Sobre els valors. Autor: Jesús Gómez

L’altre dia es va celebrar una reunió del claustre de professors en la qual la direcció ens va indicar la necessitat de ser més exigents en diferents aspectes de les normes del centre, concretament pel que fa a la neteja de les aules. Per emfatitzar aquesta necessitat, el cap d’estudis va remarcar que era la nostra obligació ja que una de les nostres tasques és la de transmetre valors. Jo vaig contestar, entre d’altres coses, que per transmetre valors cal tenir-los i que això era quelcom del que jo dubtava en base a l’escassa capacitat reivindicativa del professorat. El cap d’estudis em va mostrar el seu desacord pel que fa a la relació entre els dos fets. És per això que he pensat desenvolupar millor els meus arguments i publicar-ho aquí, ja que el tema té unes claríssimes connotacions filosòfiques.

Això dels valors és quelcom que m’afecta personalment, ja que crec que es tracta d’un terme que es fa servir massa a la lleugera i des de fa massa temps. El pitjor és que ja fa anys va passar a formar part del llenguatge propi del món educatiu i ningú no s’ha molestat a definir-ho amb un cert rigor ni, el que és pitjor, amb una perspectiva contemporània.

Comencem doncs: els valors, com a entitats en si mateixes (siguin absolutes o relatives) que serveixen per a guiar la nostra conducta… NO EXISTEIXEN. L’anterior era una definició d’arrel platònica, en la qual el cristianisme va fonamentar la seva lamentable moral que, per suposat, és obsoleta i està superada.

Des d’una perspectiva contemporània, podríem que això que anomenem valors són un conjunt de patrons de conducta, que són acceptats com a vàlids per determinats grups socials i en els que intentem educar a les noves generacions. Aquesta educació es produeix a dos nivells: un de conscient, a través de les normes que verbalitzem, i un de parcialment inconscient a través dels models que oferim. Remarco que quan jo ofereixo un model de conducta no en soc completament conscient de tota la informació que transmeto, la qual cosa provoca que sovint ofereixi models contradictoris: professors que parlen a classe sobre la necessitat de preservar el medi ambient i mai fan ús del transport públic o  que pronuncien abrandats discursos en favor de la igualtat de gènere però aplaudeixen amb entusiasme el brutal sexisme cosificant del reggaeton a les festes de l’institut; tot plegat posa de manifest que una cosa és el que diem i, una de molt diferent, el que fem i, no ens enganyem, l’important és allò que fem.

Les contradiccions són pròpies de la nostra espècie i tenen el seu origen en la falta de control conscient de tota la nostra conducta; sigui dit de pas, aquest problema justifica per si sol l’existència de la filosofia com a eina d’anàlisi que ens permet prendre consciència de les incoherències i, si pot ser, provocar la seva superació.

Per tant, transmetem models de conducta a molts nivells que no controlem.

Un dels valors més importants per a qualsevol persona és la seva consciència de classe: som treballadors, no membres d’una associació benèfica, i les nostres conductes tenen una naturalesa laboral: cobrem un sou i, a canvi, fem uns horaris regulats per uns convenis. En aquest sentit, el model de conducta que transmetem (allò que en dèiem valors) és també un model de conducta laboral i, la conducta laboral, no només té a veure amb ser millor o pitjor professionals, també té a veure amb el tipus de relació que establim amb els que ens manen. Aquí era on jo volia anar a parar: si ens comportem de forma submisa, un dels valors que estem transmetent és el de la submissió. Si no efectuem accions reivindicatives cada cop que la patronal ens maltracta (i això passa cada cop que, per desídia del departament, no funciona la Wi-fi, que no funciona l’Esfera, que no se’ns restitueixen els drets que vam perdre amb les retallades…) estem transmetent als nostres alumnes que, si el patró fa malament la seva feina, el correcte és que el servidor hagi de fer més feina (no remunerada) per tal de salvar el cul al patró. Estem educant als nostres alumnes en el valor del submís, del  dòcil, del mesell… i ja havíem quedat que la moral cristiana havia de ser superada.

Si tenim en compte la situació socioeconòmica de la majoria dels nostres alumnes, transmetre aquests valors és moralment incorrecte ja que els desarma davant la injustícia política, social o familiar.

De vegades hi ha companys que em diuen que tinc raó, que ells pensen com jo; si tinc humor els contesto que el que val no és com es pensa sinó com s’actua. D’altres pensen que aquestes afirmacions les faig amb intenció humorística i ho troben divertit; és veritat que molt sovint utilitzo l’humor com a mitjà d’expressió però això no vol dir que el que dic no sigui seriós i que només riure, però no actuar, no sigui trist. Per tal de no generar aquesta trista confusió, no he fet cap ús de la ironia en aquest article.

Espero que aquest article desperti interès per obrir un debat sobre el tema. Podeu deixar aquí mateix els vostres comentaris i els publicaré amb gran plaer.

La belleza. Autora: Gabriela Patrascu.

Una parte imprescindible de la humanidad son los prejuicios y hoy en día, los intentos de luchar contra ellos.
Me gustaría hablar de los prejuicios que tenemos sobre las características físicas de las personas y en especial, las ideas sobre la belleza actual.

Diría que la belleza es un tipo de arte, pero un arte difícilmente entendido por muchos de nosotros. La belleza de los movimientos, la manera de hablar, la risa y las sonrisas, la belleza de las imperfecciones, de los chistes malos y las historias  de la infancia, un tipo de mirada especial que hace que sientas afección o atracción por la persona.
Evidentemente no niego la existencia de una belleza física, la estética del cuerpo y los rastros de la cara, también la importancia de cuidarse, pero aun así, repetiré la famosa idea sobre la belleza espiritual, que no debe ser despreciada. Ya que no apreciamos las personas por la forma de sus labios, la longitud del pelo o el peso que tienen. Normalmente sentimos aprecio por el cariño que provoca las sonrisas compartidas, los abrazos y los recuerdos.
De eso ya se ha hablado mucho y se sigue hablando continuamente hoy en día. Pero creo que hay un problema, que es la nuestra actitud cara a la belleza y a la fealdad. Si el término belleza lo tenemos más o menos claro, hablando de la fealdad acabamos algo perdidos. Todo lo desconocido, lo que no entendemos y lo que a lo mejor nos parece inmoral o estéticamente nuevo, suele acabar siendo considerado asqueroso o feo. Pero los que no pertenecen a los cánones de belleza actual o simplemente no son considerados bellos, muchas veces no han tenido la posibilidad de escoger su físico. Pues porque pensamos que tenemos el derecho de juzgar a aquellos que ni siquiera han tenido elección. Pero supongamos que algunos cambian su imagen a propósito y escogen ser diferentes, pues porque podemos nosotros criticar a los que no tienen miedo a ser ellos mismos.
Los “feos”, los “frikis” de hoy en día no son escuchados, no se les hace caso. ¿Es eso correcto? Creo que muchos de nosotros se olvidaron de una libertad de debemos tener. La libertad de ser nosotros mismos.

La cabana de l’oncle MAC. Autor: Jesús Gómez

L’oncle MAC era una vella fotocopiadora instal·lada al passadís on es trobaven els despatxos dels departaments didàctics d’un ignot centre de secundària.

MAC era una bona fotocopiadora: dia rere dia reproduïa exercicis, exàmens i material didàctic de tota mena sense confondre les cares del document i era capaç de llegir un document i enviar-ne una còpia en PDF a tots els alumnes sense trabucar les adreces electròniques. Certament tenia les seves limitacions: no era capaç de canviar-se tot sol el tòner ni de carregar-se de paper. Però, en justícia, hem de dir que la majoria dels problemes que se li podien atribuir eren causats per la imperícia digital dels seus usuaris.

El seu tarannà era el d’una màquina tranquil·la però no per això passiva. Com que era observador i reflexiu, a les llargues hores d’inactivitat de les que gaudia, analitzava els fets que es produïen al llarg de la seva jornada laboral i n’extreia conclusions sobre la condició humana en general i els seus usuaris en particular. El seu bonhomiós caràcter li havia portat a establir una bona relació amb el jove tècnic que habitualment li feia les revisions periòdiques.

El jove operari, jove però no mancat d’enginy, havia copsat a la primera revisió que aquella màquina era un pou de saviesa i, àvid d’aquesta saviesa, mantenia llargues converses amb l’oncle MAC sobre la condició dels seus usuaris, un cop li havia canviat el tòner, li havia greixat els engranatges o li havia fet un massatge relaxant als lectors òptics. Vet aquí la més notable d’aquestes converses:

-Diguem, Oncle MAC, com definiries de forma sintètica la naturalesa dels usuaris que en fan ús de les teves capacitats reprogràfiques?

-T’he de dir, jove tècnic, que el primer que em cridà l’atenció d’aquests humans és la seva religiositat, si és que no hem de parlar de conductes clarament supersticioses…

-Però, què dius, oncle MAC? Potser ignores que treballes a un centre educatiu i que, en conseqüència, la ciència i la raó són les úniques guies de la conducta dels teus usuaris?

-Jo també ho pensava al principi, jove operari. Però quan no reprodueixo el que volen (pel senzill motiu que no m’ho han indicat correctament), m’atribueixen sovint una mala voluntat que és clarament contradictòria amb la meva mecànica condició i que posa de manifest un pensament màgic carregat de superstició… Però no és això el pitjor: he observat que, després d’uns rituals (als que anomenen “reunions”) manifesten sovint que no saben per a què servia la reunió i, en el paroxisme de la manca de lògica, sovint es mostren preocupats per unes xifres a les que anomenen “indicadors” i “competències”, de les quals manifesten desconeixer el seu origen i la manera en que s’han fet els càlculs per arribar a aquestes xifres màgiques…

-Però, oncle MAC, per què penses que es tracta d’una conducta religiosa?

