Fem una mica de filosofia: en endavant, aniré publicant una sèrie d’articles que intenten connectar els continguts explicats a classe amb reflexions de caire més quotidià. Comencem, per tant, amb un article inspirat en les reflexions nietzschianes.

El problema del ser constitueix una de les preocupacions bàsiques de la filosofia. Preguntar pel ser equival a demanar què és la realitat, però no la realitat de qualsevol manera, sinó la realitat en si mateixa, és a dir, la realitat en la seva dimensió més íntima, la realitat vertadera, la realitat real …

Tradicionalment la filosofia occidental ha cercat una resposta en la permanència (el ser no pot canviar) i en la simplicitat (l’essència és, per definició, pura, sense barreges); però aquesta tradició va començar a fer figa a partir del segle XVIII quan, filòsofs com Hume i Kant, van plantejar la impossibilitat de conèixer aquesta realitat tan pura i permanent, i va rebre un cop molt dur a finals del segle XIX quan Nietzsche (autor que tenia a gala fer filosofia cops de martell) va proclamar que la realitat no té per què ser ni simple ni permanent i que, segurament, el problema el tenim nosaltres en tant que ens falta valor per a acceptar que tot canvia i que, aquest tot, ens inclou a nosaltres.

Aquí ens trobem amb una altra de les manies de la nostra tradició: Jo.

La preocupació pel Jo es vesteix amb robes tretes del mateix armari conceptual que obríem en el cas del ser: vull saber què sóc jo, al marge de les aparences perceptives (jo sóc algú més que aquest individu amb sobrepès, miopia, barba i alopècia implacable i creixent), al marge del pas del temps (jo sóc el mateix ara que fa 10 minuts, que fa 10 hores i que fa 10 anys), més enllà de circumstàncies particulars (jo sóc el mateix a classe, al metro, a la cua del supermercat, al llit o al lavabo).

Aquesta demanda no es queda, però, en el terreny estrictament metafísic sinó que arriba a les nostres preocupacions més quotidianes: sovint ens demanem per la veritable personalitat d’algun individu, ja que pensem que, malgrat que veiem que ningú és igual a la platja que a la feina (amb l’excepció òbvia dels socorristes) o als 20 anys que als 40, existeix una essència pura i permanent (això que anomenem personalitat o identitat personal) que identifica a aquell individu, és a dir, que malgrat els canvis, ens diu qui i què és.

Ara bé, la sospita de Nietzsche també plana sobre aquesta qüestió: si jo veig que canvio, perquè he de suposar que sóc el mateix? No serà que em costa acceptar la realitat del canvi perquè d’aquesta manera és més fàcil ignorar que aquest procés de canvi condueix inexorablement a la mort? Si m’aferro al ser, si afirmo ser el mateix ara que fa 20 anys, potser és per no haver d’acceptar que arribarà un dia que deixaré de ser …

Tanmateix, però, si deixem de banda la metafísica i tornem a la quotidianitat, la demanda de la identitat sembla ignorar les nostres reflexions nietzschianes, i ens identifiquem contínuament: afirmem ser creients o ateus, proclamem que som espanyols o catalans, o ambdues identitats a l’hora, ens definim futbolísticament i som del Barça o del Madrid (aquí sembla improbable la doble identitat)…

Afirmem què som i, sovint, el ser condiciona la nostra vida, és a dir, fem el que fem perquè som el que som. Fins i tot, quan ens indignem amb la nostra cultura i li som infidels amb una altra, i penseu que a Europa sempre trobem un motiu o altre per considerar que la cultura africana o asiàtica són meravelloses, li llencem el ser pel cap com si fos una arma mortal; així, més d’una vegada he sentit una expressió inquietant per l’ús del ser que s’hi fa: L’home europeu té però l’home africà és. No analitzarem aquí aquesta expressió, només remarquem que més que una alabança cap a l’home africà, sembla una crítica a l’europeu per la seva pèrdua d’essència … No sabem que és el ser, però ens atrevim a criticar la seva pèrdua!

La nostra ideologia no sembla dependre de la nostra capacitat de reflexió sinó del que som: sóc d’esquerres i per tant penso que és lícit donar dret a l’adopció als homosexuals … és una afirmació igualment desafortunada que dir que estàs contra l’ús d’anticonceptius pel fet de ser catòlic.

Però … el que som no és resultat del que fem i no al contrari? Sempre ho havia sospitat quan, tot reflexionant sobre el meu ser només havia trobat dificultats per definir la meva essència a partir dels exemples anteriors: no sé si sóc o no català o espanyol, ja que no em trobo les essències nacionals i, ho confesso, m’emociona molt escoltar el Rèquiem Alemany de Brams alhora que Els Segadors i la Marcha Real (que així es diu l’himne d’Espanya) m’avorreixen per un igual (i no sé si és que en el fons sóc alemany o, simplement, tinc bon gust per la música …); la qüestió sobre si sóc del Barça o del Madrid sempre m’ha sumit en la més profunda perplexitat ja que, mes enllà del fet de no comprendre què vol dir ser d’un equip i no jugar mai amb ell, tot examinant-me a mi mateix he arribat a la trista conclusió de que no sóc .. ni ganes; en el cas de la identitat religiosa ho tinc més clar: sé que no sóc creient ja que no faig l’acció de creure, no sóc ateu ja que no faig l’acció d’afirmar la inexistència de Déu i afirmo que sóc agnòstic pel fet que no conec que Déu existeixi.

És a dir, si la meva essència es defineix en aquest darrer cas és com a conseqüència de dur a terme o no una acció, intel·lectual en aquest cas, però no al contrari. En conclusió: no sé què sóc però sé què faig. No sé que sóc, però si sóc quelcom, és molt probable que ho deixi de ser.

Sòcrates, el vell impostor, incitava als seus alumnes a oblidar el món que els envoltava per tal de seguir millor el consell del déu Apol·lo “coneix-te a tu mateix” i d’aquesta manera saber què som… jo, que crec que 2500 anys de socratisme són suficients per mirar-se els melics mentals, us incito a que deixeu de cercar la vostra essència i us concentreu en el món exterior … no sempre és bonic, però es mou i es coneix gent.