Les xarxes socials han anat transformant la nostra manera de percebre i interactuar amb el món que ens envolta. A través d’aquestes plataformes, ens trobem immersos en un univers virtual en què la comunicació, la interacció i la compartició d’experiències esdevé omnipresent. No obstant això, un fenomen que ha aparegut amb força és la influència que aquestes xarxes tenen en la manera com percebem i, fins i tot, vivim la vida.

A més a més, les xarxes socials també tenen un impacte en les nostres relacions interpersonals i en la manera com percebem els èxits i fracassos dels altres. L’exposició constant a les narratives construïdes per altres usuaris pot conduir a una idealització irrealista de les seves vides, generant sentiments de competició i inadequació. Així, les xarxes socials no només afecten la nostra percepció de nosaltres mateixos, sinó que també influeixen en les nostres relacions socials i en la manera com interactuem amb el món.

En una societat cada vegada més interconnectada, és innegable que les xarxes socials exerceixen un impacte significatiu en la forma en què construïm i projectem la nostra identitat. A través dels perfils en línia, seleccionem i publiquem els moments més destacats i elaboradament editats de les nostres vides, creant una imatge curosament que sovint es distingeix de la realitat. Aquesta tendència a mostrar una versió idealitzada de nosaltres mateixos pot conduir a una pressió constant per mantenir les aparences i a la comparació incessant amb altres persones, empitjorant la inseguretat i la insatisfacció personal.

També les xarxes socials actuen com a vehicles per a la difusió d’ideologies i valors específics. A través de la influència dels “influencers” i dels algoritmes que seleccionen i prioritzant el contingut, les xarxes socials poden moldre les nostres creences i prioritats, influint en les decisions que prenem en la nostra vida quotidiana. Així, les xarxes socials no només defineixen com percebem la vida, sinó que també influeixen en la manera com la vivim i per a la majoria negativament (per exemple, la romanització de conceptes tòxics).

Per a concloure, crec que les xarxes socials han esdevingut una part integral de les nostres vides, afectant la manera com percebem i interactuem amb el món que ens envolta. Tot i que poden generar pressions i expectatives irrealistes, també ofereixen oportunitats per a la connexió i el canvi social. És essencial, per tant, ser conscients del seu impacte i utilitzar-les de manera responsable per a fomentar un entorn saludable i positiu. Però, mai deixant-se influir al punt de fer canvis en el nostre dia a dia.

L’art és una activitat que realitzen els humans per poder-se expressar. Aquesta paraula és molt complexa perquè d’ençà que la humanitat li va posar nom a totes aquelles obres que transmetien idees i sentiments als altres, és a dir, des que es va prendre consciència i es van començar a anomenar com a tals les obres que abans ningú hauria pensat que tinguessin un valor especial i diferent de qualsevol altra activitat, el concepte d’art ha evolucionat fins a com el coneixem avui en dia.
Aquesta manifestació que ha estat present des dels inicis, no és només fruit de la inspiració d’algú, és la suma del context en el qual s’ha portat a terme i la cultura amb la qual han crescut els espectadors i l’artista, la tècnica usada i apresa i altres factors.
La valoració i la percepció de l’art es basa majoritàriament en el coneixement. Per poder valorar una obra d’art s’ha de tenir coneixement dels mètodes usats, de la tècnica, s’ha de saber un mínim d’història de l’art per conèixer el context i les possibles influències o referències… Òbviament, tenir un coneixement més profund i extens afavoreix la comprensió de les obres. Els crítics d’art ho són perquè tenen un domini de l’àmbit. Que el coneixement faci més fàcil la comprensió no vol dir que sense aquest no puguem percebre l’obra i gaudir-la o que ens desagradi, només l’enriqueix.
A part de transmetre unes idees o un missatge, l’art té la capacitat d’impactar
emocionalment i de connectar amb el públic de manera intuïtiva. Independentment del seu nivell de coneixement, els elements estètics i els temes tractats d’una obra poden provocar una opinió o reacció. L’art pot ser valorat i apreciat sense la necessitat d’un coneixement extens, però sense aquest és més difícil entendre-la, i per tant valorar-la i apreciar-la. Algú que valori l’art sense cap coneixement sobre aquest no tindrà la mateixa opinió que aquell que sí que el té. Tot i això, l’art és molt subjectiu i això fa que la seva valoració sigui tan difícil. Dues persones amb el mateix coneixement també poden tenir diferents opinions, ja que en una valoració també intervé la part més intuïtiva. Poden tenir el mateix nivell de saber, però la impressió serà diferent. No tothom ha tingut les mateixes vivències i, per tant, cadascú rep els elements de l’obra de diferent manera. La subjectivitat fa el procés de valoració delicat.
Quan la valoració és per gust propi i no perjudica a ningú no hi ha cap problema, però en una societat capitalista on l’art és recompensat amb diners és important tenir unes pautes valoratives universalitzades per a poder fer un judici just. Per exemple, valorar quines obres haurien d’anar a un museu i quines no. També s’ha de tenir en compte que l’art és un concepte molt extens que engloba moltes pràctiques diferents. En l’exemple de l’art exposat en una galeria o museu, s’ha de tenir en compte tota una sèrie d’elements racionals que analitzen persones especialitzades i formades en tot el coneixement necessari per poder-lo jutjar. Tot i així, segueix estant present la part intuïtiva que és molt subjectiva i és una part que no podem evitar percebre i que, per tant, influeixi en la nostra valoració.
En conclusió, el coneixement és una de les parts més importants a l’hora de valorar l’art. De fet, la majoria d’art avui en dia està valorat per gent amb un bagatge cultural i acadèmic extens. El coneixement pot fer que arribis a gaudir més una obra gràcies a la comprensió d’aquesta. No obstant això, es pot percebre una obra com a molt valuosa sense coneixement, ja que la part intuïtiva pot fer que ens agradi o no, independentment del nostre saber.