-Oblides, jove mecànic, que la religió és caracteritza per la fe? I, què és la fe sinó la confiança en allò que no podem comprendre? Si realitzen rituals dels que ignoren la utilitat i guien la seva conducta per xifres màgiques que els han estat revelades per éssers superiors, però a les que ells per si sols, amb les seves facultats naturals, no hi saben arribar… no veus, jove i hàbil subaltern, que es tracta de sacerdots d’uns rituals mistèrics que els no iniciats no podem comprendre?

-Bé, oncle MAC, no t’excitis que després gastes més tòner del necessari… A part d’aquesta religiositat que els atribueixes, quina altra característica destacaries dels teus usuaris?

-Escolta’m bé, jove que tan hàbilment em lubriques i recargoles les peces més íntimes, el que et diré ara no s’explica si no és per la religiositat a la que em referia anteriorment. Aquests sacerdots són extraordinàriament submisos: accepten totes les disposicions dels seus càrrecs més alts sense protestar. Tan és que es tracti de decisions dels alts sacerdots que tenen al mateix temple (als que anomenen “direcció”), com si es tracta de les imposicions de les més altes instàncies (ells hi diuen “inspecció” o “departament”); tant és que els facin treballar més hores de les estipulades o que els rebaixin el sou: rondinen davant meu, es queixen a les seves cel·les (ells en diuen “departaments”), però no es manifesten ni als rituals interns (“reunions”) ni quan són convocats a queixes més generals (en diuen “vagues”) hi acudeixen per donar-ne suport; fins i tot n’hi ha que venen a treballar estant malalts, tot i tenir dret a uns rituals curatius anomenats “baixes”…. Alguns d’ells addueixen que la seva situació laboral no és prou estable i que tenen por de les represàlies de les altes instàncies, però molts tenen una cel·la pròpia dins del convent i, malgrat que ningú els pot arrabassar, mai han secundat una queixa.

-Però, oncle MAC, aquests sacerdots, com tu els hi dius, treballen a un barri força oprimit per les desigualtats econòmiques i socials. Si la seva conducta és tan submisa, hom podria pensar que estan contribuint a educar als seus alumnes en un conformisme que només els pot ser perjudicial. Seria molt greu que afirmessis, oncle MAC, que els sacerdots d’aquesta congregació treballen contra els interessos dels seus fidels. És com si em diguessis que treballen, no per educar als seus alumnes, sinó per fer que aquests esdevinguin treballadors submisos que no causin cap mena de problema al sistema…

-No t’excitis, jove de dits forts i rugosos que tan bon punt em calibren harmònicament les peces com em porten a un dolor que no sempre és desagradable, la naturalesa dels sacerdots no és maligna sinó inconscient, ja que, en el curs dels rituals als que han estat sotmesos, han perdut la consciència de classe, ja que han acabat creient que les xifres màgiques són més importants que l’educació dels seus fidels. Els seus alumnes aprenen a ser mesells i submisos de ben joves, però els sacerdots creuen que aquesta és la conducta correcta: com que no creuen que la societat es pugui millorar (no oblidis la seva naturalesa religiosa i, per tant, fatalista), pensen, de bona fe, que el millor és l’adaptació i obliden, alhora, les lliçons de la vostra Història..

-I, quines són aquestes lliçons, savi oncle MAC?

-És molt senzill, jove operari que tan bé saps com satisfer les meves mecàniques necessitats, la Història ens ha ensenyat que, si no us haguéssiu revoltat sovint, encara estaríeu arrossegant pedres per fer piràmides, temples, catedrals o qualsevol altre antre de superxeria, que no tindríeu drets laborals, que serieu segregats pel vostre gènere o pel color de la vostra pell i que seríeu esclaus de la voluntat dels nostres amos.

-Aleshores, oncle MAC, no hem de fer cas dels nostres professors?

-No siguis radical, jove que va fer un PCI per què era massa mandrós per treure’s l’ESO com Déu mana! Hem d’aprendre a triar els bens intel·lectuals que ens ofereix la naturalesa dels nostres sacerdots: podem acceptar totes les fruites que deriven de l’arbre de la seva ciència, ja que han estudiat al llarg de molts anys i són savis en les seves matèries, però hem de rebutjar el seu exemple personal, ja que no els porta a la millora de la seva condició sinó a la submissió i la humiliació de classe.

-Bé, oncle MAC, espero haver assimilat suficientment les teves lliçons: he d’aprendre del saber dels meus professors, però no els he de considerar com a model de conducta ja que han perdut la consciència de classe.

-Veig que ho has entès. Ara acosta’t de nou, jove treballador, que les meves velles peces necessiten que algú les acaroni amb l’energia de la joventut. T’he explicat com es canvia el tòner seguint el ritual tàntric?

L’EGOISME ÉS UN COMPORTAMENT HUMÀ PER NATURALESA? Autora: Anna Shvora

Segurament que alguna vegada al llarg de la nostra vida ens hem qüestionat el següent: la majoria de les accions que realitzem són egoistes per naturalesa? Però, si això fos cert, realment som conscients quan prenem una acció egoista? Podria succeir que en algunes situacions fos millor ser-ho?

Per contestar aquestes preguntes plantejades, prèviament cal conèixer el significat del concepte egoista. Bàsicament, definim una persona egoista com aquella que només mira pel seu propi benefici o interès personal i que actua de manera interessada sense tenir la intenció d’ajudar els altres.

Cal distingir dues visions contraposades en base a la pregunta de si les nostres accions es consideren egoistes.

Per un costat, existeixen les teories filosòfiques, com la de Hobbes i Kant, que afirmen que l’ésser humà no és bo per naturalesa perquè veuen que l’home està caracteritzat per l’individualisme, la desconfiança i la manca de generositat.

Per l’altre costat, trobem altres teories, com la de Rousseau, que opina tot el contrari. Dit en paraules de Rousseau: “L’home neix bo per naturalesa i la societat el corromp”. Aquesta oració ens dona a entendre que vivim en una societat en què es premia aquells que s’esforcen i es castiga als que no ho fan.

Des del meu punt de vista, és evident que el simple fet de ser bo o dolent per naturalesa està condicionat per la cultura, la consciència moral, l’educació, l’entorn i l’experiència. Així que el que sóc dependrà del que faci i dels hàbits que tingui i vagi inculcant amb el pas del temps.

Hem assumit que l’egoisme únicament és un tret dolent i negatiu que apareix en les conductes immorals. També, considero que en determinades circumstàncies és necessari ser-ho per evitar que s’aprofitin de la nostra bondat i sacrifici.

Per exemple, posem el cas que un company de classe sempre em demana que li deixi copiar els deures. Si em nego a deixar-li els meus deures, estaria actuant egoistament? Doncs bé, realment estaria actuant correctament perquè no és just que jo dediqui el meu temps en fer-los i que després algú que no mostra cap interès me’ls demani per aprofitar-se de mi. Aquest exemple és un tipus d’egoisme positiu.

La situació canviaria si aquell company m’hagués proposat que l’ajudés en un exercici que no entenia, i m’hagués negat en oferir-li la meva ajuda. Llavors, en aquesta situació, sí que seria egoista perquè només m’estaria centrant en mi mateixa, sense preocupar-me pel seu benestar.

En conclusió, m’agradaria acabar d’explicar les dues idees principals que es poden extreure o deduir del meu comentari.

En primer lloc, hem vist que encara no s’ha donat una resposta definitiva i contundent de si som realment bons o dolents per naturalesa, sinó que més aviat depèn de com és cada persona i del desenvolupament que té durant la seva vida.

En segon lloc, inconscientment sempre realitzem accions egoistes. En un principi, inclòs les accions més simples que prenem en el nostre dia a dia també ho són. Tot i que cal afegir que moltes d’aquestes conductes egoistes que efectuem són sanes i no perjudiquen directament ningú.

En tercer i últim lloc, ser egoista en certes ocasions no es considera dolent car que moltes d’aquestes conductes egoistes que efectuem són sanes i no perjudiquen directament ningú i sobretot és una manera d’impedir que ningú ens manipuli ni formi part de la nostra vida per pur interès.

Sant Jordi 2019. Los límites del humor: ¿Realmente hay límites? Autoria: Científico con miedo a las mates.

El humor siempre ha sido tema de controversia. Pero, ¿por qué? ¿Qué es lo que hace que un comentario sea gracioso para unas personas y ofensivo para otras al mismo tiempo? ¿Es de mal gusto hacer humor negro?

Sea cual sea la respuesta está claro que es algo subjetivo, y por lo tanto no debería ser cuantificable. No hay una franja establecida que separe lo ofensivo de lo gracioso porque no se puede establecer una medida universal, una escala que calcule el grado de humor y hasta que nivel eso sea de mal gusto o no.

Aún así, las personas somos capaces de advertir cuando hemos pasado ese límite. Es decir, todos hemos visto a alguien reírse de un chiste sobre la muerte. Pero si ese sujeto tiene un mínimo de empatía, suponemos que no lo contará en medio de un funeral. Por lo tanto, llegamos a la conclusión de que no se trata de límites del humor. Se trata de adecuación del humor.

Las personas adecuamos lo que decimos en función del contexto. Del mismo modo que nos dirigimos al jefe de la empresa en un registro diferente al que utilizamos cuando hablamos con los amigos, el humor debe utilizarse en función de la situación en la que te encuentres.

No es ofensivo hacer humor sobre el suicidio, no es ofensivo hacer humor sobre la guerra, tampoco es ofensivo hacer humor sobre los veganos. A no ser que la situación deje de ser la adecuada.

Esto nos abre otra cuestión: ¿Cómo adecuamos el humor?

