Els darrers dies, a partir de l’onada de protestes antiracistes desencadenades a partir del malaurat cas de l’assassinat de George Floyd, estem assistint a un debat sobre la conveniència de l’exhibició de determinades obres d’art, des de la projecció de determinats films fins a la proposta d’enderrocament de l’estàtua de Colom.

Deixem clar des del principi que no tinc cap mena de prejudici pel que fa a l’enderrocament de res: fa anys que proclamo la necessitat, ideològica i estètica, d’enderrocar el Temple expiatori del Sagrat Cor, nom oficial de l’engendre que, a mig camí entre el neobizantí, el neogòtic i el quasimodernisme, corona i espatlla la muntanya del Tibidabo. De la mateixa manera vaig aplaudir la retirada del monument dedicat a Antonio López, Marqués de Comillas, que es va enriquir amb l’esclavisme sense cap mena de possible justificació: ho va fer en ple segle XIX, quan el tràfic d’esclaus ja estava prohibit a molts estats europeus i, sobretot, quan les idees de la Il·lustració ja havien tingut una àmplia difusió.

La història és plena d’enderrocaments i revisions i no entenc per què hem d’acceptar només els enderrocaments quan venen des del poder establert: ningú no es planteja l’enderrocament de la catedral gòtica incrustada al bell mig de la Mesquita de Còrdova, que al seu torn es va construir sobre la base d’una basílica visigòtica, que al seu torn va enderrocar un temple romà… algun dia ens podrien consultar què volem enderrocar i fer fins i tot un calendari d’enderrocaments rituals per anar renovant la monumentalitat de la nostra societat. Bé, no continuaré per aquest camí: encara queden alguns arqueòlegs i historiadors de l’art que em parlen i no vull perdre aquest privilegi.

A cada època hem anat enderrocant els símbols del passat amb força alegria, senzillament per què aquell símbol havia quedat obsolet en les seves funcions o en els valors que representen. Suposo que a partir del romanticisme hem començat a valorar els monuments anteriors a la nostra època; però això no ha estat mai innocent, ja que hem reconstruït el passat a la mida de les idees que volem transmetre al present: basta estudiar una miqueta la gènesi de l’actual barri “gòtic” de Barcelona per veure com en un moment determinat el poder establert decideix reivindicar un passat medieval… encara que això impliqui esborrar rastres renaixentistes o barrocs.

Jo crec que hauríem d’establir un criteri per a la destrucció, o no, dels símbols del passat. Aquest criteri hauria de ser estètic i no ideològic. Si fos merament ideològic i haguéssim de destruir qualsevol obra que impliqui uns valors que considerem nocius, tindríem molta més feina de la que podem fer: hauríem d’enderrocar la totalitat de les esglésies catòliques per la seves implicacions sexistes, classistes i obscurantistes (per no parlar de la pederàstia), no quedaria cap placa de carrer o plaça dedicada a un militar (en nom del pacifisme) per no parlar de les escultures, s’haurien de censurar les lletres del 90% de les cançons d’amor compostes fins fa uns deu anys (i el 100% de les del reaggeton de totes les èpoques) i hauríem d’esborrar els arxius de la història del cinema anterior a la darrera dècada…

La puresa iconogràfica és impossible i, sospito, indesitjable com ho són totes les pureses. Hauríem, això sí, d’establir un criteri estètic: si una obra és detestable ideològicament però fa una aportació estètica remarcable, cal que sigui conservada. Així salvem des de l’art religiós i militar fins a la filmografia de Griffith, Riefenstahl o Ford, però ens permet destruir la pràctica totalitat de la iconografia franquista que és detestable a totes les dues vessants: ideològica i estètica.

Correm alguns riscos: Allò que el vent s’endugué és una pel·lícula racista i, des d’un punt de vista cinematogràfic, poc rellevant. Tenint en compte la seva repercussió a la història del cinema, podem conservar algunes còpies però la seva exhibició pública hauria d’anar acompanyada d’una explicació que impedís la transmissió de valors nocius per a la convivència. Així hauríem d’actuar amb tots aquells monuments de rellevància històrica: no es tracta de prohibir, però cal advertir dels riscos.

Tot plegat, per concloure, hauria d’evitar-nos caure en la hipocresia: si veiem la manifestació organitzada per VOX per protegir la estàtua de Colom amb el lema “Nuestra historia no se toca” no oblidem que aquests amants de la història no s’estan de tocar-la quan convé. Ni la protecció ni la destrucció de l’estàtua de Colom es fa en nom de la història sinó de la utilització de la història que en vulguem fer; sigui en nom del poder establert o de l’oposició a aquest poder.

