El hijab: respostes als comentaris.

Bona tarda a totes i tots.

Vull començar per agrair la vostra participació i, per sobre de tot, el respecte i tolerància que heu mostrat en els vostres comentaris. No tinc cap mena de problema en afirmar que no ha estat necessari censurar el comentari de ningú ja que tots heu mostrat un respecte impecable a l’hora d’expressar les vostres opinions.

Contestaré ara a tots els comentaris:

Éric: Tens raó, la burka és molt pitjor que el hijab, però es tracta d’un problema que no ens trobem cada dia a l’institut; d’altra banda és cert que l’assassinat és més greu que el robatori, però això no vol dir que el robatori sigui permissible. És cert que hi ha dones que porten el hijab per què volen, però només que hi hagi una que el porti per obligació ja em sembla motiu per pensar que és un problema.

Nassira: Els costums, pel simple fet de ser costums, no deixen de ser masclistes. Entenc que un pare té dret a obligar a les seves filles a respectar determinades normes i costums (només faltaria! L’educació passa moltes vegades per l’obligació…) però la qüestió que ens fa sospitar que es tracta de masclisme radica en el fet que aquests mateixos pares no obliguen als seus fills a portar un tipus de roba determinat.

Paula: Crec que tens raó ja que, fins on jo conec l’Alcorà, no hi ha una clara obligació de cobrir els cabells. També crec que per sobre del que digui qualsevol llibre, per sagrat que sigui, cal que prevalgui el dret de cada persona a no ser discriminada per motius de gènere. Si l’Islam no considera oportú obligar als seus fidels masculins a cobrir-se els cabells, obligar a les fidels femenines és injust i discriminatori.

Sumia: Tal i com ja he dit abans, no he trobat a l’Alcorà cap indicació respecte a cobrir-se els cabells. Tanmateix reconec el dret a interpretar, com a part de la fe, que cal un acte que simbolitzi la submissió davant la voluntat de Déu… però, tu creus que aquesta reflexió sobre la voluntat de Déu acompanya a l’acció d’una nena de 12 anys a tapar-se els cabells per què, com tu mateixa has dit, és el que considera normal? I el que es considera normal, no és el resultat del costum? Tal i com ja li he dit a la Nassira, el costum no és una justificació suficient.

Bea: Crec que el teu comentari és encertat quan afirmes que si algú se sent orgullós de la seva religió, té dret a expressar-ho lliurement. Però cal preguntar-se quantes noies són obligades a portar el hijab, o quantes el porten per un costum del qual és difícil fugir… La pressió del grup social explica moltes vegades la nostra conducta i és cert que la nostra societat és sovint esclava dels dictats (sovint tirànics) de les modes, però crec que no és equiparable a la pressió que suposa creure que un costum està justificat per la voluntat de Déu.

Maholy: Fas una bona anàlisi de la qüestió i em resulta difícil trobar algun element a criticar. Només vull comentar un dels motius que atribueixes a la dona que lliurement porta el hijab: quan afirmes que contribueix a que la dona no sigui molestada sexualment i jutjada per les seves habilitats i no per la seva bellesa… com a home que ha de jutjar les habilitats dels seus alumnes, m’ofèn que algú pensi que sóc tan incompetent per no distingir la intel·ligència de la bellesa! Crec que hem d’aspirar a que la nostra societat sigui capaç de valorar la intel·ligència de les dones encara que tinguin uns cabells bonics.

Max: Estic plenament d’acord amb tu, sobretot en l’afirmació de que el futur de la manera de tractar la femineïtat a l’Islam està en mans de les dones musulmanes. Pel que fa al comentari musical, jo simplement comparava la capacitat de suggerir del jazz amb la contundència del heavy (molt més primari), que hagi músics que fusionin els dos estils només demostra que una mica de jazz pot millorar fins i tot al heavy.