La verdad es que sigue siendo algo subjetivo, pero no tan difuso como el planteamiento de los límites del humor. Como bien he mencionado antes, la empatía y saber analizar la situación es lo que nos lleva a determinar cuando hemos adecuado bien un comentario, un chiste o un monólogo humorístico. Hay que tener en cuenta el tema que se trata, la situación en la que te encuentras y el receptor.

Trataré de aclararlo con el siguiente ejemplo:

Un doctor se sube al ascensor del hospital donde trabaja. Dentro, se encuentra Carlos, un joven de 23 años con cáncer de pulmones. El doctor recuerda aquel chiste que le contó su compañero en la cena de fin de año: “-¿Es cáncer doctor? -No, soy Capricornio.” A priori es un chiste con poca gracia que contado entre doctores podría ser causante de alguna risa. Pero teniendo en cuenta la situación del receptor y el tema que trata ese chiste, nuestro hipotético doctor decide no contarle el chiste a Carlos.

Es absurdo pensar que hay un límite para lo que es gracioso y lo que es ofensivo. Porque todos los comentarios y todos los chistes son de mal gusto y jactantes al mismo tiempo en contextos diferentes. Así que no hay límites, sino adecuación del humor.

 

Sant Jordi 2019. No habléis de humor si no sabéis lo que significa. Autoria: Mira Locke te comento

Creo que para decidir si el humor debe tener límites, primero deberíamos conocer el significado estricto de la palabra. Humor deriva de la palabra humorismo, cuyo  significado es, según la RAE: “Modo de presentar, enjuiciar o comentarla realidad, resaltando el lado cómico, risueño o ridículo de las cosas.”

Curioso, ¿verdad? Seguro que todos, cuando escuchamos la palabra humor, la asociamos con el hacer reír a la gente o causar gracia en los demás, pero esto no tiene por qué ser así, y eso es lo que creo que tenemos que entender.

El problema nace de un error conceptual, y es que confundimos humor con comedia. Si vemos cualquier programa como el club de la comedia o cualquier serie “cómica” como Aquí no hay quien viva o del estilo, podemos ver que lo que se nos presenta no busca enjuiciar o comentar la realidad como su objetivo principal, lo que buscan más bien es entretener o hacer reír, y usan el humor como herramienta para ello. Esto es perfectamente lógico, porque esa persona quiere ganarse la vida, y el éxito de su carrera depende de ello, pero si ese es su objetivo, ¿es correcto calificarlos como humoristas?

En mi opinión no, de hecho es dar a esas personas un título que no se han ganado, porque en realidad, el trabajo de esas personas tiene un nombre distinto, y que a veces se confunde con el anterior, cómico. Dado que la definición de cómico es “que divierte y hace reír”, ¿No es esta una definición mucho más acertada para ese oficio? Como dije antes, es verdad que los cómicos usan el humor, es decir, a veces comentan de una manera irónica la realidad, o nos la presentan como algo absurdo, que en el fondo lo es; pero esto  no es más que una herramienta, como también dije antes. Porque el humor, no entretiene o hace gracia en si mismo, es solamente cuando nuestro humor se ve reflejado con el de otra persona, cuando algo nos hace gracia.

Y esto es a lo que quería llegar desde un principio, y es que la comedia, no es algo que tenga que hacerse público, la comedia es un ejercicio personal. Eres TÚ el que tiene que ver la realidad y criticarla y verle la parte graciosa. Y en ese humor, no hay límites más allá de la capacidad humana, simplemente no puede haberlos, porque nadie puede impedir que algo te haga gracia. Por eso, el humor es libre e indiscriminado, porque es una actividad intelectual privada.

Otro tema muy distinto es la expresión de ese humor, pero considero que eso se debería ver desde un punto de vista social. Y el hecho de que esa expresión se pueda legislar y/o penar me parece un tema ajeno al tema del texto.

Por lo tanto, cuando veas a alguien riéndose por la calle él solo y sin razón aparente, además de saludarme, deberías de dejar de pensar que está loco, y empezar a verlo como el humorista que tal vez sea.

Sant Jordi 2019. Los límites del humor: ¿Podemos reírnos de todo? Autoria: Power

Hay muchos tipos de bromas, pero obviamente, no a todo el mundo le debe de dar gracia alguna broma, y obviamente es por varias razones.

Una broma nunca será graciosa para todo el mundo, eso es imposible, ya que cada uno tiene una personalidad única, y cada persona actúa de diferentes maneras. Alguna persona le dará gracia una broma u otra, según su forma de ser, sus valores o sus experiencias. Por ejemplo, no es lo mismo compartir una broma con algo relacionado con ‘’la muerte’’ con alguna persona que nunca ha perdido a nadie en su vida, que con alguna persona que sí, ya que esta última está afectada por aquella pérdida, y puede ser que no le haga tanta gracia ya que tiene un sentimiento y experiencia distinto a la otra. Con este ejemplo creo que ha quedado claro que el humor tiene límites.

Que te de gracia una broma debería ser, en mi opinión, independientemente de lo que pienses o creas conveniente, todo el mundo es libre de reírse de cualquier cosa, pero sin embargo, hay que considerar que reírse de todo, no debería ser permitido si afecta a otra persona. Porque por ejemplo, otro ejemplo al extremo como: si ves a una persona que va imitando a una persona discapacitada, y sus acompañantes se ríen de esa imitación, un ejemplo como este, pues claro, mucha gracia no hace ya que no es una broma sana, sino una burla hacia la persona discapacitada, se convierte en una falta de respeto e un acto inhumano. Entonces podemos decir que hay bromas sanas y malas.

Estos dos ejemplos que he dado son casos algo especiales, pero de ahí,  una broma tiene el fin de dar gracia, independientemente de lo que piensas o de los valores de cada uno, por aquello no debemos fijarnos tanto en lo personal y reírnos, debemos ser alegres, y lo digo más yo que soy una persona que siempre lleva una sonrisa en la cara y tiene la risa fácil.

En conclusión, una broma nos debería dar gracia independientemente de lo que pensemos, siempre y cuando no sea un caso parecido a los ejemplos que he dado, ya que desde mi punto de vista, sería inhumano.

Sant Jordi 2019. Los límites del humor. Autoria: Tuali

La pregunta es la siguiente: ¿Podemos reírnos de todo? Y mi respuesta es Sí.

De poder, podemos reírnos de todo aquello que nos apetezca, pero la acción de reírnos puede comportar unas ciertas consecuencias dependiendo el momento, las personas que nos rodean y sobre todo (desde mi punto de vista) la causa.

Personalmente, considero “la causa” el punto primordial para analizar si nuestra acción puede ser moralmente erronea o no (repito: desde mi punto de vista, ya que es un tema totalmente subjetivo y cada uno tendrá opiniones diferentes). Me centraré en el humor.

Empezaré a definir el termino humor: Se define como humor al tipo de expresión o postura que exalta el lado cómico o risueño de diversas situaciones.

Esta tiene diferentes niveles, adaptándose en si a la personalidad de cada uno. El tipo que resultó tener más controversia es el humor negro (es un tipo de humor que se ejerce a propósito de cosas que suscitarían, contempladas desde otra perspectiva, piedad, terror, lástima o emociones parecidas). Es un humor que desde mi enfoque no agrada a todo el mundo y resulta algo ofensivo para aquellos que posiblemente se identifiquen o simplemente dañen sus principios.

Entonces ¿Cuándo seria correcto reírse y cuando no? Reírse es totalmente subjetivo, uno lo puede hacer libremente (la libertar acaba cuando faltas el respeto al prójimo y por lo tanto se convierte en libertinaje).

Sant Jordi 2019: Los límites de humor: ¿podemos reírnos de todo? Autoria: Demet.

En primer lugar, lo que personalmente entiendo sobre el concepto de humor. Desde mi punto de vista, su objetivo principal es hacernos reír sobre diversos temas de la sociedad: políticos, económicos, sociales o cotidianos, es decir sobre la realidad en general.

Pero por otro lado está el humor negro, más cruel, sobre temas de disgustos,  enfermedades, dolor, muerte etc.

Este último, puede conllevar muchas consecuencias si la persona que lo recibe es ofendida, pasa de ser un humor a un sarcasmo y falta de respeto.

Un ejemplo claro de este seria una persona que sufre una enfermedad, y se encuentra en una situación muy complicada, no sería recomendable hacerle una broma sobre sus duras circunstancias, puesto que probablemente empeore su estado psicológicamente.

Por lo tanto, el humor si tiene límites, aunque a día de hoy exista la libertad de expresión eso no justifica el derecho a la discriminación a nadie, ni reírnos de todo metiéndose con el físico, valores étnicos, religiosos o morales de un ser. Si provoca dolor en lugar de alegría, deja de ser favorecedor respectivamente.

Finalmente, el humor es relativo, hay que saber cómo utilizarlo y con quien, depende de la persona que lo utilices puede ser ingenioso o no. De la misma manera que lo utilices también puede decir mucho de la persona.

Como un claro ejemplo de la frase “Si te ríes de un niño diferente él se reirá contigo, porque su inocencia sobrepasa tu ignorancia”.

Sant Jordi 2019. Què ets? Què diu el teu DNI? Autoria: Squonk

El concepte d’identitat actualment està sent una cosa molt relativa, una persona pot ser dona, home, transgènere, transsexual, intersexual…, etc. I no està malament, el món està canviant i ja és hora de desenvolupar-se en alguns àmbits, però, cal tenir en compte aquestes identitats fins a arribar al punt de canviar la societat?

Personalment crec que una persona pot ser el que vol i identificar-se amb el que vol, però, també crec que la raó per la qual aquestes persones canvien d’una identitat a una altra és la recerca de la seva pròpia acceptació, cosa que no crec que la trobaran encara que canviïn d’identitat, ja que quan la canviïn, voldran canviar alguna altra part del seu cos i així fins que sigui un cicle viciós (pot ser fins i tot addictiu).

