Feia temps que tenia ganes d’escriure sobre el pastafarisme però no trobava la excusa d’actualitat per parlar sobre aquest moviment. Recentment, el 22 d’octubre, l’Audiència Nacional va rebutjar inscriure al Registre d’Entitats Religioses a l’Església Pastafari.Segons la sentència: “Sus fines son ajenos a los de una entidad religiosa, una religión, entendida como un conjunto de dogmas sobre la divinidad, de sentimientos de veneración y de normas morales y de prácticas rituales basadas en creencias profundas, serias y trascendentes”.
Potser caldria fer una breu explicació sobre el tema abans d’iniciar una reflexió sobre la qüestió. Faré un breu resum, si algú vol aprofundir, recomano la visita a la pàgina de l’Església pastafari espanyola: https://www.pastafarismo.es/ que també és l’origen de gairebé totes les imatges que apareixen a l’article.
Tot plegat va començar al 2004 quan el Consell d’Educació de l’estat nord americà de Kansas, va ordenar que a les classes de Biologia es dediquessin les mateixes hores a explicar la teoria científica de l’evolució que l’anomenada teoria del disseny intel·ligent. Aquesta darrera és un intent de dotar d’una aparença de rigor científic a la posició creacionista. No cal dir que aquesta “teoria” només es basa en especulacions pseudocientífiques, sense cap base empírica ni experimental. Lògicament, la comunitat científica va esclatar i va manifestar de moltes maneres la seva disconformitat amb aquesta aberració pedagògica. Una de les reaccions va ser la del físic Bobby Henderson que va escriure una carta oberta a la que afirmava que la pseudoteoría del disseny intel·ligent té el mateix fonament que l’afirmació segons la qual l’univers ha estat creat per un monstre amb forma de plat d’espaguetis volador.
Com que a aquest món pot faltar de tot menys frikis, Bobby Henderson va començar a rebre suports de tota mena que han fet créixer el que en un principi era una paròdia del creacionisme per tal de mostrar-ne l’absurd. D’aquesta manera s’ha generat un corpus de creences, mites i tot tipus de llegendes, incloent-hi el nomenament de Henderson com a profeta de la religió pastafari.
Considero especialment destacable la veneració amb què es tracta als pirates: l’origen d’aquesta peculiaritat es troba de nou en els excessos de les religions, quan va començar a proliferar la creença que els desastres naturals (tsunamis, huracans…) s’havien incrementat a causa de la creixent pèrdua de fe dels darrers tres segles. Davant aquesta clara fal·làcia de falsa causa (que un fenomen es produeixi abans d’un altre, no implica que en sigui la causa), els pastafaris van proclamar que la veritable causa del canvi climàtic havia estat la brusca extinció de la pirateria a partir del segle XVIII; per tant, proclamen que la preservació del planeta depèn en gran mesura del retorn dels pirates als nostres mars.
Per a aquells que no ho hagin entès: certament el canvi climàtic s’inicia amb un escalfament del planeta a partir de finals del segle XVIII, a causa de la progressiva industrialització de la nostra societat, amb la contaminació que això comporta. Certament, la pèrdua de fe de la civilització occidental coincideix amb aquesta mateixa època i té la mateixa causa que la industrialització: la revolució científica que va culminar amb les teories de Newton té com a conseqüència un millor coneixement de la naturalesa, que va promoure les idees il·lustrades que fan prescindible a la religió i promouen un salt tecnològic sense precedents fins al moment. Lògicament també hauríem de parlar dels canvis econòmics i socials que també es produeixen a aquesta època i que, entre moltes altres conseqüències, provoquen la pèrdua de les colònies americanes de l’imperi espanyol amb el conseqüent domini naval britànic al Carib i la desaparició, per inútil i desordenada, de la pirateria.
Evidentment, el pastafarisme s’ha omplert de tota mena d’excessos en el seu afany provocador. Així, totes les demandes que tenen com a objectiu que l’Església Pastafari sigui reconeguda oficialment poden ser considerades com a estratègies per a aconseguir subvencions estatals… També pot resultar ridícul demanar que els membres de l’Església pastafari apareguin al seu document d’identitat amb un colador per a pasta al cap. Però considero que tot i els excessos, el pastafarisme té molt més de positiu que qualsevol de les religions tradicionals.
Si examinem els seus manaments (anomenats “condiments”) que sempre comencen amb “m’estimaria molt més que no…” en contrast amb les severes prohibicions de les altres religions, trobem algunes meravelloses incitacions a la tolerància:
M’estimaria molt més que no usessis la meva existència com a mitjà per a oprimir, subjugar, castigar, eviscerar, o… ja m’entens, ser dolent amb els altres. Jo no requereixo sacrificis, i la puresa és per a l’aigua potable, no per a la gent.
O bé:
M’estimaria molt més que no desafiessis les idees fanàtiques, misògines, i d’odi d’altres persones amb l’estómac buit. Primer menja, després vés a enxampar els cabrons.
I, sobre tot:
M’estimaria molt més que no construïssis esglésies/temples/mesquites/santuaris multimilionaris a la meva tallarinesca santedat quan els diners es podrien gastar millor en (tu tries):
- Acabar amb la pobresa.
- Guarir malalties.
- Viure en pau, estimar amb passió, i baixar el preu de la televisió per cable.
Potser sí que sóc un ésser omniscient d’hidrats de carboni complexos, però sé gaudir de les coses senzilles de la vida. Prou que en sé: al capdavall, jo SÓC el creador.
En resum, proclamo aquí i ara la meva falta de fe i, per tant, la meva adhesió a l’església pastafari: potser el pastafarisme no és una religió seriosa i està plena de frikis, però prefereixo la ciència, la tolerància i el sentit de l’humor a les “prácticas rituales basadas en creencias profundas, serias y trascendentes” que exigeix l’Audiència Nacional. Potser cal reflexionar si les pràctiques rituals de la pederàstia tenen fonament en les creences del profund obscurantisme religiós. En tot cas, no qüestionarem creences serioses i transcendents que impliquen la zoofilia com a origen del naixement d’un messies o la necessitat que pugui tenir un déu d’observar el prepuci d’un home per saber si és un bon seguidor.
Francament, prefereixo els espaguetis. Ramen!