?sequence=1

El estudio concluye respecto a los datos obtenidos “Como puede observarse en la tabla 3, en la muestra de los hombres solamente un 10.3% de ellos creen en los signos del zodiaco mientras que, en el caso de las mujeres, la cifra se eleva hasta un 43.3%. La relación entre ambas variables: sexo y creencia en los signos del zodiaco, es significativa, obteniendo un valor de ? 2- 1-=-26.9,–p-<-0.001.”

He leído bastantes más artículos, pero la verdad es que todos llegan a la misma conclusión aunque con diferentes números y tampoco quiero saturar este texto, basta con ver que mi afirmación no se basa en una idea preconcebida ni en una observación vaga. Existen datos que respaldan con firmeza mi teoría.

Aún con todo hay una gran diferencia entre los estudios que he encontrado y los datos que he conseguido de forma experimental. El porcentaje de mujeres es mucho menor en datos de estos estudios. Lo cual puede indicar algo, o hay muchas más mujeres que creen de las que dice el estudio, pero se avergüenzan de admitirlo en una encuesta o la interpretación que creo que es correcta, los hombres no usan sus creencias en astrología en sus interacciones sociales, en este caso les redes, y por tanto no comentan al respecto.

Esta teoría sobre la diferencia es muy interesante, ya que en caso de ser cierta explicaría por qué hay un porcentaje mucho mayor de hombres, ya que las mujeres al hacer publicidad de esta farsa entre ellas, generan a su vez más mujeres crédulas, y esto es un proceso que se retroalimenta.

No quiero dar la sensación que las mujeres son las únicas crédulas, si investigamos sobre otras pseudociencias como la existencia de aliens podremos ver que ahí la balanza se decanta más hacia los hombres. Pero me parece muy distinto porque mientras que de los aliens puede haber un par de farsantes y ganando algo de dinero, con la astrología hay cientos e incluso miles de indecentes sacando tajada. Además la creencia en aliens no condiciona tantos aspectos de la vida como si lo puedo hacer el horóscopo la adivinación. Requiere un tipo de credulidad más basada en la sumisión.

No me quiero desviar del tema, pero el caso es que este supuesto proceso retroalimentativo teórico podría estar dándose también en la esfera especulativa y pseudocientífica de los aliens en el caso de los hombres, aunque por suerte en España no existe esa cultura o no está al menos tan extendida como en otros países. 

¿Qué tiene esto que ver con el feminismo? Seguramente os estáis preguntando. Pues bien día tras día veo a mujeres que proclaman ser feministas difundir artículos sobre astrología, lo cual me molesta especialmente, ya no solo por la propia astrología, sino porque me parece que tal postura es contraria al feminismo, y me parece de una hipocresía inconmensurable defender la libertad de pensamiento de la mujer libre el día del 8M pero luego el resto del año estar publicando farsas supersticiosas.

Tal vez muchos estáis pensando que exagero y que creer en el horóscopo y difundirlo es algo inocente, pero nada más lejos de la realidad. Creer en el horóscopo no solo hace que la persona viva subyugada por supersticiones y se gaste el dinero en farsantes profesionales, sino que además es una herramienta psicológica para dominar a la gente. Me gustaría destacar el análisis que hace el estudio que he pasado antes basándose en otros estudios más extensos citados en la bibliografía.

“Las órdenes y recomendaciones irracionales intensifican la dependencia autoritaria irracional y la sumisión del lector, y también refuerza la autoridad del astrólogo fijando en el lector patrones de conducta compulsivos”.

A una persona que cree en el horóscopo le será mucho más fácil aceptar otras supersticiones, ideologías o pensamientos sin ni tan siquiera planteárselos. 

(A partir de aquí voy a especular, nada de lo que diga continuación debe tomarse como un hecho, sino como una posibilidad)

Quizás esa sea una de las razones por la que es tan fácil hacer campaña política con el feminismo, aprobando medidas populistas que a simple vista suenan bien, pero que un análisis concienzudo sobre el tema podría llegar incluso a perjudicar a las mujeres, cómo pasó por ejemplo con la ley trans. Eso quizás explique también por qué hay muchas más mujeres que apoyan y defienden el movimiento LGTB sin serlo que hombres (en otro texto ya explique por qué no estaba de acuerdo con alguno de los colectivos). Y estoy casi seguro de que esa es la razón principal por la que hay tantas entrevistas en Internet en las cuales se pregunta a las mujeres manifestantes sobre cosas básicas del feminismo y no son capaces de responder, porque están ahí no porque estén de acuerdo con la ideología sino por inercia y fe ciega. (no quiero decir que todas las mujeres feministas sean así ni mucho menos, no obstante es innegable la existencia de este grupo minoritario de mujeres). Quizá esta también sea la razón por la que parece que la mayoría de las antivacunas son mujeres.

Me da muchísima rabia este panorama, y a mí personalmente me parece una vergüenza lo poco que se está haciendo para intentar solucionar este problema, que es mucho más grande de lo que pensamos. Indistintamente de si eres hombre o mujer debes actuar, no tengas miedo a criticar las ideologías de otras personas si crees que son estúpidas o incluso peligrosas. Ya está bien de respetar la opinión de los demás, una opinión estúpida debe ser criticada con toda la firmeza posible. Y sobre todo si crees en la astrología, primero recapacita sobre lo que estás haciendo, segundo piensa en el efecto que está teniendo en ti, y por último si a pesar de todo lo que he dicho en este texto sigues creyendo, por favor, no hables la gente de ello, porque si lo haces y da la casualidad que esa persona soy yo pienso reírme en tu cara.

Francesc Layret. Vida, obra i pensament.

A aquest article faré quelcom de poc habitual: comentaré una obra no estrictament filosòfica. Es tracta de Francesc Layret. Vida, obra i pensament de Vidal Aragonés. El podeu trobar publicat per El tigre de paper, Edicions (Barcelona, novembre 2020).

Layret va ser dels primers en considerar l'alliberament nacional i el social com a indestriables" | Público

Vidal Aragonés és un exalumne de l’Institut Verdaguer (un dels centres que es van fusionar en l’actual Maria Aurèlia Capmany) i es tracta d’una obra que pot resultar molt interessant a alguns estudiants de batxillerat. El Vidal és advocat laboralista, professor de dret laboral a l’UAB i diputat per la CUP al Parlament de Catalunya a la legislatura que just ara ha acabat.

El Vidal ha escrit una obra d’un rigor més que admirable, a la que ha invertit tota una dècada de recerca de veritat, picant pedra als arxius, consultant una bibliografia extensa, cercant fonts no sempre fàcils de trobar… 

Introduïm una mica el tema de l’obra: el 30 de novembre de 1920 Francesc Layret va ser assassinat a trets a la porta de casa seva. Els fanals del carrer Balmes estaven inusualment apagats i no hi havia cap policia a la zona. La víctima era un advocat que sovint havia defensat a obrers anarquistes en judicis laborals, però també era un dels principals constructors ideològics del moviment republicà d’esquerres catalanista, que havia declarat les seves simpaties per la recent revolució bolxevic i, en aquell moment, era diputat al Congrés pel PRC (Partit Republicà Català) on desenvolupava una activitat de denúncia de les condicions laborals de la classe obrera, de la brutal repressió que aquesta patia a Catalunya i de la corrupció de l’Estat en afers tan foscos com els interessos de la corona i les altes jerarquies militars en la guerra del Marroc.

Podem dir que Layret era una víctima perfecta a una Barcelona on l’empresariat, amb la benedicció de l’estat, no s’estava de contractar pistolers que traguessin de la circulació a qualsevol element molest i, pel que sembla, Layret molestava molt.

Al llarg de l’obra, es repassa la vida de Layret i això vol dir que es descriu l’ambient polític, econòmic i cultural de les dues primeres dècades del segle XX. Fa una descripció acurada de les diferents organitzacions fundades per Layret i això vol dir fer una descripció del moviment obrer, del catalanisme d’esquerres i de l’evolució del republicanisme federal cap al socialisme d’inspiració bolxevic. Aquesta descripció porta a una anàlisi dels moviments tàctics i d’aliances polítiques entre forces tan difícilment reconciliables (als ulls d’avui dia) com el lerrouxisme, el catalanisme conservador, el republicanisme d’esquerres, l’anarquisme, el socialisme federal i l’incipient comunisme.