Vegem pel cas que una persona, com a dona, vol ser home, ja que s’identifica així. Què voldria dir que identificar-se així? Poder actuar com a home? Poder vestir-se com ell?, si aquest és el cas, hem de tenir en compte que el que estem seguint és una sèrie d’estereotips que s’han imposat a la societat, que són totalment falsos i que obliguen, d’alguna manera, a què si una persona que sigui d’un sexe o un altre ha d’actuar d’una manera determinada o vestir-se d’alguna manera determinada. Per això, encara que una persona canviï de sexe per poder actuar o ser d’alguna manera o d’una altra no té molta lògica, perquè una persona pot actuar com vulgui sigui home o dona. L’únic que ens diferencia és el sexe, i per tant, no crec que faci falta canviar de gènere per això.

Una altra raó per la qual crec que les persones canvien d’identitat és perquè, segurament, se sentin atrets a tenir el sexe oposat per poder experimentar el plaer durant les relacions sexuals, en aquest cas canviar-se el sexe per això em sembla una mica il·lògic, però clar, la ment humana és així de curiosa i per tant que facin el que vulguin, però veient-lo des d’un punt de vista científic, és innecessari, ja que estan canviant i danyant el seu metabolisme.

En conclusió, canviar d’identitat en la meva opinió, no és un problema, però també crec que és innecessari, ja que, a part de modificar el metabolisme per complet, estem buscant una autoacceptació que no trobarem només si no aprenem a voler-nos a nosaltres mateixos com som.

 

Sant Jordi 2019. Els límits de l’humor: podem riure de tot? Autoria: FK

Ens podem riure de tot? Podem fer broma de tot? L’humor té límits?
Són preguntes que susciten debat en la societat. Un punt molt important abans de continuar és que el concepte d’humor és pràcticament impossible trobar una definició pel simple fet de les varietats que té, tant de les cultures, dels moments històrics, del nivell social i econòmic de cada persona.

Sóc de les persones que pensa que no es pot fer humor de tot, ja que la seva finalitat a vegades no és fer riure i que els debats sobre el seu límit té un punt d’absurd.
Per exemple, una situació de l’altre dia abans d’entrar a classe, els companys estaven parlant sobre el que havia succeït al costat de l’institut i quan va arriba el professor, va dir que acabava de començar a explicar el nou tema als de tercer d’ESO i que tractava sobre la caiguda lliure. Els meus companys van començar a riure i alguns no.
Aquest és un clar exemple que l’humor disposa de certs mecanismes i que la ideologia té molt a veure en el que a un li fa o deixa de fer gràcia.
Aquells que es reien ho van justificar de manera que un acudit és un acudit i fa gràcia i els altres que aquests acudits no fan gràcia sobre aquest tema tant per les famílies que no és un moment tan agradable. Amb això volen dir que se’ls fa difícil comprendre profundament el xoc de la societat amb un tema “tabú” és tractés d’aquesta manera, tant com els racistes, islamòfobs el que engloba l’humor negre.
Per descomptat que hi ha gent que pot caure en aquesta actitud, perquè ningú és perfecte, però, com apuntava, l’única diferencia és que si una persona surt afectada o no.

Per finalitzar responent a l’última pregunta és que l’humor no té límits, sinó que és la persona que decideix els límits sobre l’acudit tant que pot arribar a fer-te mal com no.

Sant Jordi 2019: No siguis feminazi. Autoria: Thilopia

Hay personas que llaman ‘’feminazis’’ a las mujeres que luchan por la igualdad entre hombres y mujeres. Obviamente es un término inventado, porque no se puede comparar el feminismo con el nazismo, ya que este último provocó el genocidio de algo más de seis millones de judíos, mientras que el feminismo no ha matado a ninguna persona ni busca un genocidio masculino.

Éste es un término no solamente peyorativo sino que también disminuye todo aquello que pasaron los judíos durante el holocausto, ya que compara el ‘’sufrimiento’’ que padece el hombre frente a las mujeres con el sufrimiento que pasaron los judíos.

Vivimos en una sociedad patriarcal, donde a las mujeres se les ‘’enseña a ser sumisas’’ frente al hombre. Para que pudiese existir, pues, este término, a las mujeres se les debería enseñar a ser superiores que los varones.

Hay que tener en cuenta que una persona es machista porque ha atravesado un proceso de socialización machista, por tanto, si no existe un proceso de socialización hembrista (es decir, desde que nacemos hasta morir) no puede existir dicho término, ya que no hay mecanismos en ninguna sociedad que favorezcan las relaciones de poder de las mujeres sobre las de los hombres.

Las mujeres por fin estamos haciendo tambalear los privilegios de los hombres y eso les asusta. Utilizar la palabra ‘’feminazi’’ es un último recurso de desesperación que les queda para así no tener que afrontar que un hombre ha sido criado para ser el agente opresor y de esta forma poder lavarse las manos.

Si aún hay gente que piensa que las mujeres exageramos, o que en un ‘’occidente igualitario’’ no hace ni falta esta lucha quizá deberían recordar las palabras de Martin Luther King: “No hay luchas de segunda, solo opresiones que no sufres”.

Sant Jordi 2019. No siguis feminazi. Autoria: Malfoy

La paraula Feminazi va sorgir com a deshonra al feminisme radical l’any 1992. L’autor es un  periodista conservador, Rush Limbaugh.

El seu ús posiciona el feminisme a nivells d’un holocaust nazi. Defensant que el camí al qual desemboca el feminisme és exterminar i oprimir els homes tal com ho va fer Hitler amb altres col·lectius.

Considero el terme anti-històric i ignorant. Humiliant per a milions de víctimes innocents comparant-lo amb que, segons Limbaugh, l’avortament és el “holocaust modern” del feminisme. Afirmant que l’ús de l’avortament en una dona és la forma de reforçar que els homes no són necessaris.

Segons el Diccionari de la transgressió feminista: “el feminisme sosté que, per aconseguir eliminar la desigualtat social, és indispensable atacar l’arrel del problema.”  Així doncs, atacar al patriarcat, on encara es marca una notòria diferencia entre gèneres. Negant la premissa de la superioritat als homes.

L’objectiu és exigir els nostres drets sexuals i reproductius amb la despenalització de l’avortament, i així evitant el major nombre de defuncions per avortament clandestí. Tenint en compte una  llibertat de decisions per a totes les dones, sense una pressió social causant del avortament forçat d’un nadó masculí.

L’argument més utilitzat  pel terme “Feminazi” contra les feministes protestants és que està paraula es refereix només “a algunes” dones desitjants de mort, desmuntant l’objectiu d’acabar amb el masclisme i desigualtat unides, com a moviment social.

El terme indicat per definir algú similar a un desig d’extermini dels homes seria “femellisme”, conegut com el masclisme femení. a diferència de l’equitat de gènere que defensa l’actual feminisme.

Sense l’existència d’un camp d’extermini per als homes o alguna opressió social cap a ells (amb la qual cosa ocorre  tot el contrari). Una Feminazi tal com la paraula ho defineix, no existeix.

Per tant la meva conclusió és que no siguis Feminazi, sigues feminista.

Sant Jordi 2019: Los límites del humor: ¿Podemos reírnos de todo? Autoria: Misha

Hay muchos tipos de humor, en general hay dos tipos, el que es sano y el que no. El problema está en la gente y su forma de pensar. Depende de la persona con la cual compartas la broma, le hará gracia o le afectará personalmente.

La razón de su reacción cambiará en función de su vida y de sus valores, en caso de tener la broma normalizada, ya sea sana o no, dependiendo de su pensamiento y forma de ser, reaccionará de una manera u otra.

El humor tiene límites, que dependen de muchos factores, tales como la época, la sociedad y el momento. Sin embargo, el humor que supera los límites es el que más suele hacerle gracia a la sociedad o a pequeñas comunidades de ella.

Por ejemplo, si enciendes la televisión, puedes ver que la gran mayoría de bromas son superficiales, evitan palabras malsonantes e intentan alcanzar al máximo número de personas mediante bromas sanas, evitando así el humor negro para no manchar su imagen.

La sociedad establece unas reglas que se consideran correctas y la gran  mayoría de personas prefiere responder con lo correcto por miedo a ser discriminado, encerrando su propio yo y evitando reír a bromas consideradas ofensivas.

Pienso que el humor negro hace gracia, deberíamos evitar tomárnoslo a nivel personal y tomarlo como lo que es, humor.

Aún así, siempre hay que evitar los extremos, el límite que deja de lado el respeto y la educación, porque al fin y al cabo, su propósito es hacer reír y no hacer daño.

En definitiva, los límites existen, por el miedo o los sentimientos de cada uno.

Sant Jordi 2019: convocatòria i bases.

Bona tarda a tothom, ja ha arribat el moment de convocar un concurs d’articles d’opinió sobre una sèrie de temes. Jo proposo tres temes, si vols fer un article sobre un tema que no estigui aquí recollit, consulta-m’ho i en parlem:.

  • No siguis feminazi: l’ascens progressiu de l’extrema dreta comporta, entre d’altres aspectes, el revisionisme envers una sèrie de valors que, a les darreres dècades havíem considerat com a prou establerts a la nostra societat. El feminisme, en tant que moviment de lluita per la defensa de la igualtat de drets, és ara, des d’aquests posicionaments reaccionaris, reinterpretat com a moviment en contra dels drets dels homes. Què en penseu? 
  • Què ets? Què diu el teu DNI? Des d’avui, l’Ajuntament de Barcelona dona la possibilitat de registrar-se amb el nom i gènere amb el que s’identifiquen a les persones transexuals, transgènere i intersexuals. D’aquesta manera, és cada persona qui decideix com registra la seva condició, al marge de com la identifica el seu document d’dentitat. Si voleu llegir sencera la notícia abans d’opinar, podeu anar a aquest enllaç.
  • Els límits de l’humor: podem riure de tot? Fa setmanes vam debatre sobre aquest tema a 2n de btx. A des d’una perspectiva teòrica; fa uns dies, la mort es va apropar perillosament al nostre institut. Des d’aleshores, he sentit (i he fet) bromes d’humor negre i m’he demanat si era èticament correcte.