Les xarxes socials s’han convertit en una part molt present en la nostra vida quotidiana.  

A partir d’això, s’ha creat una nova indústria, la d’influencers. El qual ha generat molta controvèrsia pel fet de poder ser influenciadors en la nostra vida. D’aquí ve la següent qüestió, aquests poder definir la nostra vida? 

A través de plataformes com Instagram, Facebook Twitter es crea  una representació digital de les experiències personals, creant expectatives i ideals que molts busquem seguir. Sobretots, dels anomenats influencers que com diu la paraula,  es tracta d’una persona que pot influir en la vida de les persones, a través de les xarxes socials. Com per exemple, quan veiem que una actriu molt famosa utilitza un xampú que diu que li deixa el cabell molt bonic, hi haurà  més d’una persona que anirà a comprar-lo, però per la  seva opinió. En aquest cas, ens deixem guiar per la seva opinió basada en la seva experiència. Això passa tant en indústria cosmètica com en molts sectors on aquests influencers donen dient-lo d’altra manera publicitat positiva o negativa a la marca. 

En conclusió, les xarxes socials si poden influenciar sobre la nostra vida avui dia. Aquest punt, pot ser tan dolent o bo.  He de recalcar que jo normalment compro molts productes perquè he vist abans l’opinió d’una persona influenciadora . Per tant, per a mi també les xarxes socials influeixen sobre la vida. I per a vosaltres?

Les xarxes socials poden tenir un impacte significatiu en la nostra percepció de la vida i en el nostre comportament. Aquestes presenten una versió idealitzada o distorsionada de la vida, mostrant moments destacats i aspectes positius, la qual cosa pot portar a comparacions poc realistes i sentiments d’insuficiència en aquells que les consumeixen. A més, la pressió per mantenir una imatge perfecta en línia pot generar estrès i ansietat.

Aquestes xarxes socials són tòxiques, ja que ens involucren en una competició eterna que mai guanyarem. Les noies es comparen constantment, mentre que els nois mesuren el seu valor segons les noies amb les quals es relacionen. Això és molt tòxic. Abans, en les dècades de 1970, 1980 i 1990, l’amor real s’enfocava en la connexió genuïna, sense les artificioses màscares de les xarxes socials.