Es tracta, per tant, d’una obra que hauria de constituir un referent per a la recerca pel que fa al moviment obrer de principis del segle XX.

Òbviament, he trobat especialment interessant l’apartat dedicat al pensament de Layret: un home amb una cultura molt extensa, que es va llicenciar en Filosofia i lletres i en Dret i que va fer la seva tesi doctoral sobre la societat primitiva (i això vol dir lidiar amb Hobbes, Locke i Rousseau, que els meus alumnes tant estimen). 

Aquí em permetré una petita crítica: el Vidal està de vegades massa preocupat per decidir quina categoria li escau al pensament de Layret: socialista, marxista, republicà, catalanista…  Aquestes categories són útils per a sintetitzar el pensament d’autors que de forma gairebé exclusiva es dediquen a bastir un sistema de pensament; crec que Layret, que el mateix dia s’enfrontava amb la preparació de la defensa d’un membre de la CNT, protestava per l’empresonament de Companys i Seguí, sondejava les possibilitats d’una candidatura unitària del moviment obrer català, promovia l’adhesió del PCR a la Tercera Internacional… evolucionava en el seu pensament a partir de l’acció i de les circumstàncies, no a partir d’una reflexió teòrica purament especulativa; per tant, el seu pensament era un fenomen dinàmic i que difícilment es pot etiquetar sota una categoria estable.

L’obra també s’atura a la dimensió humana de Layret: un revolucionari d’ordre. Una persona que es va lliurar des de jove a la causa de la classe treballadora, però que contradiu tots els tòpics del revolucionari que porta una vida desordenada i caòtica. És molt destacable la seva lluita personal per aconseguir una vida activa malgrat greu disfunció motriu que patia. També és exemplar la seva decisió professional de no cobrar mai per defensar a un obrer, arribant a l’extrem de pagar de la seva butxaca costos derivats d’aquestes defenses.

Cal destacar que no es tracta d’una obra de fàcil lectura, ja que el seu objectiu és informar i no entretenir. Ara bé, està estructurada de manera que resulta senzill trobar la informació concreta que en un moment donat ens pugui interessar. Això i el rigor amb què s’ha realitzat la recerca, crec que fan d’aquesta obra una referència obligada per a qualsevol recerca sobre la vida de Layret i la vida política catalana a les dues primeres dècades del segle XX.

Finalitzaré amb una reflexió personal: crec que el pensament filosòfic és un fenomen cultural que només es pot entendre en el seu context històric. Aquest convenciment em porta sovint a preocupar-me més per la història que per la filosofia, i també em porta a preocupar-me per la dimensió concreta dels autors que estudio i a pensar si aquests autors ens poden aportar alguna cosa a la nostra situació actual. 

Pel que fa al que Layret ens pot aportar actualment, deixaré que siguin les paraules del Vidal Aragonés les que descriguin amb tota exactitud aquesta aportació:

La seva vida és un exemple, un exemple de com es pot ser coherent, de com pot ser de plena una vida que es lliura en el dia a dia a treballar per a les persones que més ho necessiten i alhora construir projectes polítics per a l’alliberament de classe i nacional.

LA EXPERIMENTACIÓN ANIMAL. Autora: Siham El Kabouri

Tanto vacunas como medicamentos deben ser probados antes de su comercialización para probar su efectividad y los efectos que tienen sobre los seres humanos. Dichas experimentaciones se llevan a cabo con otros seres vivos, normalmente ratas, ratones y otros roedores.

Pero, ¿es realmente necesaria la experimentación animal? ¿Qué utilidad tiene, si al fin y al cabo se testan animales que no comparten todas nuestras características?

Yo personalmente pienso que la experimentación animal es una práctica totalmente necesaria para el desarrollo de nuevos fármacos y vacunas. El empleo de animales en la experimentación ha sido un aspecto clave en el desarrollo y en el avance de la ciencia. 

Una prueba de ello es la Herceptina, una proteína de ratón humanizada que ha ayudado a reducir las tasas de mortalidad de pacientes con cáncer de mama. La experimentación animal también ha permitido el desarrollo de los inhaladores para el asma, la vacuna contra el ébola, la tuberculosis y, en la situación que nos ocupa, la vacuna contra el Sars CoV-2.

Cabe destacar que estoy a favor de la experimentación animal siempre y cuando esta tenga como objetivo el desarrollo científico, ergo el desarrollo y bienestar social.

Soy consciente de que miles de animales mueren anualmente como consecuencia de este tipo de experimentación, pero creo que hace falta observar el otro lado de los datos; cada año, gracias a la experimentación animal, se salvan millones de vidas humanas.

Si la experimentación animal se dejara de utilizar o si no se hubiera producido, la mortalidad infantil podría ser unas 20 veces superior a la actual y la esperanza de vida media rondaría los 50 años. 

En cuanto al dilema ético en la experimentación animal, pienso que si no se considera ético sacrificar las vidas de cientos de animales para el beneficio humano, tampoco debería considerarse ético abandonar las miles de personas que sufren y mueren por enfermedades que podrían ser curadas con la investigación y experimentación animal.

Es cierto que a causa de la experimentación animal han ocurrido grandes tragedias, como el caso de la Talidomida, un fármaco sedante desarrollado y comercializado en 1957 para calmar las náuseas de las mujeres embarazadas durante el primer trimestre de embarazo. Como era habitual, el fármaco fue creado a partir de la experimentación animal, y como en animales no habían surgido efectos secundarios, se procedió a su comercialización, resultando así una tragedia, ya que causaba malformaciones congénitas en todos los fetos de las embarazadas a las que se había administrado.

Independientemente de este tipo de casos en los que la experimentación no ha seguido las pautas establecidas por la legislación o no ha resultado ser del todo efectiva, es mayor el beneficio que la experimentación animal aporta a nuestra sociedad, ya que como he mencionado anteriormente, esta ha permitido el avance de la ciencia y, por consiguiente, la mejora de nuestras vidas.

Es cierto que al fin y al cabo somos seres humanos con una cierta diligencia que sometemos a otra especie para conseguir un beneficio propio y que anteponemos una vida humana a la vida de mil animales para curar enfermedades. Pero cabe destacar la existencia de leyes que regulan y administran este tipo de experimentación.

La legislación establece el principio de las 3 erres: reducir, reemplazar y refinar, que regulan la experimentación animal y que aluden a métodos que eviten o sustituyan la experimentación animal, que tengan como resultado la implicación del menor número de animales posible y que aluden a la modificación de la cría de animales para minimizar el dolor y la angustia.

Ya que la legislación recoge aspectos relativos a la utilización de animales de experimentación, procurar que los experimentos sean llevados a cabo en las condiciones más óptimas para el desarrollo del animal forma parte de la ética del investigador, que es lo que lleva a grandes tragedias cuando estos aspectos y normativas no se cumplen.

A pesar de todo, creo que el uso de animales en la experimentación y la investigación debería ser limitado a la necesidad, por lo que en este caso no estoy a favor de la experimentación animal para la creación de cosméticos.

En conclusión, pienso que la justificación ética de la experimentación animal se apoya en el objetivo del experimento, que debe asegurar un uso racional de los animales y una adaptación a las medidas que regule la legislación.

Identitat i deconstrucció. Autor: Jesús Gómez.