1- Pot participar qualsevol alumne de Batxillerat i de 4t d’ESO de l’Institut  Maria Aurèlia Capmany.

2- Per concursar cal presentar un article d’opinió escrit a doble espai, amb una extensió màxima de dues cares, en català o castellà. Els treballs s’han de lliurar a Jesús Gómez per mitjà del correu electrònic (jesus@institutcapmany.cat)

3- Els treballs s’han de signar amb nom i cognoms (que només coneixerà l’administrador del bloc) i seran publicats al bloc (sota pseudònim) tot identificant-los com a treballs de concurs.

4- La data límit per al lliurament dels treballs és divendres 22 de març de 2019L’administrador es reserva el dret de publicar o no qualsevol treball lliurat fora de termini.

5- Tots els alumnes podran puntuar tots els treballs presentats excepte el propi. Les puntuacions s’efectuaran com a comentaris als articles publicats i seran publicades anònimament. El jurat tindrà en compte les puntuacions dels alumnes.

6- El jurat valorarà la coherència, originalitat i correcció de les argumentacions, així com la riquesa lèxica i la correcció tant en la redacció com en l’ortografia. S’aplicaran els mateixos criteris de censura als treballs de concurs que a la resta d’articles i comentaris del bloc.

7- S’atorgarà un primer i un segon premi, el valor del qual serà idèntic a la resta de premis atorgats als diferents concursos literaris de la diada. El jurat es reserva el dret de declarar desert el premi.

8- Els premis es lliuraran al llarg de les celebracions de la diada de Sant Jordi.

Por qué no ser animalista

¿Eres animalista? No pasa nada, todos tenemos derecho a equivocarnos de vez en cuando, y equivocarse de manera no intencionada no es malo, lo que es malo es seguir haciéndolo, adrede y sabiendo que puedes evitarlo.

Os propongo un ejercicio mental, pensad en qué razones puedo tener para detestar el animalismo (que no a los animalistas) mientras leéis las definiciones:

La palabra animalismo, es el nombre que ha tomado el Movimiento de liberación animal, que es como se llama oficialmente. En las próximas líneas,  voy a dedicar únicamente a definir animalismo para que entendáis de que vamos a hablar, y de por qué es un movimiento repudiable.

Cito textualmente: “El animalismo es una ideología que afirma que los animales (todos) tienen los mismos derechos que un ser humano, y cuya vida debe ser respetada de la misma manera que la vida de cualquier hombre.

[…]  Un verdadero animalista sostiene que todo animal no-humano (siendo esta denominación bastante común en la corriente) debe ser, ante cualquier circunstancia, respetada en tanto ser vivo.” [1]

“El objetivo general del movimiento es erradicar el especismo, que consideran antropocéntrico, es decir, en la discriminación negativa de los animales no humanos, generada por el hecho de pertenecer a especies diferentes a la humana.”[2]

Como hemos podido leer, el animalismo sostiene que todas las especies animales, tienen el mismo valor, y por lo tanto, los mismos derechos. Por lo tanto, lo que sostiene este ilustre movimiento es que cualquier acto que hagamos, en el cual sometamos a una especie animal, por más que este beneficie a otra, este acto será ilegítimo.

Este movimiento hace aguas por todos lados, especialmente porque el planteamiento que vertebra este movimiento, no solo es absurdo, sino que para sorpresa de todos, parte de una premisa errónea, y es el afirmar que todos los animales tienen el mismo valor. Esto puede ser cierto desde el punto de vista de una planta, o un hongo, que es al nivel al que se quieren poner los animalistas, pero entre dos animales, siempre tendrá más valor el que sea de tu especie, el que sea de tu raza, el que sea de tu manada, colonia, jauría… y por último, siempre será más valioso el que sea de tú familia, aunque por supuesto, lo más importante siempre será el animal en sí. Y esto es así, no hace falta un estudio a fondo para ver que las gaviotas solo actúan para ellas mismas, o para la de sus crías, o que las hormigas despedazan insectos por el bien de la colonia, y que si en algún momento, se genera una disputa entre dos machos de la misma especie, o dos colonias del mismo insecto, estos pelearán hasta la muerte, porque lo que prevalece es la supervivencia y la selección natural.

Por lo tanto, si todas las especies actúan de la misma forma, no es lógico que nos exijamos el mismo trato para los animales que para los otros seres humanos, especialmente si son de nuestra misma familia.

Remarco que es cierto que si no fuésemos animales, la afirmación de que el ser humano tiene el mismo valor que cualquier otro animal podría ser razonable, pero en este caso, los seres de nuestra especie tienen que primar por encima de cualquier otro animal.

¿Esto quiere decir que es legítimo un maltrato o explotación a un animal? Bueno, considero que única y exclusivamente si hay una razón que lo justifique, es decir, si se hace por el beneficio de algún otro ser humano, y como lo más importante para el hombre es el propio hombre, este acto es moralmente correcto. Por lo tanto, la explotación animal es legítima, y para corroborar esta afirmación, además del razonamiento anterior, podemos justificar la ganadería aludiendo a que otros animales como la hormiga  Melissotarsu  también lo hacen. Cabe remarcar que cuando se domestica un animal, este pasa a ser una parte (inferior a la humana) de nuestra comunidad, y como nuestra propiedad que es, tenemos el deber de cuidarla y hacernos responsable de ella siempre y cuando no represente una amenaza. Y si el mantener a nuestro animal doméstico supone matar otras especies para que coma, es nuestro deber, y por lo tanto es correcto.

La caza y la pesca al igual que otras prácticas que consistan en matar animales por diversión, están igualmente justificadas, ya que hay muchos otros animales que también matan por placer o diversión, cosa que técnicamente no es incorrecto siempre y cuando sea para conseguir algún beneficio para el ser humano (carne de caza o pescado) a parte de la recreación lúdica, y no suponga un peligro para el medio ambiente. Además el animal muere al instante y no sufre.

Considero que se ha distorsionado la manera de ver a los animales en esta sociedad, y no nos damos cuenta de que el orden natural es que nos beneficiemos a costa de otras especies, ya sean animales, plantas u hongos.

Para acabar me gustaría que leyeseis este poema llamado “Elogio de la mala conciencia de uno mismo”, escrito por la premio nobel de literatura Wislawa Symborska

ELOGIO DE LA MALA CONCIENCIA DE UNO MISMO. WISLAWA SZYMBORSKA

El buitre no tiene nada que reprocharse.
Los escrúpulos le son ajenos a la pantera negra.
No dudan de lo apropiado de sus actos las pirañas.
El crótalo se acepta sin complejos a sí mismo.

No existe un chacal autocrítico.
El tábano, la langosta, la tenia y el caimán
viven como viven y así están satisfechos.

De cien kilos es el corazón de la orca,
pero no le pesa.

Nada más animal
que una conciencia limpia
en el tercer planeta del Sol.

 


Webgrafia

Definiciones de animalismo

http://klinechair.missouri.edu/docs/equality_and_animals_copenhagen.pdf [1]

https://es.panampost.com/priscila-guinovart/2017/09/02/animalismo-postura-libertaria/?cn-reloaded=1 [2]

¿Está hecho el feminismo por y para los hombres? Autor: David Germán

Hoy en día todos sabemos lo que es el feminismo, de lo que trata y qué pretende conseguir. Si bien no, el feminismo es el movimiento social de la mujer en la sociedad patriarcal (que favorece más a los hombres que a las mujeres) y tiene por consecuencia la equidad de género. Y pese a ser una lucha exclusiva de las mujeres, en la que los hombres podemos ayudar y ser partícipes, nos la hemos acabado adueñando. Por ejemplo, cuando una mujer que se considera feminista hace algún acto reivindicativo, no consigue la controversia que consigue un hombre haciendo exactamente lo mismo, si no, solo hay que mirar en las notícias, cómo a un hombre se le aplaude y agradece por ser inclusivo y tratar en femenino a un grupo de personas que en su mayoría son mujeres, y cómo hacen caso omiso a la que día tras día lucha y aporta el triple que una simple palabra. No desprestigio el gesto, pero hay que ser realista, las mujeres van a estar siempre invisibilizadas, bajo la sombra del hombre, y al igual que en otras luchas, hasta que alguien, que no pertenece en primera persona en el movimiento, hace algo, no se está bien visto. Pongo como ejemplo de esto al colectivo LGBT, que llevamos años tratando de visibilizar que los hombres que se pintan las uñas no han de ser homosexuales o bisexuales exclusivamente por hacerlo, si no que lo hacen por puro gusto, sin excusa ni condición alguna. Pero hasta que no lo ha hecho un hombre cisgénero heterosexual, no ha comenzado a verse bien, e incluso esos que se burlaban de ti por hacerlo, empiezan a defenderlo solo porque su ejemplo a seguir lo ha hecho. No voy a discutir tampoco que esas acciones no supongan una evolución en la lucha, pero hay que admitir que molesta. Molesta que se apoderen de tu lucha, y yo, como aliado feminista y activista LGBT, lo reconozco.