Javi: Ja ho he dit abans, no he trobat a l’Alcorà la obligació de tapar-se els cabells (sí el pit i els genitals). El costum de tapar-se els cabells crec que té el seu origen en la necessitat de protegir-se davant un clima càlid, però la qüestió ha estat aprofitada per una determinada interpretació de l’Islam. El tema és més complicat del que podem resoldre en l’espai d’aquest bloc. Crec que és encertat afirmar que la part discriminatòria del hijab radica en el fet que la dona s’ha de cobrir per no temptar a l’home i, per tant, donem per suposat que la dona és culpable de la seva bellesa i l’home un imbècil disposat a perdre l’autocontrol davant la visió d’uns cabells … Les dues coses em semblen injustificades: la bellesa no ha de ser motiu de culpabilitat ni tan sols des d’un punt de vista religiós, ja que és obra de Déu; d’altra banda, crec que podem exigir als homes un mínim d’autocontrol i que no cal tapar les dones.

Pel que fa a la qüestió de la llibertat, també estic d’acord: si les dones porten el hijab lliurement, hi haurà algun dia en el que, lliurement, decideixin no portar-lo. No crec en la llibertat a l’hora d’autocensurar-se, crec més aviat en el poder dels models familiars i culturals per condicionar la conducta.

En una altra ocasió ja tractarem les discriminacions de la nostra societat.

Pensem l’Islam I: el hijab.

Bona tarda a tots.

Deixo un moment els maleïts exàmens de Plató per tal de publicar un nou article i veure si animem una mica el bloc. El debat sobre la pena de mort ha estat interessant, però crec que encara ho podem millorar si els alumnes de 1r de batxillerat (aquells que poden millorar la seva nota participant al bloc …) s’atreveixen a participar d’una vegada.

Fa temps que la qüestió de l’Islam m’interessa: el nostre passat, el nostre present i, sospito, el nostre futur estan lligats a la cultura islàmica. Un dels primers llibres que recordo haver llegit (cap als 14 anys) és Les mil i una nits i des d’aleshores que em miro amb simpatia als filòsofs musulmans medievals i que sento una curiositat simpàtica per aquesta cultura.

No podem negar la rica influència de l’Islam a la nostra cultura, ni la brutal irrupció del terrorisme fonamentalista islàmic al nostre món a la darrera dècada, ni la creixent presència d’alumnes musulmans al nostre institut … Tenim davant els nassos un fet sobre el que val la pena reflexionar ja que condiciona de manera clara la nostra vida quotidiana. Només la ignorància o la hipocresia ens pot fer mirar cap a una altra banda.

De totes les qüestions que podríem tractar al voltant de l’Islam, podem començar per un aspecte que ja ha provocat una certa polèmica: el hijab. Es tracta del mocador o vel que cobreix els cabells i, en alguns cassos, el coll de les dones. Es tracta d’un cas que podem observar cada dia, ja que és força comú a les dones procedents del Marroc .

Les qüestions que voldria sotmetre a debat són les següents:

1- Es tracta d’un símbol de discriminació masclista? I, si ho és, ens hauríem de plantejar la seva prohibició?

2- Què passa si les noies que el porten manifesten que ho fan lliurement? Tenim dret a impedir una discriminació (si ho és) acceptada voluntàriament? Dit d’una altra manera, justificar una prohibició en nom de la llibertat, no és contradictori?

3- La cultura europea … conserva o no elements de discriminació sexista? I, tant si és així com si no ho és, ens podem erigir en jutges d’altres cultures?

Res no em faria més content que les alumnes d’origen marroquí que feu batxillerat participéssiu activament a aquest debat. La vostra és una perspectiva única sobre aquest tema i seria realment bonic que la compartíssiu amb la resta dels vostres companys i companyes… el coneixement, si es comparteix, només pot tenir conseqüències positives.

En tot cas, en aquest tema més que en qualsevol altre, exigeixo una actitud de respecte i tolerància absolutes.

Penseu bé el que voleu dir i endavant!

Jesús.

Àfrica, la SIDA, el Papa i els condons.