Confesso: l’article sobre el gènere del Daniel Punzano 

https://blocs.xtec.cat/zadig/2020/10/27/el-genero-ya-no-funciona-autoria-daniel-punzano/ 

m’ha provocat les ganes d’aprofundir en el tema més del que vaig fer al comentari al seu article. Com que no m’agrada repetir-me vull referenciar un article meu sobre el tema de la identitat en general que vaig publicar a aquest bloc (només fa 12 anys!); l’he rellegit i considero que continua essent vigent, tot i que en el seu moment el vaig escriure pensant més en el problema de la identitat nacional que en la de gènere. Si el voleu recuperar:

https://blocs.xtec.cat/zadig/2008/05/17/que-soc-jo/

He estat llegint sobre el tema i he intentat treure una idea clara… i no m’he n’he sortit! Porto uns dies donant-hi voltes i una bona estona intentant fer-me un esquema que em permeti transmetre una visió de conjunt prou clara i no ho aconsegueixo. La qüestió en que quan intento associar un posicionament amb un col·lectiu (feminisme, trans de forma específica o lgtbiq+ en general) em trobo amb el problema d’Hèracles i la Hidra de Lerna: cada cop que li tallo un cap al monstre, li surten set més. I, com que no sóc Hèracles (ni ganes), tinc por de deixar-me un posicionament des del que se’m pugui acusar de reaccionari. 

Per tant, a l’espera d’una il·luminació que em permeti donar una visió de conjunt sobre aquest tema, em limitaré a fer algunes reflexions sobre el concepte de ‘deconstrucció’ que sovint apareix als debats sobre el tema de la identitat de gènere.

Informar-me sobre la deconstrucció m’ha transportat als meus temps d’universitari, quan no sabia per quina secta filosòfica decantar-me i que, en el seu moment, vaig barallar-me amb el conjunt de teories relativament recents entre les que hi havia la de Jacques Derrida, un autor que analitzava el llenguatge per trobar-ne aquells esquemes de pensament previs que, tot i estar amagats, poden condicionar la nostra manera de pensar; en aquest context, a finals del la dècada dels 60 del segle XX, fa servir el famós terme ‘deconstrucció’ que podem substituir sense problemes per ‘anàlisi’ si no hi hagués un fort interés per semblar original: hem de pensar que la filosofia analítica ja portava segles en marxa (i continua avui dia, i espero que continuï) i Derrida està massa vinculat amb el postestructuralisme i el postmodernisme postmarxista com per acceptar que ja fa temps que s’analitza el llenguatge des de posicionaments més rigorosos que el seu. Serà una qüestió de post…ureo? Demano disculpes, però feia estona que m’estava fent l’acudit a sobre i aquestes coses sempre val la pena treure-les fora abans de fer-nos mal. 

Si intentem ser seriosos, el que Derrida està criticant és un essencialisme lingüístic, que intenta reduir a esquemes fixes el significat dels termes que fem servir. Aquesta crítica la pren del filòsof alemany Martin Heidegger que a finals dels anys 20 del segle XX havia iniciat la ‘destrucció’ de la metafísica platònica. Al seu torn, Heidegger s’havia inspirat en els escrits de Nietzsche que havia criticat fortament qualsevol essencialisme. Serem rigorosos si afirmem que Heidegger coneixia molt bé l’obra de Nietzsche, com succeeix habitualment entre els defensors del règim d’Adolf Hitler… El que vull dir és que hem d’anar amb compte: Heidegger va contribuir a justificar el nazisme; això no vol dir que totes les seves teories siguin nazis, però farem bé prendre mesures profilàctiques i llegir a Heidegger amb prevenció. El pobre Nietzsche, que no era precisament un demòcrata, no es va aprofitar mai de la situació política per a prosperar ni va contribuir amb el seu pensament a justificar cap posicionament polític; cap d’aquestes dues afirmacions són aplicables a Heidegger.

Però amb independència de l’origen del terme, no podem remar a contracorrent: determinats col·lectius des de diferents perspectives s’han apropiat del terme i ara trobem la deconstrucció per tot arreu:

Podem trobar el deconstructivisme al terreny de l’art a partir de finals dels anys 80 del segle XX: des de l’arquitectura al cinema, passant per la gastronomia. 

Així, l’any 1997, el director de cinema Woody Allen va escriure i dirigir el film Deconstructing Harry on s’explicava de forma fragmentària la vida d’un escriptor (Harry) de forma que es podien veure les diferents facetes que conformaven la personalitat de l’escriptor. El resultat és força interessant ja que, com sovint passa a la filmografia d’Allen, la presentació fragmentària de la vida d’un personatge ens revela aquelles inevitables contradiccions que donen volum i credibilitat a qualsevol personatge. Tanmateix, aquestes contradiccions, ens apropen molt a la naturalesa humana on un pare que estima al seu fill, també pot ser un drogadicte o un usuari habitual de la prostitució. Ara, crec que el fet de triar el terme ‘deconstrucció’ per a referir-se a l’exercici d’anàlisi que es fa del personatge, respon més a una moda que a una especial precisió en l’ús del terme; si ens mirem com es va traduir el títol, ens adonem de que la deconstrucció és perfectament substituible per altres termes: Desmuntant Harry o Los secretos de Harry mostren perfectament el que ens trobarem al film.

Ferran Adrià, el famós cuiner al que sempre val la pena escoltar, va popularitzar el terme aplicant-lo com a tècnica culinària en la que presentava per separat els diferents elements que conformen un plat per mostrar que el gust continuava essent el mateix. Així es pot fer una truita de patata a la que l’ou, la ceba i la patata es presenten separades, però en menjar-les, presenten la mateixa experiència gustativa que en menjar-la de la manera tradicional. Considero que aquest experiment té un alt interès pel que fa a la teoria de la percepció i en podem treure reflexions estètiques molt interessants sobre com la nostra ment estructura els estímuls que ens arriben formant un conjunt; és a dir, el que els psicòlegs de la Gestalt ja van treballar i enunciar… a principis del segle XX!!. El mateix Ferran Adrià ha explicat que en principi havia pensat anomenar a la tècnica ‘descomposició’ però que va buscar un terme diferent donades les connotacions desagradables que la descomposició té en relació a la alimentació.

També trobem la deconstrucció a les reflexions que es fan entorn de la identitat de gènere. El problema és que si hom analitza, o deconstrueix, les pròpies pulsions difícilment trobarà unitat pel que fa a una identitat. Tradueixo: la identitat implica una identificació (d’aquí el mot) amb quelcom i, el problema és que ningú no fa una identificació completa i pura amb un gènere. De fet, què vol dir ‘masculí’ o ‘femení’ des de la perspectiva del gènere, és quelcom completament convencional i cultural però no respon a una certesa de caràcter individual: confesso que no sé què vol dir sentir-se home o dona tot i que entenc què vol dir sentir-se atret pels homes o les dones, però això fa referència al sexe i no al gènere. Entenc, tanmateix, que existeixen els rols de gènere però que justament pel fet de ser rols són convencionals i no tenen cap valor identitari.

Potser el problema està en la pregunta de partida: la qüestió no és l’essència (què sóc) sinó quelcom de més concret: què m’agrada o què m’atrau. 

Considero que a la qüestió de la identitat de gènere hi ha un excés d’essencialisme, per a tractar el tema al segle XXI, però per sobre de tot: hi ha massa patiment per aquesta recerca de la pròpia essència. Cal substituir la pregunta ‘què sóc?’ per ‘què vull fer? amb qui ho vull fer? com ho vull fer?’ ja que la nostra essència no es construeix a partir d’un model platònic sinó que es construeix sobre la base de les nostres accions i, aquestes, només poden ser concretes.

He provat de buscar una resposta i he de dir que, com a home heterosexual cisgènere, no sé què vol dir l’expressió ‘em sento home’: entenc que els meus genitals són masculins i que em semblen més apetecibles les relacions sexuals amb persones de fisiologia femenina. Això no vol dir que no sigui capaç d’apreciar la bellesa d’un cos masculí ni que no entengui que determinades pulsions envers individus amb fisiologia masculina (que habitualment relacionem amb l’amistat) no poguessin tenir un origen sexual, cosa que no m’inquieta més que qualsevol altra pulsió sexual que pugui afectar-me al llarg del dia: cada cop que mirem una pel·lícula o una obra de teatre establim vincles emocionals amb personatges ficticis que oblidem en tornar a casa sense que suposi cap trauma. 