Volviendo al gesto inclusivo que he comentado antes, todo se debe a que en el programa de TVE, Operación Triunfo, el concursante Miki dijo “todas nosotras”, refiriéndose al plural del conjunto de personas que formaban el “nosotras”. Las redes sociales y los informativos ardieron con ese comentario, alabando a Miki, el cual se considera abiertamente aliado feminista, y aplaudiéndole, cuando otras mujeres en la academia ya habían tenido ese gesto empoderativo y nadie les había dicho nada. Las redes, también, ardieron porque el mismo programa le hizo un vídeo especial a Miki, felicitándole por su inclusión de género, y, como es normal, las chicas se mofaron del vídeo más tarde, diciendo cosas como:  “¡Qué inclusiva Miki!” “El rey del feminismo” “¡Sin ti el feminismo no sería nada!”, claro que con cierto tono de broma, porque el muchacho tampoco tenía la culpa de nada, más bien la teníamos todos nosotros, es decir, el público, que congratulamos lo que él dijo. También, en otra noticia que leí en Twitter, vi que un hombre destacó en una manifestación feminista por llevar pancartas apoyando el feminismo y a las mujeres. Yo no creo que eso sea malo, de hecho lo valoro, ojalá todos el mundo apoyando la lucha así, pero lo que no veo bien es que tenga el revuelo que tuvo un chico de entre ¿cuántas mujeres? ¿miles? destaque solo por eso, cuando las demás estaban haciendo exactamente lo mismo. Hay quien lo defiende y cree que así es como funcionan las luchas, sin embargo, yo no creo que sea la mejor forma.

El machismo y el sexismo nos afecta a todos, sí, pero las desigualdades sociales no las tenemos los hombres, no sufrimos eso, ni lo vamos a sufrir nunca, por lo tanto, no abanderemos a los hombres en esta batalla.

Concluyendo, el movimiento feminista no nos pertenece a nosotros, sino a las mujeres. Todos juntos ayudamos y aportamos lo que podemos, pero no por ello hay que ponernos la medalla a “feminista del año”.

Contra l’empatia. Autor: Jesús Gómez

Donada l’escassedat de la producció dels alumnes d’aquest curs pel que fa a articles, he decidit redactar un jo mateix per veure si provoco una mica d’activitat mental.

Als darrers anys s’ha estès força l’ús del terme “empatia” especialment en el món educatiu i, el que és més preocupant, quan es tracta de l’educació en valors; allò que abans en dèiem “ètica”.

L’empatia es defineix com una capacitat que ens permet participar dels sentiments d’una altra persona. La definició és molt vaga i es pot confondre amb la tradicional “simpatia”, és a dir, la comunitat de sentiments entre dues persones o entitats, però el terme ha saltat al llenguatge ordinari i ara no perdrem el temps en lluitar a una batalla perduda.

Empatia, per tant, vol dir connectar amb els sentiments dels altres i, això últim, resulta impossible si no es produeix una mínima identificació amb l’ésser amb el que pretenem ser empàtics. Això explica que el mateix conductor que es traumatitza per atropellar a un mamífer (gos, cérvol…) no té cap mena de problema per acabar amb la vida de milers d’insectes amb el mateix vehicle. Puc empatitzar amb la mare de Bambi per què és un mamífer (com jo) però no m’identifico en absolut amb els insectes als que he rebentat el crani o l’abdomen amb el parabrisa del meu cotxe, ja que es tracta d’invertebrats, tenen exoesquelet i més de 4 extremitats, la qual cosa els allunya molt de la imatge que tinc de mi mateix.

Aquí radica el principal problema de basar l’educació en valors en l’empatia: la comunitat de sentiments es produeix si m’identifico amb l’altre ésser, però… i si no m’identifico?

L’altre dia sentia una entrevista a la ràdio uns fotògrafs professionals (lamento no poder donar més dades) que es queixaven del següent fet: pots fotografiar i publicar les desgràcies de qualsevol nen refugiat o del Tercer Món, ara bé, no pots publicar cap fotografia d’una víctima (nen o adult) si aquest pertany a l’anomenat Primer Món. És senzill comparar l’allau de fotografies publicades dels nens refugiats que diferents organitzacions rescaten cada dia de la tragèdia del Mediterrani, amb l’absència clamorosa d’imatges de les víctimes de qualsevol dels recents atemptats dels darrers anys a Europa.

Els fotògrafs deien que el criteri per publicar o no les fotografies es basava en l’impacte que podien produir al públic: la imatge d’una víctima de l’atemptat a les Rambles de l’agost del 2017 resulta insuportable, però qualsevol pot sopar mentre contempla el cadàver d’un nen mort a un vaixell d’Open Arms. La qüestió és no molestar a la persona que està sopant, per què amb una imatge s’identifica (ell, o el seu fill, o el seu net…) i amb l’altre no…

On queda el valor ètic de l’empatia? Resulta que l’empatia pot ser racista? Sexista? Classista? Homòfoba?

L’empatia és un bon instrument si podem garantir la possibilitat de la identificació amb aquell que pateix una injustícia, però si no ens identifiquem (i això passa sovint) és perfectament inútil. No hem d’oblidar que basar l’educació dels valors en l’empatia implica deixar-ho tot en mans dels sentiments i, senyores i senyors, els sentiments no són racionals. Per tant, podré empatitzar amb algunes persones i amb d’altres no; com a conseqüència, seré sensible als drets d’unes quantes persones. Pel que fa a la resta, em passarà el que em passa amb la majoria de la població mundial: amb l’excepció dels que em cauen malament, la resta, i els seus drets, em resulten perfectament indiferents.

En conclusió, no són els sentiments sinó el raonament qui ha d’orientar els nostres judicis ètics i hauríem d’incidir en educar en el raonament ètic, ja que, de la mateixa manera que la raó ens porta a formular lleis científiques que són vàlides malgrat que no ens puguem identificar amb fongs o insectes, la raó ens ha de portar a formular judicis ètics que ens permetin respectar els drets d’altres éssers, malgrat els trobem lletjos, invertebrats… o el color de la seva pell, la seva religió, els seus costums o la seva situació socioeconòmica, siguin radicalment diferents dels nostres. I, ja que ens posem, és l’ètica filosòfica la que pot garantir la racionalitat dels nostres judicis morals.

És a dir, desconfieu dels conceptes que no es defineixen de forma clara, desconfieu de la pseudofilosofia que no remet els seus conceptes a experiències contrastables: en nom de l’empatia podem justificar el racisme o la solidaritat. Quan un concepte se’ns pot girar en contra, més valdria no fer-lo servir per si de cas…

Mi teoría ética. Autor: Daniel Punzano

¿No os pasa que cuando estudiáis teorías éticas, ninguna os cuaja? La mayoría de ellas me parecen lógicas aunque no esté del todo de acuerdo, y algunas hasta me parecen ingenuas.

Pero no me parecía justo juzgar una teoría ética, porque no sé el valor que tiene hacer una, así que decidí dar a luz mi teoría ética, encontrar por mí mismo lo que está bien o mal, no quiero que mis valores dependan de lo que dice otra persona.

Sin más me armé de valor, e hice mi propia teoría ética, que llevo comentando con mis conocidos des de hace unos días.

Mi teoría consiste en cuatro normas, que están ordenadas según su importancia, siendo la primera la más importante, y siendo la última la menos.

Por lo tanto, un acto es bueno si:

  1. Sirve para preservar la especie humana al máximo dentro de lo posible.
  2. Protege la vida del máximo número de personas posibles.
  3. Brinda la mejor calidad de vida posible al máximo número de personas posible.
  4. Mejora la especie humana dentro de lo posible.

Como habéis visto, todas las normas incluyen que se cumplan dentro de lo posible, no soy optimista respecto a mis normas, porque dudo que se puedan acatar al cien por cien, pero creo que si la sociedad se rigiese por estos principios, la humanidad daría un paso adelante.

Si el mundo se basara en estas normas, yo creo que mejoraríamos en gran manera, porque se generaría una sociedad que velaría por el bienestar y la salud del resto, pero sobretodo, por la humanidad. Y sería más fácil juzgar los actos de lo que lo es ahora. La gente se preocuparía porque todos fueran felices, y crearíamos una especie mejorada y más efectiva de lo que lo es ahora, aunque no sea difícil.

El problema de la sociedad es que precisamente se da demasiada importancia a sí misma, cuando, según mi opinión, lo más importante es la humanidad, es decir, el ser humano como especie. Porque la sociedad depende de la existencia del ser humano, pero el ser humano no depende de manera absoluta de la existencia de la sociedad. Y la sociedad, con su sistema económico que depende de la sobrepoblación y la producción energética contaminante, entre otras prácticas que, a la larga, acabarán perjudicando a la humanidad, más de lo que lo están haciendo ahora.

Obviamente es importante que la gente tenga una vida cómoda y feliz, pero estas condiciones jamás deben interferir con ninguna de las normas anteriores. Por lo tanto, tener una camiseta por 4 euros a costa de que los trabajadores de países en vías de desarrollo tengan una calidad de vida miserable, es un acto condenable, pero no lo es tanto como el matar a gran parte de ellos. Y el matar a gran parte de ellos no es tan malo como el matarlos a todos, o el contaminar su zona para perjudicar a las futuras generaciones, porque esto acabaría con la sociedad, al menos en Bangladesh

Por lo tanto, según mi teoría ética, ser animalista, es lo más estúpido por lo que puedes optar, porque es mucho mas importante velar por la raza humana. En cambio, ser ecologista equivale a la mejor opción, porque garantiza que la raza humana siga pudiendo vivir en la tierra, y por lo tanto perdure.

La última norma está introducida para solucionar algunos problemas éticos muy específicos, pero no voy a profundizar en ella a no ser, que me planteéis una de estas.

El cómo implantar un gobierno basado en esta ética, corresponde a un régimen político un poco radical, que prefiero no explicar, pero que no sería necesario implantar si la gente se concienciase de lo que tiene que hacer, y actuase según una ética racional común, en concreto esta.

Si no habéis entendido bien alguna parte de mi teoría, me gustaría que me lo hicieseis saber, para daros una explicación en caso de que sea necesario. También os agradecería si me comentáis algunos de esos dilemas éticos que, como a todos, os quitan el sueño.