Avui dia, en canvi, la vida amorosa s’ha convertit en una competició incessant, però sempre hi haurà algú un pas per sobre teu a les xarxes socials. Constantment et veuràs comparant amb altres, rebaixant la teva autoestima. Abans, potser algunes noies es comparaven amb les imatges retocades de les revistes, però ara, amb Instagram i altres plataformes, aquesta comparació és constant i omnipresent. Per què ens hem de sentir malament, per tenir, pèls al cos, estries, granets, arrugues, les orelles més grans o més petites, un nas més gran o, ,fins i tot, un cos una mica més grassonet? Som humans, i és perfectament normal, si abans de les xarxes socials la gent no li causava inseguretat, per què ara? 

És crucial recordar que les xarxes socials són només una eina, i la pregunta que hem de fer-nos és: estem utilitzant l’eina, o l’eina ens està utilitzant a nosaltres? Instagram, per exemple, és un món de mentides, on no es mostren els fracassos ni els reptes, sinó només les coses bones. Això ha suposat un impacte devastador per a la nostra generació.

Tanmateix, és important recordar que les xarxes socials no haurien de definir completament com vivim les nostres vides. És fonamental mantenir un equilibri saludable entre el món en línia i el món real, cultivant relacions significatives fora de les plataformes digitals i recordant que la vida real és molt més que el que es mostra a les xarxes socials.

Las redes sociales se han convertido en una parte esencial en la vida actual de casi todo el mundo. Desde compartir momentos especiales hasta seguir las últimas tendencias. Las plataformas digitales nos conectan con el mundo de maneras que antes eran impensables. Sin embargo, su influencia en la forma de como vivimos nuestras vidas podría ser un tema del cual se podría debatir.
Por un lado, las redes sociales pueden inspirar e incluso, motivar. La exposición a diferentes estilos de vida, perspectivas y culturas puede ampliar nuestra comprensión del mundo y fomentar la empatía. Además, está la capacidad de conectarse con amigos y familiares, da igual la distancia que haya, esto puede fortalecer los lazos afectivos y proporcionarnos un sentido de comunidad o de unión.
Por otro lado, las redes sociales también pueden ejercer presión sobre cómo percibimos nuestras propias vidas. La tendencia a comparar nuestros éxitos, apariencias y experiencias con lo que vemos en línea puede generar ansiedad e incluso sentimientos de insuficiencia, de no ser nada o no valer nada. Puede haber ciertos comentarios que pueden llegar a distorsionar nuestra percepción de la realidad y afectar nuestra autoestima.
Si bien las redes sociales tienen el potencial de enriquecer nuestras vidas al exponernos en nuevas ideas y conexiones significativas, tenemos que ser conscientes de su impacto en nuestra percepción de nosotros mismos y en nuestras relaciones interpersonales. Y para acabar ya, tal y como vivimos nuestras vidas, estas no tendrían que estar establecidas por las expectativas que haya en Internet, sino por nuestras propias aspiraciones y los valores que se nos haya inculcado fuera de una pantalla.

Les xarxes socials han esdevingut una part integral de la vida moderna, influenciant la manera en què les persones perceben i viuen les seves vides. Des de la seva irrupció, han creat un espai virtual on la gent comparteix moments, opinions i idees. Però, alhora, han generat una pressió social implícita que pot influir en com moltes persones perceben la seva pròpia vida i com es veuen a sí mateixes.

A través de les xarxes socials, s’estableixen ideals de bellesa, èxit i felicitat que sovint són inalcançables o irreals. Les persones comparteixen les seves millors fotos, experiències i èxits, creant una imatge filtrada de les seves vides que pot generar enveja o insatisfacció en els altres. Això pot conduir a una constant comparació i competició per mostrar una vida que s’ajusti als estàndards socialment acceptats.

A més, les xarxes socials també poden influir en les decisions i les eleccions de les persones, ja que les opinions i les tendències es poden propagar ràpidament a través de la difusió viral de contingut. Això pot portar a seguir tendències, estils de vida i idees que no necessàriament reflecteixen els valors personals de cadascú, sinó els que estan de moda a les xarxes.

No obstant això, també és important reconèixer que les xarxes socials no defineixen completament com hem de viure la vida. Malgrat la seva influència, encara és possible utilitzar-les de manera positiva, com a mitjà de connexió, expressió i inspiració. La clau és ser conscients dels seus efectes i utilitzar-les de manera equilibrada, mantenint una perspectiva realista sobre la vida i recordant que el valor d’una persona no es mesura per la seva popularitat o èxit en línia, sinó per la seva autenticitat i satisfacció personal.