La nostra vida emocional és complexa perquè les persones som complexes. Afegir a aquesta complexitat l’exigència de la unitat i la permanència que impliquen la identitat de qualsevol tipus, em sembla que està fora del que és raonable i afegeix patiment a les nostres vides. 

No us enganyeu perquè és molt senzill: si una pregunta ens porta al patiment, vol dir que està mal plantejada. Busqueu sempre la resposta més lligada a l’experiència i menys contaminada de pretensions metafísiques i serà més difícil fer-vos caure en paranys que només porten al patiment. Perquè cal recordar que només des de la perversió de les morals religioses el patiment o el dolor tenen valor per ells mateixos.

El hambre en el mundo. Autora: Basma Oukajji

El  hambre  es una de las amenazas que  puede llegar a  englobar a todo ser vivo dentro de esta tierra  y desde luego es una  de las mayores causas de muerte en el mundo. Aparte de la sensación de vulnerabilidad, de debilidad, de vacío, y de dolor, el hambre  también  desarrolla enfermedades peligrosas en nuestros cuerpos  hasta el punto  de llegar a matar  a miles de niños y adultos  en un solo día. ¡Es una barbaridad!

Pero la gran pregunta es ¿somos suficientemente conscientes  de lo que está pasando con la humanidad en pleno siglo veintiuno?

Tanto nuestra población, como  la de nuestros países vecinos, vivimos en una sociedad desarrollada  donde no tenemos como objetivo en la vida la supervivencia  como la tiene otra gente  sinó que todo lo contrario  porque no nos falta ni de comer ni  beber, ni ropa para  vestir, ni  un hogar donde vivir, y ni  tan solo un hospital; así que no digamos que vivimos en un país pobre  sino que todo lo contrario  somos afortunados por tener lo que tenemos , porque creedme , hay mucha gente pobre que vive en la miseria y  que desearía vivir como vivimos aunque fuera nada más  que por un día, y es que ni eso, solamente desearían tener un trozo de pan  y agua para llenar sus pobres  estómagos y la de sus familias.

¿Qué países sufren la amenaza del  hambre ?¿Cuáles son las causas que producen este índice  de mortalidad por hambre y pobreza en estos países ?

Mayoritariamente sabemos que muchas de estas  personas   que  pasan hambre, viven en países pobres y menos desarrollados como por ejemplo :Etiopía, Chad, Timor Oriental, República Centroafricana, Comores, Sierra Leona, República de Yemen, Angola, Bangladesh, Zambia, Mozambique, India, Madagascar, Níger, Yibuti, Sudán, Nepal…., pero cabe destacar  que toda esta pobreza y esta hambruna es causada  a raíz de  grandes factores como guerras, sequías, conflictos armados, inestabilidad política y económica, desastres naturales…

Todos estos factores crean gran preocupación y  desconcierto en la sociedad de estos países y mucha gente de ellos sienten la obligación  de  emigrar  y escapar del hambre, la pobreza y la guerra  para buscar una vida mejor y poder  salvar sus vidas y la de sus seres queridos aun sabiendo que hay muchas posibilidades de la muerte tanto en el intento como en  el trayecto.

Pero parece ser que  hay gente que durante muchos años ha profundizado tanto en su  interés individual que se ha olvidado de los demás o ha querido olvidarlos. Desde luego , creo que hay personas  a las que no les importa lo que pueda pasar con està gente que lo pasa mal, pero también cabe destacar que hay muchas personas solidarias a las que de verdad les interesa cambiar lo que està ocurriendo y hacen todo lo posible para ayudar y reivindicar sus derechos, però el único problema es que estas reivindicaciones y denuncias  por desgracia acaban  olvidadas si no las acompañamos de una propuesta de actuación concreta.

Pues resulta ser que es cierto, siempre decimos que hemos progresado en la humanidad pero sigue  habiendo  gente a la que  no le importa lo más mínimo  ni  hace nada al respecto y lo más impresionante es la poca atención que concede los medios de comunicación  a este problema .De hecho si mucha más gente  de la que hay ahora, colaborase con las ONG que alimentan a miles de pobres, seguramente en este mundo no existiría  ni una sola persona con hambre. 

Yo creo que a veces nos olvidamos de la cruda realidad, porque muchas veces  en  nuestro día a día  lo que hacemos es desperdiciar mucha comida, agua  o mucho dinero. Por ejemplo  cuando nos sobra comida  del almuerzo o de la cena, lo que hace mucha gente es tirarla a la basura, o a veces compramos alimentos que sabemos que no comeremos y que acaban caducando en nuestra casa y finalmente acaban en la basura, o también cuando gastamos el dinero en tonterías que no nos hacen falta, o a veces cuando nos lavamos los dientes o nos ponemos el champú en la ducha  y dejamos los grifos abiertos sin utilizarlos y gastando mucha agua…

¿Qué podemos hacer las personas para ayudar a cambiar esta situación ?

A parte  de  reivindicar, donar y col·laborar con estas ONG, yo creo que lo que podemos hacer también es aportar un granito de arena más y procurar ser más responsables  en  nuestra rutina diaria  como por ejemplo dejar  de desperdiciar tanto las cosas que están a nuestro alcance  y pensar que hay otra gente que podría vivir y alimentarse de lo que desperdiciamos  y echamos a tirar cada día . 

Para concluir tengo que decir  que es verdad que nunca podremos llegar a ponernos en  la situación de esta pobre gente que lo pasa tan  mal, ni tan solo nos podremos imaginar estar en  la situación donde están porque sinceramente,  rompe el corazón imaginar como  esta gente lucha por sus vidas, queriendo comer y crecer pero no poder, viendo cómo los miembros de su familia caen uno detrás de otros  y no saber qué hacer, viendo pasar sus vidas delante de ellos y no poder  hacer nada. Sinceramente yo creo que debemos y tenemos la obligación de  ayudar a esta  gente   para que puedan salir adelante, pero para conseguir este objetivo tenemos que col·labora todos  juntos, empatizar  y ayudar a los más débiles, aunque sea donando 1 euro al mes, o aunque sea no desechando la comida, ni el dinero sin conciencia. Y siempre intentando ayudar  a la gente más necesitada  para poder cambiar este mundo a mejor y erradicar el hambre de una vez por todas, porque las vidas de estas personas valen lo mismo que las nuestras.

El sistema bancario. Autora: Siham El Kabouri

El sistema bancario es un sector esencial y estratégico para nuestra economía. A parte de condicionar la calidad de nuestras vidas, condiciona el desarrollo de nuestra sociedad y, por consiguiente, es un factor que determina el crecimiento o el deterioro de los derechos de nuestra sociedad.

Pero, este sistema clave ¿funciona como debería? ¿Realmente se está haciendo lo mejor para acelerar el crecimiento de nuestra economía y mejorar nuestra vida?

Desde mi punto de vista, no creo que el actual modelo financiero sea el más óptimo para aportar valores, crecimiento y desarrollo a nuestras vidas. Es más, creo que tal y como está implementado a día de hoy, este implica más perjuicios que beneficios.

Pongo como ejemplo el caso de las hipotecas para la compra de viviendas habituales. Actualmente, estos préstamos por parte del sistema bancario, están generando muchos desahucios, los cuales, de manera directa e indirecta, empeoran la calidad de nuestras vidas. Cabe destacar que el derecho a una vivienda digna está regulado y contemplado por  nuestra Constitución [Artículo 47 de la Constitución Española: Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las formas pertinentes para hacer efectivo este derecho…], cosa que el sistema financiero ignora completamente.

El motivo principal que hace que las hipotecas para la compra de viviendas generen este tipo de problemas para nuestra sociedad es el alto interés que aplican las entidades bancarias a la hora de prestar el dinero a los ciudadanos. ¿Pueden considerarse justos estos elevados intereses? ¿Realmente el sistema bancario necesita estos intereses para sobrevivir o es que su prioridad es generar beneficios a costa de quien sea y como sea? ¿Acaso estos beneficios tienen algún impacto positivo en la economía de las familias?