Vaig deixar de publicar la sèrie d’articles sobre els drets humans emprenyat per la pràcticament nul·la participació i és també l’emprenyamenta la que actua com a motor per a fer que torni a publicar un article: avui tot despertant-me he sentit a la ràdio que el cap de l’església catòlica (aquell que en diuen “papa” …) de visita per terres africanes s’ha entretingut a dir que els preservatius no són la solució per a la SIDA, sinó el control de l’esperit sobre el cos …

Qualsevol que s’informi amb una certa regularitat sobre el que succeeix a Àfrica sabrà que juntament amb la guerra (guerra tribal, guerra entre religions, guerra pel domini del territori o les fonts de riquesa …) i la gana (provocada per les desigualtats econòmiques i la guerra) són les malalties (no només la SIDA, també la malària) un dels principals problemes que afecten als habitants d’aquest continent.

No és sorprenent que la visita d’aquest sinistre personatge a l’Àfrica no hagi portat medecines contra les malalties sinó només paraules i desesperança. No és sorprenent ja que fa segles que aquesta organització alimenta als seus creients amb paraules de desesperança… Encara recordo que fa anys un amic catòlic em mostrava articles de recerca científica en els que s’explicava que, després de costoses investigacions, s’havia descobert que el virus de la SIDA és més petit que els porus del làtex (material amb què es fabriquen els preservatius) … encara recordo la meva estupefacció davant el fet que l’església catòlica hagués emprat tant de temps i diners en una investigació que no tenia com a objectiu la recerca d’un mètode eficaç en la lluita contra la SIDA sinó a demostrar que un mètode, que els és incòmode per motius doctrinaris, no és prou eficaç. I aquesta és la conducta habitual d’aquesta gent: no la recerca de la felicitat, sinó la demostració que allò que els podria fer feliços és ineficaç i, en tot cas. pecaminós.

Podria explicar que hi ha missioners que, malgrat la doctrina, reparteixen preservatius entre la població seguint el dictat del sentit comú; podríem considerar la política de les indústries farmacèutiques que neguen la possibilitat de fabricar retrovirals genèrics per tal de lluitar contra la malaltia a uns estats que no podrien assumir el cost d’aquests medicaments; podríem demanar-nos quina motivació impulsa als líders de l’església catòlica en aquesta creuada contra el sexe, i ser irònics en recordar el que ha passat amb els sacerdots catòlics nord-americans, l’esperit dels quals no s’ha pogut imposar sobre el cos (i és lògica la derrota de l’esperit malalt dels pederastes).

Però cal ser filosòficament freds i, malgrat la indignació, demanar-nos fredament: les paraules del Sant Pare contribueixen a l’increment de la felicitat en la població humana?

Si la resposta és negativa, ja teniu un altre motiu per deixar de ser catòlics (si és que encara ho sou) i, per cert, feu el favor de comprar (i utilitzar) preservatius si heu de tenir relacions sexuals: estic convençut que l’amor, el sexe, el plaer i la tendresa incrementen la felicitat de la majoria dels humans, però els embarassos no desitjats i les malalties venèries només apropen a la felicitat a aquells que pateixen malalties espirituals molt greus.

Drets humans: Article 5

Article 5

Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.

No afegiré cap comentari, només us demano que mireu el correu que l’ONG Amnistia Internacional em feia arribar el dia 26 de gener.

Amnist?a Internacional - Logologo actua
 
 
 
 
Diez personas pueden morir lapidadas en Irán  
 
 
Foto noticia
Coincidirás conmigo en que la lapidación es una forma especialmente atroz de pena de muerte y parece increíble que en el siglo XXI se siga aplicando una práctica tan terrible.Sin embargo, Irán tropieza con la misma piedra y, a pesar de haber anunciado el fin de dicha práctica, en diciembre dos personas murieron lapidadas y al menos otras diez corren el riesgo de ser lapidadas en cualquier momento.¿Sabías que las piedras utilizadas en las lapidaciones no pueden ser ni muy pequeñas (para que causen dolor), ni muy grandes (para no matar al condenado en seguida)? ¿Sabías que es una pena específicamente impuesta en casos de adulterio, acto que ni siquiera constituye delito en la mayoría de los países del mundo?Tras décadas de campaña de Amnistía Internacional por el fin de la pena capital, lo cierto es que el mundo camina con paso decidido hacia la abolición de la pena de muerte. Y vamos a seguir trabajando con la misma determinación.