Aquesta fal·làcia és de generalització precipitada perquè diu característiques de gent d’uns certs països (mostra escassa per a la seva afirmació) englobant, fent referència a qué tots són així)

Es tracta de fal·làcies Ad populum, ja que són productes ecològics que apel·len als nostres sentiments, perquè si els comprem cuidarem al planeta.

El tipus de fal·làcia d’aquest tweet és ad antiquitatem perquè VOX vol fer creure que el correcte és allò que es porta fent des de fa molt temps. Aquesta idea és errònia perquè no està justificat fer mal a un altre ésser viu per entreteniment o per “tradició i identitat”. Encara que sigui una tradició, la societat canvia i avança. Per la qual cosa sabem que no està bé maltractar cap animal per oci.

Hi ha d’altres tradicions a Espanya que són menys agressives i que encara continuen estant vigents, com per exemple, Les Falles.  

Això és una fal·làcia: generalització precipitada, perquè aquest partit polític està intentant convèncer de què no hi haurien d’haver immigrants en el país. Quan el que en realitat passa és que la persona que ha provocat el delicte, en aquest cas, és immigrant. Això no vol dir que perquè passi un cop, els immigrants, tot generalitzant, són tots uns assassins i lladres. Puc demostrar que delictes més agressius que aquests han sigut realitzats per persones del país.

Jaime Giménez Arbe, per exemple, un atracador de bancs madrileny. Ha comès diversos homicidis.

Per què el fet de fer servir la tecnologia hauria de fer-nos ser més o menys humans?

Si res, el que els humans tinguem la capacitat intel·lectual de fer servir aquesta ciència demostra que no som iguals a la resta d’animals, que som intel·ligents.

Però potser mirant-lo des d’un altre punt de vista, que la tecnologia formi part del nostre dia a dia causa que ens relacionem menys entre nosaltres. Clar, si s’assumeix que la majoria de persones depèn de dispositius electrònics per fer la tasca més insignificant, potser és correcte dir que la tecnologia ens fa ser menys humans.

Això no obstant, els mòbils, els televisors, els portàtils… són només algunes de les diverses aplicacions que se’n poden donar a la tecnologia. És més, hi ha aplicacions d’aquesta ciència que són molt més important, i encara i així són constantment obviades i ignorades. 

És a dir, són tots aquells aparells, ara imprescindibles, per realitzar procediments quirúrgics enemics de la humanitat? O és dolenta la tecnologia emprada en els processos mecànics, químics, biològics, nàutics, propis de les enginyeries? Ens fan també aquestes aplicacions de la tecnologia ser menys humans?

Potser hauríem de deixar de veure la tecnologia com una ciència simple que només està associada a la producció i la creació d’aparells electrònics i començar a valorar-la més. Perquè la tecnologia en si mateixa no ens fa ser ni més ni menys humans.

L’origen i la creació dels cossos i forces de seguretat d’un Estat han estat sempre fonamentats en certs argumentaris estretament vinculats a les concepcions sociopolítiques d’un determinat territori, que evolucionen amb el pas del temps, i que atribueixen una funció idealitzada als cossos policials.

Aquest fonament arcaic de les forces de seguretat, també anomenades “forces d’ordre públic” per justificar certes actituds que sobrepassen els límits legals, esdevé un refugi per a certes posicions radicals, que sostenen la impossibilitat de desvincular les anomenades forces d’ordre públic de la societat i que, per tant, estableixen una premissa necessària i massa recurrent: ‘’sense forces d’ordre públic, la societat seria un caos’’.

Si bé és cert que la defensa d’aquesta posició pot ser producte de la ingenuïtat o de la manca de cultura històrica, aquests fonaments es poden explicar des d’una posició filosòfica contractualista.

John Locke va establir les bases del liberalisme polític, fonamentant-se en un plantejament contractualista, en tant que considera que l’ésser humà ha viscut en un estat de naturalesa previ a la fundació de la societat civil. 

Pel que fa a aquest estat de naturalesa, i en relació amb els arguments més recurrents de les posicions sovint tradicionalistes, que defensen la necessitat de les forces de seguretat, l’autor planteja l’estat de naturalesa com una situació caracteritzada per la llibertat i la igualtat, i per l’absència d’una autoritat o instància de poder comuna. 