Desde mi punto de vista, no lo tienen.

Siempre he querido saber cuál es el papel y la responsabilidad de los políticos acerca del sistema financiero. ¿Quién tiene la competencia para regular este sector? ¿Son los políticos? Si este no fuera el caso, ¿qué herramientas tenemos los ciudadanos para hacer que los responsables de las entidades bancarias respondan por sus actos?

Yo concibo el sistema bancario como un ciclo en el cual las entidades bancarias están controladas por los responsables de las mismas y en el cual los actos de estos responsables deben estar controlados y regulados por los políticos mediante cambios en la legislación. Estos políticos son votados y elegidos por los ciudadanos. 

Por lo tanto, la supuesta vía que tenemos los ciudadanos para hacer un cambio en el sistema financiero es mediante la política, por lo tanto, un cambio en las elecciones; escoger un responsable que nos asegure un cambio profundo en este sistema.

Pienso que el mayor inconveniente de esta vía es que los partidos políticos necesitan financiación por parte de estos grupos bancarios para poder llevar a cabo sus campañas electorales, ergo, están condicionados por lo bancarios.

Para concluir, pienso que el problema del sistema financiero debería ser solucionado a partir de un cambio radical en la política. Para llevarlo a cabo este cambio, haría falta la reestructuración de los partidos políticos así como la financiación de los mismos.

Tal y como están montados el sistema capitalista y el sistema bancario, para que este cambio se produjera, harían falta muchos cambios más, tanto en el ámbito de la economía como en el ámbito de la política. Además de un cambio en la mentalidad de los ciudadanos para exigir más responsabilidad a los políticos. 

Ya que el principal objetivo de este tipo de sistemas es que exista una mayor brecha económica entre las diferentes categorías de la sociedad, para que así, los ricos sigan siendo ricos, y los pobres, sigan siendo pobres.

 

El somni de Maquiavel: eufemismes i poder. Autor: Jesús Gómez

Darrerament, a partir de totes les crisis generades per la pandèmia, un cop comprovades totes les incompetències possibles per part de tots els nostres dirigents, s’ha activat una maquinària, que engloba des dels comunicats de les diferents conselleries fins als mitjans de comunicació públics, per tal de descarregar de les fràgils esquenes dels polítics (fràgils per la feblesa d’una musculatura poc avesada a l’esforç) la responsabilitat de les successives cagades que s’estan perpetrant en la gestió de la pandèmia.

Una estratègia bàsica en aquestes situacions consisteix a desplaçar la responsabilitat fora de les seves esquenes. Així, podem dir que les mesures que hem pres no són suficientment efectives per la manca de responsabilitat social: òbviament, no serveix de res que es prenguin mesures de protecció si els ciutadans no les compleixen. Aquesta estratègia posa de manifest una forta contradicció de l’estat liberal:

Si volem preservar la llibertat individual no podem imposar una norma per la força. Aquesta presumpció ens porta a qüestionar-nos la necessitat mateixa de l’estat: si els individus són capaços de regular correctament la seva conducta, no és necessari un estat que ens obligui a complir les normes. No em sembla malament del tot però, per sobre de tot, si la policia no és necessària… em poden retornar la part proporcional dels impostos dedicats a mantenir aquests cossos policials que no calen?

Caldria no ser hipòcrites: si hi ha estat i paguem per a que hi sigui, aquest ha d’actuar sense pressuposar la bona actuació dels ciutadans. Òbviament, no cal brutalitat ni vulneració dels drets humans, però no té sentit promulgar normes i apelar a la responsabilitat ciutadana perquè no es preveuen els mitjans per a imposar-les.

Una altra situació habitual consisteix és el desplaçament de la responsabilitat política cap a les baules més petites de la llarga cadena del poder públic: el ministre o conseller de torn es veu incapaç de resoldre un problema i, en comptes de posar els mitjans per a la solució, desplaça la responsabilitat cap als càrrecs més baixos de l’administració.

Aquesta perversió ha estat practicada a l’àmbit de l’educació a Catalunya des de fa anys, sota l’eufemisme de l’autonomia de centres: el que era aleshores conseller d’educació, Ernest Maragall (d’infame memòria), va trobar un mecanisme perfecte tot donant una gran autonomia a les direccions dels centres d’educació, però sense complementar aquesta autonomia d’una dotació econòmica que permetés dur-la a terme. Així, la decisió d’engegar o no la calefacció és de la direcció, tot i que els diners de la dotació del centre siguin insuficients per a tenir la calefacció encesa les hores necessàries per no passar fred. La genialitat d’aquest sistema està en el fet que si els alumnes passen fred, és culpa de la direcció del centre, i no del conseller que ha donat autonomia al centre per encendre la calefacció quan vulgui.

Arribat a aquest punt, hom es demana: i per què algú voldrà participar d’aquest circ tot decidint assumir la direcció d’un centre educatiu? Certament, he de confesar que no tinc resposta a aquesta qüestió. Només puc dir que considero que aquesta participació implica complicitat amb el sistema, donat que no existeix cap necessitat que impliqui l’exercici d’aquest càrrec.

Ara bé, he comprovat els darrers anys que les direccions dels centres educatius solen falcar  el seu paper fent ús dels mateixos eufemismes que proliferen tant als mitjans de comunicació com als comunicats de les diferents autoritats educatives.

Així, quan hom protesta per la situació actual:

1- Perquè l’administració no ha resolt els problemes derivats de la bretxa digital ni ha fet els canvis necessaris a la connectivitat dels centres per afrontar una situació d’ensenyament semipresencial.

2- Perquè l’administració no ha fet un esforç real per a incrementar la plantilla de docents per tal d’afrontar la situació actual.

3- Perquè l’administració no ha fet proves per tal de comprovar si els docents poden transmetre la malaltia als alumnes.

4- Perquè l’administració canvia cada dia que cal els protocols per tal que encara que a un grup hi hagi més d’un positiu, no calgui fer proves a tot el grup ni als docents que comparteixen espais amb el grup.

5- Perquè encara que hi hagi quatre docents que han donat positiu a les proves de detecció del coronavirus (amb alguns casos asimptomàtics), l’administració decideix no fer un cribratge a tots els treballadors del centre.

6- Perquè quan se’n recorden de l’existència del batxillerat, ens obliguen a fer un pla de semipresencialitat sense incrementar els mitjans per dur-lo a terme.

7- Perquè quan s’informa als mitjans de comunicació de que els alumnes s’hauran de fer les (poques) proves de detecció del virus a si mateixos, sota la supervisió dels docents. Aquesta mesura es va modificar, tot incorporant la supervisió de professionals sanitaris, tot i que la mostra se la continuen recollint els alumnes a si mateixos.

La direcció ens contesta amb un eufemisme: el problema és que tot plegat ens irrita perquè ens estan traient de la nostra zona de confort. 

No ho havia entès: no és que l’educació sigui la darrera preocupació de les institucions de govern, no és que no es consideri que l’educació necessita de mitjans, no és que els polítics estiguin improvisant cada dia perquè no tenen ni idea del que han de fer, no és que vulguin que fem feines que no ens toquen ni sabem fer perquè ja han cremat al personal sanitari fins a l’extenuació i no tinguin intenció de contractar-ne més…

No, res de tot això, el problema és que ens han tret de la nostra zona de confort… Quan algú es planteja amagar amb un eufemisme la crua realitat, només és per a intentar que aquesta sembli més amable. Però és absurd intentar enganyar amb eufemismes a aquells que cada dia estan vivint amb aquesta realitat tan poc confortable. Suposo que és difícil quedar bé amb el poder i, alhora, gestionar la misèria i, aquesta dificultat, pot portar a aquest indecent ús de l’eufemisme…

Òbviament, entenc que la tasca de les direccions és difícil, però quan implica l’ús d’eufemismes per amagar altres misèries, és a dir, amagar la realitat, caldria pensar que una negativa de les direccions a seguir les incoherències de l’administració seria més efectiva que l’actual situació de submissió incondicional.