Por eso pedimos al Gobierno iraní que prohíba de una vez y por ley esta forma de ejecución. ¿Puedo contar contigo? Al menos diez personas confían en nuestra capacidad de presión; no les des la espalda y únete a nuestra petición cuanto antes.

Como siempre, muchas gracias por tu apoyo y compromiso,

Esteban Beltrán
Director
Amnistía Internacional – Sección Española

L’homosexualitat al món.

A continuació trobareu una sèrie d’enllaços a diferents pàgines en les que es parla sobre la discriminació a les minories sexuals a diferents països del món. És un bon material per a la reflexió i pot ser motiu d’un bon article.

http://www.es.amnesty.org/temas/minorias-sexuales/pagina/sabias-que/ Es tracta d’un enllaç a la web de l’ONG Amnistia Internacional; a més d’un breu article sobre el tema, ens ofereix la posiblitat de descarregar documents ens els que es tracta la qüestió de la discriminació sexual de forma detallada.

www.elmundo.es/elmundo/blogs/blogbackmountain/index.html Aquest enllaç ens remet a un bloc del diari El Mundo en el que l’autor reflexiona sobre la seva condició d’homosexual. La darrera entrada descriu el tracte que pateixen els homosexuals a l’Iran.

www.cogailes.org/modules.php?op=modload&name=Web_Links&file=index&req=viewlink&cid=17 Es tracta d’un enllaç a la web de la coordinadora Gai Lesbiana, concretament l’apartat d’associacions d’homosexuals religiosos (veureu que hi ha tant de cristians com de musulmans). És interessant per conèixer com es viu l’experiència religiosa des de la condició d’homosexual.

www.redsemlac-cuba.net/modules/news/article.php?storyid=2 Entrevista al poeta cubà Nelson Simón, en la que es reflexiona sobre la relació entre la cultura cubana actual i l’homosexualitat, tot trencant alguns tòpics força estesos.

Bé, espero que a partir d’aquest material a algú li doni per pensar i, si pot ser, per escriure una mica.

Ciència i religió (Autor: Jesús Gómez).

La darrera setmana vam tenir un debat a classe (al 1r artístic) prou interessant com per que tingui una continuació al bloc. Una alumna va plantejar objeccions a la teoria de l’evolució i, fins i tot, va portar uns llibres que semblen qüestionar-la (prometo que els llegiré atentament tan bon punt pugui: darrerament m’he vist obligat a recuperar “El guardián entre el centeno” i encara he d’acabar Planilandia”… jo llegeixo el que em recomanen, encara que m’ho recomanin els alumnes). No cal obviar el fet que el punt de vista des del que es plantegen les objeccions és de caràcter religiós: és va plantejar que el lliure albir (“libre arbitrio”) o l’existència d’una consciència moral (distinció entre bé i mal) constitueixen elements que diferencien tan a l’home respecte de la resta dels animals que sembla improbable que siguin fruit d’una evolució a partir d’una altre espècie animal, sense intervenció d’un ésser superior (això darrer no es va dir, però suposo que és aquí on es volia anar a parar).

Qualsevol que em conegui suposarà que vaig contestar amb contundència i entusiasme: vaig esgrimir arguments, explicacions sobre la conducta dels ximpanzés, comparacions amb les pelvis dels goril·les i les mandíbules dels orangutans … en resum, vaig provar d’ensorrar les conviccions d’una alumna sota una muntanya d’arguments, teories científiques i fòssils … i vaig fracassar: No vaig convèncer a ningú que no hi fos prèviament convençut.

Si aquest fracàs s’hagués produït amb qualsevol altre tema, és possible que no li donés més importància, però crec que les qüestions científiques reclamen una certa militància quan es veuen qüestionades des d’una postura religiosa. Ja està bé! La religió constitueix una resposta raonable a les necessitats emocionals o afectives (des d’una posició menys materialista que la meva, diríem “espirituals”) de moltes persones i no seré jo qui objecti res al dret a la lliure consciència religiosa … però no estic disposat a admetre que les creences religioses aprofitin la ignorància (ho diré més clar: LA IGNORÀNCIA) per qüestionar l’autoritat de la ciència. Cap religió té l’autoritat que la ciència ha conquerit al llarg dels segles, per què cap religió ha donat símptomes d’allò que constitueix la grandesa de la ciència: la humilitat de considerar que els seus postulats són provisionals, que no posseïm cap veritat absoluta ni cap llibre sagrat, que no estem millor dotats que un altre per interpretar un fenomen i, per sobre de qualsevol argument, mai no s’ha mort a ningú en nom de la ciència. Els tractats científics resten nets mentre que no hi ha cap llibre sagrat que no regalimi la sang d’aquells que el van qüestionar.