Així que les paraules ‘’llibertat’’ i ‘’seguretat’’ apareguin de forma recurrent en el raonament d’algú, hem de començar a sospitar que la història que ens està explicant té una trampa prou enginyosa per a generar moviments i aixecaments xenòfobs, islamòfobs i masclistes en nom d’una d’aquestes condicions, sense que quasi quatre milions de persones hi notin res d’estrany.

Vull aclarir, però, que la meva intenció no és criticar el liberalisme i la defensa d’una certa llibertat. No obstant això, cal dir que em fa massa nosa reduir tot un plantejament liberal i tota una societat plena de desigualtats i tendències cada cop més malèvoles contra sectors minoritaris de la població a una paraula com la ‘’llibertat’’.

Retornant a Locke; els éssers humans, per voluntat pròpia i per interès comú, hem esdevingut membres d’una societat política, apel·lant a una millor defensa dels nostres drets naturals: la llibertat, la propietat i la vida. Així, defensa la legitimitat de defensar els nostres drets naturals en l’estat natural, perquè existeix una possibilitat que no tots els homes respectin aquests drets inherents.

D’aquesta manera, com que l’objectiu principal de la fundació de la societat és preservar de manera més eficaç els drets naturals, Locke justifica l’existència d’una instància superior, que pot utilitzar la violència per garantir la defensa d’aquests drets naturals.

Un cop explicada la història i un cop localitzada la trampa, cal identificar i demostrar els arguments pels quals hom pot raonar la possibilitat de prescindir dels cossos i forces de seguretat.

Primer de tot, cal desmuntar la premissa que la llibertat és un dret natural de què gaudim tots els éssers humans. Tal com planeja Hume, un autor que evoluciona cap a l’escepticisme i el dubte del coneixement de la substància, el fet de considerar la llibertat de forma abstracta, com si fos una substància, fa que aquesta no estigui relacionada estrictament amb la nostra experiència i, per tant, a la situació de la llibertat en la societat actual. Així que la llibertat i la seguretat siguin contemplades de manera abstracta, els conflictes actuals de desigualtat i falta de llibertat no es podrien explicar, ja que situacions com la desigualtat salarial entre homes i dones, la discriminació i els delictes d’odi envers les minories i l’aporofòbia serien quelcom que queda reduït a la falta d’implicació de les persones afectades o a la presa de decisions incorrectes.

Perquè si hom concep la llibertat com una facultat o una condició en què pot escollir entre diverses opcions i aquesta funciona realment d’aquesta manera, la pobresa i la falta de recursos en els països menys desenvolupats no seria una elecció que algú que coneix els seus drets escolliria.

Així, la inexistència dels drets naturals en la nostra societat implicaria la invalidesa d’aquells arguments i raonaments que posen la condició de llibertat i igualtat de tothom en les seves premisses.

En segon lloc, cal posar èmfasi en la premissa plantejada anteriorment: ‘’sense forces de seguretat, la societat seria un caos’’. Aquesta premissa ingènua és sovint defensada per aquelles persones pessimistes, que consideren necessari una mena de Leviatan que actuï com un monstre que ens obliga a complir el nostre pacte, a limitar els nostres drets en favor de la societat.

Si bé és cert que autors del segle XVII com Hobbes poden defensar aquesta posició, no em sembla gaire raonable que persones que han presenciat les irregularitats comeses pels cossos de seguretat al llarg dels anys i la pretensió cada cop més classista dels mateixos defensin aquesta història que només atemoriria un nen de 6 anys.

Sovint es poden escoltar argumentacions relacionades amb la necessitat de les forces d’ordre públic per garantir la seguretat de la ciutadania, fonamentades en l’afirmació que els éssers humans no som prou intel·ligents per complir les normes establertes per la convivència, que poden ser més o menys legítimes.

Però una cosa ha de quedar clara; les boques s’omplen de crítiques i d’afirmacions que pretenen una sublevació, però el temor a desobeir la llei és molt més gran que aquests impulsius desitjos insurreccionals.