Per sobre de tot, negar-se a complir amb normatives per a les que no s’han dotat dels mitjans necessaris, és molt més digne que caure en l’ús dels eufemismes oficials i confondre la reivindicació dels drets laborals amb la queixa per la pèrdua de confort.

Potser cal recordar que la principal estratègia del poder consisteix en la pèrdua de consciència de classe per part dels treballadors i que, els eufemismes, només són estratègies per a provocar aquesta pèrdua de consciència

En conclusió: el poder només busca la seva perpetuació, amb independència de la salut dels ciutadans, i els tòpics, eufemismes i altres estratègies, que tendeixen a fer creure que la vulneració de drets és només un problema de confort, constitueixen una estratègia que compta amb la pèrdua de la consciència de classe per part d’aquells que ho accepten.

I ni tan sols Maquiavel hauria somniat amb una maquinària tan perversa i sofisticada per al manteniment del poder.

El sistema educativo. Autor: Fabián Gutiérrez

Hace ya un par de semanas, 8 en concreto, llevo haciéndome la misma pregunta, ¿Por qué voy a la escuela? y es que, seamos sinceros, el actual sistema educativo (le llamaré se a partir de ahora ya que voy a repetir estos sustantivos varias veces)  es ineficaz, al menos para la generación actual.

Puede que en sus comienzos, haya sido eficiente, pero con el paso del tiempo, está más que demostrado, las cosas han de cambiar, y este aún no lo ha hecho.

Recientemente, basándome en los 2 millones de años de existencia del ser humano, Howard Gardner, psicólogo de la Universidad de Harvard, planteó la llamada “Teoría de las Inteligencias Múltiples”, teoría a la que yo he dedicado a estudiarla y comprenderla unas 72, tal vez 96 horas de mi vida, teoría desde la cual debería, por decirlo de alguna manera, estructurarse, el se.

Os pondré en contexto, resumiendo a nivel superlativo la teoría, los seres humanos poseemos distintos tipos de inteligencia, lingüístico-verbal, lógico-matemática, espacial-visual, musical-auditiva, corporal-kinestésica, individual, interpersonal, naturalista, emocional y existencial filosófica. Leyendo y razonando los nombres de cada una podéis tener una idea de sobre qué va cada una de ellas.

Dicho esto, comencemos desde otro ángulo.

Actualmente, qué hacemos en el se?, desperdiciar una valiosa cantidad de tiempo. Somos adoctrinados desde que somos conscientes, has de crecer, madurar, estudiar, conseguir un buen trabajo, crear una familia, y ya está, no hay más. En mi opinión, banalidades.

No es que no debamos darle importancia a nuestra vida, y a nuestro futuro, pero lo podríamos hacer de otra manera.

Me basaré en el se español.

Luego de que acabas la etapa pre-escolar, comienzas la primaria, de momento todo bien, que en la primaria todos tengamos que dar asignaturas comunes como español, matemáticas, etcétera, se entiende, pero es desde esa etapa de nuestra vida en la que deberían de comenzar a identificar nuestro/s tipo/s de inteligencia/s, es decir, analizar a los alumnos, observar cómo se desempeñan en distintas asignaturas, además de añadir otras tantas, filosofía por ejemplo, no necesariamente hay que explicar los pensamientos de Aristóteles desde el principio, si con 16 años no llegamos a entenderlos por completo, imaginaos con 6, pero si creo que deberían enseñar las bases de la actitud crítica que tienen los filósofos, ya que no pueden pretender cambiar nuestro punto de vista, o manera de analizar las cosas, a los 16 años, a esta edad tenemos una mentalidad formada, nuestro sistema nervioso termina de desarrollarse a los 19, los cambios a esta edad serían mínimos, y si se consigue alguno, no llegara á ser suficiente para ser competente en cuanto a, exempli gratia, hacer un comentario de texto.

Acabas la primaria, ya a esta edad se debería de saber qué se le da bien a cada alumno, no precisamente el ya que a los 11 años no es que seamos lo suficientemente inteligentes como para saber estas cosas. A partir de aquí comienza una de las etapas más importantes de nuestra vida, la pubertad. Aquí es en donde se debería de comenzar a explotar nuestras capacidades, si se te hace medianamente fácil, o no complicado, aprender una lengua, redactar textos, expresarte verbalmente, a ese tipo de alumnos son a los que se les debería de ayudar para convertirse en filólogos, profesores de lengua, escritores, abogados, empleos relacionados con sus capacidades.

Lo que no se debería de hacer, es lo que se hace. Hay alumnos con una gran inteligencia lógica-matemática, sin embargo, les obligan a saber gramática, no es que no deban conocer la lengua que hablan, u otras, sino que no necesitan indagar más allá de el saber hablar, escribir, leer y entender una lengua. Personas que poseen una constitución física increíble, que están perfectamente capacitados para hacer trabajos de fuerza, o perder el tiempo persiguiendo una bola de cuero, pero ese es otro tema, estas personas, al poder cumplir los requisitos mínimos para aprobar un curso, pues simplemente se quedan ahí, algunos son conscientes de lo que podrían llegar a ser, sin embargo, en vez de poder pagar una escuela de humanos sádico-masoquistas, boxeo, pagan una escuela de máquinas biológicas destinadas a satisfacer a personas que sí son inteligentes y sí pudieron sacarle el máximo provecho a su inteligencia.

Y como estos, varios ejemplos más, a mi parecer estos son los más destacables. 

Más que disfrutar el estudio, me pondré de ejemplo sólo a mí ya que pieles sedosas podrían sentirse no identificadas, quid pro quo ofendidas, se ha convertido para mí en algo detestable, tedioso, y sobretodo, inútil. Si yo jamás en mi vida he tenido pensado trabajar como filólogo, por qué me imparten gramática. Enseñadme a expresarme como es debido, no a analizar una oración. Si por mi cabeza nunca ha pasado la posibilidad de ser filósofo, por qué me imparten filosofía a estas alturas de mi vida. Lo que me interesa es el mundo de la informática y la tecnología moderna, no el mundo de las bacterias y los microorganismos. Algunos pensarán, “Haz un ciclo formativo”, ¿me convendría para la que quiero estudiar? Claro que sí, pero desgraciadamente está más que claro que el bachillerato es necesario para muchas cosas. Ésta es otra de las desgracias del se, no importa si eres Einstein, sino el título, tus capacidades son tan útiles como el propio sistema, lo importante es el papelito. Para acabar de una vez, luego de perder unos 1277 días de tu vida en la secundaria y el bachillerato, pasas a la que yo considero la mejor y tal vez la única etapa del se que debería mantenerse vigente, la universidad, se podrían hacer algunos cambios claro que sí, pero por lo general no está tan mal.

Resumiendo, memorizar para olvidar en este cubículo es ridículo, a lo largo de mi corta vida, vaya contradicción he ido escuchando que muchas cosas se tiene que cambiar, algunas ya lo han hecho, muchas no para bien pero bueno, otras aún no han sido lo suficientemente impactantes como para llamar la atención de los pseudolíderes de este mundo.

Que mi opinión haya sido entendido es todo lo que espero.

Sobre el pastafarisme. Autor: Jesús Gómez

Feia temps que tenia ganes d’escriure sobre el pastafarisme però no trobava la excusa d’actualitat per parlar sobre aquest moviment. Recentment, el 22 d’octubre, l’Audiència Nacional va rebutjar inscriure al Registre d’Entitats Religioses a l’Església Pastafari.Segons la sentència: “Sus fines son ajenos a los de una entidad religiosa, una religión, entendida como un conjunto de dogmas sobre la divinidad, de sentimientos de veneración y de normas morales y de prácticas rituales basadas en creencias profundas, serias y trascendentes”.

Potser caldria fer una breu explicació sobre el tema abans d’iniciar una reflexió sobre la qüestió. Faré un breu resum, si algú vol aprofundir, recomano la visita a la pàgina de l’Església pastafari espanyola: https://www.pastafarismo.es/ que també és l’origen de gairebé totes les imatges que apareixen a l’article.