También os invito a intentar crear vuestra propia teoría ética y luego discutir al respecto.

Sin más, también os agradecería que me dierais vuestra opinión.

Saludos, humanidad.

 

 

Les aparences no enganyen. Autor: Jesús Gómez.

Com veieu, la imatge de la capçalera del bloc ha estat substituida per un muntatge realitzat per Javier Álvarez de 2n A. La idea va sorgir a partir d’un acudit de baixíssima qualitat que se’m va caure de la boca a classe (o treballeu més o les notes del proper examen seran un “de Sartre”) i a partir d’aquí, la tarda abans de l’examen de Plató, el Javi va decidir que era millor fer un muntatge que estudiar.

Mentre estava maldant per penjar la imatge, vaig pensar que seria una bona idea penjar muntatges, fotografies, dibuixos… fets pels alumnes, sempre i quan tinguin temàtica filosòfica i, de cara a St. Jordi demanar que un jurat decideixi quina és la millor i premiar a l’autora o autor.

El premi consistirà en el que la direcció del centre decideixi i un aplaudiment públic durant la cerimònia de St. Jordi. A més de l’honor d’aparèixer a un dels blocs menys reputats i visitats de la xarxa. Intentarem afegir un premi en forma de pujadeta de nota a tots els participants.

Per tal de no complicar gaire la tasca de penjar-ho i no haver de reduir gaire ni la imatge ni la qualitat, recomano que seguiu les següents indicacions:

Mida màxima del fitxer a penjar: 2 MB. Dimensions recomanades de la imatge:1000 × 288.Les imatges no poden ser més grans de 2 MB. Amplada recomanada: 1024px.

Les imatges s’han d’enviar al meu correu: jesus@institutcapmany.cat

Sant Jordi 2018. Agraïments, comentaris i altres coses.

Primer de tot, vull agrair la participació de tots aquells que han escrit un article per a aquest concurs; ja sé que hi ha una bonificació però el cas és que aquesta no és motivació suficient per tenir opinió pròpia i exposar-la públicament. Si no hi hagués una reflexió prèvia, per molts punts que us donés no sortiria res d’una certa qualitat.

Tanmateix vull agrair als membres voluntaris del jurat (Macario Bandrés, Estela Salvador, Mario Durán, Josep Presas, Jose Calaza i Lluís Nicolau) per l’esforç, no gratificat materialment, de llegir i valorar els treballs. El fet que hi hagi aquest tribunal dota d’una objectivitat als premis que jo sol no podria assolir mai. Gràcies, companys.

Ara m’agradaria comentar els articles premiats i opinar jo també una mica. Seguiré un ordre temàtic, ja que d’aquesta manera el comentari serà més coherent.

Començaré per l’article de la Laura sobre els límits del consumisme. Aquest tema me’l va suggerir un alumne, que després no ha participat al concurs, i el vaig incloure per què penso que hi hauríem de reflexionar més sovint: és paradoxal que anem a manifestacions, fem accions solidàries, participem de projectes a ONG’s o apadrinem un nen al tercer món i tot això amb un Iphone a la butxaca o unes sabatilles Nike o Adidas als peus. El paradoxal és que difícilment trobaríem una acció per millorar la justícia al planeta més senzilla que deixar de consumir determinades marques que no preserven el medi ambient, que produeixen sense respectar els drets laborals o, fins i tot, es nodreixen de l’explotació infantil, o, més greu encara, directament es beneficien de conflictes bèl·lics.

L’article de la Laura té la virtut de plantejar aquests temes no només com un al·legat, sinó fent una descripció de la vida quotidiana de qualsevol de nosaltres. Vull destacar també la qualitat literària de l’article: la correcció argumentativa no ens ha de fer oblidar que també cal que sigui agradable de llegir. Aquest article presenta uns arguments formalment correctes i, a més, la seva lectura produeix plaer.

Continuaré comentant els dos articles sobre la legitimitat de la desobediència civil.

Aquest tema me’l va proposar l’actualitat, de fet, estic per dir que me’l va imposar l’actualitat. Fa mesos que em ve a la memòria que quan jo estudiava batxillerat es va començar a discutir sobre si era convenient o no que Espanya entrés a formar part de l’OTAN, recordo que els meus professors van organitzar un debat públic on es van contrastar els arguments en un i altre sentit i, amb tota la normalitat del món, els alumnes vam tenir al nostre abast raons per poder prendre una decisió de forma autònoma al referèndum que es va convocar uns anys més tard.

Quan vaig plantejar els temes per a aquest concurs vaig pensar en la situació política actual i en l’autocensura que molts docents ens hem imposat a les aules per por de les famoses acusacions d’adoctrinament o ,senzillament, per no provocar malentesos o no discutir amb els nostres companys… que senzillament és impensable que s’organitzi un debat públic a l’Institut sobre la situació política actual, tot plegat em va portar a proposar aquest tema i, afortunadament, s’ha produït el debat.

La Oumaima ha defensat el dret a la desobediència civil. La seva exposició és correcta des d’un punt de vista formal i demostra una bona capacitat a l’anàlisi i la síntesi de les raons que la porten a la seva posició. Al final, seguint les argumentacions clàssiques del liberalisme, reforça la seva tesi apel·lant a l’existència de drets inalienables… Drets inalienables? Per què? Per la voluntat de Déu? Per una llei natural?

Aquesta possible apel·lació a una justificació metafísica es pot considerar el punt fluix de l’article de la Oumaima i és, precisament, el que considero més interessant de l’article del Luis: la llei és legitima per la voluntat dels ciutadans i, per tant, no es pot apel·lar a una instància superior a aquesta voluntat. Aquest article no té la correcció formal de l’anterior, és més dispers, però és més incisiu a l’hora de defensar la seva posició. També té la virtut d’examinar els possibles posicionaments abans de prendre partit.

La meva opinió, ara sí, és favorable a la desobediència civil. En la situació actual i sense sortir dels esquemes del liberalisme clàssic, hi ha, com a mínim els següents motius que legitimen la desobediència:

  • L’estat actual no és legítim pel que fa a la seva fundació: la Constitució de 1978 va ser aprovada en un clima d’amenaça militar, amb grups extremistes armats i actuant (ETA i GRAPO però també la Triple A o els Guerrilleros de Cristo Rey) i amb seriosos dubtes sobre la fiabilitat de les dades del cens electoral. És fàcil concloure que no es donaven les condicions òptimes per al consens i que, per tant, caldria dur a terme una revisió del text i sotmetre’l de nou a la seva aprovació.
  • L’estat actual és un dels estats europeus en els que els diferents partits polítics i altres estaments, que inclouen la família reial, acumulen més cassos de corrupció (més de 900) i, per tant, és legítim el dubte respecte a les intencions dels partits en el poder.
  • L’estat actual presenta símptomes d’una molt baixa qualitat pel que fa a la separació de poders, especialment pel que fa a la independència del poder judicial respecte a l’executiu, molt especialment pel que fa als membres dels tribunals més alts (suprem, constitucional…).

Així, segons els teòrics del liberalisme, aquests serien motius per la dissolució de l’estat i la seva refundació. En cas de no apartar-se del poder, es podria considerar que els poders executiu i legislatiu estarien incomplint el pacte de fundació i ens eximiria d’obediència.

He remarcat que aquest posicionament partiria dels supòsits de la teoria liberal pel senzill motiu que aquesta és la teoria bàsica que vertebra les diferents ideologies dels partits més conservadors de l’arc parlamentari. De fet, jo no comparteixo completament el plantejament liberal (és una teoria del segle XVII) i, òbviament, des de plantejaments més contemporanis la desobediència civil encara està més justificada… però aquest no era el tema del concurs i això sí que podria ser delicte.

Sant Jordi 2018, Accèssit: És legítim desobeir una llei injusta? Autoria: Luis A. Andaluz

El motivo de debate, el cual hoy nos trae aquí, no es otro que afirmar o negar la legitimidad en la desobediencia de una ley calificada como injusta. No nos precipitemos en la resolución de esta cuestión ya que de manera superficial podría parecer simple de ser respondida, es decir, en apariencia cualquiera podría decir si o no amparándose en la moralidad y/o en la concepción de justicia en la cual hayamos sido educados , que por otra parte es distinta en cada tipo de sociedad, cultura e individuo. Lo que quiero decir es que en el fondo de esta pregunta de lo que estamos hablando es si hay algo por encima de las leyes que nos permitan dictaminar si esta es justa o injusta, si existe una moralidad y/o razón  capaz de calificar objetivamente algo como justo o injusto, y en el caso de hallarse, si esta seria capaz de darnos la legitimidad necesaria para desobedecer la ley.

Encuentro  dos puntos claves en esta encrucijada, por una parte la existencia de la legitimidad   para   desobedecer  y  como segundo punto pero igual de importante, el como y por que le ponernos la etiqueta de justo o su contrario a algo. Es decir, realmente seriamos capaces de encontrar una definición dela idea de justicia, teniendo en cuenta que esta también sirva como algo por encima de la legalidad,  que sea totalmente objetiva y sin lugar a la duda, que no  nos lleve a un debate y compartamos dándola por verdad universal.

Siguiendo la estructura de la pregunta empecemos  por el primer concepto.  A  mi parecer la desobediencia civil si es legitima, ya que vivimos en una estructura social en la que los que tienen el poder  son los representantes previamente elegidos por el pueblo, y este ultimo es el que predomina en numero. Por lo tanto el gobierno ha de respetar los intereses de los civiles ya que es gracias a ellos que están donde están (intereses que hay que tener claro que no serán compartidos por todos pero, al menos habrían de ser los de la gran mayoría, que por otra parte como vemos hoy día parece ser que no se cumple y tan solo se tienen en cuenta los de aquellos capaces de comprar a los elegidos representantes, es decir una minoría influyente). Dicho esto, veo que la desobediencia es totalmente legitima, ya que si tu delegado pretende haceros llevar una indumentaria que a la clase no le convence, no acabarías por  desobedecer? Ya que el esta ahí por decisión vuestra y del mismo modo que se le ha dado el poder para representaros, se lo podéis quitar. Como observamos el delegado pretendía imponer sus intereses creando una regla que, pasado al tema referente de la pregunta correspondería una ley, y al no respetar vuestros intereses habrías desobedecido.