Cal ser militant: la ciència és relativa i provisional, la religió pretén ser absoluta. És per això que ningú no mataria en defensa d’una teoria científica però sovint es fa per una convicció religiosa … Quin Déu tan sanguinari teniu que permet que es mati en el seu nom; no entenc com dormiu tranquils després de pregar a tal monstre de crueltat.

Benazir Butto ha mort a un atemptat islamista

La ex primera ministra de Pakistan ha mort al segon atemptat que pateix des de l’octubre.

Aquest article no vol ser un panegíric, ni tan sols un homenatge, d’un personatge públic (les dues vegades que va sortir del poder ho va fer sota acusacions de corrupció i no seré jo qui dubti de la corrupció de la classe política), sinó una reflexió sobre l’accés al poder de les dones a l’Islam.

Els elements que voldria que tinguéssiu en compte quan analitzem aquesta qüestió són els següents:

Pakistan és un estat islàmic i això vol dir que la seva existència com a estat diferenciat de la Índia es basa precisament en el fet que la seva població és majoritàriament musulmana i no hindú o budista. “Pakistan” vol dir “terra dels sagrats o dels purs” i això deu voler dir que no estan contaminats per les altres religions.

Benazir Butto era una dona musulmana que havia arribat al poder dues vegades per mitjans democràtics. De fet, quan la van matar, estava fent un acte de propaganda política de cara a les properes eleccions.

Les dones musulmanes no governen habitualment els seus països (i això és un eufemisme, ja ho sé!), de fet, la primera vegada que Benazir Butto va accedir al poder, els seus opositors van argumentar que el fet que una dona els governés era contrari a la tradició, a la llei islàmica i, fins i tot, contrari a les lleis de la naturalesa (pobre naturalesa, sempre en la boca dels que menys la coneixen …).

Per tant, que una dona musulmana hagués arribat al poder polític a un estat predominantment musulmà, i s’hi hagués mantingut amb una certa estabilitat hauria tirat per terra qualsevol argument sobre la il·legitimitat de l’accés al poder per part de les dones (no oblidem que els fets, quan es produeixen, invaliden els arguments més sofisticats) i l’hagués convertit en un fenomen normal. Òbviament, la violència amb la que s’ha impedit aquesta possibilitat (han mort més de 20 persones), ens indica que els arguments ja no se sostenien per si sols: un argument sòlid no necessita cadàvers per a sostenir-se.

És, per tant, lamentable que uns dèbils mentals (només la feblesa actua amb tanta violència) hagin impedit que l’Islam s’apropi a la normalitat. Esperem que aquesta normalitat arribi quan abans millor i no només a l’Islam (conec algun estat aconfessional del Sud d’Europa que mai ha estat governat per una dona elegida democràticament, i no em refereixo a Andorra ni a Portugal). Esperem que al Pakistan la democràcia sigui algun dia més important que la puresa i, mentrestant, alegrem-nos de ser impurs!

Jesús Gómez.

Si vols conèixer la notícia de forma més àmplia, consulta els següents enllaços a la premsa digital:

www.lavanguardia.es/lv24h/20071227/53422094089.html;
www.avui.cat/article/mon_politica/17191/govern/pakistan/mante/la/data/eleccions/tot/la/mort/benazir/bhutto.html; www.elmundo.es/elmundo/2007/12/28/internacional/1198857681.html?a=6741f8cc90784f40583295004154a081&t=1198864264; www.elpais.com/articulo/internacional/Cientos/miles/paquistanies/despiden/Bhutto/ciudad/natal/elpepuint/20071228elpepuint_3/Tes;
www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=470342&idseccio_PK=1007
www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2680769