Tot plegat va començar al 2004 quan el Consell d’Educació de l’estat nord americà de Kansas, va ordenar que a les classes de Biologia es dediquessin les mateixes hores a explicar la teoria científica de l’evolució que l’anomenada teoria del disseny intel·ligent. Aquesta darrera és un intent de dotar d’una aparença de rigor científic a la posició creacionista. No cal dir que aquesta “teoria” només es basa en especulacions pseudocientífiques, sense cap base empírica ni experimental.  Lògicament, la comunitat científica va esclatar i va manifestar de moltes maneres la seva disconformitat amb aquesta aberració pedagògica. Una de les reaccions va ser la del físic Bobby Henderson que va escriure una carta oberta a la que afirmava que la pseudoteoría del disseny intel·ligent té el mateix fonament que l’afirmació segons la qual l’univers ha estat creat per un monstre amb forma de plat d’espaguetis volador.

Com que a aquest món pot faltar de tot menys frikis, Bobby Henderson va començar a rebre suports de tota mena que han fet créixer el que en un principi era una paròdia del creacionisme per tal de mostrar-ne l’absurd. D’aquesta manera s’ha generat un corpus de creences, mites i tot tipus de llegendes, incloent-hi el nomenament de Henderson com a profeta de la religió pastafari.

Considero especialment destacable la veneració amb què es tracta als pirates: l’origen d’aquesta peculiaritat es troba de nou en els excessos de les religions, quan va començar a proliferar la creença que els desastres naturals (tsunamis, huracans…) s’havien incrementat a causa de la creixent pèrdua de fe dels darrers tres segles. Davant aquesta clara fal·làcia de falsa causa (que un fenomen es produeixi abans d’un altre, no implica que en sigui la causa), els pastafaris van proclamar que la veritable causa del canvi climàtic havia estat la brusca extinció de la pirateria a partir del segle XVIII; per tant, proclamen que la preservació del planeta depèn en gran mesura del retorn dels pirates als nostres mars.

Per a aquells que no ho hagin entès: certament el canvi climàtic s’inicia amb un escalfament del planeta a partir de finals del segle XVIII, a causa de la progressiva industrialització de la nostra societat, amb la contaminació que això comporta. Certament, la pèrdua de fe de la civilització occidental coincideix amb aquesta mateixa època i té la mateixa causa que la industrialització: la revolució científica que va culminar amb les teories de Newton té com a conseqüència un millor coneixement de la naturalesa, que va promoure les idees il·lustrades que fan prescindible a la religió i  promouen un salt tecnològic sense precedents fins al moment. Lògicament també hauríem de parlar dels canvis econòmics i socials que també es produeixen a aquesta època i que, entre moltes altres conseqüències, provoquen la pèrdua de les colònies americanes de l’imperi espanyol amb el conseqüent domini naval britànic al Carib i la desaparició, per inútil i desordenada, de la pirateria.

Evidentment, el pastafarisme s’ha omplert de tota mena d’excessos en el seu afany provocador. Així, totes les demandes que tenen com a objectiu que l’Església Pastafari sigui reconeguda oficialment poden ser considerades com a estratègies per a aconseguir subvencions estatals… També pot resultar ridícul demanar que els membres de l’Església pastafari apareguin al seu document d’identitat amb un colador per a pasta al cap. Però considero que tot i els excessos, el pastafarisme té molt més de positiu que qualsevol de les religions tradicionals. 

Si examinem els seus manaments (anomenats “condiments”) que sempre comencen amb “m’estimaria molt més que no…” en contrast amb les severes prohibicions de les altres religions, trobem algunes meravelloses incitacions a la tolerància:

M’estimaria molt més que no usessis la meva existència com a mitjà per a oprimir, subjugar, castigar, eviscerar, o… ja m’entens, ser dolent amb els altres. Jo no requereixo sacrificis, i la puresa és per a l’aigua potable, no per a la gent.

O bé:

M’estimaria molt més que no desafiessis les idees fanàtiques, misògines, i d’odi d’altres persones amb l’estómac buit. Primer menja, després vés a enxampar els cabrons.

I, sobre tot:

M’estimaria molt més que no construïssis esglésies/temples/mesquites/santuaris multimilionaris a la meva tallarinesca santedat quan els diners es podrien gastar millor en (tu tries):

  • Acabar amb la pobresa.
  • Guarir malalties.
  • Viure en pau, estimar amb passió, i baixar el preu de la televisió per cable.
    Potser sí que sóc un ésser omniscient d’hidrats de carboni complexos, però sé gaudir de les coses senzilles de la vida. Prou que en sé: al capdavall, jo SÓC el creador.

En resum, proclamo aquí i ara la meva falta de fe i, per tant, la meva adhesió a l’església pastafari: potser el pastafarisme no és una religió seriosa i està plena de frikis, però prefereixo la ciència, la tolerància i el sentit de l’humor a les “prácticas rituales basadas en creencias profundas, serias y trascendentes” que exigeix l’Audiència Nacional. Potser cal reflexionar si les pràctiques rituals de la pederàstia tenen fonament en les creences del profund obscurantisme religiós. En tot cas, no qüestionarem creences serioses i transcendents que impliquen la zoofilia com a origen del naixement d’un messies o la necessitat que pugui tenir un déu d’observar el prepuci d’un home per saber si és un bon seguidor.

Francament, prefereixo els espaguetis. Ramen!

El género ya no funciona. Autoria: Daniel Punzano.

El feminismo tiene como prioridad cambiar el trato o la función que tiene el rol femenino en la sociedad para mejorar las condiciones e intentar acabar con las desigualdades, cosa que, pese a que es una buena reacción contra el machismo, no resulta todo lo eficaz que debería, ya que en vez de arrancar el problema de raíz, está simplemente solucionando los inconvenientes que genera conforme vayan saliendo, es decir, en vez de intentar acabar con los roles de género que son unos los principales causantes de que la sociedad sea machista, prefieren arreglar los productos de esta situación, cosa que, como ya he dicho, es ineficaz.

Pero bueno, pese a que no creo que sea la forma más correcta de actuar, entiendo y respeto la causa feminista, porque es un movimiento que me parece razonable y que creo que hace más bien que mal, no obstante hay una comunidad con la que no concuerdo en absoluto, y que considero que están absolutamente errados, y sobre la que trata este texto. Pero antes es necesario marcar la diferencia entre género y sexo.

Hasta hace pocos años, se ignoraba la diferencia entre género y sexo. De hecho, aún hoy en día la mayoría de las personas no distinguen entre los dos. Por tal razón , es común que la gente no sepa distinguir las diferencias entre ser transgénero y ser transexual.

La palabra sexo hace alusión a algo puramente biológico, algo que no es discutible, ya que al fin y al cabo, nuestros genes tienen unos cromosomas determinados y no es algo que se pueda cambiar. Para referirnos a los sexos, están las palabras macho y hembra, pese a que con frecuencia se suelen distinguir los sexos entre hombre o mujer. No obstante estos términos son incorrectos, ya que la función de estos es distinguir entre géneros.

Por tanto, una persona no conforme con su sexo es una persona transexual. Pero ese tema es harina de otro costal.

El género en muchas ocasiones, como ya he dicho antes, una puerta abierta al machismo. Los roles tienen un claro origen patriarcal y en plurales ocasiones sirven para oprimir la conducta de la gente, especialmente en las mujeres. Dictando normas para la forma de actuar, vestir y pensar, marcando unas pautas que hay que seguir, y de las cuales no te puedes salir sin ser mal visto.

Es por eso, que lo que yo espero de un movimiento progresista de verdad es intentar acabar con los roles de género. ¿Y que está sucediendo? Pues más bien lo contrario.

Como ya habéis podido notar, me situo en oposición a los roles de género, y por eso me disgusta tanto el movimiento trans, porque la mayoría de la gente no son conscientes de lo que el género implica y simplemente actúan sin pensar en el papel que desempeñan, pero los trans tienen ese conocimiento, y en vez de verlo como algo inútil, o algo que limita su libertad, se siguen aferrando al género, aceptando y siendo subyugados por lo mismo que les convierte en una minoría desfavorecida. Están aceptando que nunca tendrán libertad para actuar como ellos quieran o consideren correcto. Ellos deberían ser los primeros en dar un paso adelante, enseñar al mundo que el género no define quien eres.