Els cossos de seguretat vetllen per la defensa d’una seguretat que no ens és necessària, i que sovint esdevé un amagatall eufèmic pels polítics. Pregunteu-li a Abascal.

Tothom pot complir la llei sense la necessitat d’un conjunt de persones armades preteses a vetllar per la correcta aplicació de la llei, quan sovint aquesta mateixa llei no és legítima ni aporta res a la seguretat o la llibertat de les persones.

Cal tenir en compte també que les forces de seguretat semblen destacar pel caràcter instrumental que tenen, però que a la pràctica presenten una dependència amb la ideologia de l’Estat, de manera que el caràcter pretesament instrumental esdevé la base ideològica que inspira la política de l’Estat, i que deriva en fenòmens repressius, de violència estatal infundada.

Així, actes violents com els presenciats durant la guerra de Vietnam, la mort de George Floyd, les protestes obreres i l’acció sindical en el règim de la Restauració, l’empresonament de polítics innocents, la pràctica de la llei de fugues i la condemna a la jurisdicció militar per accions ‘’antipatriòtiques’’, conformen un conjunt de fets històrics suficients per al·legar la possibilitat de prescindir de les forces de seguretat.

Como ya conoce todo el mundo, cada vez más nuestro estilo de vida se vuelve menos interactivo, y no es de extrañar porque nosotros mismos lo hemos provocado, hemos provocado nuestra entrada a un círculo vicioso, sin salida y probablemente irreversible. Prácticamente, no somos capaces de imaginar qué pasaría con el mundo si esta tecnología a la que estamos tan aferrados desapareciera. Es muy sorprendente el cambio tan radical que hemos dado en tan pocas décadas respecto al desarrollo de la tecnología y de los dispositivos inteligentes, un cambio tan radical y tan rápido que ha llegado a ser perjudicial.

La tecnología tiene un gran papel en nuestra sociedad, de hecho es clave del bienestar humano y su evolución sanitaria, económica y social. Pero todo en esta vida debe de ser moderado, hemos ido más allá de los límites, hemos dejado que la tecnología, los dispositivos y las redes sociales entren en nuestras vidas y nos controlen, ya sea de manera indirecta o directa. Y es que es verdad, en mayor o menor medida, los humanos ya no somos lo que éramos, hemos mejorado y evolucionado, pero este exceso del control de la tecnología sobre nuestras vidas está rompiendo la esencia del ser humano. El desarrollo de la tecnología provoca el aislamiento del ser humano, ya no sabemos relacionarnos y comunicarnos con los demás fluidamente sin estar usando constantemente nuestros móviles; muchos niños desconocen el sentido de la infancia porque prefieren mil veces apegarse a las pantallas que salir a jugar con otros niños……

Todos estos factores no hacen más que convertirnos en una sociedad más aislada y más superficial.

Y no debemos olvidar las redes sociales que son un factor de gran importancia en nuestra sociedad. Probablemente, las redes sociales sean el arma más peligrosa a la que se enfrenta el ser humano. Gracias al aislamiento del que hemos hablado, el ser humano es irresistible al uso de las redes sociales.

Los creadores de las de las redes sociales han conseguido a través de la publicidad hacer que el individuo humano sea completamente inseparable de estas, han creado una especie de vicio que hace que el ser humano consuma todo su tiempo en las redes sociales. Estas plataformas generan entretenimiento para las personas y de esta manera dejan que las personas caigan en la tentación de apegarse cada vez más a este vicio, lo que les hace ganar millones y millones de dólares.

Pero como he dicho antes, las redes sociales son solamente aplicaciones de manipulación y mentiras. A través de ellas, la gente intenta conseguir la aprobación de las personas, hemos dejado que las redes sociales interfieran en nuestras vidas, hasta tal punto de sentir la obligación de estar mostrando constantemente lo que estamos haciendo o comiendo. Y lo peor de todo es que para muchas personas se ha convertido en un mecanismo de desahogo personal, donde ellos creen que tienen el derecho de insultar y acosar a otras personas para poder dejar salir su furia y crueldad.

Esto simplemente destruye nuestras emociones y nuestra manera de ser, detrás de cada comentario ofensivo y detrás de cada burla, se encuentran personas que sufren  este acoso.