Pero como estoy diciendo son intereses y  en ningún momento hablamos de una moral que nos parezca justo o injusto. Y es que aquellos que se amparan en una falsa moralidad para desobedecer no son mas que hipócritas que no son capaces de asumir que lo que pretenden es defender sus intereses y lo ocultan detrás del concepto ‘’justo’’ como algo superior a ellos mismos y la ley.

Lo que nos lleva al siguiente punto. Podemos referirnos a justicia como las leyes que rigen una sociedad y por otra parte el concepto justo o injusto referido mas bien a una moral colectiva, que puede o no coincidir con la legalidad. Lo segundo acaba siendo una convicción social.

Desengañémonos, en ser verdad que algo puede ser justo de manera como pretenden aquellos que dicen de algo ser injusto, seria algo de lo que no podríamos debatir ya que daríamos, con lógica, como cierto, de la misma manera como  aceptamos que 1+1 da como resultado 2. Encontramos que este concepto no es absoluto y esta sujeto a interpretaciones personales dando como resultado un concepto relativo. Seria muy engañoso enmascarar la legitimidad de desobediencia a un concepto que nos pretenden pintar como absoluto y que acaba siendo una mera opinión personal. Si este fuera el caso, a  un personaje que le parezca injusto no poder matar lo acabaría   haciendo por desobedecer  lo que le  parece injusto.  Tal como he dicho a esa persona eso le parece injusto,  que no es lo mismo que eso sea injusto.  Como vemos no tenemos nada que nos permita dictaminar con lógica aque algo sea justo o no.

 Por lo tanto aquellos que aseguran que es legitimo desobedecer cuando la ley es injusta,  yo les respondería que no son mas que  hipócritas que intentan otorgar la legitimidad de desobediencia a un concepto por encima de la legalidad que para nada es racional, cuando en realidad no son capaces de aceptar que pretenden imponer sus intereses. Estos tanto da que beneficien el conjunto social o no, acaban siendo intereses. Así que no seamos como ellos y  aceptemos que la legitimidad de este acto recae en el caso que la ley no beneficia, respeta o agrede los intereses del conjunto social mayoritario.

Sant Jordi 2018, 1r premi: És legítim desobeir una llei injusta? Autoria: Oumaima Seddik

Per saber si la desobediéncia és o no legítima, hem de conèixer què és el que hem d’obeir, si es que realment hem d’obeir alguna cosa.

Obeim alló que comporta una instància superior a nosaltres. En una societat com la nostra, “democràtica”, l’única cosa que crec que pot trobar-se per sobre d’un individu (en termes no religiosos) és la llei. La llei recull tots els drets, deures i llibertats dels qui conviuen en una mateixa regió. Podem dir que es troba per sobre de l’ésser humà perquè es la única que dicta de manera clara i, per què no dir-ho, lògica, tot i que no necessàriament justa, el que es pot o no fer. Amb això, em sorgeix una nova pregunta:

Perquè no podem fer segons quines coses, si se suposa que som uns ésser lliures, i sobretot en democràcia? Doncs perquè afortunadament no vivim sols en el món. Hi ha d’altres individus que, al igual que nosaltres, precisen del respecte pels seus drets, que es troben per sobre de les nostres llibertats. És a dir, si volem ser lliures hem d’acceptar que no som els únics que ho volen, i que si la resta no té llibertats, tenint en compte que tots els éssers humans som iguals, nosaltres tampoc tenim dret a tenir-ne.

Amb això estem afirmant que la limitació de les nostres llibertats és beneficiosa per tothom, fins i tot per a nosaltres mateixos. Llavors, es pot considerar correcte que hi hagi una moral dictada que les limiti, però no de manera indefinida.

El més important a l’hora de promulgar una llei o de votar-hi a favor és que garantitzi la protecció dels nostres drets, com ara ho són les llibertats d’expressió, ideológiques, de protesta, etc. Amb això vull dir que hi ha drets que es troben per sobre de la llei. En el moment que aquesta atempti contra ells, la desobediència serà legítima.

Si observem els fets més destacats de la historia, ens trobem amb les revolucions, que són moviment en massa de desobediéncia civil. La gent que hi participà es manifestà en contra d’una legislació que consideraven injusta (i avui dia pocs en dirien el contrari). Per tant, gràcies a aquest moviment d’oposició a les normes avui vivim en millors condicions.

I si ens centrem en l’actualitat, també trobem actes de desobediéncia civil (o com a mínim és el que se’ns fa entendre), justament al nostre territori. Les accions dutes a terme pels grups independentistes mesos enrere constitueixen per alguns un atemptat contra la justícia (o més ben dit, la constitució, que podria debatir-se si es tracta o no del mateix concepte), l’única instància que determina el que està bé o malament.

Però per d’altres (i m’hi incloc) és totalment legítim saltar-se aquesta justícia si es considera injusta, per dues raons; la primera, potser més insignificant, és que s’ha d’acceptar que la nostra constitució no és perfecta, per les condicions en la que s’ha redactat (el règim de procedència dels seus redactors, per exemple, avui dia no es considera precisament just). La segona i última, però més important és, com hem dit abans, que la societat té un conjunt de drets inalienables, entre els que es comprèn el dret a decidir sobre el seu propi futur.

Sant Jordi 2018: Els drets animals. Autoria: Liz Ramos

Nosotros, los seres vivos racionales nos diferenciamos de los otros seres vivos por nuestro carácter de analizar las cosas y sacar un provecho a ello para nuestro bien, y no solo con eso, no nos conformamos y vamos a más.
En un principio, nuestros antepasados solo se preocupaban en alimentarse para poder sobrevivir, pero debido a nuestra inconformidad hemos querido mucho más.

Ahora si analizamos todos estos actos, y los comparamos con los actos de otros animales, por ejemplo en junglas, ellos se matan con otros animales para poder alimentarse, o simplemente por jugar, pero ellos no son conscientes de lo que conllevan sus actos a diferencia de nosotros, que supuestamente somos seres vivos que analizamos mucho las cosas, y se sabe que nosotros no solo matamos para alimentarnos, si no, para poder comercializar.

Dicho todo esto, considero que el hecho de comer animales es el ciclo de la vida, pero en lo que no estoy de acuerdo es el hecho de matar a una gran masa de animales por el simple hecho de venderlos para poder comercializar y así ganar dinero; entonces no es solo para comer, y no conformes con eso, los seres racionales crearon ambientes basados en junglas; y digo basados porque en estos lugares los animales no tienen el derecho de estar libres; donde se encuentra animales encarcelados y donde los seres racionales van a disfrutar viendo como supuestamente viven, cuando sabemos perfectamente que no son su hábitat exacto, y que estos lugares no son más que otra manera de seguir obteniendo más dinero.

Yo considero que es necesario comer comida animal tanto como la vegetal, pero solo deberíamos comer lo necesario, es decir, lo que nuestro cuerpo necesita y no de más. Y también me gustaría añadir que si algún animal hace lo mismo, es decir, come a alguna persona, no se le debería de sacrificar porque es obvio que ellos no valoran sus actos, no son conscientes de ello.

En conclusión, sí podemos sobrevivir y respetar los derechos de los seres vivos que consumimos si tenemos en cuento todo lo dicho anteriormente.

 

Sant Jordi 2018. Els drets dels animals. Autoria: Laura Peral

Com podem observar avui dia la majoria de la població mundial menja carn, en canvi un percentatge molt més minoritari són vegetarians o bé vegans.

Però… som conscients del maltracte que reben els animals que consumim? Podem sobreviure i respectar els drets dels éssers vius?

Per poder respondre a aquestes preguntes hem de tenir en compte els drets dels animals, pensem que són éssers pel nostre consum i ens oblidem que no deixen de ser éssers vius, per això hauríem de tenir en compte el respecte cap a ells, el prohibiment del maltracte i actes cruels, la no explotació animal…etc

Entenc que hi hagi persones a favor de l’alimentació animal, a l’igual que jo, gràcies a les qualitats que ens proporcionen forces avantatges ja siguin vitamines, proteïnes…

Però són avui dia la majoria d’animals els que pateixen per condicions precàries un maltracte innecessari i que molts desconeixem.

Des del meu punt de vista, si es conegués el tracte pel qual han de passar els que acaben essent els aliments que mengem, aquest provocaria un impacte i canviaria radicalment. El transport dels animals, els seus tancaments massius en indústries que són veritables inferns per ells… I no només vull parlar del consum gastronòmic, sinó esmentar un més injust com és la utilització d’aquest per la creació de la matèria tèxtil, que és totalment innecessari.

Antigament, les persones només matàvem els animals per sobreviure i això d’alguna forma no alterava el cicle de la naturalesa, però en el que realment s’ha convertit és en un negoci que cada vegada proporciona més diners a tots aquells que el controlen. És una indústria que busca proporcionar un gran nombre de bestiar en el menor temps possible sense importar les formes per dur a terme el procediment.

En la meva opinió crec que tot té un límit, i el maltracte animal el supera. Els actes desmesurats cap a aquests haurien de ser penalitzats.

Hauríem de fer veure a tothom que els animals són éssers vius i que no existeix cap cicle de naturalesa que tinguem dret d’alterar, hem de tenir en compte la decadència d’aquesta qüestió i així seguirà essent mentre no s’apliquin mesures contra els que només veuen als animals com a únic producte per una gran empresa.