A l’estàtua de Colom caldria aplicar-li un criteri ja no estètic ni ideològic, sinó més aviat geogràfic: no cal destruir-la, però girar-la per tal que assenyali cap a Amèrica i no cap a Mallorca contribuiria a una millora educativa de totes les generacions que, volent fer les amèriques, només es van menjar una ensaïmada.

I sembla que això del confinament comença a acabar-se i que tornem a fer classes sense una pantalla pel mig, tot i que la mascareta serà una intermediària a la que ens haurem d’acostumar. 

Sembla que haurem d’assumir els milers de morts de manera més viva que quan les epidèmies només afectaven al 3r món i haurem d’acceptar que aquelles xifres que dia rere dia s’enuncien, engloben a mares i àvies, pròpies o d’amics, directes o indirectes, però cruament reals i directes aquesta vegada. Realment democràtic el virus: no ha respectat el nostre privilegi i ens ha tractat com si no haguessim comprat la immortalitat.

Hem d’assumir que tot i que encara és d’hora (hi ha ferides massa tendres), apareixerà l’argument segons el qual la selecció natural ha actuat i s’ha endut als febles, beneficiant d’aquesta manera a la qualitat del conjunt de supervivents… El neoliberalisme darwinista (sense permís de Darwin, que era bona gent) sempre veu avantatges en les desgràcies alienes, manifestant així la qualitat moral dels seus defensors, molt propera a la del vòmit d’un escarabat.

Hem d’assumir que el confinament ha aprofundit en les desigualtats socials. Al cap de la segona setmana vaig pensar que no era una situació tan penosa com manifestaven molts dels meus alumnes, però no vaig trigar gaire a prendre consciència dels meus privilegis: viure a un pis on sempre hem pogut trobar un punt d’aïllament, una terrassa per comprovar que els ocells tenen ales, una bona connexió a internet i suficients auriculars com per no emprenyar-nos massa els uns als altres… Però les bretxes no desapareixen pel fet de reconèixer els nostres privilegis i de posar-nos en la pell dels altres: l’empatia és només un recurs pseudocientífic que no substitueix a la revolta. Curar la desigualtat amb empatia és com parar al coronavirus amb homeopatia, queda maco i és “resultón” als discursos, però criminalment inútil en la pràctica.

Hem d’assumir que les pandèmies treuen el pitjor de tota la humanitat i, per tant, treuen el pitjor dels pitjors humans. Així, la nostra classe política ha estat, com sempre, a l’alçada… vull dir, a l’alçada d’un excrement de pangolí. Comentar el paper dels polítics dins aquest període em fa una mandra de dimensions còsmiques i, per tant, no ho faré.

Hem d’assumir que les pandèmies també treuen el millor de les bones persones. Així, he vist com hi ha alumnes que amb uns mitjans més que rudimentaris han saltat per sobre de totes les bretxes i m’han demostrat que els herois no són mai senyors amb uniforme sinó noietes que són capaces de fer i lliurar els deures de filosofia només amb un telèfon mòbil, imaginació i unes ganes d’aprendre sense aturador.

Hem d’assumir que la capacitat d’infantilitzar-nos que tenen determinades administracions tendeix a infinit: hem aplaudit als sanitaris, i hem omplert les xarxes de lemes absurdament simplistes: des del “Resistiré” fins al “tot anirà bé”, passant per les crides a la unitat, l’expressió de la fortalesa de la societat que sortirà de la pandèmia. Com sempre que repetir un lema substitueix a fer una reflexió crítica, perdem l’oportunitat d’aprendre alguna cosa nova. Afortunadament en Martí i Pol, generador incansable de versos que poden esdevenir lemes, no va escriure sobre pandèmies… encara ens trobaríem penjades, a les parets dels centres educatius, cartolines amb lemes higienistes: Que tot està per desinfectar i tot és possible…

I ara tornem: la mascareta ben posada, les mans xopes de gel hidroalcohòlic, l’institut convertit en un escape room (només podràs sortir si segueixes el camí correcte!), els mitjans insuficients i una sensació de que estem en fals: mirant la dotació d’equips de protecció que el Departament d’Educació ha proporcionat als centres, he recordat una trista imatge: Als inicis del confinament, quan es va materialitzar una carència de mascaretes (amb la conseqüent pujada de preus) vaig veure un depenent d’un supermercat amb una bossa de plàstic lligada al voltant del cap, tot subjectant un mocador de paper que li tapava la boca.

Com aquest depenent, que fa el que pot per protegir-se però al que els seus caps no han proporcionat els mitjans adequats, ens sentim alguns treballadors: amb la boca inútilment tapada, en tots els sentits possibles de l’expressió.