La mayoría de lo que se muestra dentro de las redes sociales es totalmente manipulado, y lo peor de todo es que no nos damos cuenta de que le estamos dedicando más tiempo e importancia de lo que se merece.

Aparte del ámbito social, la tecnología y las redes sociales no se quedan atrás en cuanto al entorno político. La mayoría del desarrollo de estas es debido a intervenciones políticas, así como en las redes sociales y los medios de comunicación, que son influenciadas políticamente y solo muestran lo que les interesa.

Aunque ya he hablado suficientemente sobre la tecnología, realmente creo que podría estar hablando mucho más sobre la influencia de la tecnología en nuestra vida, pero lo que realmente debemos considerar, es ¿en qué tipo de personas nos estamos convirtiendo por culpa de la tecnología? ¿Realmente nos benefician más que nos perjudican, o al revés?

Creo sinceramente que esta etapa tecnológica nos ha beneficiado mucho y nos ha facilitado y proporcionado muchas alternativas, soluciones y cubre muchas de nuestras necesidades, pero como he dicho antes, no dejemos que esto sea producto de la destrucción y la degeneración del ser humano, debemos usar la tecnología como una ventaja, para conseguir el bienestar de la sociedad y no para hacerla más egoísta y superficial, es por eso que hay que poner límite a esto y ser más moderado con el uso de la tecnología especialmente en el ámbito social.

 Con la actual guerra entre Rusia y Ucrania, nos damos cuenta del privilegio blanco.

Un ejemplo de esto es que los países europeos ponen sobre la mesa la directiva de protección temporal para los refugiados, que se basa en que Los miembros de la UE tienen la obligación de abrir sus fronteras a los refugiados provenientes de países que viven conflictos bélicos de manera ilimitada, una normativa aprobada desde 2001, pero que desde entonces no ha sido activada.

Y mi pregunta es ¿por qué no se ha activado este protocolo para otros refugiados provenientes de países en conflictos como por ejemplo Siria, Palestina, Afganistán, que viven también guerras de destrucción total?

Una justificación o excusa que escuchamos en las últimas semanas en los medios de comunicación es que ‘’los refugiados ucranianos son personas europeas con ojos azules y cabello rubio’’.

En este pretexto cabe destacar dos hechos, por un lado, vemos que nuestros gobiernos ven motivo suficiente no ayudar a una población que está sufriendo una guerra por el simple hecho de que no sean vecinos geográficamente hablando.

Y, por otro lado, es considerada una razón el aspecto físico de una persona para cerrarle las fronteras y dejarle morir en plena guerra, una justificación desde mi punto de vista un tanto racista.

Acabo este artículo dándome cuenta de que los gobiernos de los países de la UE dicen aplicar políticas democráticas basadas en la igualdad y libertad de todos los individuos, sin importar sus orígenes, pero como vemos demuestran todo lo contrario.

Creo que no sorprende a nadie que una vez más los intereses políticos y económicos predominen ante los sociales o humanitarios. La Guerra de Yemen o de Siria son solo una muestra de ello. Actualmente, solamente en Yemen 24 millones de personas requieren de ayuda humanitaria para poder sobrevivir ¿Y entonces por qué nadie interviene? Simplemente, porque no le interesa económicamente hablando a ningún país intervenir. Y lo mejor de todo es que estos conflictos son totalmente evadidos en los medios de comunicación a pesar de la gravedad de la situación. Sin embargo, en otras guerras como la que se está viviendo en Ucrania, se trata de un conflicto bastante mediático ¿Acaso es por qué las víctimas son blancas? Lo que no cabe duda es que cuando se ponen en peligro la economía de las grandes potencias, se trata de un conflicto de interés. Y si es cierto que no hay una intervención bélica, sí que hay soporte económico y mayor conciencia social.
Lo irónico de todo esto es que vivimos en una sociedad en la que desde pequeños se promueven valores como la igualdad o la solidaridad. No obstante, los altos cargos de todo el mundo son los últimos en demostrarlo. Siempre son los primeros en presumir como avanzados socialmente están en sus países, pero a la hora de la verdad son los primeros en mirar a otro lado. ¿Acaso no es importante que mueran todos los días niños por hambruna en países poco desarrollados? Por supuesto que no, es mucho más importante tener aceite en los supermercados.