Y soy consciente de que no me corresponde a mí cargarles con esta responsabilidad, pero si ellos no toman consciencia sobre esto ¿Quién lo va a hacer?¿Cuánto tiempo más vamos a seguir con una sociedad dividida por la mitad?

Yo personalmente creo que estamos estancados como sociedad. Tenemos demasiados aspectos que nos limitan y nos restringen innecesariamente, y yo soy participe de muchos de ellos, la mayoría de forma inconsciente. Y pensamos que definir colectivos (raza, género…)  favorece a la diversidad, y esto nos beneficia, pero esto es una mentira, una mentira que no favorece a nadie. Los colectivos solo sirven para dividirnos más si cabe. Creo que ahora mismo es lo que menos falta nos hace. La igualdad solo se puede conseguir cuando la mayoría de la sociedad actúa al unísono. Por eso los movimientos antirracismo funcionan tan bien, porque al ser el racismo algo bidireccional (aunque haya algunas razas que lo sufran más) hace que todo el mundo se pueda sentir identificado, y en consecuencia, actuar. Y pese a que conozco las objeciones que hay en este blog sobre la empatía, nos guste no, es lo que nos mueve a actuar muchas veces, y generar diferencias solo dificulta aún más.

Tal vez alguno de mis planteamientos no sea el más acertado, pero creo que el mensaje general es claro, el género solo nos divide.

¿Solución? Bueno, no se puede acabar con el género de un día para otro, ya que no puedes imponer a la gente que dejen de interpretar un rol de cuya existencia no son conscientes, pero se deberían hacer algunos cambios sutiles que progresivamente cambiarán la forma en la que pensamos. Esos cambios tienen que empezar, y de hecho, se están haciendo cada vez más, en la educación, vemos cómo se están dejando de inculcar los roles del estilo de “para chicos” o “para chicas”, y eso es un comienzo. Pero este pensamiento no prospera del todo porque la educación familiar tiene mucho peso todavía y echa por suelo estas enseñanzas. Pero para ser justos, esta no es la única causa, ya que colectivos como el colectivo trans están dando mucha importancia al rol también. Y hasta que no haya una educación global sobre esto, seguiremos en la situación actual indefinidamente.

Yo personalmente, no invertiría esfuerzo en eliminar el rol como tal, simplemente haría que cada vez tuviera menos importancia hasta que se llegue al punto en el que la gente no le preste atención, y que vea el género como algo arbitrario y sin importancia que se asigna en función de tu sexo, de la misma forma que una silla es hembra o un televisor es macho.

Mi conclusión es que creo que el feminismo va bastante bien encaminado hacia ese objetivo, es el primer movimiento que está quitándole papeles asignados al rol, pero también pienso que se están contradiciendo clasificando a la gente en función de su género (hombres o mujeres), y esto les frena. También, creo el colectivo trans tiene una mentalidad retrógrada, que se ha quedado estancada en el papel obsoleto del género, y frena el progreso de la sociedad. 

Y por último, me gustaría recomendaros que no adopten la forma de pensar de ningún colectivo ni de ningún movimiento sin más. Tenéis que leer lo que opinan, y sacar conclusiones a partir de vuestro razonamiento. Esto es algo que me molesta mucho, porque la comunidad impone sus ideologías de forma dogmática, sin permitir cuestionar su opinión y llamando retrógradas o transfóbicos a los que opinan distinto o piensan por sí mismos de forma distinta. Y es por esto por lo que a menudo soy tan críticos con ellos, no me gusta como funcionan como grupo, y esa es la razón por la que escribo este texto.

Déu és amor? Autor: Jesús Gómez

Ja hi som de nou: un professor ha estat decapitat a un municipi proper a París. Sembla que el motiu ha estat el fet que aquest professor, a la matèria d’Educació Cívica, tot tractant el tema de la llibertat d’expressió, havia mostrat als seus alumnes les caricatures de Muhàmmad (vulgarment conegut aquí com “Mahoma”) que anys enrere havien estat publicades a la revista satírica Charlie Hebdo i que, al 2015, ja van provocar un atemptat contra la revista (aquí teniu l’enllaç a l’article publicat al bloc sobre el tema https://blocs.xtec.cat/zadig/2015/01/08/je-suis-charlie-autor-jesus-gomez/).

El que em resulta especialment monstruós de tota aquesta història és la genuïna barbàrie que supura: atemptar contra o a causa d’un acudit, considerar perillós al sentit de l’humor, perseguir a qui vol fer riure, disparar al pallasso… constitueix la més profunda declaració de barbàrie possible. Només des de la més profunda imbecilitat, des de la estupidesa més contundent, des de la més monstruosa manifestació del narcisisme intel·lectual, hom seria capaç d’atacar a aquell que vol fer riure.

El sentit de l’humor és un signe de intel·ligència i, per tant, la manca d’aquest sentit … No insultaré la vostra intel·ligència resolent aquest senzill raonament.

Ara caldrà de nou fer aclariments? L’Islam és una religió de pau, el noi que ha comés l’assassinat no havia entès el missatge i, de fet, no es pot considerar com un veritable musulmà… Tot plegat ho he sentit ja massa vegades i, massa vegades, resulta insuficient per justificar la mort. Quan algú mata en nom d’una religió, el problema plantejat no és de caràcter religiós, sinó humà: ha matat un ésser humà en nom de Déu; si ha fet o no una correcta interpretació de la paraula de Déu és indiferent. El que és ineludible és el fet que ha matat a algú i que, si no hagués rebut una educació religiosa, molt probablement no ho hagués fet.

S’infereix, per tant, que l’educació religiosa pot provocar assassinats. Pot semblar que l’argument és menor, però fem un recorregut pels assassinats comesos en nom de la química, de les matemàtiques, de la biologia, de la filologia, de la geografia o de la història de l’art… Si posem a l’altre plat de la balança a la religió, tenim un seriós argument per a l’extinció d’aquesta nociva matèria del nostre sistema educatiu i, en la mesura dels possibles, de la nostra cultura.

Avui a tot l’estat francès s’han convocat manifestacions de rebuig envers l’assassinat. Hem vist com es recuperava el lema de fa sis anys “Je suis Charlie” i que s’actualizava amb un “Je suis professeur”. França és un estat laic on es considera, que entre el valors del ciutadans de la República, l’educació i la llibertat d’expressió són fonamentals. Nosaltres vivim a un estat aconfessional on un individu pot fer classes de religió sense una titulació universitària, sempre i quan aporti una carta del mossèn de la parròquia acreditant la seva capacitació pedagògica; d’altra banda, no vivim a una república i, per tant, no podem defensar valors republicans dins el nostre sistema educatiu. Desconec en què consisteixen els valors ètics de la monarquia parlamentària borbònica, més enllà de la desordenada conducta sexual i l’obsessió per l’ús de les armes de foc que ha portat a excessos en els que perillen germans, elefants o extremitats inferiors dels membres de la família reial garant dels valors en qüestió; en tot cas, si un valor s’ha de defensar fent ús de les armes (o de la seva venda) no em sembla que valgui gaire la pena.

M’agradaria molt viure a un estat en el que els ciutadans surten al carrer tot reivindicant la seva identificació amb els docents. M’agradaria molt viure a un estat republicà i laic, on hom considerés que la llibertat d’expressió ha de formar part no només dels drets fonamentals dels ciutadans sinó també de les obligacions educatives dels docents. M’agradaria molt viure a un estat on els docents no apliquessin sistemàticament l’autocensura per evitar conflictes…

Els conflictes, si no són violents, constitueixen la clau del progrés de la societat. Però el conflicte és incòmode i, la nostra societat, ha assumit uns nivells de confort del tot irrenunciables, encara que sigui en nom de la llibertat  d’expressió.